Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Santpedor)

És una església parroquial romànica al nucli de Santpedor, al Bages, d'on és la parroquial. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santpedor és un edifici d'una sola nau cobert amb voltes de creueria en cinc trams més el del presbiteri. La nau aprofita part dels murs de l'antiga església romànica. A cada costat de la nau hi ha capelles que coincideixen amb cadascun dels cinc trams de la nau. Al costat de l'altar i presbiteri hi ha la sagristia i el campanar modern construït el segle XX car l'antic romànic fou ensorrat el 1897. Dues de les capelles laterals foren ampliades al segle xviii (la de les Stes. Espines) i al XIX (la Capella dels Dolors).

Portada romànica, amb restes de policromia, formada per dos arcs de mig punt adovellats en degradació i rematats per una arquivolta a manera de cornisa. Els arcs estan sostinguts per un parell de columnes totalment llises amb quatre capitells decorats amb temes vegetals i historiats: el pecat original, desenvolupat en dues escenes i les Tres Maries. El timpà, atribuït a Arnau Cadell, autor del claustre del monestir de Sant Cugat, representa el pantocràtor assegut entre els símbols dels quatre evangelistes: l'àngel que simbolitza l'evangelista Mateu; l'àguila, símbol de Joan; el brau, símbol de Lluc, i el lleó, símbol de Marc. El tema és rematat per una inscripció llatina "IHS XPS FILIUS MARIE" que cal interpretar com: "Jesucrist, fill de Maria". Es tracta d'un programa iconogràfic que es pot resumir com una síntesi en la qual s'oposen l'Antic i el Nou Testament en el tema del pecat i la redempció d'aquest presidit pel judici final

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Brunet)

És una església situada al municipi de Sant Salvador de Guardiola (Bages), a un mas que porta el seu nom prop de la carretera de Manresa a can Maçana. És el monument més antic de Sant Salvador de Guardiola. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església preromànica construïda a la segona meitat del segle x, de la qual es conserva la capçalera, l'arc triomfal de ferradura, l'absis de planta trapezoïdal, amb una finestra d'arc monolític. La coberta de l'absis és cobert amb volta. Molt aviant a principis del segle xi l'església fou ampliada amb una nova nau, coberta amb volta de canó de mig punt, reforçada per dos arcs torals. La porta original al mur de migdia fou posteriorment tapat. El mur de tramuntana és el més modificat, amb l'actual porta d'accés, amb el campanar d'espadanya d'una sola d'un sol ull. L'aparell és fet amb blocs de pedra mitjana, col·locats força desiguals, en filades unides amb morter de calç.

L'altar consta d'un suport constituït per un bloc de pedra tallat i polit de forma rectangular al damunt del qual ha estat col·locada una llosa de pedra no gaire gruixuda, polida i amb els cantons rectes. No presenta ornamentació però si uns grafits avui molt malmesos. Llegits per A.M. Mundó diuen: "...REDUS", "GUILELMO", "SACER", "(G)OMBAUDUS", "(G)OMBAUDUS" i "BERNARDUS SACER". A l'interior hi ha una ara d'altar únic.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (La Pabordia de Caselles)

És un edifici del municipi de Fonollosa (Bages) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una antiga església que fou reconvertida en mas amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia i cobert a doble vessant. La gran masia aprofita el fort pendent del terreny i s'eixampla pel costat de migdia i ponent amb una gran ampliació pròpia del segle XVIII. El cos més antic correspon a la façana de llevant visible des del camí d'arribada i on es troba afegida l'església romànica de la Mare de Déu dels Àngels de Caselles
L'església romànica del segle XIII fou sobrealçada posteriorment. És un edifici d'una sola nau de planta basilical amb un absis semicircular a llevant al mig del qual s'obre una finestra d'un sol esqueix. Les entrades a partir de dos portals moderns, són a tramuntana i a ponent. Una cornisa separa l'obra romànica de la moderna en tot l'exterior. L'aparell és de grossos blocs de pedra quadrats i polits de grans proporcions i disposats en filades horitzontals a trencajunt

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Montserrat)

És una antiga abadia benedictina al municipi de Marganell, al Bages, situada a llevant de la muntanya de Montserrat, prop de l'antic castell Marro, sota de Sant Jeroni, a mig camí de Can Maçana i el monestir de Montserrat. És un edifici catalogat l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta basilical amb tres naus, de les quals les laterals són les més curtes que la central. La capçalera està estructurada en un absis i dues absidioles. Les naus són cobertes amb voltes de canó i es comuniquen mitjançant dues arcades de mig punt. En l'absis central s'obren tres finestres de doble esqueixada, i una en cada absidiola. La decoració de la capçalera és la típica llombarda, amb arcuacions cegues i lesenes.

Es creu que antigament el sistema de coberta fou un embigat de fusta, que al substituir-se per les voltes significà l'haver d'engruixir els murs de la nau central. L'aparell és obrat en carreus sense polir, units amb morter de calç. L'estat de conservació de l'església és bo i cuidat. Al cantó esquerre de l'absis, a l'interior, hi ha el graffiti d'una figura, probablement tardo-romà

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de les Planes)

És una edificació que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Sant Mateu de Bages (Bages). Ermita d'estructura regular amb dos cossos (nau i absis). L'estructura de la nau està reforçada per uns tirants que eviten l'esfondrament de la volta. Del romànic primitiu conserva la part de l'absis (planta rectangular) i del presbiteri. La nau de l'absis descansa sobre un repen, que és l'única ornamentació que s'observa. Als peus de la nau hi ha una obertura estreta, en forma d'espitllera, per on rep llum la capella.

Està construïda amb carreus molt ben tallats. Al centre de l'absis, hi ha una capelleta amb la imatge de l'arcàngel. S'aprecia un portal d'arc de mig punt construït amb dovelles, endinsat en la paret del mur i remarcat per un arc que sobresurt. Va construir-se amb les dovelles originàries romàniques, però, més tard, va esser restaurat i actualment les dovelles no encaixen del tot bé. La seva disposició ha sofert moviments

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mateu de Bages)

És l'església parroquial que domina la vila del mateix nom a la comarca del Bages. En la seva majoria és de principis del segle XIX en què es va reconstruir i ampliar per ser massa petita i estar en molt mal estat. És una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com bé cultural d'interès local
L'edifici és de planta rectangular, sense creuer, adossada a una casa a la part posterior. Presenta una nau central amb altars laterals. La façana és molt simple: un portal alçat que s'accedeix per una petita escalinata, i un òcul a sobre, coronat per una inscripció gòtica. La coberta és a dues aigües. Just sobre l'altar hi ha un cos sobresortint que ressalta aquesta part en l'exterior. Destaca com a element important, el seu campanar de torre quadrada situat al lateral esquerra -al mig- i que data del segle X. L'interior és senzill i relativament ben conservat.

El campanar de la torre, preromànic de torre quadrada està constituït per tres pisos i amb finestres amb els característics arcs de ferradura a quatre cares, els quals contenien uns capitells corintis rústics -avui localitzats al Museu Comarcal de Manresa es conserven quatre capitells d'aquest campanar del segle x d'estil corinti. El campanar es tracta d'un prisma de 2,97 m de costat x 15,80 m d'alçada, les parets internes del qual s'aprimen per mitjà d'un graó als 5,10 metres de terra. Destaca per esser de construcció irregular, de pedres escairades a cop de martell en filades d'alçada desigual, units amb morter de calç, sorra i pinyolenc. És originari de l'any 983, i conserva totes les seves parts menys la coberta 

 

Escultors Catalans (Manuel Vilar i Roca)

Barcelona, 1812 - Ciutat de Mèxic (Mèxic), novembre de 1860. Fou un escultor romàntic català. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Damià Campeny. El 1833 viatjà a Roma, on estudià amb Antoni Solà i Pietro Tenerani, al taller del qual treballà, i rebé consells de Bertel Thorvaldsen. Emmarcat a l'escola artística dels Natzarens, el 1845 s'establí a Mèxic amb el pintor Pelegrí Clavé, on fou director de les classes d'escultura de l'Academia de San Carlos. Destacà al gènere del retrat: Moctezuma, La Malinche, Iturbide, Tlahuicole, Colom; altres obres seves són: Jasó robant el velló d'or (1836, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Leto i els camperols (1838, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Deianira i el centaure Neso, El judici de Daniel a Babilònia, Discòbol, Un infant jugant amb un cigne i Una noia voltada de gossos.

Escultors Catalans (Vicenç Damian i Algueró)

Barcelona, 25 d'abril de 1885 - Barcelona, 11 de febrer de 1963. Fou un escultor català. De ben jove comença estudis de dibuix i escultura a La Llotja (1901-1905). Treballa per encàrrec als tallers dels germans Roberto i Federico Bechini a Barcelona (1903-1950), al carrer Roger de Flor, 162. Amb el temps es converteix en un dels escultors artesans més preuats. Al llarg de la seva vida combina la feina d'escultor amb el seu treball de funcionari a Correus.

Escultors Catalans (Venanci Vallmitjana i Barbany)

Barcelona, 1 d'abril de 1826 - 3 de setembre de 1919. Fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany varen suposar un gran paradigma dins de l'escultura catalana de mitjans del segle XIX. En la seva obra és visible l'orientació cap al realisme i la inclusió d'algun element romàntic, sense perdre de vista els fonaments d'una formació clàssica.

Escultors Catalans (Agapit Vallmitjana i Barbany)

Barcelona, 24 de març de 1832 - Barcelona, 25 de novembre de 1905. Animats els dos germans per Sebastià Gallès i Pujal, veí d’ells, ingressaren a Llotja, on foren deixebles de Damià Campeny. Venanci hi obtingué un premi el 1844. En 1853-54 efectuaren les estàtues dels Evangelistes per a l’altar major de l’església de Sant Just de Barcelona. El 1856 Venanci esdevingué professor de Llotja. Josep Oriol Mestres els confià el 1858 les figures al·legòriques de la façana del Banc de Barcelona, feina que fins aleshores solien fer, per llur major prestigi, escultors italians. Instal·laren llur taller a la capella de Santa Àgata fins el 1867; allà Isabel II els conegué el 1861 i els encarregà un retrat d’ella i un Sant Jordi. Venanci exposà a l’Exposició Nacional de Madrid del 1864 i tots dos a les del 1867 i del 1876. Anaren a Manchester (1872) a retratar lord Stanley i la seva muller, i Venanci sol anà a París, on interessà el públic francès per la seva obra. El 1890 li fou concedida una primera medalla a Madrid per La Tradició. Agapit, que era professor de Llotja des del 1881, realitzà el monument a Jaume I de València (1891), féu obres per a la porta del Cementiri Vell i per al parc de la Ciutadella de Barcelona. Es destacaren entre els millors representants de l’escultura catalana del seu temps, caracteritzada per reminiscències romàntiques i un acusat detallisme realista, però es distingiren per llur ofici extraordinari i per llur sincer naturalisme, palès en els esbossos de la figura nua d’Isabel II, d’Agapit, que, contra el que s’ha cregut habitualment, potser és el millor de tots dos: Crist jacent (1876, Museo de Arte Moderno de Madrid) i el Sant Joan de Déu (Barcelona, Asil de Sant Joan de Déu), obres de perfecta execució i patetisme viu i contingut, ho poden corroborar. Venanci —d’estil molt semblant—, sens dubte més brillant, es caracteritza per una major espectacularitat i un major anecdotisme (Naixement de Venus, parc de la Ciutadella) i també per la seva freqüent incursió al camp de la ceràmica vidriada aplicada a l’escultura. En llur nombrosa obra hi ha moltes peces en les quals col·laboraren tots dos o bé no és possible d’atribuïr-ne la paternitat a l’un o a l’altre.

Escultors Catalans (Agapit Vallmitjana i Abarca)

Barcelona, 20 de febrer de 1860-1915. Cosí dels pintors Pere i Agapit Casas i Abarca. Fou col·laborador constant del seu pare; professor de Llotja des del 1902. Fou premiat a diverses exposicions nacionals de Madrid entre el 1884 i el 1908; essencialment animalista, és l’autor del Caçador de lleons (1884) del parc de la Ciutadella i dels Lleons del monument a Colom, a Barcelona

Escultors Catalans (Ricard Vaccaro)

Barcelona, 1946 – Cornellà de Llobregat (Barcelona), 25 de febrer de 2016. Fou un pintor i escultor català. Va dissenyar l'estatueta del Premi Català de l'Any des de 2011. Nascut a Barcelona, va treballar com a professor de secundària entre 1970 i 2008 a l'Escola Thau. Té diverses obres d'art públic a Barcelona i altres municipis catalans, entre les quals destaquen l'escultura homenatge a Jordi Solé Tura que es troba a Mollet del Vallès, o la feta en memòria d'Ernest Lluch i que s'exhibeix a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Residia a Cornellà i tenia el seu taller a La Llagosta. Moltes de les seves escultures tenen com a emplaçament Cornellà de Llobregat, com ara Homenatge a Joan Miró o Espai per a la Pau. A més a més, també és conegut per les seves pintures.

Escultors Catalans (Pere Urgellès i Marquès)

Barcelona, 1907 - Barcelona, 1995. Va ser un pintor i escultor català especialista en figures de ferro. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de Barcelona. Va exercir de professor d'escultura de ferro a l'Escola Massana. També s'encarregà de dirigir el Taller de Ferros Artístics Urgellès. En l'àmbit de la pintura, arribà a fer exposicions individuals dels seus quadres tant a Barcelona l'any 1978 com a Sitges l'any 1979.