domingo, 31 de enero de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Avellanos)

És l'església parroquial romànica del poble d'Avellanos, pertanyent a l'antic terme de Benés, de l'Alta Ribagorça i a l'actual de Sarroca de Bellera, del Pallars Jussà. L'església es troba a la part més alta del poble.
No es tenen notícies d'aquesta església abans del segle xiv. Apareix en un capbreu llevador de Susterris. En aquella època era dins de la baronia d'Erill. Tot i ser una obra clarament d'origen romànic, les transformacions posteriors l'han deformada notablement. Hi foren afegides capelles laterals, al nord i al sud, un porxo a ponent, semblant al de Sant Corneli de Buira, poble proper, i un campanar quadrat al sud-est, que té la característica d'estar al biaix respecte de la nau.

L'obra original, que encara es pot reconèixer, és la més característica del romànic: nau única coberta amb volta de canó, amb absis semicircular a llevant que s'obre a la nau a través d'un arc triomfal. Una finestra de doble biaix s'obre en el centre de l'absis, i una altra finestra semblant apareix en la capella meridional, que és posterior, la qual cosa vol dir que es va reaprofitar de l'emplaçament original. Per dintre, està totalment emblanquinada. A l'exterior, els fragments de mur originals permeten veure uns carreus petits, allargassats i irregulars, disposats en filades horitzontals, però poc uniformes. Tot plegat porta a veure-hi una obra del segle xii, però rústega. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Bàrbara de Vilancòs)

És una església d'origen romànic del poble de Vilancòs, pertanyent a l'antic terme de Benés, de l'Alta Ribagorça, actualment dins del municipi de Sarroca de Bellera, del Pallars Jussà.
L'església de Santa Bàrbara de Vilancòs presenta unes característiques molt semblants a les de Sant Quiri de Sas. Amb prou feines es tenen notícies d'aquesta església. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Quiri de Sas)

És un santuari d'origen romànic del poble de Sas, pertanyent a l'antic terme de Benés, de l'Alta Ribagorça, actualment dins del municipi de Sarroca de Bellera, del Pallars Jussà. Està situat dalt del turó de Sant Quiri, que domina tot l'antic Batlliu de Sas, precedent de l'actual municipi de Benés.
Molt possiblement és el Sant Tirs de Sentís que apareix documentat el 1069, en una donació a Sant Genís de Bellera. La manera com se'l descriu no deixa lloc a cap mena de dubte sobre aquesta església. Amb la decadència del monestir de Sant Genís fou traspassat a Santa Maria de Lavaix.

Està situada al cim del tossal de Sant Quiri, a 1.621 m. alt. L'edifici actual conserva les característiques constructives d'una obra romànica rural, com la major part d'església de l'Alta Ribagorça. És d'una sola nau, coberta amb volta de canó i absis, refet, a llevant. L'obra és senzilla, i hi ha trossos fets de paret seca. Quan n'hi ha, l'argamassa és molt primitiva. Al mur de migdia, damunt d'una finestra, es troba una inscripció del segle XIII.  


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Sentís)

És una església d'origen romànic del poble de Sentís, pertanyent a l'antic terme de Benés, de l'Alta Ribagorça, actualment dins del municipi de Sarroca de Bellera, del Pallars Jussà.
L'església de Sant Julià de Sentís sembla tenir els orígens en un monestir visigot dedicat a sant Tirs (d'on, segons alguns, vindria el topònim Sentís). La seva jurisdicció va oscil·lar entre Santa Maria de Lavaix, Sant Genís de Bellera i Castellgermà, on està documentat al segle XIV, dins de la baronia d'Erill.

Aquesta església està tan transformada que costa de reconèixer com a obra romànica, però molt vestigis permeten de creure que quan es faci una bona neteja dels elements afegits, es podran treure a la llum els elements romànics que deu servar. Un d'aquests vestigis permet de veure que l'absis fou suprimit, i l'entrada nova a l'església s'obrí en aquella obertura.
La parròquia de Sant Josep de Sentís pertany al bisbat de Lleida, pel fet d'haver pertangut, a l'edat mitjana, al bisbat de Roda de Ribagorça. Format part de la unitat pastoral 24 de l'arxiprestat de la Ribagorça, i és regida pel rector del Pont de Suert.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Corneli de Buira)

És l'església romànica del poble de Buira, pertanyent a l'antic terme de Benés, de l'Alta Ribagorça, actualment dins del municipi de Sarroca de Bellera, del Pallars Jussà. Està situada en el lloc més alt del poble de Buira, damunt d'una roca. No es tenen notícies documentals d'aquesta església, malgrat que, pel seu aparell constructiu, és obra del segle XII.

L'edifici és d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La unió de l'absis amb la nau es resol amb un arc presbiteral. Tenia una porta original, ara paredada, a la faça meridional, als peus de la nau. L'arc que la corona és apuntat. La porta actual és a la façana de ponent, i està aixoplugada per un porxo que s'obre només pel costat sud. A prop de la porta hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en arc apuntat, cosa que fa veure l'acabament sota la influència gòtica d'aquesta església. En general, l'aparell és irregular, rústec, propi d'una obra popular, rural. És molt tardana, possiblement del segle XIII.
En èpoques posteriors, a més, es feren reformes importants: sobrealçat de la nau, construcció de capelles al nord i al sud, redecoració interior i construcció d'un cor, que modificaren substancialment l'obra medieval 


 

Escultors Catalans (Josep Moretó i Codina)

Vic (Barcelona), 1748 - Vic (Barcelona), 1826). Fill de Josep Moretó i Sellés, nomenat, com era tradició a la família, mestre d’obres de la seu; fou l’encarregat d’enderrocar l’edifici antic i de bastir l’actual, d’estil neoclàssic; també és autor de la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà i de les reformes de l’antic monestir de Ripoll.

Escultors Catalans (Antoni Moretó i Sellés)

Vic (Barcelona), ¿? - Vic (Barcelona), ¿?.  Arquitecte i escultor. Contractà la direcció de les obres de l’església parroquial de Taradell, que havien estat projectades pel seu germà.

Escultors Catalans (Josep Moretó i Sellés)

Vic (Barcelona) 1712 - Vic (Barcelona) 1768. Arquitecte, autor de l’Hospital de Vic, d’inspiració italiana,

Escultors Catalans (Pere Moretó i Brugaroles)

Sant Joan de les Abadesses 1719 (Girona) - ¿?. Que treballà en les obres de la col·legiata de la seva vila (1759-62) i en les del santuari de Queralt; Francesc Moretó i Brugaroles (Sant Joan de les Abadesses 1720 — 1792), que col·laborà amb Pere en les obres de col·legiata de Sant Joan i que treballà també a Queralt, Òdena, Premià i Sant Pol

Escultors Catalans (Joan Francesc Moretó i Soler)

Vic (Barcelona) ¿? - ¿?. Un altre germà, arquitecte, ingressà al gremi el 1694; succeí el seu pare en la direcció de les obres de la Pietat de Vic. Fills de Jacint foren els imaginaires i mestres d’obres

Escultors Catalans (Francesc Moretó i Soler)

Vic ~1687 - ¿?. Germà dels anteriors, el 1715 contractà el retaule de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), i amb el seu germà Josep treballà a Sant Joan de les Abadesses; dirigí les obres del santuari de Queralt, a Berga, on possiblement obrà el retaule major, tallat per Pere Costa

Escultors Catalans (Jacint Moretó i Soler)

Vic (Barcelona), 1683 - Solsona (Lleida), 1736. Escultor i mestre d’obres, projectà, amb Josep Sunyer, el retaule major d’Igualada (1704), que, reformat més tard d’acord amb el gust de l’època, fou iniciat el 1718 i enllestit el 1726: cremat el 1936, pogueren ésser salvats alguns elements arquitectònics de la grandiosa obra, els quals foren utilitzats per a la reconstrucció, l’any 1950; juntament amb Sunyer, obrà l’altar major de Santa Clara, a Vic, on també treballà a la parròquia de Sant Jaume; la seva obra cabdal és el projecte del retaule de la Mare de Déu del Claustre, a Solsona, monumental conjunt que havien d’ornar figures de mida superior al natural; el 1723 projectà el retaule major de Cadaqués, obrat el 1763 sota la direcció de Pau Costa.

Escultors Catalans (Josep Moretó i Soler)

Vic (Barcelona), 1677 - Vic (Barcelona), 1734. Mestre d’obres, fill de Josep Moretó i Pujol, és autor, a Vic, de la capella dels terciaris franciscans (1717-20), del projecte de Santa Maria Magdalena de Gombrèn —on treballà amb el seu germà Jacint fins el 1734— i dels projectes de Sant Pere de Torelló (1727), Rupit (1729) i Moià (1730); a Sant Joan de les Abadesses féu el cambril de la capella del Misteri; nomenat mestre d’obres de la seu de Vic, dirigí també les de l’Hospital.

lunes, 25 de enero de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Pelaia de Perles)

És una capella romànica del municipi de Fígols i Alinyà, a la comarca de l'Alt Urgell. És un monument protegida com a bé cultural d'interès local. És una capella senzilla, d'una sola nau, amb l'entrada oberta a occident i capçada a l'est amb un absis semicircular. La nau és coberta amb volta lleugerament apuntada així com l'absis, de menor alçada, que presenta volta de quart d'esfera lleugerament apuntada. Al seu eix s'hi obre una petita finestra d'esqueixada simple coberta amb volta de canó, emmarcada exteriorment amb tosca.

La nau presenta dos cossos, essent l'occidental (de factura més basta, amb murs arrebossats i coberta de teula sobre bigues) un afegit posterior per tal de donar cabuda a més fidels, però possiblement emprat també com a abric de pastors i caminants. Ambdós espais estan separats per un arc maldestre executat al mur de càrrega que podria correspondre a l'antic mur de tancament.
La construcció combina la pedra tosca (sobretot a les cantonades i a les perforacions) i la pedra calcària, i l'única decoració que s'observa a l'exterior es troba al mur sud, prop de l'absis, on uns blocs de tosca molt desgastada semblen haver estat tallats en cimaci, per fer de cornisa. L'arc presbiteral també s'evidencia a l'exterior, com també es fa visible un canvi subtil en l'aparell del mur immediatament anterior


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Josa)

És l'antiga parròquia del poble de Josa de Cadí, municipi de Josa i Tuixén (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. Es troba als afores, a 1 km de la població, al costat del cementiri. La construcció és d'una nau força llarga coberta amb volta de canó amb dos arcs doblers que, a l'exterior, són apuntalats al mur de migdia per dos contraforts atalussats. La capçalera la forma un absis semicircular amb finestra central i un contrafort. Al mur de migdia s'obre la portalada d'un arc en gradació i una finestra d'espitllera. Al mur de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i el campanar senzill d'espadanya d'una sola obertura

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Organyà)

És una església romànica situada al nucli d'Organyà documentada per primer cop l'any 993. Santa Maria d'Organyà és coneguda especialment per haver estat l'indret on es va trobar el text de les Homilies d'Organyà que són considerades un dels documents literaris més antics escrits en llengua catalana. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per acord del govern publicat al DOGC l'11-10-2006


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena del Mas Cerdà)

És una església del municipi de Bassella (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. La capella de Santa Magdalena es troba aïllada i està situada sobre un talús de pedra proper al Mas Cerdà. És una petita construcció d'una nau, coberta amb volta de canó, i absis semicircular orientat a llevant. L'absis presenta una finestra centrada de doble esqueixada de tres arcs en gradació i un parament de carreus ben tallats. La porta és refeta amb una llinda que porta inscrita la data 1743. El campanar d'espadanya d'un sol ull que corona el mur de ponent també és d'època barroca


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Fe de Guardiola)

És una església romànica de Bassella (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Santa Fe de Guardiola es troba en un petit veïnat de Bassella, situada sobre un promontori amb la capçalera assentada sobre una gran roca. És una construcció d'una nau coberta amb volta de canó, modificada en època moderna, i absis semicircular. Va ser ampliada amb dues capelles, a cantó i cantó de la nau, i una sagristia al costat de ponent, a tocar de l'absis. Presenta dues finestres de doble esqueixada, una al centre de l'absis i l'altra al mur de migdia. en aquest mateix costat s'obre la portalada d'arc de mig punt adovellada precedida per un porxo. A ponent s'alça la torre campanar refeta recentment. 


 

Escultors Catalans (Joan Francesc Moretó i Pujol)

Vic (Barcelona), 1656 - Vic (Barcelona), 1714. Imaginaire i tallista, que figura, a 22 anys, com a escultor a Manresa (on probablement féu l’aprenentatge, autor d’un Crist per a la seu de Vic (1686) i de la part d’escultura de la façana de la Pietat; el 1706 contractà per 80 lliures l’altar major de la capella de Santa Susanna, a Cornet (Bages).

Escultors Catalans (Josep Moretó i Pujol)

Vic (Barcelona), 1654 - Vic (Barcelona), 1694). Autor de la capella de Sant Bernat Calvó, a la seu vigatana (1673), i de l’església de la Pietat

Escultors Catalans (Josep Moretó)

¿? - Vic (Barcelona), 1672. Treballà entre el 1619 i el 1672; fou nomenat mestre major de la seu de Vic (1663); contractà el campanar de l’església de Sant Domènec (1663) i inicià les obres de la Pietat, de la qual projectà la façana (1664). En morir, sense descendència, continuaren la tradició els seus nebots, fills del germà menor

Escultors Catalans (Carles Moretó i Brugaroles)

Vic (Barcelona), 1721 - Solsona (Lleida), 1783. Sens dubte el més important de la família; residí gairebé sempre a Solsona, on enllestí el magnífic retaule del Miracle de Riner (1758), una de les peces més notables del barroc català, conservat; és autor del Monument de Setmana Santa a l’església de Santa Teresa, de Vic (1759); dirigí, a partir del 1774, les obres d’engrandiment de la parròquia de Torelló i contractà l’obra d’escultura de la capella del Claustre, a la seu de Solsona (1776); és autor, amb la col·laboració d’altres membres de la família, de l’església de la Gleva, a la plana de Vic, i treballà també a Mataró i a Lleida

Escultors Catalans (Josep de Sant Benet)

Signy l'Abbaye (Francia), 1654 - Monistrol de Montserrat (Barcelona), 1723. Escriptor i escultor catalá. De nom Thomas Antoine Marandel, pertanyia a una família flamenca benestant. Ingressà a Montserrat com a germà llec el 1677, on fou conegut amb el nom popular de fra Josep de les Llànties. Tot i que no tenia estudis especials, escriví 42 tractats, 35 en llatí i 7 en castellà, còpies manuscrites dels quals aviat corregueren per Europa. Sota el títol d'Opera omnia foren publicats íntegrament a Madrid el 1725 (reeditats els anys 1727, 1731, 1738 i 1755) i el 1746, Vida interior (autobiografia), 112 Cartas i una Relación de la vida y virtudes de fray Joseph de San Benito, de l’abat Benet Argeric.

Escultors Catalans (Joan Grau)

Constantí (Tarragona), 1608 - Manresa (Barcelona), 1685. Per encàrrec del duc de Cardona treballà, amb el seu fill Francesc, al monestir de Poblet (1660-74), on feren una cripta i alguns sepulcres, entre els quals el d’Alfons el Magnànim. El 1670 intervingué en l’obra del retaule major d’Esparreguera (destruït el 1936), on se li atribuïren les estàtues del basament. També amb el seu fill construí la Casa de la Ciutat de Manresa (1671), on realitzar diverses obres, i el 1678 ambdós feren la façana de la Santa Cova. És representant d’un barroc contingut, d’un cert regust encara plateresc.

Escultors Catalans (Francesc Grau)

Manresa (Barcelona), 1638 - Manresa (Barcelona), 1693. Amb Domènec Rovira el Jove féu el gran retaule d’Alcover (1676), desaparegut, i construí el nou sepulcre de Sant Oleguer per a la catedral de Barcelona (1678-97). Amb el mateix Rovira féu el retaule i els sepulcres de la capella de la Concepció de la seu de Tarragona (1682), traçat tot per fra Josep de la Concepció. Hom li ha atribuït també el sagrari posterior de l’altar major de la seu de Tarragona i el retaule de Sant Pere Nolasc de la de Barcelona (1688). El seu barroquisme es caracteritza per una gran elegància i una gran agilitat.

domingo, 17 de enero de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de les Anoves)

És una església romànica del municipi d'Oliana protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós d'una sola nau amb absis semicircular alterat per una construcció posterior adossada. Els murs són de pedres irregulars sense escairar. Pel canvi de materials, s'observa que en algun moment el mur perimetral de l'església fou elevat. L'església està coberta amb volta de canó, que arrenca d'una imposta bisellada que s'estén al llarg dels murs perimetrals. Tot i que l'absis originalment era semicircular, avui és rectangular degut a un afegit posterior. La porta- situada al sud- té tres arcs en degradació amb les arquivoltes llises, sense motllures. Sobre la paret de ponent s'eleva un campanar d'espadanya de dos ulls


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Víctor de Fígols)

L'església de Sant Victor de Fígols està documentada des de l'any 1051, encara que l'edifici que podem veure en l'actualitat correspon a una construcció de al segle XII i és el resultat d'una restauració recent que li ha retornat l'aspecte que va haver de tenir en l'època romànica. Es tracta d'un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular amb volta de quart d'esfera, decorat exteriorment amb arcs llombards i tres finestres de doble esqueixada. La planta de l'edifici, des del mur de la cadireta fins al absis, mesura aproximadament uns 20m. A banda i banda de la nau, a manera de creuer, s'obren sengles capelles rectangulars, afegides posteriorment a l'obra antiga. El portal de mig punt datat el 1703, a la façana de migdia. Sobre la de ponent s'aixeca un campanar de cadireta sota el qual s'observa una finestra geminada a la qual li falta la columna. L'església va ser cremada l'any 1836, durant la primera Guerra Carlina, les tropes liberals que s'havien refugiat en el seu interior van morir durant l'incendi.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç d'Estamariu)

És una església del municipi d'Estamariu protegida com a bé cultural d'interès local. En origen, era una església de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars, i una nau transversal a manera de creuer inscrit. Les naus eren separades per pilars cruciformes. Les cobertes també han desaparegut, però en la descripció de Whitehill de l'any 1941 se'ns parla d'un embigat de fusta, que hauria substituït al segle xviii les cobertes originals de volta de canó a la nau central i de quart d'esfera a les laterals.
La nau septentrional es va ensorrar i quedà eliminada amb el paredat dels arcs forners d'aquest costat. Aquests arcs arrenquen de quatre pilars cruciformes, i també recollien els arcs torals que sostenien la volta. L'àrea presbiterial queda aixecada respecte a les naus. S'accedeix a l'edifici gràcies a una porta de mig punt situada al sud, on hi ha finestres que es corresponen amb les tres naus. L'absis està ornamentat amb pintures murals
Els exteriors presenten una absidiola de mur llis, al costat de l'absis central, més gran, decorat amb arcuacions llombardes, cegues i lesenes, entre les quals s'obren finestres d'esqueixada doble. L'aparell és de pedra irregular, amb carreus més grans a les cantoneres, disposats ordenadament en filades uniformes. Es tracta d'una forma anomenada popularment com a «tirada de gavatx».
L'entrada al recinte i al cementiri és una singular estructura porticada, suportada amb pilars de pedra i columnetes de fusta treballada, que recorden les formes d'un comunidor.  


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Cabó)

És una església del municipi de Cabó (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'estructura arquitectònica que presenta aquest edifici fa pensar que el projecte inicial hagués pogut estar modificat abans d'acabar l'obra o bé al cap de poc de finalitzar-la. Es tracta d'una església de nau única coberta amb volta de canó i capçalera amb dos absis, orientats a nord i oest, amb finestres de doble esqueixada (una a l'absis nord i tres al de ponent). El darrer tram de la nau, davant els absis, es cobreix amb cúpula d'arestes molt suaus. Exteriorment aquesta cúpula es correspon amb un cimbori de planta quadrangular amb un campanar d'espadanya de dos ulls. Al costat est de la capçalera no hi ha absis sinó un arc paredat que coincideix, a l'exterior, amb les restes d'una nau. Façana amb porta d'arc de mig punt amb petit rosetó al damunt. Aparell de carreus ben escairats, disposats en filades uniformes i regulars amb façanes arrebossades i voltes interiors fetes de formigó de calç. No hi ha elements escultòrics ornamentals. La situació dels finestrals de l'absis reforça la idea que el projecte inicial era el de l'església d'una nau orientada de llevant a ponent, acabada amb una capçalera trevolada en la qual l'absis de ponent n'era el principal.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sebastià de la Clua)

És una església romànica de Bassella (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Sant Sebastià de la Clua és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral.
Totes les finestres de l'església són de doble esqueixada. La de l'absis està paredada, les altres són: una a la façana sud i l'altra al mur de ponent. La porta d'accés al temple, situada al mur sud, és d'arc de mig punt de petites dovelles i sense ornamentació.
A la façana de ponent s'aixeca el campanar d'espadanya de dos ulls. A la façana sud queden vestigis del campanar original, que es va perdre en sobrealçar la coberta. L'espadanya es va fer amb carreus de l'obra original, la qual cosa dóna a l'església un aspecte unitari.
L'aparell és format per carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament. Al mur nord es conserven algunes filades que podrien correspondre a una edificació anterior a l'actual que es podria datar al segle XI, la resta de l'edifici hauria estat construït al segle XII


 


Escultors Catalans (Lluís Generes)

Manresa (Barcelona), ? - Perpinyà (Francia), 1710 o abans. Va ser un escultor i tallista català autor de nombrosos retaules a la Catalunya del Nord. En Lluís Generes s'establí a Perpinyà i, en morir Llàtzer Tramulles el 1656, rebé el tractament d'"architector et sculptor" quan fou contractat per completar el retaule inacabat de Sant Francesc de Paula, per al convent dels Mínims (o de Santa Maria de la Victòria) de Perpinyà. Aquesta i moltes altres obres marcaren una fructífera carrera, que en feu l'escultor més destacat del Rosselló al llarg de mig segle.

Durant uns anys (1660s ) tingué el seu taller a Vinçà mentre feia el retaule per a la seva església parroquial, i això li permeté de treballar per altres encàrrecs a la rodalia. La seva obra més reputada és posterior, el grandiós (17 metres d'alçada per 12 d'amplada) retaule de Santa Maria de Baixàs, fet per un contracte del 12 de desembre del 1671 entre l'escultor i els síndics del poble. L'interior del tabernacle mostra pintures del Sant Sopar, la Flagel·lació i Jesús encadenat. Segons Joan Capeille la magnificència del retaule feu encunyar la frase "ha costat tant com el retaule de Baixàs".

Lluís Generes compartí taller amb Pau i Josep Sunyer i amb el també manresà Francesc Grau. Va ser mestre de Francesc Sunyer, Francesc Negre i de Miquel Anglada (que el 1685 el demandà perquè al seu aprenentatge, iniciat el 1679, va fer de servent més que no pas d'alumne). Les darreries de l'artista estan poc documentades, però està registrat que el 1707 vengué unes terres a Charles Maynadier, cirurgià major del regiment de Tesse; i que l'esposa d'en Generes, Maria Roma, era vídua el 1710.

Escultors Catalans (Pere Costa i Cases)

Vic (Barcelona), 1693 - Berga (Barcelona), 1761. Influït pels nous corrents artístics portats per Conrad Rudolf i Ferdinando Galli, executà sumptuosos retaules (Sant Ramon del Portell; el major de Santa Clara, de Vic; etc). Treballà (1726) en el model de l’urna de sant Bernat Calbó (Vic), que executà l’argenter Joan Matons, i a l’avantcapella del Roser, del convent de Santa Caterina de Barcelona; féu el grup escultòric de la Caritat (façana de l’Hospital de la Santa Creu, Barcelona), la Pietat —de gran realisme— per a la parròquia de Tàrrega, la imatge titular de la façana de Sant Miquel del Port, de Barcelona (1754), etc. El 1757 acabà el retaule major de Berga, on possiblement intervingué en el dels franciscans. Com a arquitecte continuà (1730-33), amb nou projecte propi, la façana de la seu de Girona —per a la qual esculpí les Tres Virtuts — i projectà la façana del nou convent de Sant Agustí de Barcelona (1735) i el túmul per als funerals de Felip V a Cervera (1746). És una figura important del barroc català ja temperat pel classicisme, i el primer escultor català de l’Academia de San Fernando (1754). Escriví (1750) un nobiliari català il·lustrat.



Escultors Catalans (Pau Costa)

Vic (Barcelona), 1672 — Cadaqués? (Girona), aprox. 1728. A setze anys (1688) ja efectuà el retaule de Sant Libori per a la Pietat de Vic, i el 1690, el de Sant Antoni per a l’església parroquial de Torelló. Traçà el de Sant Benet de la Seu (1698) quan treballava en un altre per al monestir de la Portella. L’any següent contractà el del Sant Crist per a la parròquia de Seva, i el 1705, el fastuós de Sant Feliu de Torelló (acabat el 1710). El 1708 efectuà el del Roser per a Olot (actualment a la parròquia de Sant Esteve) i, entre el 1706 i el 1712, el grandiós retaule d’Arenys de Mar, que havia començat (1682-86) Francesc Santacruz. Sembla que seguidament féu el de Palafrugell (destruït el 1936). A més d’altres obres, el 1713 féu el retaule del Sant Crist , per a Berga, la llitera de l’Assumpta, per a Torelló, i el retaule d’aquesta advocació per a la seu de Girona. El 1723 contractà —amb el figuerenc Joan Torres— i dirigí el retaule major de Cadaqués, segons traça de Jacint Morató, obra en què col·laborà el fuster-arquitecte de Girona Josep Serrano. El seu estil és una mostra típica de barroc exuberant.

Escultors Catalans (Francesc Bonifaç Massó)

Valls (Tarragona), 1735 - Tarragona, 1806. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors. Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Maldà (1762); Sant Crist, per al Morell (1766); Ester i Abigail, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795). Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la Cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls. L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid. El seu art correspon a l’últim període del Barroc, influït pels corrents acadèmics.

Escultors Catalans (Lluís Bonifaç i Massó)

Valls (Tarragona), 1730 - Valls (Tarragona), 1786. Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid, i fins als 58 anys, que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico. Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar en plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes. Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia, de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de La Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79). Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva. Entre les seves obres conservades sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769); el relleu de Sant Sebastià a l’Academia de Sant Fernando, de Madrid (1763); els passos de la Solitud (1775) i del Davallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de L’Assumpta de la seu de Girona (1773). Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).

Escultors Catalans (Lluís Bonifaç [el vell])

Tolosa, ¿? - Riudoms, Baix Camp, 13 de desembre de 1697. Conegut a la seva època per Bonifaci. S'establí a Barcelona amb el seu pare, Francesc, pentinador de lli, ambdós de Tolosa. Exercí l’escultura a Barcelona: el Sant Pau del pati de la Casa de Convalescència (1678), la Santa Eulàlia per a l’obelisc del Pedró (1686) ―—destruïda el 1936― — i les imatges per al retaule de Santa Magdalena, a la catedral (1688). L’any 1693 residia a Valls, on havia executat el retaule de Sant Pau, i li fou encarregat el de Sant Isidre per a Arbeca. També és autor del retaule del Roser (1694-96) de l'església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, i el 1696 contractà l’execució del retaule de Santa Llúcia de l'església de Montbrió del Camp, el qual fou acabat pel seu ajudant, Pere Vinyals. 

miércoles, 13 de enero de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de la Salsa)

És un monument del municipi de Bassella (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós d'una nau coberta amb volta de canó i sagristia afegida al mur nord. Absis semicircular amb una finestra. Al mur de ponent campanar de paret de dos ulls i al mur sud finestra de doble esqueixada. És una construcció rústega de pedres en filades.



 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Perles)

L'església de Sant Romà de Perles és un monument del municipi de Fígols i Alinyà (Alt Urgell). Era l'antiga parroquial del nucli de Perles (Fígols i Alinyà). De filiació romànica, sofrí profundes modificacions en època moderna que n'alteraren notablement l'estructura i la volumetria. Església esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 839. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.
Originàriament d'una nau, presenta una coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, i és capçada a l'est per un absis semicircular i de menor alçada que la nau, sense elements exteriors que evidenciïn la transició entre ambdós espais. L'afegiment de capelles de planta quadrangular als murs laterals comportà la perforació dels murs romànics i la construcció de volums adossats a ambdues bandes de la nau. La porta es troba a la façana occidental, aixecada sobre unes escales i custodiada per un ull de bou. La seva posició descentrada respecte a l'eix de la façana suggereix que són de factura posterior, essent l'estreta finestra d'arc de mig punt que es troba a mitjana alçada l'únic element original que resta. Una espadanya de dos ulls corona la façana.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Banat)

És una església romànica del poble de Banat, a Alàs i Cerc (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Romà de Banat és una senzilla capella que es troba prop de les cases, actualment deshabitades, del Masover de Banat, a 1.100 d'altitud. És una petita construcció d'una nau i absis semicircular comunicat per dos plecs. La nau és coberta amb encavallada de fusta i l'absis amb volta de quart d'esfera de la mateixa alçada, de manera que a l'exterior hi ha una unificada. El mur de migjorn s'obren l'única finestra, de doble esqueixada, i la portalada refeta de grans dovelles. La nau ha quedat reduïda a la meitat, però encara es conserva la part de la paret del costat de l'epístola i l'angle que formava amb el frontis. El campanar d'espadanya d'un sol ull corona l'actual frontis de ponent. A l'interior conserva la pica baptismal i la pica beneitera


 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel del Vilar de Cabó)

És una església del municipi de Cabó (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau amb absis quadrat i coberta amb volta de canó. Posteriorment es va construir un mur que separa l'absis de la resta de l'església i aquest es va servir com a sagristia. La planta és trapezoïdal. Al mur de ponent s'obre la porta principal, d'arc de mig punt, i per sobre hi ha una finestra de doble esqueixada i, rematant la façana, el campanar d'espadanya de dos ulls.

L'interior de l'església ha estat profundament transformat i decorat de manera que no és possible veure les característiques de l'aparell interior. Els paraments exteriors són arrebossats però en algun punt es poden veure els carreus allargassats, col·locats de forma ordenada, i la finestra de l'absis de pedra tosca. A la façana de llevant es pot veure el nivell de les cobertes originals, així com la part sobrealçada.
L'església també es va ampliar amb la construcció d'una rectoria adossada al mur nord de l'església. La coberta és de teula a un sol vessant amb el pendent cap al mur de migdia. L'absis també té coberta a un sol vessant però orientada a nord. L'església podria haver estat bastida a finals del segle x inicis del segle XI 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Serinyana)

És una església romànica de Bassella (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós d'una nau, amb la coberta esfondrada. Porta adovellada al mur sud. A ponent campanar de paret de dos ulls. És una construcció bastant eixida amb carreus treballats fen filada. Alguns autors pensen que és d'origen romànic

Escultors Catalans (Josep Llimona i Bruguera)

Barcelona, 1864 - Barcelona, 1934. Escultor catalan. Es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona i al taller dels Vallmitjana i de Rosendo Nobas. En 1880 va aconseguir la Pensió Fortuny atorgada per l'Ajuntament de Barcelona i va anar a Roma, on va treballar al taller d'Enrique Serra i va acudir a l'Acadèmia Chigi. En la seva obra és patent la influència dels prerafaelites, com, per exemple, en el retrat eqüestre Ramon Berenguer el Gran . Posteriorment va viatjar a París, on el seu estil va evolucionar cap al modernisme tal com pot apreciar-se en Modèstia (1891) i en Primera Comunió. Va prendre models renaixentistes i dels escultors francesos de segle XIX, especialment de Rodin, i conferir a l'marbre una delicadesa i sensualitat patent en les seves obres femenines, accentuant les línies corbes a l'estil modernista. Va realitzar nombrosos monuments funeraris.

Escultors Catalans (Enric Clarasó i Daudí)

Sant Feliu del Racó (Barcelona), 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941. Fou un escultor modernista català l'estil del qual transita entre el costumisme i el simbolisme. Va freqüentar els cercles de Rusiñol i Casas. El seu estil s'ha relacionat amb el de l'escultor Josep Llimona.
Va tenir com a mestre l'escultor Joan Roig i Solé, a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Va compartir taller, primer amb el pintor Carbonell Selva i més tard amb Santiago Rusiñol, amb qui el va unir una gran amistat. Juntament amb Ramon Casas, van formar un trio molt conegut dintre de la bohèmia barcelonina de principis del segle xx. Van fer nombroses exposicions junts a la Sala Parés, també gràcies a les tertúlies que organitzaven es va crear el famós Museu del Cau Ferrat de Sitges. Les seves primeres obres tenen un caràcter de realisme anecdòtic, després de passar una temporada a París, la seva escultura es transformà a formes més sensitives, qualificant-se com un artista modernista.
Va participar el 1892 a l'Exposició Nacional de Madrid, a la World Columbian Exposition de Chicago (1893), el 1888 a l'Exposició Universal de Barcelona i va obtenir una medalla d'or a l'Exposició Universal de París (1900). Va fer escultura funerària, realitzant panteons als cementiris de Barcelona i Saragossa. El 1931 publicà un llibre autobiogràfic anomenat Notes Viscudes.

Escultors Catalans (Joan Carreras i Farré)

1860 - ¿?. Fou un escultor i tallador català. Fou un dels més destacats col·laboradors de Gaspar Homar, junt amb Sebastià Junyent i Sans i Josep Pey i Farriol. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva diversos treballs seus. Participà en diverses exposicions barcelonines de belles arts, el 1908, 1910 i 1911. Signava com a "J.CARRERAS".
Carreras es dedicà a tallar moltes de les figures que apareixen en diversos mobles destacats del modernisme català. Entre les seves obres més destacades es contemplen diversos mobles de la Casa Lleó Morera i part del monument a Mossèn Jacint Verdaguer que hi ha a Barcelona. També els plafons de la Casa Burés.

Escultors Catalans (Miquel Blay i Fàbregas)

Olot (Girona), 1866 - Madrid, 1936. De 14 anys a 22 treballà al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. A Olot, amb el mestre Josep Berga i Boix, adquirí un domini depurat del dibuix i de la tècnica de l’escultura, amb el qual, posat al servei de la seva inspiració i del seu geni, creà un art personalíssim ple de vida i de força expressiva. La seva obra marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Cursà estudis a París i a Roma fins el 1893. El 1894 tornà a París a emprendre la vida professional fins que el 1906 s’establí a Madrid, on bastí conjunts monumentals. Entre les seves obres més importants figuren Els primers freds (1892, Museu d’Art Modern de Barcelona), Eclosió (1908), Cançó popular, grup escultòric del Palau de la Música Catalana, de Barcelona, el monument a Chávarri, a Portugalete (País Basc), el monument a Federico Rubio, de Madrid, la font de la plaça d’Espanya, de Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires. A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de les acadèmies de belles arts de Barcelona i de Madrid i obtingué nombrosos premis.
 

Escultors Catalans (Enric Bassas Rotxotxo)

Tiana (Barcelona), 3 de setembre de1890 - Barcelona, 1975. Fou un escultor català, conegut per realitzar diverses medalles modernistes amb influències del classicisme. També és autor de l'escultura d'un mamut del Parc de la Ciutadella de Barcelona. Es pot veure la seva medalla del Reial Cercle Artístic de Barcelona a la col·lecció permanent de numismàtica del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Aquesta medalla fou la guanyadora del primer premi del concurs que organitzà el Cercle Artístic i amb un jurat presidit per Lluís Masriera.

Pintors Catalans (Salvador Dalí i Domènech)

 Figueres (Girona), 11 de maig de 1904 - Figueres (Girona), 23 de gener de 1989. Fou un pintor, escultor, decorador, escriptor i pensador català, que va esdevenir un dels principals representants del surrealisme. Se solen atribuir les seves habilitats pictòriques a la influència i l'admiració per l'art renaixentista. Dalí va tenir l'habilitat de forjar un estil personal i recognoscible. Es considerava a si mateix més bon escriptor que pintor i assegurava que si havia de passar a la història preferia fer-ho com a pensador; la seva actitud còmica, però, si d'una banda el va catapultar a una fama mai vista, de l'altra va dificultar seriosament l'estudi de la seva filosofia i reflexió. En pintura, una de les seves obres més conegudes és La persistència de la memòria, també anomenada Els rellotges tous, que data de l'any 1931. En escriptura, es considera que la seva obra capital és l'autobiografia Vida secreta de Salvador Dalí, que data de l'any 1942 i comença dient: «A sis anys volia ser cuinera, a set Napoleó, i la meva ambició no ha parat de créixer des d'aleshores». Les seves majors obres, en què va treballar fins als darrers anys de la seva vida, foren el Teatre-Museu Dalí de Figueres i ell mateix.

Encara que els seus principals mitjans d'expressió van ser la pintura i l'escriptura, també va fer incursions en els camps del cinema, l'escultura, la moda, la joieria, la decoració, la publicitat, l'humor, l'agitació cultural i el teatre, disciplina en què va treballar com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf.

Va saber treballar enormement la faceta pública. La seva muller i musa, Gala Dalí, fou capital tant en el seu ascendent artístic com, sobretot, intel·lectual i econòmic. Aquest tema li valgué l'apel·latiu d'«Avida Dollars» (anagrama de Salvador Dalí). Les seves aparicions en públic, bé fossin conferències escandaloses, entrevistes o happenings, no deixaven indiferents; la seva relació de conveniència, per bé dissimuladament burleta, amb el franquisme, tampoc. Una icona surrealista i polièdrica del segle XX

Pintors Catalans (Joan Miró i Ferrà)

Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma de Mallorca (Illes Balears), 25 de desembre de 1983. Va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes. Més endavant l'autor mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys.

Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel mateix autor. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMA[4] al Museu Reina Sofia i a l'Espacio Miró de Madrid, al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm

viernes, 8 de enero de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de la Seu d'Urgell)

Abans església de Sant Pere, és una església situada a la ciutat pirinenca de la Seu d'Urgell, és d'estil romànic i es troba adossada al claustre de la Catedral de la Seu d'Urgell. És l'únic edifici conservat del conjunt monumental motivat per a l'iniciativa del bisbe Sant Ermengol abans del 1035. Les primeres notícies d'un temple en l'emplaçament on es troba aquest daten de l'any 840. La capella disposa d'una porta que duu al claustre i una altra a la façana sud que és totalment nova. Té planta de creu llatina: una nau amb transsepte; el transsepte té una capçalera formada per tres absis semicirculars, del qual destaca majoritàriament el central per la seva grandària, ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions. La resta d'edifici no té decoració.

L'absis està cobert per volta de canó perpendicular a l'eix de la nau. La nau disposa d'una coberta de fusta aguantada per 3 arcs apuntats, els quals provenen d'una reforma realitzada en època gòtica. Aquesta coberta va quedar amagada durant un temps per una construcció feta sota seu però va tornar a quedar al descobert gràcies a unes obres de restauració realitzades a finals del segle XX. A l'altar podem trobar una pedra que conté relíquies de sants, que procedeix de la Catedral de Santa Maria. Presenta una decoració amb lòbuls semicirculars i de ferradura, molt similar a la que podem trobar també a la catedral de Girona. Als dos costats del presbiteri trobem dos capitells reaprofitats com a base d'unes tauletes.

A l'exterior de la capella, als murs nord i sud, hi ha dues finestres típiques del segle xi amb columna i capitell, pel que fa a la finestra del mur nord, sembla original, però la del mur sud, es totalment nova. Al mur de l'oest del braç sud del transsepte, hi trobem una altra finestra de les característiques anteriorment mencionades tot i que va ser tapada amb la construcció del campanar (de planta quadrada) i solament es pot observar des de l'interior del temple. 

 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí d'Ansovell)

És tracta d'un edifici religiós d'una nau coberta amb volta de canó, avui ensorrada.
Construcció en carreus i considerable gruix de les parets. En la façana sud porta de triple arquivolta. Absis rodó amb tres finestres de doble esqueixada. Al mur oest hi ha campanar de cadireta amb un ull.
Al voltant de l'església es troba les restes de l'antic poble d'Ansovell. L'antic cementiri de l'església de Sant Martí queda actualment travessat per la carretera locals una obra del municipi de Cava (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de la Clua)

És una església del municipi de Bassella (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau i absis rodó. Volta de canó cintrada, en part, amb canyes. Arc triomfal i arc toral amb imposta. Absis amb finestra d'una esqueixada. Porta al mur S. finestra cruciforme. Construcció de carreus en filades.  



 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Just i Sant Pastor de Cerc)

És una església romànica d'Alàs i Cerc
(Alt Urgell) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Església d'una sola nau amb absis i una capella afegida al N. Nau coberta amb volta de canó, arc preabsidial apuntat. Construcció en filades, especialment visible al frontis. Porta adovellada. Té dues finestres, una al costat de l'Epistola i una al mig de l'absis, les dues adovellades i de doble esqueixada. Damunt la porta hi ha un ull de bou i campanar de cadireta 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià dels Garrics)

És una església romànica del municipi de la Vansa i Fórnols protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Julià dels Garrics presenta una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un simple arc prebiterial. El sostre de la nau mostra clarament dues fases diferenciades de construcció. El terç de llevant és cobert amb volta de canó de perfil circular mentre que la resta de la nau té una coberta en volta de canó de perfil apuntat. A la façana de ponent s'hi obre la porta en arc de mig punt adovellat ornamentat amb una senzilla motllura formant un guardapols. Entre la porta i el campanar d'espadanya de dos ulls, es situa un ull de bou que sembla correspondre a una reforma relativament recent de l'edifici. La presència de restes del que aparenta ser l'antic teulat de l'edifici sembla indicar que la part superior de la façana fou elevada, en un moment que es desconeix, per a col·locar-hi l'espadanya.
La façana sud, la més característica d'aquest edifici, és ornamentada en sis sèries de dues arcuacions llombardes entre lesenes elaborades en pedra tosca. Les sèries es reprodueixen de forma heterogènia, donat que es manté el motiu de les dues arcuacions en trams de longitud diferent, produint un cert efecte de tosquedat en la seva execució. La simetria en aquesta façana ve donada per les dues finestres de doble esqueixada situades a la segona i cinquena sèrie d'arcuacions

L'absis també presenta l'ornamentació seriada de lesenes i dobles arcuacions que en aquest cas, a diferència de la façana sud en que arrenquen d'un sòcol elevat, s'aixequen des d'un sòcol molt baix. Tot i que la factura de l'obra d'ornamentació de l'absis és més acurada que a la façana sud, aquesta és incompleta, ja que el sector nord de l'absis ha desaparegut. A la tercera sèrie d'arcuacions, que és la central, s'obre una finestra de doble esqueixada amb l'esplandit exagerat que pren una forma pràcticament circular. La coberta és en lloseta sobreposada
La façana nord sense cap ornamentació ni obertura, sembla el resultat de les reformes que sofrí l'edifici original i que probblement provocaren l'eliminació de les sèries d'arcuacions del sector nord de l'absis i de tota aquesta façana, donat que en principi l'edifici devia tenir una composició simètrica.
Els indicis arquitectònics semblen indicar, tal com s'ha exposat que l'església de Sant Julià és un exemple de l'arquitectura romànica de les segona meitat del segle XI, segons semblen indicar la factura i els motius ornamentals. És l'única església de la vall que presenta una ornamentació d'aquestes característiques. La reforma de les voltes i el mur nord sembla que cal situar-la dins del segle XIII


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Tuixent)

És una ermita romànica situada a uns 3 quilòmetres del poble de Tuixent, a l'Alt Urgell, seguint la carretera C-563 en direcció a Josa de Cadí i Gósol. És un edifici d'una nau amb absis semicircular situat a llevant. La porta està situada a la façana de ponent. L'edifici s'il·lumina per una finestra situada a la façana de migdia. Està protegida com a bé cultural d'interès local. 


 

Pintors Catalans (Eusebi Valldeperas i Merich)

Barcelona, 1827 - Madrid,1900. Va ser un pintor pertanyent al Romanticisme espanyol. Valldeperas es comença a formar a l'Escola de Dibuix de Barcelona i després continuà com a deixeble de Antonio Esplugas. L'any 1845 es va traslladar a Madrid, amb interès per la carrera d'arquitectura però els seus pares van veure en ell talent per la pintura, l'animaren a continuar formant-se a l'Acadèmia de San Fernando. Allà fou deixeble de Federico de Madrazo i Carlos Luis de Ribera. Es presentà a les Exposicions que organitzà l'Acadèmia durant 1848,1849,1850 i 1851 i rebé molt bones crítiques.
L'any 1852, amb ganes de continuar formant-se marxa a París on rep una gran influència de M.Leon Cogniet. Cuatre anys més tard viatjà per Bèlgica, Alemania i Itàlia, des d'on continuà enviant obres a les Exposicions i continuà obtenint elogis i triomfs, doncs durant els anys 1858, 1864 i 1867 guanyà la tercera medalla a la Exposicion Nacional de Bellas Artes. L'any 1864 també obtingué la medalla de bronze a l'Exposició de Bayona.
Finalment, l'any 1852 fou nomenat cavaller de l'Orde de Carles III. També fou comendador de l'Orde d'Isabel la Catòlica, i membre de les Acadèmies de Geografia i Arqueologia. Es troben obres de Valldeperas al Museo del Prado, als Reales Alcázares de Sevilla i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer entre d'altres. 

Pintors Catalans (Ramon Tusquets i Maignon)

Barcelona, 1838 - Roma (Italia), 1904. Hagué de dedicar-se al comerç fins a la mort del seu pare. Format aleshores a Madrid com a pintor, anà a Roma (1865) en companyia de J.L. Pellicer. Allà s’establí i féu amistat amb Marià Fortuny, l’enterrament del qual pintà en un oli que és la seva obra mestra (1874; Museu d’Art Modern de Barcelona), de gran audàcia i capacitat de síntesi.
Pintà paisatges lluminosos, ben construïts i propers al primer impressionisme, però el seu nom ha restat lligat a obres detallistes d’un realisme anecdòtic i a pintures d’història tòpiques, com la sèrie catalanista —amb temes de Jaume I, Roger de Lloria, Fiveller, el príncep de Viana i Pere el Gran—, que pintà en 1885-86 per a M. Boada de Barcelona. Exposà a la Sala Parés de Barcelona, a Madrid, Nàpols, Torí, París i Viena

Pintors Catalans (Lluís Rigalt i Farriols)

 Barcelona, 25 d'agost de 1814 - 18 d'abril de 1894. Fou un pintor, dibuixant, gravador escenògraf i teòric de les arts aplicades català. Fill de Maria dels Angels Farriols i Pau Rigalt, professor de perspectiva i paisatge de l'escola oficial de la Llotja de Barcelona, es formà allà i a Madrid, amb Pérez Villaamil. Successor del seu pare a l'escola de Llotja (1845), de la que arribaria a director entre 1871 i 1877 i director interí entre 1880 i 1887. També en fou professor, entre 1850 i 1893, conegué la França de l'escola de Barbizon. L'etapa més activa com a pintor s'esdevingué entre 1850 i 1860, quan viatjant per tot Catalunya dibuixà els seus paisatges i monuments. Va morir a Barcelona el 1894, pocs mesos després d'esdevenir soci d'honor del Cercle Artístic de Sant Lluc. Casat amb Maria Anna Cortiella varen ser pares d'Agustí Rigalt i Cortiella, també es dedicaria a la pintura.

Pintors Catalans (Francesc Xavier Parcerisa i Boada)

Barcelona, 1803 - Barcelona, 27 de març de 1876. Deixeble a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, passà a la formació autodidàctica. Assajà la litografia, art en el qual havia d’excellir. Dibuixà i litografià els principals monuments de Barcelona i del Principat. Projectà reunir en una obra el testimoni gràfic dels millors monuments artístics espanyols, acompanyats d’una descripció literària. Pau Piferrer acceptà redactar el text i el 1839 començà a editar-se Recuerdos y bellezas de España. Francesc Pi i Margall, Pedro de Madrazo i Josep M.Quadrado es repartiren els temes per regions a la mort de Piferrer (1848). Parcerisa realitzà per a aquesta obra cinc-centes vuitanta-vuit litografies. Pel seu treball fou nomenat membre de l’Academia de San Fernando. A cinquanta anys començà com a pintor i guanyà diferents medalles artístiques amb quadres descriptius d’interiors de catedrals.

Pintors Catalans (Tomàs Moragas i Torras)

Girona, 1837 - Barcelona, 1906. Residí a Barcelona des de molt petit. Treballà al taller de l’argenter Josep Pomar i assistí a l’Escola de Belles Arts (1850), on conegué Fortuny, Suñol, Tapiró i Tusquets. Amb Suñol anà a Roma (1857), i, juntament amb Tapiró, Agrasot i l’italià Simonetti, posà un taller. Després de diversos retorns a Barcelona, s’hi instal·là definitivament el 1876 i la seva activitat prengué caires múltiples: fundà el Centre d’Aquarel·listes i una acadèmia de dibuix i pintura —a la qual assistiren Rusiñol i Anglada—; fou professor a l’Escola de Belles Arts (des del 1877) i a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú; adornà una de les carrosses per a les festes de Barcelona (1884); fou assessor artístic de l’Exposició Universal (1888), projectà les espases ofrenades als generals Prim i O'Donnell i les tapes de l’àlbum regalat a Isabel II, etc. La seva obra pictòrica (aquarel·la i pintura a l’oli sobre tela), de tècnica preciosista i d’un gran realisme, influïda per Fortuny, té un cromatisme de tons predominantment grisencs i ocres. Conreà el tema històric, però és més remarcable en les escenes de costums catalans, italians i morescs, en el paisatge i en el retrat. Els Museus de Barcelona guarden part de la seva obra feta a l’oli: Interior de celler, Tipus marroquí a cavall o Escena moruna a Tànger (Museu d’Art Modern), Retrat de l’escultor Damià Campeny (1888, Museu d’Història de la Ciutat), Porta de Sant Pau del Camp i Els guardians de casa (1898) (dipòsit del Museu d’Art Modern) i Porta monumental del Museo Pio Clementino al Vaticà (deixada en dipòsit al Museu d’Art de Catalunya).

Pintors Catalans (Enric Ferau i Alsina)

Barcelona, 1825 - Barcelona, 5 d'agost de 1887. Fou un pintor català. Fou fill d'Antoni Ferau i de Francesca Alsina. Va estudiar a l'escola de la Llotja. Exposà diverses vegades a Barcelona entre 1853 i 1878. Com a pintor, la seva especialitat fou el paisatgisme de caràcter romàntic. Es poden trobar obres seves a diverses col·leccions privades catalanes i al Museu d'Història de Barcelona. Als fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya també hi ha alguns dibuixos seus, provenents de la col·lecció de Raimon Casellas. Francesc Fontbona ha estudiat la seva obra, publicant diversos articles relacionats. 

Pintors Catalans (Antoni Casanova Estorach)

Tortosa (Tarragona), 9 d'agost de 1847 - París (Francia), 22 de desembre de 1896. Fou un pintor català, d'un estil que es pot emmarcar en el costumisme romàntic. Antoni Casanova conegué l'èxit, però no va arribar a explotar totes les seves facultats, igualment com ocorregué amb el seu contemporani Marià Fortuny.

Es va formar amb Claudio Lorenzale i Federico de Madrazo. Com Fortuny, Eduardo Zamacois y Zabala o Eugenio Lucas Velázquez, Casanova es va moure en un puixant? estil dintre de l'academicisme conservador predominant a Europa, i la seva tècnica va ser més polida que la de Marià Fortuny. Potser per condicionants del mercat, s'especialitzà en formats petits, generalment temes historicistes i de folklore. Es va traslladar a París bastant jove; el seu gravat Andalouses, datat el 1877, es va publicar allí. Un altre dels temes predominants en aquest artista són les escenes de monjos, cardenals i altres eclesiàstics mirant picardiosament dones joves. 

Pintors Catalans (Marià Fortuny i Marsal)

Reus (Tarragona), 11 de juny de 1838 - Roma (Italia), 21 de novembre de 1874. FEl seu descobridor fou el seu avi, i el seu mestre el pintor reusenc Domènec Soberano. El 1852 es va traslladar a Barcelona, on va estudiar Belles Arts a l'Escola de la Llotja. Des de 1853 va assistir a classes privades de Claudi Lorenzale, qui amb Pau Milà i Fontanals són dos dels seus mestres més influents, exponents de la generació romàntica i del corrent natzarè. La influència d'aquests professors es podia palpar en les primeres obres d'un Fortuny que s'inspirava en els romàntics i els natzarens. Escollia temàtica històrica i el pinzell evocava una edat mitjana mitificada. El 1858 va obtenir una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar estudis a Roma, amb l'obra de tendència natzarena Berenguer III portant l'ensenya de Barcelona al Castell de Fos. Allà va estudiar la figura humana a l'Acadèmia Giggi.

Durant l'estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació de Barcelona li va encarregar la documentació gràfica de la Guerra d'Àfrica, encarregant-li pintar escenes de la victòria que es pressentia. El general Joan Prim, també de Reus, el va acollir. El viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va captar l'exotisme, la llum i els colors d'Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d'aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. El seu llenguatge va fer un gir i es va tornar més vigorós i expressiu. Orient també va inspirar la temàtica de la seva obra, com va ser el cas de L'odalisca o La Batalla de Tetuan.

De fet, l'orientalisme, al segle xix, estava de moda. En bona part gràcies a l'exaltació que en feien escriptors com Chateaubriand o Lord Byron i la pintura de Delacroix. El somni oriental, que proposava una evasió de la realitat, era certament temptador i suggeridor i es va expandir cap a la pintura d'altres artistes com Josep Tapiró, deixeble de Lorenzale. Aquest correligionari de Fortuny es va endinsar de ple en el món oriental i va pintar nombrosos retrats amb una tècnica precisa i virtuosa. La seva obra és un acurat relat de la societat de Tànger.

Fortuny va tornar a Roma i es va casar el 1867 amb Cecília de Madrazo, filla de Federico de Madrazo. Poc després va pintar el seu millor quadre: La vicaria, inspirat suposadament en la vicaria de la seva parròquia a Madrid, però que molts identifiquen com la vicaria de la prioral de Sant Pere de Reus. El va exposar a París l'any 1870 a partir del contracte amb el galerista Goupil. Théophile Gautier el va lloar extraordinàriament i la seva fama va créixer. Goupil va comprar el quadre per 70.000 francs i no el va voler exposar per por de fer-lo malbé, fins que el va revendre per 250.000 francs. Goupil, un col·leccionista i marxant de l'època, li soluciona els temes econòmics a partir d'aquest moment. En aquesta època, el pintor va realitzar quadres detallistes de tema anecdòtic i realista, alhora que els viatges a Granada i Sevilla el van fer retornar a l'aire lliure i als temes orientalistes.

Cap al 1870 es va traslladar a París, després a Sevilla i Granada, i va tornar més tard a Roma el 1873. Va viatjar breument a París i a Londres, i després a Nàpols i Portici. Moriria quatre anys després, però els temes que va tractar, l'evocació de la llum, el color i l'expressivitat del moviment, eren un preludi del que succeiria poc temps després, quan el 1874 un grup de pintors van exposar a París sota el nom d'impressionistesou un pintor, dibuixant i gravador català. Fortuny fou una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle xix. Aquest pintor reusenc tingué una vida breu, però deixà una empremta molt destacada en la història de l'art. Fortuny no fou indiferent a tot el que veié i visqué en els seus diferents viatges. I totes aquestes experiències vitals traspuaren en la seva obra