Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de les Anoves)

És una església romànica del municipi d'Oliana protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós d'una sola nau amb absis semicircular alterat per una construcció posterior adossada. Els murs són de pedres irregulars sense escairar. Pel canvi de materials, s'observa que en algun moment el mur perimetral de l'església fou elevat. L'església està coberta amb volta de canó, que arrenca d'una imposta bisellada que s'estén al llarg dels murs perimetrals. Tot i que l'absis originalment era semicircular, avui és rectangular degut a un afegit posterior. La porta- situada al sud- té tres arcs en degradació amb les arquivoltes llises, sense motllures. Sobre la paret de ponent s'eleva un campanar d'espadanya de dos ulls

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Víctor de Fígols)

L'església de Sant Victor de Fígols està documentada des de l'any 1051, encara que l'edifici que podem veure en l'actualitat correspon a una construcció de al segle XII i és el resultat d'una restauració recent que li ha retornat l'aspecte que va haver de tenir en l'època romànica. Es tracta d'un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular amb volta de quart d'esfera, decorat exteriorment amb arcs llombards i tres finestres de doble esqueixada. La planta de l'edifici, des del mur de la cadireta fins al absis, mesura aproximadament uns 20m. A banda i banda de la nau, a manera de creuer, s'obren sengles capelles rectangulars, afegides posteriorment a l'obra antiga. El portal de mig punt datat el 1703, a la façana de migdia. Sobre la de ponent s'aixeca un campanar de cadireta sota el qual s'observa una finestra geminada a la qual li falta la columna. L'església va ser cremada l'any 1836, durant la primera Guerra Carlina, les tropes liberals que s'havien refugiat en el seu interior van morir durant l'incendi.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç d'Estamariu)

És una església del municipi d'Estamariu protegida com a bé cultural d'interès local. En origen, era una església de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars, i una nau transversal a manera de creuer inscrit. Les naus eren separades per pilars cruciformes. Les cobertes també han desaparegut, però en la descripció de Whitehill de l'any 1941 se'ns parla d'un embigat de fusta, que hauria substituït al segle xviii les cobertes originals de volta de canó a la nau central i de quart d'esfera a les laterals.
La nau septentrional es va ensorrar i quedà eliminada amb el paredat dels arcs forners d'aquest costat. Aquests arcs arrenquen de quatre pilars cruciformes, i també recollien els arcs torals que sostenien la volta. L'àrea presbiterial queda aixecada respecte a les naus. S'accedeix a l'edifici gràcies a una porta de mig punt situada al sud, on hi ha finestres que es corresponen amb les tres naus. L'absis està ornamentat amb pintures murals
Els exteriors presenten una absidiola de mur llis, al costat de l'absis central, més gran, decorat amb arcuacions llombardes, cegues i lesenes, entre les quals s'obren finestres d'esqueixada doble. L'aparell és de pedra irregular, amb carreus més grans a les cantoneres, disposats ordenadament en filades uniformes. Es tracta d'una forma anomenada popularment com a «tirada de gavatx».
L'entrada al recinte i al cementiri és una singular estructura porticada, suportada amb pilars de pedra i columnetes de fusta treballada, que recorden les formes d'un comunidor.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Cabó)

És una església del municipi de Cabó (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'estructura arquitectònica que presenta aquest edifici fa pensar que el projecte inicial hagués pogut estar modificat abans d'acabar l'obra o bé al cap de poc de finalitzar-la. Es tracta d'una església de nau única coberta amb volta de canó i capçalera amb dos absis, orientats a nord i oest, amb finestres de doble esqueixada (una a l'absis nord i tres al de ponent). El darrer tram de la nau, davant els absis, es cobreix amb cúpula d'arestes molt suaus. Exteriorment aquesta cúpula es correspon amb un cimbori de planta quadrangular amb un campanar d'espadanya de dos ulls. Al costat est de la capçalera no hi ha absis sinó un arc paredat que coincideix, a l'exterior, amb les restes d'una nau. Façana amb porta d'arc de mig punt amb petit rosetó al damunt. Aparell de carreus ben escairats, disposats en filades uniformes i regulars amb façanes arrebossades i voltes interiors fetes de formigó de calç. No hi ha elements escultòrics ornamentals. La situació dels finestrals de l'absis reforça la idea que el projecte inicial era el de l'església d'una nau orientada de llevant a ponent, acabada amb una capçalera trevolada en la qual l'absis de ponent n'era el principal.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sebastià de la Clua)

És una església romànica de Bassella (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Sant Sebastià de la Clua és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral.
Totes les finestres de l'església són de doble esqueixada. La de l'absis està paredada, les altres són: una a la façana sud i l'altra al mur de ponent. La porta d'accés al temple, situada al mur sud, és d'arc de mig punt de petites dovelles i sense ornamentació.
A la façana de ponent s'aixeca el campanar d'espadanya de dos ulls. A la façana sud queden vestigis del campanar original, que es va perdre en sobrealçar la coberta. L'espadanya es va fer amb carreus de l'obra original, la qual cosa dóna a l'església un aspecte unitari.
L'aparell és format per carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament. Al mur nord es conserven algunes filades que podrien correspondre a una edificació anterior a l'actual que es podria datar al segle XI, la resta de l'edifici hauria estat construït al segle XII

 

Escultors Catalans (Lluís Generes)

Manresa (Barcelona), ? - Perpinyà (Francia), 1710 o abans. Va ser un escultor i tallista català autor de nombrosos retaules a la Catalunya del Nord. En Lluís Generes s'establí a Perpinyà i, en morir Llàtzer Tramulles el 1656, rebé el tractament d'"architector et sculptor" quan fou contractat per completar el retaule inacabat de Sant Francesc de Paula, per al convent dels Mínims (o de Santa Maria de la Victòria) de Perpinyà. Aquesta i moltes altres obres marcaren una fructífera carrera, que en feu l'escultor més destacat del Rosselló al llarg de mig segle.

Durant uns anys (1660s ) tingué el seu taller a Vinçà mentre feia el retaule per a la seva església parroquial, i això li permeté de treballar per altres encàrrecs a la rodalia. La seva obra més reputada és posterior, el grandiós (17 metres d'alçada per 12 d'amplada) retaule de Santa Maria de Baixàs, fet per un contracte del 12 de desembre del 1671 entre l'escultor i els síndics del poble. L'interior del tabernacle mostra pintures del Sant Sopar, la Flagel·lació i Jesús encadenat. Segons Joan Capeille la magnificència del retaule feu encunyar la frase "ha costat tant com el retaule de Baixàs".

Lluís Generes compartí taller amb Pau i Josep Sunyer i amb el també manresà Francesc Grau. Va ser mestre de Francesc Sunyer, Francesc Negre i de Miquel Anglada (que el 1685 el demandà perquè al seu aprenentatge, iniciat el 1679, va fer de servent més que no pas d'alumne). Les darreries de l'artista estan poc documentades, però està registrat que el 1707 vengué unes terres a Charles Maynadier, cirurgià major del regiment de Tesse; i que l'esposa d'en Generes, Maria Roma, era vídua el 1710.

Escultors Catalans (Pere Costa i Cases)

Vic (Barcelona), 1693 - Berga (Barcelona), 1761. Influït pels nous corrents artístics portats per Conrad Rudolf i Ferdinando Galli, executà sumptuosos retaules (Sant Ramon del Portell; el major de Santa Clara, de Vic; etc). Treballà (1726) en el model de l’urna de sant Bernat Calbó (Vic), que executà l’argenter Joan Matons, i a l’avantcapella del Roser, del convent de Santa Caterina de Barcelona; féu el grup escultòric de la Caritat (façana de l’Hospital de la Santa Creu, Barcelona), la Pietat —de gran realisme— per a la parròquia de Tàrrega, la imatge titular de la façana de Sant Miquel del Port, de Barcelona (1754), etc. El 1757 acabà el retaule major de Berga, on possiblement intervingué en el dels franciscans. Com a arquitecte continuà (1730-33), amb nou projecte propi, la façana de la seu de Girona —per a la qual esculpí les Tres Virtuts — i projectà la façana del nou convent de Sant Agustí de Barcelona (1735) i el túmul per als funerals de Felip V a Cervera (1746). És una figura important del barroc català ja temperat pel classicisme, i el primer escultor català de l’Academia de San Fernando (1754). Escriví (1750) un nobiliari català il·lustrat.

Escultors Catalans (Pau Costa)

Vic (Barcelona), 1672 — Cadaqués? (Girona), aprox. 1728. A setze anys (1688) ja efectuà el retaule de Sant Libori per a la Pietat de Vic, i el 1690, el de Sant Antoni per a l’església parroquial de Torelló. Traçà el de Sant Benet de la Seu (1698) quan treballava en un altre per al monestir de la Portella. L’any següent contractà el del Sant Crist per a la parròquia de Seva, i el 1705, el fastuós de Sant Feliu de Torelló (acabat el 1710). El 1708 efectuà el del Roser per a Olot (actualment a la parròquia de Sant Esteve) i, entre el 1706 i el 1712, el grandiós retaule d’Arenys de Mar, que havia començat (1682-86) Francesc Santacruz. Sembla que seguidament féu el de Palafrugell (destruït el 1936). A més d’altres obres, el 1713 féu el retaule del Sant Crist , per a Berga, la llitera de l’Assumpta, per a Torelló, i el retaule d’aquesta advocació per a la seu de Girona. El 1723 contractà —amb el figuerenc Joan Torres— i dirigí el retaule major de Cadaqués, segons traça de Jacint Morató, obra en què col·laborà el fuster-arquitecte de Girona Josep Serrano. El seu estil és una mostra típica de barroc exuberant.

Escultors Catalans (Francesc Bonifaç Massó)

Valls (Tarragona), 1735 - Tarragona, 1806. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors. Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Maldà (1762); Sant Crist, per al Morell (1766); Ester i Abigail, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795). Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la Cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls. L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid. El seu art correspon a l’últim període del Barroc, influït pels corrents acadèmics.

Escultors Catalans (Lluís Bonifaç i Massó)

Valls (Tarragona), 1730 - Valls (Tarragona), 1786. Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid, i fins als 58 anys, que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico. Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar en plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes. Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia, de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de La Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79). Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva. Entre les seves obres conservades sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769); el relleu de Sant Sebastià a l’Academia de Sant Fernando, de Madrid (1763); els passos de la Solitud (1775) i del Davallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de L’Assumpta de la seu de Girona (1773). Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).

Escultors Catalans (Lluís Bonifaç [el vell])

Tolosa, ¿? - Riudoms, Baix Camp, 13 de desembre de 1697. Conegut a la seva època per Bonifaci. S'establí a Barcelona amb el seu pare, Francesc, pentinador de lli, ambdós de Tolosa. Exercí l’escultura a Barcelona: el Sant Pau del pati de la Casa de Convalescència (1678), la Santa Eulàlia per a l’obelisc del Pedró (1686) ―—destruïda el 1936― — i les imatges per al retaule de Santa Magdalena, a la catedral (1688). L’any 1693 residia a Valls, on havia executat el retaule de Sant Pau, i li fou encarregat el de Sant Isidre per a Arbeca. També és autor del retaule del Roser (1694-96) de l'església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, i el 1696 contractà l’execució del retaule de Santa Llúcia de l'església de Montbrió del Camp, el qual fou acabat pel seu ajudant, Pere Vinyals.