Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de la Pietat [Tuïr])

És una capella de la vila de Tuïr, a la comarca del Rosselló. Està situada al nord-est de la vila vella de Tuïr, al peu del camí de Perpinyà, actualment al costat de ponent del giratori de la D-612 amb l'avinguda del Doctor Écoiffier. És un temple gòtic petit, d'una sola nau, de molt belles proporcions i factura

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Feliu i Sant Blai de la Roca d'Albera)

És l'actual església parroquial del poble rossellonès de la Roca d'Albera, a la Catalunya del Nord. El temple, d'estil gòtic és de planta rectangular, sense absis, amb la nau coberta amb volta de canó i tres capelles laterals que s'obren a la cara oest. Possiblement per raons defensives, l'edifici va ser construït amb molt poques obertures: una espitllera a cada un dels dos extrems de la nau, encara que la del cantó sud fou engrandida posteriorment (segle XVIII), desaparegudes les raons militars que havien donat a la fortificació de la vila. El campanar d'espadanya és d'obertura única, amb dues campanes superposades una a l'altra.

El portal de l'església, al mur sud, és del segle XV. No és, però, original d'aquesta edificació sinó que Galceran de Pinós, vescomte de Canet i d'Illa i senyor de la Roca, el portà el 1527 provinent de l'església de Sant Vicenç d'Avalrí (un poblet desaparegut, a l'actual terme de Montescot). Fet de marbre blanc de Ceret, el portal havia estat molt maltractat pel temps, però una restauració recent (2012) ha permès refer l'estàtua de sant Pere (desapareguda temps enrere) i posar-la al costat dret de la porta, acompanyant el sant Pau original de la banda esquerra.

El retaule de l'altar major, dedicat a sant Pere i sant Feliu, és barroc del segle XVIII, fet en fusta tallada i policromada. Sense indicació d'autoria, hom l'associa al taller d'algun dels grans escultors de retaules de l'època, com el dels Sunyer o el dels Navarre (pare i fill). La decoració és formada també per altres retaules, com el del Crist (del XVII), i -indirectament- per fragments de l'antic retaule de l'altar major, reaprofitats en diversos retaules secundaris.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Prat)

O Nostra Senyora del Prat, o dels Prats, o Santa Maria d'Argelers, és l'església parroquial de la vila d'Argelers, a la comarca del Rosselló, Catalunya del Nord. Està situada a l'extrem sud-oest de la vila vella d'Argelers, dins del recinte de la vila fortificada.
Esmentada ja el 920, el 1178 consta com a parrochia Sancte Marie de Prato; l'advocació de Nostra Senyora, equivalent a Santa Maria, és molt tardana: apareix al llarg de tota la història. Inicialment construïda dins del romànic, al segle XIV fou construïda de bell nou dins de l'estil gòtic, no gaire present al Rosselló fora dels grans convents perpinyanencs, i dotada d'un bell campanar. Té una sola nau, capçada a ponent per un absis actualment ocupat per un altar barroc. La volta i la teulada, tot i conservar l'aparença original, van ser renovades a finals del segle XVIII.
Interior de l'església
L'altar barroc
Flanqueja l'església, al costat sud-oest, un superbi campanar romànic de 34 metres, que està classificat com a monument històric. Tot i que roman inacabat, és una de les torres-campanar més altes del Rosselló. Fou successivament torre de senyals i de guaita, campanar comunal, torre de l'homenatge i cloquer. Té tres nivells, amb tres belles sales amb volta d'ogives, a més de la part per a les campanes.
Als seus peus, la plaça dels sants Cosme i Damià, patrons d'Argelers, recobreix l'espai de l'antic cementiri, que ocupà fins a principis del segle XIX l'espai comprès entre les muralles i els murs exteriors de l'església. També marca el límit sud-oest de la cellera primigènia d'Argelers de la Marenda.

A l'interior de l'església es conserva una pica baptismal de l'església anterior. És del segle XIII, i té una inscripció gravada a la pedra: MAGISTER GVILLELMVS: MARCHI: DE VOLONO: ME FECIT (Em féu el mestre Guillem Marc, del Voló).

Esglésies gòtiques de Catalunya (Claustre d'Elna)

És un monument medieval del Rosselló, a Elna. És el claustre de la catedral d'Elna i fou residència dels seus canonges. El claustre es coneix essencialment per les seves escultures romàniques, però a més d'això també hi ha un nombre important d'escultures gòtiques.
A diferència de la majoria dels claustres de la Catalunya del Nord, el claustre d'Elna no va ser construït per monjos sinó per canonges, els clergues assistents del bisbe en el govern de la diòcesi. Els canonges disposaven d'edificacions de vida i d'estudi ubicades a l'est i a l'oest del claustre. La catedral se situa al sud.
La construcció del claustre es va fer en diverses etapes: la galeria sud es va dur a terme a finals del segle XII; la galeria est és de principis del XIII, la galeria nord de finals d'aquell mateix segle i la galeria oest de començament del segle XIV. Els canonges d'Elna van continuar els treballs del claustre, malgrat el declivi de la vila enfront de la seva rival, Perpinyà. La residència dels canonges es transferí oficialment a Perpinyà el 1602, tot i que el claustre havia estat abandonat força abans d'aquesta data. Durant la Revolució francesa, fou ocupat per l'administració municipal i es convertí en el claustre dels ciutadans. Les primeres restauracions del monument es van dur a terme en aquella època.

El claustre respecta l'esquema d'arquitectura establert al segle XII: cada galeria té cinc pilars quadrangulars i vuit columnes geminades unides amb arcs de mig punt. Està elaborat totalment amb marbre blanc, probablement marbre de Ceret. L'espai central l'ocupa un jardí que en l'època medieval no era accessible, perquè no hi havia cap porta.
L'escultura de la galeria sud és del tot romànica, hereva dels tallers de Santa Maria de Serrabona i de Sant Miquel de Cuixà. S'hi desenvolupen temes vegetals i animals, però el pilar central és l'únic que està ornamentat amb escenes historiades, tretes de la vida de sant Pere i de sant Pau. La paret de la galeria, contigua a la catedral, conté nombroses sepultures de prelats i d'habitants d'Elna. A l'extrem de la galeria, hi ha una gran porta del segle XIV, feta de marbres blancs i rojos, que dóna a la catedral. En aquesta galeria, s'hi van afegir arcs gòtics al segle XIV, decorats amb escenes de la resurrecció de Crist. La galeria oest és una còpia de les escultures de la galeria sud, amb alguns capitells tractats amb estil gòtic.

La galeria nord veu com hi coexisteixen a parts iguals els capitells d'estil romànic i els capitells gòtics. Tot i això, l'esquema d'escultura és la mateixa que la de la galeria sud, sobretot amb capitells amb motius vegetals i animals i una sola escena historiada: el martiri de santa Eulàlia i santa Júlia, damunt del pilar central.
La galeria est, d'estil gòtic, està decorada amb un cicle de la infantesa de Crist representada als pilars de la galeria, i amb un cicle de la passió de Crist a la paret de la galeria.
Hi ha dos sepulcres de l'escultor Ramon de Bianya: el del bisbe Ramon de Vilallonga (1216) i el de Ferran del Soler (1203). Un tercer sepulcre, el del bisbe Guillem Jordà (1186) és d'autor desconegut.
Els edificis del claustre, els ocupen unes sales d'història i d'arqueologia que contenen una col·lecció d'objectes d'art d'Elna. La peça més destacable n'és un armari litúrgic de finals del segle XIV, decorat amb una verge que alleta, que ha tornat fa poc a Elna.

Pintors Catalans (Lluís Vermell i Busquets)

Sant Cugat del Vallès (Barcelona), 10 de novembre de 1814 - Barcelona, 1868) fou un escultor i pintor català. De pares distingits, restà orfe i en la més espantosa misèria, havent d'ésser asilat en la Casa de Caritat de Barcelona i albergat en l'Hospital de la Santa Creu, durant diverses malalties que l'afligiren en la infància. Cursà alguns anys en el Seminari de Barcelona, abandonant aquest estudis pels de dibuix i l'escultura, que exercí en els tallers de Josep Pagès, Andreu Serrat i Nicolau Malagarriga.

De caràcter impulsiu i turbulent, fou amic de barriles i aventures, assenyalant-se amb el malnom del Pelegrí, pels molts desconcertants viatges que realitzà durant tota la seva vida. Molt aficionat a consignar les seves impressions per escrit, es conserva d'ell un curiós dietari, en que relata totes les seves aventures i que és un preciós document històric sobre els homes i costums del seu temps.
Bonaventura Bassegoda el reprodueix, en els seus més interessants paràgrafs, en la seva documentada biografia Lluís Vermell, escultor i pintor de retrats (Barcelona, 1922). Per ell sabem que Vermell fou deixeble de Claudi Lorenzale en l'Escola de Belles Arts de Barcelona: com passà a Roma el 1834, establint el seu taller en el Corso, davant del Palau Gavotti, i produint algunes escultures i relleus destinats a la basílica de Sant Pau.

El 1839 passà a Nàpols i després a Florència, retornant a Barcelona el 1842. Llavors es donà a conèixer pels seus retrats de miniatura, de singular semblança i expressió, segons es pot jutjar pels que es conserven. Va recórrer totes les ciutats i viles de Catalunya dibuixant i pintant retrats sobre ivori, coure i pergamí, arribant a produir prop de 1.000.
Esculpí un notable Crist en l'agonia, per l'ambaixador de Mèxic: Jesús en la Creu, per al príncep Torlonia, un Jesús en el pessebre, per a Cheney, i una Santa Filomena, pel bisbe de Conca (Castella). Va percebre 2 unces d'or per a cadascuna de les tres primeres obres i 1 per l'última. La reina Maria Cristina, vídua de Ferran VII, li encarregà una còpia en ivori del Moises, de Michelangelo, per la que li'n donà 180 duros.

Foren innumerables les còpies exactes que executà, per encàrrec de diversos personatges, de les obres més cèlebres d'escultura de l'escola florentina del Renaixement, i, això no obstant, mai assoli Vermell sortir de la penúria. La seva labor de retratista-miniaturista fou constant i prodigiosa. A Granollers, Terrassa i Sabadell pintà, tan sols en un bienni de 1822 a 1844, uns 200 retrats. Esculpí pel temple de Santa Maria de Mataró, una Verge dels Dolors, de mida natural, obra notable i en la que la influència de Michelangelo i resta molt manifesta.
Vivint en una casa de lloguer a la Rambla de les flors de Barcelona, per 11 duros mensuals, per exigències de major lloguer per part del propietari, determinà abandonar-la i construir-se el que ell anomenà «el palau de la Misèria», en un terreny que acensà en la llavors vila de Gràcia. Posà la primera pedra, i tresà un projecte de façana de gust egipci, tant elegant com fastuosa, que mai va poder veure acabada.
Després residí a Tarragona, Vic, Girona, Banyoles, Torelló i Figueres, pintant fins al 1856 més de 500 retrats. Llavors establí a Barcelona el seu taller-botiga al carrer de Canudes, núm. 5. D'aquella època daten els grups escultòrics Amparo de la joventut i Refugio de pecadores, i la seva Verge de la Mercè, Dolorosa i Nostra Senyora del Pilar, per a Sant Cugat del Vallès. El 1855 tanca la seva botiga i passa a residir a Madrid, i més tard a París. Després del 1858 torna a Espanya, datant d'aquest anys un àlbum, que encara es conserva, contenint un esborrany de tots els retrats pintats o dibuixats durant aquest temps, figurant al peu de cadascun el nom, lloc i data.

Pintors Catalans (Frederic Trias i Planas)

Igualada, Anoia, 1822 - Barcelona, 1880. Frederic fou un pintor que estudià en l'Escola de la Llotja de Barcelona i deixeble de Ramon Martí i Alsina. El 1867 va ser nomenat professor de dibuix a l'Institut de Lleida i després a la Llotja fins a la seva mort.
La temàtica de la seva obra es centrà en els paisatges, la marina, els retrats i les escenes costumistes. Participà en l'Exposició Nacional de 1864 i a les Exposicions de Barcelona i Madrid de 1866.[1] Moltes obres de Frederic com els Països o els Retrats de persones notables els conserven particulars barcelonins. També aportà obra a l'Exposició Catalana de 1871. A més, publicà el llibre Relación de las Bellas Artes con la Industria (1856)

Pintors Catalans (Esteve Terrús)

Elna (Francia), setembre de 1857 - Elna (Francia), juny de 1922. Va ser un pintor nord-català que va destacar en l'aquarel·la i el paisatgisme. Juntament amb molts altres artistes de la Catalunya del Nord fou un impulsor dels moviments artístics del país.  El 1874, amb el vistiplau dels seus pares decidí d'instal·lar-se a París per a començar la seua trajectòria artística sota l'ensenyament del pintor montpellerenc Alexandre Cabanèl. Obtingué així el gran premi de Roma. Fou amic de molts pintors de la seua època entre els quals destaquen Matisse, Derain, Marquet, Camoin i Luce que rebé sovint al seu taller d'Elna i a Cotlliure. La seva tècnica predilecta era l'aquarel·la, que dominava magistralment, però per mor del seu caràcter introvertit no tingué cap lligam amb una escola ni moviment artístic, tot i que es nota a la seua obra la influència del fauvisme. Es considera que fou un deixeble de Paul Signac. Amb alguns companys artistes nord-catalans com Maillol, Gustau Violet, Lluís Bausil, Emile Gaudissard i Georges Daniel de Monfreid formaren el primer grup artístic del Rosselló. A tall d'homenatge es donà el seu nom a una plaça a Perpinyà i a la seua ciutat nadiua es pot veure el seu bust, fet per Maillol, davant la catedral. L'any 1994 es creà el museu Terrús a aquesta mateixa ciutat. L'any 2018, després d'una operació de reforma, es va revelar que 82 de les 140 obres del pintor que es preservaven a aquest museu eren falses i foren retirades

Pintors Catalans (Francesc Soler i Rovirosa)

Barcelona, 24 de juny de 1836 - 27 de novembre de 1900. Fou un pintor i escenògraf català. Se'l considera el màxim representant de l'escenografia realista a Catalunya.
a dedicar la seva vida als teatres més importants de la ciutat i també va fer incursions a França, Amèrica Llatina i Estats Units. Va estudiar dibuix a l'Escola de la Llotja i va aprendre l'ofici amb Josep Planella al Teatre Principal de Barcelona, amb Fèlix Cagé al Liceu, de Lluís Rigalt al Principal de Gràcia i de Marià Carreras al Teatre Odeon.
L'any 1862 decideix marxar a París. A la capital francesa treballa al taller de Charles-Antoine Cambon per l'Opera i pels teatres més prestigiosos de la ciutat. Tingué l'oportunitat de conèixer els grans mestres de l'escenografia: Cicéri, Despléchin, Diéterlé, Lavastre, Martin, Rubé, Séchan i Thierry entre d'altres. Durant els set anys de vida a París, Soler perfecciona la seva tècnica, assaja la perspectiva, s'endinsa en la subtilitat del color, aprèn el refinament ornamental i sobretot reprodueix de forma realista l'espai. Durant aquest període parisenc també feu algunes escenografies a Barcelona. Un exemple és Semiramide, l'any 1866 per al Teatre del Liceu i Macbeth per al Teatre Principal.

El 1867 pinta el repertori del Teatre de Nantes. L'any 1869 retorna definitivament a Barcelona. Lloga el taller del Teatre Circ Barcelonès i realitza decorats per a una passió al Liceu i comença a preparar Don Carlo. Va pintar sis decorats per a l'estrena, l'any 1870, de l'òpera Don Carlos de Verdi, al Gran Teatre del Liceu. També l'any 1870 es va refugiar a Sabadell, de la mà del seu amic Ramon Quer, quan a Barcelona s'havia declarat una epidèmia de febre groga. L'arribada de Soler a la capital del Vallès va ser un revulsiu per als artistes locals. Va decorar el Teatre Principal de Sabadell, el Teatre de Reus i el Teatre Principal de Saragossa. El 1873 marxa a Madrid, i el 1876 pinta els repertoris del Teatre de Reus i del Teatre Principal de Saragossa.
Va conèixer al coreògraf Ricard Moragas i va sorgir la col·laboració entre ambdós. Van fer diverses obres en òperes i balls, per a teatres d'Espanya, Puerto Rico i Cuba. Amb preferència es va dedicar al decorat per a obres wagnerianes.
El 1881 va esdevenir l'escenògraf titular del Teatre Líric del Passeig de Gràcia, i quatre anys més tard crearia el seu propi taller, esdevenint assessor per a l'Exposició Universal de 1888 de Barcelona.

La dècada dels 70 està caracteritzada per les comèdies de màgia, primer al Teatre Principal amb els títols: Los polvos de la madre celestina, La pata de cabra, La redoma encantada, Giroflé-Giroflà, La magia nueva o La almoneda del diablo, i després al Tívoli amb El rellotge del Montseny i De la Terra al sol. La varietat i espectacularitat dels espais escenogràfics característics de cada un dels títols d'aquest gènere teatral avui oblidat constituïen la clau del seu gran èxit popular i també del seu prestigi entre la burgesia catalana, que hi veia reflectides la seva riquesa, la seva capacitat tècnica i el seu caràcter emprenedor. Tor plegat va contribuir al reconeixement de Soler a tots els àmbits de la cultura i la societat catalanes.

Els anys 80 s'inicien amb el viatge de Soler a l'Havana, Mèxic i Nova York on munta Castels in Spain. De nou a Barcelona obrirà el seu taller al carrer Diputació que esdevindrà un punt de referència per a altres escenògrafs actius a Barcelona i nombrosos aprenents i deixebles. Continua realitzant decorats per a operetes i balls de gran espectacle per al Teatre Tívoli (Barcelona): La virgen del Pilar, Clorinda, Lohokeli i Parthénope. S'inicia també durant aquests anys la seva vinculació amb el Teatre Romea per a obres de repertori: Lo monjo negre o Judes de Keriot.

L'etapa dels 90 continua molt actiu i es reparteix entre les òperes del Teatre Líric (Alcestes, Orfeo), les grans produccions catalanes del Teatre Novetats, especialment al voltant del dramaturg Àngel Guimerà (La boja, La Sirena, En pólvora, Maria Rosa, Jesús de Natzaret, Les monges de Sant Aimant), les operetes fantasioses del Tívoli (Santa Freya, Surcouff, Miss Hellyett, Miss Robinson, El húsar), conferències i la seva activitat al Gran Teatre del Liceu amb les operes Falstaff, Sansone e Dalila, Don Carlo, Nerone, Andrea Chénier, La Valquiria, Tristan i Isolda i Ifigènia in Aulida. Soler farà per encàrrec del teatre un viatge a Alemanya per conèixer els darrers avenços tècnics en els escenaris a fi de millorar les obres catalanes.

Va renovar l'escenografia espanyola fins llavors italianitzant, cap al realisme. Va introduir la innovació d'apagar les llums de la sala durant les actuacions. L'any 1930 se li va rendir un homenatge amb la inauguració d'un monument a Barcelona realitzat per l'escultor Frederic Marès i Deulovol.
El seu fill, Alexandre Soler-Rovirosa i Marije (Barcelona, 1878 - 1918), va ser fonamentalment escenògraf, però també pintor, autor de llibrets de revistes i de l'obra[5] Llibre d'hores perdudes.