miércoles, 25 de julio de 2018

Muntanyes Catalanes (Montorroio [II])

Les roques paleozoiques són fàcilment erosionables, motiu pel qual les muntanyes resultants, com el cas del Montorroio, acostumen a presentar formes i relleus poc enèrgics, amb lloms arrodonits i suaus, fins i tot monòtons, i cims poc remarcables. Els vessants del Montorroio, sobretot el que cau sobre la Coma d'Espòs, estan totalment recoberts d'esbaldregalls versicolors, a causa del procés de meteorització a què estan sotmeses les roques. Presenten un intens color vermell (roi en pallarès) propi del Devonià amb pinzellades negres del silurià. El contrast amb els colors clars i relleus més abruptes i esvelts de la veïna zona granítica és notable.
Les ascensions al Montorroio, tant des de la Vall Fosca com per la banda de Llessui, són fàcils:

- Des d'Estany Gento: l'ús del telefèric Sallente-Estany Gento facilita aquesta ruta. De l'extrem sud de la presa de l'estany un camí s'enfila pel Serrat del Bony de Cornera, a prop del torrent que porta les aigües de la Coma d'Espòs. Cal seguir-lo fins a un estanyet superior que fa de regulador d'aigües. Per glevers es puja al Torrent de la Coma d'Espòs, la Coma Plana, i el Coll d'Entremonts(42° 29′ 44.08″ N, 1° 1′ 21.87″ E) des d'on per la carena i direcció nord-est s'accedeix al cim. Si s'inicia la ruta a la presa de Sallente, pel canal de Pigolo, en arribar a les vies de carrilet cal creuar-les i enfilar-se directament per la Coma d'Espòs fins a enllaçar amb la ruta anterior.
- Des de Llessui: En 4x4 sortir de Llessui per la pista que mena a l'antiga estació d'esquí i seguix fins al Coll del Triador. Es deixa la que porta a la cambra d'aigües de Cabdella i es pren la de la dreta en direcció a Espot. A l'indret de l'Estanyet (42° 29′ 25.26″ N, 1° 2′ 24.19″ E) es deixa el vehicle i es puja pel proper Barranc d'Entremonts fins al Coll del mateix nom i des d'allí, al cim.


Literatura Catalana (Miquel Ponsetí i Vives)

Nacio en Felanitx (Illes Balears), el 30 de enero de 1920 - Fallece en Barcelona, el 18 de enero de 2009. Hijo de relojero, y de mujer acomodada -mallorquín él, menorquina ella-, la economía familiar pasó por malos momentos, llegaron penas pecuniarias, y buscaron en Barcelona refugio a sus adversidades. Era el año 1924. La familia (padres y tres hijos) vivió dificultades y estrechezes.
El buen relojero comrprobó que los oficios dan pocos beneficios, y decidió que el hijo mayor había de estudiar, porque solamente los estudios podían redimir a los pobres de sus desventuras. Y el hijo mayor estudió, y se dedicó a la medicina. Se exilió acabada la guerra y actualmentes es un ortopeda de renombre mundial. El hijo pequeño, nuestro personaje, también estudió, sufrió la guerra, soportó la paz, continuó estudiando, mientras mantenía a la familia, y fue pintor, matemático, y más tarde, arquitecto.

Al finalizar sus carreras, trabajó de profesor univresitario. En su última etapa pedagógica, fue el encargado de las Cátedras de Ampliación de Maremáticas y de Mecánica Racional en la Escuela de Arquitectura de Barcelona (1956-1962).
Ganó las oposiciones para ser arquitecto municipal (1946). Obtuvo premios en concursos. Fue el Jefe de la Unidad del 'Pla de la Ciutat' de Barcelona (1978-1980) y Jefe de Servicios del Patrimonio Arquitectónico del Departamento de Cultura de la Generalitat (1982-1984). En su etapa de Regidor del Ayuntamiento de Barcelona, presidió la Ponencia de la Nomenlatura de las calles de la ciudad y la Comisión de Diseño (1980-1983).
En su vida profesional realizó más de 200 edificios de nueva planta de usos y características diferentes en Cataluña y Mallorca, y más de 300 obras de ampliación, reforma o remodelación. En 1986 se jubiló de funcionario y de arquitecto. Y, una vez jubilado, decidió continuar pintando y escribiendo.

https://www.escriptors.cat/


Literatura Catalana (Nathalie Pons Roussel)

Nacio en Areyns de Mar (Barcelona), el 19 de mayo de 1972. Es licenciada en Humanidades, maestra de primaria y de educación infantil. También ha sido profesora de francés en la Universitat Oberta de Catalunya.
Ha publicado varios cuentos y novelas infantiles y juveniles como La Laia i el vent (Casals, 2007), La porta misteriosa (Edicions del Pirata, 2009) o La Ratolina al circ (Lynx, 2010). También es autora de diversos artículos en revistas de ámbito educativo.
Escribe con ilusión. Sus libros están llenos de aventuras y nos hacen pasar un buen rato a la vez que transmiten el entusiasmo vital de la autora.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Agustí Pons i Mir)

Nacio en Barcelona, el 20 de junio de 1947. es periodista y escritor. Empieza trabajando en El Noticiero Universal y es miembro fundador del periódico Avui, en el cual desde 1976 hasta 1995 compagina las labores propias del periodismo de redacción con las de la creación literaria. Su columna «Figures, paisatges», que publica diariamente durante más de ocho años, le valió el premio Ciutat de Barcelona de periodismo en el año 1991. Inicia su trayectoria literaria como poeta, desde Cossos i fets (1977) hasta Metàfora (2009). Destaca en el campo de la biografía con trabajos sobre Joan Triadú, Pere Calders, Maria Auèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera y Salvador Espriu. En su libro Deu daus, Premio Joan Fuster y Premio Nacional de Ensayo de la Generalitat de Catalunya, presenta un retrato literario de diez personalidades catalanas del siglo XX desde Frederica Montseny a Jordi Pujol, pasando por Jaume Miravitlles, Salvador Espriu y Joaquim Molas. Ha escrito también dos libros de carácter memorialístico, Temps indòcils (2007) y Cartes a Clara (2010), así como el ensayo 1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX (2014) y Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (2017). En 2015 publica Bàrbara, una biografía que aborda, a partir de un caso particular, la relación entre la burguesía barcelonesa y la inmigración castellana de los años cincuenta.

De 1981 a 1984 ocupa el cargo de Jefe del Gabinete del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Max Cahner, en el primer gobierno de Pujol. Ha sido miembro de la Junta Directiva del Colegio de Periodistas de Cataluña; vicepresidente del Centro Catalán del PEN Club; miembro del jurado de los premios Serra d'Or de crítica literaria, de la Lletra d'Or y del Premio de Honor de las Letras Catalanas. En 2015 recibe la Creu de Sant Jordi.

https://www.escriptors.cat/


Muntanyes Catalanes (Montorroio [I])

És una muntanya de 2.862,4 m. d'altitud que termeneja entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i Sort (Pallars Sobirà), a l'antic terme de Llessui en Lleida. En el seu cim hi ha el vèrtex geodèsic 262072001.
Del Pic de la Mainera, als pirineus axials, es desprèn cap al sud un gran cordal que fa de partió entre les conques fluvials de la Noguera Pallaresa i del seu afluent el Flamisell. El Montorroio s'aixeca al fil d'aquesta carena, entre la Pala Pedregosa i el Montsent. Les seves pales, per ponent, presideixen la verda i suau Coma d'Espòs, petita vall glacial suspesa sobre el circ i embassament de Sallente, a l'extrem oriental de la capçalera del Flamisell, a la Vall Fosca. Els seus vessants de llevant cauen més vertiginosament sobre el barranc de Berastí i el Clot de la Mainera. Està enclavat dins la zona perifèrica de protecció del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Els materials que formen el Montorroio pertanyen al paleozoic. Tenen una antiguitat de més de 400 milions d'anys. Les pissarres i calcàries del Devonià (fàcies "griotte") ocupen les parts altes i les lutites negres del silurià afloren a la base. Tots ells han estat sotmesos a un intens metamorfisme per estar situats a l'aurèola de contacte amb el gran batòlit granític de la Maladeta que apareix a la immediata Pala Pedregosa


Literatura Catalana (Josep Sebastià Pons)

Nacio en Ille-sur-Têt (Francia), el 5 de noviembre de 1886 . Fallece en Ille-sur-Têt (Francia), el 25 de enero de 1962. Fue poeta, narrador y autor dramático.
La lectura de Verdaguer hace que considere posible el mito de la lengua de su infancia, el rosellonés, que siempre intentará que vuelva a estar en la categoría de lengua literaria. Libros como el poemario Cantilena (1937) o la narración Llibre de les set sivelles (1956) lo sitúan como el mejor escritor de la Cataluña norte de su generación. De él han bebido numerosos poetas posteriores y su obra fue elogiada por figuras de la literatura catalana como Josep Pla o Tomàs Garcés. Tras su muerte, hacia la década de los 80, su obra fue reivindicada por los poetas más jóvenes, y se editaron sus Obres completes, que finalmente dieron noticia de la magnitud de su escritura.

https://www.escriptors.cat/


Literatura Catalana (Ponç Pons Giménez)

Nace en Alaior (Illes Balears), el  20 de mayo de 1956. Fue un lector precoz. A los diez años empezó a escribir poemas y descubrió que el único destino vivible era la literatura. “Illòman” declarado que se considera “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos” (menorquín hasta la médula) y afirma “Ser menorquí és ser estranger pertot/ Ser menorquí és una malaltia” (ser menorquín es ser extranjero / Ser menorquín es una enfermedad), confiesa que escribe para un lector invisible que tiene las facciones mezcladas de todos los autores que ama (Pessoa, Quasimodo, Seferis...).

Su obra, llena de referencias culturales y reflexiones ecolingüísticas, ha ganado prestigiosos premios y lo ha convertido en uno de los poetas más importantes de las Baleares. Admirador de Spinoza, vive apartado del mundo literario, repartiendo su tiempo entre la enseñanza (es catedrático de literatura), la dedicación a la familia, la pasión por la poesía como forma de conocimiento y el retiro al campo en la cabaña de un lugar que se llama “Sa Figuera Verda”. Escribe a mano y de noche.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Damià Pons i Pons)

Nacio en Campanet (Illes Balears), el 22 de octubre de 1950. Es poeta, ensayista, historiador y ha destacado como gestor cultural. Durante su juventud se traslada a Barcelona para seguir estudios de Filología Románica, doctorándose en Filología Catalana en 1997. A partir de su licenciatura, en 1975, regresa a Mallorca donde se dedica a la investigación, tanto literaria como histórica, participando en la creación de revistas como Latitud 39º. También dirige durante dos años la revista Lluc (1972-1973), una tarea que ha recuperado en los últimos tiempos, a la vez que se convierte en la voz teórica de los nuevos movimientos plásticos mallorquines desde su faceta de crítico de arte.
Como poeta, resulta singular su trayectoria de publicaciones. Comienza en las páginas de un libro colectivo, Temptant l’equilibri (1973), con el conjunto de poemas Teranyina, y en 1977 publica en edición de autor en la imprenta Guaret de Campos el Mapa del desig, un título que será fundamental en su obra poética. Ya durante el año 2001, después de un largo silencio, lleno por numerosas actuaciones cívicas y de recuperación de la cultura mallorquina, Damià Pons decide reunir toda su obra, la publicada y la inédita, bajo el título d’Els mapes del desig. En él se descubre entonces toda la dimensión de su poesía, que la crítica ha calificado como “una voz de expresión potente y sincera, con esa crudeza y sensibilidad que solo los poetas con oficio pueden mostrar.”

Otra faceta suya, la de ensayista y investigador, también merece nuestra atención. Pons ha hecho crítica literaria y estudiado especialmente la Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905) (1998), y también la figura de Miquel dels Sants Oliver: El diari “La Almudaina” en l’època de Miquel dels Sants Oliver (1998). Por otra parte, Damià Pons ha publicado artículos de temática literaria y cultural en revistas como Randa, Estudis baleàrics o Lluc, además de otros en diversas publicaciones catalanas. También, en su labor como político, ha sido Conseller de Cultura i Patrimoni al Consell de Mallorca y Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Es profesor de la Universitat de les Illes Balears, así como miembro de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana y de la Obra Cultural Balear.

https://www.escriptors.cat/