És una església parroquial a la Plaça Major del Pla del Penedès (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau, amb creuer i cimbori, que descansa sobre trompes. La coberta és de volta de canó. L'absis, envoltat exteriorment per altres construccions, té tres finestres i conserva restes de pintures al fresc amb motius geomètrics. Aquestes pintures policromes estan adossades a les parets de les esqueixades de les finestres de l'absis i petites zones de les parets vora amb temàtica diversa. Dels dues absidioles originals només se'n conserva una, decorat amb bandes llombardes i arcuacions cegues a l'exterior. El campanar és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i un rellotge a la part superior.
L'església es troba documentada des del 1080. El 1097 pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona. Fou parròquia independent des del 1778. L'edifici ha sofert diverses modificacions al llarg del temps. Una de les absidioles va ser destruïda entre el 1500 i el 1600 per fer l'escala del campanar. Posteriorment van fer-se obres d'ampliació, als voltants del 1800. L'última restauració, que ha recuperat la part romànica, data del 1972.
_-_1.jpg/300px-Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Sadurn%C3%AD_de_la_Marca_(Castellv%C3%AD_de_la_Marca)_-_1.jpg)
És una església al terme municipal de Castellví de la Marca (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció de l'església de Sant Sadurní de la Marca respon a tres etapes principals: durant els segles XI-XII fou bastida la primitiva església romànica d'una nau. Als segles XIII i XIV foren afegides dues naus més. Hi ha referències de la seva existència el 1066 fou consagrada el 1101. Van realitzar-se reformes els anys 1679 i 1879.
L'església de Sant Sadurní està situada al peu de la muntanya del Castell, adossada a la rectoria i al cementiri. És una església de tres naus, tot i que originalment en tenia només una, amb volta de canó i arcs torals, i un absis semicircular amb arcs cecs, bandes llombardes i tres finestres d'arc de mig punt. La porta, lateral, és adovellada. La coberta és a dues vessants. El campanar, de planta quadrada, té coberta de pavelló i finestres d'arc de mig punt. En l'actualitat el conjunt es troba abandonat.
La pica baptismal és quadrangular amb els angles arrodonits i els laterals ondulats. Les parets són verticals fins als 30 cm de la boca on s'inicia la part concavada de base del vas. Es creu que devia anar muntada sobre una peanya d'uns 40-50 cm aproximadament. És d'una forma molt poc comuna i que únicament té paral·lels en terres del Penedès en la de Sant Jaume de Domenys. Actualment és fragmentada conservant-se tres trossos que componen la totalitat de la base i part dels laterals essent possible la seva reconstrucció, la qual cosa és molt recomanable per l'interès tipològic d'aquesta. Aquesta pica és procedent de la primitiva església parroquial de Castellví de la Marca situada al costat del cementiri, on es conserven importants vestigis del primitiu temple romànic dedicat igualment a Sant Sadurní i que fou abandonat l'any 1927. La boca presenta una motllura formada per dos bordons contigus en la seva superfície plana i un altre de 5 cm que l'entorna en la part lateral. A 30 cm de la boca hi ha una sanefa de 5 cm d'amplada formada per un seguit de petites piràmides de 2,5 x 2,5 cm de base
És una església de Gelida (Alt Penedès) dins del recinte del castell de Gelida. Es tenen notícies documentades de l'església de Sant Pere del Castell des de l'any 998. Al segle XII s'amplia i reforma l'edifici seguint l'estil romànic i és en el segle XVII quan es produeix el major nombre de transformacions de l'església, ja que es reformà la capçalera, s'afegí la capella lateral del costat nord, es va refer la teulada i es construí la sagristia de l'església. La construcció del campanar s'acaba el 1796, utilitzant pedra del castell. L'església de Sant Pere del Castell va ser parròquia fins al 1871 i al seu entorn hi havia el cementiri de la població.
En una paret lateral de la capçalera, hi ha el sarcòfag de Berenguer Bertrand i el seu fill Nicolau (senyors de la Baronia de Gelida), d'estil gòtic. Està compost per una caixa paral·lelepipèdica, suportada a mitja paret per mènsules esculpides amb forma de lleó. Les cares laterals i frontal contenen un seguit de quadrilòbuls amb un escut a dins. A la cara frontal, entre els dos escuts, hi ha gravada la següent inscripció: "Asi jauen los molt onrats an B.G.N. é an Choalu Bertrand fill seu, les animas dels quals sian an Gloria" El sepulcre fou profanat el 1936 i desaparegut, més tard es localitzà al Museu Marès i fou retornat. La coberta piramidal no correspon al sarcòfag, sinó que fou trobada en unes excavacions
La capella de Sant Roc, situada al lateral sud, és coberta amb un sostre decorat amb una quadrícula de motllures de guix, formant calaixets, a l'interior de les quals hi ha quadrats i cercles, amb flors a dins (rosasses). Les motllures acaben en petites mènsules.
Hi ha també restes de pintures murals. Les restes de pintura són posteriors a la construcció del cor el 1680. Són pintures murals polícromes que representen la imatge de santa Llúcia amb orla i segurament amb túnica, disposada sota una arcada
És una serra situada al municipi de Sallent, a la comarca del Bages, amb una elevació màxima de 589,1 metres. Al cim hi ha instal·lat un pessebre, amb llibre per poder signar
És una muntanya de 596 metres que forma un contrafort de la Serralada Litoral Catalana a la comarca del Maresme, entre la serra del Corredor i el Montnegre. El cim del Montalt està repartit pels termes municipals de Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius, Arenys de Munt i Sant Vicenç de Montalt.
Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 297116001 de l'ICGC). Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC
És una cinglera que fa de termenal entre els municipis d'Amer (la Selva), Sant Aniol de Finestres (la Garrotxa), i Sant Martí de Llémena (Gironès). El punt culminant d'aquesta cinglera (598,1 msnm) resta a la punta al vèrtex d'aquesta falca coincidint amb l'ermita de Sant Roc de la Barroca, construïda l’any 1447.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC[2] amb el nom de Sant Roc. Vist en alçada forma una falca de forma aguda apuntant cap a l'est elevada pràcticament dos-cents metres de la plana. Forma i separa la riera de Sant Climent, al sud, i la riera de Llémena, al nord i l'est, que acaben sent afluents del Ter per l'esquerra.
És al costat de les antigues mines de Liat a la Val d'Aran, a 2.307 m. d'altitud. L'espai ha estat catalogat a la Xarxa Natura 2000 del Baish Aran.
És un estany relativament petit (4.9 ha) i no gaire profund, 10m. La seva conca és també petita, de 69 ha, orientada d'oest a est i amb molt poc desnivell, amb el cim de la Pica Palomèra de 2460 m com a punt més elevat.
La vegetació de la conca està repartida entre neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum), matollars prostrats de savina de muntanya (Juniperus sabina), i gespets (prats de Festuca eskia).
Pel que fa a la química de la seva aigua, és un estany molt excepcional en el context pirinenc. El material ric en sulfurs de les roques de la seva conca li confereix un pH àcid per sota de 5; és, per tant, un dels pocs estanys pirinencs - juntament amb el d'Aixeus, a la mateixa vall i els de Baiau a la Vall d'Àneu - netament àcids. Les mateixes condicions químiques fan que hi hagi molt pocs organismes que hi puguin viure i les seves aigües tenen, per tant, una transparència elevada. A aquest estany no hi ha vegetació aquàtica ni cap espècie vertebrada.
L'estat ecològic és bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Tot i haver sofert alteracions a la conca en el passat degut a l'activitat minera, es troba en un bon estat de conservació. De la mateixa manera que passa amb els estanys de Baiau i Aixeus, els altres estanys netament àcids dels Pirineus catalans, la mateixa composició química de l'aigua evita que s'hi introdueixin espècies al·lòctones.
És troba al costat de les antigues mines de Liat a la Val d'Aran, a 2136 m. d'altitud. És, amb una superfície de 27 ha i una profunditat màxima de 32 m, un dels estanys grans de l'alta muntanya de Catalunya. La seva conca té una aparença particular, és un paisatge relativament pla, amb dolines naturals. Està orientada d'est a oest, amb el Tuc de Mauberme (2880 m) com a punt més alt a l'est
La vegetació de la conca mostra la diversitat geològica de roques calcàries i silíciques. Trobem neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum), matollars prostrats de savina de muntanya (Juniperus sabina), matollars d'Empetrum hermaphroditum, prats de Carex curvula, de Festuca airoides o de F. yvesii, prats amb Festuca nigrescens, Trifolium thalii, Ranunculus gouanii, molleres de Carex davalliana i de Carex fusca. Hi ha una vegetació aquàtica relativament rica, amb espargani (Sparganium angustifolium), ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis), subulària (Subularia aquatica) i Isoetes lacustris. L'estany és molt oligotròfic. S'hi han introduït dues espècies de peixos, la truita comuna (Salmo trutta) i el barb roig (Phoxinus phoxinus).
L'estat ecològic de l'estany és bo segons la classificació de la directiva marc de l'aigua. Actualment es troba dins de l'espai natural protegit de la Xarxa Natura 2000 del Baish Aran
És troben a la Val d’Aran, al cap de la vall d’Artiga de Lin. Són dos estanys de vall d’origen glacial, situats entre 2015 m l’inferior i 2053 m el superior. Aquest darrer és el més gran i profund (4 ha i 19,5 m de fondària), l’inferior té 0,7 ha i és més somer. La seva conca de 190 ha està orientada cap al nord amb el Malh des Pois (2881 m) al nord com a punt més alt.
La conca es troba parcialment coberta de vegetació, amb neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum), matollars d'Empetrum hermaphroditum, gespets (prats acidòfils de Festuca eskia), prats acidòfils de Carex curvula, i prats calcícoles de Sesleria coerulea, Carex sempervirens i Ranunculus thora, o de Festuca nigrescens, Trifolium thalii i Ranunculus gouanii. A cap dels dos estanys hi ha vegetació aquàtica. Són estanys ultra-oligotròfics, amb aigües molt transparents.
S’hi han introduït tres espècies de peixos, la truita comuna (Salmo trutta), la truita de font (Salvelinus fontinalis) i el barb roig (Phoxinus phoxinus). L’estat ecològic és bo segons la classificació de la Directiva Marc de l’Aigua. Estan actualment inclosos dins de la zona natural de l’Artiga de Lin de Xarxa Natura 2000.
És al costat de les antigues mines de Liat a la Val d'Aran, a 2.307 m. d'altitud. L'espai ha estat catalogat a la Xarxa Natura 2000 del Baish Aran.
És troben a la Val d’Aran, al cap de la vall d’Artiga de Lin. Són dos estanys de vall d’origen glacial, situats entre 2015 m l’inferior i 2053 m el superior. Aquest darrer és el més gran i profund (4 ha i 19,5 m de fondària), l’inferior té 0,7 ha i és més somer. La seva conca de 190 ha està orientada cap al nord amb el Malh des Pois (2881 m) al nord com a punt més alt.