sábado, 26 de febrero de 2022

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Olopte)

L'església de Sant Pere d'Olopte es troba a la part alta d'un petit promontori a l'esquerra de l'entrada del poble d'Olopte, a la comarca de la Baixa Cerdanya. La parròquia estava originalment sota l'advocació de Sant Feliu i com moltes de les esglésies d'aquesta zona està documentada a la falsa acta de consagració de l'any 839 (en realitat de la fi del segle X) de la Seu d'Urgell. La nau és de planta rectangular amb un absis semicircular amb coberta de volta apuntada. Cap al segle xvii se li van afegir dues capelles formant un creuer.
La porta d'entrada es compon de cinc arquivoltes. Tres de planta rectangular alternant-se amb dues més de columnes, els capitells són llaurats amb palmells, pinyes i fulles d'acant. Als arcs podem veure-hi les figures d'Adam i d'Eva a la seva arrencada i entre ambdues figures set caps humans i dues pinyes. A l'absis exteriorment podem veure, a la seva part superior, un fris de dents de serra sobre mènsules esculpides. Té un campanar de torre bastant posterior a la seva construcció inicial, que es creu que va ser fet a la fi del segle XII. Procedent d'aquesta església es conserva, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona, una talla policromada de final del segle XII, d'una Verge amb Nen. 


 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Ger)

És una antiga capella en ruïnes que està situada el barri de Sant Pere del municipi de Ger, a la comarca de la Baixa Cerdanya. De l'antiga capella de Sant Pere de Ger, en ruïnes, només en queden les parets nord i est (aquesta darrera amb un porta senzilla) i la paret sud (mig esfondrada). Les restes que es conserven semblen d'època moderna.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí d'Urtx)

És una església d'origen romànic al poble d'Urtx pertanyent al municipi de Fontanals de Cerdanya (Baixa Cerdanya).  L'església, construïda el segle xii, primitivament tenia la planta trapezoïdal amb un absis semicircular a la capçalera. Ha estat reformada algunes vegades, tant els seus murs com l'absis són reconstruïts, el campanar també forma part d'aquestes modificacions i el reforç en el gruix de les parets laterals que van aconseguir així una amplada d'1,75 metres.
La portalada de pedra granítica és l'original encara que canviada d'emplaçament, presenta un arc de mig punt amb dues arquivoltes, l'exterior amb motius escultòrics, quatre cares, dos per banda, en el centre un cap de bou i la resta de la decoració són petites piràmides, l'arquivolta interior està formada per un bordó. 


 

Cineastes Catalans (Isabel Coixet i Castillo)

Barcelona, 9 d'abril de 1960. És una directora de cinema, guionista i publicista catalana. va començar a fer pel·lícules quan li van regalar una càmera de 8 mm per la seva primera comunió. Després d'haver-se llicenciat en història dels segles xviii i xix per la Universitat de Barcelona, es va dedicar a la publicitat i la redacció d'anuncis. Va guanyar molts premis pels seus espots i finalment, l'any 2000, va fundar la seva pròpia productora, Miss Wasabi Films. El 1988, Coixet va fer el seu debut com a guionista i directora amb Massa vell per a morir jove, que li va comportar una candidatura als Goya a la millor direcció novell.

Va rodar la seva primera pel·lícula en anglès l'any 1996 i la va titular Coses que no et vaig dir mai. Aquest emotiu drama, amb un repartiment d'actors nord-americans encapçalat per Lili Taylor i Andrew McCarthy, li va valer a Coixet la seva segona proposta als Goya al millor guió original. Coixet es va associar llavors amb una productora francesa i el 1998 va realitzar l'aventura històrica A los que aman.

L'èxit internacional va arribar el 2003 de la mà del drama intimista My Life Without Me, una cinta basada en un relat curt de Nancy Kincaid on Sarah Polley encarna Ann, una jove mare que decideix ocultar a la seva família que té un càncer terminal. Aquesta coproducció hispanocanadenca va ser molt elogiada al Festival Internacional de Cinema de Berlín. Coixet va continuar treballant amb Polley en una nova cinta del 2005, La vida secreta de les paraules, també protagonitzada per Tim Robbins i Javier Cámara. La pel·lícula es va endur quatre premis Goya: millor pel·lícula, millor director, millor producció i millor guió.

El 2005, Coixet es va sumar a divuit prominents cineastes internacionals més, entre els quals destaquen Gus van Sant, Walter Salles i Joel i Ethan Cohen, per a l'innovador projecte col·lectiu Paris, je t'aime, en el qual cada director explorava un districte de la ciutat de París. Coixet també ha realitzat destacats documentals de temes de gran importància com ara Invisibles, una selecció de Panorama per al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2007 sobre Metges Sense Fronteres, i Viaje al corazón de la tortura, que es va filmar a Sarajevo durant la guerra dels Balcans i va guanyar un premi en l'edició d'octubre del 2003 del Festival de Cinema dels Drets Humans.

L'any 2008 es va estrenar Elegy, rodada a Vancouver i produïda per Lakeshore Entertainment. Basada en la novel·la de Philip Roth The dying animal, amb guió de Nicholas Meyer i protagonitzada per Penélope Cruz i Ben Kingsley, Elegy va ser presentada a la 58a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Durant el 2009, a més de formar part del jurat de la 59a edició d'aquest festival, va estrenar Mapa dels sons de Tòquio a la secció oficial del Festival de Cannes. Amb guió de la mateixa Isabel Coixet, la pel·lícula va ser rodada entre el Japó i Barcelona, està protagonitzada per Rinko Kikuchi, Sergi López i Min Tanaka i està produïda per Mediapro. El mateix any va inaugurar «From I to J» a l'Arts Santa Mònica, una instal·lació-homenatge a una de les obres de John Berger. El 2009 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

El 2010 s'encarrega del contingut d'una de les tres sales del pavelló d'Espanya a l'Exposició Universal de Xangai. A més a més s'inaugura l'exposició Aral. El mar perdut dins la qual es mostra el documental que porta el mateix títol realitzat a l'Uzbekistan durant el 2009.
El 2011 s'estrena dins la secció Berlinale Specials del Festival internacional de Berlin el documental Escuchando al Juez Garzón, on dona veu al magistrat a través d'una entrevista amb l'escriptor Manuel Rivas.

Un altre documental, Marea Blanca (Blanc Tide), que parla de la catàstrofe ecològica del Prestige a les costes gallegues d'Espanya, va sortir l'any següent, el 2012. Aquest mateix any es produeix, escriu i dirigeix Ayer no termina nunca, protagonitzada per Javier Cámara i Candela Peña i estrenada al Festival Internacional de Cinema de Berlín dins la secció Panorama. AL pel·lícula inaugura el Festival de Cinema de Màlaga i guanyar quatre dels premis principals.

Durant 2013 dirigeix i escriu Another Me, una coproducció internacional protagonitzada per Sophie Turner, Rhys Ifans, Jonathan Rhys Meyers, Claire Forlani i Gregg Sulkin. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Roma. El mateix any es trasllada a Nova York on dirigeix Sir Ben Kingsley i Patricia Clarkson en la producció americana Aprenent a conduir. La pel·lícula s'estrena al Festival Internacional de Cinema de Toronto (TIFF) 2014 i obté el premi 2nd place People’s Choice Award.

El 2014 dirigeix Juliette Binoche, Rinko Kikuchi i Garbiel Byrne en la coproducció Ningú no vol la nit, filmada entre Noruega, Bulgària i Espanya. La pel·lícula explica la història de l'esposa de Robert Peary en la seva aventura per arribar al Pol Nord i obre la 66a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín. En el seu interès per denunciar injustícies i donar veu als que les pateixen, la Isabel roda el documental Parler de Rose, prisonnière de Hissène Habré el mateix any. La peça relata l'experiència de les víctimes de la tortura de l'exdictador del seu país, i té el suport de la Bertha Foundation i la col·laboració de l'organització Human Rights Watch.

El 2015 es preveu que rebi el reconeixement del Ministeri de Cultura francès Chevalier des Arts et des Lettres. El seu pròxim projecte, es titula The Bookshop i és una adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald protagonitzada per Emily Mortimer. 

Cineastes Catalans (Emmanuela Beltran i Rahola)

Barcelona, 21 de novembre de 1946 - Madrid, 11 de juliol de 2016. Més coneguda pel nom artístic d'Emma Cohen. Fou una actriu, periodista, escriptora i directora de cinema catalana, que visqué durant molts anys a Madrid. Era filla del tinent d'alcalde de la ciutat comtal de l'època de l'alcalde Porcioles, Lluc Beltrán i Flórez, del consell d'administració del Banco Condal, i de Núria Rahola i d'Espona. Fou parella sentimental del també actor i director de cinema i teatre Fernando Fernán Gómez.
Emma Cohen es formà com a actriu al Teatre Espanyol Universitari i a l'Escola d'Art Dramàtic d'Adrià Gual mentre cursava Dret. De fet, no va acabar mai la carrera perquè decidí dedicar-se totalment a l'actuació. Durant un període va viure a França i en tornar a Barcelona desenvolupà una extensa carrera damunt dels escenaris. Treballà en diverses obres, com, per exemple Lección de anatomía (1977), Domingo burgués (1979), Los domingos, bacanal (1980), El rey ciervo (1981), Ivanov (1983), Del Rey Ordás y su infamia (1983), Ojos de bosque (1986) o Kean (1990), entre d'altres. En aquesta disciplina treballà amb reconeguts directors nacionals com Ricard Salvat, Fabià Puigserver i Adolf Marsilach.

S'inicià en el cinema als anys seixanta amb el sobrenom d'Emma Silvia. Durant els seus primers anys davant les càmeres va intervenir en diverses pel·lícules vinculades amb l'Escola de Barcelona. Rodà Tuset Street (1968) de Jorge Grau i Luis Marquina, El extraño caso del doctor Fausto (1969) de G. Suárez, Historia de una chica sola (1969) de Jorge Grau, Cabezas cortadas (1970) de G. Rocha, Españolas en París (1970) de R. Bodegas, El techo de cristal (1971) i La semana del asesino (1971) totes dues dirigides per Eloy de la Iglesia. A principis dels anys setanta es traslladà a la capital espanyola on va entrar en contacte amb un cinema d'un caire més comercial. En són exemples els títols Las obsesiones de Armando (1974) de L. M. Delgado o Mayordomo para todo (1975) de Mariano Ozores. Va actuar també en coproudccións i pel·lícules de gènere com el western Las petroleras (1971) de Christian-Jaque i G. Casaril. Entre mitjans dels setanta i els anys vuitanta la filmografia de Cohen comprén films de certa rellevància com Tigres de papel (1977) de Fernando Colomo o Mambrú se fué a la guerra (1986) de Fernando Fernán Gómez. Treballà a televisió, destacant-se en papers a les sèries El conde de Montecristo (1969), Tres eran tres (1972), El picaro (1974), Cuentos y leyendas (1974) o Curro Jiménez (1976), entre d'altres. També a TVE va donar vida al personatge de la Gallina Caponata a Barri Sèsam.

Reprengué la seva activat teatral i alhora fou directora d'alguns curtmetratges: La plaza (1976), Quería dormir en paz (1977), La Chari se casa (1977), Y yo qué sé (1980), El séptimo día de sol (1980). Cohen també destacà per la seva vessant d'escriptora. Va escriure cinc novel·les, diversos articles periodístics per a El Mundo, assajos i diferents guions per a ràdio i televisió

Cineastes Catalans (Albert Closas i Lluró)

Barcelona, 3 d'octubre 1921 - Madrid, 19 de setembre 1994. Fou un actor de teatre i cinema català. ra fill de Rafael Closas i Cendra, conseller de la Generalitat de Catalunya. Després de la guerra civil espanyola es va exiliar amb la seva família a Buenos Aires, on estudià art dramàtic i treballà amb Margarida Xirgu.

El 1942 començà a fer cinema a l'Argentina, però tornà a Espanya en els anys 1950 i es dedicà a fer cinema en castellà, assolint renom pel seu paper de pare de família al film La gran familia dirigida per Fernando Palacios (1962), tot i que algun cop actuà en català, com a Visquem un somni, de Sacha Guitry, traduïda per Joan Oliver, el 1970.
No abandonà pas el teatre, i fou assidu del programa de TVE Estudio 1 que televisava obres de teatre. També ha aparegut en algunes sèries televisives, com Soc com soc (1990) de TV3. El 1966 va rebre el Premi del Sindicat de l'Espectable pel film Operación Plus Ultra. El 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi. Mentre representava a Madrid El canto del cisne amb Amparo Rivelles li van diagnosticar un càncer de pulmó, del qual moriria poc més tard.

Va ser un dels actors que l'any 1971 va reclamar públicament als empresaris teatrals una millor situació laboral advocant per una representació diària, llevat dels dissabtes i diumenges. L'any 1988, el locutor Luis del Olmo, dins del seu programa radiofònic Protagonistas va fer-li un homenatge de 4 hores de durada, des del Teatre Goya (Barcelona). També va ser empresari del teatre Marquina de Madrid. Es casà tres vegades, la primera amb la coneguda actriu argentina d'origen bielorusa, Amelia Bence (nascuda com a Maria Batvinik), en segones núpcies amb l'argentina Lía Elena Centeno Padilla i darrerament amb l'alicantina Marisa Martínez Hernández. Amb elles va tenir cinc fills: Alejandra, Alberto, Jaime, Marisa i Catalina

Cineastes Catalans (Héctor Claramunt)

Barcelona, 28 de novembre de 1976. És un actor i guionista de cinema català. Va debutar com a actor al telefilm Nines russes, emès per TV3 el 2002 i dirigit per Pau Freixas. L'èxit li arribaria el 2003 amb Cambra obscura, pel·lícula en la qual fou actor i coguionista amb Pau Freixas i per la que fou nominat al premi al millor guió als III Premis Barcelona de Cinema.

En cinema va fer del rei Alfons XIII d'Espanya a El coronel Macià de Josep Maria Forn (2006) i ha fet petits papers a Herois de Pau Freixas, Els ulls de la Júlia de Guillem Morales (2010) i No habrá paz para los malvados (2011). Però on ha destacat el seu treball ha estat a la televisió. Ha treballat principalment per a TV3, en la que ha fet de guionista de les sèries Àngels i Sants (2006), dirigida per Pau Freixas, i El crac (2014), dirigida per Joel Joan, i en les que ha fet també d'actor, de la mateixa manera que a Polseres vermelles (2011). També ha fet papers de repartiment a sèries de Telecinco i Antena 3, com Génesis, en la mente del asesino, Hospital Central, El comisario, Desaparecida, El internado, Los hombres de Paco o Luna, el misterio de Calenda. El 2018 va debutar en teatre dirigint amb Joel Joan la comèdia Escape room al Teatre Goya. El 2022 va adaptar l'obra al cinema, en la seva primera pel·lícula com a director.

Cineastes Catalans (Ignacio Cerdà)

Barcelona, 1969. És més conegut com a Nacho Cerdà. És un director de cinema espanyol conegut per la seva pel·lícula Aftermath estrenada en 1994. Un any després de produir-la, va ser acusat de realitzar un muntatge sobre l'autòpsia a un suposat extraterrestre; sno obstant això, aquesta acusació va ser retirada pel fet que es va revelar posteriorment que Ray Santilli havia estat el director.

Cerdà també va dirigir The Abandoned, cinta llançada en 2007 que va girar entorn d'una productora americana de pel·lícules qui retorna a la seva llar en Rússia, per a descobrir la veritat sobre la seva història familiar; va ser estrenada en el festival d'horror «After Dark Horrorfest» dels Estats Units al novembre de 2006. La pel·lícula va rebre un llançament independent als cinemes al febrer de 2007. El DVD fou llançat el 19 de juny de 2007

Cineastes Catalans (Josep Maria Castellví i Marimon)

Barcelona, 1900 - 1944. Va ser un director de cinema català. En 1919 va viatjar per París, Berlín i Londres, on va treballar de muntador i ajudant de direcció. A França va rodar en 1931 una de les primeres pel·lícules sonores, el curtmetratge Cinópolis que Francisco Elías va refer com llargmetratge amb Imperio Argentina, i en 1932 la primera comèdia del cine sonor espanyol, el musical Mercedes, en la que van participar Josep Santpere i Pei i Jaume Planas i Simó amb la seva orquesta Jaume Planas y sus Discos Vivientes, que inclogué fragments en català i fou un gran èxit de públic. la seva darrera pel·lícula, El hombre que las enamoraba fou estranada pòstumament en 1944.