És un santuari marià del bisbat de Girona, sobre el pic culminant de la serra del Mont (també coneguda com el Mont o, popularment, la Mare de Déu del Mont), a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà (Alt Empordà). La seva Mare de Déu és considerada la patrona de l'Empordà i del Bisbat de Girona.
L'església és d'una sola nau, d'estil romànic tardà, de principis del segle xiv, construïda amb carreus molt ben escairats i afilerats i coberta amb volta de canó apuntada. L'absis semicircular fou pràcticament eliminat en el segle xviii per a construir el cambril per a la Mare de Déu que presideix l'església; se'n veuen vestigis dins les dependències de l'hostatgeria. La façana, a ponent, és de gran sobrietat, dividida en dos cossos per una cornisa, que segueix també els laterals de l'església, per fora i per dintre. A la façana, el cos inferior té, al centre, la porta, a la qual s'accedeix per unes escales; té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, originàriament esculpit. El cos superior està presidit per una alta i estreta finestra de mig punt de doble esqueixada, oberta sobre la porta. Davant de la façana i adossat al seu extrem NO hi ha un campanar, de planta lleugerament rectangular i obertures úniques a cada cara, de mig punt i apuntades.
Davant de l'església hi ha uns antics fogons utilitzats pels romeus i els excursionistes emmarcats per unes arcades. S'hi pot veure una placa de 1992 que commemora el 200 aniversari de l'ascensió al Mont dels científics Delambré i Méchain, pares del sistema mètric decimal.
L'hostatgeria i rectoria, construïda darrere l'església i adossada a aquesta, és un edifici dels segles xvii i xviii. S'hi conserva, molt restaurada, la cambra que ocupà Verdaguer amb el mobiliari de l'època. A l'est, davant d'aquest edifici, hi ha l'estació repetidora.
Al costat del santuari, on ara hi ha l'aparcament, hi havia la Santa Cova on, segons la tradició, fou trobada la marededéu. Es va ensorrar l'any 1971 quan s'acabaven les obres de l'aparcament i de la carretera.
O Lliurona, és l'església parroquial del poble de Lliurona, al municipi d'Albanyà, si bé dins de l'antic terme extingit de Bassegoda, pertanyent a la Garrotxa, i inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Es tracta d'una construcció romànica del segle XI, una mica modificada pels afegits d'èpoques posteriors. És un edifici d'una sola nau amb el teulat sobrealçat; l'absis, que era semicircular, mirava a llevant però fou destruït per erigir en el seu lloc la sagristia. A migjorn hi ha tres finestres en arc de mig punt i una cornisa; la porta d'ingrés, amb arcs en gradació, descansa damunt d'una cornisa sostinguda per cartel·les, i el timpà està decorat amb un ornament floral de temps més avançats. En un dels costats s'alça una torre campanar, d'època posterior, de planta quadrada amb un arc de mig punt a cadascun dels seus costats.
L'església de "Sancti Andrear de Loron" ja se cita l'any 1019 amb motiu de la donació feta pel bisbe Pere Roger en instituir-se la Canònica gironina. Anys després, l'església i els seus alous foren retinguts pel vescomte Miró fins que, l'any 1031, en produir-se la seva mort, en recuperà la possessió l'esmentada Canònica. El topònim del lloc, unit al nom del sant titular del temple, s'esmenta en el decurs del temps com a "Lorona" (1171), "Lerona" (1362) i "Llorona" (1691)
És una església romànica al veïnat disseminat de Corsavell a l'oest del Puig de Bassegoda, a la capçalera de la vall de Corsavell, protegit com a bé cultural d'interès local. Pocs metres avall d'aquest edifici hi ha la Torre de Corsavell. L'edifici, bastit durant el segle XII, es caracteritza per estar constituït per una sola nau, de la que destaca la façana de ponent, coronada per una espadanya de doble obertura. L'aparell dels murs és d'opus quadratum de carreus de pedra escairats lligats amb morter de calç i disposats en filades regulars. L'absis és semicircular, és a llevant i fou sobrealçat en algun moment posterior. Encara es pot apreciar la cornisa i llosa de la vella coberta. A les façanes nord i sud hi ha un fris senzill i una cornisa, a migdia, una finestra i, a l'interior, una cornisa corre els murs. La volta de la nau és de canó apuntada mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera, i s'obre a la nau mitjançant un gran arc triomfal bastit amb carreus de pedra. Està alçat respecte al nivell de circulació de la nau i presenta tota la conca absidal decorada amb pintures murals. Una cornisa motllurada recorre els murs laterals de la nau, en el punt on es recolza la volta. Adossat també a aquests murs hi ha un banc corregut de pedra
El temple s'il·lumina mitjançant dues finestres de mig punt i doble esqueixada obertes al mur de migdia de la nau. A l'absis, en el mateix costat meridional, hi ha una altra finestra més simple. El paviment interior del temple és bastit en pedra ben desbastada
Un element que destaca és la seva interessant façana. Sobresurt la porta d'accés amb guardapols sobresortit i tres arcs en gradació, un fris que s'estén de nord a sud i un finestral molt interessant de dos arcs en gradació protegits també per guardapols. Damunt seu hi ha una cornisa motllurada que divideix el parament en dues parts. Consta d'un altre fris superior en forma d'angle còncau i el campanar d'espadanya de doble obertura.
Tambe de Baussols o de Mussols, és una capella i antic santuari dalt d'una penya al municipi d'Albanyà protegit com a bé cultural d'interès local. És al nord-oest del nucli urbà d'Albanyà, al bell mig de les serres de Mussols i Corsavell, a la banda de llevant del puig de Mussols, en un terraplè escarpat. La imatge gòtica de la Mare de Déu de la Paloma, que es portà a Lliurona, és originària d'aquí.
Antigament pertanyia a l'extingit municipi de Bassegoda, pertanyent a la comarca de la Garrotxa. Església d'una sola nau de planta rectangular amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta per una volta apuntada mentre que a l'absis és de quart d'esfera. Aquest espai s'obre a la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt. Les dues voltes recolzen damunt d'una cornisa motllurada que ressegueix els murs laterals de la nau i la conca absidal. La il·luminació del temple es fa mitjançant dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, una situada a l'absis i l'altra al mur de migdia de la nau. En els paraments interiors, damunt del revestiment arrebossat, hi ha restes de pintures murals de color vermell. El paviment interior és la mateixa roca de la zona, adaptada per a circular-hi. L'accés principal es fa per ponent mitjançant un portal de mig punt adovellat que ha perdut bona part de les dovelles originals. Una motllura a manera de guardapols recorre la part superior de l'obertura. Damunt seu hi ha una finestra rectangular a manera d'espitllera i la façana està rematada per un campanar de cadireta d'una sola obertura del que es conserven les dues pilastres
La construcció és bastida en pedra desbastada i sense treballar de mida mitjana, lligada amb morter i amb carreus desbastats a les cantonades. Adossat a la façana de migdia hi ha les restes d'una gran edificació rectangular dividida en dues estances, que estava comunicada amb l'interior del temple
És una antiga església parroquial del veïnat de Bassegoda al municipi d'Albanyà protegit com a bé cultural d'interès local. Té una sola nau amb coberta de volta apuntada i absis semicircular orientat a llevant, presenta finestra central i cornisa. La porta d'ingrés al temple és a migdia, juntament amb dues finestres. El campanar d'espadanya de doble obertura i sense campanes és a ponent, lloc on hi ha també una finestra. A l'interior una cornisa recorre els murs i presenta algunes ornamentacions de boles en alguns punt concrets.
La notícia documental més vella coneguda i relacionada amb Sant Miquel de Bassegoda és de l'any 1280, essent escripturada com "escclesia de Bassegoda". Més tard. L'any 1362, consta com a Sancti Michaelis de Bassagoda" en el "Llibre verd dels feus" del Capítol de la catedral de Girona. Al segle xvii, l'antiga parròquia apareix ja agregada a la de Sant Andreu de Llorona. El topònim "Bassegoti" ve esmentat en el document de l'any 872, en el qual se citen diversos indrets donats al monestir de Sant Aniol d'Aguja.
Barcelona, 1957. És un pintor català. Gran part de la seua obra pictòrica, que ha estat definida com «abstracció expressionista», parteix d'estímuls relacionats amb la música (així en sèries sobre el Rèquiem de Mozart o els Gurre Lieder de Schönberg) i amb la literatura, especialment amb la poesia, inspirant-se en les seues lectures de Goethe, Hölderlin, Lorca, T. S. Eliot, Auden, Juarroz, o col·laborant amb autors contemporanis com ara Manuel Crespo, Joan Navarro, Gemma Gorga o Víctor Sunyol. Ha exposat en galeries d'arreu d'Europa (Alemanya, Àustria, Espanya, Finlàndia, Països Baixos, Israel, Suïssa), i ha participat en diferents ocasions en les fires d'Arco-Madrid, Art-Frankfurt, Lineart-Gant, Art-Innsbruck i Kunstmark Dresden
Barcelona, 1891-1976. Jugador i dirigent esportiu en l'àmbit de l'hoquei. Jugador d'hoquei, va ser el capità del Reial Polo Jockey Club que el 1916 es va proclamar primer campió d'Espanya. Va ser vicepresident del subcomitè d'hoquei de la Federació Catalana d'Atletisme, i els 1923 va entrar a la Federació Catalana de Hockey també com a vicepresident, a la primera Junta Directiva encapçalada per Santiago Güell i López i el mateix any ja es va convertir en president i quatre anys després, el 1927, va tornar a ocupar la presidència durant uns mesos. Soci i membre de la Junta Directiva del Polo, també va ser vocal responsable de les seccions d'hoquei i tennis, motiu pel qual també va formar part de la Junta Directiva de l'Associació Lawn Tennis de Catalunya a mitjans dels anys vint. També en l'àmbit de l'hoquei va ser àrbitre, seleccionador català i membre del COE en representació d'aquest esport. També va ser membre de l'Ateneu Barcelonès i un reconegut pintor i dibuixant
Barcelona, 1926 - Mataró, 2000. Fou un pintor barceloní. Entre els anys 1948-1956 exposà amb els artistes graciencs i als Salons d'Octubre (Barcelona). Entre els anys 1955-1957 crea el grup Sílex amb Eduard Alcoy, Hernández-Pijuan, Carles Planell i Terri. Com a grafista, va treballar en el camp de la publicitat a Publicitat Zen, regentada per Alexandre Cirici i Francesca Granados. Il·lustrà diversos llibres i cartells.
El 1958 va realitzar dos murals per al vestíbul de la fàbrica Tíntex S.A. que avui es poden admirar a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. S'estableix al Maresme el 1957. Primer a Premià de Mar i el 1961 a Mataró participant activament en la vida cultural de la ciutat. Exposa per Europa i Amèrica. El seu compromís es manifesta en pintures, collages, gravats i escultures neosimbolistes que conjugen l'esperit de lluita de la generació de postguerra i l'expressió poètica. Per encàrrec de l'Ajuntament de Mataró crea l'escultura Laia l'arquera que constitueix un dels símbols emblemàtics de la ciutat de Mataró.
Va ser patrocinat per la galeria d'art Sala Gaudí Barcelona, que va exposar la seva obra durant la major part dels anys 70 i principis dels 80, la va portar a les exposicions de Basilea entre 1976 i 1980,[2] i avui en posseeix encara una gran part
Sant Martí de Provençals (Barcelona), 1877 - Badalona, 1954. Fou un pintor català. Va estudiar pintura a l'Escola Oficial de Belles Arts –coneguda com a Llotja- entre els anys 1891 i 1896 i va completar la seva formació amb estades a París –on va treballar al taller d'un decorador- i a Roma al tombant de segle. Va estar molt vinculat a Badalona des que va heretar una masia familiar, Can Miravitges, on va viure i on tenia el taller.
Durant la primera dècada del segle xx, en ple auge del Modernisme, Ros i Güell va destacar ja com a pintor paisatgista, encetant l'any 1903 una sèrie d'exposicions en la prestigiosa galeria barcelonina Sala Parés. Fins als anys trenta, paral·lelament a les exposicions en sales barcelonines, participarà en diverses Exposicions Nacionals amb assiduïtat, així com en algunes Exposicions Universals, en una època on triomfa fonamentalment el gènere paisatgista, al qual es dedicarà quasi exclusivament aquest pintor. Cal esmentar també la seva faceta com a projectista arquitectònic, ja que va dissenyar la decoració de l'establiment modernista, encara en peu a les Rambles, conegut com a "Antiga Casa Figueras". Ros i Güell va ser objecte el 2004 d'un estudi i d'una exposició antològica a Badalona, que va reunir una seixantena d'obres de col·leccions particulars i de la col·lecció del Museu de Badalona, la institució que més obres posseeix del pintor.
Paral·lelament a la seva activitat pictòrica, que continuarà fins poc abans de la seva mort, Ros i Güell treballarà com a escenògraf als tallers de coneguts professionals del món del teatre, com és el cas de Fèlix Urgellès, i també amb Lluís Graner, pintor i empresari teatral, i igualment farà els decorats d'almenys quatre films de Fructuós Gelabert i Magí Murià, directors del cinema pioner català. També és coneguda la seva contribució al pessebrisme monumental i als diorames.
Una part important de la seva obra està exposada a Badalona, a la masia de Can Miravitges, que va ser de la seva propietat i on visqué els darrers anys de la seva vida. El Museu de Badalona, que gestiona l'espai, hi ofereix visites guiades en hores concertades. El Museu de Mataró i el Museu d'Art de Sabadell també conserven obra seva.
Barcelona, 15 de març de 1932. És un pintor, escultor i dissenyador gràfic mexicà d'origen català, exiliat del franquisme. Va fer a Barcelona els seus primers estudis de dibuix, ceràmica i escultura en 1946 a l'Escola Elemental del Treball. Arriba a Mèxic el 1949, reclamat pel seu pare, qui hi residia com a refugiat polític des de la fi de la Guerra Civil espanyola.
Vicente Rojo és nebot del general Rojo, el més acreditat cap de les tropes de la Segona República Espanyola que es van oposar al cop d'estat protagonitzat pel General Franco.
Es va nacionalitzar mexicà i va estudiar dibuix i pintura a La Esmeralda i, més tard amb Arturo Souto. Col·laborà amb Miguel Prieto Anguita a Novedades i en 1960 fou cofundador d'Ediciones Era amb Neus Espresate i Xirau, de la qual forma part en el consell editorial i com a director d'art. Membre de la Generació de la Ruptura, és una figura important i destacada dins de les arts estètiques d'aquest país i la seva figura és altament respectada per col·legues i cercles intel·lectuals en general, sent considerat un dels artistes més importants de l'abstraccionisme a Mèxic. El 16 de novembre de 1994, va ser escollit membre d'El Colegio Nacional, el seu discurs d'ingrés va ser “Los sueños compartidos”, que va ser contestat per Manuel Peimbert Sierra
A partir de 1953 va col·laborar en el disseny de la revista Artes de México. Va treballar en el suplement México en la Cultura de l'oficina d'edicions del Instituto Nacional de Bellas Artes; així mateix col·labora amb la Revista de la Universidad de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i la revista La cultura en México (1962-1974) de la Revista Siempre!. Durant més de quaranta anys va realitzar una àmplia obra en pintura, disseny gràfic i en dates més recents escultura. Exposà en nombroses ocasions a Mèxic i a l'estranger a partir de 1958. En 1991 fou guardonat amb el Premi Nacional de Ciències i Arts a l'àrea de Belles arts.[2] i el Premi México de Diseño, participant en el disseny gràfic de diverses publicacions culturals com la Revista de Bellas Artes, la Revista de la Universidad, UNAM, Plural, México en el Arte i el periòdic La Jornada, entre altres.
Inicialment, la seva obra era pròxima a l'expressionisme abstracte, però progressivament ha tendit a la simplificació i a la geometrització dels elements formals, tot valorant la importància del color i de les textures. Sovint pren el paisatge com a motiu. Ha rebut nombrosos guardons a Mèxic i és doctor honoris causa per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. El 2006 fou el creador del cartell de les Festes de la Mercè de Barcelona, i també fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
