Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Castell-llebre)

És un monument del municipi de Peramola (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. L'estructura de l'església posa de manifest l'estreta relació d'aquesta amb els edificis del voltant, alguns dels quals han desaparegut i s'adapta a l'orografia rocallosa del terreny. Es tracta d'una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals. És capçada per un absis semicircular, més estret que la nau que connecta amb aquesta mitjançant un arc apuntat. L'absis té dues finestres de dobles esqueixada.

La porta principal, situada a la façana sud, és formada per un senzill arc adovellat, sobre el qual hi ha dues carteles que podrien pertànyer a un porxo inexistent. Hi ha dues portes més, totes dues a la façana de ponent. El campanar és una torre de planta quadrada, situat damunt la roca, amb dos pisos que tenen finestres geminades. L'aparell és de petits carreus de mides irregulars disposats en filades no massa regulars. Les cantonades del campanar són formades per carreus més grans.
L'església de Castell-llebre presenta dues etapes constructives ben clares. La primera correspon a finals del segle XI o inicis del segle XII. D'aquest moment es conserva el mur de ponent, el campanar, una part de mur sud i l'absis. La resta es pot situar a partir del segle XIII.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia de Tragó)

És un monument del municipi de Peramola (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Església d'una sola nau amb capçalera trilobulada, amb un absis central i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs. A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l'arquitectura d'aquesta època. Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada. A la façana de ponent hi ha una altra finestra de les mateixes característiques. La porta s'obre a la façana sud, amb un arc adovellat. El campanar d'espadanya, d'un sol ull, és situat a la façana de ponent i sembla d'època posterior a la construcció de l'església. La capçalera presenta decoració d'arcuacions llombardes entre lesenes. Les parets de la nau estan sobrealçades i es conserven lloses del ràfec de la primitiva coberta que sobresurten de la paret. L'aparell és de carreus petits i regulars, col·locats formant filades. Les absidioles abracen les cantonades del cos de la nau. Es tracta d'una mostra de romànic llombard propi del segle XI 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador del Corb)

És una església romànica del municipi de Peramola, a la comarca de l'Alt Urgell. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. La singularitat d'aquesta capella l'hi ve donada per la seva situació: està encinglerada sobre un petit collet entre la segona i tercera agulla del conjunt d'Agulles del
Corb. Aquest conjunt es troba a l'est del massís de conglomerats de la Roca del Corb. Des de l'absis fins a la façana de ponent ocupa pràcticament tot l'espai disponible, de forma que, per ambdós costats, queda abocada a uns espadats de prop de cinquanta metres sobre la base del cingle. Només per la banda de ponent es pot accedir a la part sud de la capella esquivant els pocs matolls que hi creixen. Rodejar l'absis és molt exposat.
L'edifici actualment es troba en ruïnes. Era d'una nau quadrada que comunica amb un absis semicircular gràcies a un arc presbiteral. La nau ha perdut la coberta, si bé es conserva la de l'absis que és de quart d'esfera. L'absis té una finestra de doble esqueixada, a banda i banda hi ha dos nínxols rectangulars. La façana de la nau no presenta decoració, l'absis té lesenes i arcuacions llombardes. En les restes dels murs que queden s'observen diferents tipus d'aparell. La part baixa dels murs és formada per carreus petits, prims i allargassats, de pedra sorrenca local, mentre que la part alta és de carreus quadrats. A l'absis l'aparell és molt més irregular i es fa palesa la utilització de pedra tosca en la formació d'elements ornamentals. Cal assenyalar l'aprofitament, com a carreus, d'almenys dues peces de molí neolític, de granit. La porta era a la part nord.
L'església de Sant Salvador del Corb és un temple que pot correspondre a dos períodes constructius tal com mostra el canvi d'aparell. En l'última fase, es posa de manifest en la unió de l'absis amb la nau, segueix les directrius del romànic llombard interpretades d'una forma lliure i poc refinada. L'edifici està datat a finals del segle XI. És considerada com l’església romànica més petita de Catalunya

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Peramola Vell)

És un monument del municipi de Peramola (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Sant Miquel de Peramola vell és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau.
A la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt adovellat amb dues finestres a banda i banda. Aquesta és coronada per un carreu en què hi ha gravat un crismó. A la façana sud hi ha una finestra d'una sola esqueixada i mentre que a l'absis és de doble esqueixada. L'absis presenta un fris d'arcuacions llombardes i lesenes. La mateixa decoració és present a la façana de ponent. La coberta és a doble vessant i feta de llosa. Culmina l'edifici un campanar d'espadanya. La desproporció entre l'absis i la nau -aquesta és molt curta- fa pensar que és d'una època posterior. Al cementiri hi ha dues esteles discoïdals decorades amb creus gregues.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Mont-lleví)

És una església romànica de Peramola (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella que es troba als afores de la vila. És una petita construcció que consta d'una ample entrada porticada i el cos cúbic de la capella amb porta adovellada flanquejada per dues finestres. El cos de l'entrada és arrebossat i cobert a dues aigües, mentre que el de la capella és fet amb carreuons i cobert amb un cos piramidal. Amb dues cobertes exteriors són de teules. Antiga capella d'època romànica, d'una nau coberta possiblement amb volta de canó. Actualment convertida en casa, ampliada pels costats sud oest, amb teulada a dues vessants. De la primitiva construcció resten l' absis semicircular amb una finestres i part de la paret nord

Pintors Catalans (Josep Tur i Roig)

Mataró, 1931 – Castillejo de Mesleón, Segovia, 4 de desembre de 2017. Fou un pintor i ceramista català. La seva carrera artística començà com a ceramista juntament amb el seu germà Rodolf tot exposant en el bar "La Taverna del Quixot" que inauguraren conjuntament el 1954. En aquesta època arribà a Argentona el Doctor Estil·les que organitzà una exposició amb artistes del moment com Jordi Alumà, Josep Avelló i altres on els germans Tur foren convidats. El 1956 exposà a Barcelona i el 1957 a Mònaco. Aprofitant el premi atorgat per la Direcció Provincial de Belles Arts de Barcelona viatja a Itàlia on guanya un altre premi de pintura jove de la ciutat de Torí.

És amb l'estada a Madrid quan comença a ser reconegut gràcies a les amistats com Antonio Gala que el fa aparèixer a la televisió on pintava en directe els seus galls que eren regalats al públic. A partir d'aquell moment és conegut dins del mon cultural madrileny i per la burgesia de la ciutat cosa que li permet fer grans exposicions. Als anys seixanta ja és un artista reconegut a nivell internacional. Exposa a moltes altres ciutats tant d'Espanya com de la resta d'Europa i Amèrica (Londres, Roma, Copenhaguen, Milà, Madrid, París, Nova York, Chicago ...). A Amèrica hi exposa des del 1965 al 1974 amb un gran èxit comercial.
Més tard s'estableix en un petit poble de Segovia on es dedicà a pintar les zones de Castella i del nord d'Espanya tot exposant en galeries de Madrid, Valladolid i el País Basc. Allí es relacionà amb els intel·lectuals del territori com escriptors, poetes i altres pintors, tot fent de casa seva un lloc de trobada per a tots ells.
El 1997 la Junta de Castilla i León li va organitzar una exposició antològica d'homenatge al monestir de Nuestra Señora del Prado de Valladolid. En el seu treball predomina l'espàtula amb traç ràpid. La temàtica és variada però hi destaquen per la qualitat les marines i els retrats de pescadors bascos amb fons obscurs, així com els paisatges segovians. També les curses de cavalls amb els seus joqueis

Pintors Catalans (Trinitat Sotos i Bayarri)

Sabadell, 10 de febrer de 1927 – Santander, 2 de maig de 2019. Més coneguda com Trini Sotos, va ser una pintora, dibuixant i il·lustradora catalana. Als dotze anys va guanyar el premi extraordinari del concurs infantil organitzat per l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell l'any 1939 i aquest fet va provocar que entre 1940 i 1946 fos deixebla del pintor Antoni Vila Arrufat. D’ell va aprendre no tan sols la tècnica pictòrica, sinó també la capacitat per representar la realitat i en aquesta representació abocar-hi la pròpia essència i personalitat, i amb ell va col·laborar fins i tot com a model. Per exemple, apareix representada en els vitralls de damunt de les dues portes d'entrada del Santuari de la Salut de Sabadell que va dissenyar Vila Arrufat, encarnant una maternitat a la porta oest i a la Mare de Déu a l'oposada. Seguint el seu consell va ampliar estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, on va aprendre gravat de la mà del mateix artista.

Anys després va completar aquesta formació a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (Escola Llotja), on es va llicenciar l'any 1951. Paral·lelament, l'any 1949 i el següent va guanyar per oposició la beca Amigó i Cuyàs d'aquesta escola i el 1950 va obtenir el títol de professora de dibuix. Posteriorment va ampliar la seva formació a Venècia i a París, entre els anys 1952 i 1957, gràcies de nou als ajuts de l'Escola de Belles Arts. A Venècia va estudiar amb els pintors Carena i Guido Cadorín i va participar en una exposició de pintura a l'Academia de España de Roma. Entre 1954 i 1957 va estudiar gravat a l'Escola Superior de Belles Arts de París amb el professor Édouard Goerg i va prendre part en una mostra col·lectiva del Col·legi d'Espanya de la ciutat. Va residir un temps a Nova York, on va conèixer al neurocirurgià Guillermo Dierssen, que seria el seu marit. Primerament el matrimoni es va establir a Madrid i després a Sandander, on Trini Sotos es va arrelar sense perdre mai les seves arrels i la seva relació amb Sabadell.

La primera exposició en la qual es té constància que va participar és una exposició col·lectiva a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell l'any 1942, on les seves obres van mostrar-se al costat de les dels artistes més representatius de la ciutat de la generacions anteriors. A finals dels anys quaranta va exposar diverses vegades al Cercle Sabadellès, junt amb altres artistes joves de la ciutat, i a finals de 1946 va fer-hi la seva primera exposició individual.
Als anys cinquanta va començar la seva consolidació com a artista, ja que va ser guardonada en diverses ocasions i va exposar repetidament a Sabadell i a l'estranger, coincidint amb les seves estades de formació. Així, el 1952 va guanyar el segon premi del Concurs Premi Sant Jordi organitzat per la Diputació de Barcelona i l'any següent va obtenir el primer premi de la primera edició dels Salons Biennals que organitzava l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell amb l'obra Estació termini, que actualment es conserva al Museu d'Art de Sabadell. Va participar també en la segona edició (1955), presentant els olis Flamencos i La Virgen María. També va ser guardonada en la quarta Biennal i en la sisena edició (1967) aconseguia el segon premi amb l'obra La meva filla. Paral·lelament, va obtenir el tercer premi de l'exposició del Colegio d'España a París (1954) i els de París i Buenos Aires.

Durant aquells anys va ser seleccionada per a la III Bienal Hispanoamericana de Arte que es va fer a Barcelona (1955) i per la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1957), on va presentar l'obra Los gitanos. A Sabadell, va ser un dels artistes que es van poder veure a la Sala d'Art Actual, un espai d'exposició permanent de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell per a mostrar el treball dels artistes destacats de la ciutat en aquells anys.
Pocs anys després començava a participar en nombroses exposicions col·lectives i certàmens nacionals i internacionals a París (1959), Roma (1961), Nova York (1961), a les que seguirien, amb els anys, Filadèlfia, Buenos Aires, Sevilla, Granada, Múrcia, Madrid, Santander, Barcelona i Lleida.
Junt amb altres pintors de Sabadell, com Alfons Borrell o Antoni Angle, va formar part del cercle d'amistats del pintor Joan Bermúdez. Als anys vuitanta i noranta va fer il·lustracions per a la revista de Sabadell Quadern de les idees, les arts i les lletres i va participar en la primera exposició col·lectiva dels artistes col·laboradors durant el decenni 1978-1988 que es va fer el setembre del 1988 a la Sala Gabarró-Art de la ciutat. En aquella època va exposar sovint a Sabadell, sobretot a la Galeria Intel·lecte, i el desembre de 1995 els artistes de la ciutat li van organitzar un homenatge en el marc del 8è Sopar de l'Artista. Aquell mateix any va il·lustrar l'antologia poètica de Maria Teresa Cabané titulada Ventall Poètic.
A finals dels noranta, pels volts de 1997, va fer la decoració mural per al Centre de Foniatria i Logopedia de Santander i al 2001 va pintar una Passió de Crist amb figures de mida natural per a l'església de Santa Bárbara de Salzadella (Castelló). El 2004 il·lustrava el llibre La nueva dimensión; evocaciones sobre la discapacidad, de Jesús Flórez i el 2012 el llibre El reposo del pensamiento, publicat per l'Asociación de Afásicos de Cantabria, conté pintures seves i del pintor sabadellenc Ramiro Fernández. També va fer les il·lustracions per al llibre Voces en off. Los derechos humanos en el aula, amb relats del periodista Javier Rodríguez, editat per Amnistia Internacional al 2018.
El pintor sabadellenc Oriol Vilapuig l'any 2014 va fer el projecte L’escena invisible a partir de l'obra Maternitat de Trini Sotos (1954), per a l'exposició Interaccions. Una mirada present del fons d'art de l'antiga Caixa Sabadell

Pintors Catalans (Maria Tort Xirau)

Figueres (Girona), 26 de maig de 1924 – Figueres (Girona) 6 de juny de 2018. Fou una pintora i editora fotogràfica i cinematogràfica empordanenca. Malgrat no haver signat mai les seves obres, va desenvolupar una llarga trajectòria professional en estudis fotogràfics capdavanters, en pel·lícules de The Walt Disney Company i també en reclams publicitaris d'empreses com Educa Borràs.[1][2] Va dedicar els darrers anys de la seva vida a la pintura, exercint un estil cromàtic lluminós, variat i nostàlgic en les tècniques de l'oli i l'aquarel·la i amb exposicions de la seva obra a Barcelona i Figueres.
Als catorze anys i durant la Guerra Civil espanyola va endinsar-se en el camp de la fotografia i de la curiositat estètica. Primer ho va fer amb les tècniques de retoc i acoloriment; posteriorment va aprendre la tècnica i els efectes de llum i als disset anys ja s'encarregava de les fotografies de carnet.

El 1947 Tort Xirau es va traslladar a Barcelona i es va casar amb el tècnic d'automoció José García Sánchez. A cap i casal, el 1955 va començar a treballar als Estudios Fotográficos Industriales Cinematográficos (EFIC), empresa destacada en la producció de programes de mà, cartonatge i cartelleria de pel·lícules i obres teatreals. Allà hi acoloria amb anilina els fotogrames i les diapositives dels films que s'empraven en la cartelleria publicitària de les sales de cinema. Paral·lelament i des del pis on vivia, al Carrer Balmes, va col·laborar també amb l'empresa de joguines Educa Borràs i en tasques d'edició cinematogràfica de la companyia The Walt Disney Company i Publicidad J. M. Ribó. Si bé mai va signar les seves obres, s'ha documentat també que va participar en la pel·lícula Bambi, en pel·lícules de Joan Manuel Serrat entre les dècades de 1960 i 1970 i en fotografies de mostrari de l'agència de Teresa Gimpera i Flaquer
Un cop va enviudar, Maria Tort Xirau va inscriure's a l'Escola de la Llotja de Barcelona per poder endinsar-se en el món del dibuix i la pintura. Allà va rebre influències i la mentoria del polifacètic artista plàstic barceloní Carles Madirolas. Més endavant es va dedicar plenament al món de l'art i va retornar a la seva Figueres natal. Va conrear la pintura a l'oli i l'aquarel·la, caracteritzada per un ventall divers de temàtiques i colors. El Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà va definir l'obra de Tort Xirau com «una pintura que es caracteritza per la força dels traços, la vivesa i lluminositat de la gamma cromàtica i traspua el domini de la tècnica fotogràfica. S'hi fa palesa una barreja de nostàlgia i tendresa».

Les pintures de Tort Xirau es van exposar a la dues localitats on va passar la seva vida: el 1992 va exhibir la seva obra a la Sala d'Exposicions la Caixa de Figueres. Dos anys més tard, ho féu a la Sala Conex de Barcelona i els anys 2007 i 2013 el Consorci del Castell de Sant Ferran i l'Ajuntament de Figueres l'hi van organitzar exposicions homenatge. L'any 2013 va cedir al consistori de la ciutat figuerenca la seva obra Mercat de la plaça de l'Ajuntament, aiguada sobre paper vers 1991, que s'exposa a la sala de descans de l'edifici.
El 6 de juny de 2018 va morir a Figueres a 94 anys rebent la bendició apostòlica. Dos anys després de la seva mort, una part de les seves pintures a va ser inclosa a l'exposició Pintar, crear, viure. Dones artistes a l'Alt Empordà (1830-1939) del Museu de l'Empordà, comissariada per Cristina Massanés i dedicada a recuperar la vida de 31 dones artistes de la comarca a través de 100 de les seves obres i una mirada feminista

Pintors Catalans (Joaquim Torrents i Lladó)

Badalona, el 11 de febrer de 1946 – Badalona, el 6 d'octubre de 1993. Va ser un pintor català. Va començar la seva formació artística als deu anys, a l'Acadèmia Valls, escola on va estudiar Antoni Tàpies entre altres pintors de l'època. Amb grans inquietuds en aquells primers anys, es va interessar per l'informalisme que s'havia introduït a Espanya tardanament.

De 1962 a 1967 estudia a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (secció de Pintura). Mentre cursa els estudis de pintura se planteja seriosament el teatre i l'escenografia, i inicia els estudis de Direcció Teatral i prepara treballs per a diverses companyies. Porta la direcció escènica de la Secció Dramàtica del Círcol Catòlic de Badalona. Durant el segon any d'estudis, inicia un distanciament gradual de la pintura abstracta. Avança cap a un nou art figuratiu en el qual les formes es fan més reposades i intransigents. El 1967 acaba els estudis de Belles Arts i obté una beca de la Fundació Amigó-Cuyàs.

El 1968 decideix dedicar-se a l'escenografia, on pot estar a prop de les seves dues grans passions, la pintura i el teatre. S'instal·la a Valldemossa (Mallorca), i irromp de ple en les activitats culturals de l'època, a les quals dota de l'originalitat i el bon ofici que reflecteix la seva obra. Treballa com a regidor d'escena d'una famosa sala de festes: Tagomago, il·lustra cartells i pinta, entre altres, els dibuixos de Maurice Chevalier, Louis Armstrong, la Chunga…
Després d'un breu període de crisi, instal·la un taller a Valldemossa i inicia una famosa sèrie de retrats i autoretrats. Al juliol de 1969 funda "Artestudio" amb Carme Crespí, una companya de l'Escola de Sant Jordi. Assumeix la direcció escènica de la companyia del teatre AUBA de Son Ferriol.
El 1971 organitzarà en Galeries Costa la seva primera exposició a Mallorca. Comença a rebre innombrables encàrrecs de retrats i ha d'abandonar la direcció escènica i interrompre la seva activitat teatral.

Robert Graves, poeta resident a Deià (Mallorca) li fa la presentació d'un dels seus catàlegs l'any 1973. Abandona Valldemossa per instal·lar-se a Palma, al carrer de la Portella, seu actual del museu. Del 1974 al 1975 s'estableix a Madrid. Celebra la seva primera exposició nacional a la Galeria Old Home del carrer de Serrano, on instal·la un estudi que més tard traslladarà a la plaça de Colón i comença a rebre encàrrecs de diferents personalitats de tot el món. Aquella tardo va viatjar a Copenhaguen per realitzar els retrats de diversos membres de la Casa Reial danesa. El 1975 viatja a Suècia i instal·la el seu estudi al carrer de Karlavägen d'Estocolm. Pinta la princesa Cristina. Aquell mateix any la revista ''Paris Match'' li dedica un ampli reportatge. La REAL SOCIEDAD VASCONGADA li encarrega també un retrat de l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó. Incansable, viatja al Brasil i pinta Juscelino Kubitschek, president del país. Té programada una exposició al Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro que ha de suspendre por raons polítiques.
El 1977 funda l'Escola Lliure del Mediterrani, amb seu al Palau Verí en Mallorca. Durant aquest any viatja als Estats Units, on pinta diversos retrats de la família Kennedy. Del 1978 al 1981 presenta, a la Galeria Pirámide, diversos retrats (Dewi Sukarno, Mme. Rothschild…), fa la seva primera exposició al Principat de Mònaco y exposa a la Galeria Bearn de Mallorca. També exposa al Mònaco Fine Arts de Montecarlo.
El 1982 inaugura a Barcelona una seu de l'Escola Lliure del Mediterrani, al carrer de la Diputació, 329, on assisteixen alumnes de tot el món. L'escola li permet desenvolupar la seva forta vocació pedagògica, i les seves sales d'exposició es converteixen en un punt obligat de la cultura de l'època.

El 23 de desembre de 1985, es produeix, en el Teatre de l'Òpera de Montecarlo, l'estrena del ballet 24 hores en la vida d'una dona de Stephan Zweig, amb música d'Hervé Niquet i coreografia de Pierre Lacotte. Els dissenys de vestuari i dels decorats els fa ell. Per treballar-hi, a l'estiu d'aquell any, havia format un equip de col·laboradors entre els seus alumnes.
El 1988 és nomenat “Personalitat de l'Any en el Món”, guardó instituït a París el 1970, que reconeix el treball en l'àmbit de la creació i les belles arts. A més de la seva activitat com a pintor, s'aprecia la seva especial sensibilitat cap al disseny i la creació gràfica.
El 1989, a través de les gestions de Tsunehiko Tamura, alguns executius de la Galeria Prova del Japó visiten l'estudi del carrer de Portella de Palma i s'arriba a una sèrie d'acords per a la promoció internacional de la seva obra.
El 1990, a los Àngeles Art Expo, la seva obra encapçala el programa de Prova USA. També exposa per primera vegada al Japó. Presenta "Paisatges i Llum de Mallorca". La seva col·lecció visita les principals ciutats del país, per on difon les meravelles de l'illa a través de la seva pintura, cosa que dóna a Mallorca una promoció turística molt valuosa.
En 1991 col·labora amb UNICEF al Japó dissenyant per a l'organització Art Aid un cartell en benefici dels nens necessitats d'Àsia. A l'abril d'aquest mateix any, el Govern Balear li encarrega un retrat dels Reis d'Espanya. El 1992 viatja al Japó, on presenta una col·lecció de paisatges de Mallorca a les principals ciutats nipones. El 1993 viatja a Londres i posteriorment a Venècia, lloc pel qual sent una veritable passió i al qual va freqüentment. Són dignes d'esment les seves aquarel·les de la ciudad. El 6 d'octubre de 1993 mor sobtadament a causa d'un aneurisma d'aorta. Ens ha llegat una obra pictòrica dilatada i abundant, tan sols superada, segons les seves amistats, pel seu encant personal i els seus valors humans.

Pintors Catalans (Martí Joan Torrents i Brunet)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), el 7 de desembre de 1887 - Vilanova i la Geltrú (Barcelona), el 1 de setembre 1977. Fou un aquarel·lista i pintor català, germà de l'escultor Damià Torrents i Brunet. Durant l'adolescència estudià batxillerat al col·legi Samà on tingué com a professor de dibuix a Josep Sugranyes Florit. El 1905 inicià els estudis de Peritatge Agrícola a Barcelona i un cop acabats seguí els d'Enginyer Agrònom a Madrid. Es dedicà a la pagesia com a propietari a partir del 1919 on heretà del pare la propietat de la masia familiar de cal Onclet, considerada la casa més vella de la Geltrú. Es va implicar activament en l'art de la pagesia sent promotor del cooperativisme agrari a Vilanova i dirigent de la Unió de Rabassaires.
Amb aquesta primera exposició s'encetava públicament la seva vessant artística i entre 1923 i 1931 vingueren les seves primeres passes amb mostres, bàsicament de paisatges d'aigua, i a partir de 1929 els retrats al carbó, a Sabadell, Vilanova, Reus, Girona,Tarragona, Terrassa, Madrid, Igualada i Barcelona diverses vegades. El 1925, conjuntament amb Joaquim Mir, Alexandre de Cabanyes i Enric C. Ricart, participà amb les seves pintures a la decoració mural del saló Cafè del Foment Vilanoví, per a la qual realitzà dos dels catorze plafons, teles que avui es poden trobar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Del 1928 al 1930, treballà a Barcelona com a dibuixant de diverses cases distribuïdores cinematogràfiques per a les quals realitzà grans cartells murals anunciadors de les pel·lícules. Cobrant 30 duros i treballant tota la nit per enllestir-los cobrien la façana del cinema Capitol de Barcelona entre altres cinemes, encarregades per les empreses Ufa, Cinaes i Artistas Asociados. Gràcies a aquesta feina connectà també amb el món de l'espectacle i el teatre i realitzà escenografies i nombrosos retrats de cantants i actrius. Per exemple, ell mateix anunciava que havia pintat el rostre de Marlene Dietrich a una mida de tres metres o les sabates de Charles Chaplin de dos metres i mig. Amb aquesta nova etapa professional va adquirir una gran cultura cinematogràfica i, a més, va descobrir l'univers de la figura.Abduït pel setè art entre el 1932 i el 1951 fou empresari i encarregat de la programació del cinema Bosc i, alhora, inicià la decoració de l'espai, pintures que restaren vigents fins a la modernització del local, moment que van ser arrencades i conservades als magatzems del Museu Víctor Balaguer.

De pintures de l'artista també es podien veure en diversos llocs de la ciutat. Posant alguns exemples, el 1931 realitzà l'ornamentació mural del saló de la Gran Penya (amb pintures que foren esborrades després de la Guerra Civil); el 1933 pintà a l'oli temes mariners per al saló del Pòsit de Pescadors o, per aquesta època també creà les pintures a l'oli destinades al restaurant Peixerot, amb motius de platja, bany i música (aquestes pintures es troben encara actualment als llocs corresponents).
El 1936 realitzà el primer viatge a Londres, on exposà aquarel·les. El 1939, després de ser sotmès a judici, va haver de fugir i viure a Girona (durant l'estada va realitzar unes pintures murals per a la capella del sanatori psiquiàtric de Salt) a causa de les seves actuacions durant el conflicte, intervenint per al salvament del Registre Civil de Vilanova en el moment de l'esclat revolucionari o contribuint a la preservació del retaule barroc de l'església de Santa Maria de la Geltrú.
El 1942 retornà a Vilanova. Un cop a la seva ciutat natal li foren encomanades diverses obres entre elles, el 1952, la decoració mural de les parets laterals i del cor de la parròquia de la Immaculada Concepció (o església de Mar), per a la qual representà escenes del Nou Testament.
El 1961 fou objecte d'un homenatge de les entitats vilanovines on se celebraren diversos actes entre els quals hi havia una exposició antològica que fou un èxit de vendes. En aquests últims anys es dedicà a pintar principalment paisatges, aquarel·les i retrats al carbó de diversos personatges vilanovins. A partir de l'any 1962 realitzà una exposició anual coincidint amb la Festa Major a Galeries Rambles.
Una bona part de l'obra que posseïa la seva vídua, Rosa Pelegrín, fou adquirida per l'Ajuntament de Vilanova (1988) i dipositada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.