Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Fórnols del Cadí)

És una ermita isolada del municipi de la Vansa i Fórnols. Fins fa ben poc tenia adossada la casa de l'ermita al costat de tramuntana que ha estat eliminada amb la restauració. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. És un edifici romànic d'una nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. La portalada adovellada es troba a la façana de migdia on també hi ha una finestra de doble esqueixada igual que la que centra l'absis. El mur de ponent és coronat per una petita espadanya d'una sola obertura. Destaca l'aparell de carreus ben tallats i polits de la capçalera. No té arcuacions i té dues finestres de doble esqueixada. El portal està refet. L'església està adossada a la casa de l'ermità que avui dia no té sostre. L'ermita té uns Goigs dedicats a la Mare de Déu de Sant Jaume

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle de Senyús)

És una església romànica de Cabó (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Iscle es troba al poble abandonat de Senyús, a uns 4 quilometres de Cabó. És un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular que va ser sobrealçat. A la façana de ponent es troba la porta principal d'arc de mig punt amb una arquivolta, un ull de bou i un campanar d'espadanya de dos ulls grans d'arc de mig punt i un més petit, situat entre els altres dos ulls i a un nivell superior. al costat nord se li va afegir un cos. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Gil del Mas d'Eroles)

És una església del municipi d'Oliana inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau sobrealçada amb un porxo als peus, a la zona de ponent. El parament del mur està fet a base de pedres irregulars sense desbastar.
Tot l'edifici està cobert a dues aigües amb teula àrab. La nau està coberta per volta de canó reforçada per arcs torals sota la volta. L'absis és ultrasemicircular i de dos nivells, avui convertit en sagristia; al centre hi ha una finestra de doble esqueixada. Tant aquest com el sector nord de l'edifici han estat molt alterats.Al mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada. La porta és a la façana de ponent, on s'afegí un porxo amb posterioritat a la primera etapa constructiva. Sobre de l'entrada hi ha un petit campanar d'espadanya

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de Tost)

És una ermita del municipi de Ribera d'Urgellet (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Genís de Tost és un temple d'una sola nau que s'erigeix a la vora d'un cingle que cau sobre el riu Tost. Aquesta nau única de l'església de Sant Genís és coberta amb volta de canó apuntada i capçada a llevant amb un absis semicircular que s'obre a la nau per un doble plec que forma la degradació. Les voltes arrenquen d'una senzilla motllura aixamfranada, que recorre la part alta dels murs.
Al mur de ponent s'obre la porta en arc adovellat, molt senzilla, descentrada respecte a l'eix de la nau. Al mateix mur, per sobre la porta, però centrada en aquest cas, s'obre una finestra en forma de creu. Davant d'aquesta façana s'aixequen les restes de tres pilars que haurien constituït un porxo en el seu moment, del qual només en resten aquests elements estructurals i restes de teules espargides per terra, que possiblement haurien cobert aquesta estructura. A sobre de la porta hi ha un carreu amb la data gravada de 1768, possible data de modificació del temple i obertura de l'actual porta de la façana occidental

L'edifici té dues finestres més, de doble esqueixada totes dues, una a l'absis, amb dovelles de pedra tosca, i una altra al mur de migdia, prop de l'absis. Així mateix, i pel que fa a les obertures, l'església havia tingut antigament una porta d'accés al mur meridional, aparentment coronada en arc de mig punt, que hauria estat tapiada en un moment posterior -possiblement quan es va obrir la porta actual al mur occidental-. El perfil d'aquesta porta, més o menys alterat, és encara perceptible al mur de migdia de l'església de Sant Genis, un perfil que és dibuixat per carreus de pedra tosca.
L'aparell és de carreus de gres rogenc, senzillament escairats, que formen filades força regulars. Algunes parts de l'exterior de l'edifici conserven part del seu arrebossat, probablement original. L'interior, en mal estat, està enguixat i amb restes de decoració pictòrica molt simple. Aquesta decoració es concentra a la conca absidal, concretament als arcs en degradació que s'obren del presbiteri a la nau, i és formada bàsicament per tornapuntes i altres motius ornamentals propis d'època barroca particularment del segle xviii. Aquesta decoració, així com l'arrebossat que la sustenta, s'interromp de forma sobtada a la meitat posterior de l'absis. Tot sembla indicar que aquesta part posterior hauria estat separada de la resta del temple per un envà de guix, construït de forma coetània a la redefinició del dispositiu ornamental del temple, el qual tenia per finalitat crear un espai que pogués fer de petita sagristia. La pèrdua o l'existència de l'arrebossat de calç en alguns panys de l'interior de l'església de Sant Genís permet veure l'aparell intern, que té les mateixes característiques que el parament exterior.

Als peus de la nau hi ha un cor de fusta en alt i, a banda i banda de la nau un banc d'obra corregut, que ocupa tota la seva longitud. D'altra banda, sembla que el paviment estaria format per terra piconada, i només presentaria llosa a l'àmbit presbiteral. Exteriorment, la coberta és de llosa a doble vessant.
Per les seves característiques tipològiques i constructives, l'església de Sant Genís es pot adscriure perfectament a les formes rurals de l'arquitectura del segle xii, potser en un moment ja avançat del segle. Aquesta església hauria experimentat diverses modificacions ja avançat el segle xviii, tal com anuncia la data gravada sobre el mur occidental de l'església, que inclouria el canvi d'ubicació de la porta d'accés, la construcció d'una petita sagristia a l'absis, la creació d'un nou programa ornamental a l'interior de l'església, la construcció d'un porxo al mur occidental i, probablement, la construcció del cor de fusta. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve del Pont)

És una església del municipi de la Seu d'Urgell (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Les restes d'aquesta església són en un pla a la vora de ponent de la Valira, entremig de conreus, a uns 55 m de la casa de Sant Esteve i a uns 300 del riu, i a 1,2 km de la carretera de Seu a Lleida. Es tracta d'una església de planta rectangular, bastant allargada, capçada per un absis semicircular obert per un simple plec. Només es mantenen drets els murs de la façana de migjorn i l'absis i una part del de tramuntana. El gruix dels murs varia a les diferents parts de l'edifici. La coberta de volta de canó està esfondrada.
Es manté la volta de quart d'esfera de l'absis i només resten les finestres de doble esqueixada com a únics elements arquitectònics. Els paraments interiors estan parcialment arrebossats. L'aparell, força irregular, és de petits carreus de pedra tosca en l'arcada de l'absis i la finestra. Els carreus són barrejats amb palets de riu poc travats amb morter de calç. No hi queden restes del material de cobertura

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Tuixent)

És una església romànica situada a Tuixent (Alt Urgell). Apareix esmentada d'ençà de l'any 963. Està protegida com a bé cultural d'interès local. L'edifici religiós d'origen romànic, que data del segle xi, és d'una nau coberta amb volta de canó i capelles laterals. Només conserva una part de la volta de canó de l'edifici romànic original. La porta s'obre a la façana oest en arc de mig punt. El campanar, situat sobre l'entrada, és de planta quadrada i presenta un sol nivell de finestres a la part alta. Antigament estava acabat en punxa, però aquesta va desaparèixer a causa de l'incendi provocat per l'impacte d'un llamp que va caure a principis del segle XX
L'edifici ha sofert diverses transformacions, especialment durant el segle XIX . L'interior de l'església conserva una talla romànica policromada d'una Marededéu que data de finals del segle XII. L'emplaçament de la vila de Tuixén, encarada a la serralada del Cadí, constitueix "per se" un encastellament. La torre -campanar de l'església campanar presenta un caient de solidesa que arribat el cas, podia servir de lloc de refugi o defensa 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Sauvanyà)

És una església romànica de Ribera d'Urgellet (Alt Urgell) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós amb una nau i un absis de planta semicircular. Està cobert amb volta de canó. La construcció s'ha fet amb pedres, rústegament desbastades, fent filades. Té la porta, el campanar, la finestra cruciforme i el gran contrafort de la façana oest. A la nord, les pedres es disposen en filades d'opus spicatum

 

Pintors Catalans (Joaquim Vayreda i Vila)

Girona, 23 de maig de 1843 - Olot (Girona), 31 d'octubre de 1894. fou un pintor català, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle xix. Després dels seus primers estudis a la seva ciutat natal, va ampliar la seva formació a Barcelona amb Martí Alsina i fent estades a París. Va fundar el Centre Artístic d'Olot, nucli de l'anomenada Escola d'Olot de pintura. El seu estil i concepte va estar influït per l'escola de Barbizon de França, i la seva pintura evolucionà en una aproximació a l'impressionisme
 

Pintors Catalans (Vicenç Solé-Jorba)

Olot (Girona), 6 de desembre de 1904 – El Brull del Montseny (Barcelona), 16 d'agost de 1946. Fou un pintor català. El 1915 ingressà en l'Escola de Belles Arts d'Olot, on cursà els estudis amb notable aprofitament. L'onze de novembre de 1935, en el concurs convocat per la Generalitat de Catalunya, guanyà la plaça de professor de dibuix de la citada escola, la qual restava vacant per la mort del professor Celestí Devesa, del qual càrrec prengué possessió l'1 de març de 1936.
Fou deixeble predilecte del notable paisatgista olotí, Ivo Pascual. Prengué part en les exposicions col·lectives celebrades en la Sala Vayreda d'Olot, i la major part de les particulars les celebrà, amb força èxit a la Sala Parés, de Barcelona. Solé-Jorba fou un paisatgista notabilíssim, i llurs obres, tresades amb mestressa, resten impregnades de lirisme, d'emoció sentimental i de bellesa i colorisme. Els seus paisatges foren l'expressió de llur sensibilitat i honradesa d'artista. Se'l pot considerar, en justícia, com un dels millors paisatgistes catalans. 

Pintors Catalans (Joan Planella i Rodríguez)

Barcelona, 2 de febrer de 1849 - Barcelona, 1910. Va ser un pintor català realista conegut per ser l'autor del famós quadre La nena obrera (1882), que ha esdevingut una de les icones de la industrialització tèxtil catalana del segle xix. Va participar en exposicions internacionals a París, Munic i Berlín, va guanyar medalles de segona i tercera classe a les Exposicions de Belles Arts de Madrid i va ser premiat a l'Exposició Universal de Chicago de 1893

Pintors Catalans (Ramon Martí i Alsina)

La Ribera (Barcelona), 10 d'agost de 1826 – Barcelona, 21 de desembre de 1894. Fou un pintor realista català, i una de les peces claus en la renovació de la pintura catalana moderna.
Considerada la figura més important del realisme artístic de Catalunya i Espanya, Martí Alsina s'emmarcà dins els corrents europeus més moderns i trencadors del moment. Estudià a París on conegué l'obra de Gustave Courbet, el major exponent internacional del realisme, i l'obra de l'escola de Barbizon. Tot i que les seves primeres obres es veien influenciades pel romanticisme, posteriorment seria l'introductor de les idees de Courbet a Catalunya. Atret pel pensament positivista i els corrents progressistes, Martí Alsina expressà el seu realisme militant en obres com el Bornet o La migdiada on es palesa el postulat realista bàsic de retratar la realitat, costumista i sense idealitzacions o embelliments innecessaris

Pintors Catalans (Sebastià Junyent Sans)

Barcelona, 1865 - Barcelona, 1908. Va ésser un pintor i il·lustrador modernista que es va formar a Llotja sota el mestratge d'Antoni Caba i es donà a conèixer pels seus tapissos. Més endavant conreà la pintura de gènere i el paisatge. Fou un dels pintors més cultes del seu temps, però mai acabà de trobar el seu estil, i oscil·là entre el realisme i el simbolisme. Fou també dissenyador de mobles, argenteria, enquadernacions, etc. Tenia el seu taller ubicat al carrer Bonavista, a prop d'on vivia Gaspar Homar, amb qui va mantenir molts contactes professionals. Amb Junyent hi varen col·laborar de forma regular el seu germà Oleguer i Josep Pey i Farriol.
Fou amic i protector del jove Picasso, amb qui compartí inquietuds artístiques i del qual va pintar un retrat al fons del qual apareix l'obra La Vida, que en aquell moment estava realitzant. En aquest període de relació (1903-1904), Picassó va pintar l'aquarel·la El foll, que està dedicada "al meu amic Sebastià Junyent".
Va col·laborar a la revista Joventut amb una sèrie d'articles sobre estètica, i va ser un dels més decidits defensors de la jove generació postmodernista catalana. El 1906 va ser ingressat al frenopàtic de les Corts, on acabaria els seus dies. A Catalunya es poden trobar obres d'aquest artista al MNAC i també a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, com Figura 

Pintors Catalans (Simó Gómez Polo)

Barcelona, 1845 - Barcelona, 1880. Es formà a la litografia d’Eusebi Planas (~1859), amb el pintor Josep Serra i Porson i a Llotja. Amb el seu germà, el gravador Enric Gómez i Polo (Barcelona 1841 — 1911), el 1863 anà a París, on fou deixeble de Thomas Couture, i féu un retrat gravat d’Eugène Delacroix, vell. Tornà i féu una breu estada a Madrid (1865) per a visitar el Prado. A Barcelona concorregué a l’exposició de l’Acadèmia de Belles Arts (1866) amb un Sant Sebastià, i fou un dels defensors de la idea d’edificar una sala permanent d’exposicions, on, quan fou feta realitat, exposà diverses obres (1868): Les cartes, Els daus, Jo també vaig ésser soldat. Tornà a Madrid (1869-70), on copià obres de clàssics amb finalitat d’estudi i comercial. Allà decorà també —amb Contreras— el sostre del palau del marquès de Portugalete. El 1874 competí —amb una Desesperació de Judes— per una càtedra a Llotja, que guanyà Antoni Caba. Més endavant, tanmateix, ell hi exercí de professor de colorit (1876-80). Féu decoracions murals a les esglésies del Pi i de Sant Agustí. Col·laborà a les publicacions “La Ilustración Europea y Americana”, “La Academia”, etc. El seu taller del Poble-sec, barri d’on era fill, esdevingué lloc de reunió d’intel·lectuals i d’artistes com Jacint Verdaguer, Francesc Matheu, Pompeu Gener, Pitarra, Carles G.Vidiella, etc; per allà passaren com a aprenents Joan Brull, Josep Pascó i Ferran Xumetra, entre altres. Féu obres de gènere i històriques, pocs però excel·lents retrats —el del moblista Francesc Vidal i Jevelli (col·l Vidal) és comparable als millors d’Édouard Manet— i fou un hàbil plasmador de tipus populars. Fou un dels representants màxims del realisme català, i en la seva obra, sòbria i que es beneficia d’una bona utilització del color, acusa la influència ben assimilada de la composició i l’entonació de la pintura del s XVII. Són molt interessants també els dibuixos a la mina de plom, sense clarobscur, de la seva darrera època, d’una gran valoració de la línia pura. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Pintors Catalans (Ramon Alorda Pérez)

València, 1848 - Barcelona, 1899. Especialitzat en l’aquarel·la, presentà algunes obres a les exposicions de Barcelona (1873 i 1885) i de París (1878). Pintà una col·lecció de tipus i de costums populars de Catalunya i d’Aragó. Posteriorment s’especialitzà en pintura ceràmica. Residí i desenvolupà la seva carrera artística a València, Barcelona, Madrid, Sevilla i Venècia.