L'església de Sant Pere de Boí era una capella romànica del poble Boí, pertanyent al terme municipal de la Vall de Boí, i dins de l'antic terme de Barruera. No pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel fet que es tracta tan sols d'unes ruïnes.
Està situada al nord del nucli del poble de Boí, en el lloc encara anomenat Sant Pere, a uns 300 metres de distància. S'hi va per un camí rural que marxa de l'extrem nord del poble cap al nord-nord-est, i s'enfila fins al lloc on hi ha un pedró modern.
Actualment només se'n pot veure un angle de la construcció, amb unes quantes filades regulars de carreus petits i mitjans, ben escairats. Es devia tractar d'una església d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, coberta amb embigat de fusta. Devia ser del segle XII. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva un frontal d'altar dedicat a sant Pere, procedent d'aquesta església
És l'antiga església parroquial romànica del poble abandonat de Saraís. No va entrar, atès el seu estat, en ruïnes, en el catàleg de monuments historicoartístics de la vall, ni en el de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, més recent. Pertany al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l'antic terme de Durro, a l'Alta Ribagorça. De l'església romànica, només en queda un fragment de l'absis, inserit en un altre edifici posterior que actualment serveix de cleda per al bestiar. Es tracta d'una obra del segle xi, amb un aparell senzill, però acurat. Es tracta de la base del campanar, conservat fins a uns 2 metres d'alçada, amb una amplada d'1,5 m. És molt probable que la resta de l'església fos aprofitada per a bastir, modernament, l'església que hi ha al costat mateix
És una capella romànica del poble d'Erill la Vall, en el terme de la Vall de Boí. Pertany al territori de l'antic terme municipal de Barruera. Està situada a les Bordes d'Erill, un quilòmetre al nord-oest del poble d'Erill la Vall, i uns 400 metres més amunt.
Només se'n conserven unes filades de pedres, en part colgades, que dibuixen clarament l'absis i part de la nau. Podria tractar-se d'una església d'una sola nau amb absis únic, coberta amb embigat de fusta. És una obra de tradició romànica popular, però molt tardana. Pot ser de darreries del segle xii o fins i tot posterior.
Barcelona, 1745 - Barcelona, 16 d'octubre de 1821. Fou un escultor català deixeble de Josep Trulls i Lluis Bonifaç i Massó. Es batejat a la parròquia de Santa Maria del Pi el 7 de febrer de 1745. Fill de Francesc Amadeu i Raimunda Grau. L'any 1761 realitza pràctiques al taller escultòric de Lluís Bonifaç a Valls. El 21 de gener de 1770 va demanar ser admès al gremi d'escultors, arquitectes i entalladors de Barcelona.
El 1 de febre de 1771 es casa amb Magdalena Buxadell i Vilar a l'església de Sants Just i Pastor de Barcelona, van tenir 10 fills. L'any 1778 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid on es deslliurà de les pressions gremials i s'orientà cap a un neoclassicisme acadèmic. Va residir a Olot , que va fugir perseguit pels francesos a Olot durant la guerra contra Napoleó, on va fer imatges, sent les més notables un Sant Crist i La Verge del primer dolor de Castelló d'Empúries i una Verge de la Pietat; Sant Bru per a l'Església de Sant Jaume de Barcelona; Santa Teresa per a la dels Sant Just i Pastor; Santa Anna amb la Verge en braços i Sant Joaquim, grup que es venera en l'antiga col·legiata de Santa Anna i la del beat Josep Oriol, per a la de San Sever. Mare de Déu dels Desemparats de l'església del Pi a Barcelona.
A la Casa del gremi de velers de Barcelona es conserva la imatge del pas processional de la Santa Espina Amadeu és considerat el representant més prestigiós del pessebrisme a Catalunya. Va modelar a més un sens fi de precioses figuretes per a naixements (col·lecció Gelabert, a Olot). Com a pessebrista recollí la tradició barroca i popularitzà l'art fent figuretes de terra cuita policromada caracteritzades pel realisme, sota la influència napolitana. Amadeu inicià una tipologia local, costumista, rural que la seva característica més destacable fou vestir les figures dels pastors amb la indumentària de la Garrotxa. Tradició que seria seguida per altres pessebristes com Pere Pla i Jacint Casanoves.
El Museu d'Història de Barcelona conserva diverses obres seves o que li són atribuïdes, entre les quals diverses figures de pessebre i el bust de Pere Virgili portant els plànols del col·legi de cirurgia de Barcelona. Un nombre important d'obres seves, presents en esglésies, foren destruïdes durant la Setmana Tràgica o la Guerra Civil: de moltes, però, se'n conserven fotografies.
Barcelona, 14 de març de 1925 - Barcelona, 22 de gener de 2012. Va ser un pintor i escultor català. Va començar a estudiar a les acadèmies de Baixas i Tàrrega, on va estudiar entre 1941 i 1943. Posteriorment, va continuar la seva formació a l'Escola de Belles Arts de Barcelona entre els anys 1944 i 1948. Durant els darrers dos anys va alternar els estudis amb les classes lliures de model al natural al Cercle Artístic. Va completar els seus estudis a l'Accademia di Belli Arti e Liceu Artística di Roma i a París entre 1949 i 1950. Alibau va iniciar la seva activitat artística a finals dels anys cinquanta, però no va ser fins a l'any 1986 que va desenvolupar una activitat expositiva continuada.
L'any 1962 va fundar una fàbrica de motllures d'artesania, i a partir del 1972 retornà a l'activitat artística, centrada en l'exploració i invenció de tècniques i processos amb el paper i la cel·lulosa. Aribau era conegut especialment per les obres fetes amb fibra de cel·lulosa, tot i que darrerament practicava l'escultura en acer Corten.
L'any 2011 impulsà la creació de la "Fundació Alibau", que exerceix les seves funcions principalment a Catalunya i té per objectius promoure, divulgar, estudiar, preservar i defensar l'obra de l'artista, així com gestionar els drets de propietat intel·lectual derivats de les seves obres. Alibau va fer cessió de diverses obres a l'IEC. Entre la seva extensa obra destaca la sèrie Matemàrtica que va iniciar el 1996 i l'escultura Evocació dels Països Catalans, amb motiu de la commemoració del Centenari de l'Institut d'Estudis Catalans 1907-2007, que fou inaugurada el 2008, i instal·lada al jardí Mercè Rodoreda de la seu de la institució
Barcelona, 24 d'abril de 1946. És un escultor, orfebre, dibuixant i fotògraf català. És formà a Barcelona, a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre (1962-67), i del 1968 al 1971 féu estades a París, Londres, Praga, Stuttgart i Menorca. Es dedicà per un temps al disseny de joies (1968-73), amb conceptes que aplicà més tard a l’escultura, que començà a conrear el 1972, amb una sèrie de peces de bronze, llautó i marbre, d’influència postminimalista. Des de l’inici, la natura i la geometria seran els punts de partida per a treballar sobre la idea d’un espai en el qual l’objecte i el seu entorn estiguin en diàleg permanent, a través de la seva paradoxa i harmonia. Les seves escultures pretenen, a partir d’estructures geomètriques, qüestionar el paper del “lloc” i la seva relació amb l’"objecte”.
Des del 1980 incorporà altres materials com l’acer, l’alumini i la fusta, i a partir del 1990 començà a treballar amb dibuixos, mapes, fotografies originals i fotocòpies de topografies i territoris, compilades en el transcurs de diferents viatges. A la idea de naturalesa, per tant, s’hi afegeix la de paisatge. Aquest material gràfic està molt relacionat amb les escultures i sovint en forma part.
Algunes escultures esdevenen més endavant objectes quotidians -prestatgeries, taules-, de tal manera que s’estableix un diàleg entre els objectes i el seu referent geogràfic. Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a Europa, Estats Units i Japó. La seva obra es troba en les col·leccions del Guggenhgeim Museum, MACBA, MNCARS, Kunsthalle Mannheim, Fundació “la Caixa” i Fundación Juan March, entre d’altres.
Ha exercit també la docència i ha impartit cursos, seminaris i conferències en diverses institucions, entre les quals cal citar Arteleku, Escola Eina i la Fundación Botín, i ha estat president de l’AAVC (Associació d’Artistes Visuals de Catalunya), entre els anys 1996-2002 i de la UAAV (Unión de Asociaciones de Artistas Visuales) entre el 2004 i el 2007. Durant el mateix període va ser vocal al Consorci del MACBA. Actualment és director de la Fundació Suñol, Barcelona.
Barcelona, 13 de desembre de 1923 – Barcelona, 6 de febrer de 2012. Fou un pintor, escultor i teòric de l'art català. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle xx. L'obra de l'artista barceloní gaudeix d'un centre d'estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.
De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle xx, en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana.
L'obra de Tàpies ha tingut una gran valoració en l'àmbit internacional, essent exposada als més prestigiosos museus del món. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els quals cal destacar el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d'Arts Plàstiques (2003). Com a reconeixement a la seva trajectòria artística el rei Joan Carles I li va atorgar el 9 d'abril de 2010 el títol de marquès de Tàpies.
Barcelona, 11 de març de 1927 - Barcelona, 7 d'abril de 2014. Fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d'art català. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d'exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades. Té un museu dedicat a la seva obra des del 2017 a Barcelona, l'Espai Subirachs.
Artista polifacètic, Subirachs destacà especialment en l'escultura, però també en altres tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapís, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l'encunyació de medalles. També realitzà nombroses escenografies per prestigiosos muntatges d'obres de teatre i ballet. Exercí de professor d'art i, en el terreny teòric, com escriptor i col·laborador en revistes i diaris, crític d'art i conferenciant en universitats i acadèmies d'arreu del món. En la seva llarga trajectòria passà per diverses fases —mediterrània, expressionista, abstracta, neofigurativa—, períodes gairebé sempre caracteritzats per les formes geomètriques, les línies rectes i anguloses i les textures rugoses.
En la seva obra, Subirachs sintetitzà el mestratge tècnic i la puresa de materials i textures amb l'afany per comunicar i expressar un llenguatge simbòlic i transcendental, a través de la creació d'un univers propi de referents iconogràfics que fan de la seva producció un corpus personal i particular àmpliament reconegut a tot el món
Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma de Mallorca (Illes Balears, 25 de desembre de 1983. Va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes. Més endavant l'autor mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys.
Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel mateix autor. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMa al Museu Reina Sofia i a l'Espacio Miró de Madrid, al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm.
