sábado, 13 de noviembre de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Romaní)

O Sant Pere Romaní, és una ermita romànica declarada bé cultural d'interès nacional, situada al terme de Molins de Rei, prop del poble, al vessant oest de la Serra de Collserola. Fou construïda el segle xi, es té constància de la seva existència l'any 1001 essent part de la parròquia de Santa Creu d'Olorda. L'edificació principal data del segle xii i ha estat modificada en diverses ocasions La capella és edificada sobre un dels turons del voltant de la muntanya d'Olorda a uns 100 metres d'alçada. Els camins per anar a l'ermita són poc visibles: des de Molins de Rei es pot accedir seguint un corriol que trobem a final del carrer de la Riera de Bonet. Una altra possibilitat és la de seguir l'anomenat Camí de Can Capellans (localitzat al km. 609,100 de la carretera nacional II).
La capella és un petit edifici d'una sola nau rectangular amb absis semicircular sense arcuacions, de capçalera, i la porta orientada cap a l'oest. Vers el segle xvi es va construir una torre de guaita o de senyals adossada al lateral dret, anomenada Torre de Sant Pere Romaní, i un mas anomenat Mas Moriscot, construït al seu voltant. El 1949 l'ermita i la torre van ser declarats com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
El mas, fou enderrocat a principis del segle XX i la torre, continua al costat de l'ermita. A la segona meitat del segle XX, s'hi van fer algunes obres de conservació no gaire afortunades. L'ermita d'estil romànic presenta indicis d'un possible origen preromànic. Encarada est-oest, és d'una sola nau i amb absis al cantó est. Les parets són de maçoneria, amb pedra i morter d'un gruix d'un metre i carreus de mida diversa a les cantonades

L'absis presenta la mateixa estructura de maçoneria, amb parets exteriors llises i una finestreta d'esqueixada doble al centre. No està lligat al cos de l'ermita. La pavimentació, molt malmesa, és a base de rajoles de ceràmica d'època recent. En el presbiteri hi ha una petita elevació pavimentada igual. El terra possiblement fou rebaixat uns 60 cm, ja que es veu la roca natural retallada i un recalç perimetral de trossos de totxo i pedra. El sostre és de volta de canó, amb senyals de les canyes utilitzades en el procés de construcció. La torre adossada al mur de migdia de l'església hi ha una antiga torre de guaita, de planta quadrada semiromboïdal, parets de 55 cm de gruix i uns 12 m d'alçada. Segurament és del segle xvi, època en què l'ermita va ésser envoltada de diverses construccions que configuren l'anomenat Mas Moriscot.
La torre fou modificada a mitjan segle xix per entrar a formar part de la línia militar de telegrafia òptica de Barcelona a Lleida, que funcionà entre 1848 a 1862. Aquesta línia s'iniciava al castell de Montjuïc. La torre de Sant Pere Romaní era precedida per la torre de Sant Pere Màrtir i a continuació hi havia la torre de Castellbisbal


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Abrera)

És una església romànica dins del municipi d'Abrera (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau coberta amb volta de canó amb un absis trilobulat amb finestres de doble esqueixada com a únics focus d'il·luminació del recinte. Exteriorment l'absis central està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes i les teules són de pissarra. A la zona del creuer, cobert amb volta d'aresta, s'aixeca una torre campanar de tres pisos, el primer amb una finestra de mig punt per costat i els altres dos finestres geminades. El parament del mur està fet a base de pedres irregulars sense treballar disposades en filades. La porta d'entrada està en un dels laterals; es tracta d'una arc de mig punt amb una sanefa de dents de serra a les arquivoltes i petites columnes adossades, una a cada banda. Els capitells tenen escultura rudimentària


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Corbera)

És una capella de Corbera de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella d'una nau, l'absis de la qual, suposadament de planta rectangular, així com la part superior de les parts, foren reformats a primers del segle XI. L'absis, que es conserva només en la paret de llevant, té una forma corba, que no és un semicercle complet. Hi ha dues finestres del segle xi de doble esqueixada. La coberta, d'embigat de fusta, és especialment interessant. La capella és emplaçada damunt un sòl inestable: sobre unes roques que, en part, en ser buides a la part inferior, han cedit i s'han trencat.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Ermita de la Salut [el Papiol])

És una església ubicada a la serra de Collserola vora el Puig Madrona, al municipi del Papiol, que està protegida com a bé cultural d'interès local. Els vilatans del Papiol hi celebren un aplec el segon diumenge de setembre. També cada 12 d'octubre els ciutadans de Valldoreix hi celebren el seu Aplec. Consta d'un edifici d'una sola nau, amb una part preromànica de cap al segle X que abasta les dues terceres parts de ponent de la nau i que se suposa que devia estar coberta amb encavallades de fusta. La coberta és de volta de canó sostinguda per diversos arcs torals. D'aquesta fase és la finestra geminada de la façana de ponent i la finestra esqueixada senzilla del costat de la porta. L'absis i les absidioles, semicirculars i amb decoració llombarda, són romàniques del segle xi, del mateix moment en què s'allargà la nau i es cobrí amb volta de canó amb arcs torals i s'hi afegiren els contraforts.

La porta d'accés, situada a migdia, és més tardana, possiblement de finals del segle XII, i està resolta amb dos arcs dovellats i un timpà llis. És romànica però se suposa que s'obre al mateix lloc que s'obria la porta original del temple preromànic. Les parets de l'antiga construcció preromànica eren més primes i foren reformades interiorment a la reforma romànica. Els pocs elements conservats d'època preromànica (a part de l'estructura de la planta) són dues finestres, una de doble separada per una petita columna de capitell corinti i una altra finestra que va quedar mig tapada per haver-s'hi afegit posteriorment un petit contrafort que en tapa just la meitat


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de Rocafort)

És un monestir situat a la localitat de Martorell, a la comarca del Baix Llobregat. Va ser fundat pels barons de Castellví, Guillem II Bonfill i la seva esposa Sicarda, l'any 1042. Una altra donació és del 1084. Va quedar unit al Monestir de Sant Miquel de Cruïlles des de l'any 1282. Va tenir possessions a tota la zona del Llobregat, la seva decadència va començar al segle XIV i va sofrir grans destrosses al terratrèmol de Catalunya de 1448. Es va fer la seva secularització el 1534.
Es conserven restes de la seva església de planta rectangular amb una nau de volta de canó apuntada, amb un arc toral ogival, als seus murs laterals té arcosoli en forma de capelles. A la porta principal, per la part exterior està formada per dues arquivoltes i un timpà amb un relleu d'una flor de sis pètals al seu centre. Adjunt a les restes de l'església es troba el poc que queda del Castell de Rocafort, amb restes conservades que semblen de mitjan segle XII. Del castell es destaquen un llenç de muralla que ressegueix el perfil de la roca i una torre de planta rodona amb la base ben conservada. Als museus de Martorell es conserven diversos elements esculpits i sarcòfags procedents del monestir.
 

Cineastes Catalans (Ona Planas)

Arenys de Munt (Barcelona), 23 de desembre de 1962. És una actriu, directora de cinema i realitzadora de publicitat catalana. Llicenciada en Filosofia i Lletres en la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en equips de direcció de cineastes com Ridley Scott (1492: Conquest of Paradise), Jim McBride (La taula de Flandes) i George Lucas (The Young Indiana Jones Chronicles). Des de principis dels anys 90 escriu i dirigeix els seus propis guions per al cinema. Des de 1998 combina el treball en cinema amb la realització publicitària.

Interessada al cinema independent l'any 2010 va crear el grup Cine Urgente per dinamitzar projectes cinematogràfics al marge de la indústria i sistemes de subvenció tradicionals. També és sòcia fundadora i productora amb Maru Escalante de VivalaFilms creada en 2007 amb l'objectiu de produir i realitzar els seus projectes audiovisuals propis i apadrinar altres artistes. Actualment, combina la seva dedicació al cinema independent amb la programació cultura

Cineastes Catalans (Fèlix Oliver i Fortis)

El Masnou (Barcelona), 14 de juliol de 1856 - Montevideo (Uruguai), 28 de desembre de 1934. Va ser un comerciant i director de cinema català, pioner del cinema a l'Uruguai. Els seus pares van ser Joan Oliver i Concepció Fortis. El seu pare es dedicava al comerç marítim, professió en la qual Fèlix es va introduir des dels 12 anys. Oliver deixà el Masnou amb la seva família el 1874, primer viatjant als Estats Units i després a diversos països del Carib; finalment s'establiren a l'Uruguai, on es dedicaren als negocis. Fèlix Oliver treballà també com a pintor decoratiu.

El 1898, en un dels seus viatges a Madrid i París, descobrí el cinematògraf i a la tornada portà una càmera i un projector comprats als germans Lumière amb què filmà les primeres escenes de cinema rodades a l'Uruguai. La seva pel·lícula més coneguda és Una carrera de ciclismo en el Velódromo de Arroyo Seco, una cursa de bicicletes filmada el 1898, a la qual seguiren Juego de niñas i Fuente del Prado. Va instal·lar igualment el 1899 un saló de cinema a Montevideo i el 1900 va conèixer Georges Méliès i va aprendre trucs que li permeteren de fer cinema còmic. Les seves pel·lícules, pioneres del cinema uruguaià, es troben a la Cinemateca Uruguaiana.

Cineastes Catalans (Enric Fité i Sala)

Mataró (Barcelona), 1906 - Mataró (Barcelona), 1988. Fou un cineasta amateur. Adroguer d'ofici, s'aficionà a la fotografia i al cinema fent reportatges de caràcter familiar. Fundà el col·lectiu Cidass Films (Companyia Il·limitada d'Artistes Sense Sou) amb Josep Punsola i Vallespí com a guio­nista, la seva germana Manuela, Vicenç Arís i Julià, Lluís Terricabres i Molera i Enric Banet i Espona com a col·laboradors o intèrprets. La companyia funcionà entre el 1945 i el 1955 i realitzà deu films de ficció (1945-54), a més de nou documentals relacionats amb Mataró (1948-64), vint-i-sis reportatges familiars o de viatges, i un d'animació, segons l'inventari establert per la recercadora i recuperadora Encarnació Soler i Alomà.

Totes les cintes les dirigí Fité, i les més guardonades foren: Alter Ego (1946), que guanyà l'extraordinari, la medalla d'honor i el millor film d'un amateur català al IX Concurs Nacional de cinema Amateur del CEC; Porta closa (1947), que aconseguí l'extraordinari i la medalla d'honor al X Concurs del CEC, la millor foto­grafia, la millor interpretació femenina (M. Punsola), el primer d'argument copa d'or a la UNICA de Saltsjöbaden (Estocolom), el gran premi del president de la República Francesa i la copa Challenge al Festival Internacional de Cinema Amateur de Canes (1951). Tares eternes (Los siete pecados capitales)(1948) medalla d'honor del CEC, L'esperit del vent (1949) medalla d'honor del CEC, així com Fantasia Tràgic a (1950), medalla a la UNI­CA de Mondorf les Bains (Luxemburg); Retorno (1951), primer al concurs del CEC, al Festival de Canes, a la UNICA de Glasgow (Londres), Carrousel (1952), que tornà a guanyar al CEC i obtingué el segon d'arguments a la UNICA de Brussel·les (1953). Quant als documentals, cal anotar Centenari del ferrocarril de Mataró (1948) i Fuentes de Barcelona (1957), premi Ciutat de Barcelona al millor film amateur. Poc després es retira de la pràctica amateur, i es tancà així una de les carreres més impor­tants de la cinematografia amateur catalana i europea, caracteritzada pel "realisme simbo­lògic”

Cineastes Catalans (Lluís Danés i Roca)

Arenys de Mar (Barcelona), 1972. és un director de cinema, guionista i director artístic català. a estudiar escultura a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i va començar la seva carrera com a escenògraf. Des d'aleshores ha conreat diverses disciplines, com el cinema, vídeo, el teatre i el circ.

El seu debut com a director de cinema va ser amb Llach, la revolta permanent, que es va estrenar a la 54a edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i a les sales el març del 2007. Abans (2005) havia realitzat el documental 'Llach a París' i, posteriorment, va realitzar 'Llach a Verges' (2008) que documenta el comiat del cantant de l'escena. Manté una bona relació artística amb Lluís Llach com ho palesa el fet que el cantant s'avingués a cantar en directe a l'espectacle Tranuites Circus que es va presentar al Teatre Nacional de Catalunya (2007).
Explotant les seves capacitats de realitzador i escenògraf ha creat diversos espectacles per cerimònies i gales on destaca l'aspecte visual utilitzant des de senzilles tècniques escenogràfiques a complexos recursos tecnològics i audiovisuals.

El 2008 Amnistia Internacional va encarregar-li la campanya per commemorar els 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Va dirigir i realitzar de trenta anuncis publicitaris amb músics i artistes internacionals com Peter Gabriel, The Edge de U2, Michael Stipe de REM, The Nationals, Cat Power i Tom Baxter entre d'altres. I, posteriorment, per l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional pel Desenvolupament va fer un curt documental amb més de 30 artistes llatinoamericans com Sara Baras, Pablo Carbonell, Fernando Tejero, Pedro Guerra, Víctor Manuel, Ana Belén i el Gran Wyoming, entre d'altres.

El desembre de 2009 estrena Llits al Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle de teatre visual i circ protagonitzat pels cantants Albert Pla i Lídia Pujol amb música de Lluís Llach i Borja Penalba. El Gran Lectus (Albert Pla), un acròbata a la recerca del salt perfecte, pateix un accident i comença un viatge entre el món dels vius i els morts acompanyat de diversos personatges, entre els quals Kliné (Alba Serraute), i els records acumulats als matalassos de diversos llits. Llits també es va presentar a Reus i Sant Cugat i l'espectacle es va enregistrar íntegre en format de cinema 3D. Basat i en paral·lel a les representacions de Llits, Lluís Danés va realitzar el documental Pla/Lectus, que es va emetre pel Canal 33 on es recrea la ficció d'una progressiva adopció per part d'Albert Pla de la personalitat del Gran Lectus

Cineastes Catalans (Jaume Collet-Serra)

Sant Iscle de Vallalta (Barcelona), 23 de març de 1974. És un director de cinema i productor català-estatunidenc.  Als 18 anys es va establir a Hollywood per tal de ser cineasta. Collet-Serra va començar estudiant cinema en una escola de cinema a Los Angeles i aviat va tenir les seves primeres experiències com a muntador. Després va enregistrar els seus primers videoclips musicals i anuncis comercials. Va passar diversos anys treballant en comercials amb actors, actrius i cantants de dilatada carrera, com ara Brad Pitt, Britney Spears o Enrique Iglesias.

Joel Silver el va remarcar el 2004 i amb la Warner Bros va dirigir La casa de cera; el rodatge va tenir lloc a Brisbane (Austràlia) el 2004 i la pel·lícula es va estrenar als Estats Units el 6 de maig de 2005 amb gran èxit (arribà a ser segona a la taquilla nord-americana) i amb polèmica afegida a causa de l'actuació de la famosa milionària Paris Hilton.
Durant la temporada 2005-2006 Jaume Collet-Serra va acceptar el projecte de The Walt Disney Company i Adidas per a realitzar la segona part de la trilogia Goal, que va ser rodada entre Londres i Madrid.
A l'hivern de 2007, Collet-Serra va treballar a Canadà en la seva última pel·lícula, L'òrfena, produïda per Joel Silver, i, entre d'altres, també per Leonardo di Caprio, ja que tots dos ja van treballar plegats en l'òpera prima de Collet-Serra, La casa de cera. Es va estrenar a Catalunya el 16 d'octubre de 2009.

El 2011 estrena el seu quart film, un thriller anomenat Sense identitat. Amb aquest assoleix bones crítiques i esdevé una reeixida comercial que ja en la primera setmana arriba al número 1 de la taquilla americana, esdevenint d'aquesta manera el primer director català a arribar-hi. El 2017 es confirmà que seria el director de Suicide Squad 2. encara que al final va passar a mans del director James Gunn.

Cineastes Catalans (Martí Anson)

Mataró (Barcelona), 1967. És un artista català. Va rodar una road movie pel Wexner Center for the Arts de Columbus (Ohio). Té obra al Museu d'Art Contemporani de Barcelona i al Palais de Tokyo.

Després de llicenciar-se en Belles Arts, ha estat arquitecte (Bon dia, Sala Montcada, Fundació La Caixa, 1999-2000 i L'Apartament, Galeria Toni Tàpies, 2002), futbolista (L'angoixa del porter al penal, Iconoscope, Montpeller, 2001), director de cinema (Walt & Travis, Wexner Center de Columbus, Ohio, EUA, 2003), constructor de vaixells (Fitzcarraldo, Centre d'Art Santa Mònica, 2004-2005), lladre de quadres (Mataró/Montréal, Circa Gallerie de Montréal, 2006) i paleta, construint una rèplica d'un edifici als Estats Units amb l'objectiu de contribuir a la preservació del patrimoni local (Martí i la fàbrica de farina, Lucky 7, Biennal Site Santa Fe, Nou Mèxic, EUA, 2008). També ha estat transportista, intentant transportar una fàbrica de Mataró, la seva ciutat natal, a Lió (Martí i la Fàbrica de xocolata, Rendez-vous 09. X Bienal de Lyon. Frac Villaurbane) i pintor de parets, pintant les parets d'una galeria dels colors de dos equips de futbol i els seus resultats (El preu dels colors, Galeria Toni Tàpies, 2009-2010). També ha buscat fortuna muntant una empresa de xofers amb la col·laboració de Latitudes, (Mataró Chauffeur Service, No soul for Sale, Tate Modern, London 2010) i treballant per recuperar el mobiliari que va fer el seu pare durant els anys 60 a la ciutat de Mataró (Joaquimandson, Meessen de Clerq Gallery, Bruxelles 2011). Actualment (2014) es dedica a l'arquitectura recuperant una casa de vacances que va dissenyar el seu pare als anys 70 (Catalan Pavilion. Anonymous architect, Palais de Tokyo, Paris 2013)