Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Pontils)

És una església de Pontils (Conca de Barberà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església de nau única amb capelles laterals entre els contraforts. La nau té tres trams amb volta de creueria, mentre que la capçalera, plana, és coberta amb volta gallonada. Les capelles laterals més properes als peus de l'església estan cobertes amb volta d'aresta i les altres dues amb volta de quatre seccions.
Les claus de volta de la nau mostren els escuts de la família Cervelló, ja que el poble pretengué a la seva baronia. Aquest escuts tenen tres ponts i un cérvol en el canto. La porta, en el mur occidental, s'obre en un arc de mig punt dovellat i amb guardapols. En aquest mateix punt s'obre un petit òcul i es corona per un campanar d'espandanya amb tres obertures.
Pica beneitera molt senzilla. Formada per una copa de pedra picada,molt aplanada amb els costats accentuadament acassolats, muntada sobre un fust de pedra tova molt erosionada. La copa es troba molt escantellada. Presenta, tant al fust com a la copa, decoració a base de diferents tipus de motllures

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Conesa)

Va ser construïda entre el 1335 i el 1347 pel mestre d'obres Guillem Pedrola de Guimerà. A finals del segle XIII, el monestir de Santes Creus començà a tenir drets sobre Conesa, que s’anaren incrementant el segle següent fins a aconseguir, l’any 1383, el ple domini sobre el lloc. La situació es mantingué fins a la fi de l’antic règim.
La parròquia de Santa Maria de Conesa es començà a organitzar el segle XII, poc després de la repoblació; d’antuvi va estar adscrita al bisbat de Vic, però a mitjan segle XII passà a dependre de l’arquebisbat de Tarragona. No coneixem res del primitiu temple romànic dels primers temps, però s’han conservat documents -fet no gaire habitual¬- sobre la construcció de l’actual església, un edifici gòtic del segle XIV. Es tracta d’unes notes inèdites recollides de l’arxiu parroquial per Tomàs Capdevila mentre era rector de Conesa l’any 1936. Aquestes notícies han estat publicades en una monografia sobre Conesa. Segons aquestes notes, el pati on hi ha l’església fou adquirit el 1335 per 360 sous, la qual cosa indica que no devia ser al mateix indret on hi havia l’església antiga (aquesta devia ser al castell que féu enderrocar l’abat Contijoch de Santes Creus el segle XVI per construir la casa delmera del monestir). Aquell mateix 1335, els jurats de la vila i el mestre de cases Guillem Pedrola de Guimerà formalitzaren el contracte de construcció del temple. Les obres s’allargaren fins a 1347, any en què es paralitzaren i deixaren sense construir un tercer tram de la nau al costat de ponent, que ja no es bastí.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Salvador de Vimbodí)

És una església del poble de Vimbodí, del municipi de Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà). És un monument gòtic protegit com a bé cultural d'interès local. Temple parroquial de la vila de Vimbodí situat a la part alta del nucli històric, on deuria aixecar-se l'antic castell. És de planta rectangular i una sola nau. Consta de tres trams amb volta de creueria, amb nervis motllurats que reposen en mènsules adossades als murs. L'absis és rectangular amb una obertura apuntada. Té un altre finestral de mig punt al mur sud. El parament és de carreus regulars de pedra.
Al segle XVI es construí el cor, sostingut per una volta de creueria amb nervadures estelades. També del segle XVI és la capella del baptisteri. Destaca la porta d'accés, lateral, de mig punt i adovellada, amb fines motllures i cobrint-la un guardapols coronat amb floró. El campanar és de base quadrada i amb obertures de mig punt i escala d'accés de caragol. Les capelles laterals del presbiteri s'obriren al segle XIX. Destaca la pila baptismal gòtica, en forma lobulada, de la capella del baptisteri.
L'estil evoluciona del cistercenc passant pel gòtic, del segle XIV, fins al flamíger i gòtic tardà (segle XVI), tot sota la influència directa de Poblet.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de l'Espluga)

És una església de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) declarada bé cultural d'interès nacional. L'església vella de Sant Miquel és una obra de començaments del gòtic, amb notables influències cistercenques tant a l'estructura com en els elements decoratius, escassos i austers: en aquest sentit, cal notar la proximitat geogràfica dels monestirs cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.
L'edifici és d'una nau de tres trams i absis poligonal amb capelles radials. Al costat nord del segon tram hi ha una capella lateral. L'empenta de les voltes ogivals, que cobreixen tot l'edifici, és contrarestada a l'exterior per contraforts que, al sector de l'absis, són inclosos a l'interior, en llur part inferior, per formar les capelles radials
La façana oest és molt massissa i no té cap altra obertura que la portalada principal, d'arc lleugerament apuntat, amb complexos feixos de motllures que formen els brancals i les arquivoltes. Al cim s'alça un robust campanar de base quadrangular i finestres a la part superior, element de construcció potser posterior a la resta de l'edifici.
A la façana sud, que dóna a la plaça del costat de l'església, s'obre una altra porta, adovellada, entre contraforts, en els quals recolza un arc molt rebaixat que forma una mena de petit porxo, de realització segurament més tardana.
Destaca la capella lateral del presbiteri. Aquest és l'únic espai interior que acull un ric treball decoratiu. Els elements en forma de crochet, recorden aquells de les capelles del mur de l'evangeli de l'església de Sant Miquel de Montblanc. Aquí però, les mènsules no són figurades.L'altar major de l'església, d'estructura senzilla, està acompanyat d'una imatge de Sant Miquel del segle XVIII - XIX, policromada i una verge d'estil propi del romànic.
El púlpit de pedra està format per cinc tancaments a manera de barana cega. Aquesta es divideix en dues llancetes apuntades i dos quadrats amb una estilització floral de quatre pètals. Aquest tancament d'inspiració gòtica es sustenta sobre un estructura pentagonal superposada a la paret, cada una de les parts de la qual en disminució, finalitzen en una mitja esfera.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume de Vallespinosa)

És una església parroquial al nucli urbà de Vallespinosa (Conca de Barberà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici d'una sola nau, amb presbiteri pla no diferenciat. Està cobert amb volta de canó apuntat que arrenca d'una imposta. Durant el segle XIX van obrir-se dues capelles, rectangulars i amb volta de creueria, a la zona immediata al presbiteri. A la del costat de l'Epístola hi apareix, en la clau de l'arc, l'heràldica dels Cervelló. L'altra capella va ser ampliada tardanament en direcció als peus de l'edifici. La porta d'accés, que s'obre a la façana de ponent, és moderna. L'aparell només és visible en aquelles parts on no hi ha arrebossat. Es tracta de carreus regulars, tallats a cop d'escoda i disposats en el mur de manera isòdoma.
Vallespinosa es devia colonitzar durant la segona meitat del segle XI. No obstant, la primera notícia relativa al castell de Vallespinosa correspon a l'any 1193. Era propietat aleshores de la família Cervelló, tot i que els Clariana també hi posseïen drets. La capella castellera dedicada a Santa Maria ja era bastida l'any 1193. Possiblement l'església de Sant Jaume es va construir durant aquests anys, atesa la impossibilitat d'ampliar l'altra, en un moment en el qual les necessitats deurien créixer. En aquest període cal situar la consolidació de la repoblació de l'indret. Diferents llegats testamentaris van afavorir-la durant el segle XIV.

Pintors Catalans (Familia Vergós)

Els Vergós foren una família de pintors catalans dels segles XV i XVI que desenvoluparen llur activitat a la ciutat de Barcelona. Foren els darrers representants de la pintura catalana quatrecentista, sense cap projecció cap al futur, ja que les noves tendències pictòriques no havien de trobar a Catalunya un terreny adobat.
Destacaren especialment els germans Francesc Vergós (I) i Jaume Vergós (I) (? - Barcelona, 1460), els seus fills respectius Francesc Vergós (II) i Jaume Vergós (II) (Barcelona, ? - 1503) i els d'aquest darrer: Pau Vergós (Barcelona, 1463 (?) - 1495) i Rafael Vergós (Barcelona, ? - 1500).

Pintors Catalans (Pere Terrencs)

Mallorca, segle XV-XVI. Va ser un pintor que treballà a Mallorca durant el regnat dels Reis Catòlics i de l'emperador Carles.
Està documentat entre 1479 i 1528. Tenia casa i taller obert, de manera probable, a una travessia del carrer dels Paraires de Palma. Aprengué de pintar i d'utilitzar la tècnica de l'oli a València. El 1483, tornà a Mallorca i, el 1488, fou nomenat pintor oficial de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca. És autor de diversos retaules, com el de Sant Francesc, Santa Catalina i Santa Praxedis (1483), per al convent del Carme de Palma, el de Nostra Senyora del Roser, Sant Pere i Sant Joan (1498), per a la parròquia de Felanitx, el de Sant Jeroni (1512), per a la parròquia de Campos, el de Sant Jeroni per a l'església de Sant Jeroni de Palma i els de Sant Joaquim i Santa Anna, per als convents de Sant Bartomeu d'Inca, i de Santa Clara de Palma. Va ser contractat el 1488, amb Alonso de Sedano, per pintar el Martiri de Sant Sebastià, per a la Seu de Mallorca. El 1518 renovà el retaule de l'altar major de Sant Domingo de Palma. Va ser un pintor rellevant i regentà el primer taller de pintura del seu tempsw a Mallorca. La seva pintura és detallista, de bona factura, i marca el pas del gòtic tardà al Renaixement.

Pintors Catalans (Guillem Talarn)

Fou un pintor gòtic català, col·laborador de Jaume Cirera. La seva obra més coneguda és el Retaule de Sant Miquel (1450-1451) per a Sant Pere de Terrassa en col·laboració amb Jaume Cirera.

Pintors Catalans (Francesc Solives)

Va ser un pintor nascut a Banyoles que va estar actiu durant l'últim terç del segle XV.
Tot i que es considera que va desenvolupar bona part del seu treball a l'Aragó, la seva obra cabdal és el Retaule de la Pietat de l'ermita del mateix nom a Sant Llorenç de Morunys, pintura notable de l'època gòtica tardana que fa palesa la influència de Jaume Huguet en el seu estil.
Per la semblança estilística amb aquest retaule, se li han atribuït obres a les poblacions aragoneses de Torralba de Ribota, Daroca, Calataiud i Maluenda on es conserva el notable retaule de Santa Justa i Santa Rufina tot i que hi ha qui en qüestiona que sigui obra seva.
Una altra obra que li és atribuïda és el retaule del santuari de la Bovera, actualment al Museu Episcopal de Vic

Pintors Catalans (Pera Serra)

Fou un pintor català d'estil italo-gòtic, que va ser actiu entre 1357 i 1406. Era fill de Berenguer Serra i Constança i, tot i l'origen menestral del seu pare que era sastre, els quatre o cinc germans de la família varen ser pintors actius a Catalunya al segle XIV. Destaquen Jaume, Francesc i Joan, tots conreant l'estil italo-gòtic d'influència especialment sienesa, com era d'altra banda típic del segle XIV català. Realitzen figures menudes, estilitzades, d'ulls esquinçats i boca petita. Dels quatre germans, Pere Serra és el més dotat i qui va tenir una carrera més llarga. Va ingressar al taller de Ramon Destorrents el 1357. Es va interessar més pel colorit que pels conceptes espacials. Va desenvolupar feina de taller, segons s'evidencia en la reiteració dels mateixos models pictòrics.
Els germans Serra treballaren per a la Cort d'Aragó i dominaren el mercat pictòric barceloní durant la segona meitat del segle XIV. Tot i que l'estil de l'obrador és italianitzant, de pintura sienesa, molts dels seus deixebles esdevindran iniciadors del gòtic internacional al Principat. Pel taller de Pere Serrà es formaren Jaume Cabrera, Pere Vall, Joan Mates o Jaubert Gaucelm.
Pere va treballar des de 1363 amb el seu germà Jaume amb qui va realitzar la Mare de Déu de Tobed i el Retaule dels Sant Sepulcre de Saragossa dedicat a Santa Llúcia i Sant Guillem.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Gil d'Albió)

És l'església parroquial de la població d'Albió, del municipi de Llorac (Conca de Barberà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situat prop de la carretera que va de Santa Coloma de Queralt a Vallfogona de Riucorb, a uns 10 km de Santa Coloma. El conjunt d'església, abadia i cementiri queden separats del poble, a llevant. L'església apareix documentada per primera vegada a mitjans de segle XII dins el llistat de parròquies del Bisbat de Vic. Originàriament tenia una sola nau acabada amb absis semicircular. A aquesta estructura s'hi afegí dues capelles a banda i banda de la part anterior al presbiteri i el campanar. El mur originari s'ha conservat gairebé totalment. L'aparell és regular i està treballat a cops de maceta i col·locat de manera diatònica.

La coberta originàriament de possible volta de canó, va ser substituïda per volta de creueria de quatre trams que descansa en columnes de pedra adossades molt robustes, mentre que l'absis conserva la volta de quart d'esfera. La nau té sis capelles a banda i banda i una decoració molt pobra: àbacs decorats amb estrelles i ziga-zagues. L'església fou reformada en la segona meitat del segle XVI i la portada està datada l'any 1561. Originàriament era una església d'una sola nau, amb absis semicircular a la capçalera, cobert per una volta sobre arcs faixons. Aquests arrancaven d'unes pilastres adossades als murs laterals, sobre les quals hi ha capitells amb decoració de tipus geomètric. En total hi ha tres pilastres per banda

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església parroquial de Santa Maria)

És un edifici del municipi de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau amb presbiteri poligonal i capelles obertes entre els contraforts, de planta rectangular les de la capçalera, quadrades la resta. La volta de creueria s'estructura en tres trams. Pel que fa a les obertures, cal indicar lo poc visibles que són de l'exterior. L'edifici està completament integrat en l'espai urbà i les cases del poble van bastir-se a tocar del presbiteri. A les capelles obertes a la façana sud es realitzaren reformes tardanament

Al seu interior es conserva el retaule de Sant Llorenç, gòtic, realitzat per Jordi de Déu. Capella lateral hi ha un retaule de Sant Llorenç del segle XIV d'estil gòtic i atribuït a Jordi de Déu.
La portada d'accés a l'església originària s'obre a la façana nord atès que el mur sud s'integra en el recinte emmurallat. És esbocinada i l'arc superior apuntat. Els capitells col·locats a la part alta dels brancals mostren una decoració de tipus vegetal. Sobre la llinda va ser instal·lada una imatge de Santa Coloma que possiblement procedeix de l'antic retaule major. De pedra negra de 1m 30cm (aproximadament) d'alçada.
La torre campanar adossada al darrer tram de la nau va iniciar-se a finals del segle XVI i no s'acabà fins al segle XVII. El material constructiu emprat a la totalitat de l'edifici és la pedra. Tallada regularment apareix col·locada en el mur a la manera "isodoma"
La imatge de Santa Coloma és a sobre la llinda de la portada, dins d'espai que forma l'ogiva de l'arc. Està resolta amb gran naturalisme, sobretot en la indumentària de plecs complexos. Amb la mà esquerre sosté el llibre i amb la dreta aguantava la palma, avui desapareguda. La Santa porta corona i el cabell recollit amb dues trenes que reposen sobre la capa. El mateix bloc de pedra en el que s'esculpí la figura, presenta un podi, d'estructura octogonal, decorat amb elements vegetals estilitzats.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Santa Maria de la Cirera)

És una obra del poble de la Cirera, al municipi de Llorac (Conca de Barberà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau, amb capelles laterals i absis semicircular. La portada, mancada de decoració, està formada per dovelles emmarcades en la seva part superior. La rosassa és petita i sobre d'ella i rematant la façana se situa un nínxol que en origen podria haver estat l'espadanya. El campanar, d'època posterior, és de base quadrada que en el tram superior es transforma en octogonal i està coronat per una semiesfera

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Santa Magdalena)

És una obra del municipi de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La façana de pedres carrejades, amb cloquer de doble espadanya. A la part baixada una gran arcada de mig punt amb reixa i una porta d'entrada central de ferro forjat. També hi ha un escut de pedra de la família Requesens que foren els qui la traslladaren pedra a pedra al lloc actual (pati del Castell). Conté una pica d'aigua beneitera
Semblen tres capitells aprofitats per fer de peu de la pica d'aigua beneïda. Estan semi encastat a la paret. Als capitells hi ha representades diverses escenes. Poden provenir de l'antiga capella del Castell o de l'antic hospital de Santa Magdalena

Pintors Catalans (Jaume Serra)

Segle XIV. Fou un pintor català d'estil italo-gòtic. Va estar associat amb Bartomeu Bassa, fill de Ferrer Bassa, l'introductor de l'estil italo-gòtic de l'escola senesa. Amb ell va contractar el 14 de desembre de 1358 la pintura d'un tabernacle, una imatge de sant Miquel i dos retaules per a la ciutat de Cardona. El 21 de gener de 1366, Bartomeu va avalar Jaume en el compromís adquirit per pintar el retaule major del monestir gironí de Sant Pere de Galligants.

Provenia d'una família de pintors actius a Catalunya al segle XIV. També ho foren els seus germans Pere, Francesc i Joan. Els germans Serra van conrear l'anomenat estil italo-gòtic, d'influència especialment sienesa, com era per altra banda típic del segle XIV català. Realitzen figures petites, estilitzades, d'ulls rasgats i boca petita. Jaume va difondre un model de Verge de la Humilitat, lactant, asseguda al sòl amb donant a un costat, de caràcter funerari

Pintors Catalans (Llorenç Saragossa)

Fl. 1363-1406. Fou un pintor de l'aragonès membre de l'escola valenciana del gòtic internacional. És considerat l'introductor de l'estil a la Corona d'Aragó.
Va nàixer a Carinyena (Saragossa). Va treballar al servei del rei Pere IV des de 1367. Va treballar a Barcelona com a mínim entre 1363 i 1374, i l'any següent es va traslladar a València, on va residir fins al 1406.
Tot i que la seva obra no està perfectament identificada, es considera que és seu el retaule de Jérica (Castelló), en el qual es representa un model iconogràfic posteriorment repetit per altres pintors: la Marededéu amb àngels músics o "concert angèlic". Data de 1394-1395.

Pintors Catalans (Jaume Romeu)

Barcelona, ? - Saragossa, 1470. Pintor que es creu d'origen barceloní i que estigué actiu entre 1440 i 1470 a Saragossa

Pintors Catalans (Pere Teixidor)

Finals s. XIV - ~1448. Va ser un pintor gòtic actiu a Lleida entre 1397 i 1446. Podria tractar-se del pintor identificat com a Mestre d'Albatàrrec. Va ocupar un lloc important dins el panorama de la pintura lleidatana des del 1397, quan apareix per primera vegada, fins al 1446, és a dir, dins el període del gòtic internacional. Per aquest motiu, és factible que, almenys una part de les obres anònimes conservades, podria procedir del seu taller, que va tenir continuïtat de la mà del seu fill Tomàs Teixidor un cop mort Pere Teixidor vers el 1448. Els Teixidor treballaven i residien al Cappont, al Carrer de la Trinitat de Lleida on participaven d'altres pintors associats. Un d'aquests va ser Joan Solivella, fill de Guillem Solivella escultor i mestre d'obra de la seu lleidatana entre el 1378 i el 1404. Es tracta d'un pintor de no gaire relleu que el 1441 consta cobrant per tasques relacionades amb el repintat del retaule major, al costat de Pere Teixidor i Jaume Ferrer II, i el 1461 sembla encara actiu al costat de Tomàs Teixidor. Un altre possible membre d’aquest taller hauria pogut estar el pintor Joan de Sant Martí. Amb la família Ferrer el podria haver unit una relació familiar, ja que el 1396 constava documentat un Pere Teixidor nebot del pintor Guillem Ferrer que treballava a Morella.

Pintors Catalans (Francesc Olives)

Reus 1502 - Tarragona (?) post 1577. Va ser un pintor català. Era fill d'un pintor homònim, Francesc Olives, originari de Banyoles documentat a Tarragona el 1481 i a Reus el 1486, del qual, la seva obra més famosa n'era el Retaule de la Mare de Déu de la Bovera a Guimerà (l'any 1481), ara al Museu Episcopal de Vic. Es va iniciar en la pintura a Reus el 1517, amb el pintor Jaume Segarra, i després anà a viure a Tarragona, on es va casar el 1539. Cap al 1525 va pintar el retaule de Santa Oròsia per la Catedral de Tarragona, conservada al Museu Diocesà d'aquella ciutat. El 1527, associat amb Jaume Segarra i amb el pintor tarragoní Pere Homdedéu, va pintar el retaule de santa Maria Magdalena i Santa Susanna per la Confraria de Preveres de Reus, del que es conserven dues taules. Cap al 1535 va pintar un retaule de Maria Magdalena per la capella homònima de la Catedral de Tarragona. El 1547 va fer diversos retaules a Reus pel Gremi d'Assaonadors, avui perduts, i el 1553 va pintar uns retaules de Sant Cosme i Sant Damià per l'església de Vallmoll. El 1577 encara pintava a Reus un altre retaule dels mateixos màrtirs Cosme i Damià, i després d'aquell any no se'n coneixen més referències. El seu estil, encara que és goticista, ja presenta trets de les formes italianes coetànies.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Montblanc)

És una església gòtica del segle XIV del municipi de Montblanc (Conca de Barberà). Està situada dalt d'un promontori des d'on es domina la ciutat vella de Montblanc. També és coneguda com La Catedral de la Muntanya. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Planta d'una nau (18 m d'amplada) amb capelles laterals entre contraforts i absis pentagonal també amb capelles. La nau té cinc trams però en el projecte hi havia més (dos o quatre segons diverses opinions). Des de la capçalera, els dos primers trams tenen capelles; el tercer i el quart del costat sud són el vestíbul d'entrada cobert amb una magnífica volta de creueria molt rebaixada (al damunt hi ha l'orgue). En una de les capelles de la banda nord es prolonga una capella de pla de creu del segle XVIII; el cinquè tram té capelles normals, en la nord s'hi inicià la construcció d'un campanar octavat amb escala de caragol al contrafort. Les capelles, seguint la tradició, es cobreixen a mitjana altura de la nau per deixar lloc a esvelts finestrals. La nau es cobreix amb volta de creueria ogival i les capelles també. La capella central de l'absis té una ampla rosassa, mentre que les altres tenen finestrals ogivals. Els contraforts exteriors estan buidats simulant arcbotants. Tots tenen pinacle

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan de Lilla)

És una església situada al poble de Lilla, que forma part del municipi de Montblanc (la Conca de Barberà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de nau única i absis semicircular. Conserva alguns elements gòtics encara que majoritàriament fou realitzada en el segle XVI. La façana conserva les dovelles d'una antiga portada més gran que l'actual i una rosassa esqueixada. L'edifici fou restaurat l'any 1981 quan es reféu el coronament amb espadanya

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de la Serra)

És un santuari i antic convent de germanes clarisses al municipi de Montblanc (Conca de Barberà). Al segle XV, fou el segon santuari amb més peregrins de Catalunya, després del de Montserrat. El convent de clarisses era el sisè més antic de Catalunya. S'hi venera la Mare de Déu de la Serra. És un edifici protegida com a bé cultural d'interès local.

El Santuari està al capdamunt del turó de La Serra. L'edifici i el convent de germanes clarisses daten del segle XIII, però han patit nombroses destrosses, saquejos, rehabilitacions i construccions afegides. Les últimes quatre monges van marxar el novembre de 2008 cap a un convent de clarisses de Reus. El temple que hom pot apreciar actualment és d'estil gòtic, molt senzill, amb capelles laterals com les de Santa Llúcia o de Santa Clara, per exemple. També hi ha la capella de Sant Sepulcre, amb la imatge de Jesucrist mort, que és la que es treu en processó pels carrers de Montblanc el Divendres Sant al vespre. Hi ha diversos sepulcres d'abadesses del convent i de famílies nobles de la vila.

Pintors Catalans (Ramon de Mur)

Tarragona ? - Tàrrega? 1436?. Va ser un pintor gòtic català representant del gòtic internacional i adscrit a l'escola tarragonina. Fill d'una família menestral tarragonina va viure i treballar a Tàrrega, on va fer la major part de la seva obra. La seva obra més important és el retaule de l'església parroquial de Guimerà, conegut com a Retaule de Guimerà, que fou pintat entre 1402 i 1412 i avui se'n conserven 23 de les 32 taules originals al Museu Episcopal de Vic.

Pintors Catalans (Miquel Torell)

Fou originari de Girona i actiu en aquesta població i al Rosselló entre el 1471 i el 1486. El 1460 Miquel Torell va entrar com a aprenent al taller del pintor establert a Saragossa Juan Rius. El 1481 va treballar al taller de Ramon Solà II i alguns autors tendeixen a apuntar que la seva relació va ser estreta. fou un pintor de la darrera pintura gòtica a les comarques gironines que, com en altres períodes, es fa difícil adjudicar-los l'autoria de les poques obres conservades. En l'actualitat, es manté la identificació de Miquel Torell com a Mestre d'Olot, encara que planteja dubtes a alguns historiadors que no la comparteixen.

Pintors Catalans (Mestre de les Figures Anèmiques)

El Mestre de les Figures Anèmiques fou un pintor del gòtic actiu a la primera meitat del segle XV a Catalunya. L'historiador de l'art Chandler Post anomenà d'aquesta manera al pintor "...a causa dels seus tipus sense sang, tan mancats de valors tàctils...", referint-se als rostres de les figures representades. Es creu que disposava d'un taller a la Catalunya central en conservar-se obra principalment d'Osona i el Bages.
La seva obra resta influenciada pel pintor contemporani Lluís Borrassà. Perfila les figures amb una línia negra per definir el volum de les figures.

Pintors Catalans (Mestre de l'Escrivà)

El Mestre de l'Escrivà fou un miniaturista i pintor gòtic d'identitat desconeguda, actiu a Catalunya durant la primera meitat del segle XIV; se l'ha considerat proper a l'entorn del taller dels Bassa.
Va treballar a Lleida, des d'on va donar continuïtat a algunes de les empreses iniciades a l'època de Jaume II el Just i assumides posteriorment per la seva vídua, Elisenda de Montcada, germana d'Ot I de Montcada i de Pinós. Entre 1328 i 1339 difon l'italianisme del Trecento a Lleida coincidint amb el retorn de Ferrer Bassa d'Itàlia. La seva desaparició cap al 1339 explicaria que els Montcada encarreguessin alguns retaules per a la seva capella a la Seu Vella de Lleida entre 1340 i 1341.

Pintors Catalans (Mestre de Baltimore)

Fou un miniaturista i pintor gòtic d'identitat desconeguda, actiu a Catalunya durant el segle XIV i proper a l'entorn d'Arnau Bassa. Se'l coneix per aquest nom a causa d'una de les seves obres mestres, un tríptic amb escenes de la Mare de Déu, que es conserva al Walters Art Museum de Baltimore, als Estats Units.
Hi ha alguna teoria que el relaciona amb Jaume Cascalls, gendre de Ferrer Bassa i col·laborador en algun dels seus treballs, si bé altres historiadors no hi coincideixen. Fins i tot, Ferdinando Bologna va situar-lo com originari de la Liguria, si bé instal·lat a Catalunya.
La presència d'artistes italians a Avinyó, els lligams amb Mallorca, l'activitat d'artistes italians al Principat, així com els viatges d'artífexs catalans a Itàlia, especialment l'efectuat per Ferrer Bassa entre els anys 1325 i 1332, són factors importants que cal ponderar en l'aproximació a l'evolució estilística italianitzant a Catalunya. La mort de Ferrer i d'Arnau Bassa en dates properes al 1348, permet l'aparició de diversos artistes, entre els quals destaquen, en un primer moment, el Mestre de Baltimore i Ramon Destorrents. La influència de l'art produït des del taller dels germans Serra va arribar a tot el Principat, el Rosselló, Aragó i terres de València.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església-hospital Sant Marçal)

És una obra del municipi de Montblanc (Conca de Barberà) protegida com a bé cultural. La façana de l'església és amb les dues portes dovellades, una d'elles tapiada, i una finestra ogival decorada.[1] Pel que fa a l'antic hospital, l'l'interior presenta una planta de 22 metres de longitud per 10 metres d'alçada. La planta és irregular però tendeix al rectangle. La coberta es sustenta sobre quatre arcs diafragma i els murs estan actualment arrebossats i pintats.

Actualment l'edifici és de planta irregular, amb capçalera plana i d'una sola nau, on hi destaca una pintura mural de Sant Cristòfol, obra del segle XV, i un finestral gòtic esculpit. La coberta és d'embigat de fusta a dos vessants, suportada per arcs diafragmàtics, sense contraforts. Els arcs tenen una alçada desigual, signe de la primitiva existència de dues dependències contigües: l'església i l'hospital. A més a més, la previsió inicial del testador de bastir dos edificis queda confirmat per l'existència de dues portes adovellades a la façana principal (una de les quals actualment està convertida en finestral). Sobresurt un senzill campanar d'espadanya arran de la façana.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Miquel de Montblanc)

És una església de la vila de Montblanc (Conca de Barberà). Va servir de parròquia abans i durant la construcció de l'arxiprestal de Santa Maria. S'hi van celebrar Corts catalanes els anys 1307, 1333 i 1370 i és un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. Sant Miquel forma part d’un tipus de temple, predominantment rural, que es troba sobretot a la Catalunya Nova i en terres mallorquines i valencianes a partir de la conquesta de Jaume I. Les característiques principals d’aquests edificis és que són petits, d’una sola nau, molt simples, amb poca decoració i gairebé sempre coberts a dues aigües mitjançant armadures de fusta carregades sobre arcs diafragma transversals que serven la teulada. La poca documentació coneguda sobre la construcció d’aquests temples es refereix gairebé sempre als arcs diafragma, autèntic esquelet de pedra de l’edifici. La resta de la fàbrica, murs de tancament, cobertes, no sol figurar en els contractes, probablement perquè eren compromisos verbals. Tanmateix, malgrat que majoritàriament aquestes esglésies són construccions humils, no falten exemples grans i rics, amb sumptuoses façanes, cornises, campanars i, sobretot els teginats policroms de l'interior. Sant Miquel forma part d’aquest grup privilegiat

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de l'Hospital de Santa Magdalena)

És un edifici religiós d'art gòtic totalment lligat al contigu antic Hospital de Santa Magdalena per història i construcció. De fet, interiorment ambdós edificis estan separats només per un petit pati.

L'església, d'art gòtic, té una nau única molt més ampla que llarga (10,8 x 18 m.). Aquesta nau no presenta absis diferenciat i està reforçada per tres grans diafragmàtics que suporten una estructura d'embigats de fusta a dos aigües. En el mur nord hi ha tres arcs apuntats força baixos, a més d'una capella afegida a l'estructura inicial, la qual té una volta de creueria perfectament tallada. Totes les obres d'art moble foren destruïdes el 1936.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Francesc de Montblanc)

Podria haver estat fundat a finals de la tercera dècada del s. XIII, potser on és ara (vora el camí ral, en l'illa actual formada pels carrers de la Muralla de Sant Francesc, Major, Manuel Ribé i Mare Verdruna) o a prop i en un edifici interí senzill. En qualsevol cas, no es pot parlar d'extramurs pel sol fet que, aleshores encara no hi havia les muralles. De l'antic convent sols queda l'església.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Anna de Montornès)

És una ermita a la partida de Montornès al terme municipal de Montblanc, a 4 km de Barberà de la Conca. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. La nau de l'església presenta una de les tipologies més comunes del gòtic català. És de planta rectangular i capçalera plana, que fa 23 m de llarg, per 8,50 m d'ample i 9 m d'alt (vid. plànols adjunts). Sis arcs (arc diafragma) ogivals de pedra, que arrenquen dels massissos murs laterals (d'1 m de gruix), i sense contraforts, aguanten la teulada de doble vessant. La coberta és un teginat de fusta format per bigues, cabirons (o llates) i taulons, sobre els quals s'assenta la teulada. Les bigues recolzen en mènsules (o cartel·les) de fusta que travessen els diafragmes i tenen els extrems tallats en forma de testes humanes. Al damunt, seguint el pendent dels vessants, s'hi entrecreuen les llates (o cabirons); finalment, sobre aquest entramat de bigues i cabirons hi ha disposats, a manera d'empostissats, els taulons que serviran de llit a la teulada.

Pintors Catalans (Jaume Mateu)

Sant Martí Sarroca, 1382 - 1452. Va ser un important pintor de la segona generació del gòtic internacional establert des de molt jove a València i actiu entre 1402 i 1452. Nét i col·laborador de Pere Nicolau, va estar afincat a València des de molt petit; la seva estada està documentada des del 1402 cap al 1453.
Es conserven moltes notícies de les seves activitats, però no han arribat pas als nostres dies la majoria de les seves obres. L'obra Adoració dels Pastors (1430, taula gòtica que formava part del retaule de Cortes (avui desaparegut), que es conserva al Museu Parroquial de Cortes d'Arenós; la Nativitat (documentat el 1430); participació en la construcció de l'enteixinat de la Sala Daurada (1419 a 1426) de l'antiga Casa de la Ciutat, que avui dia es conserva al saló principal del Consolat de la Llotja. Junt amb Gonçal Peris Sarrià i Joan Moreno, va realitzar els Retrats dels reis d'Aragó (1427), quatre peces procedents de la Casa de la Ciutat de València i que es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona. Se li atribueixen el retaule de Sant Valeri de la Vall d'Almonesir i el de Sant Jeroni del Museu Catedralici de Sogorb. També se li atribueix el retaule de sant Miquel del Museu de Belles Arts de València, procedent del convent de la Puritat. Consta, documentada el 1445, la contractació del retaule d'Elx, en el qual va col·laborar Jaume Huguet.
Tot i haver desenvolupat la seva carrera majoritàriament a València, se sap que va pintar encàrrecs per a Terol i, possiblement, va treballar també a Barcelona.

Pintors Catalans (Joan Mates)

Fou un pintor gòtic, català documentat entre 1390 - 1431, que s'inscriu dins del corrent que s'ha anomenat estil gòtic internacional de Catalunya, sorgit al voltant de la personalitat de Lluís Borrassà. Mates va ser un artista expressiu, que utilitzava els contrastos de línies per modelar les figures. D'aquesta manera va aconseguir que les seves obres destaquessin sobretot per la seva elegància, en què també es reflecteix l'empremta dels il·luminadors francoflamencs

Procedent de Vilafranca del Penedès l'any 1390, es va establir a Barcelona al taller de Pere Serra, amb qui va tenir una llarga relació i col·laboració, junts van treballar en el retaule de la Verge amb els Sants de Siracusa (1400) i, quan es va produir la defunció del seu mestre, va recuperar altres encàrrecs seus, com el del retaule de l'Anunciació per l'església de Sant Francesco de Stampace de Càller (Sardenya), o el desaparegut retaule de sant Tomàs i sant Antoni de la catedral de Barcelona, segons un document del 20 d'abril de 1409.

Va tenir bona relació amb alts càrrecs de l'església i la noblesa catalana i amb mecenes com les famílies Cabrera, Cervelló, Queralt o Foix. Va realitzar diversos encàrrecs destinats per a diferents parts d'Aragó i Catalunya. El retaule de Sant Jaume de Vallespinosa (1406-1410), patrocinat per la família Cervelló, es troba al Museu Diocesà de Tarragona.

Tot i residir permanentment a Barcelona va realitzar estades per atendre encàrrecs a la zona de Vilafranca del Penedès d'on era originari. Hi consten poders atorgats a persones de la població com el notari i cunyat seu en Francesc Gabiol el 1402 i a Berenguer Ferrer el 1403 i 1418. En aquest període va realitzar per al santuari de Santa Maria de Penyafel (Santa Margarida i els Monjos) els retaules de sant Miquel i de santa Llúcia.
Per a la catedral de Barcelona, se li va encarregar el gran retaule de Sant Ambròs i Sant Martí de Tours (1411-1415), encara conservat i d'altres avui desapareguts com el retaule de Santa Anna i Sant Miquel (1406-1409) segons una carta de pagament del 5 de juny de 1406, el retaule de Santa Agnès (1412-1413) segons una carta de pagament del 8 de juliol de 1412, així com l'esmentat retaule de Sant Tomàs i Sant Antoni (1409) iniciat per Pere Serra. Per a la Pia Almoina de Barcelona, el de Sant Sebastià i Calvari, guardat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, executat l'any 1431 en els límits finals de la seva producció.

Pintors Catalans (Joan Massana)

Ciutat de Mallorca, 1374-1412. Va ser un pintor del gòtic mallorquí. Tenia una casa al carrer dels pintors, prop del Convent de Sant Domingo de Ciutat. Va pintar el Retaule gòtic de Santa Maria del Camí, conservat a la Casa de la Vila d'aquesta localitat mallorquina.

Pintors Catalans (Bernat Martorell)

Sant Celoni, 1390 - Barcelona, 1452. Fill d'un carnisser de Sant Celoni, Bernat Martorell fou la personalitat dominant en la pintura del segon quart del segle XV i liderà un dels tallers més actius de Barcelona. La conservació del Retaule de sant Jordi va fer que els historiadors d'àmbit internacional coneguessin i apreciessin la seva obra ja des d'inicis del segle XX.
Tot i que va ser un dels principals artistes de Catalunya de mitjan segle XV, se sap poc de la seva vida abans de 1427, moment en què es troba documentada la seva arribada a Barcelona. Es creu que es va formar a les escoles de Tarragona. Un cop a Barcelona va establir contacte amb el cercle del taller de Lluís Borrassà i va entaular amistat amb Dello Delli i Ambrosio Salari.
La major part de les seves obres van ser retaules, tot i que va dissenyar vitralls i va il·luminar llibres, com les miniatures del Llibre d'hores guardat a l'institut Municipal d'Història de Barcelona.

Pintors Catalans (Joan de Rua)

Montblanc, segle XV - ?, principis de segle XVI. Més conegut com a Mestre de Cervera, va ser un dels pintors del gòtic tardà més importants del Principat. Sembla que l'artista montblanquí fou deixeble del mestre valencià Joan Reixac i quan aquest morí el 1492, Joan de Rua retornà al Principat de Catalunya. Així, ja el 1493-94 és contractat per fer el Retaule de Sant Miquel a Verdú (l'Urgell) i el 1496 és al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (Conca de Barberà) policromant el Panteó Reial. També se'l troba entre 1500 i 1502 a Cervera pintant el Retaule de l'Àngel Custodi. El Doctor Duran considerava Jeroni Rua, pintor actiu el 1541, un descendent del Mestre de Cervera.

Pintors Catalans (Jaume Huguet)

Valls, 1412 - Barcelona, 1492. Fou un pintor gòtic català. El seu estil és una evolució del gòtic internacional cap a les innovacions incorporades des de la pintura flamenca. La seva formació es va realitzar entre València, Tarragona i Barcelona, si bé no es descarta que pogués haver visitat Sardenya o Nàpols, que formaven part de la corona d'Aragó i Catalunya. Va desenvolupar la seva màxima activitat a Barcelona a partir de 1448, on va crear un taller que pràcticament va monopolitzar la realització de retaules a Catalunya durant la segona meitat del segle XV, un cop morts Bernat Martorell i Lluís Dalmau. El seu taller va incorporar els seus deixebles i també membres de la família Vergós amb qui va mantenir una estreta relació personal. Una part important de la seva obra s'ha perdut en revoltes que han destruït les esglésies que les contenien i la majoria del que es conserva són panells de retaules que han estat desmuntats.

El Museu Nacional d'Art de Catalunya té la col·lecció més important d'obres de l'artista, amb unes 25 pintures

Una gran familia, la blaugrana

(Opinión de mi club)

El FC Barcelona, se ha dicho miles de veces a lo largo de nuestra vetusta historia, que es algo más, mucho más, que un club de fútbol. Es una
entidad social, en donde por encima de todo, sus más ciento cincuenta mil y pico de socios, una mayoría respeta la manera del pensar y de opinar de lo demás.
Nadie se da de baja del equipo blaugrana, ni como en tiempos pasados durante catorce años no fuera campeón del liga, ni llegar a las grandes finales europeas. Hay aficionados de otros equipos no pueden entender eso, y sin embargo, es así y seguira siendo asi. Al socio barcelonista, le gustaría ser campeón... pero a veces en esas épocas anteriores se rompía el carnet en un cabreo. Al día siguiente acudía a las oficinas alegando haberlo perdido durante el encuentro.
Es por eso que comparo al club blaugrana como una gran familia, y nadie renuncia a seguir perteneciendo a una gran familia, aunque no vayan bien dadas, ya llegaran tiempos mejores. Por suerte desde 1990, parece que vivimos en una nube, nunca se había ganado tantos trofeos e incluso disfrutado del fútbol.

El Barcelona es un camino por el que los que aquí vivimos en Catalunya, vengan de donde vengan, pueden demostrar la fuerza de una "familia", y estoy convencido, que es una de las razones de que tanta gente de fuera no pueda entenderlo. Siempre se dice, que el sillón del Presidente Blaugrana es el sitio más politizado de la Ciutat Comtal. No es verdad. Se confunde, desde España, hablando claro, la gimnasia con la magnesia, cada vez que se pretende enjuiciar al Fútbol Club Barcelona con la óptica, quizá común en otras latitudes. Una cosa es el club y otra lo que podamos pensar los socios y aficionados blaugrana
El FC Barcelona es algo propio de esta Comunidad Autonoma, siempre liberal y pacifista. Es una casa, abierta a todos, sin dictaduras, en la que las opiniones son una cosa normal, lógica y civilizada, aunque se desarrollen en plena temporada de fútbol. Posiblemente muchos no puedan entender que el min 17,14 se grite inde, inde, independencia... pero es una libertad de expresión. O que una vez salga esa sentencia que se sabe desde el primer día, el club, los socios pidan amnistia a los presos politicos (y es mi opinión, cada uno que piense lo que quiera).
El equipo de fútbol, y las secciones en su entorno, aglutinan a este gran grupo deportivo, pero con un fondo social, histórico y tradicional mucho más importante, y porpue esto es así el FC Barcelona se puede estos días, como en décadas peores como las Dictaduras de Miguel Primo de Rivera y Franciso Franco permitir que su masa social pueda expresar su sentimientos en los recintos deportivos y en plena temporada deportiva, que con la absoluta seguridad, de que pase lo que pase, al domingo siguiente, todo el mundo estará detrás de su equipo, sea de la ideología que sea.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Serrateix)

És una antiga abadia benedictina, avui reconvertida en parròquia, del municipi de Viver i Serrateix, al Berguedà), declarada Bé cultural d'interès nacional. El conjunt és format pel temple romànic, amb el campanar gòtic, el claustre neoclàssic i les dependències del monestir, amb el palau abacial gòtic reformat en època barroca. Està situada al poble de Serrateix, al km. 13 de la carretera BV-4235, des de Navàs.
L'església del monestir correspon a l'edifici iniciat el 1077 i consagrat el 1126, bé que ha estat molt modificat. És de planta de creu llatina, amb una nau i transsepte. La nau, molt llarga, és coberta amb volta de canó, dividida en set trams per arcs torals. Dels tres absis originals només es conserva el central, decorat externament amb arcuacions cegues en sèries de dues i bandes llombardes, entre les quals s'obren tres finestres de doble esqueixada, la central molt més llarga. Els absis laterals foren substituïts a finals del segle XVI o principis del XVII per dues capelles rectangulars, de grans dimensions i d'estil gòtic tardà. Llavors se sobrealçà la teulada de l'església, tot suprimint-ne el cimbori, i s'afegí una galeria amb finestres dalt de l'absis. La porta actual d'accés fou oberta el 1764 a la façana de ponent, que a mitjan segle XIV havia estat fortificada amb un massís campanar de torre, coronat amb merlets. Els paraments interiors de l'església foren enguixats i decorats amb elements neoclàssics a principis del segle XIX (1807). Una potent cornisa recorre la totalitat del perímetre, recolzada en unes pilastres adossades, molt poc ressaltades, que subdivideixen en trams iguals els paraments laterals de la nau de l'església. De forma alternada se situen en aquests panys unes capelles laterals de molt poca fondària, resoltes amb arc de mig punt i unes fornícules emmarcades amb un frontó triangular recolzat sobre petites pilastres. També destaca l'arc triomfal de l'absis central, recolzat sobre dues columnes exemptes. Sobre el tram dels peus de la nau es va construir un cor elevat i es va afegir un sistema de quatre nervis radials en la cúpula de l'absis central

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç de Rus)

És una església al terme de Castellar de n'Hug (Berguedà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.S ant Vicenç de Rus és una església aïllada situada en una zona muntanyosa de prats i boscos. És d'una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral i coronada amb un absis de planta semicircular cobert amb quart d'esfera. El seu exterior conserva la decoració del primer romànic amb arcuacions cegues a l'absis. A banda i banda del presbiteri hi ha dues petites capelles laterals gòtiques obertes al gruix dels murs. La portalada, a migdia, és formada per un senzill exemplar d'arc de mig punt adovellat i conserva la porta de fusta amb ferramenta i forrellat de tradició romànica. Als peus hi ha un campanar d'espadanya de dues obertures. Als murs de la nau estan reforçats amb contraforts. Les pintures murals romàniques, del segle XII, són còpies de les originals, conservades al museu diocesà de Solsona, i les pintures gòtiques del segle XIII de la capella de Santa Magdalena han estat restaurades. Hi ha també un banc perimètric adossat a la nau. El campanar d'espadanya de dues obertures corona la façana de ponent. La coberta és a dues aigües de teules, a la nau, i de pissarra, a l'absis.
Durant les campanyes de restauració fetes els anys 1983-1985 es va trobar una necròpoli amb tombes excavades a la roca d'entre els segles X i XII. També es van trobar restes de pintura mural decorant l'absis (segle XII) i la capella de Santa Magdalena (finals del segle XIII). Les pintures de l'absis són al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. En el temple es conserva una reproducció. Les pintures gòtiques es conserven in situ. Procedent d'aquest temple es conserva en el Museu Episcopal de Vic una Mare de Déu imatge de finals del segle XII que ha perdut la policromia

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan de Berga)

És una església romànica situada al centre mateix de la població de Berga a la comarca del Berguedà. Fou seu de la comanda hospitalera de Berga. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.
L'església consta de dues naus. La nau principal, bastida pels hospitalers al segle XIII, fou novament coberta amb volta al segle XVIII pels mercedaris. La seva capçalera gòtica, degué ser construïda per les monges cistercenques al segle XV. La nau lateral, adossada al costat nord, mostra en el seu parament central indicis que es podria tractar de la capçalera d'un primitiu temple romànic, bastit probablement al segle XII i orientat diversament. Unes excavacions fetes el 1973 posaren al descobert arcades i un capitell zoomòrfic, amb un gran ocell esculpit, datables del segle XII avançat. Amb tot, manquen excavacions addicionals que precisin les diverses etapes constructives de l'edifici.
El capitell està situat al tram de la nau de tramuntana, dins un pilar-columna hi ha un capitell amb una decoració força malmesa d'una figura d'ocell fantàstic, possiblement evocador d'algun bestiari. El capitell fou mutilat en ésser fetes reformes posterior a Sant Joan; actualment en són visibles dues cares esculpides d'aquest capitell, l'únic exemplar que es conserva.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Bagà)

És una església de considerables dimensions situada al municipi de Bagà, al Berguedà. Es va fer en l'època de transició del romànic al gòtic. Va ser construïda durant els segles XIV-XV. L'església, els murs de la qual feien de muralla, es construí un segles més tard que el nucli antic, degut al fet que n'hi havia una altra a l'indret anomenat Sant Sebastià, que va ser enderrocada i s'aprofità la pedra per construir-ne l'actual. Té tres naus, amb volta de canó apuntada a la central i voltes d'aresta a les laterals. El seu interior es veié aviat enriquit amb capelles i retaules de gran qualitat. Un gran incendi ocorregut l'any 1753 va destruir-ne la magnificència de l'interior i propicià la construcció d'un nou retaule barroc pels germans Morató, mestres del barroc català, que va ser costejat pels ducs de Medinaceli. L'any 1936, l'altar major va tornar a ser destruït, així com l'orgue, les imatges i objectes de culte. Té una important portalada gòtica.
Entre els anys 2010 i 2011 es van efectuar obres de restauració de la coberta i el campanar, així com millores en l'accessibilitat.

Pintors Catalans (Grup d'Iravals)

Fou un cercle o taller de pintors, que conreà l'estil italo-gòtic al que se l'hi atribueix moltes de les taules realitzades als tallers barcelonins en la dècada posterior a la pesta negra.

Pintors Catalans (Guerau Gener)

Barcelona ~1369 - Barcelona, ~1408/11. Pintor gòtic català representant de les primeres tendències del gòtic internacional a Catalunya, tot i que amb una forta influència germànica i italiana.
Fill d'un mercader del mateix nom es considera que es formà com a pintor a València i que esdevingué col·laborador autoritzat de Marçal de Sax com de Gonçal Peris
Va tenir un primer contacte amb Lluís Borrassà l'any 1391. La primera obra documentada és a Barcelona i realitzada l'any 1401 del retaule de Sant Bartomeu i Santa Isabel per a la catedral.
Cap a 1407 se li van encarregar gairebé simultàniament els retaules per a la catedral de Monreale (Sicília) i el retaule major del monestir de Santes Creus. El retaule de la catedral de Monreale (Sicília) fou encarregat el 4 de març de 1407 pel noble Pere de Queralt i devia mesurar 4,6 x 5 metres aproximadament. Va ser realitzat entre 1407 i 1409.
El retaule de Santes Creus es va realitzar entre 1407- 1410 i va ser iniciat per Pere Serra i finalitzat per Lluís Borrassà, sent Guerau Gener el màxim responsable de la majoria de les escenes. La seva mort es va produir al voltant de l'any 1410.

Pintors Catalans (Jaume Ferrer II)

Lleida segle XV, va ser un pintor lleidatà actiu al llarg de la segona etapa del gòtic internacional i format possiblement al taller de pintura que el seu pare, Jaume Ferrer I, devia tenir a la ciutat de Lleida. La seva obra més coneguda és el retaule de la Verge dels Paers (1451-1454), conservat "in situ" a la Paeria de Lleida, realitzat vers l'any 1450 en un període avançat de la seva producció artística.

Pintors Catalans (Jaume Ferrer I)

Lleida, finals s. XIV - s. XV, va ser un pintor lleidatà de l'etapa del gòtic internacional. Va tenir taller de pintura on es va formar el seu fill Jaume Ferrer II, qui va estar actiu entre 1430-1460. La seva obra més coneguda és la taula de l'Epifania, l'única obra que hi ha signada - Jacobus Ferrerius - i que ha permès atribuir-li algunes altres

Pintors Catalans (Pere Espallargues)

Els Molins, prop d'Areny de Noguera, segle XV, era un pintor de retaules gòtic.
Va treballar al taller de Pere Garcia de Benavarri. Va establir el seu taller a Benavarri (Osca). Des d'allà va treballar per a diferents viles de Catalunya i Aragó. Així, al Pallars Sobirà, va realitzar retaules per a dues viles de les valls d’Àneu, Son i Unarre, a més d’un retaule per a Abella de la Conca (Pallars Jussà), i un altre per a Vilac (Val d'Aran). A Enviny, a més, executà un segon retaule destinat a l’ermita de la Mare de Déu del Soler, del qual es conserven dues taules al Museu de Belles Arts de Budapest.

També cal apuntar que el retaule major de l’església d’Enviny és un d’aquells casos que millor il·lustra sobre l’èxode i dispersió del patrimoni artístic pirinenc abans de la guerra civil. El retaule d’Enviny va ser venut el 1909. Es té coneixement que l’adquirí l’escultor i antiquari barceloní Joan Cuyàs, que va adquirir altres obres d’art en territori lleidatà. El 1913 el cos superior del retaule ja formava part de la col·lecció de la Hispanic Society of America, mentre que la part baixa del retaule, per les mateixes dates, degué ingressar a la col·lecció Johnson de Filadèlfia, la qual amb el pas del temps es va incorporar al Philadelphia Museum of Art. Després de molts anys de negociació amb aquestes dues institucions es va aconseguir fer una reproducció, inaugurada el 29 d'agost de 2009.
A la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú es troba una obra de Espallargues, Calvari, donació al museu d'un particular l'Octubre de 2007.
Per últim, el Desembre de 2010 la Diputació de Lleida va adquirir un fragment d'un retaule atribuït a Espallargues, on apareix Sant Roc, en una sala de subhastes de Barcelona. Va pagar 4.000 euros, amb l'objectiu de cedir-ho al Museu de Lleida

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Vallvidrera)

És una església que es troba al barri de Vallvidrera (Barcelona), concretament a la carretera de l'Església, número 93. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Església construïda a mitjan segle XVI de tradició gòtica. El temple està situat a Vallvidrera envoltat d'una zona boscosa del parc de Collserola. S'hi accedeix a través d'un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra.
L'església és d'una sola nau, d'absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple. La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall. L'interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l'espai lateral.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Antoni Abat de Barcelona)

És una obra de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ubicada al districte de Ciutat Vella, es coneix com l'Antiga Església de Sant Antoni Abat les restes arquitectòniques que s'han conservat de l'antiga església del mateix nom. Es tracta bàsicament dels porxos de la façana principal. Afronta al carrer de Sant Antoni Abat situada en l'illa delimitada pels carrers Sant Antoni Abat, Cera i Salvador. Està format per dues crugies entre mitgeres paral·leles al carrer. Cada crugia, de planta baixa i pis, consta de tres mòduls. L'edifici per la seva part posterior on antigament estava l'església té una façana postissa i cega al pati d'illa ocupat per la zona de jocs d'una escola.

La façana principal presenta la porxada formada per tres arcs apuntats amb arquivoltes sostinguts per les corresponents columnes amb capitells decorats amb motius vegetals. Sobre aquesta base es recolza una planta pis amb façana de pedra on domina el ple sobre el buit. En aquesta planta apareixen tres finestres alineades amb els arcs de sota. Aquestes estan integrades en arcs apuntats també arquivoltats però de menor dimensió que els de la porxada.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de les Puel·les)

O de les Puelles, va ser un monestir benedictí femení fundat a l'actual plaça de Sant Pere, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de la ciutat de Barcelona. La comunitat va traslladar-se al segle XIX a Sarrià, on hi ha l'actual monestir del carrer d'Anglí. De l'edifici original de la plaça de Sant Pere només en queda l'església, convertida en parròquia.
El monestir va ser fundat al segle X amb el patrocini dels comtes de Barcelona, Sunyer I i Riquilda de Tolosa, els quals van posar, com a primera abadessa, la seva filla Adelaida de Barcelona. La documentació més antiga que se'n conserva és l'acta de consagració de la seva església romànica, que féu el bisbe Guilarà el 945. El monestir va reemplaçar l'anterior església de Sant Sadurní, que ja existia al segle IX. De la construcció del claustre hi ha documents del 1143.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Pi)

És una basílica ubicada a la Plaça del Pi de la ciutat de Barcelona d'estil gòtic català declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 1931. L'església del Pi està documentada des del 987. Tot i que hi ha la tradició que existia en el mateix lloc una capella ja en el segle V. (415) Situada en la confluència de l'antiga Riera de Collserola (o de Sant Miquel) amb la via sepulcral dels segles I a III, que sortint del portal sud del cardo de la ciutat romana de Barcino, anava cap a la zona de Sarrià (Barcelona), en un lloc anomenat des d'antic Palma del Pi o Pino. A l'entorn d'aquesta primitiva capella es va anar formant a partir del segle IV un dels primers ravals de la Ciutat fora muralles anomenat la Vilanova del Pi que, a poc a poc, va anar conformant l'actual barri. El seu cementiri medieval és documentat l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica.

Pintors Catalans (Ramon Destorrents)

Entre el 1351 i el 1362. Fou un miniaturista i pintor català d'estil italo-gòtic, influït per l'escola senesa. És identificat com pintor del rei Pere el Cerimoniós després de la mort de Ferrer Bassa el 1348. El seu pare era l'il·lustrador Gregori Destorrents i el seu fill Rafael va ser un continuador de la professió.
Una notícia de 22 de maig de 1391 aporta dades familiars; en un atorgament de poders de la seva vídua Llorença, s'esmenten tres dels seus fills, Jaume, l'hereu, Rafael de setze anys, i Angelina. Rafael Destorrents ja hi consta com a pintor en un document de 1399, i va il·luminar un missal per al bisbe de Barcelona, Joan Armengol el 1403.

Pintors Catalans (Rafael Destorrents)

Barcelona, 1375 - Barcelona, segle XV. A vegades anomenat Rafael Gregori, fill del pintor Ramon Destorrents, fou un miniaturista i pintor d'estil italo-gòtic. Formava part d'una nissaga d'il·lustradors i pintors del segle XIV i, si bé devia haver començat la seva formació amb el seu pare, després degué conèixer altres models artístics.

Pintors Catalans (Gregori Destorrents)

O Dez Torrents, documentat a la primera meitat del segle XIV, pare de Ramon Destorrents, fou un miniaturista que consta com l'il·luminador de llibres del rei Pere el Cerimoniós.
Sabem que cobrà 400 sous per les tasques realitzades en una Bíblia per al rei Pere el Cerimoniós. Així mateix participà en l'elaboració del Breviari d'amor conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid. D'altra banda resta documentat que Ramon Destorrents, el seu fill, finalitzà el 1360 les tasques d'il·luminació de dos llibres que li foren encarregades per la vídua de Ramon Valls.

Pintors Catalans (Bernat Despuig)

Documentat a partir de 1383 i mort a Barcelona el 1451. Fou un pintor gòtic català, col·laborador de Jaume Cirera, amb qui va treballar durant el segon quart del segle XV. La seva obra conjunta Lluita entre àngels i dimonis es troba exposada actualment al MNAC.

Pintors Catalans (Joan Daurer)

Mitjans del segle XIV, Fou un pintor, documentat a Mallorca entre 1358 i 1374. És el primer pintor de l'escola mallorquina del qual es conserva una obra signada, la «taula de Santa Maria la Major» (1373, parròquia d'Inca); decorà la capella de Sant Miquel Arcàngel, de Muro (1374), pintures no conservades. Hom li atribueix una Coronació de la Mare de Déu (Inca, Museu Diocesà). Influït per Ramon Destorrents, encara té les característiques del gòtic lineal.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Mar)

Tradicionalment Santa Maria de la Mar, antigament Santa Maria de les Arenes, és una església de tipus gòtic català de Barcelona, al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada, tot i que un dels campanars no s'acabà fins al segle XIX

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església dels Sants Just i Pastor)

És una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV, tant per la tipologia de la planta i solucions estructurals, com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional, i pels seus valors històrics singulars i excepcionals. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de monument històric, el juny de 2012

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Jonqueres)

Fou un monestir de monges de la ciutat de Barcelona que va estar al carrer de Jonqueres des del segle XIII fins al XIX en què l'església i el claustre foren traslladats pedra a pedra al carrer d'Aragó i avui en dia forma part de l'església parroquial de la Concepció al districte de l'Eixample.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Ramon de Penyafort (Barcelona))

També coneguda com a església de Santa Maria de Montsió (o simplement Montsió) —que era el seu antic nom— es troba a la rambla de Catalunya, al districte de l'Eixample de Barcelona. L'església gòtica original va ser construïda entre els segles xiv i xv, tot i que va ser traslladada al seu actual emplaçament entre 1882 i 1890, època en què va ser reformada per Joan Martorell i Montells, qui va dissenyar la nova façana en estil neogòtic. Pertany a l'arxiprestat de la Puríssima Concepció de l'Arxidiòcesi de Barcelona. Aquest edifici és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Pintors Catalans (Lluís Dalmau)

València, ? - Barcelona, 1460, pintor gòtic, és una de les figures cabdals del gòtic català que va treballar al servei de la Corona d'Aragó durant el regnat d'Alfons el Magnànim. És conegut per la seva obra la Mare de Déu dels Consellers, encarregada pel Consell de Cent el 1443 i actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Pintors Catalans (Jaume Cirera)

Primera meitat del s. XV, fou un pintor gòtic català, deixeble i col·laborador de Jaume Cabrera. Durant el segon quart del segle XV va estar associat amb Bernat Despuig i van treballar junts. La seva obra Lluita entre àngels i dimonis es troba exposada actualment al Mnac.

Pintors Catalans (Jaume Cabrera)

1349-1432, pintor gòtic català considerat adscrit al corrent gòtic internacional, contemporani de Lluís Borrassa i mestre de Jaume Cirera. Sense comptar amb cap documentació referent als seu període formatiu, la primera referència documentada correspon a la contractació d'un retaule per a l'església de Sant Martí de Calonge, el 4 de maig de 1394. Moltes de les referències posteriors corresponen a obres que s'han perdut i que no permeten una aproximació a la seva pintura, ja que no acostumen a descriure el detall del treball.

Va ser un pintor discret, assentat a Barcelona, coincidint amb els tallers dels seus contemporanis Joan Mates i Lluís Borrassà. Aquesta competència no li va permetre aconseguir grans contractes a Barcelona. Es coneixen dos treballs: una predel·la de l'església de Santa Anna, de la primera dècada del 1400 i destruïda el 1936, i la decoració de la sala d'Eleccions de la Casa de la Ciutat de Barcelona realitzada el 1401.

Pintors Catalans (Lluís Borrassà)

Girona, ?- Barcelona, 1424/1426, fou un pintor català, introductor i representant destacat de l'estil gòtic internacional.
Membre d'una família gironina de pintors i artesans, fou al taller familiar on es va formar, la seva primera feina documentada és la reparació dels vitralls de la catedral de Girona (1380). Però la seva vida i obra es van desenvolupar sobretot a Barcelona on va arribar vers el 1385.

Pintors Catalans (Honorat Borrassà)

Girona, ca.1424 - 1457, fou un pintor català, membre de la família d'artistes Borrassà.
Fill de Francesc Borrassà, Honorat fou un dels últims membres de l'obrador familiar. La seva germana, Caterina Borrassà, es va casar amb Joan Antigó, qui va continuar part de les feines de l'obrador. Ramón Solà I fou un dels deixebles del seu taller. Tant en les seves obres com en les Bernat Martorell es pot veure una influència conjunta.

Tot i no conservar-se moltes obres seves, la seva producció, conjuntament amb Joan Antigó, es troba ben documentada, i es va estendre des de Puigcerdà fins a Sant Feliu de Guíxols.
Algunes de les seves obres més conegudes són el retaule de Castelló d'Empúries, realitzat amb Antigó i una altres present a la col·lecció permanent del gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, també atribuïda a tots dos pintors, Sant Joan Baptista i sant Esteve, procedent del convent de sant Domènec de Puigcerdà.
El 2003, Francesc Ruiz i Quesada va atribuir a Antigó i Borrassà una Mare de Déu que va formar part d'una predel·la, avui al Metropolitan Museum of Art