martes, 15 de junio de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Bages)

És una església del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages). Es troba al nord-oest del terme municipal, en un extrem de la urbanització de Pineda de Bages que travessa la carretera que uneix Manresa i Santpedor, i dins del Mas de Sant Iscle. Ben a prop hi passa la Séquia de Manresa. El mas i l'església destaquen per estar situats sobre un turó al bell mig de terres majoritàriament planes. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local.
És una església amb una nau coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular, amb volta de quart d'esfera, orientat cap a l'est amb finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat. El campanar, que ha estat força reformat, és de planta quadrada i s'aixeca al cantó sud-est, adossat a l'absis. Malgrat totes les restauracions, encara conserva unes arcuacions llombardes a la part del mig, i a la base queden restes també de la capçalera quadrangular de l'antiga església preromànica.
La porta, del 1912 està situada al cantó nord; presenta una estructura d'arc de mig punt i està emmarcada per dovelles força grosses. Les parets interiors estan arrebossades i l'absis, que fa les funcions de sagristia, està tapiat 



Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Francesc de Santpedor)

És una ermita del municipi de Santpedor (Bages). Data del segle XIII i és considerada una de les més antigues de Catalunya. Va ser edificada en honor a Sant Francesc d'Assís que segons la tradició, en el turó que ocupa l'ermita i que domina la plana bagenca, predicà quan seguia el Camí de Sant Jaume. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
És una petita capella d'una sola nau construïda sobre la base i el model d'una església anterior de la qual conserva la seva tipologia i estructura més essencial. L'església no té absis i la porta sobre el mur de llevant repetint un model usual a les portes romàniques tardanes del segle XIII, formada per grans dovelles amb una sola arquivolta. La nau és coberta per una volta de mig punt en el primer tram i per una volta ogival en el tram de l'altar. Situada dalt d'un turó és perfectament visible des de qualsevol lloc de Santpedor.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Argençola)

És una església d'origen romànic del veïnat d'Argençola, al terme de Castellnou de Bages, al Bages. Està situada a la vall de la riera de Tordell dins l'antiga demarcació del castell d'Argençola, antic castell molt poc documentat. Coneguda com a parròquia des del segle X, fou agregada més tard a la de Sant Cugat del Racó i finalment convertida en tinença de Castellnou. L'actual església data del segle XVIII (1787) i és parròquia sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Castellnou


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia de Relat)

L'església de Santa Eugènia de Relat és un edifici religiós del municipi d'Avinyó protegida com a bé cultural d'interès local. És una església inicialment romànica construïda al segle XI de la qual només se'n conserva el campanar situat a l'angle sud-est de la nau actual. Es tracta d'una església d'una sola nau a la qual es varen obrir capelles laterals i una sagristia al sector de ponent. En aquest sector l'església té adossada una masia. La porta d'accés és al peu de l'església i és del segle XVII, construïda quan s'erigí la nova església amb nau barroca i es canvia totalment l'orientació de l'edifici romànic. L'interior és totalment arrebossat i el presbiteri conserva un altar neoclàssic molt senzill. (amb la data 1886). A la capella del Santíssim es conserven unes pintures murals que representen la flagel·lació, del segle XVII

El campanar és una robusta torre quadrada que, fins a la restauració de 1979 i 1980, tenia les obertures tapiades, lo qual li conferia un aspecte de torre de defensa. Al primer pis i a cada cara (excepte la de ponent), s'obre un finestral d'arc de mig punt adovellat. Al segon pis les finestres, refetes en la restauració, s'obren als murs de llevant i ponent i són finestres geminades amb petites dovelles que fan l'arc de mig punt. al cim del campanar hi ha tres pilars per cada sobre els quals reposa l'embigat que aguanta la teulada a quatre vessants.

L'església de Santa Eugènia de Relat pertanyia originàriament al terme del castell d'Oristà i molt aviat adquirí la categoria de parròquia que ha conservat fins avui. El lloc fou propietat del monestir de Santa Maria de Ripoll car en el segle x o començaments del segle XI la família de Lluçà, propietària del lloc, la cedí al monestir esmentat juntament amb la veïna de Sant Marçal. Al segle XVIII, després d'un llarg plet entre l'abat de Ripoll i el bisbat de Vic l'església de Relat passà a dependre definitivament de la seu vigatana. El 1680 es construí una nova nau barroca amb capelles laterals, variant l'orientació inicial, i el 1895 s'hi afegí la capella del Santíssim. 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Vilamarics)

O Sant Esteve de Vilamarics és una església de Monistrol de Montserrat (Bages) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església romànica d'una sola nau coronada per un absis semicircular a llevant, al centre del qual s'obre una finestra de doble esqueixada coronada per un arc monolític de mig punt. La nau ha perdut totalment la coberta original però l'absis encara la conserva essent de quart d'esfera. La porta original era al mur de migdia, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. Al mur de ponent hi ha el campanar d'espadanya, senzill. L'església fou remodelada al segle xix i enguixats els seus murs interiors; es va obrir també una nova porta a ponent i es va reforçar el mur amb un contrafort. L'edifici fou abandonat l'any 1936 i avui resta en estat molt lamentable. Conserva vestigis de la primera construcció preromànica.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Camps)

És una església romànica que pertany al municipi de Fonollosa (Bages). Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església romànica totalment arruïnada, de la qual només es conserven restes dels murs de la nau, que no sobrepassen un metre t'alçaria. Segurament duria tractar-se d'una petita capella amb un absis. Malauradament, en els últims anys les restes s'han degradat molt, car els carreus han estat aprofitats pels masos veïns.
L'església de Sant Esteve de Camps es trobava dins el terme de l'antic i veí castell de Castelltallat. Al lloc de "Canticos", mai degué passar de simple capella rural; el mas veí de Sant Esteve figura entre les propietats que el comte Borrell va donar al monestir de Santa Maria de Montserrat. L'església és esmentada indirectament al segle XIII en una donació a l'esmentat monestir.

Escultors Catalans (Josep Reynés i Gurguí)

Barcelona, 1850 - Barcelona, 4 de juny de 1926. Fou un escultor català. Fill de Pere Joan Reynés i Seguí (1815-1884), propietari natural de Palma i de Francesca Gurguí de Barcelona. Format a l'Escola de la Llotja, amb els germans Agapit i Venanci Vallmitjana i a París (1873-1876), on va coincidir amb Manuel Fuxà. Ambdós havien estat aprenents al taller de Rossend Nobas. A París va treballar al taller de Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875) de qui va rebre la influència en un estil poc academicista i dotat d'un naturalisme àgil orientat cap al decorativisme

Escultors Catalans (Lluís Rey Polo)

Barcelona, 29 d'agost de 1924 - Madrid, 14 de maig de 2000. Fou un pintor, escultor i arquitecte català. Autor de grans escultures de pedra, ferro i formigó, vidrieres i murals a Barcelona, Madrid, l'Hospitalet de Llobregat i Menorca. Considerat per la crítica com un dels tres informalistes catalans més importants. Des de l'any 1929 la seva família va passar a residir a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser alumne de l'Institut Escola Pi i Margall durant la República. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, primer a la seu de Sants i després a La Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi.[1] Va ser Vicepresident del Saló de Maig de Barcelona.

En 1951 va obtenir la Medalla de Bronze de l'Exposició Municipal de l'Hospitalet del Llobregat i una beca d'estudis del Cercle Maillol de Barcelona, dirigit per Josep Mª de Sucre, per viatjar a París. En 1953 va ser guardonat amb el Premi de Dibuix Ciutat de l'Hospitalet i el 2n Premi de Pintura Ciutat de l'Hospitalet. En 1963 va ser guardonat amb el Premi Joan Miró. Han escrit sobre aquest artista i la seva obra crítics del calibre de José Corredor Matheos, Ángel Crespo, Jesús Lizano, Carlos Antonio Areán, Cesáreo Rofríguez Aguilera, Arnau Puig o Josep Maria Cadena. Antonio Leyva va escriure en 1996 una biografia de l'artista, titulada "REY POLO", publicada per Fur Printings Edicions, Paracuellos del Jarama (Madrid).
Va formar part del grup "5ª Forma" en els anys 60 i de "3 Punts de vista" en els anys 80. Va dur a terme activitats de recerca plàstica i sonora durant els anys 70 i 80. Va exposar la seva obra en nombroses exposicions individuals en tota Espanya (Madrid, Barcelona, l'Hospitalet, Logronyo, Saragossa, Girona, Menorca, Burgos, Salamanca, Valladolid, Palma, etc.), França (París, Nîmes, Pau), Holanda (l'Haia i Àmsterdam), Itàlia (Milà, Perusa), U.S.A. (New York) i en exposicions col·lectives tant a Europa com en el continent americà.

Escultors Catalans (Dionís Renart i Garcia)

Barcelona, 23 de març de 1878 - Barcelona, 12 de febrer de 1946. Fou un escultor i astrònom català. Format a l'Escola de la Llotja, treballà al taller de Josep Llimona. Participà en les exposicions de Belles Arts de Barcelona (Eva, 1911; La Raça, 1918) i Madrid (Al·legoria i Retrats, 1912). Autor del grup Les Tres Maries de La Resurrecció de Jesús, al Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat, en el que treballà amb Antoni Gaudí i Josep Llimona. Treballà en obres d'art aplicat fent models de ceràmica, gerros, medalles i joies, seguint l'estil Art Nouveau. Fou escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona.
És l'autor de l'estàtua de Fra Cristóbal de Torres (1909), que presideix el claustre de la Universitat del Rosario, a Bogotà. Sobresurt així mateix com a autor d'imatgeria religiosa. Com a astrònom fou president de la secció lunar de la Societat Astronòmica de Barcelona, organitzador de l'Exposició d'Estudis Lunars de 1912 i autor d'un mapa en projecció estereogràfica de relleus lunars. Un recinte lunar porta el seu nom
.

Escultors Catalans (Raimon Casals i Alsina)

Barcelona, el 4 d'abril de 1922. És un cisellador, ferrer, forjador i escultor català. 

Escultors Catalans (Lluís Puiggener i Fernández)

Barcelona, 23 d'agost de 1847 - Barcelona, 12 d'octubre de 1918. Va ser un escultor català. Es va especialitzar en imatgeria religiosa i escultura funerària, terreny en el qual va col·laborar sovint amb Joan Flotats i Llucià. La seva principal obra van ser els dos monuments al general Prim, un a Reus i un altre a Barcelona. En Barcelona a Prim (parc de la Ciutadella, 1882-1887) va realitzar una estàtua eqüestre situada sobre un pedestal dissenyat per Josep Fontserè i Mestre. Destruïda l'obra original el 1936, va ser substituïda el 1948 per una altra elaborada per Frederic Marès. A Reus (plaça de Prim, 1891) va elaborar igualment una estàtua eqüestre sobre pedestal, amb el braç alçat amb una espasa donant l'ordre d'atac.

Va ser autor tanmateix de les escultures de la façana de la Granja Martí-Codolar i de l'estàtua de la Verge de la Mercè al jardí de la mateixa. Va col·laborar amb Joan Roig i Solé, Rossend Nobas i Francesc Pagès i Serratosa en els relleus del Monument a Antonio López y López, on va efectuar el corresponent al Crèdit Mercantil i Banc Hispano-Colonial. Al cementiri del Poblenou de Barcelona va ser autor, al costat de Joan Flotats, de les figures del Repòs i l'Oració del panteó de la família Serra, obra del mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1880). També té obres al cementiri de Manresa.

Escultors Catalans (Jaume Plensa i Suñé)

Barcelona, 23 de agosto de 1955. Abandonà els estudis de belles arts a Barcelona i continuà formant-se de manera autodidàctica. La seva obra escultòrica es caracteritzà els primers anys per les construccions aèries i lineals, bàsicament de ferro oxidat, que en la sèrie Personatges (1983) denoten un contingut agressiu. Posteriorment passà a treballar amb el ferro colat en escultures monumentals de motius antropomòrfics, després incorporà l’alumini en les seves peces i, més tard, la resina sintètica.

També afegeix texts en les superfícies d’algunes obres, amb referències literàries a autors clàssics. La seva obra reflexiona sobre l’absència, la incertesa o el desig, i mostra les contradiccions que sorgeixen en la forma i el material. Del seu vessant pictòric s’aprecien diverses etapes en què anà de la geometria al signe, de la composició abstracta a l’expressionisme. Considerat un dels màxims representants del nou art català dins la tendència expressionista, la seva obra és present en algunes de les millors galeries i fires d’art nacionals i internacionals. L’any 1997 feu una exposició individual a la Fundació Miró de Barcelona.

Són molt destacables en la seva obra els conjunts monumentals per a espais públics. Entre els més notables cal esmentar la Crown Fountain al Millennium Park de Chicago (2004), format per dues torres de vidre de 16 m d’alçària als extrems d’una llacuna, en les quals es projecten els rostres de 300 habitants de la ciutat des dels quals brolla aigua; Breathing, a la seu londinenca de la BBC (2008), monument als periodistes morts en exercici de la seva professió consistent en un con de llum que s’il·lumina cada nit; Echo (2011), bust monumental de dona instal·lat temporalment al Madison Square Park de Nova York, i 7 Poetes, conjunt de set escultures pensants, cadascuna de les quals representa una de les parròquies d’Andorra, inaugurat a Andorra la Vella el gener del 2014. L’any 2015 inaugurà a la Biennal de Venècia la instal·lació monumental Together a l’interior de la basílica de San Giorgio Maggiore. Seguiren Source (2017), a Mont-real (Quebec); Bangkok Soul (2017), a la capital tailandesa, i Love (2017), a Leewarden (Països Baixos).

És també autor d’escenografies, sovint en col·laboració amb La Fura dels Baus, entre les quals destaquen la d’Els murs de la solitud, de Tahar Ben Jelloun (2003), i les de les òperes La damnation de Faust, d’H. Berlioz (1999), La flauta màgica, de Mozart (2004) i, el 2008, Diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček i El castell de Barbablava, de Béla Bartók. També cal esmentar el vessant com a autor de llibres de bibliòfil: Llibre de vidre (1982, textos de Joan Brossa i Antoni Tàpies Barba), Llibre de fusta (1984, textos de Joan Maria Balsach), Li (1988, textos de Jesús Ferrero), La Neige Rouge (1991), Love Sounds (1998), enregistrament sonor i gràfic de la circulació de la sang en diferents parts del cos de l’autor, Libre de meravelles (2009, textos de Ramon Llull i Pere Gimferrer, amb el qual compartí el 2010 el premi del Ministeri de Cultura al llibre més ben editat de l’any), 58 Jaume Plensa (2015) i Plensa/Estellés · L’Hotel París (2017, amb poemes de Vicent Andrés Estellés).

La seva trajectòria ha merescut, entre d’altres, els següents reconeixements: el Premi Nacional de Cultura (1997), la Creu de Sant Jordi (2012), el Premio Nacional d’arts plàstiques (2012), el premi Velázquez (2014) del Ministeri de Cultura espanyol i el premi Ciutat de Barcelona 2014. El 2014 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2018 rebé el doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2019 rebé el Guardó Pau Casals atorgat per la Generalitat de Catalunya a la projecció internacional de la cultura catalana

jueves, 10 de junio de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de la Sala)

És una església romànica de Sant Mateu de Bages inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. "Amb el caràcter de domus se'ns representa La Sala, mencionada des del segle XII i avui (transformada des del segle XVII en una simple casa de camp) en ruïna, bé que amb prou tossa per a mostrar, encara, algunes de les estances. A la capella romànica, de la Sala -dedicada a la Verge Blanca- rebé culte una imatge d'alabastre, del segle XIV, fa anys desapareguda; ja en els nostres dies, ha desaparegut, també, un dels rústics capitells de la portada, llevat per algun desaprensiu... La capella està abandonada i amenaça ruïna". L'absis de l'esglesiola demana l'atenció, en particular

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Maria de Claret)

O Mare de Déu de l'Esperança, és un edifici del municipi de Santpedor (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. És una construcció romànica del segle XII formada per una nau rectangular coronada per un absis semicircular completament llis orientat a llevant, al qual s'hi obre una finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat. La nau es va eixamplant a mesura que s'apropa a l'absis, aquest està cobert amb volta de quart d'esfera, i la nau amb volta de canó, força estreta, obrada amb carreus de pedra petita i disposada sense massa ordre.

A l'extrem del mur de migdia s'alça un campanar de torre, de planta quadrada, afegit més tardanament. És construït amb grans carreus col·locats a contrajunt i units amb morter. La part superior del campanar es presenta dues obertures per cara i coberta de teula a quatre vessants. És una construcció massissa sense obertures, que dóna caràcter de fortalesa a l'església de Santa Maria, recentment restaurada per la part exterior. La porta es troba en aquest mur de migdia i està emmarcada amb grosses dovelles. Encara que ocupa el lloc de la porta original, aquesta fou construïda dos o tres segles més tard.
Aquesta construcció fou damunt d'una petita església més antiga, documentada arqueològicament. L'església ha sigut modificada en afegir-se-li l'edifici barroc al segle XVIII car aquesta nau es comunica amb la sagristia del santuari. Un massís campanar de planta quadrada ha estat últimament restaurada. Sembla que podria ser una antiga torre fortificada del lloc. Recentment l'excavació de l'interior ha permès trobar la planta d'una església precedent, probablement del segle x o principis del XI. La planta és rectangular, una mica més estreta que la romànica i es conserva una alçada de murs fins a 1'5m. A la capçalera hi ha una finestra amb pany de clau