L'ermita de Santa Anna és una petita capella característica del romànic català. Està documentada des del 1470 i reformada al s. XVII tal com ho demostra la inscripció del 1671 en la llinda de la porta d'entrada acompanyat del nom Sola. És adossada a la casa pairal, fou construïda amb grans maons de pedra, amb un absis semicircular i una senzilla porta d'entrada amb forma rectangular. És remarcable la gairebé total absència d'obertures de llum a l'exterior cosa que dóna com a resultat un interior fosc i fresc. La teulada ha estat reformada relativament fa poc. A més, s'intueix una porta adovellada, tapiada, a un dels murs laterals de l'ermita. L'ermita de Santa Anna de Pedrafita fou un punt bàsic a la resistència igualadina durant la Guerra del Francès
miércoles, 31 de marzo de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de la Sala)
O Santa Maria de la Sala. És una ermita romànica al SE del terme municipal de Jorba (l'Anoia) construïda sobre un petit planell enlairat prop de l'Anoia i del mas de Can Cansalada. És de pur estil romànic. D'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i absis semicircular llis amb una finestra d'esqueixada simple. Campanar d'espadanya al mur de potent. Important la portalada de migdia amb arquivoltes de decoració geomètrica i enriquides amb un fris de ziga-zaga. Han desaparegut els capitells i les columnes. Pedra tallada de forma regular i coberta de teules a dues aigües. Adossada a ponent hi ha l'antiga casa de l'ermità, datada el 1704. L'interior, arrebossat amb guix i una imatge moderna, que sembla una reproducció d'un exemplar del segle XVII.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Jaume Sesoliveres)
L'església és de planta rectangular, i l'interior està enguixat de manera que queden ocults els arcs torals de la volta de canó. La porta d'accés, situada a la façana oest, està formada per dos arcs de mig punt, que en l'extradós formen una arquivolta. La coberta de l'edifici és de teula àrab.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella de Sant Pere)
O Sant Pere i Sant Sadurní. és una església, protegida com a bé cultural d'interès local, fora del nucli urbà de Mirambell, vora la carretera d'accés al poble i integrada dins del conjunt del cementiri local. Obra de Calonge de Segarra (Anoia) La primera notícia es documenta l'any 1039. El 1143, es realitzà una reconstrucció de l'edifici, i va ser dedicada a les advocacions de Sant Pere i Sant Sadurní. A partir de la construcció de la nova església parroquial de Sant Pere (1890), situada dins del nucli urbà de Mirambell, aquesta església restà sense culte i s'abandonà. Actualment es fa culte ocasionalment.
Es tracta d'un edifici d'una sola nau, planta rectangular, coberta interior amb volta de canó, capelles laterals bastides en els murs laterals i capçada amb absis semicircular. La capçalera presenta una coberta interior amb volta d'un quart d'esfera. La coberta exterior de l'edifici es presenta a doble vessant realitzada amb teula àrab. La primitiva estructura de l'església, es veu alterada per la inclusió de dos nínxols, oberts ambdós murs laterals exteriors de l'edifici i que s'utilitzen per incloure els propis nínxols funeraris del cementiri del poble. A la façana de ponent, s'obre l'actual porta d'ingrés a l'edifici, d'estructura allindada i ambdós brancals obrats amb grans carreus de pedra. Damunt de la mateixa es dibuixa un arc de descàrrega i l'obertura d'una finestra espitllada, descentrada. Coronant la mateixa façana, les restes d'un campanar d'espadanya, parcialment enderrocat. Finalment, l'obra presenta un parament paredat amb grans bloc de pedra, així com l'ús de carreus ambdós brancals de la porta d'ingrés. També hi ha sectors amb presència d'arrebossat emblanquinat, concretament a les zones emprades pels nínxols funeraris del cementiri.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pere de l'Arç)
La porta d'ingrés és a un extrem de la façana de migdia, i es configura per un arc de mig punt motllurat, amb presència d'una cartel·la a la clau d'arc amb la inscripció ANO 1886, incisa a la pedra. L'absis de l'edifici és a la façana de llevant i presenta una decoració amb un fris d'arcuacions cegues extremadament curtes, que ressegueix la seva part superior, sota el ràfec de la teulada. Finalment hi ha un campanar d'espadanya amb dos ulls d'arc rebaixat que corona la façana de ponent de l'edifici. L'obra presenta un parament amb carreus mitjans mal treballats, disposats en filades horitzontals, així com restes d'un fi revestiment, en alguns sectors l'edifici
Esglésies romaniques de Catalunya (Ermita de Sant Ermengol)
Edifici d'una sola nau, amb absis semicircular. Conserva encara les arcades que aguantaven la volta de canó que cobria la nau. Cal destacar els contraforts en forma de talus, adossat als murs laterals, i el seu campanar d'espadanya.
L'ermita de Sant Ermengol ja existia el 1076, quan els esposos Oleguer i Guisla, grans propietaris del lloc, donaren a la Catedral de Barcelona un alou situat prop de Sant Ermengol, repartit entre els termes de la Manresana i Vilallonga, com a dotació de llur fill Oleguer, el futur bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, Sant Oleguer. Fou sempre una sufragània dels Prats de Rei, fins que al segle xvi es convertí en una capella ermitana, a causa del despoblament
Escultors Catalans (Francesc Bover)
Corbera de Llobregat (Barcelona), 1769 - Barcelona, 1831. És autor de les al·legories, en marbre, d’Europa i Àsia (~ 1802), de la Llotja de Barcelona.
Escultors Catalans (Josep Bover i Mas)
Barcelona, 1804? - Barcelona, 11 d’agost de 1866. Fou un escultor català, l'obra del qual sol vincular-se amb el romanticisme i l'academicisme. Fou fill d'un altre escultor marbrista, Francesc Bover, natural de Corbera, i d'Eulàlia Mas, de Barcelona,[1] que vivien al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla). Pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona, va viatjar a Roma l'any 1824 i durant la seva estada hi va realitzar una de les seves escultures més reconegudes: Gladiador ferit, bon exponent de la irrupció del romanticisme a l'escultura catalana del s. XIX. Entre les obres executades a Barcelona hi ha les escultures de Jaume I i Joan Fiveller per la façana neoclàssica de la Casa de la Ciutat de Barcelona l'any 1844, i per a l'edifici de Capitania General se li van encarregar el 1846 sis retrats de virreis i capitans juntament amb alguns relleus per a decorar la façana.
Va passar una temporada a Cadis, probablement de 1856 a 1859, on va muntar un taller i va realitzar-hi nombrosos encàrrecs, com les imatges de Santa Clara i Sant Ferran per a la capella de Santo Tomás de Villanueva de la catedral. També va treballar a Sevilla, on va realitzar les escultures de Sant Lluís i Sant Ferran al Palau de Sant Telm. Des de 1850 fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, institució que conserva cinc de les seves escultures: "Gladiador vencedor" (1825), "Gladiador ferit" (1825), "Bust de la reina Maria Cristina" (1834), "Bust del rei Ferran VII" (1835), i "Al·legoria de la Junta de Comerç" (entre 1838 i 1847). Al pati central de la catedral de Sant Pere de Vic té l'obra del sepulcre de Jaume Balmes de l'any 1848, traslladada des del cementiri al claustre l'any 1865.
Escultors Catalans (Joan Borrell i Nicolau)
La Pobla de Segur (Lleida), 13 de agosto 1888 - 26 de abril de Barcelona, 1951. A París freqüentà les reunions cubistes. L’any 1912 triomfà en el concurs per a un monument a Jacint Verdaguer, després aixecat a la Diagonal (Barcelona). Instal·là el seu primer taller a Barcelona, on va tenir com a ajudant Josep Viladomat i Massanas i Martí Llauradó. Formà part de l'associació de Les Arts i els Artistes. Visqué a París durant un temps, on va fer amistat amb Maillol, Picasso i Rodin, entre d'altres, fins al 1916, any en què tornà definitivament a Barcelona. A partir d'aleshores visqué entre Barcelona, Madrid i Palma; tenia tallers a totes tres ciutats. Va passar un temps a Cadaqués, mentre preparava el monument a Juli Garreta de Sant Feliu de Guíxols. Fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi on ingressà l'any 1949. L'any 1921 es va casar amb Encarnació Gimeno i Zaragoza, de Sant Feliu de Guíxols. Van tenir una única filla, Maria Lluïsa. Joan Borrell va morir a Barcelona el 26 d'abril de 1951, durant una operació d'hèrnia intestinal a la Clínica PlatóFéu, a més, retrats, la majoria de bronze. El seu estil és sobri, malenconiós i idealista.
Escultors Catalans (Lluís Bonifaç i Massó)
Valls (Tarragona), 1730 - Valls (Tarragona), 1786. Escultor, net de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui visque i estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès (Valls 1709-47), escultor com aquests i pintor. Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid, i fins als 58 anys, que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico. Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar en plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes. Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia, de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de La Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79). Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva. Entre les seves obres conservades sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769); el relleu de Sant Sebastià a l’Academia de Sant Fernando, de Madrid (1763); els passos de la Solitud (1775) i del Davallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de L’Assumpta de la seu de Girona (1773). Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).
Escultors Catalans (Francesc Bonifaç i Massó)
Valls (Tarragona), 1735 - Tarragona, 1806. Fou un escultor barroc català, nét de Lluís Bonifaç i Sastre i besnét de Lluís Bonifaç el Vell, i germà de Lluís Bonifaç i Massó, tots ells igualment escultors. Establert a Tarragona, realitzà un gran nombre d'obres: Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Maldà (1762); Sant Crist, per al Morell (1766); Ester i Abigail, per al cambril del Santuari de Misericòrdia de Reus (1772); els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí per a la seu de Lleida (1775-1785); el retaule major dels carmelites de Vilanova i la Geltrú (1795). Altres obres seves són de cronologia incerta: els retaules de Sant Oleguer i Sant Agustí per a la catedral de Tarragona, el de Santa Rosalia a Torredembarra, la llitera de la Verge d'Agost a Valls i obres per a la Cartoixa d'Escaladei. El 1771 fou nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid.
Escultors Catalans (Lluis Bonifaç)
Tolosa de Llenguadoc (Francia), ? - Riudoms (Tarragona), 13 de desembre de 1697. Fou un escultor catala del segle XVII. Conegut a la seva època per Bonifaci i mes tard com Bonifaç "el Vell". S'establí a Barcelona amb el seu pare, Francesc, pentinador de lli, ambdós de Tolosa. Exercí l’escultura a Barcelona: el Sant Pau del pati de la Casa de Convalescència (1678), la Santa Eulàlia per a l’obelisc del Pedró (1686), destruïda el 1936, i les imatges per al retaule de Santa Magdalena, a la catedral (1688). L’any 1693 residia a Valls, on havia executat el retaule de Sant Pau, i li fou encarregat el de Sant Isidre per a Arbeca. També és autor del retaule del Roser (1694-96) de l'església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, i el 1696 contractà l’execució del retaule de Santa Llúcia de l'església de Montbrió del Camp, el qual fou acabat pel seu ajudant, Pere Vinyals.
Escultors Catalans (Lluís Bonifaç i Sastre)
Barcelona, 1683 - Valls (Tarragona), 1765. Fou un escultor català, fill de Lluís Bonifaç el Vell. Deixeble de Llàtzer Tramulles, treballà als retaules de Sant Marc (1720) i La Candela (1722) de Valls, així com al de Les ànimes de la Guàrdia dels Prats (1735) i el retaule major de Riudecols (1741). Creà una escola d'escultura a Valls on destacaren els seus néts Lluís i Francesc Bonifaç i Massó