Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de Vic)

La catedral de Sant Pere Apòstol o catedral de Vic, enclavada al centre del recinte històric de la ciutat de Vic, és la seu de la diòcesi de Vic. Presenta una mescla d'estils que van des del romànic fins al neoclàssic. El campanar és romànic, el claustre i el retaule major són d'estil gòtic i la capella de Sant Bernat és barroca. De 1781 a 1803 la catedral va ser transformada i ampliada seguint l'estil neoclàssic.
És un edifici d'un estil neoclàssic sever i fred, excessivament acadèmic. Combina els estils dòric i toscà, amb una façana de pedra blanca enriquida amb una balustrada. La façana de la catedral data de la remodelació de 1803, d'estil neoclàssic. A la part superior presenta una sota una rosassa central, ornamentada amb arquivoltes romàniques aprofitades de l'antiga catedral, i flanquejada per dues finestres. Té tres entrades, corresponent a les tres naus; la central és la més ornamentada, amb pilastres i frontó, i l'escultura de Sant Pere, patró del temple.

El campanar, al cantó de l'Evangeli (esquerre) és de mitjan segle XI, amb característiques del romànic llombard. De planta quadrada, manté la forma des dels fonaments a la part superior, a 46 metres d'alçada. Està dividit en sis pisos o cossos, separats per franges de pedra d'arcuacions llombardes entre les quals hi ha les finestres.

En general, el projecte no és gaire reeixit: hi ha una evident desproporció entre els elements i l'ornamentació arquitectònica és pobre i rutinària, a més de contradir alguns principis de l'aplicació dels ordres clàssics.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu del Castell de Tona)

És una església romànica amb fases i reformes gòtiques, renaixentistes i barroques. Està situada al Pla del Castell de Tona sobre el turó que presideix la vila de Tona, a la comarca d'Osona. Les intervencions arqueològiques i de consolidació han permès conèixer millor la història i evolució del monument. En 1988 la va restaurar la Generalitat de Catalunya.

El temple és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular amb tres finestres, una tapada pel campanar, pel que no s'aprecia en l'exterior. La capella de l'esquerra té una volta apuntada i en la de la dreta, la té de creueria amb el campanar al costat, de torre de planta rectangular.

En l'exterior, l'absis està decorat amb arcuacions cegues entre lesenes (propi de l'arquitectura llombarda); la mateixa decoració es repeteix en els murs del nord i del sud. En la part de l'oest les arcuacions s'adapten a la forma de la coberta de l'edifici. Té també en aquesta façana, centrada, una finestra en forma de creu. La porta d'entrada amb arc de mig punt es troba en el mur sud.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria i Sant Pere de Ponts)

És una església gòtica de Ponts (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Pere i Santa Maria s'emplaça a la plaça de l'Església de Ponts, al nord-oest del nucli urbà d'aquest municipi. Es tracta d'un edifici d'una nau amb capelles laterals i una gran capella a manera de creuer al sud. A l'angle nord s'hi adossa un campanar i a ponent l'edifici de la rectoria.

La façana principal, orientada a nord-oest, presenta una portalada d'accés d'arc apuntat amb arquivoltes llises. La porta està emmarcada, simètricament, per dues petites portes del mateix tipus sobre les quals hi ha sengles finestrals amb arcs lobulats i guardapols. Per sobre d'aquests elements cornisa amb mènsules llises divideix la façana. La part superior de la façana, molt sòbria, està presidida per una gran rosassa superior amb calat gòtic i vidriera blanca. Just sobre del rosetó hi ha un òcul amb calat cruciforme i cornisa d'arcs cecs. La cornisa està sostinguda per mènsules que formen arcades de mig punt. Remata aquesta façana, per donar-li la característica forma d'"H", una torre de planta quadrada a l'esquerra i un remat a la façana, a mode de torre, entre la part central de la façana i el campanar. En aquests espais, simètrics, quadre espitlleres per banda il·luminen l'interior. El campanar presenta la típica planta octogonal, amb la zona de les campanes de planta més reduïda. Sobre el sostre, pla, se sustenta una estructura metàl·lica de la que pengen dues campanes. Un rellotge és també protagonista a la part alta del campanar, que compta amb altes finestres d'arc apuntat, superposades en grups de dos a cada flanc de la torre. Les baixes estan paredades.

A la façana absidal, la part més antiga del temple, hi ha una finestra de doble esqueixada, centrada, que no es manifesta a l'interior, i quatre lesenes de secció quadrada amb els angles bisellats i decorats amb boles. La part alta de l'absis no conserva el coronament original, i el parament s'interromp bruscament i continua, en la part corresponent a la volta de creueria, amb un parament de reble irregular. La coberta de l'absis, de tela àrab, cobreix parcialment un nou rosetó amb calat en forma de cercles juxtaposats i vidres blancs, sobre del qual hi ha un òcul.

La teulada de la nau és a doble vessant, amb una estàtua de Sant Pere al carener, sobre la façana principal. Hi ha també una espadanya d'un sol ull a l'angle sud-oest. Sobre les capelles laterals les cobertes estan a un nivell més baix, recordant una planta basilical, amb claraboies turriformes, a banda i banda de l'església. Val a dir que a la façana posterior, per sobre l'absis, s'observa clarament un arrencament de teulada sobre la nau, a un nivell més baix que l'actual, coincident amb un canvi en el parament del pany d'aquesta paret, prova de les nombroses reformes practicades a aquest temple.

A l'interior destaca la volta de creueria, amb nervis fasciculats. L'absis semicircular està, precedit de dos estrets arcs presbiterals, reduïts gairebé a simples plecs. El semicilindre absidal és coronat per una imposta decorada amb un fris d'escacat, inicialment concebuda per a ésser l'arrencada d'una volta hemisfèrica, que fou substituïda (si és que s'arriba a construir) per l'actual volta de creueria. A les façanes laterals destaquen les finestres d'arc ogival amb calats d'arc apuntat, avui paredades. Sota del rosetó de la façana principal hi trobem el cor. Per sota, a esquerra i dreta de la nau s'obren quatre capelles laterals.

Des de la capella situada més a ponent s'accedeix a la capella dels Dolors, que amb els anys adquirí entitat pròpia. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb carreus treballats a la part inferior i de paredat a la superior. Façana, orientada a nord-oest, compta una amb porta adovellada de mig punt i pilastres llises que sostenen petits gerros, adossades als muntants: Per damunt hi trobem l'emblema del cor travessat per les set espases, sota del qual es pot llegir la inscripció "1850". A la part superior de la façana hi ha un òcul. La cornisa és sinuosa i estava rematada per boles d'obra, avui perdudes i una creu de ferro al centre, que sobresurt a manera de frontó. Interiorment, la nau té volta de llunetes.

L'església parroquial de Sant Pere i Santa Maria és un edifici essencialment gòtic, bastit a partir del segle XIV, que conserva a l'extrem de llevant importants elements de la construcció inicial del segle XIII, que restà inacabada i represa posteriorment en estil gòtic. D'altra banda, però, resulta difícil d'entendre la posició de la finestra i la teulada de la façana nord, que possiblement fou condicionada per la represa de l'obra en època gòtica.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de les Avellanes)

És l'església parroquial del poble de les Avellanes, al municipi de les Avellanes i Santa Linya (Noguera), protegida com a bé cultural d'interès local. Ha sofert moltes refeccions al llarg dels anys que han afectat fortament l'estructura romànica. Sembla clar, però, que l'església era d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, força alt i amb una finestra allargassada de doble esqueixada i arc de mig punt monolític. La nau és dividida en cinc trams per contraforts interiors que sostenen la coberta, amb pilastres i columnes adossades. Les cobertes són de volta d'arestes a la nau i d'arestes i creueria a les capelles laterals. A l'interior, només l'absis és d'època romànica; les dues capelles laterals vora l'absis, els murs i la volta són obres més tardanes (segles XIV-XVII). És romànica la finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt excavat en un bloc monolític, situada a la part central de l'absis. En els trams que resten dels murs de la nau i en l'absis hi ha una cornisa amb motllura de mitja canya a la part superior i amb carreus quadrats i bisellats a la part inferior. L'absis disposa d'un repeu de 50 cm d'alçària i el parament constructiu és fet amb carreus rectangulars, ben escairats, tots amb marques de picapedrer. Els elements descrits indiquen que la datació s'establiria al segle XIII.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Almatà)

És una església amb elements romànics i gòtics de Balaguer (Noguera) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església de Santa Maria d'Almatà forma part actualment del complex del Sant Crist i està reduït únicament a la façana oest d'aquest temple actual i alguns elements interiors.

L'únic vestigi d'aquest temple s'observa en la façana oest del Sant Crist, on s'hi veu l'entrada que anava del creuer cap a la façana de ponent de l'antic temple de Santa Maria d'Almatà. La planta de l'edifici era de creu llatina, amb la façana a l'oest i el presbiteri a l'est. Com s'ha dit, únicament se'n conserva una gran portalada de mig punt adovellada i per sobre una gran rosassa decorada amb motius geomètrics (ambdós elements tapiats actualment). L'altar major estava situat on hi ha actualment la porta que dóna al costat del riu. Tenia una nau i un creuer de volta de mig canó. Els braços del creuer anaven des dels graons del presbiteri actual fins on avui hi ha l'arc que sosté el cor. L'aparell d'aquesta part del temple és a base de carreus homogenis ben escairats, mentre que el rebliment dels murs és de maçoneria. La teulada de la part que resta de Santa Maria és a doble vessant, cobert amb teula i es troba en molt mal estat de conservació. Tipològicament es pot situar aquest temple en els segles XII o XIII.

La història arquitectònica del temple és molt àmplia i complexa. Sembla que el temple de Santa Maria d'Almatà s'edificà sobre l'antiga mesquita major de Balaguer. Al segle XV les germanes Clarisses s'hi instal·len i es construeixen dependències conventuals adossades a Santa Maria. Al segle XVII (1610), a causa de la gran devoció cada dia més creixent pels miracles que, segons s'explicava, feia el Sant Crist, s'eixamplà el temple i es posà sota l'advocació de la venerada imatge. Es posà l'altar major al braç situat al nord. La porta principal s'obrí al sud, cara a la ciutat, on es construí una façana totalment plana i coronada per un arc amb curvatura descendent a ambdós costats. A finals del segle XVIII (1787) es va dinamitar l'antiga volta de Santa Maria d'Almatà, es va aixecar la volta de la nau principal i es va construir el cambril per al Sant Crist.
Les restes de Santa Maria d'Almatà es troben actualment en tràmit de restauració en el marc d'un projecte a llarg termini i que tenen com a objectiu obrir novament l'accés al Sant Crist des de la façana de Santa Maria, a l'oest.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç de Menàrguens)

És una església gòtica de Menàrguens (Noguera) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Sant Vicenç es troba al centre del nucli de Menàrguens, al vessant sud-est del turo del castell (núm. 1142) i sobre la plaça de l'església (núm. 22245). Es tracta d'un edifici aïllat que ocupa una posició elevada i preeminent sobre la plaça, indret on se situa la casa de la vila o antiga Paeria. Consisteix en una església d'una sola nau, amb campanar (ubicat a la meitat de la façana sud) i dues capelles adossades. De l'edifici original en estil gòtic només en resta la capçalera, dues capelles i el mur sud de la nau, mentre que la resta, aproximadament la meitat oest, ha estat reconstruïda en època contemporània amb totxo i solucions decoratives austeres (finestrals ogivals a les façanes laterals) inspirades llunyanament en el gòtic.

Orientada de sud-oest a nord-est, l'antiga façana principal està desapareguda i ha estat substituïda per una façana llisa de totxo acabada amb un frontó triangular amb una claraboia circular al centre (a imitació d'un rosetó) i un ull de bou a la part superior. La part de la façana sud reconstruïda contemporàniament adopta una solució estètica similar amb tres finestrals ogivals, un en cadascun dels trams separats per contraforts. Aquesta part reconstruïda de l'església està estucada i pintada en un color beix clar rosat que s'assembla al color de la pedra nua de la part original de l'església però que fa que s'hi distingeixi perfectament. La porta d'accés es troba en la part nova de la façana sud i aprofita a la banda dreta el marc d'arc de mig punt de l'antic accés original.
Aquest arc de mig punt s'adossa a la torre del campanar, de planta de base quadrada que a partir de l'alçada de la nau central original esdevé de planta octogonal, amb quatre obertures d'arc rodó (reconstruïdes a la part superior amb totxo).

La nau central original està feta amb aparell regular de carreu de pedra sorrenca, recolzada per contraforts i amb una capçalera poligonal que permet que a l'interior s'hi adapti la volta de creueria. Dos finestrals ogivals, avui tapiats, s'obrien a les cantonades de la capçalera. Entre el contrafort sud de la capçalera i el campanar s'adossen dues estances laterals, la occidental de les quals correspon a una capella que s'il·lumina mitjançant un rosetó. En l'aparell constructiu d'aquestes estances de la banda sud, s'aprecien diferències en la natura de la pedra que deuen correspondre a diferents fases constructives. Així mateix, la nau central està acabada amb un pany de totxo que denota que la teulada ve ser refeta i reforçada exteriorment.

A l'interior, en canvi, la nau central conserva la volta de creueria original i rere l'altar major s'hi conserva un retaule dedicat a Sant Vicenç, una obra gens mediocre dins del barroc. Probablement d'aquest altar prové el bell retaule gòtic també dedicat a Sant Vicenç i que és obra de Bernat Martorell, que el pintà cap a 1438-40 que es conserva actualment al MNAC. De l'altar del Roser se sap que estava presidit per un retaule renaixentista. La resta de l'edifici va ser totalment refet i ampliat

Pintors Catalans (Gabriel Martínez i Altés)

Falset, 1858 – Barcelona, 1940. Fou un pintor català. Es va formar a París amb Francesc Domingo i Marquès. Cap al 1886 s'instal·la a Barcelona, on hi obrí una acadèmia de Belles Arts, on varen passar entre altres artistes, Isidre Nonell, Xavier Nogués, Ignasi Mallol i, posteriorment, Enric Planasdurà. Com a pintor seguí el fortunyisme i conreà també l’aquarel·la

Pintors Catalans (Joan Llaverias i Labró)

Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938. Va ésser un dibuixant, pintor i membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc. Fou membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i es va formar, en ple període modernista, com a il·lustrador i pintor. La seva formació com a il·lustrador va començar en revistes com Lecturas i Hispania. Com a pintor, el 1896 abandonà la pintura a l'oli per l'aquarel·la, tècnica que contribuí a recuperar a Catalunya. L'activitat, però, que el féu més popular, va ser la de dibuixant humorístic i il·lustrador.
Era molt afeccionat a navegar i amb una barca de vela va recórrer tot el litoral català entre Tarragona i Cadaqués. Se'l considera el descobridor pictòric de la Costa Brava. També es va dedicar a l'activitat docent per complementar els escassos ingressos com a dibuixant, i va comptar amb Lola Anglada, Josep Maria de Togores i Valentí Castanys entre els seus alumnes.

Col·laborà en revistes satíriques, principalment al Cu-cut!, i en revistes per a infants com En Patufet, on es destacà com a il·lustrador animalista. Bona part de l'obra existent de Llaverias està en mans de l'Ajuntament de Lloret de Mar, poble on passà els estius i els darrers dies de la seva vida. A Catalunya es poden trobar obres d'aquest artista a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, com La porta de Sant Pau (Vista d'un port), Marina, Cala d'en Trons o el retrat de Manuel de Cabanyes.

Pintors Catalans (Josep Maria Jujol i Gibert)

Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949. Fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català. Es va dedicar a la docència tant a l'Escola d'Arquitectura com a l'Escola del Treball, a Barcelona. Fou arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.

Va ser un excel·lent aquarel·lista i dibuixant que captava i creava tot tipus d'objectes i elements complementaris, com mobles, llums o ascensors. Aquest vessant, junt amb el seu domini de l'ús dels colors, fan singular la seva obra, que sovint es troba complementant la d'altres arquitectes. Les col·laboracions més conegudes les va realitzar amb les obres de Gaudí, les quals permetien recollir la llibertat en l'ús de les formes i els colors que Jujol imprimia a la seva creació

Pintors Catalans (Juan José Carbó i Carme)

Tortosa, 21 d'agost de 1927 - 18 de desembre de 2009. Fou un pintor paisatgista català. Durant la segona meitat de la dècada dels 50, Carbó emplena moltes hores d'oci assistint a les mostres de pintura que se celebraven a la Sala del ‘Círculo Artístico' de Tortosa. Així, engrescat en les obres d'altri, descobreix la seva inclinació per l'art, comença a desvetllar l'afició a la pintura i decideix endinsar-se en la seva creació.

S'introdueix en el món de la pintura mitjançant la realització d'alguns petits olis –el desembre de l'any 1958 presenta uns olis a l'Exposició d'Artistes Novells del ‘Círculo Artístico'–, però aviat va abandonar aquesta tècnica per dedicar-se exclusivament a l'aquarel·la, modalitat que li semblava més adequada per plasmar els seus paisatges per la possibilitat de reproduir la realitat més d'acord amb el seu tarannà.

Interessat fins a l'extrem per la pintura, el jove Carbó acostumava a pintar del natural pels voltants de la ciutat, guiat per la seva pròpia intuïció, sense més ensenyament que el seu immens amor per l'art. Així, pintava tot el que veia: arbres, cases, plantes i camins. I l'aquarel·la es va convertir en el perfecte aliat per a les seves finalitats artístiques.
Les seves aquarel·les reposaven a casa quan, un dia, cridat un pintor de parets per a realitzar uns treballs, Alberto Fabá, també aficionat a la pintura a l'oli, en veure-les per casualitat, li digué que li agradaven, el va animar a seguir i a presentar-ne una mostra a la convocatòria de l'Exposició d'Artistes Novells del ‘Círculo Artístico' de l'any 1959.

Animat i desitjós d'exposar la seva obra, presenta a aquest certament tres aquarel·les. El jurat li concedeix el primer premi, la medalla de plata, per la seva 14 obra ‘Les basses d'Anguera'. Aquesta fou la primera fita que fonamentaria la seva trajectòria artística.
A partir de llavors, l'artista inquiet, no va trigar gaire a presentar-se a totes les mostres públiques que podia. Són anys de formació pròpiament dita i Carbó es relaciona, sobretot al local social del ‘Círculo Artístico', amb altres artistes tortosins com Arasa, Antó, Fabá, Escoda, Francisco Santiago. Fins i tot alguns diumenges al matí, va a pintar al camp amb alguns d'ells, com amb Antó i Francisco Santiago. També hi ha relació amb altres de fora com ara Fresquet o Lloberas.

Cal fer especial menció a la relació amb l'aquarel·lista, plenament consagrat, Ceferí Olivé. Cap a l'any 1961, Carbó viu uns moments d'apogeu artístic i no dubta en anar a conèixer l'aquarel·lista més reeixit amb motiu d'una exposició d'aquell a Barcelona. Aquest contacte personal fou profitós. Carbó li organitza algunes exposicions a Tortosa, que amb la seva intermediació ven força aquarel·les, i neix una amistat que els duria a anar a pintar junts per pobles de la Terra Alta com Horta i Pinell de Brai.
Carbó sabrà compaginar la seva activitat artística amb la seva dedicació professional. Prova d'això és que el 14 d'octubre de 1961 inaugurà la seva primera exposició individual, a la mateixa sala d'exposicions del ‘Círculo Artístico', lloc on va obtenir aquell primer premi. Aquesta serà també fita important que donarà continuïtat a la seva trajectòria. Són temps en els quals serà habitual la presència de les seves aquarel·les en exposicions individuals i col·lectives a diverses ciutats i especialment a la seva.

Conreà bàsicament la temàtica paisatgística en tots els aspectes: racons que desperten en ell un interès especial, escenes marítimes, paisatges rurals, estacions de trens, etc. Per a ell, l'única font d'inspiració és la natura, una natura vista en cada moment, en un procés de constant transformació.
Una fita també important com a aquarel·lista fou la primera exposició individual a Barcelona: 25 aquarel·les a la Sala ‘Rovira', l'any 1965. Exposar a la capital catalana i ser ben rebut per la crítica especialitzada suposà l'últim escull com a artista.
Com d'altres artistes, arribat a la plenitud de les seves creacions a l'aquarel·la, Carbó se sent atret per la tècnica a l'oli. Així, cap a l'any 1964 començà a alternar el treball a l'aire lliure de l'aquarel·la amb l'oli a l'estudi. A partir d'aquell moment en les seves exposicions veurem obres d'ambdues tècniques.

La fita més destacable en la seva carrera, fou la primera exposició que va fer a la prestigiosa Sala ‘La Pinacoteca' del Passeig de Gràcia de Barcelona, l'any 1972, on va presentar catorze aquarel·les. Aquestes obres van tenir molt bona acollida de crítica i va contribuir notablement al seu llançament definitiu.
Dirigí sempre la composició dels seus catàlegs, en alguns dels quals inclogué escrits expressament fets per diverses personalitats relacionades amb l'art.
A més de les nombroses exposicions individuals, ha participat en concursos i exposicions col·lectives. Ha fet donacions de quadres a diverses entitats. Reconeguda la seva vàlua també com a dibuixant, alguns escriptors li demanen la seva col·laboració i il·lustra alguns llibres. Ha concedit entrevistes a diverses publicacions.
A partir de l'any 1977, la seva dedicació a l'aquarel·la es va veure minvada pel traspàs de la seva esposa, perquè molt afectat anímicament, es va anar recluint al seu estudi dedicant-se a l'oli, cosa que va impedir que continués produint en aquesta tècnica més enllà del 1983.
La seva obra aquarel·lística experimentà amb els anys una constant evolució, passant per tres etapes; de cert realisme imitatiu de la natura, mitjançant un procés de maduració, a una aquarel·la plena d'expressivitat, força i al mateix temps lirisme.
També la signatura en les obres evolucionà; a grans trets: des d'un ‘Juan J. CARBÓ' inicial, passant a ‘J. J. CARBÓ', a ‘J. CARBÓ', a ‘Carbó', i per fi a un definitiu i rotund ‘CARBÓ'.
Les aquarel·les, ocupen plenament un lloc dins de la seva obra. Els darrers anys Carbó viu una mica allunyat de la vida artística de la ciutat i per aquesta raó ja no fa exposicions. Malgrat això, mai no ha deixat de pintar a l'oli i la seva producció té bona sortida. El seu estudi és una exposició continuada que és visitat per tots aquells que aprecien la seva obra.

Pintors Catalans (Julià Grau i Santos)

Canfranc (Osca), 193. És un pintor català. És fill d'Emili Grau i Sala i d'Àngels Santos i Torroella també pintors.
Es forma a Barcelona molt vinculat a l'escola de Sant Jordi de la Universitat. Conrea el paisatge i la figura, com també el gènere de composició. Treballa en diferents camps com el dibuix, les aquarel·les, la pintura al pastel i la terrissa

Pintors Catalans (Simona Gay)

o Simona Pons i Trainier. Illa (Francia), 1898 - Illa (Francia), 26 de març del 1969.  Va ser una poeta i aquarel·lista rossellonesa i la primera dona que escrigué en català al segle xx a la Catalunya del Nord. Era germana del famós poeta nord-català Josep Sebastià Pons.
Va ser una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló. És autora d'Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965). Féu els seus estudis en francès, a l'escola del poble i més endavant a les benedictines de Portbou. Jove, es va casar amb un cosí, Léon Gay, i tots dos visqueren a diverses ciutats franceses (Pontoise, Reims, Versalles) fins que es van instal·lar a París. Simona començà la seva carrera d'escriptora aviat, influïda i ajudada pel seu germà, en una carrera que es desvetllà a partir del 1926, quan començà a presentar versos a homenatges i certàmens. L'escriptor i crític Tomàs Garcés la donà a conèixer com a poetessa, i el poeta Josep Bonafont (El pastorellet de la Vall d'Arles de pseudònim) va publicar-la a finals dels anys 20 a la Revue Littéraire et Historique du Diocèse de Perpignan. Va col·laborar a diverses revistes locals i el 1927 participà en els Jocs Florals de Perpinyà on obtingué les primeres distincions i feu amistat amb el poeta Gumersind Gomila. Publicà el seu primer llibre de poesies, Aigües vives el 1932, amb pròleg del poeta Tomàs Garcés, amic de l'autora. El 1935 guanyà el premi dels Jocs Florals de Tolosa amb el poema Aigua i sol, que posteriorment inclogué al recull Lluita amb l'àngel.

Del 1934 en endavant encetà una tasca de recuperació de les tradicions rosselloneses (a base de documents diversos, d'enregistraments i fotos) que ha romàs gairebé completament inèdita fins ara. Col·laborà a La Revista, Clarisse, La Nau i, entre 1956 i 1965, ho féu a La Tramontane. Va morir a la seva Illa natal.