Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida del priorat de Sant Genís de Rocafort)

O Santa Margarida de Martorell és una església romànica de Martorell (Baix Llobregat) edificada sobre les restes d'una de paleocristiana, que mancada de fonts documentals també es coneix com a Santa Margarida de Martorell. Es troba a la plana del riu Anoia, al costat del cementiri. L'església des va construir aprofitant unes parets de l'església visigòtica, tot i que perllongant-la per tots dos extrems.
D'una sola nau i de planta rectangular sense absis diferenciat, les parets són reforçades interiorment per pilars adossats, el que possibilita diverses capelles laterals poc aprofundides. La porta és a ponent, formada per dos arcs en degradació i amb dues impostes per banda. L'aparell és de carreus ben escairats i disposats en filades regulars. Les finestres són de doble esqueixada. A la finestra de llevant s'aprofita interiorment una rosca monolítica amb ornamentació, d'època visigòtica. La part superior de la paret de llevant sembla refeta. L'església pren com a model la del priorat de Sant Genís, tot i que més senzilla i una mica desfigurada per l'adaptació a les restes visigòtiques sobre les que es recolza.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida del Cairat)

És una església d'Esparreguera del segle IX-X i d'estil medieval pre-romànic, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està ubicada a la carretera B-113 a 500 metres de Can Paloma i al peu de l'antic camí de Monistrol. La capella amb un absis rectangular, té l'eix de la nau desviat vers migdia, mentre que el de l'absis ho és al nord, segurament a causa de l'aprofitament del penyal a l'extrem del qual es dreça. Dues finestres d'esqueixada senzilla i forma de pany de clau al sud i a l'est la il·luminen.

S'hi destrien dues fases, en la primera de les quals la capella tenia només l'absis cobert amb volta i la nau, coberta amb embigats, tenia la porta a migdia. En la segona meitat del segle X hom construí uns pilars adossats als murs de la nau i hom bastí unes arcades al damunt, així es reforçaven els murs perquè poguessin suportar les forces d'una volta.
L'aparell de totes dues etapes és similar, de lloses de licorella sense tallar disposades planes enmig d'un morter abundant amb fragments d'opus spicatum. També és similar la irregularitat del traçat d'arcs i voltes, entre la falsa ferradura i el mig punt, per la qual cosa hom sospitaria que és una obra homogènia si no fos que el pilar central del migdia i l'arcada sud-occidental recauen just al lloc on hi havia l'antiga porta, que hagué d'ésser tapiada, això prova que la volta de la nau és una reforma posterior. De l'exterior a l'interior de la nau, es baixen tres graons. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

)

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena del Sitjar)

És una obra del municipi de Gavà (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  Es tracta d'un edifici en ruïnes. La capella era d'una sola nau, rectangular i sembla que sense absis diferenciat. Resta part del mur de migdia fins a l'obertura de la porta. Del mur de tramuntana se'n veuen els fonaments. La capella era construïda amb un bell carreuat, propi del segle XII. A l'arrencada de la volta hi ha una línia d'impostes de mig bossell. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de les Espases)

És una capella del municipi d'Esparreguera. Està situada dalt d'un espadat aïllat, al punt de confluència entre els bisbats de Sant Feliu i Vic i dels termes municipals d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Documentada a partir el segle XIV, era l'antiga capella del Castell de les Espases, documentat des de l'any 985, i del qual només en resta el basament d'una torre circular. Està declarada bé cultural d'interès nacional. Com a cim de 413 metres, està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC
Està situat sobre el Congost del Cairat, a l'esquerra del riu, dalt d'una aresta espadada transversal al Llobregat. Queden, però, tan sols uns pocs vestigis al capdamunt de la roca més alta: una paret que ressegueix el seu perfil superior i part d'una mitja torre o bestorre a llevant. Són construïdes amb petits carreus o llambordes travats amb morter, molt abundant en un conglomerat que s'adhereix als sortints i prominències de la roca. Probablement daten dels primers temps del castell, no més tard del segle X. La capella de Sant Salvador de les Espases té una estructura que ens indica que, malgrat es devia aixecar en època gòtica, respon a una reforma del segle XVI. Està situada a ponent, en un lloc a redós, i conserva en la paret de migdia restes d'un paredat romànic de grans carreus que deu correspondre també a l'obra del castell de les Espases i que es podria datar cap al segle XII. Té una sola nau, de volta baixa, i l'absis quadrangular.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Sacama)

És una capella dedicada a Sant Pere apòstol, construïda sobre uns rocs a l'extrem nord-est del terme municipal d'Olesa de Montserrat, en un punt culminant de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental. Formava part del castell de Sacama (segles X - XII), del qual només queden, entre roques, trossos de paret de pedres col·locades en forma d'espiga (opus spicatum). Per arribar-hi es pren la carretera B-120 d'Olesa a Viladecavalls i Terrassa, la carretera que va a Viladecavalls i Terrassa. Després de travessar el torrent de Sant Pere, i un xic abans de les Ribes Blaves, s'ha de girar en direcció nord-oest per una pista forestal que porta fins al peu de l'ermita. S'hi pot accedir amb cotxe.
És una capella d'una sola nau amb absis semicircular llombard i campanar en forma de cadireta. L'absis és el que resta de l'antiga capella romànica, construïda entre els anys 963 i 966, sobre les restes d'un primitiu oratori visigòtic. Presenta un aspecte magnífic, amb una obra de pedra molt neta (amb filades horitzontals regulars), arcuacions llombardes i una petita finestra central de mig punt i de doble esplandit. La resta de la nau, també d'aspecte apreciable, és fruit d'una reconstrucció posterior. La teulada és de teula a doble vessant. A la façana lateral de la dreta hi ha una finestra de forma circular de petites dimensions. La porta mira a ponent i és adovellada.
Durant els anys 1985 i 1986 es dugué a terme la darrera restauració de la capella per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. En el transcurs d'aquests treballs es van descobrir dues petites fornícules a banda i banda de la finestra central de l'absis en les quals es conservaven fragments de pintura mural romànica. Les intervencions arqueològiques efectuades tant a l'exterior (1979-1980 i 1985) com a l'interior(1999-2001) de l'ermita han provat la presència d'un jaciment d'època ibèrica del segle ii aC, així com de les restes d'un habitatge catalogat com a carolingi i d'una necròpolis d'època medieval (segles XIV-XV). En la campanya arqueològica duta a terme a l'interior de la capella l'any 1999 es van localitzar un total de set enterraments

 

Cineastes Catalans (Domènec Ceret i Vilà)

O Domènec Seret o Saret. Sabadell, 27 de febrer de 1865 − Barcelona, 27 de novembre de 1922), conegut com a Domingo Ceret, fou un actor i director de cinema sabadellenc. Fill d'una família modesta, s'inicià com a dependent de comerç i viatjant, feina que deixà el 1903 pel teatre. Debutà a l'Ateneu de Sabadell amb el nom artístic de Domingo Ceret. Es dedicà sobretot als gèneres líric i còmic. En 1907-08 treballà al Tívoli en peces populistes sense gaire interès artístic. La seva primera incursió coneguda en el cinema fou el 1912 al migmetratge Mala raza (Fructuós Gelabert). El 1914 interpretà dos films per a la firma Solà-Penya; després treballà en Linito quiere ser torero, per a la Barcinógrafo d'Adrià Gual; i per a l'Argos i la Segre Films (entre el desembre de 1914 i l'agost de 1915), on col·laborà amb Josep de Togores, que l'influí en el seu gust pel drama italià.

El 1915 fou contractat per a la Studio Films com a director tècnico-artístic i protagonista de curts còmics, l'èxit dels quals el menà al càrrec de director d'escena fins al final del 1917. També escriví en la publicació Studio-Films, SA (1916). A més, interpretà el paper de l'oncle Isidre, batlle de Villajiloca, el personatge de la sèrie de 17 curts Cuentos baturros (1915-16), que assolí força èxit entre els ambients populars de l'Estat espanyol i Iberoamèrica, i que serví de projecció a la productora. Al final del 1915 dirigí una nova saga còmica de deu episodis, Serie excèntrica Cardo (1915-16), en què Cardo és un personatge similar a Charlot. També parodià el gènere policíac en la nova sèrie Galínez y Gedeón, detectives, de la qual només se'n rodà el primer títol, i en El principe fingido (1916), realitzat amb Joan Solà-Mestres i Alfred Fontanals. Els bons resultats estimularen la firma, de manera que decidí augmentar el metratge, i el 1916 rodà el migmetratge còmic A la pesca de los 45 millones, amb els mateixos realitzadors. També cultivà el gènere dramàtic amb l'actriu Lolita Paris, primera estrella de la Studio, amb qui encetà la sèrie París-Hidalgo, rodada el 1916 en quatre episodis. Però els seus títols més reeixits foren els que rodà els últims mesos d'aquest any: La loca del monasterio; Los saltimbanquis; Regeneración i la superproducció Humanidad, històries dramàtiques i moralitzants, realitzades en escenaris naturals on aplicà la tècnica narrativa pròpiament cinematogràfica. També abordà el cinema d'aventures en La herencia del diablo (1917), en vuit parts i amb Solà-Morales, que tingué problemes a l'hora d'estrenar-se i que representà la primera crisi de la Studio. Fou també l'última realització de Ceret per a la firma i la fi de la seva carrera com a director

Cineastes Catalans (Joan Blanquer i Panadès)

Castellar del Vallès, 8 de maig de 1912 - Sabadell, 2002. Fou un director de cinema amateur català. Nascut al molí de Fontscalents de Castellar del Vallès, Joan Blanquer i Panadès era un administratiu de professió que dedicà gran part de la seva a realitzar pel·lícules i documentals amateurs i desenvolupà una intensa activitat en cinefòrums del Vallès Occidental.

Després de la Guerra Civil, l’any 1940 va anar viure a Sabadell, es va casar amb Cèlia Carraté i va tenir un fill. La seva obra més coneguda és El pa nostre de cada dia, filmada l'any 1950 juntament amb el cineasta i càmera sabadellenc Ramon Bardés i Abellà, en què crítica les condicions de vida de la postguerra a Espanya, gravant com arriba a Sabadell un nen famèlic, provinent de la immigració dels anys 50 a Catalunya. Blanquer també fou guionista de diferents pel·lícules amateurs, guardonades per revistes especialitzades.
El 1985 promogué l’entitat Amics de la Filmoteca de Sabadell que, gràcies a la seva iniciativa, edità "Cinescrits" (1983-85, quatre núm.). Professor de català durant el franquisme i capdavanter de l’activitat cultural a la ciutat. L’any 1995, la Fundació Lluis Carulla li va atorgar el Premi d’Actuació Cívica per la seva tasca com a professor de català durant el franquisme i el seu activisme en diverses iniciatives culturals de Sabadell: els Amics del Cinema, la delegació d’Òmnium Cultural a Sabadell i la Fundació Bosch i Cardellach. Va col·laborar amb la Unió Excursionista de Sabadell, la Comissió Municipal de Normalització Lingüística  i l’Arxiu d’Història de Castellar. També va ser jurat del Premi Pere Quart d’humor i sàtira i va col·laborar a la Forja, Plaça Vella i Artilletres.
L’any 2000 l’Ajuntament de Castellar va publicar el llibre Castellar en el meu record on es recullen els 60 articles que Joan Blanquer havia anat publicant al setmanari Forja. En aquest aplec de records l'autor explica la vida, els costums, les tradicions dels castellarencs i de les entitats de l'època.
El seu llegat també deixa una dedicació en la promoció de la cultura i llengua catalana (va ser accionista de la discogràfica Edigsa) així com diferents investigacions sobre història local. Morí a Sabadell l'any 2002. A la població natal, hi ha un centre educatiu dedicat a la seva memòria

Cineastes Catalans (Francesc Bellmunt i Moreno)

Sabadell, 1 de febrer de 1947. És un director de cinema, guionista i productor català. Ha intervingut com a director i guionista en vint llargmetratges dels que destaquen els documentals La Nova Cançó, Canet Rock i La Torna, les comèdies L'orgia, La ràdio folla, La quinta del porro, Pa d'àngel i Un parell d'ous a més de les ficcions històriques El complot dels anells i Monturiol, el senyor del mar. També ha dirigit les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les de Ferran Torrent, Un negre amb un saxo i Gràcies per la propina. La seva pel·lícula més recent, Lisístrata (Lysistrata), és l'adaptació del còmic que el dibuixant alemany Ralf König va crear inspirant-se en el text antibel·licista d'Aristòfanes.
Ha produït per a televisió amb la productora Fairplay Produccions S.A. (1989) la comèdia de situació de tretze capítols Happy house (RTVE) i el 2006 la sèrie policíaca Àngels i Sants (TVC) de Pau Freixas.

Des de l'any 1974 participa en activitats de política cinematogràfica relacionades amb el cinema català com ara la fundació de l'Institut del Cinema Català (1974), del Col·legi de Directors de Cinema, de l'associació de productors Barcelona Audiovisual i del Col·legi de l'Audiovisual de Catalunya formant part de la seva Junta des del 2004. Del 2007 al 2012 ha estat conseller de la corporació de Radiotelevisió Espanyola proposat per Esquerra Republicana de Catalunya. L'any 2010 col·labora en la fundació del Cercle de Cultura, associació de la qual n'ha sigut el president des del maig de 2014 al juny de 2017. L'octubre de 2021 publica a l'editorial Tushita Edicions un llibre de poemes amb el títol El cos de l'ombra.

Cineastes Catalans (Joan Baca i Pericot)

Terrassa, 1934. Conegut com a Jan Baca, és un arquitecte, dibuixant, director de cinema amateur i escriptor català, fill del també arquitecte Joan Baca i Reixach. Arquitecte de professió, el 1956 s'inicià en la realització amb el pèrit industrial Toni Garriga i Gimferrer, amb qui ha rodat 54 curtmetratges. El 1958 realitzaren Dos quarts de cinc (medalla d'honor del Concurs Nacional del CEC i seleccionat per al concurs anual de la UNICA). Fou el principi d'una llarga i brillant trajectòria que al final del 2002 presentava un balanç de 59 títols, alguns sota la marca Pinchus Films; 16 medalles d'or i 10 d'argent de la UNICA, i altres guardons rebuts a Catalunya, l'Estat espanyol i l'estranger. El 1978, Baca i Garriga presentaren una mostra de la seva obra a la Photokina de Colònia. Cultivaren els gèneres d'animació (amb els quals es donaren a conèixer) i l'argumental, i feren notables incursions en el documental. La col·laboració entre ambdós s'ha mantingut indissoluble, tot i que Garriga ha rodat també pel seu compte. Baca és membre del Comitè Central de la UNICA des del 1976, de la Secció de Cinema Amateur del CEC i d'ASIFA-Catalunya, i impartí un curset a l'Institut Nacional Argentí de Cinematografia com a professor convidat (1986). També s'ha dedicat al dibuix i a la literatura: La casa a mida (premi Pere Quart d'humor i sàtira 1994).

Cineastes Catalans (Xavier Artigas)

Sabadell, 1980. Llicenciat en sociologia. El 2010 va fundar la productora Metromuster amb l'objectiu de desconstruir els codis visuals de l'activisme i redefinir el cinema polític de no-ficció. El 2011 va dirigir No-res, el seu primer llarg, i el 2013 va presentar, amb Xapo Ortega, Ciutat morta, un dels films més influents dels últims temps a Catalunya. Ha dirigit també amb Xapo Ortega el film "Idrissa, crònica d'una mort qualsevol" (2018) on recuperen la història d’Idrissa Diallo, un jove guineà que va morir el 2012 al CIE de la Zona Franca

Cineastes Catalans (Francesc Argemí i Solà)

Terrassa, 24 de març de 1901 – Barcelona, 28 de juliol de 1971. Fou un esportista d'elit en l'àmbit de l'hoquei sobre herba i el futbol dels anys 1910, 1920 i 1930, i dirigent esportiu català. Com a jugador d'hoquei sobre herba va formar part de la Federació Catalana, fou jugador internacional de la Federació Espanyola i va participar en els Jocs Olímpics d'Amsterdam del 1928.
En el vessant artístic, era conegut com Paco Argemí, se’l considera un dels pioners destacats del cinema amateur internacional durant els anys trenta. Era fill de l'industrial terrassenc Ramon Argemí i Comerma i net de l'alcalde de Terrassa Narcís Argemí i Vendrell. També fou un expert i col·leccionista de música clàssica i de sistemes de reproducció musical