Esglésies romaniques de Catalunya (Església Vella del Pont de Suert)

Dita també de l'Assumpció o de Santa Maria fou l'església parroquial del Pont de Suert, fins al 1955, a la construcció de l'Església Nova. Actualment l'edifici de l'església alberga la Col·lecció del Museu d'Art Sacre de la Ribagorça. A la petita plaça que hi ha al davant, hi ha l'antic cementiri medieval, ara enterrat, i el Palau Abacial dels abats de Santa Maria de Lavaix, un edifici del segle xv, on es troba el campanar de l'església, senzill, de torre quadrada amb quatre finestres i teulat de piràmide. Només en sonen les campanes la Nit de Sant Joan, el 23 de juny, durant el descens de les Falles des del Faro. Té dos altars originals, dedicats a Santa Anna i Sant Sebastià. L'obra més famosa és la verge de la Mola molt venerada al poble, del segle XIII i policromada, procedent de l'ermita de la Mola, a Buira, a l'Aragó.

Església d'una sola nau amb volta de canó i teulada a dues vessants. L'accés es realitza per una porta amb arc de mig punt sense cap valor situada al lateral. La il·luminació es realitza mitjançant un rosetó senzill i petites finestres espitlleres irregulars. Els murs, ancorats a la roca de la vora del riu, són de carreus de pedra reblats i arrebossats. La coberta és de teula àrab. El conjunt de casa rectoral amb campanar i l'església defineixen una placeta que s'obre en un mirador a la ribera del Noguera Ribagorçana.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Ventolà)

És una església romànica del poble de Ventolà al municipi del Pont de Suert. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Església aïllada, d'una nau, amb fonaments romànics. Té l'absis semicircular orientat al nord-llevant, un annex al lateral de migjorn i nova façana molt deteriorada a ponent. El portal és de mig punt, rosetó a sobre per a il·luminar el cor i el petit campanar, de base quadrada, a la cantonada de migdia al damunt de la coberta de la nau. El lloc és dominat per la torre dita de "Suix". El 966 fou donat al monestir de Lavaix

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Lavaix)

És un antic monestir cistercenc del s X, del municipi del Pont de Suert (Alta Ribagorça). Es troba actualment en ruïnes i la major part de l'any negat pel pantà d'Escales. Està protegit com a bé cultural d'interès local. Quan les aigües del pantà estan en els seus nivells alts, les restes del monestir tot just sobresurten una mica de la superfícies de l'aigua; quan baixen, s'hi pot accedir fàcilment a peu des de la boca sud del túnel de Lavaix, de la carretera N-260, on hi ha un petit espai per a deixar-hi els vehicles.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Viu de Llevata)

És l'església parroquial romànica del poble de Viu de Llevata, en el municipi del Pont de Suert (Alta Ribagorça). L'església és disposada en un desnivell del terreny, és d'una sola nau tancada a la capçalera per un absis semicircular resseguit per arcuacions llombardes com les que articulen els murs de l'edifici, en especial la façana sud, encarada devers el pendent, en la qual s'organitza l'accés a l'església. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.
L'edifici és d'una sola nau, amb volta de canó, sostinguda per dos arcs torals que descansen damunt de dues columnes emparades en els murs. En el tram del peu, la volta original es va esfondrar i es reféu amb pedra sense treballar. El capitell d'una de les dues columnes situades a tramuntant presenta una decoració antropomòrfica amb una figura animal, a banda i banda, de factura senzilla que desdiu de la resta de treballs.

En el tram del peu hi ha una pica baptismal, de pedra, sense cap decoració. També hi ha un cor elevat, construït durant el segle xix, amb una escala d'accés que impedeix veure la columna de migjorn. Una obertura moderna substitueix l'antiga finestra romànica de la paret de ponent. Tota la nau estava enguixada, amagant els carreus. En llevar la capa de guix no aparegué cap resta de pintures. En el mur nord hi ha la porta d'accés al campanar, amb una volta de mig punt. A la paret de migjorn hi havia, fins a l'any 1992, una capella vuitcentista que eixia del temple dedicada a la verge del Roser. Aquesta capella tapava la finestra romànica de migjorn. L'absis, amb una doble arcuació, conté una obertura circular a la part més elevada i una finestra romànica en el seu centre

L'església té la portalada principal a migjorn amb tres arcades. La primera, decorada, i la tercera se sostenen sobre les seves columnes i capitells. Els capitells de la primera estan decorats amb motius vegetals, mentre que els de la tercera presenten motius zoomòrfics, fantàstics, el de l'esquerra i una figura humana el de la dreta. La segona arcada està motllurada. Damunt de la porta hi ha el monograma de Crist i una obertura moderna. El frontispici i l'absis és recorregut per una senzilla arcuació llombarda. Cap a ponent del mur de migjorn existeix una altra porta, de mig punt, més petita i actualment tapiada, que servia d'accés per als que havien de rebre el sagrament del baptisme.

El mur de tramuntana està tot refet, sense que els carreus segueixin la perfecta col·locació original. El campanar és de base quadrada, romànica, amb dues de les primeres finestres tapiades. A partir de mitjana alçada, el campanar és refet modernament i segueix enlairant-se cilíndricament amb pedra sense treballar. És coronat per una coberta de pissarra cònica refeta als anys 40. El 1992 s'efectuaren obres de restauració que retornaren part de l'edifici al seu estat originari.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Corroncui II)

És la nova església perroquial romànica del poble de Corroncui, de l'antic terme de Viu de Llevata, actualment pertanyent al terme municipal del Pont de Suert, a l'Alta Ribagorça. Està refeta amb la incorporació de bona part dels elements de l'església vella. És un temple d'una sola nau, sense absis exempt, que ha sofert nombroses modificacions al llarg de la història.
Fou construïda al pla, a l'actual poble de Corroncui, incorporant les pedres de l'església vella, que era al lloc conegut com a Corroncui vell. Té molt elements, fins i tot ornamentals, procedents del temple antic. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Corroncui)

És l'antiga església perroquial romànica del poble de Corroncui, a l'antic terme de Viu de Llevata, actualment pertanyent al terme municipal del Pont de Suert. Estava situada al lloc conegut com a Corroncui vell, a llevant del nucli actual de Corroncui, sota la Roca del Molar. Fou en bona part desmuntada per tal de bastir l'església nova, que també té una part de l'església romànica. Se'n conserven poques restes, atès que gairebé tota s'aprofità per a la nova església.  ç

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia de Viu de Llevata)

És una capella romànica semitroglodítica del poble de Viu de Llevata, cap de municipi propi fins al 1968, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Dins del mateix nucli de població, pertany a Casa Ancelles. És probable que fos la capella del castell de Viu de Llevata, que era just al damunt seu.
En resta la part nord-est de la capçalera, en un lloc ple de vegetació i difícil, per tant, de veure. No en queden més restes perquè degueren ser arrasades en ampliar el camí que comunica les dues parts del poble de Viu de Llevata.  

 

Escultors Catalans (Joan de Tours)

O Jean de Tours, Tours (Francia), segle XV - Calella (Barcelo0na), 1563. Fou un imatger i escultor francès que treballà molt activament a Catalunya des de 1509. Fou deixeble de Girart Spirich.
Entre 1522-1527 treballa al Palau de la Generalitat de Catalunya. Realitzà, per a la cambra daurada, unes talles en fusta policromada d'uns àngels sostenint l'escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. També se li atribueixen la decoració del coronament de les portes d'accés a la cambra daurada i a la sala Verge de Montserrat des de la galeria gòtica. Col·laborà en nombroses obres de diversos artistes, principalment amb Martín Díez de Liatzasolo i el mestre orguener Joan Masiques, amb els quals, el 23 d'agost de 1531, va formar una companyia escultòrica per atendre els encàrrecs de quatre retaules: Sant Vicenç de Mollet, Santa Coloma de Marata, Sant Esteve de Canyamars i Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. Els de Mollet i Dosrius foren destruïts el 1936.

Tornarà a treballar amb Díez de Liatzasolo en el retaule major de l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona segons un contracte de 2 de desembre de 1531. Per a realitzar aquest retaule prèviament havien fet un acord amb Damià Forment, però finalment no va participar, tot i que sovint s'ha adjudicat el retaule a aquest darrer artísta. Altre treball de Tours i Martí Díez fou el retaule per a la confraria de carnissers a l'església del Carme de Barcelona. Se li ha atribuït una col·laboració en algunes talles del cor de la Catedral de Barcelona. És l'autor de la portada barroca de l'església de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella, coneguda com la portada dels apòstols, amb un relleus del cap dels dotze apòstols.
El 1542, realitzà el retaule renaixentista de l'altar major de l'església de Sant Martí d'Arenys de Munt en col·laboració amb el pintor Pere Serafí. Destruït durant la guerra civil, només es conserven dues talles.

Escultors Catalans (Pere Girart)

O Guirart, o Guitart. Reus (Tarragona) 1546 - primer terç del segle XVII. Va ser un escultor i daurador català. Va ser un conegut escultor de retaules que treballà a Catalunya la segona meitat del segle xvi. És molt escassa la documentació sobre aquest escultor. L'historiador reusenc Andreu de Bofarull diu que el seu treball com a artista era molt valorat pels entesos i que va tenir alguns deixebles molt aprofitats que van treballar a Barcelona. L'any 1543, un cop la nova prioral de sant Pere de Reus va ser oberta al culte, el Consell de la Vila va iniciar el passos per cobrir l'altar major amb un nou retaule que estigués a l'altura de la nova església. L'antic, dissenyat i construït per Pere Ostris, era massa petit per l'envergadura interior que tenia l'edifici. Però no va ser fins al 1576 que es començà el retaule que finalment va presidir el presbiteri de la nova església i que serà considerat una de les obres més emblemàtiques de la imatgeria religiosa dels segles XVI i XVII realitzades a Catalunya. En el seu procés constructiu, llarg i accidentat, que es desenvolupà entre 1576 i 1634, hi van participar alguns dels artistes més importants que en aquell moment treballaven al Principat. El conjunt va ser organitzat en dues parts. La primera s'inicià el 1576, quan Pietro Paolo de Montalbergo i Isaac Hermes dissenyaren un retaule de dos cossos que es recolzaven sobre un basament de pedra i el bancal, coronats per un àtic i dividit verticalment per set carrers. Sota la seva direcció, Pere Girart va dibuixar-ne la traça i va realitzar la talla de l'estructura. Les escultures que s'hi van instal·lar foren realitzades per Gaspar Huguet que a la seva mort va ser substituït per Agustí Pujol (pare), mentre que les sis taules i dos medallons van ser pintats per Isaac Hermes. El 1579 es van col·locar les pintures a l'estructura del retaule. El 1593 el retaule encara estava inacabat, li mancava encara la difícil tasca de la dauradura i policromia de tota l'estructura de fusta i les escultures que s'hi allotjaven. El retaule va ser ampliat el 1623 per Agustí Pujol II.

Pere Girart va allargar la construcció del retaule fins al 1582, i també va construir per l'església de Sant Pere un sagrari de fusta el 1578. Segons Andreu de Bofarull, quan va entregar el traçat del retaule els Jurats es van queixar, ja que havia gastat 400 lliures més que el preu acordat. Van ser examinades per un expert de Barcelona i pel mestre Blanch de Tarragona i ela van donar per bons "por la corrección del dibujo y demás requisitos bien entendidos del arte".
El retaule va presidir el presbiteri de la Prioral de sant Pere al llarg de tres-cents anys, fins que el 1936 va ser desmuntat per Pere Rius i Salvador Vilaseca per protegir-lo dels aldarulls que es van produir durant els primers mesos de la guerra civil. Però, paradoxalment, el retaule, conjuntament amb altres objectes i obres recuperats de la Prioral, van ser traslladats als magatzems que el Museu havia instal·lat a la casa Gay Borràs i van ser greument afectats pels bombardejos que l'aviació feixista va realitzar sobre la població civil reusenca a començaments de 1938. Tot i així, es va poder salvar una part de la imatgeria i la totalitat de les taules que en formaven part

Escultors Catalans (Martín Díez de Liatzasolo)

Alkiza (Guipúscoa), c.1500 - Barcelona, 1583. És considerat un dels millors escultors del segle XVI. Va participar en la producció de diversos retaules, grups escultòrics i figures exemptes que demostren l'assimilació de les fórmules del renaixement italià juntament amb el llenguatge clàssic. Tot i que encara se li pot trobar un rastre de tradició medieval, no deixa de ser un dels artistes més representatius de l'època del Renaixement a Catalunya i sota la seva mirada es desenvolupa una important etapa de l'escultura catalana. També va ser perit de diverses obres d'art, no sense polèmica, que li causaren una certa mala fama. La seva principal producció es va desenvolupar a la ciutat de Barcelona.

Escultors Catalans (Pau Costa)

Vic (Barcelona), juny de 1663 o 1672 – Cadaqués (Girona), 7 de novembre de 1726 o 1727. Fou un dels escultors catalans més prestigiosos d'estil barroc. També va ser el responsable de la introducció dels models escultòrics de l'alt barroc romà, especialment en l'òrbita romana de Carlo Maratta. Fou propietari d'un dels tallers més actius del primer terç del s. XVIII.
D'origen vigatà, la seva trajectòria laboral el portà a treballar en diverses poblacions de la Catalunya central (com a Barcelona o Berga) i de la diòcesi de Girona, deixant el seu primer taller de Vic en el qual havia començat la seva trajectòria com a mestre independent. Es casà dos cops, primer amb Teresa Cases, filla del mestre de cases Pere Cases, amb la que tingué dos fills, Pere i Teresa; a la mort de la primera es casà en segona núpcies amb Maria Perelló, filla de l'escultor Miquel Perelló. Fruit d'aquest segon matrimoni nasqueren dues filles, Maria i Josepa, i un fill, Antoni Costa i Perelló. Els seus dos fills seguiran les petjades artístiques del pare: Pere Costa i Cases serà un dels escultors i arquitectes més importants de l'estil barroc català del s. XVIII, mentre que Antoni Costa i Perelló ingressaria al col·legi d'argenters de Barcelona.

Escultors Catalans (Arnau Campredon)

Perpigna (Francia) - Illes Balears ¿?. Escultor que viu al segle XIV. Fou escultor i orfebre documentat en Perpinyà a començaments del segle XIV i també a Palma com aprenent de l'escultor francès Pierre de Guines. Provenia d'una família d'artistes tots localitzats al Rosselló i a Mallorca. El primer d'ells va ser Bartomeu Campredon que va realitzar a la fi del segle xiii parteix del cor de la catedral d'Elna avui desaparegut, el seu oncle Antonio Camprodon junt amb el seu fill també es van dedicar a l'escultura i alhora Arnau va tenir un fill que va continuar amb l'ofici de la família. El 1303 l'abat del monestir de Sant Cugat Pons Burguet (1298-1306) va rebre un llegat de Bonanat Basset destinat per a la construcció d'una arqueta per a la custòdia de relíquies de sant Cugat
L'encàrrec es va realitzar a Joan de Gènova orfebre establert a Perpinyà, en aquells dies capital continental del regne de Mallorca.[3] Al document del contracte apareix anomenat junt a l'orfebre Joan de Gènova. També al mateix document s'estableix que els desplaçaments a Barcelona dels dos artistes serien a càrrec dels comitents del monestir de Sant Cugat

Escultors Catalans (Arnau Cadell)

O Gatell fou un escultor català del segle xii i xiii. Junt amb el seu taller és autor dels capitells dels claustres del monestir de Sant Cugat iniciat vers el 1190 i de la catedral de Girona.
Les representacions als capitells fets per Cadell mostren ornaments vegetals, formes corínties, escenes de la vida del monjos i temes històrics de la Bíblia que tenen relació amb els capitells de Sant Pere de Galligants. Arnau Cadell és el primer artista català conegut amb nom i cognom. Es conserva el seu testament redactat a Girona l'any 1221 en el qual deixa béns al monestir de Sant Cugat i a la Catedral de Girona. A més al claustre del monestir de Sant Cugat es troba un autoretrat seu (avui en dia incomplet) i una signatura que diu en llatí: "Aquesta és la imatge de l'escultor Arnau Cadell, que construí aquest claustre per a la posteritat"