Esglésies romaniques de Catalunya (Església de la Sala)

És una església romànica de Sant Mateu de Bages inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. "Amb el caràcter de domus se'ns representa La Sala, mencionada des del segle XII i avui (transformada des del segle XVII en una simple casa de camp) en ruïna, bé que amb prou tossa per a mostrar, encara, algunes de les estances. A la capella romànica, de la Sala -dedicada a la Verge Blanca- rebé culte una imatge d'alabastre, del segle XIV, fa anys desapareguda; ja en els nostres dies, ha desaparegut, també, un dels rústics capitells de la portada, llevat per algun desaprensiu... La capella està abandonada i amenaça ruïna". L'absis de l'esglesiola demana l'atenció, en particular

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Maria de Claret)

O Mare de Déu de l'Esperança, és un edifici del municipi de Santpedor (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. És una construcció romànica del segle XII formada per una nau rectangular coronada per un absis semicircular completament llis orientat a llevant, al qual s'hi obre una finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat. La nau es va eixamplant a mesura que s'apropa a l'absis, aquest està cobert amb volta de quart d'esfera, i la nau amb volta de canó, força estreta, obrada amb carreus de pedra petita i disposada sense massa ordre.

A l'extrem del mur de migdia s'alça un campanar de torre, de planta quadrada, afegit més tardanament. És construït amb grans carreus col·locats a contrajunt i units amb morter. La part superior del campanar es presenta dues obertures per cara i coberta de teula a quatre vessants. És una construcció massissa sense obertures, que dóna caràcter de fortalesa a l'església de Santa Maria, recentment restaurada per la part exterior. La porta es troba en aquest mur de migdia i està emmarcada amb grosses dovelles. Encara que ocupa el lloc de la porta original, aquesta fou construïda dos o tres segles més tard.
Aquesta construcció fou damunt d'una petita església més antiga, documentada arqueològicament. L'església ha sigut modificada en afegir-se-li l'edifici barroc al segle XVIII car aquesta nau es comunica amb la sagristia del santuari. Un massís campanar de planta quadrada ha estat últimament restaurada. Sembla que podria ser una antiga torre fortificada del lloc. Recentment l'excavació de l'interior ha permès trobar la planta d'una església precedent, probablement del segle x o principis del XI. La planta és rectangular, una mica més estreta que la romànica i es conserva una alçada de murs fins a 1'5m. A la capçalera hi ha una finestra amb pany de clau

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Esteve de Vilarasa)

És una església del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una petita capella situada dins de Masia de Sant Esteve de Vilarasa. Consta d'una petita nau única de forma rectangular i de capçalera carrada. El portal és adovellat; les dovelles són bastant grans i en una d'elles hi ha la data de 1636, any en què fou profundament modificada. El campanar és d'espadanya doble per a dues campanes, i s'hi puja per unes escales de pedra, situades en un lateral. Adossats a la nau hi ha uns engrandiments que serveixen de capelles laterals. Donen solidesa a l'edifici uns contraforts situats a l'exterior de la capçalera, els laterals i en la part frontal. L'aparell és recobert amb arrebossat

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Daniel de Palou)

Fou una església romànica al municipi de Sant Joan de Vilatorrada, al Bages, coneguda des del 1114 i anomenada també de Sant Andreu o Andreuet el 1331. En romanen escasses ruïnes al puig de Sant Daniel i una capella moderna del segle XVIII dedicada a sant Daniel al mas Canals Vell. El poble es troba a la confluència de la riera de Fals i del Cardener. Al fogatjament de 1378 era una parròquia independent que tenia 50 focs i 5 eclesiàstics.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cugat del Racò)

Es una església romànica del municipi de Navàs (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Cugat de Salou o del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d'una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi.
De l'edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l'altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa. L'església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s'alça una cúpula sobre trompes que a l'exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l'absis central i l'absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada. Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d'estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.

En el punt de dels braços de la creu grega s'alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d'altres esglésies d'aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l'interior, s'eleva una cúpula, que passa del quadrat a l'octògon mitjançant trompes. Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l'acabament queda una part de l'aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s'alça el campanar d'espadanya de dues obertures

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Creu de Palou)

O Ermita de Santa Creu és una església romànica situada als afores del poble de Mura (Bages). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau de planta rectangular, amb absis semicircular. Cal distingir dues etapes constructives: l'absis, que correspon al segle XI, i la nau, ja de la segona meitat del segle XII.
L'absis presenta la típica decoració romànica: nou arcs cecs delimitats a la part superior per una cornisa i agrupades en tres sèries de bandes llombardes. Al centre de l'absis hi ha una finestra que a la part de fora té forma rectangular i interiorment de mig punt. Aquesta part presenta una coberta de volta de quart d'esfera. La volta de canó de la nau es troba actualment esfondrada. L'aparell de l'absis és més irregular que el de la nau, el qual està ben disposat en fileres. L'edifici fou reestructurat modernament: s'amplià la nau i s'obriren dues capelles prop de l'absis. L'estat de conservació és de total abandó i deteriorament. Les pedres treballades de la porta d'entrada, que s'havia construït com a fruit d'una reforma d'ara fa molts anys, avui es poden veure en una portalada d'una casa de Mura 

 

Escultors Catalans (Josep Pla-Narbona)

Barcelona, 1928 - La Floresta, 13 de desembre de 2020. Fou un dissenyador gràfic, pintor, dibuixant i escultor català. Durant tota la seva vida va compatibilitzar el treball en el disseny gràfic amb l'art. Va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2019. Fou professor de Plàstica Publicitària (1961) a l'Escola Massana de Barcelona i soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (ADG-FAD). Va promoure dintre de la junta la creació dels premis LAUS als quals ell va dotar d'aquest nom. El 1962 dissenyà el logotip i imatge de marca de Grafistes FAD (G-FAD).
Fou president d'Alliance Graphique Intenationale (AGI) a Espanya des de 1964fins a 2009. Va promoure i organitzar el primer congrés d'AGI a l'estat, el 1971 a Barcelona. Com a dissenyador gràfic publicà i va fer portades de revistes internacionals com la japonesa IDEA i les americanes Print i Graphis. Va il·lustrar obres de Salvador Espriu, J.V. Foix, Pere Calders, Rof Carballo, Dámaso Alonso, Pedro Salina i Camilo José Cela. Treballà per les editorials Destino, Alfaguara, Círculo de Lectores i Llibre de Sinera de la que va ser soci fundador. També, treballà com a il·lustrador per a la publicitat de la indústria farmacèutica.[cal citació]

El 1966, fou autor de la imatge de la capçalera del diari Tele/eXpres i, el 1969, va introduir el concepte innovador d'imatge d' empresa. Va fer un projecte pioner d'identitat corporativa per a l'empresa d'aparells d'alta fidelitat Indústries COSMO. Pel que fa a la investigació gràfica, els anuncis de COSMO, així com els que va dissenyar per als mitjons JORIGU, constitueixen un màxim exponent del seu surrealisme, incloent material fotogràfic. Va col·laborar amb Ricard Salvat en l'escenografia i en la realització de cartells teatrals com Ronda de Mort a Sinera i Les Mosques, fent ús de taques negres, bé mitjançant contrastos entre forma i figura, o bé amb les qualitats matèriques del negre retallant o esquinçant papers. Va col·laborar amb Joan Brossa dissenyant tant l' escultura del llagost de la façana del CAATEEB (1993) com el Monument al llibre/saltamartí del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya de Catalunya ubicat al Passeig de Gràcia – Gran Via. Va participar en la col·lecció de cartells per els Jocs de la XXVa Olimpíada de Barcelona 1992.
Va exhibiir a la 1ªBienal Internacional de Cartells de Varsòvia, la inauguració de Lincoln Center i l'American Institute of Graphic Arts a Nova York, i a la Galeria Artis (UAM - Mèxic, 2005). El 1972 el seu treball va ser acceptat a la Col·lecció de Gravats del MOMA. Des del 1975 es va dedicar majoritàriament a la pintura a l'oli que incorpora el color en tots els seus matisos mantenint molts els temes ja presents en la seva obra anterior, però evolucionats. Va fer una exposició antològica al Museu de Sant Cugat del Vallès el 2008 titulada L'eros primordial en l'obra de Pla-Narbona i la darrera al Centre d'Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú el 2017. Fou membre d'honor de l' Associació de Dissenyadors Professionals (ADP) i col·legiat d'honor del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya. Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi l'any 2019

Escultors Catalans (Josep Piquet i Catulí)

Barcelona, 19 de juliol de 1869 – Sevilla, 12 d'agost de 1949. Va ser un escultor català. Entre 1894 i 1897 va cursar estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on va ser deixeble de Rossend Nobas i Ballbé, entre d'altres. A l’Exposició de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1891 presentà els busts Carnaval, Manola i San Francisco i l’escultura de guix La Oración. A la Nacional de 1901 li fou concedida la tercera medalla pel seu grup Idilio i a la de 1904 presentà Santa Magdalena, també en guix, i el motiu decoratiu San Miguel.
Va viure durant anys a Sevilla on gaudí d'un ampli reconeixement. El 1916 la seva obra Magdalena va viatjar fins a l’Exposició Nacional de Panamà i a l'Exposició Primaveral de Sevilla, inaugurada el 29 d’abril de 1917 hi va exposar dos busts retrat en escaiola. Va participar en l'Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929 i el 1932 a l’Exposició de Belles Arts de Sevilla amb dos dibuixos: Madrugada de Viernes Santo i Campanario de las Brujas. El 1930, va rebre encàrrecs per a l’Exposition internationale coloniale, maritime et d’art flamand d’Anvers i per a l’Exposition internationale de la grande industrie, sciences et applications, art wallon ancien de Lieja. Destaca la seva escultura al Gibraltar War Memorial, a la plaça Line Wall de la població, que va inaugurar-se el 23 de setembre de 1923 en presència seva

Escultors Catalans (Josefina Peraire Alcubierre)

Barcelona, 1947 - 30 de maig de 2016. Va ser una poetessa, ceramista i escultora catalana. Llicenciada en Filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona formava part del Grup Literari Poesia Viva. Va guanyar diversos guardons literaris i va publicar diversos poemaris

Escultors Catalans (Patricia Riveras Tobia)

Barcelona el 6 d'abril del 1969. Filla de periodistes, és una autodidacta formada en l'admiració de determinats noms històrics com Medardo Rosso o Ismael Smith, que l'han encaminat cap a la tradició expressionista. Activa primer a Barcelona, on participà en la magna exposició “Un segle d'escultura” al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona (2013) i en diverses col·lectives, es radicà a Mallorca, on ha exposat individualment . Entre les seves exposicions individual hi ha les de la Sala Amazighen, Marroc (2006 i 2007), Sala Pròleg (Barcelona 2008), Benissa (País Valencià 2008), Galeria Estudi Salvador Pastor (Cas Concos, Mallorca, 2012). Ha participat en col·lectives a més de a Barcelona i Palma, a Bèlgica, Guernsey (Illes del Canal), Burgos, Calzada de Calatrava,  Madrid, Sevilla, Puigcerdà, Màlaga. El 2017 va fer el cartell de la Universitat Catalana d'Estiu, de Prada.

Escultors Catalans (Antoni Parera i Saurina)

  Barcelona, 1868 - Barcelona, 1946. Va ser escultor, medallista i professor de l'Escola de la Llotja de Barcelona. Va ser nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, de la Hispanoamericana de Cádis. Era descendent d'una família artística, el seu avi va ser el compositor Bru Parera i Matas i el seu pare el decorador Joan Parera i Santacana, qui veient la seva inclinació cap a l'art, el va enviar a estudiar a Madrid amb l'escultor Jeroni Suñol i més tard, el 1884, va prosseguir els seus estudis a l'Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, la qual li va concedir una beca el 1888 per anar pensionat a Roma on va romandre durant quatre anys. Al seu retorn a Barcelona va entrar a formar part del professorat de l'escola de la Llotja l'any 1897
La seva obra primerenca estava inscrita en el realisme clàssic grec, però el seu estil va anar decantant-se cap al modernisme, on es mostra més a la producció medallística i al disseny de flascons de perfum que feia amb el gust de la clientela burgesa. A les seves obres monumentals així com a la imatgeria religiosa es va mantenir amb un caràcter més classicista. Entre les seves obres religioses es troba un Sant Joan Baptista conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, pel que va rebre un premi a l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888. A més a més d'imatges per a esglésies de Barcelona, també en va realitzar moltes d'altres per a diferents ciutats d'Espanya i de l'estranger, ja que va treballar com a director artístic al taller Reixach-Campanyà que es va ocupar de l'elaboració de gran quantitat d'imatgeria després de les pèrdues sofertes per la guerra civil espanyola. A Herencia, tenen una imatge del Cristo del Consuelo en talla de fusta policromada realitzada segons model de Parera, també una escultura molt similar en una mida més petita va en processó a Crevillent en la confraria de l'Ecce Homo. A Tarragona es conserva un pas processional per a la seva Setmana Santa de la Segona Caiguda, realitzat el 1930. Entre els seus monuments es troben la col·laboració al Monument a Alfons XII a Madrid, el grup en homenatge als Assetjats de 1808-1809 a Girona i el grup Girona i Dona amb àngel per a la Plaça de Catalunya (Barcelona)

Escultors Catalans (Miquel Paredes i Fonollà)

Barcelona, 1901 – Ceret (Francia), 1980. Va ser un escultor català, recordat especialment per ser autor de la figura d'El més petit de tots, conjuntament amb la dibuixant Lola Anglada.
Es va formar a la Llotja de Gràcia. Participà en diverses exposicions col·lectives en la Barcelona dels anys 30, i a Madrid va guanyar un premi per trobar una figura al·legòrica de la República. Durant la guerra civil espanyola va col·laborar amb el Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya per a fer monuments efímers i de propaganda. En aquest període fou quan el comissariat l'encarregà una figura basada en el conte popular infantil Els tres tambors que simbolitzés la lluita antifeixista. L'escultura (i el llibre paral·lel de Lola Anglada que mostraven la mateixa figura) tingué tant d'èxit que se'n feren més de 60.000 còpies, que el comissariat venia a 3 pessetes cadascuna per aconseguir fons per a sufragar despeses de la guerra.

Durant la guerra civil espanyola, el 1937, va participar en el muntatge d'un monument efímer El soldat desconegut com a homenatge als soldats republicans, a la plaça Catalunya de Barcelona, una gran escultura de dotze metres d'alçada realitzada amb guix i xarpellera amb la col·laboració d'altres artistes. La inauguració va comptar amb la presència de Lluís Companys (aleshores president de la Generalitat) i la ministra Federica Montseny. Malgrat el seu material fràgil per estar a la intempèrie, el monument es va mantenir a la plaça Catalunya fins a l'acabament de la guerra, que va ser desarmat i desaparegut. L'any 1938, Paredes s'exilià a la Catalunya Nord, on va treballar en pobles rossellonesos fent monuments als morts de la guerra. Posteriorment treballà en una fàbrica de nines, i més endavant impartí classes d'escultura a l'escola de belles arts d'Orleans

Escultors Catalans (Francesc Pagès i Serratosa)

Barcelona, 11 de setembre de 1852 - Barcelona, 27 d'abril de 1899. F0ou un escultor català. Format a l'Escola de la Llotja i amb Jeroni Suñol, fou representant de l'estil eclèctic que caracteritzà l'escultura de la segona meitat del segle XIX
Participà en les principals exposicions de l'època: a l'Exposició Nacional de Madrid presentà Pacientíssim Job (1876) i Pius IX (1878); a la de Barcelona exposà Madona de Ripoll (1891) i Sant Lluís Gonzaga (1896). Autor de diverses obres a la ciutat de Barcelona: Alonso Martínez i l'al·legoria del Ferrocarril a la façana del Palau de Justícia; l'Al·legoria de la Cascada del Parc de la Ciutadella; i l'estàtua del Ferrer de Blanes del Monument a Colom. També féu un dels relleus del Monument a Antonio López y López (el 1884, concretament, el relleu dedicat a la companyia de tabacs de Filipines) i el relleu de marbre al Primer Misteri de Goig del Rosari Monumental de Montserrat (1896). Té obra a Buenos Aires i Montevideo.