És l'església parroquial de la vila de Barbens al Pla d'Urgell. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Església de tres naus amb coberta a doble vessant. La nau central queda separada de les laterals per arcs de mig punt suportades per pilastres; té tres trams i sis columnes adossades a les pilastres amb capitells decorats. A les naus laterals hi ha tres capelles corregudes. Les naus estan cobertes amb volta de creueria excepte un tram als peus de l'església que té volta de canó. El cor també és als peus. La façana principal té una porta d'arc de mig punt feta amb dovelles de grans dimensions; per s'obre hi ha una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i per sobre hi ha un petit rosetó. A la part superior de la façana, en el costat dret, s'aixeca el campanar que és de planta quadrangular, amb una finestra d'arc de mig punt a cada cara per encabir les campanes, i està rematada per una balustrada. La base de l'església són de finals del romànic mentre que la resta dels murs són d'una reforma que es va dur a terme l'any 1686
sábado, 25 de abril de 2020
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Barbens)
És l'església parroquial de la vila de Barbens al Pla d'Urgell. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Església de tres naus amb coberta a doble vessant. La nau central queda separada de les laterals per arcs de mig punt suportades per pilastres; té tres trams i sis columnes adossades a les pilastres amb capitells decorats. A les naus laterals hi ha tres capelles corregudes. Les naus estan cobertes amb volta de creueria excepte un tram als peus de l'església que té volta de canó. El cor també és als peus. La façana principal té una porta d'arc de mig punt feta amb dovelles de grans dimensions; per s'obre hi ha una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i per sobre hi ha un petit rosetó. A la part superior de la façana, en el costat dret, s'aixeca el campanar que és de planta quadrangular, amb una finestra d'arc de mig punt a cada cara per encabir les campanes, i està rematada per una balustrada. La base de l'església són de finals del romànic mentre que la resta dels murs són d'una reforma que es va dur a terme l'any 1686
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Linyola)
El frontis de l'església de Linyola obeeix a uns paràmetres estilístics que el situen en l'estil Plateresc. A banda i banda de la porta hi ha una columnes adossades que, descansant en una base composta per dues motllures, fust estriat, collarí i capitell de factura coríntia. Damunt d'aquest, en el fris, hi ha un relleu amb decoració figurativa (cares d'angelets alats) i decoració vegetal. Al bell mig de l'arquitravat i damunt la clau de volta que presenta un alt relleu amb forma de fulla d'acant, hi ha un dels elements més importants de la portada: un medalló el·líptic amb la representació de l'escut de Linyola (un feix de Lli)
Damunt el fris s'hi disposa l'astràgal que suporta un timpà escapçat i amb volutes entremig de les que hi ha un seguit de motllures amb forma de pedestal. En aquest espai hi devia haver una figura, actualment desapareguda i que es creu que podria ser una representació de Crist, ja que a sota se situa una cara aixafada i amb amplis bigotis que podria ser una representació del mal vençut seguint una tipologia molt típica del món medieval i que es podria aplicar en aquesta façana, que és molt posterior, si tenim en compte que les figures que la decoren són reaprofitades de la façana d'època gòtica. Cal remarcar la decoració de l'intradós de l'arc de la porta, feta a base de casetons que emmarquen decoració vegetal i figurativa (àngels músics, cares d'animals, etc.).
Escultures del frontis de l'església. Figures amb elements d'alt relleu (braç de l'àngel, cap de la figura de la dreta), treballats en un sol bloc de pedra arenosa, material de fàcil erosió d'aquí que el seu estat presenti un alt grau de desintegració. La figura de l'esquerra representa un àngel agenollat. D'un dels seus braços n'ha desaparegut la meitat però el que en queda, de l'espatlla al colze, ens indica que devia estar mig alçat. L'altre el repenja, amb el puny tancat, damunt el genoll. D'aquest figura cal destacar el tractament del rostre, els cabells i els plecs del vestit cenyit a la cintura. Si bé la figura no és de primera línia, demostra la cura de l'autor en els petits detalls. De la figura de la dreta, poca cosa es pot dir degut al seu alt grau de deteriorament, però presenta una figura femenina asseguda en una mena de trona amb els braços damunt la falda, s'intueix un bon tractament de la vestimenta, la qual es compon de túnica i mantell. La peça histórica per excel·lència és la pila baptismal on milers de linyolencs de moltes generaciones han inclinat el cap per ser batejats.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu del Coll)
És l'actual església parroquial del poble de Salàs de Pallars, del terme municipal del mateix nom, a la comarca del Pallars Jussà. La façana exterior és alta i estreta, i està culminada per un campanar de torre de planta quadrada. La porta principal és adovellada.A l'interior, la nau central és coberta amb volta de canó apuntada, i les laterals, fruit d'una ampliació posterior, són de volta de creueria. Tot i que de vegades se l'esmenta com a església romànica, el temple actual sembla força més tardà, amb elements medievals, però ja dins del gòtic, i fins i tot èpoques posteriors.
Una particularitat d'aquesta església és que el presbiteri està travessat per sota pel carrer de Bon Jesús, que el franqueja per un pont.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Marc del Montmell)
És una ermita al terme municipal del Montmell inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A l'ermita de Sant Marc s'hi accedeix per un corriol que surt per la dreta de la carretera, davant una pedrera on s'exploten graves per a la construcció. L'accés és difícil, ja que es troba al cim d'una muntanya.És una capella d'una sola nau amb volta de canó apuntada, que fou ampliada i modificada amb un absis gòtic cobert amb volta. El campanar és de cadireta i la porta, amb arquivolta, és a la façana sud, on hi ha restes d'un porxo amb una gran arcada d'additament posterior. A la dreta de l'edifici també es troben les restes de les dependències de l'ermità. Des de l'exterior es veu perfectament la diferència d'alçada que hi ha entre les dues parts de l'edifici, la romànica i la gòtica.
L'edifici es documenta ja l'any 1370. S'hi celebrava i encara s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Marc. A causa dels fets de 1936 fou cremada i abandonada per l'ermità, amb la qual cosa avui es troba bastant enderrocada, sobretot el porxo i la casa de l'ermità.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Esparreguera)
És una església del municipi d'Esparreguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, molt àmplia, capçada per un absis de planta heptagonal i coberta per una volta de creueria, els nervis de la qual recolzen sobre pilastres, d'estil clàssic, adossades. Les claus de volta presenten una ornamentació d'estil classicitzant. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Tant les portes nord i sud de l'església, com les de les sagristies, són renaixentistes, amb una estructura de columnes dòriques que sostenen sengles entaulaments. El campanar, que no fou acabat fins al 1636, és de secció poligonal i realitzat en estil barroc, tot esdevenint un autèntic mirador del Llobregat. Tot l'edifici és fet amb pedra, construït en un estil que estructuralment segueix la tradició del gòtic català encara que en l'ornamentació incorpora un llenguatge renaixentista i barroc. La façana de ponent va ser decorada amb un mural de ceràmica d'Enric Serra entre 1950 i 1954Pintors Catalans (Goretti Pomé i Tarrés)
La Pobla de Segur (Lleida), 8 de juliol de 1968, anomenada artísticament Goretty, és una artista visual i poetessa catalana. La seva pintura destaca pel treball de la textura i per la recerca constant de la substància primera, la Naturalesa; elements que la connecten amb els seus orígens.
Posteriorment va estudiar a Barcelona, a la facultat de Belles Arts de la UB, on l'etiquetaren d'abstracta pel seu ús atípic dels colors i de la singularitat de les textures que aconseguia. Goretty reconeix que l'etapa universitària li va servir per enriquir-se des del punt de vist tècnic. El canvi de poble a ciutat suposà un canvi radical, va deixar enrere un món de línies orgàniques, colors i formes diferents les unes de les altres (el paisatge de La Pobla de Segur) per entrar de ple a un món de línies rectes i monotonia com és la ciutat.
L'any 2000 impulsà la Mostra d'art jove del Batxillerat artístic d'una escola de Barcelona, una activitat que brinda l'oportunitat als joves estudiants de batxillerat de les Escolàpies de penjar un quadre a un local del teixit comercial de CorEixample. D'aquesta manera els joves alumnes tenen l'experiència d'exposar una obra pròpia i de tot el que comporta (gestió d'esdeveniments culturals, muntatge-desmuntatge, parlar amb el propietari del local, etc.).[7] A banda d'exposar, la mostra d'art jove porta diverses persones relacionades amb el món artístico-cultural (com Perico Pastor, Lourdes Fisa, la galerista René Metras i el crític d'art Ramón Casalé, entre d'altres) per realitzar diverses conferències i fer crítica de les obres realitzades.
Posteriorment va estudiar a Barcelona, a la facultat de Belles Arts de la UB, on l'etiquetaren d'abstracta pel seu ús atípic dels colors i de la singularitat de les textures que aconseguia. Goretty reconeix que l'etapa universitària li va servir per enriquir-se des del punt de vist tècnic. El canvi de poble a ciutat suposà un canvi radical, va deixar enrere un món de línies orgàniques, colors i formes diferents les unes de les altres (el paisatge de La Pobla de Segur) per entrar de ple a un món de línies rectes i monotonia com és la ciutat.
L'any 2000 impulsà la Mostra d'art jove del Batxillerat artístic d'una escola de Barcelona, una activitat que brinda l'oportunitat als joves estudiants de batxillerat de les Escolàpies de penjar un quadre a un local del teixit comercial de CorEixample. D'aquesta manera els joves alumnes tenen l'experiència d'exposar una obra pròpia i de tot el que comporta (gestió d'esdeveniments culturals, muntatge-desmuntatge, parlar amb el propietari del local, etc.).[7] A banda d'exposar, la mostra d'art jove porta diverses persones relacionades amb el món artístico-cultural (com Perico Pastor, Lourdes Fisa, la galerista René Metras i el crític d'art Ramón Casalé, entre d'altres) per realitzar diverses conferències i fer crítica de les obres realitzades.
Pintors Catalans (Antonio Gonzalo Lindín)
Oviedo (Astúries). el 2 de juliol de 1920 - Tarragona l'any 1999. Va ser un pintor. Resideix a la seva ciutat natal fins al 1928 quan es trasllada a viure a Tarragona amb els seus pares. El 1935 ingressa a l'Escola – Taller de Pintura i Escultura de la Generalitat de Catalunya sense tenir l'edat mínima requerida; quan per fi hi pot accedir oficialment, la seva pintura es comença a centrar-se en els paisatges i ressalta l'entusiasme i la passió que sentia en aquell moment. A l'Escola - Taller hi va tenir companys artistes amb els mateixos objectiu que ell, millorar els seus coneixements i madurar com a professional en el món de l'art, uns dels seus companys van ser Maria Teresa Ripoll, Marià Bofarull, CLaustre Panadès, Ramon Vives, Rosa LLauradó, Josep Busquets, Josep Calaf Genovés i Josep Sarobé Castelló. Els professors més importants que va tenir Gonzalo Lindín foren: Joan Rebull en escultura, Josep Maria Capdevila en història de l'art, i el més important, Ignasi Mallol, un dels promotors de l'Escola d'Art de Tarragona.
Els lligams d'estils entre Ignasi Mallol i Gonzalo Lindín van ser molt forts, aquest es va veure molt influenciat per part del seu mestre en el camp de la paisatgística i va haver d'esforçar-s'hi molt per trobar un camí propi i en fer que la seva pintura no fos una mera imitació del seu antic professor. A partir d'aquesta base va creant un paisatge més personal i cada vegada més abstracte i essencialista.
Quan comença la Guerra Civil Espanyola l'artista és reclutat per l'exèrcit de la República. La seva pintura després de la guerra porta la marca del seu mestre, un classicisme apassionat però alhora reflexiu i que de mica en mica es va tornant a encaminar cap a un impressionisme tardà.
L'any 1946, amb l'ajuda de l'alcalde del moment, Enric Olivé Martínez, s'obren les portes d'una nova entitat, l'Escola d'Art de Tarragona i Gonzalo Lindín hi aconsegueix una plaça com a professor de dibuix i pintura, circumstància que li va permetre donar un nou rumb al seu treball inspirat pels seus professors i influenciat per l'ambient d'innovació que es respirava en aquell moment a les comarques tarragonines. Deu anys més tard desenvolupa la seva etapa anomenada “un primer grau d'abstracció física” on incideix en aspectes més objectius, el seu paisatge comença un procés essencialista o eidètic i perd els aspectes anecdòtics, de manera que podríem dir que s'esdevé una “rehabilitació de la poètica de la Generació del 98”.
El 1951 exposa al Centre de Lectura de Reus, mostra que el dóna a conèixer per tota la comarca i el país. Les obres de l'exposició es troben en una zona intermediària entre extrems antagònics com són la realitat i la idealitat o la figuració i l'abstracció. La línia que marca en aquesta exposició serà la que seguirà durant la resta de la seva producció artística. Alguns crítics d'art van denominar la seva obra com una “singular indecisió” pel contrast d'oposats.
Sobre l'obra de Gonzalo Lindín cal destacar la concepció d'un paisatge que es du a terme des d'una “sensitiva aprehensió” que permet la síntesi harmoniosa entre intuïció i concepte. També és important posar èmfasi respecte a l'execució de la seva obra que transpira un moviment projectiu, el del pintor vers el quadre, amb tota la força i la intencionalitat d'aquell que manté una actitud artística pròxima a l'existencialisme de Miguel de Unamuno
Els lligams d'estils entre Ignasi Mallol i Gonzalo Lindín van ser molt forts, aquest es va veure molt influenciat per part del seu mestre en el camp de la paisatgística i va haver d'esforçar-s'hi molt per trobar un camí propi i en fer que la seva pintura no fos una mera imitació del seu antic professor. A partir d'aquesta base va creant un paisatge més personal i cada vegada més abstracte i essencialista.
Quan comença la Guerra Civil Espanyola l'artista és reclutat per l'exèrcit de la República. La seva pintura després de la guerra porta la marca del seu mestre, un classicisme apassionat però alhora reflexiu i que de mica en mica es va tornant a encaminar cap a un impressionisme tardà.
L'any 1946, amb l'ajuda de l'alcalde del moment, Enric Olivé Martínez, s'obren les portes d'una nova entitat, l'Escola d'Art de Tarragona i Gonzalo Lindín hi aconsegueix una plaça com a professor de dibuix i pintura, circumstància que li va permetre donar un nou rumb al seu treball inspirat pels seus professors i influenciat per l'ambient d'innovació que es respirava en aquell moment a les comarques tarragonines. Deu anys més tard desenvolupa la seva etapa anomenada “un primer grau d'abstracció física” on incideix en aspectes més objectius, el seu paisatge comença un procés essencialista o eidètic i perd els aspectes anecdòtics, de manera que podríem dir que s'esdevé una “rehabilitació de la poètica de la Generació del 98”.
El 1951 exposa al Centre de Lectura de Reus, mostra que el dóna a conèixer per tota la comarca i el país. Les obres de l'exposició es troben en una zona intermediària entre extrems antagònics com són la realitat i la idealitat o la figuració i l'abstracció. La línia que marca en aquesta exposició serà la que seguirà durant la resta de la seva producció artística. Alguns crítics d'art van denominar la seva obra com una “singular indecisió” pel contrast d'oposats.
Sobre l'obra de Gonzalo Lindín cal destacar la concepció d'un paisatge que es du a terme des d'una “sensitiva aprehensió” que permet la síntesi harmoniosa entre intuïció i concepte. També és important posar èmfasi respecte a l'execució de la seva obra que transpira un moviment projectiu, el del pintor vers el quadre, amb tota la força i la intencionalitat d'aquell que manté una actitud artística pròxima a l'existencialisme de Miguel de Unamuno
Pintors Catalans (Baldomer Gili i Roig)
Lleida, 1873 – Barcelona, 1926. Fou un destacat pintor i dibuixant català. Destacà com a gran paisatgista. Va ser diverses vegades president de la secció de pintura del Reial Cercle Artístic de Barcelona.
Si bé la pintura de figura és la temàtica que més singularitza l'obra de Baldomer Gili Roig dins el panorama artístic català a començaments de segle XX, el conreu del paisatge és, per altra banda, el gènere on aplica amb major decisió algunes de les petites llibertats tècniques que el distancien, moderadament, del tradicionalisme més acadèmic, i el tema que, sobretot en els darrers anys de la seva vida, anirà consolidant-se i prenen protagonisme a la pintura costumista.
Alguns autors consideren l'exposició que l'any 1918 fa a la Sala Parés de Barcelona com el punt d'inflexió a partir del qual Gili Roig supera l'anomenat realisme impressionista d'etapes anteriors i s'endinsa en el seu darrer període creatiu, caracteritzat per una nova visió del paisatge, on es fa evident la recuperació i l'aplicació d'un llenguatge pictòric diferent. Així, malgrat partir d'un nivell de detall i domini de la tècnica similars al de pintures anteriors, les obres produïdes a partir d'aquest moment esdevenen un testimoni prou indicatiu dels significatius canvis operats en el pintor a les acaballes de la seva trajectòria vital i artística, fruit d'una major maduresa formal i tècnica.
Si bé la pintura de figura és la temàtica que més singularitza l'obra de Baldomer Gili Roig dins el panorama artístic català a començaments de segle XX, el conreu del paisatge és, per altra banda, el gènere on aplica amb major decisió algunes de les petites llibertats tècniques que el distancien, moderadament, del tradicionalisme més acadèmic, i el tema que, sobretot en els darrers anys de la seva vida, anirà consolidant-se i prenen protagonisme a la pintura costumista.
Alguns autors consideren l'exposició que l'any 1918 fa a la Sala Parés de Barcelona com el punt d'inflexió a partir del qual Gili Roig supera l'anomenat realisme impressionista d'etapes anteriors i s'endinsa en el seu darrer període creatiu, caracteritzat per una nova visió del paisatge, on es fa evident la recuperació i l'aplicació d'un llenguatge pictòric diferent. Així, malgrat partir d'un nivell de detall i domini de la tècnica similars al de pintures anteriors, les obres produïdes a partir d'aquest moment esdevenen un testimoni prou indicatiu dels significatius canvis operats en el pintor a les acaballes de la seva trajectòria vital i artística, fruit d'una major maduresa formal i tècnica.
Pintors Catalans (Aurora Gassó Grau)
Santa Coloma de Queralt (Tarragona), 1928 - Barcelona, 24 de marzo de 2019. És una pintora catalana. Al cap de sis mesos de neixer els seus pares es traslladen a Reus, on va créixer i començà la seva vida artística. Començà els seus estudis artístics a l’acadèmia del pintor Ferré Revascall i després es va traslladar al Círculo Artístico. També assistí a l’Escola d’Art del Centre de Lectura on tingué com a professors Modest Gené i Pere Calderó. Un temps després la seva família es traslladà a Barcelona i ella es matriculà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i també a l’Institut del Teatre.
El gener de 1951 inaugurà la seva primera mostra individual al Centre de Lectura i uns dies més tard ho féu al Casino de Tarragona. Cap al 1954 i els tres anys següents participarà en concursos per donar a conèixer i promocionar les seves obres. El 1955 guanyà la Medalla Fortuny amb l’obra "El Fill". L’any següent prengué part al III Concurs Provincial d’Art que es fa al Centre de Lectura de Reus, concurs en què resultaren guanyadores tres dones: el primer premi atorgat a Maria Teresa Oliva, i els accèssits a Aurora Gassó i Maria Teresa Sanromà. Paral·lelament a la seva obra pictòrica, Aurora i el seu marit, Agustí Ballester, començaren a realitzar dissenys per a teixits. L’èxit que obtingueren amb aquesta nova faceta féu que es convertís en la seva professió fins a la jubilació. L’any 1957 Aurora es presentà al V Saló Nacional de Dibuix per a Alta Costura, on obtingué el primer premi en la modalitat de teixits. Un dels darrers concursos que participà en les comarques de Tarragona fou la Medalla Tapiró, en l’edició de 1958, però Aurora Gassó també es dedicà al món del teatre i l’any 1961 actuà al Candilejas de Barcelona en una obra dirigida pel seu marit.[cal citació]
Als anys setanta, a començament de la dècada, la pintora tornà amb força al camp de la creació pictòrica encetant un cicle d’exposicions que li donaren projecció internacional. El 1965 obtingué el primer Premi de Pintura que organitzaven els Hogares Mundet atorgat per la Diputació de Barcelona i el 1969 guanyà la medalla de bronze en l’Exposició nacional de Valladolid. La primera mostra important d’aquest nou període fou "Homes i Xarxes", a la Galeria Matisse de Barcelona
El gener de 1951 inaugurà la seva primera mostra individual al Centre de Lectura i uns dies més tard ho féu al Casino de Tarragona. Cap al 1954 i els tres anys següents participarà en concursos per donar a conèixer i promocionar les seves obres. El 1955 guanyà la Medalla Fortuny amb l’obra "El Fill". L’any següent prengué part al III Concurs Provincial d’Art que es fa al Centre de Lectura de Reus, concurs en què resultaren guanyadores tres dones: el primer premi atorgat a Maria Teresa Oliva, i els accèssits a Aurora Gassó i Maria Teresa Sanromà. Paral·lelament a la seva obra pictòrica, Aurora i el seu marit, Agustí Ballester, començaren a realitzar dissenys per a teixits. L’èxit que obtingueren amb aquesta nova faceta féu que es convertís en la seva professió fins a la jubilació. L’any 1957 Aurora es presentà al V Saló Nacional de Dibuix per a Alta Costura, on obtingué el primer premi en la modalitat de teixits. Un dels darrers concursos que participà en les comarques de Tarragona fou la Medalla Tapiró, en l’edició de 1958, però Aurora Gassó també es dedicà al món del teatre i l’any 1961 actuà al Candilejas de Barcelona en una obra dirigida pel seu marit.[cal citació]
Als anys setanta, a començament de la dècada, la pintora tornà amb força al camp de la creació pictòrica encetant un cicle d’exposicions que li donaren projecció internacional. El 1965 obtingué el primer Premi de Pintura que organitzaven els Hogares Mundet atorgat per la Diputació de Barcelona i el 1969 guanyà la medalla de bronze en l’Exposició nacional de Valladolid. La primera mostra important d’aquest nou període fou "Homes i Xarxes", a la Galeria Matisse de Barcelona
Pintors Catalans (Sadurní García Anguera)
Girona, 1912 – Tarragona, 1963. Fou un pintor tarragoní que forma part del cercle d'artistes més interessants de la contemporaneïtat. Format al Taller-Escola d'Art de la Diputació de Tarragona. Era un home que coneixia molt bé el seu ofici, posseïa un gran domini del dibuix i una pinzellada ferma i àgil, molt efectista, amb una paleta de colors sobris, tot i que no defugia combinacions de tons vius. Al cap de poc temps de neixer es va traslladar a Tarragona on el seu pare va obtenir una feina a la Delegació d'Hisenda.
Un cop van ser a Tarragona, Sadurní va rebre els seus primers estudis al Col·legi dels Germans Carmelites de l'Ensenyança, per estudiar després el batxillerat a l'Institut. En un primer moment, va iniciar la carrera de Magisteri que, aviat abandonà per dedicar-se a la seva autèntica vocació: la pintura.
L'estudi de la pintura va prendre base teòrica a partir de l'any 1935 al Taller-Escola de Pintura i Escultura que s'havia inaugurat des de feia poc en unes dependències del carrer Rafael de Casanova (actual carrer del Gasòmetre). Tot i la dificultat dels primers moments, en aquelles dependències on disposaven tan sols de cavallets, va poder treballar amb l'experimentat Ignasi Mallol, l'escultor Joan Rebull, Salvador Martorell... A més, com a companys va compartir aules amb personalitats com Anonio Gonzalo Lindín, Josep Maria Ripoll, Enric Brull. El 1938, amb vint-i-sis anys, va ser cridat al front. Sembla que amb la finalitat de retardar la seva incorporació, va fer uns cursets per a l'exèrcit de la República que duraren uns mesos. A causa d'aquesta circumstància, un cop acabada la Guerra civil, fou condemnat i empresonat una temporada a Barcelona. Vers el 1940 va entrar a treballar en un taller d'imatges de Barcelona, on va aprendre a policromar i daurar amb gran profit. Finalment cap al 1942 Garcianguera tornà a Tarragona i es dedicà professionalment a la pintura per esdevenir un dels pintors més importants de la pintura tarragonina contemporània. A més, aquest alumne de la que havia estat la primera escola d'Art, va formar part, també, del primer grup de professors que inauguraren l'Escola-Taller d'Art de la Diputació de Tarragona. Garcianguera participava en la vida de la ciutat i el seu entorn artístic per això formà part del Cercle Pere Johan, dels Amics de l'Art i del Grup Dimecres. Malhauradament, l'artista va morir jove, als 50 anys, fruit d'una llarga malaltia que va intentar encarar amb fortalesa.
Un cop van ser a Tarragona, Sadurní va rebre els seus primers estudis al Col·legi dels Germans Carmelites de l'Ensenyança, per estudiar després el batxillerat a l'Institut. En un primer moment, va iniciar la carrera de Magisteri que, aviat abandonà per dedicar-se a la seva autèntica vocació: la pintura.
L'estudi de la pintura va prendre base teòrica a partir de l'any 1935 al Taller-Escola de Pintura i Escultura que s'havia inaugurat des de feia poc en unes dependències del carrer Rafael de Casanova (actual carrer del Gasòmetre). Tot i la dificultat dels primers moments, en aquelles dependències on disposaven tan sols de cavallets, va poder treballar amb l'experimentat Ignasi Mallol, l'escultor Joan Rebull, Salvador Martorell... A més, com a companys va compartir aules amb personalitats com Anonio Gonzalo Lindín, Josep Maria Ripoll, Enric Brull. El 1938, amb vint-i-sis anys, va ser cridat al front. Sembla que amb la finalitat de retardar la seva incorporació, va fer uns cursets per a l'exèrcit de la República que duraren uns mesos. A causa d'aquesta circumstància, un cop acabada la Guerra civil, fou condemnat i empresonat una temporada a Barcelona. Vers el 1940 va entrar a treballar en un taller d'imatges de Barcelona, on va aprendre a policromar i daurar amb gran profit. Finalment cap al 1942 Garcianguera tornà a Tarragona i es dedicà professionalment a la pintura per esdevenir un dels pintors més importants de la pintura tarragonina contemporània. A més, aquest alumne de la que havia estat la primera escola d'Art, va formar part, també, del primer grup de professors que inauguraren l'Escola-Taller d'Art de la Diputació de Tarragona. Garcianguera participava en la vida de la ciutat i el seu entorn artístic per això formà part del Cercle Pere Johan, dels Amics de l'Art i del Grup Dimecres. Malhauradament, l'artista va morir jove, als 50 anys, fruit d'una llarga malaltia que va intentar encarar amb fortalesa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)