Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de la Salsa)

És un monument del municipi de Bassella (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós d'una nau coberta amb volta de canó i sagristia afegida al mur nord. Absis semicircular amb una finestra. Al mur de ponent campanar de paret de dos ulls i al mur sud finestra de doble esqueixada. És una construcció rústega de pedres en filades.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Perles)

L'església de Sant Romà de Perles és un monument del municipi de Fígols i Alinyà (Alt Urgell). Era l'antiga parroquial del nucli de Perles (Fígols i Alinyà). De filiació romànica, sofrí profundes modificacions en època moderna que n'alteraren notablement l'estructura i la volumetria. Església esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 839. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.
Originàriament d'una nau, presenta una coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, i és capçada a l'est per un absis semicircular i de menor alçada que la nau, sense elements exteriors que evidenciïn la transició entre ambdós espais. L'afegiment de capelles de planta quadrangular als murs laterals comportà la perforació dels murs romànics i la construcció de volums adossats a ambdues bandes de la nau. La porta es troba a la façana occidental, aixecada sobre unes escales i custodiada per un ull de bou. La seva posició descentrada respecte a l'eix de la façana suggereix que són de factura posterior, essent l'estreta finestra d'arc de mig punt que es troba a mitjana alçada l'únic element original que resta. Una espadanya de dos ulls corona la façana.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Banat)

És una església romànica del poble de Banat, a Alàs i Cerc (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Romà de Banat és una senzilla capella que es troba prop de les cases, actualment deshabitades, del Masover de Banat, a 1.100 d'altitud. És una petita construcció d'una nau i absis semicircular comunicat per dos plecs. La nau és coberta amb encavallada de fusta i l'absis amb volta de quart d'esfera de la mateixa alçada, de manera que a l'exterior hi ha una unificada. El mur de migjorn s'obren l'única finestra, de doble esqueixada, i la portalada refeta de grans dovelles. La nau ha quedat reduïda a la meitat, però encara es conserva la part de la paret del costat de l'epístola i l'angle que formava amb el frontis. El campanar d'espadanya d'un sol ull corona l'actual frontis de ponent. A l'interior conserva la pica baptismal i la pica beneitera

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel del Vilar de Cabó)

És una església del municipi de Cabó (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau amb absis quadrat i coberta amb volta de canó. Posteriorment es va construir un mur que separa l'absis de la resta de l'església i aquest es va servir com a sagristia. La planta és trapezoïdal. Al mur de ponent s'obre la porta principal, d'arc de mig punt, i per sobre hi ha una finestra de doble esqueixada i, rematant la façana, el campanar d'espadanya de dos ulls.

L'interior de l'església ha estat profundament transformat i decorat de manera que no és possible veure les característiques de l'aparell interior. Els paraments exteriors són arrebossats però en algun punt es poden veure els carreus allargassats, col·locats de forma ordenada, i la finestra de l'absis de pedra tosca. A la façana de llevant es pot veure el nivell de les cobertes originals, així com la part sobrealçada.
L'església també es va ampliar amb la construcció d'una rectoria adossada al mur nord de l'església. La coberta és de teula a un sol vessant amb el pendent cap al mur de migdia. L'absis també té coberta a un sol vessant però orientada a nord. L'església podria haver estat bastida a finals del segle x inicis del segle XI 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Serinyana)

És una església romànica de Bassella (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós d'una nau, amb la coberta esfondrada. Porta adovellada al mur sud. A ponent campanar de paret de dos ulls. És una construcció bastant eixida amb carreus treballats fen filada. Alguns autors pensen que és d'origen romànic

Escultors Catalans (Josep Llimona i Bruguera)

Barcelona, 1864 - Barcelona, 1934. Escultor catalan. Es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona i al taller dels Vallmitjana i de Rosendo Nobas. En 1880 va aconseguir la Pensió Fortuny atorgada per l'Ajuntament de Barcelona i va anar a Roma, on va treballar al taller d'Enrique Serra i va acudir a l'Acadèmia Chigi. En la seva obra és patent la influència dels prerafaelites, com, per exemple, en el retrat eqüestre Ramon Berenguer el Gran . Posteriorment va viatjar a París, on el seu estil va evolucionar cap al modernisme tal com pot apreciar-se en Modèstia (1891) i en Primera Comunió. Va prendre models renaixentistes i dels escultors francesos de segle XIX, especialment de Rodin, i conferir a l'marbre una delicadesa i sensualitat patent en les seves obres femenines, accentuant les línies corbes a l'estil modernista. Va realitzar nombrosos monuments funeraris.

Escultors Catalans (Enric Clarasó i Daudí)

Sant Feliu del Racó (Barcelona), 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941. Fou un escultor modernista català l'estil del qual transita entre el costumisme i el simbolisme. Va freqüentar els cercles de Rusiñol i Casas. El seu estil s'ha relacionat amb el de l'escultor Josep Llimona.
Va tenir com a mestre l'escultor Joan Roig i Solé, a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Va compartir taller, primer amb el pintor Carbonell Selva i més tard amb Santiago Rusiñol, amb qui el va unir una gran amistat. Juntament amb Ramon Casas, van formar un trio molt conegut dintre de la bohèmia barcelonina de principis del segle xx. Van fer nombroses exposicions junts a la Sala Parés, també gràcies a les tertúlies que organitzaven es va crear el famós Museu del Cau Ferrat de Sitges. Les seves primeres obres tenen un caràcter de realisme anecdòtic, després de passar una temporada a París, la seva escultura es transformà a formes més sensitives, qualificant-se com un artista modernista.
Va participar el 1892 a l'Exposició Nacional de Madrid, a la World Columbian Exposition de Chicago (1893), el 1888 a l'Exposició Universal de Barcelona i va obtenir una medalla d'or a l'Exposició Universal de París (1900). Va fer escultura funerària, realitzant panteons als cementiris de Barcelona i Saragossa. El 1931 publicà un llibre autobiogràfic anomenat Notes Viscudes.

Escultors Catalans (Joan Carreras i Farré)

1860 - ¿?. Fou un escultor i tallador català. Fou un dels més destacats col·laboradors de Gaspar Homar, junt amb Sebastià Junyent i Sans i Josep Pey i Farriol. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva diversos treballs seus. Participà en diverses exposicions barcelonines de belles arts, el 1908, 1910 i 1911. Signava com a "J.CARRERAS".
Carreras es dedicà a tallar moltes de les figures que apareixen en diversos mobles destacats del modernisme català. Entre les seves obres més destacades es contemplen diversos mobles de la Casa Lleó Morera i part del monument a Mossèn Jacint Verdaguer que hi ha a Barcelona. També els plafons de la Casa Burés.

Escultors Catalans (Miquel Blay i Fàbregas)

Olot (Girona), 1866 - Madrid, 1936. De 14 anys a 22 treballà al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. A Olot, amb el mestre Josep Berga i Boix, adquirí un domini depurat del dibuix i de la tècnica de l’escultura, amb el qual, posat al servei de la seva inspiració i del seu geni, creà un art personalíssim ple de vida i de força expressiva. La seva obra marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Cursà estudis a París i a Roma fins el 1893. El 1894 tornà a París a emprendre la vida professional fins que el 1906 s’establí a Madrid, on bastí conjunts monumentals. Entre les seves obres més importants figuren Els primers freds (1892, Museu d’Art Modern de Barcelona), Eclosió (1908), Cançó popular, grup escultòric del Palau de la Música Catalana, de Barcelona, el monument a Chávarri, a Portugalete (País Basc), el monument a Federico Rubio, de Madrid, la font de la plaça d’Espanya, de Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires. A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de les acadèmies de belles arts de Barcelona i de Madrid i obtingué nombrosos premis.
 

Escultors Catalans (Enric Bassas Rotxotxo)

Tiana (Barcelona), 3 de setembre de1890 - Barcelona, 1975. Fou un escultor català, conegut per realitzar diverses medalles modernistes amb influències del classicisme. També és autor de l'escultura d'un mamut del Parc de la Ciutadella de Barcelona. Es pot veure la seva medalla del Reial Cercle Artístic de Barcelona a la col·lecció permanent de numismàtica del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Aquesta medalla fou la guanyadora del primer premi del concurs que organitzà el Cercle Artístic i amb un jurat presidit per Lluís Masriera.

Pintors Catalans (Salvador Dalí i Domènech)

 Figueres (Girona), 11 de maig de 1904 - Figueres (Girona), 23 de gener de 1989. Fou un pintor, escultor, decorador, escriptor i pensador català, que va esdevenir un dels principals representants del surrealisme. Se solen atribuir les seves habilitats pictòriques a la influència i l'admiració per l'art renaixentista. Dalí va tenir l'habilitat de forjar un estil personal i recognoscible. Es considerava a si mateix més bon escriptor que pintor i assegurava que si havia de passar a la història preferia fer-ho com a pensador; la seva actitud còmica, però, si d'una banda el va catapultar a una fama mai vista, de l'altra va dificultar seriosament l'estudi de la seva filosofia i reflexió. En pintura, una de les seves obres més conegudes és La persistència de la memòria, també anomenada Els rellotges tous, que data de l'any 1931. En escriptura, es considera que la seva obra capital és l'autobiografia Vida secreta de Salvador Dalí, que data de l'any 1942 i comença dient: «A sis anys volia ser cuinera, a set Napoleó, i la meva ambició no ha parat de créixer des d'aleshores». Les seves majors obres, en què va treballar fins als darrers anys de la seva vida, foren el Teatre-Museu Dalí de Figueres i ell mateix.

Encara que els seus principals mitjans d'expressió van ser la pintura i l'escriptura, també va fer incursions en els camps del cinema, l'escultura, la moda, la joieria, la decoració, la publicitat, l'humor, l'agitació cultural i el teatre, disciplina en què va treballar com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf.

Va saber treballar enormement la faceta pública. La seva muller i musa, Gala Dalí, fou capital tant en el seu ascendent artístic com, sobretot, intel·lectual i econòmic. Aquest tema li valgué l'apel·latiu d'«Avida Dollars» (anagrama de Salvador Dalí). Les seves aparicions en públic, bé fossin conferències escandaloses, entrevistes o happenings, no deixaven indiferents; la seva relació de conveniència, per bé dissimuladament burleta, amb el franquisme, tampoc. Una icona surrealista i polièdrica del segle XX

Pintors Catalans (Joan Miró i Ferrà)

Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma de Mallorca (Illes Balears), 25 de desembre de 1983. Va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes. Més endavant l'autor mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys.

Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel mateix autor. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMA[4] al Museu Reina Sofia i a l'Espacio Miró de Madrid, al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm