Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Prullans)

És una església del municipi de Prullans (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb dues capelles a manera de creuer. La volta de la nau central és de canó apuntat, i les de les capelles l'una és d'aresta i l'altre de canó. Absis semicircular, amb dues obertures de doble esqueixada. Els murs són de carreus de pedra. Cor alt als peus de fusta. Portada als peus de mig punt amb porta de fusta antiga, farratges d'espiral i forrellat amb decoració geomètrica. Al mateix pla que la façana, orientada a ponent, s'hi troba la torre campanar de secció quadrangular, construïda amb carreus de pedra

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de les Pereres)

És una església romànica que es troba a l'entitat de població de les Pereres pertanyent al municipi de Fontanals de Cerdanya a la comarca de la Baixa Cerdanya. La data de la seva construcció està datada a la meitat del segle xii, als murs de la seva nau s'aprecia clarament fileres d'opus spicatum fins a una alçada d'uns 2,80 metres des d'aquí les fileres són de carreus més grans allargats i sensiblement treballats formant murs d'1,50 metres de gruix. Dos arcs torals de mig punt divideixen la nau en tres trams.

A les reformes del segle xviii es van obrir dues capelles laterals a tots dos costats i una fornícula per situar l'antiga pica baptismal d'immersió. L'absis semicircular és més petit que la nau, té una finestra de doble esqueixada i arc circular de dovelles treballades rudimentàriament. A la façana de ponent de la seva mateixa amplada tenia un campanar de cadireta de dues obertures que va ser remodelat a la reforma del segle xviii, quan també es va traslladar la porta d'entrada a aquesta mateixa façana.

 

Cineastes Catalans (Ricard Figueras i Marco)

Barcelona, 1947. És un productor i director de cinema català. Va estudiar a l'Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on es va graduar el 1974. Va debutar com a cap de producció el 1978 a Serenata a la claror de la lluna (1978) i va produir algunes de les produccions més emblemàtiques del cinema català dels anys vuitanta com La plaça del Diamant (1982), El vicari d'Olot (1981), Interior roig (1982), Karnabal (1985) o Laura a la ciutat dels sants (1986). De 1986 a 1993 fou productor executiu de Figaró Films amb la que va produir la primera pel·lícula d'Isabel Coixet, Massa vell per morir jove (1988). El 1993 va fundar la seva pròpia productora, In Vitro Films, i el 2006 fou professor d'audiovisuals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 2005 va debutar com a director del telefilm Llibre de família, i el 2007 va dirigir El estafador/L'impostor, una coproducció de TV3 amb Canal Sur. Formava part de la junta directiva de l'Acadèmia del Cinema Català fins que va dimitir el febrer de 2012 arran les crítiques del conseller Ferran Mascarell a com es va desenvolupar la gala dels Premis Gaudí de 2012. Als Premis Gaudí de 2011 la seva minisèrie La Mari 2, dirigida per ell, fou nominada al Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió.

Cineastes Catalans (Jordi Feliu i Nicolau)

Barcelona, 1926 - Barcelona, 27 d’abril de 2012. Guionista i director cinematogràfic. Amb Sergi Schaff, Pere Balañà i altres fundà el grup Gente Joven del Cine Amateur, que durant els seus anys d’existència (1953-57) tingué una considerable influència. Obtingué premis internacionals amb films amateurs, i després ingressà a l’Escuela Oficial de Cinematografía de Madrid, on conegué Josep Maria Font i Espina, amb qui féu el guió de Tierra de todos (1961) i Vamos a contar mentiras (1962), dirigides per Antonio Isasi Isasmendi. Col·laborà en diversos documentals (Cristo fusilado,1962; Diálogos para la paz,1964) i les comèdies El arte de no casarse i El arte de casarse (1966).

El 1967 tornà a Barcelona i continuà rodant films industrials, publicitaris i documentals d’actualitat. D’aquesta època són, entre d’altres, Barcelona: una cultura (1969), Català a l’escola (1976) i el llargmetratge Barça. Història del Futbol Club Barcelona (1971-74). També realitzà, entre d’altres, els llargmetratges Alicia en la España de las maravillas (1977-78) i Som i serem. Història de la Generalitat de Catalunya (1981-82), un documental de muntatge sobre els sis darrers segles de la història de Catalunya; alguns episodis de Pervivències del teatre medieval (1985-88), Les catorze seus olímpiques de Catalunya (1991), Barcelona 2 000 anys, Catalunya avui i El senyor Manel, un empresari del s. XX (1997-98). Fou president de l'Institut del Cinema Català i membre d’honor de l'Acadèmia del Cinema Català.
 

Cineastes Catalans (Jacinto Esteva Grewe)

Barcelona, 1936 − Barcelona, 9 de setembre de 1985. Fou un arquitecte, urbanista i cineasta català. Va ser un dels membres més destacats de l'Escola de Barcelona. La seva activitat com a cineasta, productor i guionista es concentra en la dècada dels anys 1960. Es va iniciar en el món del cinema als anys 60. El 1965 va crear la productora Filmscontacto, eix vertebrador de l'anomenada Escola de Barcelona i on va coincidir amb José Maria Nunes, Carlos Duran, Joaquim Jordà i Pere Portabella, entre altres. El 1967 va estrenar el llargmetratge Dante no es únicamente severo, codirigit amb Joaquim Jordà i tret de sortida de l'Escola de Barcelona. Va morir l'any 1985, als 49 anys.
Va estudiar dos anys Filosofia i Lletres a Barcelona (1953-1954), a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Roma (1955), i cursos d'Arquitectura a Ginebra (1957-1960). Es va especialitzar en Urbanisme a La Sorbona de París (1961).
El 1960 va dirigir un curtmetratge al costat de Paolo Brunatto, Notes sur l'émigration. Espagne 1960. El 1962 va filmar altres dos curtmetratges Autour des salines i Picasso. Va debutar el 1966 amb el llargmetratge Lejos de los árboles. La pel·lícula recorre algunes tradicions espanyoles relacionades amb el dolor i la mort i es va arribar a considerar per alguns crítics una actualització de Las Hurdes, tierra sin pan de Luis Buñuel; es va estrenar el 1972.

El 1965 va iniciar la seva activitat en el sector cinematogràfic amb la fundació de la productora Filmscontacto, base de l'anomenada Escola de Barcelona. El 1967 va codirigir amb Joaquim Jordà Dante no es únicamente severo, i el 1968 va dirigir Després del diluvi. Va coproduir Cabezas cortadas, de Glauber Rocha. Va col·laborar en la producció de Cercles, de Ricardo Bofill, i havia preparat un guió amb Rafael Azcona, Ícar, que no va arribar a realitzar-se.
Als inicis dels anys setanta i al llarg de tota la dècada realitza llargues estades a la República Centreafricana, on el 1973 funda l'empresa Ebra Safaris. També a l'Àfrica escriu la novel·la inacabada El elefante invertebrado, així com dos llargmetratges també inacabats: Mozambique, i La ruta de los esclavos.

Cineastes Catalans (Joan Estelrich March)

Barcelona, 1927 - Madrid, 10 d'agost de 1993. Conegut artísticament com a Juan Estelrich, fou un ajudant de direcció, productor i director de cinema català. A principis de la dècada dels cinquanta, Joan Estelrich fou empleat de banca a Tànger per al Banc Immobiliari Mercantil de Marroc. Més tard, fou traslladat a Madrid. A la capital espanyola va establir contactes amb Juan Antonio Bardem. Gràcies al director de cinema madrileny va entrar en el món del setè art. Durant la seva extensa carrera va treballar com a ajudant de direcció al costat de grans directors de l'època com Orson Welles, Anthony Mann i Luis García Berlanga, entre d'altres. Amb l'últim va compartir part de la direcció de Se vende un tranvía el 1959. Estelrich també exercí de productor per a l'empresa de Samuel Broston. Entre 1972 i 1979 formà part d'Ízaro Films. L'any 1976 va escriure al costat de Rafael Azcona, el guió de El anacoreta, pel·lícula que ell mateix dirigí. Aquest film va representar a Espanya en el Festival Internacional de Cinema de Berlín el 1977. També va treballar com a director de producció amb Luis Buñuel i Fernando Fernán Gómez. Des de 1984 i fins a la seva mort el 1993 treballà per a la productora de documentals i programes musicals Polivídeo.

Cineastes Catalans (Marta Esteban i Roca)

Barcelona, 26 de maig del 1949. Més coneguda com a Marta Esteban, és una productora i directora de cinema catalana. Va estudiar ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona i música al Conservatori de la capital catalana. Fou expedientada a la universitat per la seva tendència política antifranquista. Esteban va traslladar-se al Perú després de morir Franco i hi va residir entre els anys 1976 i 1982. Allà realitzà un seguit de documentals. L'any 1976 creà la productora "Marxa" amb Alejandro Legaspi i Mario Jacob com a socis. La productora va ser inscrita en el registre espanyol, però va servir a Esteban per dur a terme diferents projectes al país sud-americà on s'havia traslladat. Després de tornar a Catalunya l'any 1985 inicia la seva col·laboració amb Televisió de Catalunya (TVC), esdevenint la realitzadora de programes com Curar-se en salut (1984-1985), El món del cinema (1987-1991) o Cinema 3 (1985-1991). Mentre treballava a TVC va fundar l'empresa "Off Line" a Madrid, encarregada de montatge i producció de videoclips. L'any 1991 abandonà TVC per dedicar-se juntament amb Gerardo Herrero a l'activitat de productora executiva i accionista de la companyia "Messidor Films SL", amb la qual ha produït pel·lícules de directors com Alain Tanner, Ken Loach, Cesc Gay o Joaquim Oristrell. L'any 2001 va crear "Impossible Films", una nova productora amb la qual va promoure films com el curt 150 kg (2002), de Daniel Gimelberg; i els llargs Golpes (2003) d'Elias Quiroga i Excuses! (2003) de Joel Joan. Forma part dels socis dels cinemes Renoir de Barcelona.

Cineastes Catalans (Manuel Esteban i Marquilles)

Barcelona, 23 de març de 1941 – 3 de juny de 2015. va ser un director de cinema català. Va ser director de fotografia i realitzador, conegut per Los mares del sur (1992), Historias de la puta mili (1994) i Olímpicament mort (1986). Doctor en Enginyeria Industrial va dirigir, realitzar i produït tant pel·lícules de televisió com de cinema. Va col·laborar com a fotògraf a Segle XX, la fugaç revista setmanal fundada per Paco Camino, germà del cineasta Jaime Camino. També va fer de fotògraf en publicacions com Destino, Triunfo o Serra d'Or. La seva passió per la creació d'imatges li va impulsar a seguir estudis a l'Escola de Cinema de Lodz (Polònia).

Va participar en la creació del Col·lectiu de Cinema, vinculat al PSUC, i va exercir com a director de fotografia en pel·lícules de Josep Maria Vallès, Llorenç Soler, Carles Durán, Francesc Bellmunt o Jacinto Esteva. Però aquesta funció l'exerciria especialment al servei de Pere Portabella en títols com Umbracle (1970), el documental Vampir Cuadecuc (1971), Miro tapis (1973) o El sopar (1974). Va ser Portabella qui va finançar la seva primera incursió com a director, el curtmetratge I després ningú no riurà (1968).

El 1981 va realitzar per TVE Especial La Trinca i sis anys més tard dirigia per Tv3 el musical titulat El Mikado. Manel Esteban fundava en 1984 amb Carles Nogueras i Jordi Espucis la productora Cyrk. Amb ella va filmar el 1990 una adaptació de Los Mares del Sur, la novel·la homònima de Vázquez Montalbán. En el seu ampli repartiment estaven Juan Luis Galiardo (com Pepe Carvalho), el francès Jean-Pierre Aumont, Silvia Tortosa o Eulàlia Ramon. Vázquez Montalbán va ser el seu guionista i narrador de luxe en el telefilm Olímpicament mort (1993), thriller en el qual actuaven Constantino Romero (com Carvalho), Llàtzer Escarceller i l'escriptor Andreu Martín.
Durant deu anys (de 1996 al 2006), Manel Esteban va ser president del Col·legi de Directors de Catalunya. L'any 2009, l'Acadèmia del Cinema Català el va nomenar membre d'honor de la institució. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el va recordat com "un defensor de la llibertat i un dels promotors de la introducció de l'avantguarda estètica al nostre país, un cineasta que va saber mirar més enllà"