Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Priorat de Castellfollit)

És una església de Castellfollit de Riubregós (Anoia) declarada bé cultural d'interès nacional. L'església de Santa Maria es troba a la vall del riu Llobregós, prop del poble de Castellfollit, vora la carretera de Ponts i al costat del cementiri municipal. Es tracta d'una església romànica que ha conegut diverses modificacions. És de planta de creu llatina, amb la nau coberta amb volta de canó apuntat i un presbiteri quadrat, decorat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes sota un fris de dents de serra. A banda i banda del presbiteri s'afegiren posteriorment sengles cossos d'edificació (una capella gòtica, coberta amb volta de creueria, al costat nord, i l'antiga sagristia al costat sud), que ocupen el lloc d'unes primitives absidioles de planta circular, de les quals s'ha trobat el basament. Això fa que la capçalera original fos molt semblant a la de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), documentada des del 1065.

A la intersecció de la nau amb el creuer s'alça un cimbori de planta circular, sobre el qual hi ha l'arrencada del que hauria estat el campanar. Al braç nord del creuer s'obren una porta d'estil romànic tardà, ara tapiada, i damunt seu, una finestra triforada, modificada en la restauració dels anys 1930. A l'interior, dins dels murs de la nau, s'obriren en època gòtica dues capelles laterals d'arc apuntat, amb uns bells relleus escultòrics. A la façana de ponent, totalment llisa, s'obren un petit portal d'arc conopial i un ull de bou. Un campanar d'espadanya de la mateixa amplada de la nau la remata. La façana de migdia, on hi ha el portal d'accés, que és protegit per un atri amb uns arcosolis a cada costat. Té adossat un cos d'edifici corresponent a l'antic priorat, del qual resten només unes arcades lleument apuntades i una planta baixa coberta amb volta. A tocar de l'església, una casa de principis del segle xviii que formava part del priorat, ha estat arranjada recentment per la Diputació de Barcelona.
L'edifici del priorat és el cos més modern, hi ha la data de 1740 a la porta principal. Té planta rectangular, fet de paredat comú i carreus a les zones angulars. Té soterrani, planta baixa dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües i de teula àrab. La façana principal, orientada sud-oest, té diverses obertures de formes i mides diferents (alternades a la primera planta), però col·locades harmònicament. La porta principal és situada en un extrem, és adovellada de mig punt i al damunt seu, pertanyent al primer pis, hi ha un balcó amb barana de ferro.
Aquesta edificació amb les més antigues (sala gòtica, etc.) es comuniquen mitjançant un pati quadrangular, que conserva un tram d'escala que en part ja existia.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del castell de Claramunt)

És una església romànica en ruïnes construïda a mitjans del segle XI situada al migdia del recinte emmurallat del castell de Claramunt, al terme municipal de la Pobla de Claramunt. La primera notícia que es conserva del conjunt del castell de Claramunt data del 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe de Vic Fruià d'Osona en què es detallaven els termes veïns als castells de Montbui i de Tous, entre els quals es trobava Claramunt. Des de 990 es conserven diferents documents que fan referència a la donació de terres i llegats a l'església. L'any 1404 i 1421, durant la visita dels bisbes Joan Ermengol i Francesc Climent, respectivament, es va anotar la necessitat de reparar la volta del tercer absis i del campanar.

Durant l'estiu de 1463, durant la Guerra Civil Catalana, el conjunt del castell va ser enderrocat a petició del consell d'Igualada, aliat de la Generalitat de Catalunya, ja que aquest estava en mans dels comtes de Cardona, que donaven suport a Joan II. Durant aquest període el culte i la imatge de la Mare de Déu de la Llet van ser traslladats a la capella de la Trinitat, al nucli urbà de la Pobla de Claramunt. Acabada la guerra els feligresos es van negar a retornar-li les funcions parroquials.
L'any 1484 ja s'havia reconstruït el castell, encara que de l'església només es van reconstruir les dues naus corresponents als dos absis que s'havien mantingut durant l'enderroc. El culte va ser abandonat definitivament el 1606, encara que l'any 1754 Benet XIV va concedir des del pati del castell la indulgència plenària en la benedicció del terme durant la festa de la Santa Creu, el 3 de maig, que actualment es denomina Aplec de la Santa Creu i se celebra el primer de maig.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Bruc)

Església de planta de creu llatina, d'una sola nau amb volta de canó orientada cap a llevant. Té quatre capelles laterals, creuer, capçalera triabsidal i un cor situat sobre l'entrada. Destaquen en la decoració interior les pintures renaixentistes de la volta i les gòtiques de l'absis romànic. Una de les capelles laterals és l'absis de la primitiva església romànica decorat amb arquets cecs i bandes llombardes. Destaca també el campanar romànic, adossat a l'absis, de planta circular amb finestres geminades i coronat per una torre quadrada, molt posterior, amb coberta piramidal de teules vidriades. La façana és d'influència neoclàssica.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Veciana)

És una església de Veciana (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb absis semicircular ornamentat amb una finestra d'arquivolta. Coberta amb arcades de mig punt sobre la que es construí la teulada. Porta a la façana sud amb una triple arquivolta de les que destaca la central decorada amb dibuixos de llaçades. Una de les impostes és d'escacada i l'altre té dibuixos geomètrics. S'ha de dir que els capitells i les columnes són moderns. El campanar és d'espadanya i al davant del tester un atri, ambdós moderns. Està envoltada pel l'edifici de la rectoria i té adossat el cementiri. Actualment està en fase de restauració que posa en valor els elements romànics (s'ha eliminat el sobrealçat de l'absis) i s'han substituït carreus i s'ha fet la teulada de nou

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Piera)

És una església del municipi de Piera (Anoia) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau amb capelles laterals (quatre al costat nord i tres al costat sud, una de les quals es transformà en portal lateral). Coberta amb volta de canó (part amb arc de mig punt i part amb arc ogival). Les arcades que formen les capelles i la diferent secció de la volta de canó ens demostren l'origen romànic de l'església i la seva posterior ampliació allargant-se la nau.
La posterior construcció de la capella del Sant Crist (s.XVII), l'altar del Roser i la transformació de l'altar major li donen la forma definitiva de planta de creu, així com el campanar, els absis de la capella del Sant Crist i el cimbori, del s.XIX, li donen el seu aspecte actual

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de la Roqueta)

És una església romànica del municipi de Sant Martí de Tous (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es troba en un planell elevat i prop de les ruïnes del castell. La construcció és d'una nau gairebé quadrada i molt petita en relació a l'absis, coberta amb volta gòtica. L'absis principal exteriorment és poligonal, de nou cares i semicircular a l'interior. Aquest absis presenta un fris sostingut per mènsules llises i tres finestres de doble esqueixada. Comunica amb la nau per un arc presbiteral amb dobles columnes adossades amb capitells. Al costat de tramuntana s'obre una petita absidiola. A la façana de migdia hi ha una porta d'època més moderna i a sobre una pedra amb l'escut dels Cervelló. Conserva algunes pedres esculturades. A final del segle XII, els Cervelló la feren aixecar, fora del castell, com a parròquia dels seus vassalls. Està molt arruïnada des del segle XIX i no conserva el campanar 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Dusfort)

És una església situada a un extrem del poble de Dusfort (al municipi de Calonge de Segarra l'Anoia), aïllada de qualsevol edificació, i integrada dins del conjunt del cementiri local. Edifici molt remodelat amb el pas del temps, que presenta una nau única, de planta rectangular, coberta interior en volta de canó, capelles laterals i capçalera plana. Té una coberta exterior a doble vessant, amb els aiguavessos escopint als murs de tramuntana i migjorn, respectivament. A la façana de ponent de l'edifici, s'obre una petita obertura de forma espitllada, damunt de la qual, se situa un campanar d'espadanya de doble ull, d'arc de mig punt. L'obra presenta un parament de carreus mitjans, ben escantonats i disposats en filades horitzontals 

 

Escultors Catalans (Ramon Llisas i Fernàndez)

Barcelona, 1879 - Barcelona, 1952. Fou un escultor català. Després d'uns inicis molt prometedors, es va veure obligat a treballar per altres escultors i fins a la seva maduresa no va poder dedicar-se a la creació d'una obra escultòrica personal de caràcter realista. Es dedicà també a la pintura i al disseny de cartells però s'especialitzà sobretot en els retrats escultòrics. Probablement per la seva gran afecció a la música va fer nombrosos retrats de personatges relacionats amb el món musical.

Escultors Catalans (Albert Llimós i Oriol)

Barcelona, 19 d'octubre de 1943. És un pintor i escultor català, fill del també pintor Camil Llimós i Aubí. Va estudiar a l'Escola Massana i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. En els seus inicis va formar equip amb Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi i Gerard Sala, amb els quals es va donar a conèixer en una exposició el 1964. El 1969 es va separar del grup, i va endinsar-se en l'art conceptual, dintre del que va realitzar algunes accions com Llimós en marxa (1972), una marxa atlètica que va realitzar tant als Encuentros de Pamplona com a la documenta V, a Kassel. Va retornar a la pintura després de realitzar per encàrrec un mural per a la família March a la seva residència mallorquina de Cala Ratjada, on va fer servir la tècnica del trompe-l'oeil. Entre 1975 i 1983 va residir a Nova York, i entre 1987 i 1988 a Miami; actualment viu a Barcelona. El 1993 va fer una exposició retrospectiva de la seva obra a l'Hospitalet de Llobregat, i l'any següent va ser guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya. El 1996 va realitzar pels Jocs Olímpics d'Atlanta l'escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill mort l'any anterior, que tenia aquell nom; l'any següent es va posar una còpia d'aquesta obra a la Vila Olímpica de Barcelona. Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada en un estil expressionista. Segons el mateix artista, l'any 2009 a la platja de Fortaleza al Brasil va tenir un albirament d'alienígenes, fet que ha influït en la seva obra posterior.
Hi ha obra seva a la col·lecció permanent de diversos museus, entre els quals destaquen el Museu d'Art Contemporani do Espíritu Santo de Brasil, la Fundació La Caixa, El Museu Reina Sofia, el Museu de Sevilla o el Museu de Belles Arts d'Àlava.

Escultors Catalans (Maria Llimona i Benet)

Barcelona, 3 de febrer de 1894 - Barcelona, 26 d’octubre de 1985. Filla de Josep Llimona i germana de Rafael Llimona. De vocació tardana (1937), fou deixebla de Rodolfo Castagnino a Chiviari (Itàlia) el 1938. Casada amb el pintor Domènec Carles, exposà sovint amb ell. Se centrà en el nu femení, el retrat i l’estatuària religiosa, dins un concepte més proper al Noucentisme tardà que a l’estil del seu pare. Féu el monument al Doctor Andreu al Tibidabo (Barcelona), i el conjunt de Sirenes dels Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Té obra al Museu d’Art Modern de Barcelona, a la col·lecció Sala de Barcelona, actualment cedida al monestir de Montserrat, i a altres col·leccions catalanes i estrangeres.
 

Escultors Catalans (Antoni Llena i Font)

Barcelona, 1942. És un artista plàstic català. És considerat un innovador dins del panorama artístic actual. La seva obra, subtil i elegant, és un constant desafiament a les formes convencionals i als límits de l'art. Ha publicat diversos llibres i col·labora habitualment amb la premsa escrita, actualment amb el Diari Ara. Des del començament de la seva carrera pren partit per la fragilitat. És conscient que el món contemporani és un món fràgil, que les grans proclames –polítiques i estètiques− han deixat de tenir consistència. Va iniciar-se com a frare caputxí fins que l'any 1966, arran de la caputxinada a Sarrià (Barcelona), coneix els pintors Antoni Tàpies i Albert Ràfols-Casamada, amb qui iniciarà una sòlida i llarga amistat. Alexandre Cirici Pellicer aposta públicament pel seu treball. Entra en contacte amb el grup de pintors integrat per Jordi Galí, Sílvia Gubern, Àngel Jové i Albert Porta (Zush i Evru, posteriorment). Hi comparteix interessos artístics, tot i que amb diferències estètiques, i el 1969 realitza amb ells Primera mort, el primer vídeo artístic de l'Estat espanyol.
La seva primera exposició individual té lloc aquest mateix any a la Petite Galerie de Lleida, on exposa, dibuixades sobre la paret de la sala, les ombres de les seves escultures de paper. Aquest és també un any convuls en la seva trajectòria. Després de realitzar una gran quantitat d'obres –moltes de les quals han desaparegut– decideix renunciar, per radicalitat poètica, a la pràctica artística.[cal citació] La tornarà a exercir deu anys més tard, el 1979, de manera ininterrompuda fins avui. Ha estat professor de literatura artística a la Universitat de Girona i ha dirigit tallers d'art per a la School of Visual Arts de Nova York i també a l'escola Eina de Barcelona. Ha comissariat l'exposició Tàpies vist per Llena. L'ansietat de les influències per a la Fundació Tàpies (1991). El MACBA conserva diverses peces seves.

Escultors Catalans (Martí Llauradó i Mariscot)

Barcelona, 1903 - Barcelona, 1957. Fou un escultor noucentista català. Es va formar als tallers dels escultors Enric Bassas, Joan Borrell i Nicolau, i Joan Rebull. Va formar part del Grup d'Artistes Independents, amb artistes com Josep Granyer. És una figura destacada de la generació de joves escultors postnoucentistes. Feu la primera exposició individual l'any 1929, a la Sala Badrinas de Barcelona, on tornaria a exposar els dos anys següents. El 1935 va presentar la seva obra a la Sala Parés.[1] Va exercir de professor a l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya. Molt influït pel seu mestre, Joan Rebull, les seves obres són dins d'un plànol de mediterraneisme, cap a una escultura expressionista.
El 1933 va ser premiat a l'Exposició del Nu del Cercle Artístic de Barcelona, i el 1934 se li va concedir la primera medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. En la postguerra rebé premis a Barcelona, Sevilla i Madrid. Participà en dues Biennale de Venècia i té obra al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona.

Escultors Catalans (Pere Jou i Francisco)

Barcelona, 3 de noviembre de 1891 - Sitges (Barcelona), 19 de abril de 1964. El 1909 ingressà a Llotja, on fou deixeble dels Vallmitjana i de P. Gargallo. El 1913 obtingué el premi d’escultura de l’Associació Escolar Artística de Barcelona. El 1915, cridat per Utrillo, anà a Sitges, on s’establí, per esculpir prop de 50 capitells de Maricel i on, més tard, esculpí també els del casino Prado, entre altres obres. Fou professor de l’Escola Massana durant vint anys. Entre les obres més importants cal citar l’escut de la Casa de Correus de Barcelona (1919), l’església de New-Port, a Nova York (1923), la decoració del pavelló de la ciutat a l’Exposició Internacional del 1929, a Barcelona, el conjunt al·legòric de la façana de la Institució Collaso i Gil (1933), el Sant Francesc del parc zoològic de Barcelona, altars per a Poblet i canelobres per a Montserrat (1947), i el Simó pescador, escultura premiada en l’exposició de belles arts de Barcelona (1952). El seu estil és mostra d’un cert Noucentisme popularista i robust.