jueves, 25 de marzo de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pere de Vilamager)

L'església està a l'interior del recinte murat. S'hi poden apreciar elements de l'església romànica com la paret de ponent, però el portal de la façana nord és de finals d'aquesta etapa. La major part de la construcció data del gòtic, segles XIV-XV i amb algunes ampliacions corresponents als segles XVI-XVII. És d'una nau amb una porta de doble arquivolta al nord. A ponent conserva una finestra en forma de creu, un campanar de paret de dos ulls pertanyent al segle xvii, i un ull de bou a la part aixecada. També conserva una pica baptismal de notable interès i de regust romànic. L'absis és poligonal, característic del nostre gòtic, amb voltes de creueria, nervis i una clau amb l'Agnus Dei. Els murs són carreus de pedra tallada i morter. La coberta ha estat restaurada a base de lloses de pedra.
L'any 1160 es menciona per primer cop l'església, que es remodelarà durant el s. XIV i també el 1883. El 1578 l'església ja s'anomenava Sant Pere de Vila de Màger o Sant Pere de la Llacuna.

Durant la guerra civil espanyola es van cremar tots els retaules i les imatges, entre les quas una talla de Crist coneguda com la Majestat de Vilademàger. Amb l'abandonament de la rectoria es va iniciar el progressiu deteriorament del conjunt. L'any 1956 el rector de la parròquia de la Llacuna va fer obres de restauració a Sant Pere. Després d'algunes reparacions l'any 1981 la Diputació de Barcelona en reprengué la restauració i durant els treballs s'hi van descobrir fragments de pintures murals de principis del segle XIV 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Jaume de Queralt)

L'Església de Sant Jaume de Queralt és una obra de Bellprat (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construcció romànica d'una nau, campanar de cadireta refet. Murs laterals decorats amb arcuacions i bandes llombardes. L'absis està substituït per una construcció rectangular. En el testament de Pere Queralt, any 1166, s'indica: "Relinquo ecclessie de Queralt meum dominium de Condaminis sicuti est a gradus Sancti Michelis infra, ita ut statuartur ibi unis presbiter qui oret pro anima mea et omnium parentum meorum". Per raó dels arcs llombards i alguns altres elements arqueològics, considerem que devers aqueixa època deu ésser la construcció del temple, encara que no desatenem la possibilitat que si ja al segle X el bisbe d'Urgell manifestava drets al castell, versemblantment aquest podia comptar ja amb una capella, per senzilla que fos.

Al llarg de la baixa edat mitjana l'edifici ha sofert diverses modificacions, com ara la construcció d'un nou absis quadrangular. Externament, els panys dels murs originaris presenten una decoració llombarda a manera de fris d'arcuacions cegues distribuïdes en grups de tres, entre lesenes, fetes amb pedra fosca que es fan clarament diferenciables de la resta de fàbriques posteriors. Actualment l'edifici no té culte i es troba en procés de consolidació  


 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Miquel del castell de Queralt)

De l'església de Sant Miquel del castell de Queralt actualment només es conserva el mur de ponent amb una finestra i l'arc del campanar. Fou sempre la capella de la fortalesa de Queralt. Depengué de la canònica de Solsona i apareix documentada l'any 1088, en què fou donada a Santa Maria de Solsona junt amb l'església de Sant Cristòfol i la resta d'esglésies a elles subjectes. L'abandó del castell significà també l'abandó de la capella, de la qual només en resta el mur de ponent, coronat per un campanar d'espadanya d'una obertura rematada per un arc de mig punt adovellat i part de l'escala que hi menava des de l'interior del temple. Dels murs restants, que devien conformar la nau i l'absis, ja no en queda cap traça. 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Capella de Sant Salvador)

És un temple ruïnós al terme municipal de Jorba (Anoia) les restes del qual s'han catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella totalment en ruïnes, com únicament conserva el mur del nord i part del de migdia i sol ixent, doncs el sector de ponent va ésser desfet per tal d'adossar-hi el Mas de Bover. Porta d'entrada orientada a migdia. Era de plantar rectangular, i es pot apreciar en el sector nord l'arrencada de la volta i també algunes lloses que cobririen aquest mur. Les parets són a base de carreus de pedra desbastada i tallada en forma rectangular, amb morter. En el costat nord és visible un sòcol format per sis filades de carreus. Prop hi ha una font de clot coberta amb una extraordinària volta amb la tècnica d'aproximació de filades. Per les seves característiques la podríem catalogar com d'un romànic tardà.

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu del Camí [Argençola])

És una església al poble de Santa Maria del Camí (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construcció d'una sola nau i un sol absis. Té dues capelles interiors a manera de creuer. En l'absis, semicircular, hi destaca una finestra circular, molt singular, amb decoració que l'envolta i que és l'únic element decoratiu de l'absis. A la dovella de la porta principal hi ha l'escut de l'abadia de Montserrat.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Senet)

És l'església parroquial romànica del poble de Senet de Barravés, del terme municipal de Vilaller, a l'Alta Ribagorça. Està situada a la part alta de la població, i té el cementiri al costat. Està protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau amb volta de canó, absis semicircular amb finestra espitllera. Dues capelles laterals, també amb volta, formant un petit creuer. La sagristia és afegida. El campanar de planta quadrada, sota el qual s'hi troba l'accés a migdia per una porta romànica amb pilars formers, que suporten l'arquivolta de mig punt. Aquesta porta és l'element més rellevant de l'església, està protegida per un porxo coberta amb volta de canó i té tres arquivoltes de mig punt de degradació i capitells de decoració geomètrica, molt malmesos per l'erosió. Les cobertes són de llastres de pedra i pissarra del país. El cementiri d'accés és un dels més ben enjardinats de la comarca.



L'absis és cobert amb una volta de quart d'esfera. L'edifici fou molt afectat per reformes sobretot de l'Edat Moderna i de la contemporània: obertura de capelles laterals, afegiment de la sagristia, etcètera. Tanmateix, té un bon estat de conservació. És de destacar l'aparell constructiu; irregular, però clarament medieval, ben disposat en filades horitzontals, presenta diferents tipus de carreus, alguns d'ells enormes, quasi ciclopis. L'absis presenta l'única finestra que es conserva en tot l'edifici de la construcció romànica: d'una sola esqueixada, s'obre sota un arc de mig punt traçat en un sol bloc de pedra.
Per tal de protegir l'absis d'ensulsiades, fa pocs anys es va construir, a poca distància d'ell, un mur de formigó que enlletgeix la visió global de l'edifici, malgrat la seva evident utilitat. El campanar era exempt, però l'obertura de capelles laterals acabà incorporant-lo a l'església. És quadrat i robust, gairebé sense obertures. Té tres pisos, coronat per una teulada en piràmide, com molts campanars pirinencs. Dessota hi ha la maquinària del rellotge i dues campanes del segle XIX  


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mamés de Vilaller)

És una església romànica de Vilaller (Alta Ribagorça) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Petita ermita d'una sola nau, i amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó. La teulada és a dues vessants situada als afores del nucli de la vila. Conserva les característiques d'una construcció rural, tot i que ha estat reformada modernament. Destaca la seva porta d'accés de mig punt, construïda amb dovelles, que contrasten amb la pedra sense treballar del conjunt. L'interior, presenta murs emblanquinats i el presbiteri decorat modernament amb la figura de Crist al centre, i altres figures religioses 


 

Escultors Catalans (Jordi Bonet i Godó)

Barcelona, 7 de maig de 1932 - Mont-real (Canada), 25 de desembre de 1979. Fou un ceramista, escultor i pintor català establert al Quebec (Canada). És autor de grans plafons ceràmics al seminari de Metabetchouan, Quebec (1961), i a la facultat de ciències de Quebec (1962), i de conjunts ceràmics en alt relleu policroms: Homenatge a Gaudí (1963). Ha estat influït per Picasso i, en la seva època surrealista, per Dalí i per Gaudí. Des del 1954 residí a Mont-real.

Escultors Catalans (Tomàs Bel i Sabatés)

Barcelona, 1924 - Barcelona, 19 d’abril de 2014. Format a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi (1941-47), hi fundà amb Josep Maria Garrut el grup Els Betepocs, que difongué l’art i la cultura a Catalunya a través d’uns anomenats Campaments Pictòrics. Exposà en galeries barcelonines (Argos, 1947; Syra 1955; Nàrtex, 1974), bé que no s’integrà als circuits comercials. És autor d’una considerable sèrie d’obres de tema religiós (cambril de la Mare de Déu, a Núria; església de la Sagrada Família, a la Seu d’Urgell; església del Corpus Christi, a Barcelona), que resolgué amb formes suaus i refinades, tendents a l’estilització. Posteriorment feu obres d’un caràcter més experimental. Fou professor de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. Després de la seva mort, a la casa natal del barri de Gràcia de Barcelona hom hi emplaçà la Casa Taller Tomàs Bel, amb una mostra de la seva obra.

Escultors Catalans (Salvador Aulèstia i Vàzquez)

Barcelona, 1919 - Milà (Italia), 1994. Fou un escultor i pintor català. Conreà un expressionisme plàstic amb certa tendència a l'abstracció. Exposà al I Saló d'Octubre (1948), i des de llavors a diverses exposicions internacionals. Entre les seves obres destaquen el Sideroploide al port de Barcelona (1960-1963) i la sèrie d'escultures-mobles (1965)

Escultors Catalans (Rafael Atché i Ferré)

Barcelona, 1854 - Barcelona, 1923. Deixeble de l’Escola de Llotja i dels Vallmitjana, a Barcelona. Típic representant de l’escultura anecdòtica vuitcentista aplicada a l’arquitectura; treballà a la cascada del parc de la Ciutadella, a l’hospital clínic, al palau de justícia, a la façana de la catedral, de Barcelona. La seva obra més famosa és l’estàtua de Cristòfor Colom (1883) del monument del portal de la Pau de Barcelona. Treballà també per a Madrid i Amèrica del Sud.

Escultors Catalans (Emili Armengol i Abril)

Barcelona, 1943. És un escultor català. És fill del joier i pintor Emili Armengol i Gall. Va realitzar la seva primera exposició com a escultor el 1968, amb obres de format mitjà. Treballa sobretot amb formes orgàniques, amb perfils arrodonits i combinant sovint diversos materials. Ha realitzat diverses obres per a espais públics. Segons Maria Lluïsa Borràs, és un dels escultors catalans de la modernitat amb més domini dels mitjans expressius i amb més força creativa

Escultors Catalans (Antoni Vilanova i March)

Barcelona, 30 de novembre de 1846 - Barcelona, 5 de gener de 1912. Va ser un escultor català. Germà de l'escriptor Emili Vilanova. Va estudiar a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Joan Samsó. Es va especialitzar en imatgeria religiosa. Va rebre diversos encàrrecs per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, com els Escuts del Castell dels Tres Dragons, el restaurant de l'exposició projectat per Lluís Domènech i Montaner; l'estàtua de bronze de "Pere Albert" al Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys), que va ser fosa el 1950 per a la imatge de la Mare de Déu de la Mercè de la basílica homònima; o les seves al·legories de la Indústri a, l'Agricultura i el Comerç a l'Arc de Triomf. També va realitzar diversos baixos relleus en el Monument a Colom i el medalló de bronze d'Isabel i la Catòlica en el mateix monument.