Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Prullans)

És una església del municipi de Prullans (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb dues capelles a manera de creuer. La volta de la nau central és de canó apuntat, i les de les capelles l'una és d'aresta i l'altre de canó. Absis semicircular, amb dues obertures de doble esqueixada. Els murs són de carreus de pedra. Cor alt als peus de fusta. Portada als peus de mig punt amb porta de fusta antiga, farratges d'espiral i forrellat amb decoració geomètrica. Al mateix pla que la façana, orientada a ponent, s'hi troba la torre campanar de secció quadrangular, construïda amb carreus de pedra

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de les Pereres)

És una església romànica que es troba a l'entitat de població de les Pereres pertanyent al municipi de Fontanals de Cerdanya a la comarca de la Baixa Cerdanya. La data de la seva construcció està datada a la meitat del segle xii, als murs de la seva nau s'aprecia clarament fileres d'opus spicatum fins a una alçada d'uns 2,80 metres des d'aquí les fileres són de carreus més grans allargats i sensiblement treballats formant murs d'1,50 metres de gruix. Dos arcs torals de mig punt divideixen la nau en tres trams.

A les reformes del segle xviii es van obrir dues capelles laterals a tots dos costats i una fornícula per situar l'antiga pica baptismal d'immersió. L'absis semicircular és més petit que la nau, té una finestra de doble esqueixada i arc circular de dovelles treballades rudimentàriament. A la façana de ponent de la seva mateixa amplada tenia un campanar de cadireta de dues obertures que va ser remodelat a la reforma del segle xviii, quan també es va traslladar la porta d'entrada a aquesta mateixa façana.

 

Cineastes Catalans (Ricard Figueras i Marco)

Barcelona, 1947. És un productor i director de cinema català. Va estudiar a l'Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on es va graduar el 1974. Va debutar com a cap de producció el 1978 a Serenata a la claror de la lluna (1978) i va produir algunes de les produccions més emblemàtiques del cinema català dels anys vuitanta com La plaça del Diamant (1982), El vicari d'Olot (1981), Interior roig (1982), Karnabal (1985) o Laura a la ciutat dels sants (1986). De 1986 a 1993 fou productor executiu de Figaró Films amb la que va produir la primera pel·lícula d'Isabel Coixet, Massa vell per morir jove (1988). El 1993 va fundar la seva pròpia productora, In Vitro Films, i el 2006 fou professor d'audiovisuals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 2005 va debutar com a director del telefilm Llibre de família, i el 2007 va dirigir El estafador/L'impostor, una coproducció de TV3 amb Canal Sur. Formava part de la junta directiva de l'Acadèmia del Cinema Català fins que va dimitir el febrer de 2012 arran les crítiques del conseller Ferran Mascarell a com es va desenvolupar la gala dels Premis Gaudí de 2012. Als Premis Gaudí de 2011 la seva minisèrie La Mari 2, dirigida per ell, fou nominada al Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió.

Cineastes Catalans (Jordi Feliu i Nicolau)

Barcelona, 1926 - Barcelona, 27 d’abril de 2012. Guionista i director cinematogràfic. Amb Sergi Schaff, Pere Balañà i altres fundà el grup Gente Joven del Cine Amateur, que durant els seus anys d’existència (1953-57) tingué una considerable influència. Obtingué premis internacionals amb films amateurs, i després ingressà a l’Escuela Oficial de Cinematografía de Madrid, on conegué Josep Maria Font i Espina, amb qui féu el guió de Tierra de todos (1961) i Vamos a contar mentiras (1962), dirigides per Antonio Isasi Isasmendi. Col·laborà en diversos documentals (Cristo fusilado,1962; Diálogos para la paz,1964) i les comèdies El arte de no casarse i El arte de casarse (1966).

El 1967 tornà a Barcelona i continuà rodant films industrials, publicitaris i documentals d’actualitat. D’aquesta època són, entre d’altres, Barcelona: una cultura (1969), Català a l’escola (1976) i el llargmetratge Barça. Història del Futbol Club Barcelona (1971-74). També realitzà, entre d’altres, els llargmetratges Alicia en la España de las maravillas (1977-78) i Som i serem. Història de la Generalitat de Catalunya (1981-82), un documental de muntatge sobre els sis darrers segles de la història de Catalunya; alguns episodis de Pervivències del teatre medieval (1985-88), Les catorze seus olímpiques de Catalunya (1991), Barcelona 2 000 anys, Catalunya avui i El senyor Manel, un empresari del s. XX (1997-98). Fou president de l'Institut del Cinema Català i membre d’honor de l'Acadèmia del Cinema Català.
 

Cineastes Catalans (Jacinto Esteva Grewe)

Barcelona, 1936 − Barcelona, 9 de setembre de 1985. Fou un arquitecte, urbanista i cineasta català. Va ser un dels membres més destacats de l'Escola de Barcelona. La seva activitat com a cineasta, productor i guionista es concentra en la dècada dels anys 1960. Es va iniciar en el món del cinema als anys 60. El 1965 va crear la productora Filmscontacto, eix vertebrador de l'anomenada Escola de Barcelona i on va coincidir amb José Maria Nunes, Carlos Duran, Joaquim Jordà i Pere Portabella, entre altres. El 1967 va estrenar el llargmetratge Dante no es únicamente severo, codirigit amb Joaquim Jordà i tret de sortida de l'Escola de Barcelona. Va morir l'any 1985, als 49 anys.
Va estudiar dos anys Filosofia i Lletres a Barcelona (1953-1954), a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Roma (1955), i cursos d'Arquitectura a Ginebra (1957-1960). Es va especialitzar en Urbanisme a La Sorbona de París (1961).
El 1960 va dirigir un curtmetratge al costat de Paolo Brunatto, Notes sur l'émigration. Espagne 1960. El 1962 va filmar altres dos curtmetratges Autour des salines i Picasso. Va debutar el 1966 amb el llargmetratge Lejos de los árboles. La pel·lícula recorre algunes tradicions espanyoles relacionades amb el dolor i la mort i es va arribar a considerar per alguns crítics una actualització de Las Hurdes, tierra sin pan de Luis Buñuel; es va estrenar el 1972.

El 1965 va iniciar la seva activitat en el sector cinematogràfic amb la fundació de la productora Filmscontacto, base de l'anomenada Escola de Barcelona. El 1967 va codirigir amb Joaquim Jordà Dante no es únicamente severo, i el 1968 va dirigir Després del diluvi. Va coproduir Cabezas cortadas, de Glauber Rocha. Va col·laborar en la producció de Cercles, de Ricardo Bofill, i havia preparat un guió amb Rafael Azcona, Ícar, que no va arribar a realitzar-se.
Als inicis dels anys setanta i al llarg de tota la dècada realitza llargues estades a la República Centreafricana, on el 1973 funda l'empresa Ebra Safaris. També a l'Àfrica escriu la novel·la inacabada El elefante invertebrado, així com dos llargmetratges també inacabats: Mozambique, i La ruta de los esclavos.

Cineastes Catalans (Joan Estelrich March)

Barcelona, 1927 - Madrid, 10 d'agost de 1993. Conegut artísticament com a Juan Estelrich, fou un ajudant de direcció, productor i director de cinema català. A principis de la dècada dels cinquanta, Joan Estelrich fou empleat de banca a Tànger per al Banc Immobiliari Mercantil de Marroc. Més tard, fou traslladat a Madrid. A la capital espanyola va establir contactes amb Juan Antonio Bardem. Gràcies al director de cinema madrileny va entrar en el món del setè art. Durant la seva extensa carrera va treballar com a ajudant de direcció al costat de grans directors de l'època com Orson Welles, Anthony Mann i Luis García Berlanga, entre d'altres. Amb l'últim va compartir part de la direcció de Se vende un tranvía el 1959. Estelrich també exercí de productor per a l'empresa de Samuel Broston. Entre 1972 i 1979 formà part d'Ízaro Films. L'any 1976 va escriure al costat de Rafael Azcona, el guió de El anacoreta, pel·lícula que ell mateix dirigí. Aquest film va representar a Espanya en el Festival Internacional de Cinema de Berlín el 1977. També va treballar com a director de producció amb Luis Buñuel i Fernando Fernán Gómez. Des de 1984 i fins a la seva mort el 1993 treballà per a la productora de documentals i programes musicals Polivídeo.

Cineastes Catalans (Marta Esteban i Roca)

Barcelona, 26 de maig del 1949. Més coneguda com a Marta Esteban, és una productora i directora de cinema catalana. Va estudiar ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona i música al Conservatori de la capital catalana. Fou expedientada a la universitat per la seva tendència política antifranquista. Esteban va traslladar-se al Perú després de morir Franco i hi va residir entre els anys 1976 i 1982. Allà realitzà un seguit de documentals. L'any 1976 creà la productora "Marxa" amb Alejandro Legaspi i Mario Jacob com a socis. La productora va ser inscrita en el registre espanyol, però va servir a Esteban per dur a terme diferents projectes al país sud-americà on s'havia traslladat. Després de tornar a Catalunya l'any 1985 inicia la seva col·laboració amb Televisió de Catalunya (TVC), esdevenint la realitzadora de programes com Curar-se en salut (1984-1985), El món del cinema (1987-1991) o Cinema 3 (1985-1991). Mentre treballava a TVC va fundar l'empresa "Off Line" a Madrid, encarregada de montatge i producció de videoclips. L'any 1991 abandonà TVC per dedicar-se juntament amb Gerardo Herrero a l'activitat de productora executiva i accionista de la companyia "Messidor Films SL", amb la qual ha produït pel·lícules de directors com Alain Tanner, Ken Loach, Cesc Gay o Joaquim Oristrell. L'any 2001 va crear "Impossible Films", una nova productora amb la qual va promoure films com el curt 150 kg (2002), de Daniel Gimelberg; i els llargs Golpes (2003) d'Elias Quiroga i Excuses! (2003) de Joel Joan. Forma part dels socis dels cinemes Renoir de Barcelona.

Cineastes Catalans (Manuel Esteban i Marquilles)

Barcelona, 23 de març de 1941 – 3 de juny de 2015. va ser un director de cinema català. Va ser director de fotografia i realitzador, conegut per Los mares del sur (1992), Historias de la puta mili (1994) i Olímpicament mort (1986). Doctor en Enginyeria Industrial va dirigir, realitzar i produït tant pel·lícules de televisió com de cinema. Va col·laborar com a fotògraf a Segle XX, la fugaç revista setmanal fundada per Paco Camino, germà del cineasta Jaime Camino. També va fer de fotògraf en publicacions com Destino, Triunfo o Serra d'Or. La seva passió per la creació d'imatges li va impulsar a seguir estudis a l'Escola de Cinema de Lodz (Polònia).

Va participar en la creació del Col·lectiu de Cinema, vinculat al PSUC, i va exercir com a director de fotografia en pel·lícules de Josep Maria Vallès, Llorenç Soler, Carles Durán, Francesc Bellmunt o Jacinto Esteva. Però aquesta funció l'exerciria especialment al servei de Pere Portabella en títols com Umbracle (1970), el documental Vampir Cuadecuc (1971), Miro tapis (1973) o El sopar (1974). Va ser Portabella qui va finançar la seva primera incursió com a director, el curtmetratge I després ningú no riurà (1968).

El 1981 va realitzar per TVE Especial La Trinca i sis anys més tard dirigia per Tv3 el musical titulat El Mikado. Manel Esteban fundava en 1984 amb Carles Nogueras i Jordi Espucis la productora Cyrk. Amb ella va filmar el 1990 una adaptació de Los Mares del Sur, la novel·la homònima de Vázquez Montalbán. En el seu ampli repartiment estaven Juan Luis Galiardo (com Pepe Carvalho), el francès Jean-Pierre Aumont, Silvia Tortosa o Eulàlia Ramon. Vázquez Montalbán va ser el seu guionista i narrador de luxe en el telefilm Olímpicament mort (1993), thriller en el qual actuaven Constantino Romero (com Carvalho), Llàtzer Escarceller i l'escriptor Andreu Martín.
Durant deu anys (de 1996 al 2006), Manel Esteban va ser president del Col·legi de Directors de Catalunya. L'any 2009, l'Acadèmia del Cinema Català el va nomenar membre d'honor de la institució. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el va recordat com "un defensor de la llibertat i un dels promotors de la introducció de l'avantguarda estètica al nostre país, un cineasta que va saber mirar més enllà"

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Coloma de Ger)

És una església d'estil romànic modificat de Ger (Baixa Cerdanya) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Es tracta d'un edifici completament adaptat al desnivell del terreny. De l'antiga església no en queda aparentment res. L'actual edifici consta de planta rectangular amb una nau central i dues laterals, la de migdia està afegida i és visible des de l'exterior. Construcció d'una nau amb volta de canó de tres trams, absis i cor de fusta als peus. Les tres capelles laterals del costat de l'evangeli tenen volta d'aresta. L'entrada està a ponent on es conserva l'antiga porta sobre la qual hi ha un ull de bou. A la façana s'aixeca la torre campanar de dos cossos, amb un ull a cada cara, cobert per una coberta de quatre vessants de rajol fins al 2012 en que s'ha cobert de pissarra. Als peus es troba la torre campanar, de dos trams

La porta de l'església, desplaçada a ponent en el segle xviii, conserva un conjunt de ferramentes procedents de la porta romànica que era situada a migdia. Cadascun dels batents conserva una sèrie de tres ferros forjats en època romànica. Presenten les típiques tiges amb volutes a banda i banda, recordant una decoració floral en el seu conjunt. La part superior de la porta està decorada amb un motiu semblant. La porta està feta amb carreus escairats de marbre rosa d'Isòvol i presenta en la dovella central un relleu. A banda i banda, en els brancals hi ha dos carreus esculturats en el de la dreta es representa un ocell que podria tenir a veure amb l'advocació a Santa Coloma i l'ocell que apareix a l'escut de la població.

En el brancal de l'esquerra es representa una figura humana i figures animals interpretats com a gossos. L'imaginari popular explica que és la reproducció de la Llegenda de "La Gossada d'en Ferran". La llegenda diu: "un diumenge de primavera, un ric propietari de Ger anomenat Ferran caçava amb els seus magnífics gossos quan de sobte sorgí una llebre. Perseguint-la passà per la vora de l'església en el moment de l'elevació de la missa: Li digueren que es detingués i adorés al Senyor, a la qual cosa ell contestà, "no em detindré mai, encara que m'ho demani el mateix Déu. En dir això el cel es tornà negre i caigué un veritable diluvi.
Diuen que les nits de tempesta els pagesos en sentir el caçador i els seus gossos, condemnats a vagar per les valls i muntanyes en una fantàstica cursa que no té fi. A la portalada nova de l'església de Ger hi ha gravats un caçador i uns gossos que diuen representar en Ferran i la seva gossada

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Gréixer)

És una església romànica a l'entitat de població de Gréixer pertanyent al municipi de Ger a la comarca de la Baixa Cerdanya. Forma part de les moltes parròquies documentades a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell l'any 839. Se sap que el 20 d'abril del 888, el comte Guifré, al construir el cenobi de Santa Maria de Ripoll, va fer donació al mateix, del poble i església de Gréixer. La població de Gréixer va patir un atac de les tropes de G. Blanc, R. Sadurní i G. d'Aragall, que el van incendiar a principis de 1261. Un mes més tard eren absolts pel veguer de la Cerdanya i el Conflent. De ben segur que l'església va patir seriosos desperfectes, ja que ha estat reconstruïda i modificada en diverses ocasions.
El temple té una sola nau, coberta amb una estructura de fusta, està capçada a l'est per un absis trapezoïdal, que sembla de construcció molt posterior a la resta del temple. D'aquesta mateixa època seria la sagristia adossada al costat sud de la capçalera i la torre campanar.

El més interessant és la porta d'accés, al mur sud, estava formada per un arc de mig punt fet amb quatre dovelles de pedra vermellosa, però en algun moment es va substituir la segona per l'esquerra, per dues dovelles més petites i de color clar.

L'aresta interior està aixamfranada i en ella hi ha esculpits diferents elements, concretament dos en cada dovella. En la primera dovella començant per l'esquerra veiem un cap barbut i una bola. En les dues noves petites dovelles hi ha dos caps barbuts i abundosa cabellera. S'hi representen dos caps esculpits en la tercera dovella, si bé són de factura molt més simple. A la darrera dovella hi ha dues boles, com la que hi ha a la imposta del costat dret. En els batents de la porta encara es conserva bona part de la ferramenta romànica.

Abans del 1936 hi havia a l'església fragments d'un baldaquí pintat pel Mestre de Soriguerola. El frontal d'altar de fusta policromada d'aquest temple forma part del fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Es creu que va ser pintat el segon quart del segle xiv, quan després de la crema del temple, es va reconstruir i dotar novament d'elements decoratius i litúrgics.En la part central veiem al Pantocràtor, assegut en el seu tron del Regne dels Cels, representat amb els nombrosos estels que l'envolten. L'acompanyen els quatre símbols del Tetramorf. En els angles podem veure als apòstols Pere, Jaume, Pau i Andreu. En el marc exterior veiem unes concavitats, que de ben segur allotjaven boles policromades, imitant les pedres precioses dels frontals d'orfebreria. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Bàrbara de Das)

És un monument del municipi de Das (Cerdanya) protegit com a bé cultural d'interès local. L'ermita de Santa Bàrbara és a la sortida del nucli de Das a l'antiga carretera que connectava aquest nucli amb el d'Urús. Ara aquesta carretera queda al costat i per sota de la C-16 que porta de Puigcerdà al Túnel del Cadí. Al municipi de Das hi ha antigues explotacions mineres de lignit al nucli de Sanavastre, primer en galeria i posteriorment a cel obert; i de manganès en galeria a la zona de Coma Oriola a la muntanya de la Tossa. La mineria va ser al llarg del segle xx una activitat econòmica important en el municipi i testimoni d'aquesta és l'existència de la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners.

Ermita d'una sola nau amb sostre de fusta i l'altar en hemicicle. A cada costat de l'altar s'obre una petita finestra de mig punt, així com als costats de la porta i una damunt.
A considerable alçada, s'aprecia una aresta al llarg de la paret. El campanar s'aixeca damunt de la porta en forma d'espadanya senzilla. La porta és de mig punt molt senzilla. La inscripció que hi ha a la porta, sobre llosa calcària de color vermell, indica la data de 1902, per la qual cosa hom creu que aquesta ha de ser la data de la seva construcció o de la darrera remodelació.

Es tracta d'un edifici amb una única nau de planta rectangular capçada per un absis semicircular, orientada nord-sud. La nau és coberta per llosat a doble vessant. La porta, obert al sud és d'arc de mig punt i està flanquejada a banda i banda per dues petites finestres també d'arc de mig punt. A sobre de la porta trobem un ull de bou. Totes les obertures estan emmarcades amb dovelles fetes de roca calcària. La façana és rematada per un campanar d'espadanya fet de maó massís on es troba la campana. L'absis té una petita finestra central de mig punt. El material constructiu és pedra local calcària disposada de forma irregular sobre un sòcol fet de grans carreus de calcària vermella de la zona. Excepte la façana tot l'edifici està arrebossat  

 

Cineastes Catalans (Manuel Esteba i Gallego)

Barcelona, 17 d'abril de 1941 - Barcelona, 4 de febrer de 2010. Més conegut com a Manuel Esteba fou un director de cinema català. Manuel Esteba fou fill d'Isidro Esteba Sanahuja, productor i distribuïdor de cinema. Des dels 8 anys va estudiar Pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona. Deu anys més tard, realitzà diferents exposicions a Barcelona, Mataró, Mallorca i Madrid. A la capital espanyola va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid. Més tard va dedicar-se al teatre, on va ser ajudant de direcció de diferents directors com Antonio Santillán, Ladislao Vajda, José María Elorrieta, Tulio Demicheli i León Klimovsky. Va entrar en contacte amb el cinema com a meritori, script i ajudant de direcció. També fou guionista i productor executiu d'algunes pel·lícules. Com a director va rodar més d'una desena de pel·lícules, incloses algunes cintes eròtiques.

Cineastes Catalans (Albert Espinosa i Puig)

Barcelona, 5 de novembre de 1973. Es enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió, actor de teatre, director de teatre i cinema català. És autor del llibre El món groc i de la novel·la Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré. També fou el guionista d'altres pel·lícules com Planta 4a, La teva vida en 65 i Deu ser que ningú és perfecte.

En la seva vessant com a actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano. També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d'El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio.
El gener de 2011 s'inicià l'emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, amb guió d'Albert Espinosa. El juny de 2019, en ocasió de l'entrevista realitzada al programa de TV3 Al cotxe!, explicà amb duresa la seva lluita contra el càncer durant la infantesa, amb sessions de quimioteràpia i radioteràpia que fan que els òrgans fallin abans, fins a tal punt que preveié la data de la seva mort el 23 d'abril de 2023

Cineastes Catalans (Amat Escalante)

Barcelona, 28 de febrer de 1979. És un director, productor i guionista mexicà guardonat amb el Premi al Millor Director en el 66è Festival Internacional de Cinema de Canes. El va néixer a Barcelona, Catalunya, durant el temps en què els seus pares van viure a Europa. Amat va passar la seva infància i joventut a Guanajuato, Mèxic. En 2001 va viatjar a Espanya a estudiar edició i so en el Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC).

Després del seu sojorn a Barcelona, Escalante va ingressar a l'Escola Internacional de Cinema i Tv (EICTV) a la Havana, Cuba. En el seu retorn a Mèxic, va dirigir el curtmetratge Amarrados (2002), pel qual va rebre un premi al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2003.
Posteriorment treball com a assistent de Carlos Reygadas en la cinta Batalla en el cielo (2005). Durant la filmació de la cinta (la qual va competir en el Festival de Cannes 2005) ell i Reygadas es van tornar amics pròxims. Reygadas va decidir co-produir alguns dels primers llargmetratges d'Escalante, uns d'aquests films és Sang (2005), el rodatge de la qual va transcórrer al novembre de 2004 i va ser inclosa en la secció Un Certain Regard del Festival de Canes 2005, així com del Festival de Sant Sebastià i el Festival de Rotterdam.
La seva cinta Heli va ser seleccionada per a competir per la Palma d'Or al Festival de Cinema de Cannes 2013, i va ser guardonada amb el Premi al Millor Director, pel jurat presidit pel director estatunidenc Steven Spielberg.

Cineastes Catalans (Carles Duran i Tejido)

Barcelona, 14 de desembre de 1935 − Barcelona, 11 de novembre de 1988. Fou un director i productor de cinema català. Fotògraf de moda i publicitat, estudià cinema a l'IDHEC de Paris coincidint amb els orígens de la Nouvelle Vague. Allí rodà els curts Una platja tan petita (1961) Un dia com els altres (1962), i de retorn a Barcelona intervingué com a ajudant de direcció en diversos llargs dins l'òrbita de l'Escola de Barcelona. Després de realitzar el curt Raimon (1965), en què alternà la música del cantautor amb imatges documentals de conflictes internacionals, el seu llarg Cada vez que... (1967) s'insereix plenament en els postulats d'aquest moviment, del qual fou un dels membres més actius, a més de fundador de la discoteca Boccaccio i representant insigne de la gauche divine.

Participà activament com a entusiasta organitzador dels rodatges, sovint caòtics i improvisats, de molts dels seus col·legues, i, després de rodar clandestinament el curt BiBiCi Story (1969), patí els problemes de la Censura amb Liberxina 70 (1970; rebatejat més endavant com Liberxina 90). La metàfora política d'aquest llarg sobre la difusió d'un gas que incita a la revolució, escrit amb la col·laboració de Joaquim Jordà, motivà diversos talls i la impossibilitat de l'estrena comercial després d'una accidentada projecció a la Mostra de Venècia. Aquest fet posà fi de cop a la seva trajectòria com a director i des de llavors es dedicà a la producció.

S'associà amb Vicente Aranda per crear les empreses Morgana Films i Lola Films, amb les quals produí Cambio de sexo (1976), de la qual fou argumentista; La muchacha de las bragas de oro (1979); Asesinato en el Comité Central (1981); Fanny "Pelopaja" (1983) i Tiempo de silencio (1985). També fou un dels fundadors de l'Institut del Cinema Català, per al qual dirigí alguns curts (La sanitat, 1977 i El Barri del Besòs, 1978-79; L'agressió quotidiana, 1979 L'Assemblea de Catalunya, 1981). La seva mort prematura frustrà el projecte de tornar darrere les càmeres per dirigir La mort de l'esperança, ambientat durant la guerra civil

Cineastes Catalans (Leticia Dolera)

Barcelona, 23 d'octubre de 1981. És una actriu, directora de cinema i guionista catalana. Va estudiar primària i secundària en una escola de Barcelona. Posteriorment va estudiar ball i interpretació. Aviat aconsegueix un paper en la sèrie de televisió titulada Al salir de clase, donant-li vida a la jove Àngela Illera. La telesèrie l'ajuda a fer un salt al cinema, on debuta a la pel·lícula Bellas Durmientes rodada l'any 2001. Aquesta producció va ser un drama escrit i dirigit per Eloy Lozano. Dotze mesos després, Leticia novament és triada per aparèixer en la comèdia musical El otro lado de la cama que va acabar de gravar-se a finals del 2002.

Fent-se coneguda també, com a estrella de la pantalla gran, Dolera segueix treballant per a la televisió en altres sèries, com Hospital Central, i en Los Serrano. Una altra de les pel·lícules on va participar va ser també El mirall que es va gravar el 2008. No deixant de banda els estudis, Leticia va continuar amb la seva carrera interpretativa.

Altres títols en els quals apareix són Imagining Argentina del 2003, una pel·lícula on va també participava l'actor Antonio Banderas i Emma Thompson. Posteriorment protagonitza la comèdia Semen, una història d'amor, al costat d'Ernesto Alterio, molt guardonada el 2005 o Un café en qualquier esquina, pel·lícula que va tenir tres nominacions als Premis Independent Spirit. Posteriorment va enregistrar Imago Mortis del 2009, una pel·lícula de terror ambientada en una escola de cinema, on feia el paper de Leilou. I en el mateix any, es va poder veure a la pel·lícula de terror titulada Rec 2, on va actuar al costat de Manuela Velasco.

L'abril del 2011, va començar a gravar la 3a entrega de la saga REC, on interpreta a Clara a REC 3: Gènesi, que es va estrenar el març del 2012. Ha rodat dos curtmetratges com a directora, Ho sento t'estimo i A o B, amb el primer va obtenir el premi a millor curtmetratge fantàstic en la convenció Fantastic Fest el 2010.
El 2018 va fer el pregó de les Festes de la Mercè de Barcelona, amb un discurs en què va reivindicar valors com el respecte i la convivència, va defensar una visió feminista de la ciutat i va reivindicar el teatre i el cinema compromès. Dolera va voler compartir el pregó amb l'activista social d'origen hondureny Carmen Juares, que va denunciar en la seva intervenció l'explotació laboral que pateixen les dones immigrants treballadores de la llar i de les cures.

Cineastes Catalans (Gonzalo Pardo Delgrás)

Barcelona, 3 d'octubre de 1897 - Madrid, 23 d'octubre de 1984. Més conegut com a Gonzalo Delgrás, fou un director de cinema i productor catalan. Des de jove treballà al teatre com a actor i, més tard, director. Al 1913 entrà a la Companyia de Francisco Moreno. Aquí va conèixer a Margarita Robles, amb qui va arribar a formar la seva propia companyia el 1925; arribà a tenir projecció internacional. Pel que fa al cinema, als anys trenta al arribar el sonor va mantenir relació amb la Paramount, per a la qual va dirigir algunes versions espanyolas. A més, va encapçalar la direcció dels estudis de doblatge MGM a Barcelona a partir del 1939. El seu èxit més sonat va ser La tonta del bote (1939), posteriorment versionada per Juan de Orduña al 1970.