És una església al nucli de Peralada (Alt Empordà), inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. l'església de Sant Martí és un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals, creuer amb cúpula i absis poligonal. La nau és coberta amb volta de llunetes; el mateix tipus de coberta presenten les capelles laterals, el transsepte i la capçalera. La façana té una composició senzilla: Una porta modificada de maó, rectangular, amb una fornícula al damunt d'arc de mig punt, i un òcul situat a la part superior. El campanar es troba a la dreta; és de base quadrada, fet amb carreus ben tallats. A la part superior té quatre grans obertures d'arc de mig punt motllurades i merlets de coronament de maó i pedruscall
Hi trobem alguns elements romànics, situats al mur lateral de migdia, davant la plaça de Mossèn Pere Dausà. Aquest fragment de parament és l'únic conservat del període romànic, i té un aparell de pedres irregulars. A la part superior hi ha una obertura d'arc de mig punt, atrompetada, amb dovelles de pedres molt ben escairades. Al mateix mur, situat a un nivell més baix, hi ha un timpà corresponent a una porta romànica. És d'arc de mig punt i conserva relleus decoratius. A l'espai interior del timpà hi ha una inscripció sepulcral amb lletres gòtiques que fan referència al soterrament de Bernat Dorca, mort el 1225
És una església del municipi de Masarac (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a la part més elevada del nucli urbà de la població de Masarac, a l'extrem nord-est del petit poblet.
Església d'una sola nau amb absis de planta rectangular capçat a llevant. La nau està coberta amb volta apuntada sostinguda per una cornisa motllurada, situada als murs laterals. L'absis és cobert amb volta de canó i l'arc triomfal és de mig punt, bastit amb dovelles de pedra. Al mur de migdia hi ha un gran arc de mig punt adovellat, encastat a manera de fornícula, amb la imatge del sant. Coincideix amb l'obertura tapiada del portal d'accés original a l'interior. El temple presenta quatre finestres que il·luminen l'interior. Dues estan situades a l'absis, als murs de llevant i migdia, i la resta a la nau, a migdia i ponent. Són totes rectangulars, d'un sol biaix i amb forma de sagetera. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular, amb els brancals i la llinda bastits amb carreus de pedra ben desbastats, tot i que la llinda fou restituïda. El marxapeu presenta la imprompta gravada d'una ferradura. Damunt del portal hi ha una de les finestres ja mencionades, bastida amb quatre pedres desbastades. La façana està rematada per un campanar d'espadanya de tres pilastres bastit amb carreus escairats i sense els arcs. Presenta una campana. Al mur sud de la nau hi ha ubicada una antiga porta d'accés al temple d'època romànica, actualment tapiada. És d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus escairats, llinda i timpà llis. L'arc arrenca d'una imposta motllurada que segueix per damunt de la llinda. Cal destacar el mur de tramuntana de l'absis, donat que fou sobrealçat posteriorment, formant un característic paravent. Actualment, adossats a la façana de migdia del temple, hi ha dos murs de pedra amb una porta d'arc de mig punt a cada un. Ambdues estructures també s'adossen a la casa situada a migdia, coneguda com a can Serra. L'interior del temple està completament arrebossat i pintat. La construcció és bastida amb pedres desbastades lligades amb abundant morter, A les cantonades hi ha carreus ben desbastats.
És una església romànica del municipi de la Vajol protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Sant Martí de la Vajol està situat al centre del poble. És una església d'una nau i absis semicircular. Hi ha a la part de ponent, una casa afegida. A ponent, s'aixeca un cloquer de cadireta format per dos arcs de quart de cercle; és de dovelles i carreus ben tallats. A migdia, s'obre la porta d'accés. Portalada de tres arcs en degradació, llinda i timpà. Al costat de la portalada hi ha una finestra de doble biaix, amb arc de punt rodó. A l'absis s'hi aprecia clarament l'aparell de carreuada. L'interior està cobert per volta apuntada. L'arc triomfal és també apuntat. Hi ha afegitons tardans com les capelles laterals i el cor. L'interior està gairebé tot cobert d'arrebossat o d'encalcinat, tot i així es pot pensar que es tracti del mateix tipus de parament que és visible a l'absis: carreus ben escairats, de considerable mida i de granit.
Era una antiga església parroquial situada als contraforts del Puig d'Esquers, al municipi de Llançà. El primer esment del temple és en un diploma de Lluís el Balb de 877 que confirma el temple com una possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. El 1019 fou consagrada pel bisbe d'Elna, Berenguer. El segle XIV apareix encara com a parròquia, però en algun moment va deixar de ser-ho i segurament també va provocar que perdés el culte i s'ensorrés, cosa que la va fer passar desaparcebuda fins al 1975 que es va localitzar i publicar, així com s'hi van fer uns primers treballs de desenrunament i neteja.
L'església compta amb una planta rectangular amb absis també rectangular, però en aquest cas és irregular. Està orientada est-oest i només conserva la volta, ultrapassada, a l'absis, que sembla més antic que la resta de la construcció. També es conserva el mur nord i oest, mentre que el sud va quedar pràcticament ensorrat. Amb les restes d'aquest mur es va poder veure on estava situada la porta i amb materials trobats en el mateix lloc es va reconstruir. Les dovelles de la porta mostren que aquesta és posterior a la resta del temple. El 1987, en el transcurs d'unes obres de consolidació i restauració, es va trobar una làmpada de forja d'estil romànic, de gran valor, que es conserva al Museu d'Art de Girona. Aquest fet sembla demostrar que el temple es va ensorrar i a partir d'aquell moment fou abandonat.
És una església romànica de Saus, Camallera i Llampaies (Alt Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. Està situada dins del petit nucli urbà de la població de Llampaies, en un pujol elevat situat al bell mig del terme, dominant la resta de construccions. Església d'una sola nau amb absis semicircular i capelles laterals, una d'elles destinada a sagristia. La nau està coberta amb volta apuntada, mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera i està comunicada amb la nau a través d'un gran arc de mig punt, al damunt del qual s'observa finestra romànica minúscula de doble biaix. Adossades al mur de tramuntana de la nau hi ha una capella, la torre campanar i una construcció semicilíndrica a l'extrem. L'accés a la capella i a la torre des de la nau central es fa a través de dos arcs de mig punt adovellats i les dues estances estan cobertes amb voltes de mig punt de pedra.
El campanar és de planta rectangular, amb grans obertures de mig punt al pis superior i coronat amb una coberta piramidal. Al mur sud hi ha una altra capella, coberta amb volta de canó per aresta i comunicada amb la nau per un arc de mig punt bastit amb maons. Al seu costat hi ha la sagristia, de planta rectangular. El cor, situat als peus del temple, és un afegit posterior i presenta decoració de guix motllurat. De les obertures destaca la finestra de mig punt d'adovellada de l'absis i la rectangular de la capella sud. Tot l'interior de la nau està resseguit per una cornisa incurvada, que es repeteix a l'exterior del temple, damunt la qual fou aixecada l'obra de fortificació. Està bastida amb pedra sense desbastar lligada amb morter i presenta diverses espitlleres, majoritàriament bastides amb dos carreus desbastats als laterals. També presenta alguna obertura més moderna oberta al parament
La façana principal està orientada a ponent. La portalada forma part d'un cos avançat adossat al parament, cobert amb teulada a un sol vessant. La porta d'accés està formada per dos arcs de mig punt adovellats, l'exterior amb les impostes incurvades. Damunt la porta, al centre de la façana, s'observa una finestra de mig punt. La façana fou sobrealçada al construir la fortificació, de la mateixa manera que la resta del temple.
El conjunt és de pedra, bastit amb aparell regular de carreus ben desbastats, disposats formant filades horitzontals, sobretot al basament. La fortificació és bastida amb paredat, igual que la sagristia i la construcció semicircular de l'extrem nord-est del temple.
Manresa, 13 de juny de 1898 - Barcelona, 17 de setembre de 1990. Fou un pintor i escenògraf català. Catedràtic de Perspectiva a l'Escola Superior Sant Jordi a Barcelona. Començà els seus estudis a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Va treballar com a escenògraf al taller del Gran Teatre del Liceu (1941-1956), on es convertí en l'últim gran escenògraf clàssic, tot i que la seva vida dilatada i intensa li va permetre treballar en altres terrenys.
El seu besoncle matern, Andreu Molleví, era decorador mural, i l'oncle matern, Ignasi Cabanes, treballava a Barcelona, al taller escenogràfic de Maurici Vilomara.
Valls (Tarragona), 1889 - Barcelona, 1967. Fou un pintor i orfebre català. Deixeble de Francesc d'Assís Galí, des de 1919 fou professor de joieria i orfebreria a l'Escola d'Arts i Oficis de la Mancomunitat. Realitzà la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona (1916). Iniciat en el fauvisme, després rebé la influència del noucentisme. La seva obra destaca per la serenitat i l'equilibri, dins d'una mesurada modernitat. És l'autor de la corona de la imatge de la Mare de Déu de la Candela que es conserva a l'església arxiprestal de Sant Joan de Valls. Cada deu anys -els acabats en 1- la ciutat de Valls dedica a la verge les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela.
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es poden veure alguns quadres seus així com algunes joies realitzades en col·laboració amb Emili Armengol i Gall i Manolo Hugué
Barcelona, 21 de desembre de 1923 - ídem, 24 de juliol de 2005. Fou un pintor català, fill del també pintor Jaume Mercadé. Fou un dels membres del Grup Taüll. Començà a pintar el 1942 per vocació i per influència de l'ambient familiar. Es formà junt al seu pare, així com a l'Acadèmia Tàrrega i l'Acadèmia Valls. Treballà al taller de Ramon Rogent, on conegué a Joan Ponç, qui el va introduir als moviments d'avantguarda. El 1946, junt a Ponç, Arnau Puig i Joan Brossa, van crear la revista Algol. Entre 1948 i 1954 residí a París.
Admirador de Goya i Soutine, es defineix com a partidari d'una "evolució dins d'una estabilitat". Influït inicialment per Cézanne i el cubisme, la seva pintura evolucionà cap a una abstracció de fort gest cal·ligràfic, amb una impromta expressionista. Els seus colors preferits són el blanc, el negre, el vermell i el blau.
Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Mercadé, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Maria Girona i Benet, Josep Hurtuna, Ramon Rogent i Perés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes. El 1955, juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jaume Muxart, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats constitueixen el grup "Taüll".
Realitzà múltiples exposicions individuals i col·lectives a Barcelona, Madrid, Saragossa, Milà, Berna, etc. Impulsà el Saló de maig i representà a Espanya a les Biennals de São Paulo, Alexandria i als salons parisencs des jeunes peintres, nationale des Beaux Arts i indépendents. Als anys 1980, junt a Joan-Josep Tharrats, recolzà el naixement de l'Associació Catalana d'Artistes Plàstics.
Barcelona, 20 de març de 1883 - París, França, setembre de 1968. Fou un pintor i decorador català. Estudià a l'escola de Llotja de Barcelona, seguí estudis a Londres i, després s'establí a París on residí després del 1936. Se especialitzà en natures mortes i paisatges, amb una perspectiva vinculada al Noucentisme.
El 1910 feu La ciència musical vers la inspiració, mural pel vestíbul barceloní Palau de la Música Catalana. Pels anys 1922-1923 participà en certàmens barcelonins, així com en els salons de Primavera. De Josep Maria Sert no en fou tan sols deixeble, sinó també ajudant i continuador de la seva obra en la catedral de Vic. En morir Sert el 1945, s'encarregà a Massot que realitzés, en aquesta catedral, les pintures aplicables als murs en les parts altes, sobre les cornises. Era un encàrrec de gran compromís, ja que es tractava de continuar la restauració pictòrica iniciada per un artista de fama mundial com Sert. Massot, conforme als estudis que ja havia fet el seu mestre, rematà a la decoració mural de la catedral vigatana amb una representació simbòlica de les Benaventurances.
Barcelona, 17 de gener de 1872 - 21 d'octubre de 1958. Orfebre, pintor, escenògraf, comediògraf i director teatral. Va ser el membre més rellevant de la nissaga Masriera, ja que va donar notorietat i fama internacional a la firma. La faceta més coneguda de l'artista és la de joier i especialment les seves aportacions com a esmaltador; així, una de les seves grans contribucions al camp de la joieria i l'orfebreria va ser la reutilització de l'esmalt translúcid, que des del segle XVIII s'havia deixat d'emprar a Catalunya, amb la tècnica del plique-à-jour,[a] així com la creació dels esmalts Barcelona, d'extrema fragilitat i bellesa.
Esdevingué una figura de referència en el món cultural barceloní de la primera meitat del segle xx, a més de ser reconegut com un dels artistes joiers més destacats de l'Art Noveau internacional. Avui en dia les seves joies són apreciades, valorades i conegudes internacionalment i mostra d'aquest fet fou la subhasta monogràfica dedicada a Lluís Masriera que va organitzar Christie's a Ginebra el 1970.
