sábado, 13 de febrero de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella)

És una església del municipi del Pont de Suert, de l'antic terme de Malpàs. Està protegit com a bé cultural d'interès local. Les ruïnes del monestir de Santa Maria de Lavaix es troben en un indret normalment negat per les aigües de l'embassament d'Escales, a uns 3km del Pont de Suert, i només són visibles, i accessibles, qual el nivell de les aigües és prou baix. Actualment només resten alguns vestigis e l'església: l'angle sud-est de la nau de l'església, el pilar dus-est del creuer, l'arrencada de l'arc presbiteral de l'absidiola presbiterial sud i un fragment de la part baixa del seus murs. Amb aquests elements i la informació que es té d'inicis del segle XX es pot saber com era el monestir. Aquest s'organitzava entorn d'un claustre, situat al costat sud de l'església, que ocupava la banda nord del conjunt, arrambat al pendent de la muntanya.

L'església era un petit edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, que a l'interior adopta forma de ferradura i s'obre a la nau per mitjà d'un arc presbiteral. L'exterior no té ornamentació. Els murs, de gran rusticitat, són formats per filades irregulars. Els carreus són de gres vermellós, combinats amb altres de pedra calcària, tots ells lligats amb argamassa de calç i sorra fina. Un arc de mig punt, ara amagat per l'estructura de fusta del cor, obria el mur de migjorn donava lloc a una porta de factura senzilla, adovellada. Les petites dimensions de l'edifici no van permetre una independència entre l'espai interior de l'església i el cor, de manera que aquest ha envaït gran part de la nau i fins i tot del presbiteri. La nau és coberta amb volta de canó de perfil semicircular i l'hemicicle absidial amb volta de quart d'esfera. Es pot datar a finals del segle xi o bé entrat el segle XII

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu d'Erta)

És l'església del poble d'Erta, de l'antic terme de Malpàs, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Era sufragània de la parròquia de Sant Pere de Malpàs. És una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó i absis semicircular sobrealçat, obert a la nau a través d'un arc presbiterial molt ample. Està tota ella, però, molt transformada. No es poden veure bé els murs interiors, ja que estan del tot emblanquinats. Es reconeix, però, per l'aparell, que es tracta d'una església del segle XI.  


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sueix)

Era l'església romànica del despoblat del Vilatge de Sueix, pertanyent al terme, actual i històric, del Pont de Suert. Documentat des del 956, el lloc pertanyia a Santa Maria de Lavaix. Actualment se'n conserven algunes restes, que permeten reconèixer una església d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, que en algun lloc arriben a conservar fins a 2 metres d'alçada. Feta amb carreus pertits i regulars, era una obra de força qualitat. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Sarroqueta)

És una església del municipi del Pont de Suert. Està situada al poble de Sarroqueta de Barravés, de l'antic terme de Llesp, i és sufragània de la parròquia de Sant Martí de Llesp. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau amb capelles afegides al N i S. Volta de canó esfondrada. Absis desaparegut amb motiu de l'ampliació del temple. Porta a ponent sota el campanar, de planta quadrada que forma porxo d'accés. Murs d'aparell amb carreus de pedra dolenta de la zona. Restes de cobertes de lloses de pissarra. Fossar al N.-E encara utilitzat. Sarroca de Barravés consta des del 1015, però l'església de Santa Maria no apareix documentada fins al 1314, com a església inclosa en l'ardiaconat de Tremp. 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador d'Irgo de Tor)

És un edifici religiós del municipi del Pont de Suert. Està situat al peu de la carretera d'Igüerri a Irgo, dins del terme municipal de Pont de Suert, a 1.402 m d'altitud damunt la riba esquerra de la Noguera de Tor, l'ermita de Sant Salvador d'Irgo s'integra plenament en el marc paisatgístic, marca una fita com a lloc sagrat i manté, amb la seva gran senzillesa arquitectònica, el sabor rural i la tradició cultural popular de segles. Fou declarat bé cultural d'interès nacional.
L'edifici és de planta rectangular, d'una sola nau i coberta a dues vessants de lloses de pedra i teula àrab. Els murs són de maçoneria i carreus de pedra arrebossats. A la façana principal, que correspon als peus de la nau, s'obren a la porta d'accés, d'arc rebaixat, una finestra rectangular al pany de mur de la dreta i un rosetó central sota el vèrtex de la teulada. Damunt d'aquest s'alça un campanar d'espadanya d'un sol ull. Les altres tres façanes són totalment llises, llevat la del costat de l'evangeli, on s'obre una finestra que il·lumina la nau. Els murs interiors són emblanquinats.

A la capçalera s'ubica un magnífic retaule barroc datat l'any 1708, policromat, amb columnes salomòniques, volutes i altres elements propis de l'estil, presidit per una gran imatge policromada de Sant Salvador. La coberta és de volta de canó, amb un arc que marca l'espai poc abans del presbiteri i un altre que separa el sector corresponent al cor. Ambdós arcs recolzen en sengles pilars adossats, amb la seva part superior mensuliforme. Als peus de la nau hi ha un cor elevat sostingut per bigues transversals. S'hi accedeix per una escala d'obra i rep la il·luminació a través del rosetó de la façana principal. El paviment és de lloses de pedra.
El presbiteri està a un nivell més alt que el sòl de la nau. Els elements constructius que integren l'edifici actual i la datació del retaule com a única referència exacta permeten situar l'obra entre finals del segle xvii i les primeries del xviii. El context històric general del lloc podria donar peu a la hipòtesi d'un probable origen romànic, però la manca de documentació impedeix d'establir una cronologia fidel en aquest sentit


 

Escultors Catalans (Guillem Cors)

Principat de Catalunya, segle XIV - Principat de Catalunya, segle XIV. Fou un escultor i arquitecte català, actiu a Girona el primer terç del s. XIV. Junt amb Jaume de Faveran o Faberan dirigia les obres de la catedral gòtica de Girona, en morir aquell el 1330, Cors continuà la direcció acabant el presbiteri i la major part de capelles que l'envolten, verificant-se el 12 de març de 1347 el trasllat de l'altar major, des de l'església romànica a l'actual.
Segons un document trobat en l'arxiu de la catedral per mossèn Fita, Guillem de Cors gaudia d'un jornal de tres sous per dia laborable i una gratificació anual de 100 sous, abonables per Nadal. Alguns estudiosos el suposen autor de l'estàtua de Sant Carlemany, llaurada el 1345.

Escultors Catalans (Joan Claperós)

Fou un escultor català del segle XV. Amb el seu pare Antoni Claperós col·laborà a la catedral de Barcelona, de la qual va ser nomenat mestre escultor, a les obres portades a terme al claustre, al brollador. Se sap que és d'ell la clau de volta central de l'antiga sala capitular, realitzada l'any 1454 i representant la Pentecosta.

També amb el seu pare treballà en les imatges de la porta dels Apòstols per a la catedral de Girona, obra destruïda durant la guerra civil espanyola l'any 1936. Joan Claperós entrà al servei de Pere de Portugal i treballà a les obres del Palau Reial Major de Barcelona, realitzant seixanta rajoles de terra cuita per a la capella reial, representant àngels i les armes d'Aragó i Sicília. La seva mort es produí a Barcelona l'any 1468.

Escultors Catalans (Antoni Claperós)

Fou un escultor català del segle xv. De la seva vida només es tenen detalls de la seva llarga participació en les obres de la catedral de Barcelona, des de l'any 1414 fins a 1454, com mestre d'obres se li cita treballant a la base del cimbori l'any 1422 juntament amb Llorenç Reixac.
Va col·laborar també al claustre, on cobrava 121 sous, una quantitat superior a altres escultors o sigui, pels relleus dels capitells del brollador del claustre i també de l'elaboració d'una clau de volta, per a una de les seves galeries, representant el Davallament. L'obra més important va ser el brollador amb la volta, en els llibres de l'obra de la catedral, es relata que va treballar al costat del seu fill Joan Claperós a les imatges de la clau de volta del sortidor entre els anys 1448 i 1449. Aquesta representa a Sant Jordi lluitant contra el drac i està sostinguda per caps d'àngels.
També va executar escultures en terra cuita, com una creu de terme, encàrrec de l'any 1454, per a Barcelona, i una escultura de Santa Eulàlia de Barcelona que es guarda al Museu de la Catedral de Barcelona. El capítol de la catedral de Girona, li va encarregar l'any 1458 les dotze imatges per a la porta dels Apòstols. L'any 1936, durant la guerra civil espanyola, van ser destruïdes. Solament queden fotografies d'aquesta obra.

Escultors Catalans (Jaume Cascalls)

Berga (Barcelona), principis del segle xiv – c. 1378. Fou un escultor del gòtic catalá. Jaume Cascalls va néixer a la ciutat de Berga,com demostra el fet que ell signés al retaule de Cornella de Conflent "Iacobum Cascalli de Berga". Posteriorment, en una data desconeguda, va passar a viure a Barcelona, i es té constància documental que es va casar el 1346 amb Maria Bassa, filla del pintor Ferrer Bassa i germana d'Arnau Bassa. Maria va morir el 1348 -any en què també varen morir el seu pare i el seu germà a causa de la pesta- i Cascalls es va tornar a casar amb la vídua d'un tal Simó Serradell de Barcelona, amb qui tindria una filla anomenada Francesca.

Amb el seu sogre Ferrer Bassa hi tingué una relació professional i artística molt productiva. La semblança entre les robes amb les quals representava els seus personatges i la que indumentària de les pintures de Bassa és evident, i són manifestacions significatives d'aquesta col·laboració el fet que ambdues famílies tinguessin el control del total dels encàrrecs de la cort. El retaule de la Mare de Déu de l'església de Santa Maria de Cornellà de Conflent data del 1345 i té el seu nom gravat, és l'obra més antiga que se li coneix.

Va començar a treballar el 1349 amb el mestre Aloi de Montbrai en l'obra a la que va dedicar la major part de la seva són els sepulcres del panteó reial del Monestir de Poblet, que es va allargar molt a causa dels constants canvis que hi introduïa el rei Pere III el Cerimoniós. La influència del mestre Aloi en Cascalls és enorme, fins al punt de comportar un problema determinar quines obres pertanyen a Aloi o bé a Cascalls. Quan en Cascalls fou nomenat mestre d'obres de la Seu Vella de Lleida (1360) va abandonar els panteons de Poblet a mitja construcció. Per al monestir de Ripoll féu algunes figures d'alabastre policromat i també per a la catedral de Girona, entre les quals destaca el cèlebre Sant Carlemany, una figura reial que reprodueix el retrat del rei Pere el Cerimoniós i que fou objecte de culte a l'altar de la capella dels Sants Màrtirs des que el bisbe Arnau de Mont-rodon instituí el culte a sant Carlemany l'any 1345. Un cop destruïts els panteons del Poblet al segle xix, l'escultura de Sant Carlemany és la més representativa que se'n conserva i una de les peces més valuoses de l'escultura gòtica catalana. Durant la commemoració del 75è aniversari del MNAC, aquesta obra fou mostrada temporalment al museu nacional.
Durant la dècada de 1370 passà a treballar a la catedral de Tarragona, però el 1373 va haver de tornar a Poblet quan el rei el va amenaçar de confiscar-li tots els sèus béns i utilitzar-los per contractar un altre mestre d'obra. Davant d'això, Cascalls s'afanyà a acabar la sepultura del rei Pere III i les parts essencials de totes les altres tombes, però va deixar aturats dos oratoris que va haver d'anar a acabar anys després mentre treballava a Tarragona.
Es considera que la seva mort es va produir pels volts del 1378, ja que és la data de l'afranquiment del seu esclau, i bon deixeble, Jordi de Déu, a qui el rei Pere el Cerimoniós va nomenar mestre major dels sepulcres reials l'any 1381.

Escultors Catalans (Antoni Canet)

S.XV. Arquitecte i escultor català, representant del gòtic internacional. Es creu que el seu lloc de naixença va ser Barcelona. Segons consta en el Llibre de l'Obra del cor de la catedral de Barcelona, on va participar al costat de Pere Sanglada, ja cobrava gairebé tant com el mestre, el que fa deduir que era un obrer ben qualificat. El seu primer treball a la catedral fou només de mig any, marxant per a treballar al portal del Mirador de la catedral de Mallorca, al voltant de l'any 1397, i a l'any següent estava novament treballant a la catedral de Barcelona prenent part en les decoracions de la capella del Baptisteri i a la porta d'entrada a la sala capitular des del claustre.

El 1409 rebia l'encàrrec de realitzar el sepulcre del bisbe Ramon d'Escales, mort l'any 1398, es concloïa dit treball el 1411. Els seus arguments per a la nau única a la catedral de Girona, van deure convèncer el capítol, car el van contractar per a dirigir les obres juntament amb Guillem Bofill. Hi va estar fins a l'any 1426 i són d'ell les dues claus de volta de la nau central. Va acceptar a la vegada d'altres encàrrecs, com el tabernacle per a l'església de Sant Domènec. Va morir l'any 1431.

Escultors Catalans (Vicenç Borràs)

¿? - ¿?. Fou un escultor del segle XV, veí de Figueres. Cap al 1455 va treballar a Vic, on se li atribueix un Sant Miquel avui dia exhibit al Museu Episcopal. Va començar el retaule d'alabastre de la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, intervinguent en el tabernacle de la Mare de Déu

Escultors Catalans (Macià Bonafè)

Barcelona, segle XV. Fou un tallista en fusta del gòtic català que va construir bona part dels retaules i cadirams de cor a Catalunya a mitjan segle XV. Durant els anys 1434 a 1436 va treballar al cadirat de Santa Maria del Mar de Barcelona, juntament amb un escultor estranger, Enric de Birbar. A partir de 1430 va començar el cor de l'església de Santa Maria de Manresa, junt amb l'escultor de Tarragona Pere Llagostera, a partir de 1438. Totes dues obres varen ser destruïdes el 1714.

Va realitzar el cor de la Seu de Vic, com també el llegender i la trona. Posteriorment va rebre la comanda per a fer el cor de la catedral de Barcelona on treballarà a partir de 1450. Probablement, tot i no documentat, fou l'autor del cor de l'església del Pi, de Barcelona. Es tracta d'obres amb talles molt treballades, atapeïdes de decoració floral i de complicades reproduccions arquitectòniques.
En el mateix període va treballar al retaule de l'altar major de Santa Maria del Mar, el de la capella dels Freners de la catedral de Barcelona, i el retaule de Sant Agustí per a l'altar major del convent de Sant Agustí Vell encarregat pel gremi dels Blanquers. Aquests dos darrers, avui perduts, contenien taules de Jaume Huguet de les que encara es conserva alguna.