martes, 14 de abril de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Sadurní de la Roca)

És una església gòtica de la Roca del Vallès protegida com a bé cultural d'interès local.  L'edifici és de nau única, coberta per tres trams de volta de creueria. Té dues capelles laterals cobertes també amb creueria a ambdós costats de la nau, estan situades entre contraforts que sobresurten a l'exterior. El cor és d'arc rebaixat i de volta de creueria. L'absis és poligonal i té contraforts a l'exterior. La portada és d'un gòtic tardà, flanquejada per contraforts i pinacles, i arquivoltes apuntades formant una fornícula per la imatge de sant Sadurní. La torre espadanya és de paredat, és d'un cos únic amb dos arcs de mig punt de maó i coronat per merlets



Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Sant Pere de Vilamajor)

És una església del municipi de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental). Construïda entre el segle XVI i a principis del XVII, està situada al centre històric del municipi, conegut amb el nom de la Força. Des de sempre ha estat dedicada al patró del municipi Sant Pere. La parròquia forma part del Bisbat de Terrassa. El 1108 la parròquia fou donada a la catedral de Barcelona. És una de les esglésies més grans que es van construir a finals del segle XVI. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya com a bé cultural d'interès local amb la torre com a bé cultural d'interès nacional. La nau central es suporta amb contraforts i hi ha dos cossos laterals amb capelles. La façana dóna a ponent, a la part superior hi ha un ull de bou. La porta té dues columnes amb capitells corintis, fris senzill i permòdols florals, i el frontó és partit, de gust neoclàssic. Els permòdols prenen forma de capitell doricotoscà, a la imposta dels arcs de les capelles es reprodueixen la mateixa motllura de capitell, i s'estén el frontis del contrafort fins al punt de donar-li imatge de pilastra dòrica mancada d'entaulament.

L'església parroquial de Sant Pere de Vilamajor, s'aixeca en el que fou el pati d'armes de l'antic castell de Vilamajor. Com que la planta de l'església era més gran, s'enderrocà part de la muralla del recinte sobirà per encabir-hi l'absis (actualment carrer de Brugueres). L'església es construí amb les runes del castell, que fou enrunat pel terratrèmol de Catalunya de 1448. A mitjans del segle xvi, es va prohibir fer ús de les runes del castell si no eren per a la construcció de la nova església.

L'església es va acabar cap al 1610, deu anys després de la seva benedicció. És un temple gòtic tardà compost d'una nau de 29,2 x 9,6 metres coberta amb voltes ogivals, amb claus de volta amb sants esculpits, suportats per contraforts que forment dos cossos amb capelles laterals. L'absis és poligonal de cinc costats. Al segle XVIII s'afegí a la part de llevant, una sagristia que donava a l'antic cementiri. L'església té una porta neoclàssica, amb una columna a cada banda acabada amb un capitell compost en força mal estat de conservació.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pau de Montmany)

És una antiga església d'estil gòtic tardà, actualment en estat ruïnós, del terme municipal del Figueró, dins de l'antic poble rural de Montmany de Puiggraciós, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església adossada a un edifici. Té planta de creu llatina (la nau fa 11,28 metres de longitud per 5,12 d'amplada i una alçada de 6,5. Els braços laterals de les capelles fan 3,2 metres de llargària i 3 d'amplada). Nau única que es cobria amb volta de canó i les capelles del creuer i de l'absis amb voltes de nervis. Té absis poligonal. La portada està mig tapiada i la façana té una gran escletxa pel mig. La portada està coronada per un frontó de tipus renaixentista, amb tríglifs i mètopes. El campanar d'espadanya és de dos buits. Els angles estan emmarcats per carreus

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià de Palou)

És una església parroquial al poble de Palou al municipi de Granollers (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. De la primitiva església romànica no en queda res. L'actual es construí probablement al segle XVI perquè consta que durant el segle XV, el temple romànic estava en males condicions. Així, en la visita del 21 de desembre de 1403 es diu que la fàbrica necessita una reparació total. En canvi, a les visites de finals del XVI i principis del XVII, es diu que la fàbrica no necessita reparació però sí la teulada. L'interior i la portada foren restaurats a començaments del segle XX.

Església, d'estil gòtic tardà rural, orientada cap a ponent; té una nau amb la teulada més baixa que les parets que la sustenten. Les capelles laterals i l'absis poligonal estan reforçades per contraforts. La volta de la nau i de l'absis és de creueria encara que hi manquen les claus i les mènsules. La façana està acabada en semicercle, d'estil català. Té un ull de bou i una portada d'estil gòtic tardà. Un arc apuntat emmarca una porta de llinda plana amb un timpà decorat amb un relleu d'un cavaller. El campanar té dos cossos amb quatre buits de mig punt per a les campanes i, damunt, hi ha un rellotge. Les capelles que hi havia abans de 1936 estan molt ben detallades per l'Antoni Gallardo. Actualment, al presbiteri, hi ha un altar modern. Hi ha cinc capelles laterals de volta de creueria. Les dues més grans són de l'època de l'edifici i les altres dues són posteriors. A la primera de la dreta hi ha un altar del Santíssim amb una imatge gòtica de la Mare de Déu del Lledó -avui dia, una reproducció-. El material emprat per aquesta construcció és el paredat arrebossat

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan de Sanata)

És una església al terme municipal de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de nau única, coberta amb quatre trams de volta de creueria. L'absis fa també de presbiteri, és vuitavat irregular i té contraforts a l'exterior, un d'ells amb la data de 1684. Els arcs de la volta estan pintats imitant granit. Té dues capelles laterals més baixes que la central, cobertes amb volta de creueria. La façana es va allargar l'any 1574. El campanar, damunt un cos que sembla més antic, és de planta quadrada i té tres cossos, l'últim de carreu de granit i coronat amb merlets.

El lloc apareix esmentat per primera vegada l'any 1003 i l'any 1040 s'uneix a la canònica de la Seu de Barcelona pel bisbe Guislabert. L'any 1413 s'uneix a la parròquia de Collsabadell i a partir del 1843 torna a ser independent. La zona inferior del campanar es pensa que és d'una construcció anterior, del segle XIII. L'any 1572 es contracten les obres de reforma al mestre Pere Balle. L'església la va allargar Joan Font l'any 1574. en un contrafort hi ha gravada la data de 1684 que ens indica una reforma de l'edifici. A finals del segle XIX es van fer altres reformes

Pintors Catalans (Amadeu Fontanet i Clec)

Manresa, Bages, 1907 - Barcelona, 1982. Fou un pintor català. La seva obra és de marcada temàtica paisatgística, i ha traslladat al llenç nombrosos indrets de Catalunya amb un llenguatge i sensibilitat propis. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi a títol pòstum.

Pintors Catalans (Sefa Figuerola)

Valls (Tarragona), 1948. Es una artista i activista cultural catalana. Estudia a l’Escola Taller d’Art de la Diputació a Tarragona durant els anys 1970 a 1975. Allí va tenir com a professors Ramon Ferran, Lluís Saumells, Magda Folch, Tomàs Olivar i Mariano Rubio. El 1975 va revalidar els seus estudis a l’Escola d’Art Ciutat de Balaguer, on va obtenir el diploma d’arts gràfiques. Durant els anys 1977 i 1978 va estudiar gravat amb Ramon Ferran i Jordi Secall. L’any 1977 s’integra al grup de Teatre del Principal de Valls, treballa en els decorats i dissenya vestuaris, alguns programes i cartells. A partir de 1981 i durant uns quants anys col·labora amb la crítica d’art Quaderns de Vilaniu i l'any 1997 obté la llicenciatura en història de l'art per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Participa com a documentalista en el llibre d’Antonio Salcedo L’art del segle XX a les comarques de Tarragona (2001) i és comissària amb Jordi París de l’exposició “L’Art a Valls de la postguerra en l'actualitat” al Museu de Valls (2003). Col·labora amb el Cine Club de Valls, sobre el qual ha publicat una primera aproximació històrica. Malgrat la seva àmplia informació i el domini assolit, Sefa Figuerola ha mostrat molt poques vegades en públic les seves obres, i quan ho ha fet ha estat en mostres col·lectives. Hi ha un tema essencial en el seu treball: la dona. Ella és la protagonista dels seus gravats, de les seves pintures i dels seus dibuixos. Totes elles són figures amb clares reminiscències de l’època blava de Picasso.

Pintors Catalans (Alfred Figueras i Sanmartí)

Sant Fruitós de Bages (Barcelona), 1898 - Barcelona, 1980. Fou un pintor i gravador català. La família Figueras vivia del conreu de les terres i d'una botiga familiar. Quan el pintor va fer els 14 anys, van anar a viure a Barcelona perquè el pare havia comprat una botiga important a la capital catalana.

Des de molt jove Alfred Figueras va mostrar el seu interès per dedicar-se a l'art, i amb aquesta intenció, l'any 1917 inicia els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de la LLotja amb el pintor Francesc Labarta de mestre. Per aquestes dates Alfred Figueras entra en contacte amb l’impressionisme i el cezannisme gràcies a l’Exposició d’Art Francès celebrada a Barcelona, que influiran enormement en la seva creació artística. Freqüentà el grup d'Els evolucionistes en l'esfera estètica del noucentisme i, influït per Cézanne i pels fauvistes, desenvolupà una obra personal, construïda i de colors austers. Temàticament hi dominen els paisatges urbans, els interiors amb figures i els temes arabitzants. L’any 1921 forma amb alguns companys l'agrupació artística coneguda com a Saló Noucentista.

L’any 1924  acaba els seus estudis i marxa a París, que en aquell moment és el centre mundial de la pintura i els nous corrents artístics. Allà coneixerà més a fons l’obra dels pintors postimpressionistes com Cézanne, Van Gogh i Gauguin, així com artistes cubistes. Comença a relacionar-se amb pintors de renom com Picasso, Miró, Clarà i Pruna.

Amb l'arribada de la dictadura militar de Primo de Rivera, Figueras s’exilia a Alger des del 1925 al 1930, juntament amb l’escultor Rafael Tona, on fundaren l’Acadèmia Arts. Durant els anys d'exili en aquesta ciutat colonial comença a relacionar-se amb escriptors com Gabriel Audisio, Albert Camus i amb l'arquitecte Le Corbusier. També coneixerà Alba Valls, una noia de Sant Feliu de Guíxols que es convertiria en la seva muller.

L’any 1931, proclamada la Segona República, Alfred Figueras retorna a Sant Fruitós de Bages, on viurà durant la Guerra Civil i on, cap al 1934, construirà una casa dissenyada pel seu amic Le Corbusier. Preocupat per la vida artística i cultural del seu entorn, Figueras va participar en diverses exposicions a Manresa i va presentar un projecte d’escola d'art a la capital del Bages. Casa seva era un centre on molts amics i joves es reunien per discutir, pintar o fer teatre.
A partir de l'any 1945 es va instal·lar de nou a Barcelona, on reprendrà la seva vida artística fent nombroses exposicions en diverses galeries d'art de la ciutat. El 1950 feu una estada al Marroc, convidat pel govern francès, i allà hi pintà una sèrie d'olis que van ser exhibits a la Sala Parés de Barcelona, on hi exposà regularment.
Al llarg de la seva vida, el pintor santfruitosenc va anar visitant freqüentment Mallorca, Eivissa, París, Provença i Algèria. En una d'aquestes estades, publica el llibre Images d’Alger, compost per 20 aiguaforts acompanyats de textos d’André Guidé.

Pintors Catalans (Agustí Ferrer i Pino)

Sitges (Barcelona), 14 de juliol de 1884 - Sitges (Barcelona), 2 de gener de 1960. Fou un pintor català. Des de petit demostrà una gran aptitud per al dibuix. Assistí a les classes de Llotja, on fou deixeble d'Agapit Vallmitjana, i freqüentà els ambients artístics barcelonins de tombant de segle. El 1907 es traslladà a Madrid amb la intenció de perfeccionar els seus coneixements pictòrics al Museu del Prado. Fascinat per les civilitzacions antigues a partir de 1909 viatjà molt i passà llargues temporades a Itàlia, el nord d'Àfrica i França. Durant aquest periple decorà una nau de l'església de Sant Jaume de Montserrat, a Roma, El Teatro de la Zarzuela Española, a Orà, i diversos restaurants de Lió. De retorn a Espanya, on pràcticament ningú no el coneixia, la revista madrilenya La Esfera li dedicà un elogiós article que el feu sortir de l'anonimat (1914).
Placa Commemorativa a la casa on visqué Agustí Ferrer i Pino a la vila de Sitges

Instal·lat a Sitges, entre finals de 1915 i inicis de 1916, per encàrrec de l'administració de l'Hospital de Sant Joan, pintà sengles frescos a la capella i a l'escala principal de la institució, en els quals representà el tema bíblic de Salomé i el Baptista. Posteriorment decorà la boca de l'escenari del saló-teatre del Centre Obrer (1916; avui desaparegut), el cambril de la Verge del Vinyet (1919), el vestíbul de la casa de Correus (1926) i el presbiteri de l'ermita de la Trinitat (1929). La seva obra més important, però, fou la decoració de la façana i del saló-teatre del Casino Prado, que realitzà en diverses etapes entre 1921 i 1930. Fora d'aquí féu pintures murals a les esglésies de Sant Jaume de Moja (1927) i Sant Marçal de Castellet, a la capella dels pares de la Sagrada Família, a Vilafranca del Penedès, i al Restaurant Masdeu, a Barcelona (1932), entre altres.

Paral·lelament a l'elaboració d'aquests frescos, exposà en diverses sales d'art barcelonines, com ara la Sala Reig (1918), la casa d'antiguitats Malmedé (1925, en dues ocasions), les Galeries Dalmau (1926), la Sala Busquets (1929) i la Sala Parés (1930 i 1932). Prengué part, així mateix, en l'Exposició de Primavera organitzada per l'ajuntament de Barcelona (1922) i en les exposicions d'Art del Penedès que tingueren lloc a Vilafranca (1926), el Vendrell (1927) i Vilanova i la Geltrú (1929).

A Sitges, a més d'exposar a la Galeria d'Art i Lletres (1926) i al Pavelló de Mar (1929), intervingué en l'Exposició Històrica d'Art Sitgetà (1925) i en els certàmens artístics que anualment organitzava la Federació de Joves Cristians (1932- 1935). El 1918, a iniciativa del doctor Rafael Padrol i Milà, l'ajuntament adquirí el seu quadre La parella per a la Pinacoteca Local. Altrament, dissenyà el Drac, que fou estrenat per la Festa Major de 1922 (li va fer l'encàrrec l'aleshores alcalde Josep Planes i Robert, que anteriorment ja li havia encomanat les pintures amb la il·lustració, col·laborant de manera periòdica a la revista L'Amic de les Arts i als setmanaris La Punta i Gaseta de Sitges. 


Després de la guerra exposà al Salón Dardo, de Madrid (1944), i a les Galeries La Xarmada, de Sitges (1944-1948); el catàleg de l'exposició de 1946, on es pogueren veure les teles pintades a Mallorca l'any anterior, fou presentada per César González-Ruano.

Artista independent i excel·lent dibuixant, Ferrer sabé plasmar amb personalitat pròpia tots els temes que tractà: paisatges, escenes de platja i barques, retrats, bodegons i figures. Els quadres sobre Sitges, els seus entorns (Les Pruelles, la Trinitat, can Pere Mestre, etc.) i la Festa Major ocupen un lloc preeminent dins la seva obra. Com a retratista no es conformà en reproduir amb fidelitat l'aspecte físic dels personatges, ans aconseguí mostrar-ne la psicologia, ja fossin prohoms il·lustres (Bartomeu Carbonell i Batlle, Bonaventura Julià i Masó) o figures populars (Pep Capelles, l'avi Terradeus)

Va morir a Sitges el 2 de gener de 1960, als setanta-cinc anys d'edat. Quatre mesos després, el consistori presidit accidentament per Josep Ferret i de Querol acordà dedicar-li un carrer al sector de Terramar. L'estiu de 1962 es celebrà una exposició commorativa al Saló Blau de Maricel, i a principis de 1986, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, el Grup d'Estudis Sitgetans organitzà una antològica en la qual es pogueren veure una cinquatena d'obres del pintor. Ferrer va viure molts anys en una casa del carrer de Sant Joan; actualment hi ha una placa ceràmica a la façana que recorda aquest fet.