Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Fontanilles)

És una església romànica de Fontanilles (Baix Empordà). És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció romànica és d'una nau amb absis de planta semicircular on s'obre una finestra de doble biaix. La volta és apuntada a la nau i ametllada a la capçalera. L'edifici ha estat objecte de reformes i afegitons posteriors a l'època medieval, com és el cas del cos de la sagristia. També les reformes de fortificació del temple van doblar-ne l'alçada original. A migdia hi ha una portada del segle XVIII que substituí l'antiga. Sobre el mur del frontis ha una impressionant espadanya de quatre obertures d'època barroca. El parament romànic és de carreus escairats mentre que les construccions posteriors són fetes amb rebles grans desbastats. L'interior és cobert d'arrebossat modern.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Cassà de Pelràs)

És un edifici religiós al nucli de Cassà de Pelràs (Baix Empordà) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església romànica d'una nau i absis semicircular. La nau posseeix volta apuntada i seguida i l'arc triomfal també és apuntat. A la capçalera es conserva la finestra de doble biaix; el parament és de carreus ben escairats. La porta primitiva, al mur meridional, d'arc de mig punt, és aparedada

A les reformes post-medievals del temple hi corresponen les obertures del frontis- portada barroca i rosetó-, el campanar, les capelles laterals, la sagristia i el terrabastall construït damunt els murs perimetrals de l'edifici medieval. En una finestra d'aquest terrabastall, sobre l'absis, hi ha gravat a la llinda l'any 1735 i en una finestra de la sagristia el 1736. o bé 1756.

Es tracta d'una creu de pedra col·locada a la façana septentrional del casal de la rectoria, situat a pocs metres a migdia de l'església parroquial. És situada a bona altura, sobre una grossa mènsula de pedra encastada al mur de la casa. Els braços de la creu presenten un acabament romboïdal. A la cara de llevant hi és representat el Crucificat, mentre a ponent hi veiem la Verge amb l'Infant al braç esquerre i amb una testa alada d'angelot com a peanya. Les figures, en baix relleu, són de mida força reduïda; la part restant dels braços de la creu, en ambdós costats, són ocupats per relleus de fullatge. A la part frontal de la mènsula hi ha gravat l'any 1589 i a la seva cara de ponent aquesta inscripció: BERNAD MASC / AROS RECTOR. O bé: BERNAD MASO / AROS RECTOR.
L'edifici de l'antiga rectoria, de dues plantes, presenta elements de la mateixa època que la creu: dues plantes, obertures de pedra escairada, algunes amb llindes sobre mènsules

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Romanyà)

És l'església parroquial de l'entitat de població de Romanyà de la Selva, al municipi baixempordanès de Santa Cristina d'Aro, dedicada a l'advocació de Sant Martí de Tours. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. L'edifici que acull l'església parroquial és un immoble d'estil del primer romànic dels segles X i XI, dedicada el 1019. De planta de creu grega, l'absis de planta trapezoïdal es troba al braç de llevant i les voltes de canó són reforçades amb arcs de ferradura. A la intersecció dels braços del transsepte s'hi dreça una estructura pseudocopular, molt més elevada que la resta d'espais, la qual cosa fa sobresortir aquest creuer pel dessobre dels braços del cos. Tot i que és considerada una construcció preromànica, té ja elements constitutius del romànic ple, com les finestres de doble esqueixada. La porta d'accés al temple se situa a migdia.
Com a element posterior, hom troba el campanar, d'un estil romànic més evolucionat. Es tracta d'una torreta quadrada d'un sol pis amb finestres geminades de columneta i capitell mensuliforme, sense decoració. Es construí annexat al cos central, en part sobre el braç nord del creuer. Es data entre els segles XI i XII, amb un afegit piramidal a la cúspide d'època més moderna.
En una cronologia similar a la del campanar s'afegí una sagristia al braç sud del creuer que desfigura la forma original de l'absis. Al costat del temple, s'hi situaven la rectoria i el cementiri parroquial. El cementiri fou clausurat el 1911 per raons higièniques i traslladat als afores de la població. Per la seva banda, la rectoria fou desafectada a mitjan segle XX

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Verges)

És l'església parroquial de Verges protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada al centre de la vila. És un edifici d'una sola nau amb capelles laterals, absis semicircular i coberta de teula a dos vessants.
La seva configuració actual deixa veure les dues etapes de construcció: l'absis i la meitat oriental de la nau són d'època romànica, mentre que la part restant correspon ja als segles XVII-XVIII; el campanar, que s'eleva als peus del temple, a l'angle nord, és de construcció més moderna. A l'interior, la part romànica de la nau es cobreix amb volta apuntada, i l'absis amb volta de quart d'esfera. La resta de la nau i les capelles laterals tenen coberta ogival. Exteriorment, l'edifici mostra una façana senzilla, amb porta centrada d'arc molt rebaixat i decorada amb motllures; a la part superior hi ha una petita fornícula damunt la qual s'obre un ull de bou. A l'absis, cal remarcar una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada. El campanar, de base quadrada i cos superior octogonal, té obertures d'arc apuntat i coberta de pavelló. Pertany a una intervenció posterior, i mostra les característiques del corrent neogòtic de la fi del segle XIX.
Les parts més antigues conservades de l'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa en situen la construcció entre els segles xii i xiii. Posteriorment experimentà un nou procés constructiu important en els segles XVII i XVIII: s'hi afegiren les capelles als murs de la nau, la sagristia i la façana actual. Damunt la porta d'accés al temple hi ha la data 1760. Una altra data, 1893, informa sobre el moment de construcció del campanar que posteriorment Isidre Bosch remodelà; així mateix, a l'interior es troba, pintada en un dels trams de la nau, una referència a una nova intervenció l'any 1925 per part de Rafael Masó que va restaurar i reformar l'església, pintures i el vitrall de la façana 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Corçà)

És una església situada al municipi de Corçà, al Baix Empordà, construïda entre els segles XVII i XVIII sobre les restes del temple anterior d'estil romànic. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. L'església és d'una nau amb capçalera poligonal, capelles laterals i torre-campanar quadrada al sud-oest el qual era separat de la resta de l'edifici, ja que la construcció quedà interrompuda al seu extrem de ponent. Per aquest motiu s'ha conservat la façana romànica de l'església anterior. També, exteriorment, es veuen restes de l'absis romànic incorporades a la capçalera actual i petits sectors de la nau antiga, així com l'obra de fortificació que es dreça damunt de l'antic temple (probablement al segle XV o al XVI).

L'estructura interior de l'edifici correspon a la reconstrucció del XVIII. Les voltes són de llunetes; hi ha cornisaments motllurats. La sagristia, a la banda sud de la capçalera, es bastí el 1735, segons la data gravada en una finestra i la inscripció de la llinda de la porta que dona al presbiteri: PERVIA IANVA FACTA SVM EX SVMPTIVS PAVLI DIANA PRESBITER ET SAGRISTE/ 26 AGOST 1735. L'alt campanar (XVIII-XIX) quedà unit al temple mitjançant un cos d'edificació que serveix de baptisteri.
Pel que fa als elements romànics i grafits de Sant Julià de Corçà, a l'església parroquial hi subsisteix el frontis del temple romànic anterior. També hi resten fragments de l'antic absis semicircular romànic, i un fragment amb vestigis de la finestra i la cornisa de bocell. D'altra banda, trobem un tram del mur septentrional. Al frontis hi ha la portada de dos arcs de mig punt en degradació i un petit rosetó. Als carreus de la porta romànica hi ha grafits medieval

 

Escultors Catalans (Jaume Busquets i Mollera)

Girona, 27 de juliol de 1903 - Girona, 21 de novembre de 1968. Fou un dibuixant, escultor i pintor català. Es va formar als tallers de Joan Llimona i del pintor Darius Vilàs. Va fer amistat amb Antoni Gaudí, que li va induir per a decidir-se per l'art religiós. Va rebre nombrosos encàrrecs de murals per a diverses esglésies i va realitzar escultures per a la façana del Naixement de la Sagrada Família de Barcelona. L'escena del Naixement d'aquest conjunt ha estat difosa a la Nadala del 2010 del papa Benet XVI. També esculpí un Crist jacent per a l'església de Blanes, una Verge amb Nen que presideix la façana principal de la Catedral de Girona. Per l'església parroquial de Sant Pere de Begur, esculpí la imatge de sant Pere i el retaule amb escenes de la vida de l'apòstol. Va construir l'altar major i el seu baldaquí per al temple de La Nostra Senyora de Montealegre de Barcelona, on, anys més tard, va realitzar en alabastre una imatge per al presbiteri. L'any 1955, va pintar al fresc la representació de la Santa Trinitat, a l'absis de l'església de Sant Genís de Palau-solità i Plegamans. L'any 1965 va esculpir un Sant Cristòfol d'uns 2 metres d'alçada de fusta policromada per l'església de Les Planes d'Hostoles. Va ser director a l'Escola d'Art de Vilafranca del Penedès i després a l'Escola Massana de Barcelona.

Escultors Catalans (Fidel Aguilar i Marco)

Girona, 20 de juliol de 1894 - Girona, 21 de febrer de 1917. De formació autodidàctica, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut. És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxida

Escultors Catalans (Eusebi Arnau i Mascort)

Barcelona, 8 de setembre de 1863 - Barcelona, 2 de juliol de 1933. Fou un escultor català que destacà sobretot en l'escultura aplicada a l'arquitectura, així com en escultura exempta, la joieria i l'espai funerari. A més, cal destacar l'Obra medallística d'Eusebi Arnau. Influït en determinades etapes de la seva producció per Paul Dubois, Antonin Mercié, Auguste Rodin i Constantin Meunier, Arnau va aportar a l'escultura catalana obres cabdals, sobretot en l'etapa modernista.

Escultors Catalans (Josep Traité i Compte)

Olot (Girona), 13 de setembre de 1935. És un escultor, aquarel·lista i pesebrista català. La seva obra més reconeguda és l'escultòrica i consisteix en escultures de terracota policromada de petit format (entre 15 i 30 cm) amb dos tipus de temàtica: en primer lloc, la vida de la pagesia catalana al principi del segle xx, ja sigui en el camp o als pobles, reflectint oficis, tasques agrícoles i ramaderes, tradicions i cerimònies religioses. Com a segona temàtica té el pessebre, amb totes les escenes relacionades amb el naixement de Jesús, tals com l'anunciació als pastors, la Nativitat, l'Adoració dels Reis, la Fugida a Egipte, etc.
Les obres de Traité figuren en col·leccions públiques i privades de tot el món, destacant la col·lecció de més de cent peces del Museu de la Vida Rural de Espluga de Francolí, una Nativitat obsequiada al Papa Juan Pau II, figures de pessebre per a la UNESCO i els conjunts escultòrics que tenen gairebé totes les associacions pessebristes de Catalunya i de molts llocs d'Espanya.

Escultors Catalans (Claudi Tarragó i Borràs)

Vilalba dels Arcs (Tarragona), 1901- Santiago de Xile (Xile), 1986. Va ser un escultor català. Emprengué l'exili el 1939 i després de passar per l'Argentina, s'establí a Xile, on es guanyà la vida en la indústria del moble. Reprengué la seva faceta artística com a escultor i exposà en diverses ocasiona a Catalunya, on restaren diverses obres seves.

Porque plou en aquestas datas?

Arribem les llagrimes de Santa Eulalia. Segons una llegenda popular, l'origen d'aquestes pluges està causat per Santa Eulàlia, qui des del cel plora desconsoladament en veure's eclipsada per la popularitat de la Mercè com a patrona de la ciutat. Una variant d'aquesta història estableix que les llàgrimes no són de tristesa, sinó de ràbia malintencionada per boicotejar les festes de la seva rival.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Julià de Boada)

És una església mossàrab de Sant Julià de Boada a Palau-sator, una de les més antigues de tota la regió, testificada per un document de 934. En un document de 1362 s'anomena aquesta església com Sant Joan de Buadela i l'historiador Manuel Gómez Moreno l'anomena Sant Julià de Buada. L'edifici no constitueix un exemple com a obra d'art, però té un gran mèrit històric i com a estudi del desenvolupament de l'arquitectura rural d'aquesta època.
En origen (possiblement visigot) constava d'una sola nau separada de l'absis per l'arc triomfal de 36 dovelles de pedra que van a punts diversos, amb poca regularitat. Les impostes s'adornen amb relleus com de dents de llop: aquest és un model gairebé únic a Catalunya i cosa insòlita entre els monuments coneguts que poden correspondre a la mateixa època. Una segona reconstrucció ja mossàrab del segle X va afegir l'altre tram separat per l'arc mossàrab, i n'eliminà la porta primitiva. Es va fer llavors un reforçament de murs i pilastres. En tota aquesta segona obra es veu la mà d'un mestre format en el gust islàmic del moment.

L'església està construïda amb materials pobres. La seva planta és irregular, així com l'espessor dels murs i consta de tres trams diferents. La nau està coberta per volta de mig canó, lleugerament sobrepassada en l'absis. Pot veure's encara el senyal de les cintres de les canyes que s'hi van usar.
L'arc més antic és el triomfal de l'absis, sobrepassat en un terç, que pot ser visigot, la curvatura del qual harmonitza amb la de la volta. Les juntes de les dovelles estan orientades de manera confusa. Tant la capella com el seu arc mostren vestigis de pintures al fresc de sants en què dominaven els colors vermell i groc. Gómez Moreno creu que podrien datar del període romànic.
L'arc del centre de la nau té estructura i característiques mossàrabs: està sobrepassat en un mig i les 30 dovelles que el formen convergeixen cap al centre de la línia d'impostes. En l'absis s'obre una finestra axial en ull de pany que recorda les que es veuen dins les esglésies mossàrabs de Galícia. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Joan de Salelles)

És troba en el municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura a la comarca del Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Està situat al veïnat del mateix nom. És un petit temple bastit vers els segles X-XI en estil romànic. La façana va ser refeta a finals del segle XVI. Recentment el conjunt ha estat restaurat, i reconstruïts la porta del costat de migdia del temple i el campanar. Fou novament restaurada entre els anys 1985-1987 per la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya, després d'un llarg temps d'abandó.
És un edifici aïllat, que consta d'una nau amb absis semicircular molt allargat. La nau es cobreix amb volta apuntada i seguida, i l'absis amb volta de quart d'esfera. A la façana de migdia hi ha una porta d'accés d'arc de mig punt, i a l'absis una petita obertura d'una esqueixada, molt estreta, de tipus d'espitllera. La façana, a ponent, presenta una porta allindanada i una petita finestra també allindanada a la banda esquerra, amb la data del 1596. El conjunt es completa amb un campanar d'espadanya situat sobre l'arc triomfal.

En una part del mur de la nau pot veure's l'alineació en opus spicatum (d'espina de peix), que ha fet datar l'edifici entre els segles X i XI. Disposa de dues portes, en el sud la principal d'un sol arc i la del nord molt petita. En el segle xvi es va refer el frontal de l'església amb una porta i finestra, en el llindar de la qual es pot veure la data de 1596. Es conserven un reliquiari i una lipsanoteca de fusta del segle XII, procedents de l'església, en el Museu d'Art de Girona 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Matajudaica)

És una església del poble de Matajudaica, al municipi de Corçà (Baix Empordà), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós, un temple d'una nau amb absis semicircular a l'exterior i poligonal interiorment; capelles laterals. Les voltes són de llunetes. A la façana occidental hi ha la portada rectangular amb boles decoratives, una petita fornícula -ara sense imatge- i un òcul. A sobre de la fornícula hi figura gravat l'any 1797. damunt aquest frontis hi ha un campanar d'espadanya i sobre l'angle SW de l'edifici un petit torricó amb teulat a quatre vents, que era un comunidor elevat i avui és molt ruïnós.

A la part exteriorment visible de l'abis, el despreniment de l'arrebossat ha posat fa poc temps al descobert l'estructura romànica, quelcom modificada, amb finestra central d'un sol biaix i aparell de carreus grans. La major part de la resta de l'edifici és coberta d'arrebossats. Sobre el vèrtex del carener de l'extrem oriental de la teulada de la nau es conserva una creu de pedra.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Bellcaire)

També coneguda com a Sant Joan de Bedenga, nom antic de Bellcaire, és una església del nucli de Bellcaire d'Empordà (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, declarada bé cultural d'interès local. La planta és una construcció basilical de tres naus, la nau central coberta amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart de cercle. Es comuniquen mitjançant dos arcs de ferradura a cada costat sostinguts per pilars. L'absis és semicircular amb volta de quart d'esfera i creuer. Aquest i les naus són d'època preromànica, com també una absidiola de ferradura visible al costat nord, entre l'absis i el braç del creuer.

El descobriment d'uns fonaments d'un absis central rectangular s'ha interpretat que formava part, juntament amb l'absidiola, d'una construcció triabsidal edificada sobre restes romanes, entre els segles IX i X. Es va construir una nova capçalera llombarda al segle xi i encara hi ha reformes posteriors als segles xiii i xiv, sobretot en el frontis, com són la porta amb timpà i la rosassa de sobre seu. Té unes altres dues portes laterals preromàniques. Per l'exterior, l'absis presenta decoració llombarda d'un fris amb sèrie de quatre finestres cegues amb lesenes. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria)

També coneguda com de Sant Iscle i Santa Victòria o Sant Iscle i Santa Julita, es troba al lloc més elevat de Serra de Daró, a l'extrem oposat de la torre medieval que també es conserva. És un edifici de dos naus, una romànica amb absis de planta semicircular, i una altra posterior afegida al costat nord, amb capçalera rectangular; ambdues es comuniquen per un gran arc rebaixat que té la data del 1632. L'edifici fou s'obrealçat i fortificat i conserva les espitlleres. A l'interior, la nau romànica és coberta amb volta de canó apuntada i semiesfèrica a l'absis. L'arc triomfal és sostingut per dues columnes cilíndriques amb capitells esculpits amb figures d'animals fantàstics, el de l'esquerra, i motius vegetals i una màscara, el de la dreta. La porta d'accés es troba al mur meridional i és d'estil barroc. Presenta una obertura rectangular amb una inscripció a la llinda, i un frontó amb una fornícula a l'interior i semiesferes decorades a la part exterior. En aquest mur hi ha obertures de dimensions i distribució diversa. L'absis presenta una decoració exterior d'arcuacions cegues i una obertura atrompetada. El campanar, possiblement del segle xix, és d'espadanya de dos ulls i es troba al costat de migdia, a tocar de l'absis

Escultors Catalans (Josep Sobrado)

Villádiga (Lugo), 1944. És un escultor gallec establert a Catalunya. Als 20 anys va anar a viure a Sabadell per formar-se a l'Escola d'Arts i Oficis amb els mestres Adolf Salanguera i Josep Maria Brull. Entre 1971 i 1975 va col·laborar, entre altres, amb Salvador Dalí en el retrat de Gal·la i Dalí i en escultures de la cúpula del Museu Dalí. El 1976 va exposar a Artexpo’76 de Barcelona i el 1977 ho va fer a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Ha estat un escultor molt actiu i present ens els principals certàmens artístics de Barcelona, de ciutats catalanes (Sabadell, Manresa, l'Hospitalet de Llobregat, Reus) i de la Península (Madrid, Pontevedra, Guadalajara, León, Vigo, Osca, Sevilla, Oporto o Lisboa).

Pel que fa a les seves escultures monumentals cal destacar el monument al senglar de Calders (el Moianès), el mural del Banco de Zaragoza de Cerdanyola del Vallès i, molt especialment, les escultures Homenatge a Galícia (carretera de Vigo a Ramallosa), Las Tascadeiras i Estadi, feta amb marbre de Carrara, que va esculpir en ocasió del IX Simposio Internacionale di Scultura l'any 1988. D'entre l'escultura figurativa, destaquen els retrats fets per encàrrec, sobretot els de persones vinculades a la seva trajectòria vital. Són bustos que treballa sobretot amb materials ceràmics i bronze

Escultors Catalans (Salvador Martorell i Oller)

La Canonja (Tarragona), 2 de febrer de 1895 – Tarragona, 13 de maig de 1968. Fou un escultor català. Es va formar al Taller Arana i Bru de Tarragona i a l'Escola de la Llotja a Barcelona (1914), on va treballar a la casa Gabriel Bechini. Va exposar, el 1917, a Barcelona i a Tarragona, i obtingué de la diputació tarragonina una pensió per a ampliar estudis a París entre 1918 i 1919. Medalla d'or de l'exposició Arts Déco de París del 1925 i de l'Exposició Internacional del 1929, a Barcelona. Va treballar com a professor al Taller-Escola de Pintura i escultura de Tarragona (1934-1938) i a l'Escola-Taller d'Art de la Diputació de Tarragona (1947- 1965). Té també dues medalles Julio Antonio de Tarragona (1944 i 1945). La seva obra està vinculada amb el noucentisme i va mostrar un gran domini de la tècnica i una gran sensibilitat en el tractament de la figura humana

Escultors Catalans (Àngel Rigall i Verdaguer)

Olot (Barcelona), 1963. És un pintor, escultor i educador d'art català. És va graduar de primària i secundària a Olot. A més, va completar formació administrativa en un col·legi comercial d’Olot. Posteriorment es va inscriure a l’Escola d'Art d'Olot i es va llicenciar en arts aplicades en el camp de l'escultura. Més endavant, realitzà cursos de pintura a l’Escola de la Llotja de Barcelona. Del 2010 al 2013 es va tornar a inscriure a l’Acadèmia d’Art d’Olot per tal d’aprendre i interioritzar les tendències i tècniques actuals en escultura.
Amb vint-i-set anys va tornar a Olot. Durant aquest temps, va crear la sèrie "Africana", en què representava persones de pell fosca. Així, va pintar les mans d'un noi de color fosc quan encara poca gent d'altres cultures havia arribat a la seva ciutat natal d’Olot. El fascinava l'acolorida indumentària de la cultura africana. Aquest entusiasme per l’estètica d'aquesta cultura es va reflectir en nombrosos retrats de l'època i el va portar a realitzar un viatge d'estudis al Senegal el 1991. En aquestes imatges utilitzava les tècniques de carbó vegetal, pastel, acrílic i aerògraf. També ha treballat sovint amb tècniques mixtes. El 1995 va seguir el cicle artístic "Silenci". Aquestes imatges estaven estructurades per xarxes de fulles de plataners. Les fulles van créixer, van caure de l’arbre i es van convertir en protagonistes de les seves pintures. En aquestes pintures és difícil distingir entre fons i forma. Les fulles cobreixen el cap d’un nu femení amb una gran sensibilitat, per exemple, o emmarquen parts del cos com els llavis. Va seguir una sèrie de "pintures del cel", en què va representar les capricioses imatges de núvols de la Garrotxa natal, vorejades per les muntanyes d'aquesta zona com el Puigsacalm. En aquestes obres no va seguir la tècnica tradicional de composició de l’escola de pintura de paisatges d’Olot. La sèrie d’escultures "Dones" també va cridar molt l’atenció. El crític d'art olotí Domènec Moli escriu sobre l'enfocament artístic de Rigall: "Sense deixar el realisme, Àngel Rigall busca noves formes i horitzons innovadors".

El 1990 Àngel Rigall va participar per primera vegada en una exposició col·lectiva a la Sala Vayreda d’Olot. Fins al 2020, ha participat com a pintor i escultor en més de cent exposicions individuals i col·lectives a Olot, Mallorca, i a tot Catalunya. Als anys noranta, juntament amb Tavi Algueró, Adrià Creus, Toni Tort, formà part del grup d’artistes olotins anomenat Cingle Quatre I també a la zona de Stuttgart. Diverses de les seves escultures es troben en espais públics de localitzacions catalanes. Amb el seu company artista Tavi Algueró, ha restaurat i creat una seixantena de figures populars (gegants, caps tossuts, cavalls, bruixes i animals de tota mena) per a la Faràndula, és a dir, aquelles figures que són representatives d'un districte o d'un poble de Catalunya, i que la comunitat passeja en les processons de la festa. Àngel Rigall treballa com a professor d’art a l'Escola Municipal d’Expressió d’Olot. A més, imparteix cursos d’art i escultura per a joves, adults i gent gran al seu estudi a Olot.

Escultors Catalans (Vicenç i Antoni Real i Vernis)

Vic, segle XVI. Foren escultors i eren germans. Fills de Josep Real i Homs, que aprengué l'ofici amb Jacint Moretó. Són els escultors més importants de Vic del segle xviii i els més representatius del famós taller dels Real. Entre les seves obres destaquen el retaule del Carme de Vic, el de la Casa natalícia de sant Miquel del Sants, el de la parroquial de Sant Andreu de Gurb i l'altar major de l'església dels Dolors. Vicenç morí el 1722 i Antoni el 1797. Continuaren el taller Francesc i Josep, fills de Vicenç, i Joan, fill d'Antoni, el qual sols tingué una filla que es casà amb Josep Gros i Oliveres. El seu fill, Josep Gros i Real (1798 – 1867), i el seu net Josep foren els últims representants de la dinastia d'escultors.

Escultors Catalans (Pep Codó i Masana)

Sant Cugat del Vallès (Barcelona), 1946. És un escultor català. Va aprendre l’ofici de guixaire amb el seu pare i el modelat i la construcció de maquetes, fins que entrà en el mon de l’escultura. Amb estudis a la Massana, va començar a exposar el 1963. Gabriel Ferrater li va dedicar l'últim escrit sobre art que va realitzar abans de la seva mort. El 1985 es va trobar amb Jorge Oteiza a Madrid, a Arco-85. El 1988 va residir a Nova York a casa de l'escultor Xavier Medina Campeny. El 2001 va presentar la exposició Pedra i Ferro al monestir de Sant Cugat on va mostrar caps adornats amb uns traços mínims. El 2003 va residir a Corea del Sud.
Entre les seves obres públiques destaquen la escultura del parc Kionggi, a Corea del Sud; “Diàleg”, pedra basàltica de Castellfollit de la Roca, ubicat a la plaça de l'Auditori de Sant Cugat, una mena de moai de l'illa de Pasqua, i ‘la Rosa dels Vents’ del Turó de Can Mates. El 2012 va crear un monòlit de 2,2 metres de pedra basàltica de la Garrotxa en format cilíndric amb ondulacions en els Jardins de Winston Churchill, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, homenatge a Winston Churchill

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Grau d'Albons)

És un santuari a uns 2km a l'oest del poble d'Albons, a la serra del seu nom, prop de la font de la Merla. A més de Sant Grau s'hi veneren Sant Roc i Sant Sebastià. L'aplec més popular, del 13 d'octubre, que havia pràcticament desaparegut, ha estat recuperat a principis del segle xxi. L'ermita o santuari conserva bona part la construcció d'època romànica. L'església fou modificada, però el segle XVIII quan es capgirà l'orientació de la nau.

La façana actual, datada el 1753 a la llinda de la portada, és a llevant, lloc on ha desaparegut l'antic absis semicircular del qual es veuen vestigis dels fonaments. Al primitiu frontis, a ponent, ara convertit en capçalera, hi queda la porta romànica tapiada. L'aparell romànic és visible també als murs laterals,; en part, on a migdia hi resta una finestra romànica de doble biaix, l'interior és cobert amb l'antiga volta apuntada, amb cornisament. La imatge del patró, Guerau o Grau, és una talla barroca molt restaurada. No gaire lluny de l'església, a l'indret de l'Olivet d'en Maçanet, hi ha vestigis escampats d'alguna antiga construcció, just en el punt on, segons creença popular, hi hagué una capella anterior a la de Sant Grau

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de Casavells)

L'església parroquial de Sant Genís de Casavells és un edifici romànic dins del nucli de Casavells, al municipi de Corçà, al Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. És una església d'una nau i absis semicircular. Volta apuntada a la nau, arc triomfal de la mateixa forma i volta absidal ametllada. Finestres romàniques de doble esqueixada; restes de la porta primitiva a migdia, d'arc de mig punt.

Als afegitons i reformes postmedievals hi corresponen les capelles laterals, la sagristia i el cos superior o terrabastall. També són tardanes les obertures del frontis: porta barroca classicitzant amb frontó corbat i partit i fornícula i un òcul. A la porta hi figura l'any 1722. Al costat N del temple es dreça la petita torre-campanar romànica de pla quadrat i un pis d'obertures geminades. L'aparell romànic és de carreus grans i ben escairats. Els murs dels sectors afegits són construïts amb pedres sense treballar, lligades amb carreus angulars. El campanar de Sant Genís és un petit cloquer de torre de planta quadrada al costat septentrional de l'església. El pis superior té quatre obertures geminades i romàniquesque tenen arquets de mig punt, columnetes i capitells. Corona la torre una cornisa

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu de Parlavà)

L'església parroquial de Sant Feliu de Parlavà està situada al centre del municipi de Parlavà (Baix Empordà). És un monument declarat bé cultural d'interès nacional. És una església d'una nau amb absis semicircular. Les reformes posteriors han estat les capelles laterals i fortificació aixecada sobre els murs romànics. Portalada al frontis classicitzant, amb frontó, datada el 1742. Té el campanar d'espadanya, aparedat. Les finestres són de doble biaix. S'observa una volta apuntada de la nau i un arc triomfal apuntat. Cornises, exterior i interior, de quart de cercle corbat. Aparell de carreuada, ben allisat. En un carreu del mur meridional, a l'exterior, hi ha una creu grega, en relleu, inscrita en un cercle. A la fortificació més tardana hi ha espitlleres i un matacà, ben conservat, al nord.

Al segle xiv s'hi van dur a terme unes obres de fortificació que van comportar l'enlairament de tots els murs del perímetre del temple fins a doblar-ne l'alçada original. En aquests murs hi estaquen unes espitlleres i un matacà. A l'angle sud-oest, per damunt de la cornisa, es conserva un carreu amb una creu grega inscrita dins d'un cercle. Als segles XVI i xvii s'hi van afegir dues capelles i la sagristia, i al segle xix el disgraciós campanar. Es pot observar la seva fisonomia primitiva a la façana oest, on hi ha una porta del 1742. Així, sobre la petita rosassa, es poen veure, paredades, dues arcades sobre pilastres que formaven part de l'antic campanar de cadireta. En una col·lecció privada de Barcelona, es conserva una talla d'una Mare de Déu amb el Nen, del segle xii i procedent de l'església.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Peratallada)

És una església romànica protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Forallac (Baix Empordà). Església romànica de dues naus amb sengles absis semicirculars, de dimensions poc més grans la de migdia. Al costat sud hi ha capelles laterals i la sagristia bastides tardanament. Les voltes són apuntades. Al frontis, al sector meridional, hi ha la portada de gran dovellatge amb motllurats, un rosetó i tres mènsules. Els absis conserven llurs finestres romàniques; el meridional fou sobrealçat amb una torre, tardanament. L'edifici és construït amb grans carreus ben escairats.

L'ossera de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, mort l'11 de juliol del 1348. L'ossera es troba a la nau septentrional de l'església parroquial, damunt un sòcol de pedra tallada. A la cara frontal de la caixa i emmacats per una sanefa amb motius vegetals hi ha la llegenda funerària on hi diu: "HIC IACET NOBILIS VIR : DN9 GILABERT9 DE CRU : DILIIS DN9 DE PETRACIS : SA QI OBIIT XI DIE IULII : ANO DNI M CCC XL VIII : CVI9 AIA REQIESCAT IN : PACE AMEN". Al costats sengles escuts en relleu inscrits en cercles lobulats. El de la dreta, el dels Cruïlles, representat per un camp amb petites creus. Mentre que en el de l'esquerra hi ha un lleó rampant adoptat en l'escut de Forallac. Als laterals es repeteix el mateix tema. Conserva bona part de la policromia 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Maranyà)

És una església al nucli de Maranyà al municipi de la Tallada d'Empordà, protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Esteve està situada a la part més elevada del nucli de Maranyà. És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular i un cos afegit al mur de la banda nord. La façana, de composició simètrica, presenta una porta central formada per dos arcs de mig punt en gradació decreixent, amb llinda i timpà llis. Més amunt hi ha una obertura circular, per damunt de la qual s'eleva el campanar, actualment integrat a la fortificació construïda sobre els murs de l'església. Els murs laterals presenten, com a element més remarcable, dos grans contraforts a cada banda i diverses obertures al mur meridional.

L'absis mostra decoració de bandes llombardes, que defineixen l'alçària original de l'edifici, i dues obertures d'arc de mig punt atrompetades. L'interior del temple es cobreix amb volta de canó, i té un arc triomfal doble i cor als peus. El cos de la fortificació afegit té una elevació similar a la de l'església, i amb la integració del campanar genera un espai unitari que s'estén fins a l'absis, on s'obren espitlleres a dos nivells. El conjunt de la construcció és bastit en pedra, amb diversos tipus d'aparell, i es cobreix amb teula a dues vessants.

Escultors Catalans (Pau Sunyer)

Manresa, ¿? – Manresa, 1694. Va ser un fuster i escultor tallista de Catalunya, Manresa. Va ser el primer de la seva família en ser fuster, i els seus fills i nets van seguir aquesta professió. Aquesta família va ser criada a l'escola barroca de Manresa, creada pels escultors Generes i Grau. El seu primer taller estava situat al carrer de Pedrager, on ell va poder fer les seves obres. Després van traslladar el seu taller a diversos llocs, on hi penjaven els quadres que feien per a les esglésies de diverses comarques catalanes.

Era fill de Josep Sunyer. La seva primera obra que va fer va ser Una cadira per a dur la custòdia a la processó del Corpus, de Santpedor data de l'any 1643. El 1659 va fer el retaule de Sant Antoni i Sant Isidre .També va fer més obres, com per exemple el retaule major de la Gleva (1660), els del Roser de Navarcles (1672) i de l'Estany (1675), el de sant Ramon al castell de Cardona (1681), i els de la Mare de Déu de l'Esperança de Santpedor, i Sant Esteve de Castellar (1684).

Escultors Catalans (Amadeu Paltor Voltà)

Olesa de Montserrat (Barcelona), 1911 - Benicarló (Castellón), 1987. Fou un escultor català.

Escultors Catalans (Josep Novellas i Montaner)

Mataró (Barcelona), 27 de gener de 1950 - Mataró (Barcelona), 21 de febrer de 2009. Fou un pintor i escultor català. Es formà als maristes de Valldemia i després als escolapis de Santa Anna. I va començar a dibuixar des de molt petit, malgrat que a la seva família no hi havia cap mena de tradició artística. Començar la carrera de dret, però la va abandonar per la pintura després de posar-se en contacte amb un grup artístic molt actiu al Mataró de l'època format per Pere Màrtir Viada, Ricard Jordà, Antoni Gómez-Cabot, Yago Vilamañà i, principalment, amb els ja consagrats Eduard Alcoy i Lázaro i Josep Maria Rovira i Brull, dels que va rebre influències. Va fer amistat, també, amb escriptors com ara Ventura Ametller i el poeta Manuel Patricio.

La seva primera exposició individual va tenir lloc al Museu Municipal de Mataró, a la seva ciutat natal, l'any 1968, rebent molt bones crítiques. Posteriorment, presentà la seva obra en galeries de diverses ciutats catalanes, de l'Estat espanyol i Europa, com París, Lió, Bilbao i Amsterdam, i d'Amèrica. Un dels punts culminants de la seva carrera va arribar l'any 1992, quan va ser distingit com a artista oficial per als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 després de concursar amb altres artistes de fama internacional. El president del comitè olímpic internacional, Joan Antoni Samaranch, va penjar una obra seva a la seu del COI de Lausana. Per aquest motiu, l'Ajuntament de Mataró, per decisió expressa de l'alcalde d'aleshores, Manuel Mas i Estela, li va organitzar una gran antològica a la ciutat el 1993. Una altra antològica, el 2002, amb un repàs als 35 anys de creació artística a l'Ateneu de Caixa Laietana de Mataró. El consistori li va encarregar, a més, una escultura dedicada a Antonio Machado pel barri de Cirera, amb la qual Novellas va voler retre homenatge als exiliats republicans de la Guerra Civil Espanyola. Darrerament, hi havia mostrat la seva visió de les ruïnes de Pompeia a l'Espai 28, i del magnetisme de la muntanya australiana de l'Ulurú a la galeria Lolet Comas. La seva obra pictòrica, d’acusada originalitat, conjuga al servei d'una certa tendència onírica i simbòlica una tècnica minuciosa en la qual la figuració es combina amb el collage, el grafit i altres procediments gràfics. Pel que fa a l’escultura, destaca el monument a Antonio Machado, inaugurat el 2003 a Mataró.
Durant la Transició va ser un dels fundadors de la revista satírica La Pipa d'en Roc. I a través de la galeria Tertre, dirigida per Nico del Río, va participar els anys 1984 i 1985 a la fira madrilenya 'Arco', fet que li va donar una gran projecció. A través de Margarita Nuez va entrar en contacte amb la galeria Greca del carrer de Ganduixer amb la direcció d'Estela Casas. I d'aquesta manera, la seva projecció es va anar intensificant, així com els seus contactes. Lourdes Cirlot Valenzuela va redactar el catàleg de la seva primera exposició a Barcelona, que va rebre un gran èxit de crítica. El 1988 va ser convidat al Saló d'Octubre de la ciutat occitana de Brive. El 1989 va fer una nova exposició individual a Greca, presentada per Josep Maria Cadena i Catalán. El 1990 va exposar a Lió i l'any següent al Grand Palais de París amb motiu de la manifestació pictòrica MAC 2000. Com a pintor va seguir el corrent del realisme màgic i va rebre influències d'Alcoy i Rovira Brull, a més de Joan Ponç i de l'estètica de Dau al Set. Considerat un dels artistes mataronins amb més projecció internacional, va participar en exposicions individuals i col·lectives a ciutats com ara París, Amsterdam, Ginebra i Roma

Escultors Catalans (Josefina Miralles i Esteve)

Valls, 1935. És una escultora catalana. Comença la seva carrera artística a Valls i rep classes d'Eduard Castells i també de Maria Freser. Després de casar-se i tenir a les seves filles ingressa a la facultat de Belles Arts de Barcelona, on es llicencia i obté el títol de professora de dibuix i pintura l'any 1981. A la facultat té com a professora l'escultora Lluïsa Granero que va admirar i amb qui va tenir una bona amistat, aquesta relació deixa la seva empremta en l'obra de Miralles. Aquest mateix any li és atorgada la beca de la Fundació Amigó Cuyàs.

Per ampliar la seva formació en el camp de l'escultura assisteix a cursos de talla i pedra a l'Escola d'Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, de 1984-1988. Cal destacar que Josefina Miralles, igual que altres artistes, no viu només del seu art sinó que ho compagina amb l'ensenyança. El 1976 fa la seva primera obra individual al El Vendrell, a la Caixa d'Estalvis Provincial. A partir d'aquest moment inicia un camí caracteritzat per la constància i la coherència en la seva trajectòria. El 1980 exposa a la Sala Àgora 3 de Sitges, presentada per Francesc Galí.

L'escultora també conrea la pintura, i a les seves exposicions de vegades combina les dues arts. Trobem paisatges, natures mortes i retrats. Tornant a la seva producció escultòrica se centra en la dona nua dempeus, ajaguda o en tors, en general representada amb tota naturalitat, mostren la seva sensualitat, naturalesa i amb formes rotundes. Un altre grup el representen les maternitats, amb plantejament formals diferenciats: són realistes on dona importància a la textura i a l'estreta relació mare-fill. Un tercer grup són els retrats, una temàtica que ella ha treballat des de les seves primeres obres i en què aconsegueix molt bons resultats. 

Escultors Catalans (Manuel Marzo Martínez )

Manresa, 1944. És un pintor, gravador i escultor català més conegut amb el nom artístic de Marzo-Mart. Estudià pintura i dibuix a l'Acadèmia Vilajosana de Manresa i gravat a París amb en Friedlaender. De ben jove entrà d'aprenent al servei artístic dels magatzems Cal Jorba de Manresa, que dirigia Ramon Salisi.
De seguida es converteix en un artista local destacat i és un dels promotors del grup Art Viu el 1963. Les primeres reunions del grup es feren al seu taller, al passatge Lladó de Manresa.
El 1965, quan només tenia 19 anys, obté el primer premi del "Salón de Otoño" de Manresa i celebra la seva primera exposició individual, a la Sala Rovira de Barcelona. I, a partir d'aquí obté el reconeixement amb diferents premis de pintura i dibuix, i amb moltes més exposicions a Barcelona Figueres, Platja d'Aro, Sabadell, Madrid i Las Palmas de Gran Canaria.
Però el 1969 s'instal·la a Basilea, Suïssa, obre un taller de gravat i inicia la seva etapa més internacional. Exposa a Brussel·les, Basilea, Berna, Lausana i Zuric, entre altres. El 1974 obté una beca de la Fundació Juan March que li permet freqüentar el taller del gravador Friedlaender a París.
Oliveres (1963). El 1979 trasllada el seu taller de Tregurà (Ripollès) a Sant Feliu de Guíxols. El 1987 deixa el seu taller de Basilea i s'instal·la Barcelona.
Marzo-Mart té escultures en diverses ciutats catalanes, com Molins de Rei, Esplugues de Llobregat, Blanes, Manresa i Sant Feliu de Guíxols, i és un artista reconegut en bona part d'Europa. L'obra de Marzo-Mart ha passat de ser figurativa en els seus inicis pictòrics a tendir a l'abstracció en les obres actuals, tant en pintura com en escultura, i ha tingut influències diverses: realisme, expressionisme, impressionisme, etc

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Canapost)

És una església romànica situada al centre del nucli de Canapost, al Baix Empordà. Durant les darreres obres de restauració, van aparèixer restes de pintures murals i es van trobar sepultures d'època medieval al cementiri. Segons sembla havia estat dedicat a Sant Clet i ja és esmentada l'any 1019, quan la seu gironina va rebre un alou situat dins la parròquia. A mitjans del segle XIII va passar a ser sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Peratallada, condició que actualment encara manté.
Es tracta, en realitat de dos temples de planta rectangular que es comuniquen per dins, un de més arcaic, preromànic del segle IX o X al costat sud, i un altre de romànic del segle XI al costat nord. Ambdues naus estan capçades a l'est per sengles absis. La comunicació entre ambdues naus es fa a través de tres arcs adovellats de mig punt.
La nau preromànica està encapçalada per un absis trapezial i transsepte elevat, sobre el que s'hi sustenta en part la torre del campanar. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó feta amb pedruscall barrejat amb morter, mentre que la volta transversal del creuer és de ferradura. L'absis està il·luminat pel centre per una finestra d'esqueixada i destaca per ser un dels pocs de la seva època que ha conservat a la cornisa un fris decorat geomètricament amb relleus romboïdals.
La nau romànica té l'absis semicircular amb una finestra d'una esqueixada. Està coberta per una volta de canó i el tram presbiteral que condueix a l'absis queda cobert amb una volta de quart d'esfera. L'absis és ornamentat amb arcuacions cegues que es recolzen sobre mènsules llises.
La nau més antiga té dues portes. La primitiva, al costat de migdia, és adovellada i amb dos arcs de mig punt en gradació. En aquest mur s'hi poden observar filades d'opus spicatum. La porta de ponent es va obrir en època barroca.
L'element més notable del conjunt és el campanar inacabat. Es va aixecar al segle XII amb estil llombard. El segon pis, emmarcant unes finestres de mig punt, és ornamentat per unes arcuacions cegues amb mènsules esculpides i un fris de dents de serra.
A l'interior de la nau preromànica es conserven restes de decoració mural en molt mal estat, tret d'un fragment amb caps de personatges nimbats, una franja vermella i extrems d'ales, a la volta del transsepte. Una rosassa es va començar a construir en època gòtica, però no es va acabar. Es pot observar actualment darrere els absis, a terra, d'exposició.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Esclanyà)

L'església de Sant Esteve d'Esclanyà està situada dins del terme municipal de Begur, al Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
Es tracta d'una església de dues naus i capçalera formada per dos absis de planta semicircular. En principi tenia una sola nau, l'actual del costat N. A ponent hi és identificable el parament del frontis primitiu, amb una finestra de doble esqueixada; aquest sector és coronat per un campanar d'espadanya d'època posterior. La volta d'aquesta nau és lleugerament apuntada; l'arc triomfal ha estat malmès; al costat N s'hi afegiren tardanament una capella i la sagristia. El seu absis posseeix una finestra romànica de doble biaix; es dreça sobre una alta socolada que és la resta d'una capçalera més antiga. La nau que s'afegí a migdia és coberta amb volta de canó i l'arc triomf és de mig punt. Al frontis hi ha un rosetó i la porta actual amb llinda motllurada i frontó, que pertanyen a una reforma tardana. L'aparell romànic de la nau N és de carreuó. Les dues naus es comuniquen mitjançant dos arcs formers, un de mig punt i l'altre rebaixat 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Tor)

És una església romànica al centre de Tor, nucli del municipi de la Tallada d'Empordà. L'església de Sant Climent de Tor és un edifici d'una nau amb absis semicircular. Té una segona nau, perpendicular, de factura moderna i sense interès. La façana, que es troba aixecada respecte del nivell del carrer i a la qual s'accedeix per una escalinata, presenta porta d'accés allindanada, amb una inscripció. Hi ha un petit nínxol buit sobre la llinda i una motllura semicircular amb pinacles laterals coronats per semiesferes al damunt. Al centre de la façana hi ha una obertura circular, i a la part superior es troba el campanar de paret, amb tres obertures d'arc d'ogiva, de realització posterior. L'absis es va bastir damunt d'una base de roca natural. Té una finestra d'arc de mig punt atrompetada i bandes decoratives llombardes. A la part superior hi ha restes de mènsules (molt desgastades). Per damunt dels murs originals de la nau i de l'absis va elevar-se una obra de fortificació posterior

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu d'Ullà)

És un edifici religiós del municipi d'Ullà inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta rectangular, sense capçalera destacada, avui en funció civil. Té un sector, a ponent, cobert amb volta de canó, mentre la part restant, a llevant, presenta volta apuntada; no hi ha cap arc de sosteniment. La porta és a migdia, amb llinda; al mur occidental hi ha una obertura del tipus de sagetera. A l'extrem est del mur meridional s'hi adossa un cos perpendicular, que fou sagristia, en part cobert amb volta.
Les estructures i paraments semblen demostrar que la part més primitiva és la de ponent: la base dels murs és de grans pedres, només desbastades; l'aparell canvia a la part superior on és de carreus, no molt ben escairats, que formen filades seguides. El sector oriental es diferencia per l'aparell de pedres petites, sense treballar, disposades descuradament. Aquest tram, d'època més tardana, degué substituir la primitiva capçalera. Són reutilitzats, carreus i fragments de terrissa i paviments d'època romana 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Llorenç de les Arenes)

És l'església parroquial del poble de Sant Llorenç de les Arenes que vingué a substituir la parròquial de Sant Romanç de Cidillà, citada el 1065, que es va traslladar abans del 1313 a l'església de Sant Llorenç. És un monument protegit i inventariat dins el patrimoni arquitectònic català. Situada dins del poble de Sant Llorenç de les Arenes al municipi de Foixà, és una església d'origen romànic del segle XII. És una església d'una nau amb absis semicircular; s'hi afegiren tardanament dues capelles al costat nord. I una construcció sobre a meitat oriental de la nau. La volta de la nau és apuntada i seguida i la mateixa forma té l'arc triomfal; la volta del presbiteri és ametllada. Les finestres romàniques són de doble esqueixada. Al fronts hi ha la portada de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llisos, guardapols i motllura de secció incurvada; el finestral superior és de doble arcada en degradació, de mig punt. Corona el frontis una espadanya de dos arcs. El parament és de grans carreus perfectament escairats, inclosa la volta de l'absis (la de la nau és coberta d'arrebossat).
Al costat de migdia del temple hi ha l'edifici que fou rectoria que ocupa el lloc de la comanda hospitalera medieval: s'hi veu un carreu amb la creu de Malta esculpida. El seu pati senyala l'espai que ocupà el petit claustre romànic desaparegut. A pocs minuts, a la dreta de la carretera de Foixà, en un fondal, s'hi troba la font de Sant Llorenç, d'aigua abundant i molt apreciada. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pau de Fontclara)

És una església romànica enclavada a Fontclara nucli proper a la població de Palau-sator, dins la comarca del Baix Empordà. És un monument inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església romànica d'una nau amb absis de planta semicircular, devorat externament amb lesenes o faixes llombardes (però sense arcuacions). Hi ha tres finestrals de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida, però l'arc triomfal és de mig punt i la coberta absidal de quart d'esfera. Al presbiteri hi ha pintures murals romàniques. Al mur meridional hi ha la portada primitiva, d'arc de mig punt, de dovelles curtes. La portada actual, en el frontis, és oberta en època tardana: pilastres i frontó amb boles ornamentals i la imatge del patró en baix relleu; a la llinda hi ha gravat l'any 1639. També són fruit de reformes la finestra d'aquesta façana i l'espadanya que la corona
A la nau s'hi afegiren dues capelles laterals a cada banda, dues amb volta apuntada i les altres de creueria, sobre una de les quals hi ha un escut i una inscripció datada el 1627. El parament romànic és de carreus petits i rectangulars. (carreuó)
Conserva in situ unes interessants pintures murals situades a l'arc triomfal i a l'absis. Estan presidides per la imatge de Maiestas Domini, dintre d'una màndorla envoltada pels símbols dels quatre evangelistes, i amb els dotze apòstols disposats a la part inferior. Les altres pintures, es troben en pitjor estat de conservació, representant la vida de sant Pau. El colorit és vermell, ocre i blau. Han estat datades d'inici del segle xiii, dintre d'un estil semblant a les de l'església de Sant Julià de Boada o Cruïlles.
Les pintures murals que tenen unes dimensions de 15 m², van ser descobertes el 1940, quan es va fer una primera restauració poc respectuosa amb l'original, segons les mateixes fonts. La restauració de l'any 2007 la van dur a terme tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, que han recuperat l'aspecte original de la pintura. 

 

Escultors Catalans (Anna Manel·la Llinàs)

Olot 1 de juny 1950 - 11 de desembre 2019, fou una artista escultora, dibuixant i pintora olotina. Tant pel que fa als dibuixos com als olis sobre tela, és de base realista, però amb impregnacions simbolistes i expressives, d'una fortíssima personalitat i amb una austeritat gairebé monocroma. Va viure i treballar a la ciutat d'artistes d'Olot a Catalunya. Algunes de les seves escultures hi són accessibles a l'espai públic.
Va assistir a l'escola primària privada de Francesc Ferrer. Després va assistir a l'escola secundària al col·legi de monges del Cor de Maria d'Olot. A Barcelona va estudiar escultura, dibuix i pintura al Col·legi d'Art La Llotja . Va realitzar estudis de postgrau a l' Acadèmia d'Art d'Olot i al taller d'art "Marzo Mart" a Sant Feliu de Guíxols, on va desenvolupar coneixements en gravat artístic.
Les primeres exposicions d'Anna Manel·la van tenir lloc el 1981 i 1982 a Olot i 1984 a Vic. Des del 1984 Manel·la va treballar intensament i va fer nombroses exposicions. El 1985 va participar al IV Saló de Tardor de Barcelona. El mateix any va participar en la Mostra d'Art de la Diputació de Girona. El 1986 va participar en la segona Mostra de Girona. Després, Manel·la ha participat en nombroses exposicions en grup i en solitari a Catalunya i a l'estranger (incloses exposicions a França, Alemanya, Suècia i Itàlia). El 1986 va rebre una beca de la Generalitat de Catalunya per a arts plàstiques.

Escultors Catalans (Josep Salvadó Jassans)

Alforja (Tarragona), 24 de juliol de 1938 - Barcelona, 3 de març de 2006. Va ser un escultor català, més conegut com a Jassans. Els seus primers estudis sobre escultura els va realitzar a l'Escola del Treball de la ciutat de Reus, mentre treballava com a ajudant de l'escultor Modest Gené. L'any 1959 ingressa en la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi de Barcelona. Durant els anys 1960 i 1967 efectua el seu aprenentatge en el taller de Joan Rebull. En 1972 se li concedeix el primer premi en el primer Concurs Exposició Nacional de Petita Escultura celebrat a Valladolid.

A partir de la seva primera exposició individual celebrada l'any 1973 a la Sala Parés de Barcelona, va exposar nombroses vegades en diverses sales nacionals i estrangeres.
Des de l'any 1987 va ocupar el càrrec de catedràtic de Morfologia Escultòrica del Cos Humà en la Facultat de Belles arts de la Universitat de Barcelona. Va ser nomenat membre de la Académie Européenne des Sciéncies des Arts et des Lletres de París.

El Museu de Montserrat li dedicà una exposició retrospectiva, La Grècia Imaginada, la tardor de 2016 per commemorar el desè aniversari de la seva mort. La mostra va ser comissariada per dos dels seus antics alumnes, els escultors Jorge Egea i Adrián Arnau, amb el suport de la família Jassans, que va prestar una bona part de les obres. En les obres i les paraules de Jassans, la referència a Grècia era sempre constant. Grècia com a model i ideal de perfecció, Grècia com a desig, Grècia com a somni... Els grecs antics i l'equilibri entre la ciència i la natura, la intuïció i la raó, l'emoció i la contenció... Tot i així, les circumstàncies van fer que Jassans no viatgés mai aquest país, i el seu contacte real amb les escultures gregues va tenir lloc únicament mitjançant els viatges a terres italianes de la Magna Grècia o visitant museus d'altres països d'Europa. A diferència d'altres artistes al llarg de la història per als quals el viatge a Grècia va suposar una fita a les seves vides, la Grècia de Jassans va ser quelcom d'inabastable, allò que hom desitja però que, per un o altre motiu, esdevé inaccessible. No va poder ser, per tant, una Grècia real, sinó una Grècia imaginada.
Després de Montserrat, l'exposició es va poder veure al Museu Europeu d'Art Modern (MEAM) de Barcelona. També hi ha col·laborat el Museu Deu del Vendrell, a més de l'Ajuntament d'Alforja i la Diputació de Tarragona.

Escultors Catalans (Ramon Isern Solé)

Barcelona, 26 de juliol de 1914 – Trondheim (Noruega), 4 de maig de 1989. Va ser un escultor, pintor i gravador català i noruec. Va treballar també el collage, l'escenografia i el disseny de patrons per tapís. Isern va realitzar els seus estudis artístics a Barcelona on va estudiar a l'Academia de Bellas Artes de San Jorge entre 1930 i 1936.
Va realitzar la seva primera exposició pública l'any 1932 (o 1933, les dades són incertes), a les Galeries Laietanes de Barcelona. Durant la Guerra Civil espanyola va estar allistat a l'exèrcit republicà i posteriorment exiliat a França d'on va ser expulsat i enviat a un camp de concentració franquista. El 1954 arribà a Oslo (Noruega) on va realitzar la seva primera exposició individual. Mentre era a Oslo, es va separar de la seva dona i el desembre de 1955 es va casar amb l'actriu i periodista Gerd Isern (de soltera Hoppestad). Es van traslladar a Trondheim, Noruega, l'any 1956. Junts van tenir dos fills.
El 1959 va formar part del grup artístic noruec Terningen i el 1960 va prendre la iniciativa de crear la comunitat artística Gruppe 5.[5] Els altres artistes de la comunitat eren Håkon Bleken, Halvdan Ljøsne, Lars Tiller i Roar Wold, tots ells col·legues a l'institut Noruec de Tecnologia NTH, on excercien l'ensenyament al departament d'arquitectura. El 1963, en va obtenir la nacionalitat noruega.

Escultors Catalans (Hèctor Cesena)

¿? - ¿?. Escultor hospitalenc. Autor de diverses obres públiques a la ciutat, com ara "La velleta", a la Plaça dels Avis de Santa Eulàlia, o "La família", al Parc de Can Buxeres.

Escultors Catalans (Alfons Gumfaus i Bas)

Olesa de Montserrat (Barcelona), 14 de maig de 1882 - Olesa de Montserrat (Barcelona), 21 d'octubre de 1950. Fou un professor de dibuix i de pintura a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis d'Olesa. Alhora, també va destacar per les seves obres escultòriques, de pintura i per les fotografies. Cal destacar un important llegat fotogràfic d'inicis del segle xx, entre el 1910 i el 1936, al municipi i que es pot consultar a l'Arxiu Històric Municipal d'Olesa de Montserrat.
La seva obra fotogràfica, d'aproximadament 300 fotografies, ens permet veure com era Olesa de Montserrat cent anys enrere. Aquest artista era excursionista i plasma sobre paper diferents fotografies de paisatge regional com també fotografies de caràcter social amb olesans i olesanes i llurs famílies. A més a més, sembla que fou un dels primers olesans en disposar de càmera fotogràfica, aquell temps però amb fotografies en plaques de vidre.
Del 3 de novembre fins al 3 de desembre es va fer una exposició anomenada Mirades d'Alfons Gumfaus. Fotografia 1910-1936 a la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat dirigida per l'olesà Pep Boltà. El divendres 1 de desembre es va fer una visita comentada per l'exposició a càrrec de l'arxiver municipal Toni Perez Solsona i del mateix Pep Boltà acompanyats del regidor de Cultura Xavier Rota Boada i alguns dels antics alumnes d'aquest artista.

Escultors Catalans (Emili García)

Tarragona, 22 de gener de 1981. És un artista català conegut per les seves escultures cerebrals. Va aconseguir la seva popularitat l'any 2008 amb la creació de l'obra "Jumping Brain”. Fascinat pel desenvolupament cognitiu i la cultura pop, Emilio García explora la peculiaritat i neuroplasticitat del cervell humà transformant-lo en noves icones de l'art contemporani. Es va graduar en disseny grafic a l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona, combinant els estudis i la feina a diferents estudis d'animació tradicional de Barcelona com artista de layout i il·lustrador.[
Des de 1999 va treballar com a director artístic freelance per companyies internacionals com Berlitz Corporation, Hitachi, Diesel, Inditex, Metro, Vans o The North Face. El seu treball ha estat publicat per Taschen, Index Books o Harper Design entre d'altres.

Preocupat per la digitalització de la nostra societat, va veure la seva cultura allunyar-se del tangible. Va reaccionar el 2008 deixant la seva carrera com a director artístic per crear obres físiques. Fascinat per les possibilitats creatives del plàstic, va començar una nova etapa com escultor i dissenyador d'objectes de desig sota la seva pròpia marca The Secret Lapo Laboratories (també coneguda com a Lapolab.)

El seu primer projecte independent va ser l'ara famós "Jumping Brain", una combinació de cervell i granota, inspirat per les “històries peculiars sobre les idees que va tenir la gent per saltar el mur de Berlín” com declara a diferents entrevistes. Les primeres escultures van ser fetes a ma per ell mateix com edicions limitades, i va rebre el premi Plastic and Plush Toy Awards, categoria d'Escultura de l'Any en 2008. A principis del 2009 es va associar amb la companyia de joguines de disseny Toy2R per produir les seves creacions. Una idea simple, amb un disseny net, detallat i amb essència peculiar el va posicionar al nivell superior dels col·leccionistes més selectes, esgotant-se extremadament ràpid. Les versions a gran escala i bronze del "Jumping Brain" van ser venudes a "SCOPE Art Show 2011","Swab Barcelona Contemporary Art Fair 2012"  i va ser la imatge de "MIA Art Fair 2012".

A causa del seu creixement artístic i el seu èxit, Emilio va continuar explorant la neuroplasticitat del cervell humà i va presentar "Skull Brain" en "CONTEXT Art Miami 2012", i la versió a gran escala a "Pulse Miami 2013" entre d'altres. Llavors va començar a involucrar-se amb tota mena de merchandising neuro-urba, des de joguines de disseny fins a fustes de skate, roba, tasses, posters, etc. col·laborant amb marques com Disney  o Chanel i artistes de renom com Paul Frank  o Mark Ryden. La seva obra ha guanyat presencia a diferents museus del món com "Musée des Beaux Arts" en Québec  o el "International Museum of Surgical Science" of Chicago. Actualment continua creant més escultures i pintures de cervells peculiars com per exemple el recent "Sponge Brain"  i "Brain Heart", l' últim per "Art Fair Tokyo 2016" i "Swab Barcelona Contemporary Art Fair 2016".

L'obra d'Emilio Garcia ha estat publicada a molts magazins d'art, disseny i cultura com Clutter, Neo2 o Juxtapoz, catàlegs d'exposicions, i ha contribuït a diferents llibres com "We are Indie Toys" de HarperCollins ISBN 9780062293435,"Resin Toys" de Lemo Editorial ISBN 8494115421 o "Skullture: Skulls in Contemporary Visual Culture" by Gingko Press ISBN 1584236132  També ha participat en el documental “Un Designer Toy Artesanal" de Jose .M Cuñat y Victor M. Mezquida el 2014. En aquest el veiem parlant de la seva vida, inspiracions i el seu procés creatiu. Així mateix, els seus coneixements sobre escultura aplicada en l'ambit del disseny industrial i els objectes de desig l'han portat a impartir classe a la universitat Drexel de Philadelphia

Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella del Mas Vidal)

És una obra preromànica de Forallac (Baix Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ruïnes de l'església preromànica de Sant Climent de Peralta, vora el Mas Vidal per al qual han estat adaptades per a magatzem o pallissa. En una petita vall molt amagada de les Gavarres. L'edifici era d'una nau, capçalera trapezial i fals creuer (transsepte elevat i no sobresortint en planta). De la nau en resta únicament dempeus part del mur lateral N, amb l'arrencada de la volta i la pilastra adossada d'un arc toral. El transsepte i l'absis es conserven enterament, si bé en mal estat. Aquests dos espais són coberts amb voltes ultrapassades. A l'absis - a llevant i migdia- i al mur S del creuer hi ha finestres d'arcs de muntants avançats ( a l'intradós de la darrera s'hi veuen minsos vestigis de pintura mural). Els arcs triomfal i toral són del tot tardanament; se'n arrencaren les dovelles i els carreus dels muntants. Es conserva el fastigial elevat de la capçalera i bona part de la coberta de lloses de pissarra de la part que es manté dempeus. El parament és de rebles o morter que en alguns punts es disposen en filades horitzontals i d'altres són inclinats; lliguen amb grans carreus escairats a les cantonades, alguns dels quals han estat arrabassats amb el perill que això comporta de noves ensulsiades

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Pel·laia)

És un temple del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau capçalera poligonal; la seva orientació ha estat capgirada: l'absis actual és a l'extrem de ponent i el frontis a llevant. L'interior ha estat enterament cobert d'arrebossat, igualment que bona part del parament extern. A l'extrem de llevant de la nau hi resta un tram del temple romànic: dues crugies amb volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt amb pilars adossats que han estat arranats a bona altura. En aquest tram s'hi afegí un cor. El sector occidental de la nau, d'època molt posterior a l'esmentat, és de més amplada i s'hi obren deus capelles laterals; les coltes són de llunetes

La façana actual té una porta rectangular amb llinda i un petit rosetó. Al NE de l'edifici s'hi dreça el cloquer, torre quadrangular amb arcs de mig punt i coberta prominent. Només és visible en alguns espais el parament de la part menys antiga, de grans rebles lligats amb morter. La seva festa és el dia 8 d'octubre i és esmentada en els santorals com Santa Pelagia. Té uns Goigs dedicats que canten: "Puix que sou tan venerada, en eixa terra mortal, oh gentil Santa Pellaia, deslliureu-nos de tot mal"

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Cebrià de Lledó)

És un temple del poble de Sant Cebrià de Lledó, al municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà). És un edifici inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós amb d'una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. Al frontis hi ha una portada d'arc de mig punt i una llinda datada el 1588; de la mateixa època és la ferramenta decorativa dels batents. Es conserva la major part de la nau d'època romànica, amb volta de canó i dos arcs torals de mig punt; un altre arc romànic, lateral, pot fer suposat que havia posseït més d'una nau o bé creuer. L'absis actual, tardà, substituí el romànic, potser a l'època de la portada; també són afegitons tardans les capelles laterals, dues estances, a cada costat i vora el frontis, i el cor. Hi ha rastres de pintura mural popular, del segle XIX; a l'arc del cor hi ha pintat l'any 1877. Un arc apuntat dona accés al campanar, torre quadrada amb arcs germinats de mig punt, merlets ornamentals i una alta coberta de casquet apiramidat.
El parament romànic és de petit carreu, mal escairat; a l'interior hi ha un espai on s'hi conserven les incisions sobre el morter sobresortint dels junts. Els sectors més tardans es bastiren amb grans rebles i carreus angulars

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cugat d'Albons)

És l'església parroquial de la població d'Albons parròquia a la que també hi ha adscrita l'ermita de Sant Grau. Sembla que el lloc dit "Alburne" és documentat l'any 980 com a pertanyent al comtat d'Empúries. Al segle XII, amb el nom "Alburnos" s'esmenta en una relació d'albergs que el comte del Rosselló tenia a l'Empordà. L'any 1225 és anomenat com "Alburnis". La "eccelesia de Albornis" s'esmenta a les Rationes Decimarium dels anys 1279 i 1280. També s'anomenen (ecclesia santcti Cucuphatis de Albornis o Alburnis) als nomenclàtors d'esglésies de la diòcesi de Girona de finals del segle XIV
Església d'una nau amb absis semicircular molt aprofundit. Construcció romànica primitiva amb una petita part al sector occidental de la nau del romànic tardà. Els elements de la façana, el campanar, algunes obertures i l'arrebossat interior són modificacions d'època moderna. Als paraments exteriors, especialment al mur nord (on s'ha descobert una estreta porta lateral) s'hi observen testimonis de dues etapes constructives. Hi ha alguns carreus grans, aprofitats, d'època romana.

La volta de la nau és de canó i la del presbiteri de quart d'esfera. L'arc triomfal i els quatre arcs torals són passats de radi. Un altre arc lateral, als costat de migdia, fa pensar en un possible antic creuer destruït. A tocar el fronts hi ha un altre arc apuntat, d'impostes amb escaquejat en relleu, que correspon a un afegitó tardo romànic. Es conserva una pila baptismal monolítica, romànica. La construcció és bàsicament, de rebles grans desbastats, lligats amb morter; carreus escairats a les cantonades i dovelles ben tallades als arcs. Vora l'extrem oest de la nau, a terra, hi ha dues làpides sepulcrals gòtiques. Hi ha una pila baptismal monolítica tallada en pedra calcària. Té forma semiovoide, de gran copa, amb basament de poca alçada, cilíndric. És decorada a la part superior, externa, amb una motllura o mitjacanya afigurant soguejat amb incisions i, sota d'ella, un fris d'arcuacions de mig punt. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Monestir de Sant Miquel de Cruïlles)

És un antic monestir romànic benedictí del veïnat de Sant Miquel de Cruïlles, al municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà). És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. L'església és de planta basilical, de tres naus, amb el transsepte sobresortint i tres absis semicirculars. Un cimbori amb cúpula s'alça damunt el creuer. L'estructura basilical no és visible en alçat, ja que les tres naus posseeixen una única coberta a dues vessants. Les voltes són de canó a les tres naus, sobre pilars cruciformes i arcs torals de mig punt, i al transsepte, i de quart d'esfera als absis. Una decoració llombarda de dobles arcuacions entre lesenes cobreix la capçalera, i un fris seguit d'arcuacions els murs laterals. La volta de la crugia de l'extrem occidental del temple s'enfonsà, i al segle xvi es construí una nova façana a nivell del primer arc toral, escurçant l'església. Del frontis romànic, en resta la part inferior amb la porta d'un sol arc extradossat com els d'algunes finestres, les quals són de doble biaix a la capçalera i al costat S, i d'un sol biaix al N. Al costat S s'hi adossà una torre quadrada, potser l'antic cloquer, romànica però més tardana que l'església, que no conserva la part alta. Al NW es dreça un campanar d'època posterior.

L'església presenta aparell de còdols i pedres desbastades, amb carreus ben escairats a les cantoneres, lesenes, obertures i arcs. Al fons de l'absis hi ha fragments de pintures romàniques. Hi ha dos ossaris gòtics (1348, 1393) del casal dels Cruïlles, així com diverses sepultures dels segles xvi i xvii. Té interès la pila baptismal i alguns elements romànics solts. L'absis conserva fragments de pintures murals romàniques, entre els quals destaca el registre inferior, pintat a manera d'un teixit oriental imitant cortinatges on hi ha una triple filera de lleons enfrontats dos a dos, blancs sobre fons vermell. En altres indrets del temple hi ha nous fragments de pintures, i a l'espai pintat de l'absis interessants grafits medievals. Al sud de l'església hi ha restes de les antigues dependències del monestir, part de les quals han estat transformades en una masia, que ocupa el lloc de l'antiga casa prioral, refeta al segle xvi. A la seva façana de migdia hi havia una galeria renaixentista, amb columnes toscanes, que va desaparèixer del seu lloc en ser venuda. Entre la casa i l'església resta l'espai corresponent al claustre, avui desaparegut, que és tancat per un mur romànic que conserva dues finestres geminades.

 

Escultors Catalans (Montserrat García Rius)

L'Hospitalet, ¿?.  Va estudiar a l'Escola Massana de Barcelona, participant des de 1970 en diverses exposicions col·lectives, i exposant per primera vegada de forma individual en 1980 en el Museu d'Història d'Hospitalet, i a Barcelona en 1984. Treballa amb diversos materials, com el bronze, el marbre, la fusta i l'alabastre. En la seva obra està present tant l'abstracció com a temes figuratius. Ha guanyat els premis Josep Llimona, Ciutat de Martorell i el Premi Città d'Estoccolma 99 de l'Acadèmia Gli Estrochi de Florència.

Escultors Catalans (Gertrudis Galí Mallofré)

Terrassa, desembre de 1912 - ¿? (França), febrer de 1998. Fou una persona polifacètica, una escultora que s'exilià a França. ormada a la Llotja de Barcelona en plena eufòria republicana, acabà dedicant-se a l'escultura: a un tipus d'escultura iniciada a París i sobre el que experimentaria contínuament. Començà en el dibuix i la pintura en els difícils anys de la postguerra retratant famílies benestants de Terrassa, on s'havien instal·lat ella i el seu marit, Manuel Viusà, fugint de Barcelona a causa del seu compromís polític.

A Canet Plage, al Rosselló (Catalunya nord), on s'exiliaren el 1948, les seves mans començaren a treballar el fang, i feia petites escultures i rajoles en terracuita que Manuel Viusà s'encarregava de pintar i enfornar. D'aquells anys són algunes escultures sobre temes mitològics femenins, realitzats preferentment en marbre, segons una factura noucentista. Iconogràficament predominen les figures femenines de robustes proporcions i destacat aire clàssic. És interessant veure com feminitzà certs temes: una maternitat amb nena, un trio de corda, etc.
Arribats a París el 1956, començà a treballar el metall. Superposava, soldava i reblava planxes de diferents metalls molt primes i retallades. Ella, com Gargallo, topà amb el problema de la fosa en bronze, pel seu elevat cost econòmic, i experimentà noves maneres de treballar el metall. Emprà la tècnica anomenada electroforming. Al cap de poc en provà una altra que li permetia controlar més les formes aplicant directament, sobre l'ànima de filferro, la barreta de bronze i dirigint-li el foc amb el bufador. Hi incorporava llimadures metàl·liques que, amb la flama, generaven les formes. Aquest treball li proporcionva una gran espontaneïtat creativa i, alhora, la textura rugosa resultant simulava la petjada del pas del temps: textura que pot recordar la de les figures estàtiques i aïllades d'Albert Giacometti. Tanmateix a les de Gertrudis Galí prima el moviment i la interrelació, la vida. Amb el pas dels anys utilitzà resines: reomplia l'ànima de la peça amb papers, ho embolcallava tot amb fibra de vidre i hi aplicava capes de resina empolvorant-ho de ferralla que s'hi quedava enganxada. Així aconseguia escultures de poc pes i d'aparença metàl·lica. Sempre aconseguí donar sensació de moviment encara que utilitzés materials pesants.

La figura humana, especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Sovint els seus títols al·ludien a la naturalesa, cosa que accentuava la sensació de moviment. Aquesta preferència per la figura femenina podria ser una estratègia per al·ludir a la pàtria, sempre femenina: estratègia utilitzada sovint pel seu espòs a les seves pintures.
Aquest difícil modelatge de la matèria pot entendre’s com a metàfora de la dura realitat que li va tocar viure en els llargs anys de l'exili: una realitat que ella intentava canviar amb molts esforços. Així ho feia amb l'escultura fins a aconseguir, a base de simplificacions de formes i d'actituds, unes figures tan elegants que semblen pertànyer a un altre món, a una realitat somniada o desitjada.
Fou una polifacètica artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a l'escultura. En els tapissos representà temes mitològics d'especial protagonisme femení que explicava mitjançant llargs títols: unes històries que podien al·ludir a la seva pròpia trajectòria vital. Amb el seu marit compartí llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva dedicació artística-, l'art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar viure- i el compromís amb el catalanisme més radical. Mai van poder tornar a la seva estimada Catalunya, es van haver de quedar a l'exili, entre París i Andorra

Escultors Catalans (Filomena Batlle i March)

Figueres (Girona), 13 de novembre de 1908 - Girona, 17 de març de 1977. Va ser una pintora i escultora catalana. Es va començar a interessar per la pintura amb el professor Juan Núñez a l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres, juntament amb les germanes Teresa i Maria. Els seus pares, Teresa March Mer i Joan Batlle Oliveras, que portaven la sastreria March de Figueres, van tenir cinc fills.
Es va casar el 1932 amb Joan Baptista Muntada Macau, amb qui va anar a viure a Barcelona quan aquest hi va trobar feina. Joan Baptista esdevindria secretari de la Unió catalanista el 1931, fou un dels fundadors del Partit Nacionalista Català, el 1932 es va presentar a les eleccions del Parlament de Catalunya i escrivia a la premsa. En motiu de la guerra civil espanyola Joan Baptista va canviar de domicili però Filomena i els quatre fills van romandre a l'Empordà. Acabada la guerra es van desplaçar tots a Girona. Muntada va ser depurat i no va poder exercir d'advocat ni publicar res. Amb el seu marit van reconstruir el castell de Campdorà de Girona.[1]
Durant totes aquestes situacions familiars complicades Filomena no va deixar l'activitat artística, de fet amb els fills grans va anar a formar-se en escultura i pintura a l'Escola Massana de Barcelona. Va aplicar tècniques pictòriques diverses, com oli, aquarel·la i pa d'or aplicant damunt bol d'Armènia. La tècnica i la temàtica de la seva pintura denota gran religiositat. També incorpora simbologia religiosa com àngels. També va fer obres en terracota que la família va passar a bronze, com busts o figures. També va fer un dibuix de portada per un llibre. No va fer cap exposició. El 1976 va rebre el Premi de Belles Arts de Barcelona per la seva Verge de la Pau que es troba al Museu d'Història de Girona des del 1991

Escultors Catalans (Adrià Ferran i Vallès)

Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1774 - Barcelona, 1842. Fou un escultor català. Es té constància que als 20 anys pertanyia a un gremi i tenia taller propi. En els seus inicis es va dedicar a la imatgeria religiosa, i va realitzar diverses talles per al Convent de Santa Caterina (Barcelona). El 1808 o 1809 es va exiliar a Mallorca a causa de la invasió francesa, i allà hi va obrir un taller d'estatuària i mobiliari. Va realitzar diverses imatges, crucifixos i ornaments per a les catedrals de Palma i Eivissa, així com per a diverses parròquies mallorquines i la Cartoixa de Valldemossa, on va confeccionar un Sant Bruno conservat actualment a la Catedral de Palma.
De tornada a Barcelona, entre 1822 i 1823 va elaborar el grup dels Sants Just i Pastor per a l'església homònima. El 1826 va realitzar una de les seves obres més significatives, la Font de Neptú, situada inicialment al Moll de la Riba i en l'actualitat a la plaça de la Mercè, davant de la basílica homònima. El seu fill August Ferran (1813-1879) va ser també escultor.

Escultors Catalans (Núria Fernández Estopà)

Flix (Tarragona), 1956. És una artista i escultora catalana. Estudia a l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Reus, on es va graduar en l'especialitat d'Escultura. L'any 2002 va obtenir el premi del certamen Premi Telax, convocat per la Galeria Antoni Pinyol de Reus, amb l'obra Dels cabells a l'Univers. L'any 2013 obté el primer premi de la I Biennal d'Art Contemporani ExPortArtImPortArt, de Tarragona, amb l'obra titulada Sobreviure a Fukushims. Aquest mateix any es presenta la seva mostra “Triologia de Gaia” a la galeria The Grey Square de Tarragona. La mostra estava integrada per tres peces i un text que les acompanya. Un altre guardó destacat que ha obtingut fou l'accèssit en el 37è premi Julio Antonio d'escultura, de la Biennal d'Art 2014, de la Diputació de Tarragona, per l'obra Animals en perill d'extinció. Cal ressaltar també el pes que té la poesia visual en la seva producció.
Referent a la seva obra, és una creadora multidisciplinària, amb interessos diversos: escultura, instal·lacions, poesia visual, performances. Va iniciar el seu treball escultòric fent servir els xiclets per fer uns petits caps d'animals. Era una forma de cridar l'atenció sobre el mal costum de llançar els xiclets a terra.