Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llogaia de Bellpui)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Santa Llogaia de Bellpui és un edifici enrunat. Presenta una sola nau amb transsepte de la qual ha desaparegut la coberta. Es conserven pilastres adossades als murs que devien suportar la volta de canó reforçada amb arcs torals. L'absis semicircular és orientat a llevant i s'obre a la nau a través d'un arc presbiteral. De l'absis solament en resta part del costat nord i es pot veure la finestra de doble esqueixada. Al mur septentrional hi ha una nau estreta coberta amb volta de canó i coronada per un absis que probablement en tenia una de simètrica a l'altre costat formant el trasnssepte

L'estructura de l'església fou modificada, la nau va ser allargada amb un espai cobert per una volta de canó reforçada per un arc toral. En aquest sector s'obre la porta d'accés al temple. A l'interior els paraments són arrebossats però deixen veure l'aparell format per carreus ben escairats, sense polir, disposats ordenadament amb filades uniformes i regulars. La volta era formada, per peces sense desbastar, col·locades a plec de llibre. L'ampliació es va fer amb un aparell de reble molt irregular. Els paraments i estructura fa pensar que es tracta d'un edifici del segle XI, o del segle XII però seguint la tradició constructiva anterior 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Elena de Trejuvell)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós. Considerat per alguns com preromànic, però degut a tantes transformacions és difícil saber que pot quedar de preromànic. D'una nau rectangular i absis lleugerament desviat trapezoïdal amb modificacions. Nau actualment coberta amb fusta. L'absis coberta amb volta de canó. Construcció rústega de pedres no en filades. Porta actual al frontis. Una altra porta al costat de l'Epístola tapiada.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Taús)

És una antiga parròquia situada del municipi de les Valls d'Aguilar (Alt Urgell). Es troba als afores del poble de Taús, al costat del cementiri. Està protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici religiós d'una nau amb absis rodó. És un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada reforçada per dos arcs doblers, i capçada per un absis semicircular. En el parament de l'arc presbiteral s'obren dos nínxols, un al costat nord i l'altre al sud. A l'exterior els murs són reforçats per potents contraforts atalussats. La porta adovellada del mur de migdia va ser convertida en finestra i substituïda per l'accés a ponent. La il·luminació del temple es fa per la finestra de doble esqueixada del centre de l'absis, una altra de similar al mur de migdia i una d'esqueixada simple a ponent. El campanar d'espadanya d'un sol ull s'alça a la façana de ponent. La coberta de pedra de llicorella irregular ha estat substituïda per pissarra nova uniforme

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Berén)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. La parròquia de Berhen és esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. Hi ha diferents dates en què apareix documentat el lloc de Berén. El 1030 es produeix una donació de terres. Ramon d'Urgell en el seu testament (1113) deixa a la seva esposa les terres que tenia a Berén. Aquesta població està vinculada als comtes de Castellbò. A inicis del segle XVI Berén pertanyia a la batllia de la vall d'Aguilar, del quarter de Castellbò i la seva jurisdicció pertanyia plenament al comte de Castellbò.
Als anys 1312 i 1314 l'església de Sant Martí fou visitada per manament de l'arquebisbe de Tarragona. Aquesta església també apareix llibre de la dècima del bisbat d'Urgell del 1391. De l'església de Sant Martí de Berén depenia les esglésies d'Argestues i Miravall. L'actual església de Berén, dedicada a Sant Antoni Abat, situada dins de la població, està supeditada a la de Noves de Segre

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Lluc d'Anyús)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Lluc d'Anyús és un edifici d'una sola nau rectangular, coberta amb una estructura d'embigat de fusta que sosté un llosat a doble vessant, que actualment es troba parcialment enfonsat. L'església és capçada a llevatant per un tram trapezoïdal que és cobert amb volta de canó, més estret que la resta de la nau, però sense diferenciació exterior, de manera que el volum de l'edifici és definit per un prisma sense elements diferenciats.
La porta actual, que correspon possiblement a una reforma, s'obre a la façana meridional, prop de l'angle sud-oest, però la porta original, actualment paredada, és situada a la façana de ponent. La porta actual és un arc rebaixat i té tot el marc arrebossat. L'edifici només presenta una finestra, situada a la façana meridional prop de l'espai absidial, espitllerada i d'una sola esqueixada.

L'interior és totalment encalcinat, i el parament exterior és format per un aparell de reble de peces molt grans, especialment als angles, molt irregular, lligat amb fang i molt poc morter de calç.
L'element més característic que identifica l'església és un potent campanar d'espanya, d'un sol ull, amb arc de repeu, situat sobre la façana de ponent, i que presenta els vessants de la coberta graonats.
La tipologia d'aquest edifici s'avé amb altres construccions del seu entorn immediat, com la propera ermita de Sant Quiri, que presenten el cos de l'absis només diferenciat interiorment, seguint una formulació molt arcaica i simple que també es troba en altres esglésies d'aquesta àrea, com ara Sant Martí de Biscarbó. És difícil de datar, precisament per la seva extrema simplicitat i la manca de relació amb les formes més esteses de l'arquitectura catalana anterior al segle XI, en què l'absis es diferencia volumètricament del cos de la nau.
D'altra banda, segons l'arquitecte Joan-Albert Adell (Catalunya Romànica, VI p. 256-257), les formes constructives de Sant Lluc d'Anyús no permeten, tampoc, establir conclusions cronològiques, ja que no hi ha cap element que permeti afirmar inequívocament el caràcter alt-medieval de l'edifici, tot i que semblaria raonable, a tall d'hipòtesi i amb totes les reserves, acceptar aquesta filiació atenent el seu context geogràfic i arquitectònic.

 

Pintors Catalans (Victòria Climent Merelo)

Tarragona, 1945 - Barcelona, 2015. Va ser una artista catalana. Aquesta artista comença els seus estudis artístics el 1961 a l'Escola Taller d'Art de la Diputació de Tarragona i posteriorment, l'any 1968, obté la llicenciatura de belles arts a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona. Es llicencia, a més, en periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any 1990 obté una diplomatura en direcció de publicitat a l'Escola d'Alta Direcció i Administració (EADA). L'any 1978 comença a treballar com a professora agregada. El 1983 obté la càtedra de dibuix.

Victòria Climent realitza la seva primera exposició l'any 1975 a la Sala Genaro Poza de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Saragossa. Aquest mateix any en realitza una altra a la Sala d'Art Payarol de Barcelona. Dos anys després exposa a la Sala La Gàbia de Girona. Les obres que exposa a les mostres de la Sala d'Exposicions Sant Jordi de la Caixa d'Estalvis de Catalunya el 1983, i a la Sala Exposicions de l'Obra Cultural de la Caixa de Pensions de Reus el 1986 ens parlen d'una artista que ha començat a trobar-se a si mateixa, a definir el seu estil. A finals del 1997 fa una mostra al Museu d'Art Modern de Tarragona que comparteix amb la seva amiga Lucrecia Pasqual.[2] El 1998 el Port de Tarragona li publica un catàleg que té un cert caràcter retrospectiu. Inclou obres que van des de 1985 fins a 1997. Les obres que comença a elaborar a partir de 1998 es poden incloure en un nou registre. La figuració torna a guanyar pes, però sempre, d'una forma personal. La presència dels animals és un element nou a la seva producció. Finalment, Victòria Climent va morir a Barcelona el 30 d'abril de 2015.

Pintors Catalans (Josep Verdaguer i Coma)

Barcelona, 11 de maig de 1923 - Barcelona, 13 de març de 2008. Fou un pintor català. Estudià a una escola laica d'una barriada obrera; als 15 anys va pintar el primer quadre i als 17 ja treballava reproduint obres dels grans mestres de la pintura. El 1941 va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i el 1947 va exposar, per primera vegada, la seva obra a la Galeria Condal de Barcelona. D'aleshores ençà va exposar al Canadà, Estats Units, Suïssa, Itàlia, Mèxic o Suècia.
Des del 1956 ha fet murals a l'església de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i el llibre de poemes Recull (1987). També va dur a terme les pintures murals de diverses esglésies de la Vall de Cardós: Santa Eugènia d'Ainet de Cardós, Sant Andreu de Cassibrós, Sant Jaume d'Estaon, Sant Pere de Lladrós i altres llocs propers: Santa Anna de Llavorsí i Sant Esteve de Montesclado. Ha rebut la Medalla d'Or del Districte de Sant Andreu el 1973, l'homenatge que el mateix districte li va oferir el 1985 i l'homenatge que el 2001 han impulsat el Grup de Pintors de Sant Andreu i el Consell del Districte, amb l'adhesió de diverses entitats.
La seva pintura vol ser testimoni del seu entorn, no busca temes espectaculars sinó els modestos, els suburbis, els barracons de platja i els jardins humils. La seva pintura destaca per la veracitat i l'autenticitat, per un admirable registre dels efectes lumínics i pel càlid sentit humà dels paisatges. De la seva obra sobre Barcelona, Sempronio va escriure que reflectia una Barcelona contemplada amb ulls d'enamorat. El 2001 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. 

Pintors Catalans (Ernest Ventós i Casadevall)

Barcelona 1894 - 1933. Fou un pintor paisatgista i polític català. Va fer exposicions a Barcelona els anys 1910, 1911 i 1920. Alhora, milità en el Partit Republicà Català i de la Unió de Rabassaires, va estar molt vinculat personalment a Lluís Companys. Fou delegat del comissari del govern per a la liquidació de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929. Participà en les tasques preparatòries de la Conferència d'Esquerres Catalanes i a les eleccions del 12 d'abril de 1931 fou elegit regidor i tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, des d'on treballà en la Junta de Museus.

Pintors Catalans (Maurici Valls i Quer)

Barcelona, 1904 - Olot, 1992. Fou un pintor i pessebrista català que signava com a Vallsquer. Va pertànyer a l'anomenada Escola d'Olot. Estudià als escolapis, on fou l'alumne predilecte del professor Castro Olivé. Els seus pares intentaren introduir-lo al món del comerç, però ell escollí ser pintor. Ingressà a la Llotja el 1920, on fou aconsellat per Fèlix Mestres.
El seu esperit profundament religiós, que es reflectia en la seva feina com a pessebrista, penetrava en les seves pintures.

Pintors Catalans (Xavier Valls i Subirà)

Barcelona, 18 de setembre de 1923 - Barcelona, 17 de setembre de 2006. Fou un pintor català. Xavier Valls, és un dels pintors importants de la postguerra catalana, i amb tot és, encara avui, una rara avis, un pintor desconegut i rar. La seva obra no tenia deutes amb l'avantguarda del Dau al Set o l'informalisme. No li interessava l'inconscient subversiu sinó més aviat ser conscient i fidel a tot allò que l'envoltava; ni tampoc el cridava l'abstracció expressiva pròpia del seu temps, sinó la plasmació serena de la seva realitat física. Aquesta personalitat hors du temps també el portà a no seguir cap corrent dominant a París quan hi arribà el 1949, quan la ciutat es debatia entre l'abstracció de la Jeune Pinture i la figuració existencial de Bernard Buffet. En Xavier Valls sempre es va sentir un exiliat: a París, a Barcelona, i principalment, al seu estudi.

Valls era un pintor de 12-15 quadres a l'any. Amb devoció cada dia pintava els elements que l'envoltaven: les fruites, la vista del Sena, la seva família: en Manuel, la Giovanna, la Lluïsa. La màgia de pintar quotidianament el mateix sense arribar al tedi, sempre transmetent matís, emoció i profunditat. Es passava hores si calia suprimint una sola pinzellada, fins a arribar a l'obra justa, sense calcular el temps que li calia. Li bastava de saber captar primer la llum tamisada parisenca –horitzontal, platejada– que arribava per la finestra en diferents moments al seu estudi: transmetre els detalls de la ceràmica, de la pell d'una taronja, d'una pera, un albercoc o una figuera de moro. El silenciós diàleg amb les coses familiars, com diria Glòria Bosch. Un, pocs elements, essencials. Després deia que volia captar la llum interior dels objectes, que intentava identificar amb la seva llum. En Xavier era un home apol·lini.

En Xavier Valls és dels pocs artistes nostrats que va saber pintar el silenci. Es va saber allunyar del món per representar-lo amb més profunditat. És molt difícil captar l'essència de les coses quan estem tan aqueferats. “Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci”, deia sàviament en les seves notes de taller. Només en el silenci trobem allò que roman, que és permanent. O dit d'una altra manera, la poesia que emergeix de la mirada callada de la realitat és el que torna eternes les coses. En un món ple de presses i d'immediatesa aquest contrapunt encalmat és imprescindible.

"La pintura d'en Xavier Valls respira: ni sospira, ni esbufega, ni exhala. Respira." Tal com diu la seva filla Giovanna, en Xavier mai oblidava que els fruits venien de la flor, i calia preservar el seu llinatge original. I sempre recordava quan va començar a pintar des del seu esplèndid jardí d'Horta, el poble –avui barri de Barcelona– que el va veure créixer i a on no hi va deixar d'anar mai durant els estius, on prenia les notes emotives necessàries per a després, a París, durant els hiverns, acabar-les de pintar.

I, finalment, no hem d'oblidar el Xavier Valls com a figura cabdal de la cultura catalana. Va ser un personatge important perquè va ser dels únics de la seva generació que es va quedar a viure a París en la darrera belle époque parisenca, la París existencial dels cafès, la nit i la tertúlia. Gairebé tots els artistes de la seva generació hi van anar, gràcies a les beques de l'Institut Francès i del seu Cercle Maillol, però pocs s'hi van quedar. I s'hi va quedar fent amistat amb tot un estol de primeres personalitats admirable, tal com podem llegir a les seves memòries publicades a Quaderns Crema. Entre les seves amistats es compten Giacometti, De Staël, Tristan Tzara, María Zambrano, Jaime del Valle-Inclán, Alejo Carpentier, molts dels quals trobava al barri de Saint Germain, a cafès com el Flore, Les Deux Magots, o també el Mabillon, on participava en la tertúlia de Valle-Inclán. I això sense descuidar la seva profunda amistat amb la comunitat d'artistes catalans a París: els Gargallo, Rebull, Clavé o Picasso. Una comunitat important, des d'on s'han escrit pàgines centrals de l'art modern peninsular. Cal, doncs, donar un especial agraïment a la Fundació Vila Casas, pel seu homenatge a una altra d'aquestes figures universals i poc celebrades aquí. Ho va fer amb en Vilató, amb en Clavé, ara amb en Xavier Valls, en el just homenatge a la seva obra silenciosa, senzilla i immortal.

Va aprendre la tècnica pictòrica al costat del suís Charles Collet, amic de la família. L'any 1949 es va traslladar a París, on es relacionà amb Tristan Tzara, Fernand Léger, Antoni Clavé o Alberto Giacometti. En aquesta ciutat establí la residència definitiva, tot i que passava els estius a la ciutat de Barcelona.
Era fill de l'escriptor i periodista catalanista Magí Valls i Martí, pare del polític francès Manuel Valls, que va ser ministre d'interior i primer ministre francès, cosí germà del músic Manuel Valls i Gorina, autor de l'himne del Barça, i oncle del físic estatunidenc Oriol Valls i de la il·lustradora Roser Capdevila
Fou membre d'honor de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. L'any 1993 fou guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts i l'any 2000 amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, concedit per la Generalitat de Catalunya.
L'any 2003 publicà un llibre de memòries: La meva capsa de Pandora. El 2005 fou elegit membre corresponent a París de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de la Guàrdia d'Ares)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. és una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Malgrat)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós, d'una nau amb absis semicircular, cobert amb volta de canó. Té dos arcs torals i un arc preabsidal. La construcció està feta amb pedres poc desbastades. Al costat de l'epístola, hi ha una antiga porta actualment tapada. L'accés més modern està al frontis.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Biscarbó)

 És l'església parroquial romànica de l'entitat de població de Biscarbó, que forma part del terme de les Valls d'Aguilar (Alt Urgell). Formava part de l'antic terme de Castellàs, de la comarca del Pallars Sobirà. Té categoria de sufragània de la parròquia de Santa Maria de Castellàs, portada des de Noves de Segre. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local.
L'església de Sant Martí de Biscarbó presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d'esglésies medievals. Té similituds amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l'ermita de Sant Quiri i Santa Julita de les Valls d'Aguilar, així com Sant Lluc d'Anyús o Santa Coloma d'Argestues. Tots aquests edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l'Alt Urgell. Les característiques de Sant Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable. De tota manera aquesta església és un dels exemples més significatius d'una modalitat constructiva que es dóna en algunes zones recloses de la comarca de l'Alt Urgell.

La porta i la finestra de doble esqueixada a la façana sud, així com dos carreus amb incisions, són clarament d'època medieval, no es descarta però que s'hagi aprofitat en una construcció posterior. El temple consta d'una nau rectangular, gairebé quadrada, l'angle nord-oest de la qual fou escapçat. A llevant té un absis rectangular. Hi ha una diferència d'amplada entre la nau i la volta de canó. Aquesta diferència en el cas de l'absis se salva mitjançant l'engruiximent dels murs. La nau està coberta per una estructura d'embigat de fusta que sosté una teulada de llosa rogenca, que es va respectar en la restauració duta a terme el 1980.
La porta, d'arc dovellat, és situada a la façana sud, prop de l'angle sud-oest, i sobre d'ella hi ha una finestra de doble esqueixada. Hi ha una finestra d'una sola esqueixada en el mateix mur. El mur de ponent és coronat per un senzill campanar d'espadanya d'un sol ull. L'interior és arrebossat i pintat. L'aparell constructiu, només visible a l'exterior, és molt irregular

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Castellàs)

És l'església parroquial romànica del poble de Castellàs, pertanyent al terme de les Valls d'Aguilar, de l'Alt Urgell. Formava part de l'antic terme de Castellàs, de la comarca del Pallars Sobirà. Té categoria de parròquia, tot i que està agrupada, amb onze parròquies més, amb la de Sant Serni de Noves de Segre. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
És una església d'una sola nau i de planta rectangular amb capçalera plana orientada a llevant. La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams per arcs faixons. En el mur meridional s'obre, a través d'un arc de mig punt, una profunda capella de planta quadrangular coberta amb volta de canó, que està adossada a la sagristia. Als peus hi ha un cor de fusta en alt, amb escala d'obra. El traçat de la nova carretera va provocar l'enderroc de la nau lateral per la qual s'accedia a l'edifici. A la façana occidental ha quedat, doncs, una porta en alt, ara sense cap ús. Aquesta porta és d'arc carpanell, al damunt hi ha un ull de bou. Coronant la façana hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, rematat per un teuladet a doble vessant. Els paraments són de carreus irregulars fent filades. A les cantonades hi ha carreus ben tallats. La coberta és de llosa i a doble vessant. No hi ha documentació que ho confirmi, però les característiques constructives de Santa Maria són d'època barroca 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Concepció de Miravall)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de la Mare de Déu de la Concepció de Miravall és un edifici que en l'estat actual planteja nombrosos interrogants, de tal manera que resulta difícil destriar quina part correspon a l'estructura original i quina part correspon a afegits posteriors.

És un temple d'una sola nau, coberta amb volta de canó, coronada a llevant per una testera plan, que tanca l'obertura d'un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera i considerablement més baix que la nau, motiu pel qual devia construir-se aquesta important testera, tapant l'obertura absidal, on s'obria una finestra actualment paredada. Prop de testera actual, en els murs nord i sud, s'obren sengles capelles rectangulars, cobertes amb una volta de canó, de perfil semicircular, que presenten cadascuna, una finestra de doble esqueixada, orientades a llevant. Pel seu aspecte, sembla que aquestes capelles haurien de respondre a afegits tardans, però l'estructura de les finestres, idèntiques a la que s'obre al fons de l'absis, i sobretot, el fet que no s'observa cap discontinuïtat entre els paraments exteriors de les capelles i els de la nau, plantegen seriosos dubtes sobre el procés constructiu, i no pot descartar-se que l'edifici respongui a un únic procés constructiu, i no pot descartar-se que l'edifici respongui a un únic procés constructiu, almenys pel que respecta a la nau i les capelles. Al centre de la nau hi ha una gran llosa rectangular, amb tres creus gravades i una anella de ferro que possiblement dóna accés a una cripta.

La porta, en arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, i damunt aquesta porta hi ha una finestra de doble esqueixada que és potser l'element més netament medieval que conserva l'edifici. En el mur meridional de la nau, prop del mur que tanca la nau per llevant, hi ha una finestra de doble esqueixada que està paredada.
L'aparell és de reble, irregular en tots els paraments, i no hi ha elements decoratius que permetin establir un marc referencial per a un tipus constructiu.
És difícil establir una cronologia. La finestra de ponent respon a formes pròpies del segle XI, d'altra banda però les capelles laterals sabem que són més tardanes però no és possible datar-les 

 

Pintors Catalans (Esteve Valls Baqué)

Sabadell, 1910 - Sabadell, 1994. Fou un pintor sabadellenc. Baqué va tenir un estil molt personal en les seves obres, intentant figura dels diversos -istmes del segle xx. Com altres artistes coetanis, va pintar diverses vistes del Riu Ripoll. L'any 1950 va participar en l'exposició de Festa Major de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Al 1957 i 1959 va participar en la tercera i quarta edició del Saló Biennal de Belles Arts que organitzava la mateixa entitat i que es presentava a la Caixa d'Estalvis de Sabadell. Com a pintor, realitzava les seves obres majoritàriament de nit, amb unes espelmes, fent servir models mentals de dones que convertia en models simbòlics sobre fons blancs. Va morir a la seva casa pairal, on vivia sense electricitat ni aigua. El Museu d'Art de Sabadell conserva obra seva. L'any 1982 li va dedicar una retrospectiva i el 2005 va organitzar una exposició monogràfica pòstuma

Pintors Catalans (Felip Vall i Verdaguer)

Tona (Barcelona), 26 de maig de 1916 - Vic (Barcelona), 5 d’agost de 2012 Format a Llotja, a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i a l’École des Beaux-Arts, de París (1950). Conreà especialment el muralisme, a Sant Pere de les Puelles, al cinema Diagonal de Barcelona, a l’església parroquial de Tona, etc. Exposà a Palma i París.

Pintors Catalans (Agustí Urgellès Artiga)

Reus (Tarragona), 1885 - Vic (Barcelona), mitjans del segle XX. Va ser un pintor i dibuixant català. Fill d'Antoni Urgellès Gasull, teixidor d'ofici, i de Teresa Artiga Salvadó, tots dos de Reus, quan tenia 8 anys es va traslladar amb la seva família a Vic. Josep Olesti Trilles, que ha publicat un diccionari biogràfic de reusencs, diu que els vigatans consideren com a propi aquest pintor, perquè la seva formació va ser en aquella ciutat i va morir allí. Amb deu anys va mostrar la seva afició pel dibuix i la pintura i en va seguir uns cursos a l'escola municipal de Vic, on va estudiar sota el mestratge de Manuel Puig Genís, que acabava de tornar de Roma, i d'Eudald Brunet, director de l'escola i pare de l'escriptor i periodista Manuel Brunet. La seva habilitat artística el portà a Barcelona el 1905, a l'Escola de Llotja. Per a complir amb el servei militar va ingressar al cos d'enginyers a Madrid, cosa que li va permetre estudiar els grans mestres en els museus. Retornat a Barcelona, va fer estudis de decoració i escenografia. El seu esperit aventurer el va portar a Mèxic el 1909, on es va dedicar al dibuix. D'aquesta època daten els dibuixos i vinyetes que publicà a la Revista Comercial de Mèxic. Als inicis de la Revolució Mexicana va marxar a San Francisco, a Califòrnia. Després de la Gran Guerra del 1914-1918 es va establir a Chicago, on va treballar en una empresa editorial com a dibuixant i il·lustrador, i es dedicà a la pintura i a la publicitat en el seu estudi de dibuix i pintura publicitària. Allà es va casar amb la també artista Ariel Brown. El 1926 va realitzar uns grans plafons decoratius al Banc de l'Estat d'Illinois, a Chicago, amb temes al·legòrics a l'agricultura, la ciència, la indústria, les arts i el comerç, que es considera una de les seves obres més personals. Per motius de salud va anar a viure a Tucson (Arizona), un indret més càlid, on va obrir una escola de dibuix i pintura. Després de quatre anys va tornar a Vic, ja que la seva salut no era bona. Aquest retorn no li va permetre de portar a terme un encàrrec del bisbe de Tucson, que havia iniciat, i que representava la penetració de l'església en aquell país, des de la predicació dels primers missioners fins als darrers actes episcopals. A Vic va exposar diverses vegades els seus dibuixos, pintures i cartells publicitaris, especialment a la Sala Bigas
Segons el Diccionari d'artistes vigatans l'obra artística d'Urgellès la marca el seu realisme estilitzat i geomètricament lleuger, i es manifesta contínuament en els seus cartells publicitaris, dibuixos i teles. També diu que va adquirir certa fama pintant cases senyorials i esglésies de Barcelona.

Pintors Catalans (Ricard Urgell i Carreras)

Barcelona, 1874 - Barcelona, 1924. Fou un pintor català, fill i deixeble de Modest Urgell i Inglada i Eleonor Carreras Torrecasana. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou professor de dibuix artístic des del 1902. Exposà per primer cop a la Sala Parés el 1889. Començà pintant figures i retrats, caracteritzant-se en escenes de teatre, circ, music-hall, etc. Obtingué diversos premis en exposicions de Barcelona (1896, 1907), Madrid (1897, 1910, 1917, 1920), la de Buenos Aires del 1910 i a la internacional de Brussel·les; a l'exposició barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d'honor. Fou, amb Anglada i Camarasa, un dels pocs pintors que explorà a fons les possibilitats de la llum artificial, i al seu estudi de Gràcia tenia una bateria d'il·luminació elèctrica per a pintar. Pintor d'estil realista, es dedicà al paisatge, però destacà en la descripció d'ambients d'interiors públics, amb una certa tècnica postimpressionista. Actualment a Catalunya hi ha obres d'aquest artista per exemple al Museu Nacional d'Art de Catalunya o a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Pintors Catalans (Visitació Ubach de Osés)

O Maria de la Visitació Ubach Pérez. Madrid, 1850- La Garriga (Barcelona), 1925. Va ser deixebla de Francesc Miralles i Galaup a París i es va especialitzar en quadres de flors, figures femenines, al·legories i escenes de l'alta burgesia catalana. Moltes de les seves obres s'han fet passar com obres del seu mestre, de manera que, avui per avui, és difícil identificar-les
Va estudiar amb el pintor Francesc Miralles i va exposar diverses vegades a la Sala Parés. La primera d'elles que es té constància és la XIIa Exposició Extraordinària de Belles Arts de gener de 1895, mostra en la qual va participar també els anys 1897, 1898 i 1900. A l'exposició del 1897, que estava integrada exclusivament per dones, hi va presentar tres quadres, segons va informar el setmanari Crónica teatral y artística, que en va elogiar el talent.

Des de 1896 va participar a les exposicions de Belles Arts de Barcelona que organitzava l'Ajuntament de la ciutat al Palau de Belles Arts. En aquesta tercera mostra va presentar tres olis i en la quarta (1898) un retrat de la família de Lluís XVI. L'any 1897 va prendre part de la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid amb quatre olis, obtenint una menció honorífica, i de nou ho va fer a la del 1899.
Junt amb Lluïsa Vidal, Antònia Farreras, Pepita Teixidor i M. Lluïsa Güell, va formar part del grup de dones que van lluitar per aconseguir exposar les seves obres a les sales que, fins aleshores, estaven reservades només per als artistes. Així, la seva obra es va reproduir a la revista Feminal i va participar en totes les exposicions femenines que es van fer a la Sala Parés entre 1896 i 1900.

També va ser l'única dona que va constar entre els artistes col·laboradors de la revista barcelonina Álbum Salón entre 1898 i 1900, per bé que en realitat no se'n van publicar més que quatre il·lustracions. En el parque, il·lustració de Álbum Salón, Revista Ibero-Americana de Literatura y Arte (núm. 2, 28 de novembre de 1897).
Jove asseguda, oli sobre fusta. Col·lecció privada És considerada, al costat de Pepita Teixidor i Emília Coranty, una de les millors pintores de flors de Catalunya

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Castell-llebre)

És un monument del municipi de Peramola (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. L'estructura de l'església posa de manifest l'estreta relació d'aquesta amb els edificis del voltant, alguns dels quals han desaparegut i s'adapta a l'orografia rocallosa del terreny. Es tracta d'una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals. És capçada per un absis semicircular, més estret que la nau que connecta amb aquesta mitjançant un arc apuntat. L'absis té dues finestres de dobles esqueixada.

La porta principal, situada a la façana sud, és formada per un senzill arc adovellat, sobre el qual hi ha dues carteles que podrien pertànyer a un porxo inexistent. Hi ha dues portes més, totes dues a la façana de ponent. El campanar és una torre de planta quadrada, situat damunt la roca, amb dos pisos que tenen finestres geminades. L'aparell és de petits carreus de mides irregulars disposats en filades no massa regulars. Les cantonades del campanar són formades per carreus més grans.
L'església de Castell-llebre presenta dues etapes constructives ben clares. La primera correspon a finals del segle XI o inicis del segle XII. D'aquest moment es conserva el mur de ponent, el campanar, una part de mur sud i l'absis. La resta es pot situar a partir del segle XIII.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia de Tragó)

És un monument del municipi de Peramola (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Església d'una sola nau amb capçalera trilobulada, amb un absis central i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs. A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l'arquitectura d'aquesta època. Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada. A la façana de ponent hi ha una altra finestra de les mateixes característiques. La porta s'obre a la façana sud, amb un arc adovellat. El campanar d'espadanya, d'un sol ull, és situat a la façana de ponent i sembla d'època posterior a la construcció de l'església. La capçalera presenta decoració d'arcuacions llombardes entre lesenes. Les parets de la nau estan sobrealçades i es conserven lloses del ràfec de la primitiva coberta que sobresurten de la paret. L'aparell és de carreus petits i regulars, col·locats formant filades. Les absidioles abracen les cantonades del cos de la nau. Es tracta d'una mostra de romànic llombard propi del segle XI 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador del Corb)

És una església romànica del municipi de Peramola, a la comarca de l'Alt Urgell. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. La singularitat d'aquesta capella l'hi ve donada per la seva situació: està encinglerada sobre un petit collet entre la segona i tercera agulla del conjunt d'Agulles del
Corb. Aquest conjunt es troba a l'est del massís de conglomerats de la Roca del Corb. Des de l'absis fins a la façana de ponent ocupa pràcticament tot l'espai disponible, de forma que, per ambdós costats, queda abocada a uns espadats de prop de cinquanta metres sobre la base del cingle. Només per la banda de ponent es pot accedir a la part sud de la capella esquivant els pocs matolls que hi creixen. Rodejar l'absis és molt exposat.
L'edifici actualment es troba en ruïnes. Era d'una nau quadrada que comunica amb un absis semicircular gràcies a un arc presbiteral. La nau ha perdut la coberta, si bé es conserva la de l'absis que és de quart d'esfera. L'absis té una finestra de doble esqueixada, a banda i banda hi ha dos nínxols rectangulars. La façana de la nau no presenta decoració, l'absis té lesenes i arcuacions llombardes. En les restes dels murs que queden s'observen diferents tipus d'aparell. La part baixa dels murs és formada per carreus petits, prims i allargassats, de pedra sorrenca local, mentre que la part alta és de carreus quadrats. A l'absis l'aparell és molt més irregular i es fa palesa la utilització de pedra tosca en la formació d'elements ornamentals. Cal assenyalar l'aprofitament, com a carreus, d'almenys dues peces de molí neolític, de granit. La porta era a la part nord.
L'església de Sant Salvador del Corb és un temple que pot correspondre a dos períodes constructius tal com mostra el canvi d'aparell. En l'última fase, es posa de manifest en la unió de l'absis amb la nau, segueix les directrius del romànic llombard interpretades d'una forma lliure i poc refinada. L'edifici està datat a finals del segle XI. És considerada com l’església romànica més petita de Catalunya

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Peramola Vell)

És un monument del municipi de Peramola (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Sant Miquel de Peramola vell és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau.
A la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt adovellat amb dues finestres a banda i banda. Aquesta és coronada per un carreu en què hi ha gravat un crismó. A la façana sud hi ha una finestra d'una sola esqueixada i mentre que a l'absis és de doble esqueixada. L'absis presenta un fris d'arcuacions llombardes i lesenes. La mateixa decoració és present a la façana de ponent. La coberta és a doble vessant i feta de llosa. Culmina l'edifici un campanar d'espadanya. La desproporció entre l'absis i la nau -aquesta és molt curta- fa pensar que és d'una època posterior. Al cementiri hi ha dues esteles discoïdals decorades amb creus gregues.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Mont-lleví)

És una església romànica de Peramola (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella que es troba als afores de la vila. És una petita construcció que consta d'una ample entrada porticada i el cos cúbic de la capella amb porta adovellada flanquejada per dues finestres. El cos de l'entrada és arrebossat i cobert a dues aigües, mentre que el de la capella és fet amb carreuons i cobert amb un cos piramidal. Amb dues cobertes exteriors són de teules. Antiga capella d'època romànica, d'una nau coberta possiblement amb volta de canó. Actualment convertida en casa, ampliada pels costats sud oest, amb teulada a dues vessants. De la primitiva construcció resten l' absis semicircular amb una finestres i part de la paret nord

Pintors Catalans (Josep Tur i Roig)

Mataró, 1931 – Castillejo de Mesleón, Segovia, 4 de desembre de 2017. Fou un pintor i ceramista català. La seva carrera artística començà com a ceramista juntament amb el seu germà Rodolf tot exposant en el bar "La Taverna del Quixot" que inauguraren conjuntament el 1954. En aquesta època arribà a Argentona el Doctor Estil·les que organitzà una exposició amb artistes del moment com Jordi Alumà, Josep Avelló i altres on els germans Tur foren convidats. El 1956 exposà a Barcelona i el 1957 a Mònaco. Aprofitant el premi atorgat per la Direcció Provincial de Belles Arts de Barcelona viatja a Itàlia on guanya un altre premi de pintura jove de la ciutat de Torí.

És amb l'estada a Madrid quan comença a ser reconegut gràcies a les amistats com Antonio Gala que el fa aparèixer a la televisió on pintava en directe els seus galls que eren regalats al públic. A partir d'aquell moment és conegut dins del mon cultural madrileny i per la burgesia de la ciutat cosa que li permet fer grans exposicions. Als anys seixanta ja és un artista reconegut a nivell internacional. Exposa a moltes altres ciutats tant d'Espanya com de la resta d'Europa i Amèrica (Londres, Roma, Copenhaguen, Milà, Madrid, París, Nova York, Chicago ...). A Amèrica hi exposa des del 1965 al 1974 amb un gran èxit comercial.
Més tard s'estableix en un petit poble de Segovia on es dedicà a pintar les zones de Castella i del nord d'Espanya tot exposant en galeries de Madrid, Valladolid i el País Basc. Allí es relacionà amb els intel·lectuals del territori com escriptors, poetes i altres pintors, tot fent de casa seva un lloc de trobada per a tots ells.
El 1997 la Junta de Castilla i León li va organitzar una exposició antològica d'homenatge al monestir de Nuestra Señora del Prado de Valladolid. En el seu treball predomina l'espàtula amb traç ràpid. La temàtica és variada però hi destaquen per la qualitat les marines i els retrats de pescadors bascos amb fons obscurs, així com els paisatges segovians. També les curses de cavalls amb els seus joqueis

Pintors Catalans (Trinitat Sotos i Bayarri)

Sabadell, 10 de febrer de 1927 – Santander, 2 de maig de 2019. Més coneguda com Trini Sotos, va ser una pintora, dibuixant i il·lustradora catalana. Als dotze anys va guanyar el premi extraordinari del concurs infantil organitzat per l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell l'any 1939 i aquest fet va provocar que entre 1940 i 1946 fos deixebla del pintor Antoni Vila Arrufat. D’ell va aprendre no tan sols la tècnica pictòrica, sinó també la capacitat per representar la realitat i en aquesta representació abocar-hi la pròpia essència i personalitat, i amb ell va col·laborar fins i tot com a model. Per exemple, apareix representada en els vitralls de damunt de les dues portes d'entrada del Santuari de la Salut de Sabadell que va dissenyar Vila Arrufat, encarnant una maternitat a la porta oest i a la Mare de Déu a l'oposada. Seguint el seu consell va ampliar estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, on va aprendre gravat de la mà del mateix artista.

Anys després va completar aquesta formació a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (Escola Llotja), on es va llicenciar l'any 1951. Paral·lelament, l'any 1949 i el següent va guanyar per oposició la beca Amigó i Cuyàs d'aquesta escola i el 1950 va obtenir el títol de professora de dibuix. Posteriorment va ampliar la seva formació a Venècia i a París, entre els anys 1952 i 1957, gràcies de nou als ajuts de l'Escola de Belles Arts. A Venècia va estudiar amb els pintors Carena i Guido Cadorín i va participar en una exposició de pintura a l'Academia de España de Roma. Entre 1954 i 1957 va estudiar gravat a l'Escola Superior de Belles Arts de París amb el professor Édouard Goerg i va prendre part en una mostra col·lectiva del Col·legi d'Espanya de la ciutat. Va residir un temps a Nova York, on va conèixer al neurocirurgià Guillermo Dierssen, que seria el seu marit. Primerament el matrimoni es va establir a Madrid i després a Sandander, on Trini Sotos es va arrelar sense perdre mai les seves arrels i la seva relació amb Sabadell.

La primera exposició en la qual es té constància que va participar és una exposició col·lectiva a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell l'any 1942, on les seves obres van mostrar-se al costat de les dels artistes més representatius de la ciutat de la generacions anteriors. A finals dels anys quaranta va exposar diverses vegades al Cercle Sabadellès, junt amb altres artistes joves de la ciutat, i a finals de 1946 va fer-hi la seva primera exposició individual.
Als anys cinquanta va començar la seva consolidació com a artista, ja que va ser guardonada en diverses ocasions i va exposar repetidament a Sabadell i a l'estranger, coincidint amb les seves estades de formació. Així, el 1952 va guanyar el segon premi del Concurs Premi Sant Jordi organitzat per la Diputació de Barcelona i l'any següent va obtenir el primer premi de la primera edició dels Salons Biennals que organitzava l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell amb l'obra Estació termini, que actualment es conserva al Museu d'Art de Sabadell. Va participar també en la segona edició (1955), presentant els olis Flamencos i La Virgen María. També va ser guardonada en la quarta Biennal i en la sisena edició (1967) aconseguia el segon premi amb l'obra La meva filla. Paral·lelament, va obtenir el tercer premi de l'exposició del Colegio d'España a París (1954) i els de París i Buenos Aires.

Durant aquells anys va ser seleccionada per a la III Bienal Hispanoamericana de Arte que es va fer a Barcelona (1955) i per la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1957), on va presentar l'obra Los gitanos. A Sabadell, va ser un dels artistes que es van poder veure a la Sala d'Art Actual, un espai d'exposició permanent de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell per a mostrar el treball dels artistes destacats de la ciutat en aquells anys.
Pocs anys després començava a participar en nombroses exposicions col·lectives i certàmens nacionals i internacionals a París (1959), Roma (1961), Nova York (1961), a les que seguirien, amb els anys, Filadèlfia, Buenos Aires, Sevilla, Granada, Múrcia, Madrid, Santander, Barcelona i Lleida.
Junt amb altres pintors de Sabadell, com Alfons Borrell o Antoni Angle, va formar part del cercle d'amistats del pintor Joan Bermúdez. Als anys vuitanta i noranta va fer il·lustracions per a la revista de Sabadell Quadern de les idees, les arts i les lletres i va participar en la primera exposició col·lectiva dels artistes col·laboradors durant el decenni 1978-1988 que es va fer el setembre del 1988 a la Sala Gabarró-Art de la ciutat. En aquella època va exposar sovint a Sabadell, sobretot a la Galeria Intel·lecte, i el desembre de 1995 els artistes de la ciutat li van organitzar un homenatge en el marc del 8è Sopar de l'Artista. Aquell mateix any va il·lustrar l'antologia poètica de Maria Teresa Cabané titulada Ventall Poètic.
A finals dels noranta, pels volts de 1997, va fer la decoració mural per al Centre de Foniatria i Logopedia de Santander i al 2001 va pintar una Passió de Crist amb figures de mida natural per a l'església de Santa Bárbara de Salzadella (Castelló). El 2004 il·lustrava el llibre La nueva dimensión; evocaciones sobre la discapacidad, de Jesús Flórez i el 2012 el llibre El reposo del pensamiento, publicat per l'Asociación de Afásicos de Cantabria, conté pintures seves i del pintor sabadellenc Ramiro Fernández. També va fer les il·lustracions per al llibre Voces en off. Los derechos humanos en el aula, amb relats del periodista Javier Rodríguez, editat per Amnistia Internacional al 2018.
El pintor sabadellenc Oriol Vilapuig l'any 2014 va fer el projecte L’escena invisible a partir de l'obra Maternitat de Trini Sotos (1954), per a l'exposició Interaccions. Una mirada present del fons d'art de l'antiga Caixa Sabadell

Pintors Catalans (Maria Tort Xirau)

Figueres (Girona), 26 de maig de 1924 – Figueres (Girona) 6 de juny de 2018. Fou una pintora i editora fotogràfica i cinematogràfica empordanenca. Malgrat no haver signat mai les seves obres, va desenvolupar una llarga trajectòria professional en estudis fotogràfics capdavanters, en pel·lícules de The Walt Disney Company i també en reclams publicitaris d'empreses com Educa Borràs.[1][2] Va dedicar els darrers anys de la seva vida a la pintura, exercint un estil cromàtic lluminós, variat i nostàlgic en les tècniques de l'oli i l'aquarel·la i amb exposicions de la seva obra a Barcelona i Figueres.
Als catorze anys i durant la Guerra Civil espanyola va endinsar-se en el camp de la fotografia i de la curiositat estètica. Primer ho va fer amb les tècniques de retoc i acoloriment; posteriorment va aprendre la tècnica i els efectes de llum i als disset anys ja s'encarregava de les fotografies de carnet.

El 1947 Tort Xirau es va traslladar a Barcelona i es va casar amb el tècnic d'automoció José García Sánchez. A cap i casal, el 1955 va començar a treballar als Estudios Fotográficos Industriales Cinematográficos (EFIC), empresa destacada en la producció de programes de mà, cartonatge i cartelleria de pel·lícules i obres teatreals. Allà hi acoloria amb anilina els fotogrames i les diapositives dels films que s'empraven en la cartelleria publicitària de les sales de cinema. Paral·lelament i des del pis on vivia, al Carrer Balmes, va col·laborar també amb l'empresa de joguines Educa Borràs i en tasques d'edició cinematogràfica de la companyia The Walt Disney Company i Publicidad J. M. Ribó. Si bé mai va signar les seves obres, s'ha documentat també que va participar en la pel·lícula Bambi, en pel·lícules de Joan Manuel Serrat entre les dècades de 1960 i 1970 i en fotografies de mostrari de l'agència de Teresa Gimpera i Flaquer
Un cop va enviudar, Maria Tort Xirau va inscriure's a l'Escola de la Llotja de Barcelona per poder endinsar-se en el món del dibuix i la pintura. Allà va rebre influències i la mentoria del polifacètic artista plàstic barceloní Carles Madirolas. Més endavant es va dedicar plenament al món de l'art i va retornar a la seva Figueres natal. Va conrear la pintura a l'oli i l'aquarel·la, caracteritzada per un ventall divers de temàtiques i colors. El Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà va definir l'obra de Tort Xirau com «una pintura que es caracteritza per la força dels traços, la vivesa i lluminositat de la gamma cromàtica i traspua el domini de la tècnica fotogràfica. S'hi fa palesa una barreja de nostàlgia i tendresa».

Les pintures de Tort Xirau es van exposar a la dues localitats on va passar la seva vida: el 1992 va exhibir la seva obra a la Sala d'Exposicions la Caixa de Figueres. Dos anys més tard, ho féu a la Sala Conex de Barcelona i els anys 2007 i 2013 el Consorci del Castell de Sant Ferran i l'Ajuntament de Figueres l'hi van organitzar exposicions homenatge. L'any 2013 va cedir al consistori de la ciutat figuerenca la seva obra Mercat de la plaça de l'Ajuntament, aiguada sobre paper vers 1991, que s'exposa a la sala de descans de l'edifici.
El 6 de juny de 2018 va morir a Figueres a 94 anys rebent la bendició apostòlica. Dos anys després de la seva mort, una part de les seves pintures a va ser inclosa a l'exposició Pintar, crear, viure. Dones artistes a l'Alt Empordà (1830-1939) del Museu de l'Empordà, comissariada per Cristina Massanés i dedicada a recuperar la vida de 31 dones artistes de la comarca a través de 100 de les seves obres i una mirada feminista

Pintors Catalans (Joaquim Torrents i Lladó)

Badalona, el 11 de febrer de 1946 – Badalona, el 6 d'octubre de 1993. Va ser un pintor català. Va començar la seva formació artística als deu anys, a l'Acadèmia Valls, escola on va estudiar Antoni Tàpies entre altres pintors de l'època. Amb grans inquietuds en aquells primers anys, es va interessar per l'informalisme que s'havia introduït a Espanya tardanament.

De 1962 a 1967 estudia a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (secció de Pintura). Mentre cursa els estudis de pintura se planteja seriosament el teatre i l'escenografia, i inicia els estudis de Direcció Teatral i prepara treballs per a diverses companyies. Porta la direcció escènica de la Secció Dramàtica del Círcol Catòlic de Badalona. Durant el segon any d'estudis, inicia un distanciament gradual de la pintura abstracta. Avança cap a un nou art figuratiu en el qual les formes es fan més reposades i intransigents. El 1967 acaba els estudis de Belles Arts i obté una beca de la Fundació Amigó-Cuyàs.

El 1968 decideix dedicar-se a l'escenografia, on pot estar a prop de les seves dues grans passions, la pintura i el teatre. S'instal·la a Valldemossa (Mallorca), i irromp de ple en les activitats culturals de l'època, a les quals dota de l'originalitat i el bon ofici que reflecteix la seva obra. Treballa com a regidor d'escena d'una famosa sala de festes: Tagomago, il·lustra cartells i pinta, entre altres, els dibuixos de Maurice Chevalier, Louis Armstrong, la Chunga…
Després d'un breu període de crisi, instal·la un taller a Valldemossa i inicia una famosa sèrie de retrats i autoretrats. Al juliol de 1969 funda "Artestudio" amb Carme Crespí, una companya de l'Escola de Sant Jordi. Assumeix la direcció escènica de la companyia del teatre AUBA de Son Ferriol.
El 1971 organitzarà en Galeries Costa la seva primera exposició a Mallorca. Comença a rebre innombrables encàrrecs de retrats i ha d'abandonar la direcció escènica i interrompre la seva activitat teatral.

Robert Graves, poeta resident a Deià (Mallorca) li fa la presentació d'un dels seus catàlegs l'any 1973. Abandona Valldemossa per instal·lar-se a Palma, al carrer de la Portella, seu actual del museu. Del 1974 al 1975 s'estableix a Madrid. Celebra la seva primera exposició nacional a la Galeria Old Home del carrer de Serrano, on instal·la un estudi que més tard traslladarà a la plaça de Colón i comença a rebre encàrrecs de diferents personalitats de tot el món. Aquella tardo va viatjar a Copenhaguen per realitzar els retrats de diversos membres de la Casa Reial danesa. El 1975 viatja a Suècia i instal·la el seu estudi al carrer de Karlavägen d'Estocolm. Pinta la princesa Cristina. Aquell mateix any la revista ''Paris Match'' li dedica un ampli reportatge. La REAL SOCIEDAD VASCONGADA li encarrega també un retrat de l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó. Incansable, viatja al Brasil i pinta Juscelino Kubitschek, president del país. Té programada una exposició al Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro que ha de suspendre por raons polítiques.
El 1977 funda l'Escola Lliure del Mediterrani, amb seu al Palau Verí en Mallorca. Durant aquest any viatja als Estats Units, on pinta diversos retrats de la família Kennedy. Del 1978 al 1981 presenta, a la Galeria Pirámide, diversos retrats (Dewi Sukarno, Mme. Rothschild…), fa la seva primera exposició al Principat de Mònaco y exposa a la Galeria Bearn de Mallorca. També exposa al Mònaco Fine Arts de Montecarlo.
El 1982 inaugura a Barcelona una seu de l'Escola Lliure del Mediterrani, al carrer de la Diputació, 329, on assisteixen alumnes de tot el món. L'escola li permet desenvolupar la seva forta vocació pedagògica, i les seves sales d'exposició es converteixen en un punt obligat de la cultura de l'època.

El 23 de desembre de 1985, es produeix, en el Teatre de l'Òpera de Montecarlo, l'estrena del ballet 24 hores en la vida d'una dona de Stephan Zweig, amb música d'Hervé Niquet i coreografia de Pierre Lacotte. Els dissenys de vestuari i dels decorats els fa ell. Per treballar-hi, a l'estiu d'aquell any, havia format un equip de col·laboradors entre els seus alumnes.
El 1988 és nomenat “Personalitat de l'Any en el Món”, guardó instituït a París el 1970, que reconeix el treball en l'àmbit de la creació i les belles arts. A més de la seva activitat com a pintor, s'aprecia la seva especial sensibilitat cap al disseny i la creació gràfica.
El 1989, a través de les gestions de Tsunehiko Tamura, alguns executius de la Galeria Prova del Japó visiten l'estudi del carrer de Portella de Palma i s'arriba a una sèrie d'acords per a la promoció internacional de la seva obra.
El 1990, a los Àngeles Art Expo, la seva obra encapçala el programa de Prova USA. També exposa per primera vegada al Japó. Presenta "Paisatges i Llum de Mallorca". La seva col·lecció visita les principals ciutats del país, per on difon les meravelles de l'illa a través de la seva pintura, cosa que dóna a Mallorca una promoció turística molt valuosa.
En 1991 col·labora amb UNICEF al Japó dissenyant per a l'organització Art Aid un cartell en benefici dels nens necessitats d'Àsia. A l'abril d'aquest mateix any, el Govern Balear li encarrega un retrat dels Reis d'Espanya. El 1992 viatja al Japó, on presenta una col·lecció de paisatges de Mallorca a les principals ciutats nipones. El 1993 viatja a Londres i posteriorment a Venècia, lloc pel qual sent una veritable passió i al qual va freqüentment. Són dignes d'esment les seves aquarel·les de la ciudad. El 6 d'octubre de 1993 mor sobtadament a causa d'un aneurisma d'aorta. Ens ha llegat una obra pictòrica dilatada i abundant, tan sols superada, segons les seves amistats, pel seu encant personal i els seus valors humans.

Pintors Catalans (Martí Joan Torrents i Brunet)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), el 7 de desembre de 1887 - Vilanova i la Geltrú (Barcelona), el 1 de setembre 1977. Fou un aquarel·lista i pintor català, germà de l'escultor Damià Torrents i Brunet. Durant l'adolescència estudià batxillerat al col·legi Samà on tingué com a professor de dibuix a Josep Sugranyes Florit. El 1905 inicià els estudis de Peritatge Agrícola a Barcelona i un cop acabats seguí els d'Enginyer Agrònom a Madrid. Es dedicà a la pagesia com a propietari a partir del 1919 on heretà del pare la propietat de la masia familiar de cal Onclet, considerada la casa més vella de la Geltrú. Es va implicar activament en l'art de la pagesia sent promotor del cooperativisme agrari a Vilanova i dirigent de la Unió de Rabassaires.
Amb aquesta primera exposició s'encetava públicament la seva vessant artística i entre 1923 i 1931 vingueren les seves primeres passes amb mostres, bàsicament de paisatges d'aigua, i a partir de 1929 els retrats al carbó, a Sabadell, Vilanova, Reus, Girona,Tarragona, Terrassa, Madrid, Igualada i Barcelona diverses vegades. El 1925, conjuntament amb Joaquim Mir, Alexandre de Cabanyes i Enric C. Ricart, participà amb les seves pintures a la decoració mural del saló Cafè del Foment Vilanoví, per a la qual realitzà dos dels catorze plafons, teles que avui es poden trobar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Del 1928 al 1930, treballà a Barcelona com a dibuixant de diverses cases distribuïdores cinematogràfiques per a les quals realitzà grans cartells murals anunciadors de les pel·lícules. Cobrant 30 duros i treballant tota la nit per enllestir-los cobrien la façana del cinema Capitol de Barcelona entre altres cinemes, encarregades per les empreses Ufa, Cinaes i Artistas Asociados. Gràcies a aquesta feina connectà també amb el món de l'espectacle i el teatre i realitzà escenografies i nombrosos retrats de cantants i actrius. Per exemple, ell mateix anunciava que havia pintat el rostre de Marlene Dietrich a una mida de tres metres o les sabates de Charles Chaplin de dos metres i mig. Amb aquesta nova etapa professional va adquirir una gran cultura cinematogràfica i, a més, va descobrir l'univers de la figura.Abduït pel setè art entre el 1932 i el 1951 fou empresari i encarregat de la programació del cinema Bosc i, alhora, inicià la decoració de l'espai, pintures que restaren vigents fins a la modernització del local, moment que van ser arrencades i conservades als magatzems del Museu Víctor Balaguer.

De pintures de l'artista també es podien veure en diversos llocs de la ciutat. Posant alguns exemples, el 1931 realitzà l'ornamentació mural del saló de la Gran Penya (amb pintures que foren esborrades després de la Guerra Civil); el 1933 pintà a l'oli temes mariners per al saló del Pòsit de Pescadors o, per aquesta època també creà les pintures a l'oli destinades al restaurant Peixerot, amb motius de platja, bany i música (aquestes pintures es troben encara actualment als llocs corresponents).
El 1936 realitzà el primer viatge a Londres, on exposà aquarel·les. El 1939, després de ser sotmès a judici, va haver de fugir i viure a Girona (durant l'estada va realitzar unes pintures murals per a la capella del sanatori psiquiàtric de Salt) a causa de les seves actuacions durant el conflicte, intervenint per al salvament del Registre Civil de Vilanova en el moment de l'esclat revolucionari o contribuint a la preservació del retaule barroc de l'església de Santa Maria de la Geltrú.
El 1942 retornà a Vilanova. Un cop a la seva ciutat natal li foren encomanades diverses obres entre elles, el 1952, la decoració mural de les parets laterals i del cor de la parròquia de la Immaculada Concepció (o església de Mar), per a la qual representà escenes del Nou Testament.
El 1961 fou objecte d'un homenatge de les entitats vilanovines on se celebraren diversos actes entre els quals hi havia una exposició antològica que fou un èxit de vendes. En aquests últims anys es dedicà a pintar principalment paisatges, aquarel·les i retrats al carbó de diversos personatges vilanovins. A partir de l'any 1962 realitzà una exposició anual coincidint amb la Festa Major a Galeries Rambles.
Una bona part de l'obra que posseïa la seva vídua, Rosa Pelegrín, fou adquirida per l'Ajuntament de Vilanova (1988) i dipositada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Cortiuda)

Es localitza al nucli de Cortiuda, municipi de Peramola (Alt Urgell). És protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Martí de Cortiuda és un edifici molt reformat, que ha experimentat l'afegitó de dues capelles als costats sud i nord de la nau, de la sagristia al segment meridional de l'absis, i l'allargament de la nau cap a ponent; es veu perfectament la cantonada de la nau primitiva en el parament de la façana meridional. La nau és coberta amb volta de canó i acaba a llevant amb un absis semicircular, precedit per un tram presbiteral, que, com l'anterior de l'església, ha estat totalment transformat. Aquesta transformació també es manifesta exteriorment pel sobrealçat de l'absis, la coberta del qual presenta una clara desviació en relació a l'eix de la nau.
La porta, en arc carpanell, s'obre a la façana de ponent, la qual presenta també un ull de bou circular damunt d'aquesta porta. Aquesta façana és coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls, amb arcs escanyats i amb un remat triangular sobre un sòcol; aquest campanar i la disposició de la façana de ponent corresponent al procés d'ampliació de l'església original, de la qual es conserva només l'absis, on hi ha una finestra de doble esqueixada de pedra tosca. En la part de la façana meridional, no s'aprecia el seu aparell de carreu petit i irregular, que contrasta amb el reble de les parts més tardanes, i que posa en evidència les formes constructives de l'arquitectura rural de la fi del segle XI, o fins i tot el principi del segle següent.

En una intervenció recent, l'original coberta de fusta i llosa ha estat substituïda per una coberta de formigó culminada amb teula; així mateix, en el decurs d'aquesta mateixa intervenció fou cegada amb formigó la finestra d'esqueixada de l'absis del temple. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Vila-rubla)

És una església romànica del poble de Vila-rubla, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. L'església és d'una sola nau, coberta amb embigat de fusta i capçada a sud-est amb capçalera plana, que és precedida per un tram més estret que la resta de la nau cobert amb volta de canó, que no es diferencia externament de la nau. La porta, en arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, que és rematada per un campanar d'espadanya de dos ulls, i a la façana de ponent hi ha una capella rectangular, afegida a l'obra original. A llevant d'aquesta capella hi ha una finestra de doble esqueixada, situada prop de l'angle sud-est de l'església. L'aparell és de reble sense elements remarcables. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Seix)

És una església romànica del nucli de Seix, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular i coberta amb volta de canó, reforçat per dos arcs torals, que sosté un llosat a doble vessant. L'absis és llis, cobert amb volta de quart d'esfera, i amb una finestra absidal centrada, tapiada a l'interior, i una altra de doble esqueixada que s'obre a la façana de migdia. Aquesta façana presenta dues finestres més de doble esqueixada. La porta d'accés, d'una arcada adovellada simple, es troba a la façana occidental, que és rematada per un campanar d'espadanya d'un sol ull. Els murs, llevat del de tramuntana, estan pràcticament arrebossats, i només deixen entreveure a trossos l'aparell, fet de lloses força irregulars però ben col·locades. L'interior està arrebossa

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Castellbò)

És una antiga col·legiata, actualment església parroquial de Castellbò, del municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església de grans proporcions, d'una sola nau i tres absis a la capçalera. En aquest edifici es distingeixen clarament les diferents etapes constructives. Els tres absis són d'estil romànic, mentre que la nau ha estat modificada per capelles i restauracions de les voltes primitives. A la façana es troben els vestigis gòtics més rellevants. La portada és d'arcs apuntats en degradació, amb dues columnes per banda amb capitells de fulles llises que sostenen les arquivoltes. Destaca el treball de forja de la porta, de tradició romànica.
A la nau s'obren set capelles laterals, tres a llevant i quatre a ponent, a través d'arcs apuntats. Les dues capelles adjacents al presbiteri són de planta semicircular, visibles des de l'exterior, i aporten a la planta de la capçalera un aspecte trilobulat. El conjunt presenta un cos afegit a l'extrem meridional de la nau, projectat a una alçada considerable, que acull les campanes de la col·legiata en tres ulls que s'obren al nivell superior, i coronat per un campanar d'espadanya de tres ulls
L'església col·legiata de Castellbò ha estat restaurada en diverses ocasions. A mitjan segle XX es va fer una intervenció que va donar a l'interior un cert aire neomodernista. En la dècada dels seixanta el bisbat d'Urgell va haver de fer una actuació d'urgència per assegurar l'estabilitat de l'edifici. El 1996 es va haver de reforçar un mur lateral

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu dels Dolors de Cal Porredon)

És una capella de l'antic casal de Cal Porredon, més amunt del despoblat de Campmajor en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós utilitzat com a capella del mas Porrodon i adossat a les seves estructures agrícoles i residencials. És de petites dimensions, de planta quadrangular i capçalera plana, orientada al nord-oest. La coberta, originàriament de fusta i a doble vessant, sostenia un llosat actualment en part esfondrat. A sobre de les estructures que resten dempeus s'endevina un petit campanar d'espadanya, parcialment destruït, que originàriament fou d'un sol ull. La construcció és rústega de pedres sense fer filades.

Pintors Catalans (Francesc Torné Gavaldà)

Sant Llorenç d'Hortons (Barcelona), 1917 - Madrid 2008. Va ser un pintor aquarel·lista català. La seva mare es va quedar viuda cap al 1922 i es va traslladar amb els seus fills a Reus, on havia nascut i on tenia família. Quan Francesc Torné va fer catorze anys va posar-se a treballar d'aprenent de pintor-decorador i va estudiar a l'Escola Municipal d'Art, on va conèixer al seu amic i mestre Ceferí Olivé, amb qui es va iniciar en l'aquarel·la. A l'Escola Municipal va ser deixeble de Tomàs Bergadà, que donava classes de dibuix. Més endavant va anar a estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1934, va compartir unes golfes on es reunia a pintar amb Pere Calderó i Ceferí Olivé.

Des del 1944 va formar part de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, i va concórrer a diverses exposicions d'aquarel·la. El 1946 va fer la seva primera exposició individual a la Sala Caralt de Barcelona. Va ser, seleccionat l'any següent per a l'exposició d'aquarel·listes d'Espanya i Portugal celebrada a Madrid, ciutat on va exposar el 1948. El 1951 va anar a viure a Asunción (Paraguai), on va desenvolupar una intensa activitat artística, amb més de trenta exposicions individuals de paisatges i retrats, donant conferències sobre art i dedicant-se a l'ensenyament del dibuix i la pintura. Va treballar pel teatre de la ciutat, realitzant nombroses escenografies. L'any 1957 es va traslladar a Lima (Perú), però després retornà a Paraguai. Al cap d'uns anys va tornar a Catalunya i es va instal·lar a Tarragona. Les seves obres es troben en diverses col·leccions i museus de l'estat espanyol, Paraguai, Gran Bretanya, Estats Units, Mèxic, Alemanya i Suïssa, entre altres països. Va morir a Madrid el 2008.

Pintors Catalans (Josefa Tolrà i Abril)

Cabrils (Barcelona), 1880 – Cabrils (Barcelona), 1959. Fou una mèdium catalana, coneguda pels seus dibuixos fets en el moment del trànsit. La seva obra artística va sorprendre Joan Brossa, Modest Cuixart o Antoni Tàpies.[1] El Museu Reina Sofia, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Can Palauet (Mataró) i l'Institut d'Estudis Ilerdencs han exposat part de la seva obra. El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta

Pintors Catalans (Joan-Josep Tharrats i Vidal)

Girona, 5 de març de 1918 - Barcelona, 4 de juliol de 2001. Fill de Josep Tharrats i Vilà, es traslladà a Besiers el 1932, on rebé una formació eminentment literària. El 1935 s’instal·là a Barcelona i cursà estudis a l’Escola Massana. La guerra civil de 1936-39 interrompé els seus plans fins el 1942, que recomençà les seves activitats artístiques. Els tempteigs impressionistes inicials esdevingueren progressivament abstractes per influència de Mondrian i Kandinskij. El 1946 les seves obres foren fetes de papers retallats, taques i enganxaments. El 1947, a l’Institut Français de Barcelona, conegué A. Puig, J. Ponç, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Brossa i J.V.Foix, amb alguns dels quals fundà Dau al Set, organitzà exposicions, activitats culturals i edità la revista del mateix nom, on figurà com a fundador. Féu la primera exposició personal el 1949 a les galeries El Jardín de Barcelona, i des d’aleshores en celebrà més de cent arreu del món, i arribà a ésser un dels pintors catalans més coneguts internacionalment. A partir del 1954 exposà regularment a la Sala Gaspar de Barcelona. Les seves primeres mostres a l’estranger foren el 1955 a Estocolm i Nova York. Participà en la V Biennal de São Paulo (1959) i a les edicions del 1960 i el 1964 de la de Venècia en sales especials. Fou fundador de l’Associació d’Artistes Actuals (1966), del Saló de Maig (1957) i del grup O Figura (1961), amb d’altres. El 1975 se celebrà una exposició antològica de les seves obres a la Fontana d’Or de Girona i el 1985 a París. Fou un dels capdavanters de les avantguardes catalanes de la postguerra. Derivà d’una abstracció lineal i surrealitzant, a l’època de Dau al Set, vers un informalisme de riques textures, lliure grafia i color abundós. En el seu cosmos màgic, de vocació espacial, les formes hi fluctuen lliurement. Emprà una particular versió de les tècniques d’estampació, que anomenà maculatures , les quals li permeteren d’aconseguir fantasioses creacions. La seva obra fou sempre enriquida amb tota mena de materials i manipulacions. També fou cartellista i il·lustrador de llibres i féu murals, vitralls, mosaics, joies, escenografies d’òpera ( Spleen , 1984), etc. Fou autor de nombrosos escrits, entre els quals destaquen les poesies recollides a Abracadabra (1938), les col·laboracions a Revista i llibres com Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles (1950), Artistas españoles en el ballet (1950), Picasso i els artistes catalans en el ballet (1982), Dames de tots colors (1992) o l’antologia Joan Josep Tharrats i la seva època (1999). Fou impulsor de la revista d’art i poesia Negre+blau (1983). Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1994). L’any 1984 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1994 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques

Pintors Catalans (Josefa Teixidor i Torres)

Barcelona, 17 d’abril de 1865 - Barcelona, 8 de febrer de 1914. Mes coneguda con Pepita Teixidor i Torres. Aquarel·lista. Filla de Josep Teixidor i germana i deixeble de Modest Teixidor. S’especialitzà en pintura de flors (tercera medalla a Madrid el 1906), conreà amb profusió el tema de les flors, emprant sovint la tècnica de l'aquarel·la. Participà en alguna exposició oficial i fou premiada i va arribar a gaudir de certa notorietat. Al parc de la Ciutadella hi ha un monument dedicat a aquesta artista, obra de l'escultor Manuel Fuxà

Pintors Catalans (Antoni Taulé i Pujol)

Sabadell, 25 d'agost de 1945. És un pintor català que actualment viu a França. Va néixer al Carrer de Ferran Casablancas, 14 de Sabadell. Va estudiar al col·legi Valldemia de Mataró, posteriorment als Escolapis de Sabadell, per estudiar més endavant arquitectura tècnica a Barcelona. A mitjans dels anys 60 comença a dedicar-se a la pintura i a realitzar diverses performances a diversos espais públic, entre els quals s'inclou l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Als 70 va instal·lar-se a Formentera, on coneixeria a la seva dona. Laetitia Ney d'Elchingen, amb qui tindria 2 fills

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia d'Aravell)

Afegeix un títol

És una antiga capella romànica del veïnat d'Aravell, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. Les restes es troben en un bosc a tres quilòmetres a l'oest d'Aravell.
És un edifici molt transformat i en estat totalment ruïnós, que consta d'una sola nau coberta amb volta de canó de perfil rebaixat, de la qual només en resta un fragment proper al mur de llevant. Aquest mur, que tanca l'obertura de l'absis semicircular, és del mateix ample que la nau i devia constituir la capçalera original de l'edifici. El mur sud de la nau, i en menor mesura, el mur nord, presenten evidències d'haver estat reformats. L'única finestra conservada, de doble esqueixada, se situa a la façana sud, prop del mur del presbiteri. A la mateixa façana es troba la porta d'accés, totalment desfeta. L'edifici és construït amb un parament de reble, molt irregular, i lligat amb fang, amb abundants restes d'arrebossat de calç

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Campmajor)

És l'antiga església parroquial romànica del despoblat de Campmajor en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està en ruïnes. Era un edifici religiós d'una nau, amb absis. Conserva part dels murs. La coberta està esfondrada. Té la porta a l'oest. La porta i el campanar d'espadanya avui parcialment destruït són més moderns. L'aparell és força irregular, fet amb carreus de pedra pissarrosa. L'església presenta un recinte clos adossat a la façana de ponent, possiblement l'antic cementiri

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan d'Avellanet)

És l'església romànica del poble d'Avellanet, al municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó, i capçada a llevant amb un absis semicircular en degradació i volta de quart d'esfera. La coberta de llosa a doble vessant de la nau manté el ràfec al mateix nivell, seguint el perímetre de l'absis. La porta d'accés, adovellat de pedra arenisca vermella, es troba a la façana meridional. En la façana de ponent hi ha un ull de bou circular en alt i descentrat, i és culminada per un campanar d'espadanya d'un sol ull, actualment mig enrunat. L'absis és ben llis, sense cap element decoratiu. L'aparell és força irregular, amb juntes molt plenes de morter de calç i lloses de formes molt diverses. L'edifici té dos elements afegits: la sagristia adossada al mur nord i una capelleta al mur meridional

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de la Torre)

És una capella romànica situada prop del mas de la Torre de Sant Climent, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), i inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau capçada a nord-est per un absis lleugerament descentrat, de forma de ferradura, cobert amb volta de quart d'esfera, que li dóna un aspecte arcaic. Al mur meridional hi ha el portal, d'una arcada simple. El temple també presenta dues finestres absidals de doble esqueixada i una altra finestra, també de doble esqueixada, a la façana de ponent. Sobre aquesta darrera hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls ben conservat. Sobre la paret que recolza sobre l'arc presbiteral hi ha un altre campanaret d'espadanya, de mida inferior i d'un sol ull. L'aparell és de lloses de pedra en filades força irregulars 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Andreu de Castellbò)

És una església romànica del poble de Sant Andreu de Castellbò que ha adoptat el nom de l'església, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Està protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau en volta de canó, molt modificada per les ampliacions. La planta és lleugerament trapezoïdal, seccionada amb arcs faixons apuntats, és encapçalada a llevant per un absis semicircular llis. Presenta una finestra absidal i dues més en la primitiva nau que donen al mur de migdia, on hi ha també la portalada de simples dovelles a la part afegida. És particularment singular la forma del campanar d'espadanya de dos ulls, recolzat sobre una part de l'absis tot seguint-ne la superfície cilíndrica; queda cobert en dues seccions, una més alta que l'altra, però seguint els dos pendents de la nau. L'aparell és fet de lloses de pedra gairebé col·locades en sec i ben conservades. A la façana de ponent hi ha un parell de filades en opus spicatum. Situat a la base d'un Crist, hi ha una figura barroca de fusta policromada de Sant Andreu de principi del segle XVIII

 

Pintors Catalans (Josefina Tanganelli Plana)

Barcelona, 1904 - 19 d'abril de 1968. Fou una il·lustradora, dibuixant i pintora catalana. Formada a l'Escola de la Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc, fou una dibuixant de traç tendre i suau, i humor innocent. Els seus treballs més coneguts van ser publicats sota el pseudònim Abel a la revista En Patufet, així com al suplement d'historietes d'aquesta mateixa publicació, el Virolet. Com a ninotaire, el seu estil estaria influenciat pels treballs d'Artur Moreno i Joan Junceda. Il·lustrà diverses narracions de Josep Maria Folch i Torres, com Les aventures del pobre Friquet de la Col·lecció Patufet (1930). Des del 1931 es dedicà al cartellisme i a la pintura, i exposà a Barcelona, els EUA, el Canadà, Alemanya i Santo Domingo, on residí uns quants anys. Va estar casada amb Josep Buigas Sans

Pintors Catalans (Joaquim Talaverón i Solà)

La Seu d'Urgell (Lleida), 1905 - Manresa (Barcelona), 1980. Fou dibuixant i pintor. Residí a Manresa des dels nou anys. El 1933 exposà la seva obra a les Galeries Laietanes de Barcelona, i l'any següent al Círculo de Bellas Artes de Madrid. En morir, llegà cent trenta-sis dels seus olis i dibuixos al Museu d'Art Modern de Barcelona, que després els cedí al Museu Comarcal de Manresa.

Pintors Catalans (Joaquim Sunyer i de Miró)

Sitges (Barcelona), 1874 — Sitges (Barcelona), 1956. Nebot del pintor Joaquim de Miró. Cap a quinze anys s’instal·là, amb la seva família, a Barcelona. Anà a les classes de Llotja, on fou condeixeble de Mir, Nonell, Torres-Garcia i Gosé el curs 1894-95, època en la qual pintà dins l’estil de la Colla del Safrà sense que consti que en formés part.

Dibuixà escenes populars (força fluixes) a La Vanguardia el 1896, any que participà en la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona, i s’instal·là poc més tard a París. Allà sembla que féu amistat amb Forain i Willette i il·lustrà Les soliloques du pauvre de Jehan Rictus (1897), 5 heures Rue du Croissant d’Henry Fevre (1901) i 7 heures Belleville de Gustave Geffroy (1903), i en publicà dibuixos a revistes com Le Fureteur (1901). S'especialitzà en escenes de carrer i en interiors intimistes. Féu força amistat amb Picasso i Manolo Hugué. S'obrí força camí amb un estil encara vacil·lant que participava de diversos factors postimpressionistes. Concorregué al Salon d’Automne del 1903 i el 1904 participà, també a París, en una exposició col·lectiva.

En 1905-06, per iniciativa del marxant Henri Barbazanges, que volia temes espanyols, viatjà per Castella i, a Madrid, conegué El Prado. Passà per Sitges de retorn a París, on el 1907 exposà. L’any següent ho féu a Lieja, on tornà a exposar el 1909, any que Eugeni d’Ors establí contacte amb ell a París. Conegué Renoir (amb qui tingué llargues converses), Modigliani, Marquet i Vázquez-Díaz, veí seu. Després d’exposar a la Galerie Barbazanges de París (1910), retornà a Sitges.

El seu estil havia anat perdent influències postimpressionistes i s’acostava als temes mediterranis i a les figures de cànon simplificat derivat de Cézanne, clar de colors. A Catalunya es començava a contraposar aquest nou estil al de Nonell. La mort d’aquest i el gran èxit de la seva exposició al Faianç Català el 1911 el situaren ràpidament en posició de líder de la pintura catalana. Joan Maragall en publicà un llarg i entusiasta elogi en la revista Museum lloant les seves escenes senzilles i idíl·liques, en què valorà la seva condició d’obres genuïnament catalanes, destacant-ne per damunt de totes la Pastoral (Barcelona, col·l J.A.Maragall). El Noucentisme plàstic canvià de rumb arran de la seva reaparició.

Anà a Versalles i exposà a Munic el mateix any, i el següent féu estada a Ceret (Vallespir). Viatjà per França i Itàlia, on l’impressionà fortament l’obra de Signorelli. En esclatar la Primera Guerra Mundial s’establí a Barcelona i hi exposà. Féu estades a Mallorca (1915-16) i París (1918), fins que s’establí, ja casat, a Sitges (1919). El 1920 i el 1924 participà en el Salon d’Automne de París; el 1923 l’Exposició de Primavera de Barcelona li dedicà una sala especial i el 1924 es presentà a Madrid, on tornà a exposar el 1930. Aquest any exposà a la Sala Parés de Barcelona, i el 1934 a les galeries Syra i al Carnegie Institute de Pittsburgh. Passà la Guerra Civil de 1936-39 en terres provençals i italianes i s’instal·là a París el 1937. Poc després s’estigué a Banyuls prop d’Aristides Maillol, amic seu, i no tornà a Barcelona fins l’any 1942. En aquesta darrera etapa exposà sovint a Barcelona (1942, 1944, 1945, 1949, 1951, 1952, 1955) i Madrid (1943, 1946 i 1950). El 1952 exposà a Bilbao.

Li fou concedida la Legió d’Honor (1949), sales especials a les Bienales Hispanoamericanas de Arte celebrades a Barcelona (1952 i 1955) i el gran premi al conjunt d’una vida i obra a la Bienal Hispanoamericana de l’Havana (1954). Hom celebrà, a Madrid, una important exposició antològica quan es complí el centenari del seu naixement (1974). Com a pintor de cavallet és el més representatiu del Noucentisme. El seu constructivisme quasi cubista del segon decenni del segle anà perdent gradualment rigidesa i anà assolint una simplicitat planera, menyspreadora dels recursos tècnics, tant en els paisatges com en els seus típics nus femenins reposats i aneròtics, o en els seus retrats— absolutament allunyats del retratisme convencional—, entre altres de López-Picó, Junoy, Gaziel, Ferran Soldevila o Jacint Raventós. Fou un clàssic exponent de la joie de vivre d’una bona part de la pintura mediterrània del seu temps.

Pintors Catalans (Josep Maria de Sucre i de Grau)

Barcelona, 1886 — Barcelona, 1969. Per línia paterna fill de nobles, el llinatge dels quals, d’origen flamenc, és certificat des del 1663, i per línia materna entroncat amb la burgesia catalana dedicada a les professions liberals. El seu pare, Joan de Sucre i Llopis, ideològicament de tendència republicana, fou procurador dels tribunals i, durant un cert temps, tinent d’alcalde de la vila de Gràcia. Fortament influït durant la seva joventut pel seu pare, no seguí estudis superiors. Freqüentà l’ambient d’Els Quatre Gats i estigué estretament lligat a la fundació, o en seguí de prop la vida, dels ateneus obrers: s’encaminà ideològicament vers el socialisme i l’acratisme, si bé es mantingué sempre al marge de tota acció pràctica. Conegué un gran nombre d’intel·lectuals i artistes catalans i castellans, amb els quals mantingué una abundosa correspondència. Lector i conversador infatigable, el seu magisteri s’exercí principalment en les diferents tertúlies del seu temps. És autor dels llibres de poesia Apol noi (1910), Ocell daurat (1920), Poema bàrbar d’en Serrallonga (1921), Poema de abril y mayo (1922), activitat que, tanmateix, no abandonà mai i que sempre revestí, formalment, d’una factura clàssica, si bé el contingut fou de densa intel·lectualitat i mai floralesc. El 1906 començà la seva activitat de crític d’art; intervingué en la fundació o participà en la redacció de nombroses publicacions, més o menys efímeres, i col·laborà a la Gaceta Literaria. La seva primera exposició de pintures, seguida d’altres, fou a les Galeries Dalmau de Barcelona (1922). Aquest àmbit d’activitat fou sempre entès per ell més aviat com un acte gestual que intel·lectual, per la qual cosa, bé que en línia evolutiva fins a arribar a les darreres produccions, es pot dir que la seva pintura fou expressionista i antiacadèmica. Des dels anys quaranta fou un dels promotors directes de gairebé totes les activitats relacionades amb l’art a Barcelona i Catalunya entera: Cercle Maillol (1945), Saló d’Octubre (1948), etc., esperonant instintivament les més abrandades i innovadores tendències de l’art contemporani a Catalunya, missatge que constantment oferí des de la presidència del Cercle Maillol i en totes les ocasions en què fou sol·licitat, fos qui fos el sol·licitant. Deixà unes Memorias (1963). El seu quadravi Carlos de Sucre y Gairedo (mort el 1736), marquès de Preux, d’origen flamenc, fou tinent de rei de Barcelona, governador de Cuba i rebesoncle del mariscal Antonio José de Sucre.