sábado, 30 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu del Mont)

És un santuari marià del bisbat de Girona, sobre el pic culminant de la serra del Mont (també coneguda com el Mont o, popularment, la Mare de Déu del Mont), a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà (Alt Empordà). La seva Mare de Déu és considerada la patrona de l'Empordà i del Bisbat de Girona.
L'església és d'una sola nau, d'estil romànic tardà, de principis del segle xiv, construïda amb carreus molt ben escairats i afilerats i coberta amb volta de canó apuntada. L'absis semicircular fou pràcticament eliminat en el segle xviii per a construir el cambril per a la Mare de Déu que presideix l'església; se'n veuen vestigis dins les dependències de l'hostatgeria. La façana, a ponent, és de gran sobrietat, dividida en dos cossos per una cornisa, que segueix també els laterals de l'església, per fora i per dintre. A la façana, el cos inferior té, al centre, la porta, a la qual s'accedeix per unes escales; té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, originàriament esculpit. El cos superior està presidit per una alta i estreta finestra de mig punt de doble esqueixada, oberta sobre la porta. Davant de la façana i adossat al seu extrem NO hi ha un campanar, de planta lleugerament rectangular i obertures úniques a cada cara, de mig punt i apuntades.

Davant de l'església hi ha uns antics fogons utilitzats pels romeus i els excursionistes emmarcats per unes arcades. S'hi pot veure una placa de 1992 que commemora el 200 aniversari de l'ascensió al Mont dels científics Delambré i Méchain, pares del sistema mètric decimal.
L'hostatgeria i rectoria, construïda darrere l'església i adossada a aquesta, és un edifici dels segles xvii i xviii. S'hi conserva, molt restaurada, la cambra que ocupà Verdaguer amb el mobiliari de l'època. A l'est, davant d'aquest edifici, hi ha l'estació repetidora.
Al costat del santuari, on ara hi ha l'aparcament, hi havia la Santa Cova on, segons la tradició, fou trobada la marededéu. Es va ensorrar l'any 1971 quan s'acabaven les obres de l'aparcament i de la carretera. 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Llorona)

O Lliurona, és l'església parroquial del poble de Lliurona, al municipi d'Albanyà, si bé dins de l'antic terme extingit de Bassegoda, pertanyent a la Garrotxa, i inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Es tracta d'una construcció romànica del segle XI, una mica modificada pels afegits d'èpoques posteriors. És un edifici d'una sola nau amb el teulat sobrealçat; l'absis, que era semicircular, mirava a llevant però fou destruït per erigir en el seu lloc la sagristia. A migjorn hi ha tres finestres en arc de mig punt i una cornisa; la porta d'ingrés, amb arcs en gradació, descansa damunt d'una cornisa sostinguda per cartel·les, i el timpà està decorat amb un ornament floral de temps més avançats. En un dels costats s'alça una torre campanar, d'època posterior, de planta quadrada amb un arc de mig punt a cadascun dels seus costats.

L'església de "Sancti Andrear de Loron" ja se cita l'any 1019 amb motiu de la donació feta pel bisbe Pere Roger en instituir-se la Canònica gironina. Anys després, l'església i els seus alous foren retinguts pel vescomte Miró fins que, l'any 1031, en produir-se la seva mort, en recuperà la possessió l'esmentada Canònica. El topònim del lloc, unit al nom del sant titular del temple, s'esmenta en el decurs del temps com a "Lorona" (1171), "Lerona" (1362) i "Llorona" (1691)

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Corsavell)

És una església romànica al veïnat disseminat de Corsavell a l'oest del Puig de Bassegoda, a la capçalera de la vall de Corsavell, protegit com a bé cultural d'interès local. Pocs metres avall d'aquest edifici hi ha la Torre de Corsavell. L'edifici, bastit durant el segle XII, es caracteritza per estar constituït per una sola nau, de la que destaca la façana de ponent, coronada per una espadanya de doble obertura. L'aparell dels murs és d'opus quadratum de carreus de pedra escairats lligats amb morter de calç i disposats en filades regulars. L'absis és semicircular, és a llevant i fou sobrealçat en algun moment posterior. Encara es pot apreciar la cornisa i llosa de la vella coberta. A les façanes nord i sud hi ha un fris senzill i una cornisa, a migdia, una finestra i, a l'interior, una cornisa corre els murs. La volta de la nau és de canó apuntada mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera, i s'obre a la nau mitjançant un gran arc triomfal bastit amb carreus de pedra. Està alçat respecte al nivell de circulació de la nau i presenta tota la conca absidal decorada amb pintures murals. Una cornisa motllurada recorre els murs laterals de la nau, en el punt on es recolza la volta. Adossat també a aquests murs hi ha un banc corregut de pedra
El temple s'il·lumina mitjançant dues finestres de mig punt i doble esqueixada obertes al mur de migdia de la nau. A l'absis, en el mateix costat meridional, hi ha una altra finestra més simple. El paviment interior del temple és bastit en pedra ben desbastada
Un element que destaca és la seva interessant façana. Sobresurt la porta d'accés amb guardapols sobresortit i tres arcs en gradació, un fris que s'estén de nord a sud i un finestral molt interessant de dos arcs en gradació protegits també per guardapols. Damunt seu hi ha una cornisa motllurada que divideix el parament en dues parts. Consta d'un altre fris superior en forma d'angle còncau i el campanar d'espadanya de doble obertura.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Bossols, de Baussols)

Tambe de Baussols o de Mussols, és una capella i antic santuari dalt d'una penya al municipi d'Albanyà protegit com a bé cultural d'interès local. És al nord-oest del nucli urbà d'Albanyà, al bell mig de les serres de Mussols i Corsavell, a la banda de llevant del puig de Mussols, en un terraplè escarpat. La imatge gòtica de la Mare de Déu de la Paloma, que es portà a Lliurona, és originària d'aquí.
Antigament pertanyia a l'extingit municipi de Bassegoda, pertanyent a la comarca de la Garrotxa. Església d'una sola nau de planta rectangular amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta per una volta apuntada mentre que a l'absis és de quart d'esfera. Aquest espai s'obre a la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt. Les dues voltes recolzen damunt d'una cornisa motllurada que ressegueix els murs laterals de la nau i la conca absidal. La il·luminació del temple es fa mitjançant dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, una situada a l'absis i l'altra al mur de migdia de la nau. En els paraments interiors, damunt del revestiment arrebossat, hi ha restes de pintures murals de color vermell. El paviment interior és la mateixa roca de la zona, adaptada per a circular-hi. L'accés principal es fa per ponent mitjançant un portal de mig punt adovellat que ha perdut bona part de les dovelles originals. Una motllura a manera de guardapols recorre la part superior de l'obertura. Damunt seu hi ha una finestra rectangular a manera d'espitllera i la façana està rematada per un campanar de cadireta d'una sola obertura del que es conserven les dues pilastres
La construcció és bastida en pedra desbastada i sense treballar de mida mitjana, lligada amb morter i amb carreus desbastats a les cantonades. Adossat a la façana de migdia hi ha les restes d'una gran edificació rectangular dividida en dues estances, que estava comunicada amb l'interior del temple

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Bassegoda)

És una antiga església parroquial del veïnat de Bassegoda al municipi d'Albanyà protegit com a bé cultural d'interès local. Té una sola nau amb coberta de volta apuntada i absis semicircular orientat a llevant, presenta finestra central i cornisa. La porta d'ingrés al temple és a migdia, juntament amb dues finestres. El campanar d'espadanya de doble obertura i sense campanes és a ponent, lloc on hi ha també una finestra. A l'interior una cornisa recorre els murs i presenta algunes ornamentacions de boles en alguns punt concrets.
La notícia documental més vella coneguda i relacionada amb Sant Miquel de Bassegoda és de l'any 1280, essent escripturada com "escclesia de Bassegoda". Més tard. L'any 1362, consta com a Sancti Michaelis de Bassagoda" en el "Llibre verd dels feus" del Capítol de la catedral de Girona. Al segle xvii, l'antiga parròquia apareix ja agregada a la de Sant Andreu de Llorona. El topònim "Bassegoti" ve esmentat en el document de l'any 872, en el qual se citen diversos indrets donats al monestir de Sant Aniol d'Aguja.


Pintors Catalans (Pere Salinas)

Barcelona, 1957. És un pintor català. Gran part de la seua obra pictòrica, que ha estat definida com «abstracció expressionista», parteix d'estímuls relacionats amb la música (així en sèries sobre el Rèquiem de Mozart o els Gurre Lieder de Schönberg) i amb la literatura, especialment amb la poesia, inspirant-se en les seues lectures de Goethe, Hölderlin, Lorca, T. S. Eliot, Auden, Juarroz, o col·laborant amb autors contemporanis com ara Manuel Crespo, Joan Navarro, Gemma Gorga o Víctor Sunyol. Ha exposat en galeries d'arreu d'Europa (Alemanya, Àustria, Espanya, Finlàndia, Països Baixos, Israel, Suïssa), i ha participat en diferents ocasions en les fires d'Arco-Madrid, Art-Frankfurt, Lineart-Gant, Art-Innsbruck i Kunstmark Dresden

Pintors Catalans (Manuel Sagnier Vidal-Ribas)

Barcelona, 1891-1976. Jugador i dirigent esportiu en l'àmbit de l'hoquei. Jugador d'hoquei, va ser el capità del Reial Polo Jockey Club que el 1916 es va proclamar primer campió d'Espanya. Va ser vicepresident del subcomitè d'hoquei de la Federació Catalana d'Atletisme, i els 1923 va entrar a la Federació Catalana de Hockey també com a vicepresident, a la primera Junta Directiva encapçalada per Santiago Güell i López i el mateix any ja es va convertir en president i quatre anys després, el 1927, va tornar a ocupar la presidència durant uns mesos. Soci i membre de la Junta Directiva del Polo, també va ser vocal responsable de les seccions d'hoquei i tennis, motiu pel qual també va formar part de la Junta Directiva de l'Associació Lawn Tennis de Catalunya a mitjans dels anys vint. També en l'àmbit de l'hoquei va ser àrbitre, seleccionador català i membre del COE en representació d'aquest esport. També va ser membre de l'Ateneu Barcelonès i un reconegut pintor i dibuixant

Pintors Catalans (Josep Maria Rovira i Brull)

Barcelona, 1926 - Mataró, 2000. Fou un pintor barceloní. Entre els anys 1948-1956 exposà amb els artistes graciencs i als Salons d'Octubre (Barcelona). Entre els anys 1955-1957 crea el grup Sílex amb Eduard Alcoy, Hernández-Pijuan, Carles Planell i Terri. Com a grafista, va treballar en el camp de la publicitat a Publicitat Zen, regentada per Alexandre Cirici i Francesca Granados. Il·lustrà diversos llibres i cartells.

El 1958 va realitzar dos murals per al vestíbul de la fàbrica Tíntex S.A. que avui es poden admirar a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. S'estableix al Maresme el 1957. Primer a Premià de Mar i el 1961 a Mataró participant activament en la vida cultural de la ciutat. Exposa per Europa i Amèrica. El seu compromís es manifesta en pintures, collages, gravats i escultures neosimbolistes que conjugen l'esperit de lluita de la generació de postguerra i l'expressió poètica. Per encàrrec de l'Ajuntament de Mataró crea l'escultura Laia l'arquera que constitueix un dels símbols emblemàtics de la ciutat de Mataró.
Va ser patrocinat per la galeria d'art Sala Gaudí Barcelona, que va exposar la seva obra durant la major part dels anys 70 i principis dels 80, la va portar a les exposicions de Basilea entre 1976 i 1980,[2] i avui en posseeix encara una gran part

Pintors Catalans (Antoni Ros i Güell)

Sant Martí de Provençals (Barcelona), 1877 - Badalona, 1954. Fou un pintor català. Va estudiar pintura a l'Escola Oficial de Belles Arts –coneguda com a Llotja- entre els anys 1891 i 1896 i va completar la seva formació amb estades a París –on va treballar al taller d'un decorador- i a Roma al tombant de segle. Va estar molt vinculat a Badalona des que va heretar una masia familiar, Can Miravitges, on va viure i on tenia el taller.

Durant la primera dècada del segle xx, en ple auge del Modernisme, Ros i Güell va destacar ja com a pintor paisatgista, encetant l'any 1903 una sèrie d'exposicions en la prestigiosa galeria barcelonina Sala Parés. Fins als anys trenta, paral·lelament a les exposicions en sales barcelonines, participarà en diverses Exposicions Nacionals amb assiduïtat, així com en algunes Exposicions Universals, en una època on triomfa fonamentalment el gènere paisatgista, al qual es dedicarà quasi exclusivament aquest pintor. Cal esmentar també la seva faceta com a projectista arquitectònic, ja que va dissenyar la decoració de l'establiment modernista, encara en peu a les Rambles, conegut com a "Antiga Casa Figueras". Ros i Güell va ser objecte el 2004 d'un estudi i d'una exposició antològica a Badalona, que va reunir una seixantena d'obres de col·leccions particulars i de la col·lecció del Museu de Badalona, la institució que més obres posseeix del pintor.
Paral·lelament a la seva activitat pictòrica, que continuarà fins poc abans de la seva mort, Ros i Güell treballarà com a escenògraf als tallers de coneguts professionals del món del teatre, com és el cas de Fèlix Urgellès, i també amb Lluís Graner, pintor i empresari teatral, i igualment farà els decorats d'almenys quatre films de Fructuós Gelabert i Magí Murià, directors del cinema pioner català. També és coneguda la seva contribució al pessebrisme monumental i als diorames.
Una part important de la seva obra està exposada a Badalona, a la masia de Can Miravitges, que va ser de la seva propietat i on visqué els darrers anys de la seva vida. El Museu de Badalona, que gestiona l'espai, hi ofereix visites guiades en hores concertades. El Museu de Mataró i el Museu d'Art de Sabadell també conserven obra seva.

Pintors Catalans (Vicente Rojo Almazán)

Barcelona, 15 de març de 1932. És un pintor, escultor i dissenyador gràfic mexicà d'origen català, exiliat del franquisme. Va fer a Barcelona els seus primers estudis de dibuix, ceràmica i escultura en 1946 a l'Escola Elemental del Treball. Arriba a Mèxic el 1949, reclamat pel seu pare, qui hi residia com a refugiat polític des de la fi de la Guerra Civil espanyola.

Vicente Rojo és nebot del general Rojo, el més acreditat cap de les tropes de la Segona República Espanyola que es van oposar al cop d'estat protagonitzat pel General Franco.
Es va nacionalitzar mexicà i va estudiar dibuix i pintura a La Esmeralda i, més tard amb Arturo Souto. Col·laborà amb Miguel Prieto Anguita a Novedades i en 1960 fou cofundador d'Ediciones Era amb Neus Espresate i Xirau, de la qual forma part en el consell editorial i com a director d'art. Membre de la Generació de la Ruptura, és una figura important i destacada dins de les arts estètiques d'aquest país i la seva figura és altament respectada per col·legues i cercles intel·lectuals en general, sent considerat un dels artistes més importants de l'abstraccionisme a Mèxic. El 16 de novembre de 1994, va ser escollit membre d'El Colegio Nacional, el seu discurs d'ingrés va ser “Los sueños compartidos”, que va ser contestat per Manuel Peimbert Sierra

A partir de 1953 va col·laborar en el disseny de la revista Artes de México. Va treballar en el suplement México en la Cultura de l'oficina d'edicions del Instituto Nacional de Bellas Artes; així mateix col·labora amb la Revista de la Universidad de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i la revista La cultura en México (1962-1974) de la Revista Siempre!. Durant més de quaranta anys va realitzar una àmplia obra en pintura, disseny gràfic i en dates més recents escultura. Exposà en nombroses ocasions a Mèxic i a l'estranger a partir de 1958. En 1991 fou guardonat amb el Premi Nacional de Ciències i Arts a l'àrea de Belles arts.[2] i el Premi México de Diseño, participant en el disseny gràfic de diverses publicacions culturals com la Revista de Bellas Artes, la Revista de la Universidad, UNAM, Plural, México en el Arte i el periòdic La Jornada, entre altres.
Inicialment, la seva obra era pròxima a l'expressionisme abstracte, però progressivament ha tendit a la simplificació i a la geometrització dels elements formals, tot valorant la importància del color i de les textures. Sovint pren el paisatge com a motiu. Ha rebut nombrosos guardons a Mèxic i és doctor honoris causa per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. El 2006 fou el creador del cartell de les Festes de la Mercè de Barcelona, i també fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

miércoles, 27 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Selmella)

Era una antiga parròquia de Querol que formava part del nucli de població de Selmella, ara abandonat. Es troba a pocs metres de les restes d'un antic castell fronterer de la Marca Hispànica, situat al capdamunt del turó del mateix nom que presideix el nucli urbà i que està datat a finals del segle x o principis del segle xi. Actualment pertany al municipi del Pont d'Armentera (Alt Camp). El poble de Selmella és un conjunt de pedres amuntegades. L'església, però, encara conserva les parets dretes, l'absis, el campanar i una part de la volta del sostre de la nau.
L'església de Sant Llorenç és un edifici romànic del segle XII que, juntament amb el castell, formava part del conjunt fortificat de Selmella.

Es tracta d'un edifici de planta trapezoïdal, d'una sola nau, i amb un absis també trapezoïdal. La volta de la nau pràcticament ha desaparegut, tot i que encara es conserva parcialment la volta d'aresta d'una capella lateral situada al nord de l'edifici. L'edifici no és construït en un terreny pla i això es veu clarament a l'interior, on per superar aquest desnivell hi ha fins i tot dos esglaons.
La porta d'accés és al mur sud i està emmarcada per un bonic arc de mig punt. Al costat de la porta arrenca un campanar, de planta quadrada, que sobresurt del mur de la nau. Aquesta torre té unes finestres molt simples, possiblement refetes molt després de la construcció de l'edifici. També en aquest mur sud, cap a l'est, hi ha dos grans contraforts que el sustenten, ja que possiblement en algun moment devia córrer el perill de desplomar-se.

Malgrat la inexistència de fonts documentals que hi facin referència i les profundes transformacions que ha patit l'edifici, es pot dir que aquesta església és una de les mostres més antigues del romànic en aquesta zona del nord-est de la comarca de l'Alt Camp (dins l'actual província de Tarragona), a tocar de les de la Conca de Barberà, l'Anoia i l'Alt Penedès.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Querol)

És una església del municipi de Querol (Alt Camp) protegida com a bé cultural d'interès local. L'Església parroquial de Santa Maria està situada a la part més alta del turó al voltant del qual s'estén el nucli de Querol. Té una estructura irregular, producte de les modificacions que ha experimentat al llarg del temps. És d'una sola nau amb capelles laterals, volta de canó apuntat a la nau i apuntat i de creueria a les capelles, i coberta de teula a dos vessants. L'absis és semioctogonal i presenta a la part inferior la sagristia. L'accés es realitza per una façana lateral que es troba davant del cementiri. Presenta prota d'arc de mig punt, adovellada, a la part inferior de la qual són visibles uns grans carreus regulars, segurament d'època romànica. Damunt la teulada s'eleva la torre de planta quadrada amb obertures d'arc de mig punt i coberta piramidal. L'església s'il·lumina mitjançant escasses obertures, algunes d'elles atrompetades
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Alcover)

L'església de la Puríssima Sang de Santa Maria d'Alcover és un monument protegit com a bé cultural d'interès nacional del municipi d'Alcover (Alt Camp).
A partir dels elements que encara es conserven de l'església es pot dibuixar la planta original, d'una sola nau de 10 x 13 m., amb absis semicircular i parets de 2 m. de gruix. Romanen en peu gran part de mur lateral, on s'obria la porta d'accés, així com l'absis i el cor, si bé s'ha perdut l'altre mur lateral que recolzava en l'enderrocat edifici hospital-escola. Cal remarcar els capitells de l'interior de l'absis amb decoració escultòrica i la imposta amb bandes horitzontals incises, a més de la magnífica rosassa situada als peus de l'església. Contràriament la porta d'entrada és d'una gran austeritat, ja que tant els capitells que coronen les columnes com les arquivoltes i el timpà són llisos. L'obra es va fer amb carreus regulars de saldó vermell. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Ramon del Pla de Santa Maria)

És una església del Pla de Santa Maria (Alt Camp) sota l'advocació de sant Ramon de Penyafort. Està declarada com a bé cultural d'interès nacional en la categoria de monument històric.
L’edifici pertany estilísticament al romànic tardà, i data de finals del segle XII i principis del XIII.
Contingut
L’edifici va ser construït amb carreus de pedra saulosa de tall isònom, pròpia del país tot aixecant murs massissos. L’arquitectura transmet una austeritat funcional que es tradueix en la simplicitat de les formes i dels elements decoratius.

El temple presenta una planta de creu llatina de nau única, transsepte i absis semicircular orientat a llevant precedit d’un curt tram presbiteral.
Es creu que des dels inicis ja s’alçava un cimbori en el creuer, però aquest va ser totalment refet en època barroca. Pel que fa a la coberta, aquesta és de volta de canó de perfil apuntat en la nau, de volta d’aresta en el transsepte i d’un quart d’esfera a la zona de l’absis.
Les seves dimensions són 10,68 metres de llargària per 7,75m d'ample,; 17,39m per 7,68m en el transsepte i 6,73m per 3,40m en l'absis amb una alçada de 10 metres fins a la cornisa.

Pintors Catalans (Pablo Gabino Rey Sendón)

Barcelona, 12 d'agost de 1968. És un pintor català. De família d'artistes, s'inicia en l'art de la pintura de la mà del seu pare, el pintor realista Gabino Rey. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Artísticament conegut com a Pablo Rey.
El 1989 rep el premi "Talens", concedit al concurs de pintura jove de la galeria Sala Parés de Barcelona i el 1992 el premi "Raimon Maragall i Noble", en el mateix certamen. El 1994 la Universitat de Barcelona adquireix, en convocatòria oberta, una de les seves obres per a la col·lecció Patrimoni. En les seves primeres obres es manifesta com un pintor neoexpressionista que evolucionarà cap a l'abstracció.

El 1996 es trasllada a viure i treballar a Nova York. El 1997 participa en The Grammercy International Art Fair de Nova York, amb la galeria Pierogi 2000 i és seleccionat al costat d'altres artistes de Nova York per participar en l'exposició "New Tide", al Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, New York City. El 1998 és seleccionat al costat de Juan Uslé, Francisco Leiro, Peyo Irazu, Victoria Civera i altres artistes per participar en la pel·lícula documental "98 A NY", produïda per Canal +, sobre artistes espanyols a Nova York.
El 1999 viatja amb cotxe des de Nova York a Texas, d'aquest viatge realitza una sèrie d'obres titulades NY-TX, que exposarà a la galeria Holland Tunnel Art Projects de Nova York al mes de juny de 2000. El 2004 realitza l'exposició: "Dos pintors sobre un mateix llenç", amb el pintor Luis Trullenque, al castell de Benedormiens de castell d'Aro a Girona.[6] El 2005 en la presentació de l'exposició "Estats Complementaris", a la Galeria Carmen Tatché, la crítica i historiadora de l'art Pilar Giró va afirmar que "Pablo Rey és una veu singular dins del panorama artístic internacional i ha sabut conciliar de manera especial racionalitat i lirisme en la seva obra ".

L'any 2009, realitza l'exposició "Conjuncions", 3 pintors sobre el mateix llenç, amb Alex Pallí i Luis Trullenque. Exposició que s'inaugurarà aquest estiu a l'antic monestir de Sant Feliu de Guíxols, dintre de la programació del Festival de la Porta Ferrada. i que es presentara a la Casa de Cultura de Girona, a la primavera de 2011. [9] El pintor espanyol ha realitzat gran nombre d'exposicions, entre les quals cal destacar les del Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, 76Varick Gallery de Nova York, Gallery of The Nederlandche Bank d'Amsterdam, IX Biennal d'Art Ciutat d'Oviedo, Holland Tunnel Art Projects de Nova York, Lewisham Art House de Londres i MundoArt Gallery, en Laren, Amsterdam.

Pintors Catalans (Lluís Rey Polo)

Barcelona, 29 d'agost de 1924 - Madrid, 14 de maig de 2000. Fou un pintor, escultor i arquitecte català. Autor de grans escultures de pedra, ferro i formigó, vidrieres i murals a Barcelona, Madrid, l'Hospitalet de Llobregat i Menorca. Considerat per la crítica com un dels tres informalistes catalans més importants. Des de l'any 1929 la seva família va passar a residir a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser alumne de l'Institut Escola Pi i Margall durant la República. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, primer a la seu de Sants i després a La Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Va ser Vicepresident del Saló de Maig de Barcelona.

En 1951 va obtenir la Medalla de Bronze de l'Exposició Municipal de l'Hospitalet del Llobregat i una beca d'estudis del Cercle Maillol de Barcelona, dirigit per Josep Mª de Sucre, per viatjar a París. En 1953 va ser guardonat amb el Premi de Dibuix Ciutat de l'Hospitalet i el 2n Premi de Pintura Ciutat de l'Hospitalet. En 1963 va ser guardonat amb el Premi Joan Miró.
Han escrit sobre aquest artista i la seva obra crítics del calibre de José Corredor Matheos, Ángel Crespo, Jesús Lizano, Carlos Antonio Areán, Cesáreo Rofríguez Aguilera, Arnau Puig o Josep Maria Cadena. Antonio Leyva va escriure en 1996 una biografia de l'artista, titulada "REY POLO", publicada per Fur Printings Edicions, Paracuellos del Jarama (Madrid).
Va formar part del grup "5ª Forma" en els anys 60 i de "3 Punts de vista" en els anys 80. Va dur a terme activitats de recerca plàstica i sonora durant els anys 70 i 80.
Va exposar la seva obra en nombroses exposicions individuals en tota Espanya (Madrid, Barcelona, l'Hospitalet, Logronyo, Saragossa, Girona, Menorca, Burgos, Salamanca, Valladolid, Palma de Mallorca, etc.), França (París, Nîmes, Pau), Holanda (l'Haia i Àmsterdam), Itàlia (Milà, Perusa), U.S.A. (New York) i en exposicions col·lectives tant a Europa com en el continent americà.

Pintors Catalans (Albert Ràfols-Casamada)

Barcelona, 2 de febrer de 1923 – Barcelona, 17 de desembre de 2009. Fou un poeta i pintor català. Ha sigut un dels artistes catalans contemporanis més significatius i polifacètics. Va iniciar-se en el dibuix i la pintura amb el guiatge del seu pare, Albert Ràfols Cullerés. Després d'uns anys d'estudis d'arquitectura, va optar per la pintura i va exposar per primer cop a Barcelona el 1946 amb el grup Els Vuit. El 1950 va obtenir una beca del govern francès i es va traslladar a París, on va residir fins al 1954. De retorn a Barcelona, aviat va començar una intensa activitat expositiva i el 1961 va fer la seva primera exposició al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1960 – 1963).

Amb una llarga trajectòria pictòrica i literària, i una extensa i reconeguda obra artística, Ràfols-Casamada va tenir l'habilitat d'integrar el millor d'Henri Matisse i de l'expressionisme abstracte americà en una recerca cromàtica de gran coherència. Si bé la seva carrera artística va començar en el terreny de la figuració, amb els anys va evolucionar cap a l'abstracció amb un pes important del color i l'ús d'estructures geomètriques. A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, va fer els seus primers collages i va optar per una nova austeritat cromàtica amb predomini dels blancs. Als anys vuitanta, ja en plena maduresa creativa, va tornar a incorporar l'ús de signes amb un fort component simbòlic i estètic, i va reforçar el protagonisme del color.

L'any 1978 va ser guardonat amb el Premi FAD (Foment de les Arts Decoratives a Barcelona). Va formar part del Patronat de la Fundació Joan Miró de Barcelona des de 1980, fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya i va donar la conferència “L’ensenyament del color” a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al 2003 se li va concedir el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Així mateix el 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d'Honor del govern francès.

Pintors Catalans (Isabel Pons i Iranzo)

Barcelona, 28 de gener de 1912 - Rio de Janeiro (Brasil), 3 de juny de 2002. Va ser una dissenyadora, il·lustradora, pintora i professora catalano-brasilera.
Va cursar cursos de pintura i dibuix a l'Escola de Belles Arts de Barcelona del 1925 al 1930. Durant el mateix període, va estudiar a l'Escola Industrial de Sabadell, amb Joan Vila i Cinca i Antoni Vila i Arrufat, entre d'altres. Entre 1930 i 1940 va treballar a l’estudi del pintor Carlos Vazquez i al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

L'any 1931 va participar en el concurs de pintura Montserrat vist pels pintors catalans organitzat pel Cercle Artístic de Sant Lluc. Les obres dels artistes que hi concorregueren es van exposar al Palau de les Arts Decoratives de Barcelona entre el desembre de 1931 i el febrer de 1932.
Al voltant de 1935, realitzà il·lustracions per a llibres del poeta Federico García Lorca. El 1945 es va traslladar a Rio de Janeiro i el 1957 va ensenyar gravat a l'Escola d'Arts Visuals del Parque Lage (EAV / Parque Lage). Va naturalitzar-se brasilera el 1958 i va estudiar amb Rossini Pérez i Johnny Friedlaender a l'Estudi de Gravat del Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro (MAM / RJ), el 1959.
Relacionada amb les entitats artístiques del país, s’integrà a la Comissió Nacional de Belles Arts (1964-67) i participà en exposicions com la Biennal de São Paulo, en la qual aconseguí el premi de gravat, el 1961.

Després de catorze anys de no exposar a sales catalanes, el 1975 presentà una important mostra a Barcelona. Té obra representada a diversos museus de Rio de Janeiro, al de la Universitat de São Paulo i a diversos museus de ciutats d’arreu del món, com Nova York, Cleveland, La Paz i Madrid, entre d’altres.
A Catalunya, conserven obra d'Isabel Pons i Iranzo el Museu de Montserrat i el Museu d'Història de la Ciutat de Girona

Pintors Catalans (Francesc Poch i Romeu)

Barcelona, 7 d'agost de 1935 - Teià (Barcelona), 9 de gener de 2008. Fou un pintor paisatgista català.
Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis Escola de la Llotja, al Cercle Artístic de Sant Lluc, així com a l'Institut del Teatre, on estudià escenografia. Deixeble de Vicent Ferrer i Guasch i Mestres Cabanes entre d'altres, fou també marit de la reconeguda pintora catalana Josefina Ripoll, i pare de la també pintora Pepa Poch
Presenta les seves obres dins el marc del post-impressionisme català on predominen els temes de mar i els relacionats amb l'illa de Menorca, on s'instal·là el 1964. Els seus quadres interpreten el silenci del camp i el misteri de la llum amb una sensibilitat especial, pinzellada segura i detall meticulós

lunes, 25 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Mont-ral)

És l'església parroquial de Mont-ral (Alt Camp) sota l'advocació de sant Pere ad Vincula. L'edifici d'origen romànic està protegit com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Mont-Ral està situada a la part més elevada del nucli. El conjunt actual presenta elements constructius pertanyents a diverses èpoques. S'inicià el segle XII. És d'una sola nau amb volta de canó, absis semicircular i diverses capelles posterior, una de les quals amb volta de creueria gòtica. La coberta és de teula a dues vessants. La porta d'accés, situada a la façana sud, és d'arc de mig punt adovellat, amb tres arquivoltes en degradació. A la façana nord, al costat de l'absis, s'eleva un campanar de dos cossos, el primer quadrat i el segon vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt. Té coberta piramidal. Dos grans contraforts consoliden, a la façana sud, l'estructura de l'edifici. L'obra és feta de carreus ben escairats.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel del Pla de Manlleu)

És un monument protegit com a bé cultural d'interès local del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp). De l'antiga capella de Sant Miquel només es conserven l'absis i els murs. Per les restes que es conserven es pot veure la seva planta rectangular dividida transversalment en dos cossos per un arc apuntat de 19 dovelles de pedra. La porta d'accés, de mig punt, es troba a la façana, tot i que originàriament s'obria en un mur lateral. De la volta de canó, esfondrada en gran part, se'n conserva l'encaix amb l'absis de planta semicircular, que manté la seva teulada primitiva. L'obra és de pedra.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Miquel d'Alcover)

És un monument del municipi d'Alcover protegit com a bé cultural d'interès local. L'església està situada a l'interior del cementiri d'Alcover. És de planta rectangular, amb coberta a dues vessants. Té porta d'accés lateral d'arc de mig punt amb dovelles de pedra. A l'interior es poden veure cinc arcs apuntats i un sisè d'amagat en el mur de tancament
De la part de l'antiga església que va quedar com a cementiri, se'n conserven els murs i la primera porta, d'arc de mig punt. A la part superior d'aquesta es troba la imatge de Sant Miquel. Encara resta en peu la paret de la façana frontal, amb una obertura atrompetada. Aquesta part forma un petit recinte amb nínxols integrats als murs de l'església

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mateu de Miramar)

És una església protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Figuerola del Camp (Alt Camp). Església romànica d'una nau, amb sagristia sobresortint a la banda exterior esquerra. Té porta d'accés lateral, d'arc de mig punt amb dovelles de pedra, que presenta una senzilla decoració geomètrica tallada en la pedra de la dovella central, l'arquivolta i les impostes. Damunt la porta hi ha un espadat. L'església té un cimbori vuitavat. La coberta és a dues vessants, de teula. La construcció és de pedra, amb arrebossat. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Valls)

És una església romànica del municipi de Valls (Alt Camp) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Capella de petites dimensions, característica de les ermites de muntanya. Actualment es troba entre mitgeres, en haver-se-li afegit amb posterioritat dues edificacions a banda i banda. La porta és d'arc de mig punt i té al damunt un petit rosetó. La coberta és a dues vessants. A la façana es poden apreciar vestigis d'una mostra decorativa que indiquen que en altres temps havia estat pintada. L'interior es troba totalment modificat

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Selmella)

És una antiga església del despoblat de Selmella situat al nord del municipi del Pont d'Armentera (Alt Camp). Està protegida com a bé cultural d'interès local.
El 2009 encara era en un estat ruïnós, en part per l'abandó del nucli i en part per l'espoli a què s'ha vist sotmesa. Tanmateix, conserva encara la porta d'accés, d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, i la volta, parcialment ensorrada.
També s'hi poden observar elements que, malgrat les transformacions experimentades al llarg del temps, mostren característiques romàniques de transició al gòtic i plenament gòtiques (arcs apuntats). La coberta exterior és de teula, a un vessant

Pintors Catalans (Enriqueta Pascual Benigani)

¿?, 1905 - Barcelona, 1969. Fou una pintora i lacadora catalana, també coneguda com a Enriqueta P. Benigani o Enriqueta Benigani. Germana del dibuixant Alfred Pascual Benigani.

Personatge clau de l’ambient artístic barcelonès dels anys 30, és coneguda com a col·laboradora, en l’art de l’urushi, del xilògraf Lluís Bracons i Sunyer, que va ser el seu company sentimental durant uns anys. A Lluís Bracons se’l considera l’introductor d’aquesta tècnica a Catalunya des que va començar a ensenyar-la a l’Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona el 1921. Es pot dir, tanmateix, que Enriqueta P. Benigani fou més que una mera col·laboradora de Bracons. Dos fets ho avalen: el primer és haver presentat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 com a obra pròpia un paravent, El mercat de Calaf, que sempre ha estat adjudicat a ell; ara bé, en aquell moment, cap dels alumnes de Bracons ni Xavier Nogués ni ningú va denunciar-la: en conseqüència, tothom devia admetre la seva autoria. El segon fet és que, després de la separació, només ella va continuar dedicant-se a les laques, mentre Bracons, amb la seva nova companya gravadora, es dedicà exclusivament al gravat

El seu pis del carrer Brusi de Barcelona, una planta baixa amb jardí, estava ple de quadres, estàtues i objectes de tota mena: guardava tot allò que li podia suggerir o recordar quelcom. A la casa impartia classes de laca japonesa i era lloc d’encontre, de festes, d’exposicions, d’actuacions teatrals, de concerts... S'hi reunien les principals personalitats artístiques de l’època. Sempre digué que havia aconseguit 3 medalles d’or: el 1923 a l’exposició del moble; el 1925 al Saló de les Arts Decoratives de París, amb el Sant Jordi, obra que havien fet possiblement els dos, però que només signava ell com a únic creador; i, el 1929, a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb El mercat de Calaf. Amb les laques, E. Benigani revestia cigarreres, vasos, copes de metall, plaques, paravents, plafons, etc. i també mobles i joies. Hi va fer tots els objectes possibles. A més del nacre i de l’argent incorporava a les laques la coquille d’oeuf d’uns ocells marins amb les quals aconseguia el blanc. Antílops, dianes caçadores, palmeres, ocells, peixos, flors, figures estilitzades, motius geomètrics i cubistes formen la seva iconografia. Aplicava la laca sobre motius moderns, perquè pensava que els motius orientals no pertanyien a la nostra cultura. Els anys 30 foren els seus anys daurats, els anys de l’Art Déco, després de la separació de Bracons, el 1928. L'any 1934 va exposar laques a les Galeries Syra de Barcelona i va conèixer a la titellaire Teresa Riera i Llisas, que seria deixebla seva i amb qui mantindria una bona amistat. Consta, també, que va col·laborar amb el cartellista Francesc d'Assís Galí, que va fer algun dels dissenys dels seus plafons de laca.

En els 40 s’inicià la seva decadència a causa d'una sèrie de fets com la pèrdua d’importància de les laques entre els rics, els problemes amb la importació de matèries primeres del Japó derivats de la 2GM, l’exili de Cambó, el qual sempre la va protegir...

Els anys 50 i 60 van ser de penúria econòmica. L’ajudaven els amics, però acabà en la misèria. De vegades s’atansava a l’Escola Massana amb algunes obres per veure si algú les comprava. Va participar en l'Exposició d’Art Japonès d’aquesta escola el 1961 amb petites peces i El mercat de Calaf. Possiblement li van mancar coneixements artístics, de composició, de dibuix, però dominà la tècnica de l’urushi com ningú. Un dia de 1969 la van trobar morta en el seu jardí. L'endemà, els veïns van veure com un camió s’emportava tots els seus béns, ningú sap on van anar a parar. Gràcies a les fotografies del seu estudi que un veí féu el 1962 i a les de Miquel Galmes del 1964, podem saber quins objectes de valor guardava. La notícia d’aquesta misteriosa desaparició es publicà al Diario de Barcelona el 28 de gener de 1971. Després el nom d’Enriqueta Pascual Benigani caigué novament en l’oblit.

Pintors Catalans (Salvador Ortiga Torres)

Barcelona, 1911 - A Guarda, 24 de març de 1939. Fou un artista català. Va treballar com a pintor, dibuixant, així com a decorador, publicista, cartellista i dissenyador gràfic. El 1931 rebé la medalla de plata del concurs de paisatge Josep Masriera. Fill de Salvador Ortiga i María Torres, ben aviat es va interessar per les avantguardes. Un dels seus grans projectes fou mostrar la seva obra a les classes treballadores i als camperols. Va treballar als Estudis Orphea col·laborant en la realització de decorats cinematogràfics, juntament amb Ramon Martí, Àngel Gimeno i Gil i Antoni Clavé. Va morir solter als 28 anys de tuberculosi, el 24 de març de 1939 al camp de concentració de Camposancos, al municipi d'A Guarda, Pontevedra, que estava sota control de l'exèrcit franquista.

Pintors Catalans (Joan Orihuel i Barta)

Barcelona, 1907 - Buenos Aires (Argentina), 1992. Fou un pintor i il·lustrador català. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i fou deixeble de Mares, Tenas i Clarasó. Al principi de la seva trajectòria, però, es guanyava la vida pintant parets per l'empresa Pujadas i Llobec. Durant la Guerra Civil abandonà Barcelona i va marxar primer a Lloret de Mar, on fou professor d'art i es casà amb Consol Fors amb qui va tenir tres fills.

Entre el 1938 i el 1950 va viure a Girona, on treballà en el servei de propaganda de la Generalitat convertint-se en el pintor oficial de la ciutat de posguerra. Entre el 1939 i el 1950 va fer una desena d'exposicions a Girona en inderets relacionats amb la burgesia local i entitats com la clínica L'Esperança, el Col·legi Oficial de Farmacèutics i la Cambra de Comerç. Com a il·lustrador d'El Pirineo, va desenvolupar tota la simbologia del nou Estat amb un to bèl·lic que també es troba als cartells publicitaris de les Fires i Festes de Sant Narcís dels anys 1943, 1944 i 1950.
En l'etapa de reconstrucció d'esglésies, la seva relació amb el Bisbat de Girona el portà a fer tres pintures murals religioses de l'església de Sant Vicenç de Canet d'Adri.
La seva escola d'art va ser l'empremta més important que va deixar i el punt de partida per a artistes com Ramon Maria Carrera i Savall, Emília Xargay i Pagès, Francesc Torres i Monsó, Enric Marquès i Ribalta, Caselles i Montserrat Llonch Gimbernat. Va traslladar-se a la capital de l'Argentina el 1950 temptat per Joaquim Pla i Dalmau on es casà amb Matilde Rosa Manzullo i visqué els últims dies de la seva vida

Pintors Catalans (Antoni Ollé Pinell)

Barcelona 1897 - 1981. Va ser un gravador, pintor i fotògraf català. Arrelat familiarment a Balaguer, va entrar en el món de les arts del llibre de la mà del bibliòfil i editor Ramon Miquel i Planas. La seva tasca professional més constant va ser la de fotògraf de galeria, però la seva activitat artística més destacada va ser la de xilògraf, encara que practicà altres tècniques de gravat i la pintura a l'oli, art en el qual se centrà en un paisatgisme proper al de la Generació de 1917.

Com a xilògraf s'inicià el 1922 i va fer quantitat d'ex-libris, nadales, estampes, però sobretot destaquen les il·lustracions de llibres. Sobresurt una edició de L'Atlàntida de Verdaguer (1946), i veritables prodigis tècnics de xilografies en diverses tintes com L'ingenu amor de Carles Riba (1948) o Primer viaje de Colón según su diario de a bordo (1944), on el frontis és una de les estampes xilogràfiques més complexes de la història del gravat, ja que té tretze superposicions de colors a la "planxa perduda". És ben representat en els fons de la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Comarcal del Baix Penedès, al Vendrell, on tenia casa al barri marítim de Sant Salvador.

Fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que va ser actiu secretari general (1954-56 i 1963-69), i hi publicà el catàleg dels dibuixos de Lluís Rigalt existents en aquella institució.

jueves, 21 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Valldecerves)

És una església del municipi de Querol (Alt Camp) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba integrada dins el conjunt de la masia de Valldecerves. Es tracta d'una petita església de planta rectangular, una sola nau i capçalera d'absis semicircular, de la mateixa amplada, amb decoració d'arcs llombards i tres finestres de doble esqueixada. Es cobreix amb teulada a un vessant. L'accés es realitza per una porta situada a la façana sud que actualment no és visible a causa de la integració de l'edifici en la masia.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume d'Esblada)

És una obra del municipi de Querol (Alt Camp) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església de Sant Jaume centra el nucli d'Esblada. És de planta rectangular, amb una única nau, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. L'interior es cobreix amb volta de canó i creueria, i es troba arrebossat i pintat. El cor és situat als peus. La porta d'entrada està situada a la façana sud. S'hi accedeix mitjançant una escala de vuit graons. Té arc de mig punt, format per dovelles de pedra. A la part superior hi ha un rellotge de sol. El conjunt es completa amb un campanar de planta quadrada, que té obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló. La construcció original és d'època romànica. Al llarg dels anys, l'església ha experimentat diverses modificacions (el campanar és posterior). Segurament la data del 1914 que apareix al rellotge de sol de la façana principal correspon a obres de restauració. L'església depèn de la de Querol
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Farena)

És una església del llogaret de Farena, al municipi de Mont-ral (l'Alt Camp) protegida com a bé cultural d'interès local. 'església de Sant Andreu està situada al punt més alt de Farena. Consta d'una sola nau amb volta de canó, capçalera plana, diverses capelles, i coberta de teula a dues vessants. La porta d'accés està situada en una façana lateral És d'arc de mig punt amb dovelles de pedra. Als peus de la nau s'eleva el campanar de paret, amb dues obertures d'arc de mig punt i acabament triangular d'època posterior.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de les Destres)

És una església del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església de planta rectangular d'una única nau, amb una petita sagristia de planta quadrada adossada al mur lateral dret. Té volta de canó en l'interior i teulada a dues vessants en l'exterior. A la façana es troba la porta d'accés d'arc de mig punt i una petita obertura circular en la part superior, únic punt d'il·luminació de l'església. Un petit espadat s'aixeca en el vèrtex de la façana. L'obra, de pedra, està arrebossada i pintada.

Esglésies romaniques de Catalunya (Monestir de Santes Creus)

O Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus és una de les joies de l'art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d'Aiguamúrcia (l'Alt Camp). Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica
La planta de l'edifici és de creu llatina, amb tres naus i un total de cinc capelles abacials.
La façana es va començar al darrer terç del segle xii i està composta per una portalada d'arc de mig punt i al seu damunt un gran vitrall gòtic amb traceria emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos petits capitells que coronen els fusts, i que limiten la resta de l'obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis. Mostra reminiscències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions molt petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d'un miniaturista i sorprèn que l'artista no tingués en compte que serien impossibles d'apreciar des del pla de la basílica. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el 1300.
A la façana de llevant s'hi trobava el cementiri monacal, en l'angle que formen les parets de la infermeria, construïda l'any 1636, i la capçalera de l'església. Destaca poderosament la rosassa monumental que s'obre al mur est de l'absis central. D'estil romànic, s'organitza a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells i fust hexagonal, que s'enllacen entre elles amb parelles d'arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells. Segons Vives i Miret es va construir entre 1193 i 1211. L'absis també era il·luminat per tres finestres allargades d'arc de mig punt que actualment estan tapiades. La façana està coronada per merlets amb espitlleres, propis de l'emmurallament del segle xiv.

Pel que fa a l'interior de l'església, destaca el retaule de l'altar major, d'època barroca (1646), obra de Josep Tremulles. Aquest altar, que va substituir l'anterior gòtic de Guerau Gener i Lluís Borrassà de 1410.
Jaume II deixa una forta empremta en l'aspecte actual del monestir, ja que manà habilitar-lo per rebre les despulles del seu pare. El mestre Bartomeu de Girona és l'arquitecte principal, destaca el treball escultòric del mausoleu i respecte a les pintures policromes hi ha constància que hi va treballar el pintor Andreu de la Torre.


Pintors Catalans (Josep Obiols i Palau)

Barcelona, 1894 - Barcelona, 1967. Va ésser un pintor, dibuixant i gravador considerat "l'artista més representatiu de la cultura noucentista" Començà els seus estudis a l'escola pública de la vila de Sarrià on també estudiava J.V. Foix de qui, per aquesta raó, esdevindrà amic d'infància. Als quinze anys entrà a estudiar a l'Escola de Decoració de Joaquim Torres i Garcia. Aquest pintor fou el seu mestre especialment pel que fa a la pintura mural i la xilografia, tècnica de la qual fou un dels capdavanters.

El 1915 va fer un gravat, que representa una noia ajupida davant d'un arbre donant menjar a unes orenetes, per a la portada de la publicació La Revista a partir del seu número 7, el primer de 1916, i successius. El gravat també fou adoptat com a segell de l'editora tant per a "La Revista" com per a totes les seves publicacions. Obra seva aparegué en diversos números quinzenals de la publicació durant el 1917 i també en els almanacs especials de 1918 i de 1919.
El 1917 l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana publicà cinc llibrets d'escriptura vertical amb il·lustracions d'Obiols adaptades per als infants. També apareixen, a partir de 1919, dibuixos seus en llibres de contes de l'editorial Muntañola, l'editorial Catalana i l'editorial Políglota.

Va mantenir amistat amb els escriptors J.V.Foix i Joan Salvat-Papasseit. Aquest va fer una crònica el 1917 sobre el Cartipàs Català publicada a la revista Vell i Nou, on Salvat destacava el poder didàctic dels dibuixos d'Obiols. El 1921 li va dedicar el poema Res no és mesquí. El 1922 el poeta va citar Obiols i el popular cartell Ja sou de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana? a Bitllet de quinze. El 1923 el pintor va il·lustrar "un frontispici a la trepa" al llibre El poema de La rosa als llavis decorant, també a mà, la coberta del llibre.

Entre el 1920 i el 1922 viatjà a Itàlia amb els seus amics Carles Riba i Clementina Arderiu, d'on tornarà impressionat pels muralistes del tres-cents i del quatre-cents. Per al seu mestre, Torres i Garcia, l'art italià del renaixement era el model d'art sobri i mesurat que buscava, que és una de les bases del noucentisme, juntament amb la mediterrànització de l'art.

El 1922 creà un cartell que ha esdevingut l'obra més coneguda de l'artista i una de les imatges més emblemàtiques del noucentisme. El cartell mostra un nen que porta una carpeta sota el braç i una cartera a l'esquena i pregunta: "Ja sou de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana?".
A Barcelona conreà la pintura mural i la de cavallet, amb paisatges, natures mortes i temes infantils.
Durant la dictadura de Primo de Rivera pintà el vestíbul de l'edifici de Correus, participà en l'Exposició Internacional de 1929 pintant uns interiors del Palau Nacional de Montjuïc i féu els maniquins de moda per a infants d'El Dique Flotante. Fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, dins del qual va fundar, amb altres joves socis la secció Agrupació Courbet.

Professor de l'Institut Escola de Sarrià fins al 1939, féu nombroses il·lustracions per a llibres i revistes, com La Revista, Jordi, el Cartipàs Català i el Sil·labari Català on es mostra la seva vàlua com a gravador. Durant la Guerra Civil espanyola, dissenyà paper moneda per a la Conselleria de Finances de la Generalitat de Catalunya, departament pel que va fer també uns importants murals al·legòrics, ara a la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Els temes dels bitllets són clarament noucentistes i pretenen mostrar una Catalunya cívica i mediterrània. El 1937 el Comissariat de Propaganda de la Generalitat edità en quatre llengües "L'Auca del noi català antifeixista i humà" amb dibuixos a ploma acolorits que serví com a instrument de propaganda a l'estranger.

En la postguerra, el 1943, inicia una vasta labor mural en diverses dependències del monestir de Montserrat per encàrrec de l'abat Aureli M. Escarré. Treballs que es perllongaran fins al 1951. Hi destaquen els frescos de la sagristia, el refetor, el cambril de la Mare de Déu i la sala abacial. Montserrat, en aquells moments, era un símbol de catalanitat que es mantenia malgrat la dictadura.
També treballà a Parets (1947), a la Bonanova (1951), al Castell del Remei (1953-1954), a Vilassar de Mar (1953) on realitzà l'altar de la Puríssima de l'església parroquial, a Sant Joan de les Abadesses (1954), a Tortosa (1957), a la catedral de Lleida (1959) o a la catedral de Solsona (1956-1964). L'any 1961 va fer els murals de la Sala del Bon Govern de la Casa de la Ciutat de Barcelona, sorprenents per l'academicisme de les seves pintures. El 1962 fou elegit acadèmic de Belles Arts.
Algunes planxes de coure dels seus gravats es troben al fons personal de Josep Obiols, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, i d'altres al Gabinet de les Arts Gràfiques del Disseny Hub Barcelona

Pintors Catalans (Josep Navarro i Vives)

Los Sarrasins (França), 1931. És un pintor català pertanyent a la generació dels 50. Va treballar dins de l'informalisme matèric, va explorar en el camp de l'abstracció geomètrica i el cinetisme formant part del grup de treball MENTE. Anys més tard va tornar al món de la figuració. Durant els últims, la creació de Josep Navarro continua gravitant entre l'abstracció i la figuració.

Als quatre anys es va traslladar amb la seva família a Barcelona i molt aviat comença a dibuixar i desenvolupar una vocació que determinarà la seva vida. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona a mitjan dècada dels anys 1940. Més tard completarà la seva formació acadèmica a París i Londres, fet que li va proporcionar el contacte amb els moviments d'avantguarda de postguerra. El 1963, Josep Navarro torna a Barcelona i entra en contacte amb l'Escola de Barcelona, amb Antoni Tàpies i Puig al capdavant. En aquesta època, Josep Navarro inicia la seva etapa informalista. El 1970 s'incorpora als camps de treball del grup MENTE (Mostra Espanyola de Noves Tendències Estètiques) impulsat principalment per Daniel Giralt-Miracle i Joan Mas i Ramon. El 1978, després d'un període d'inactivitat creativa per motius de salut, Josep Navarro torna a la investigació dins d'una volta al llenguatge figuratiu. Entre la dècada dels vuitanta i fins a final dels anys noranta, els viatges de Josep Navarro per Amèrica del Nord i Mèxic influeixen en la seva obra. Des de 1998 i fins a l'actualitat, el treball de Josep Navarro torna de mica en mica a una simplificació compositiva i cromàtica arribant a l'essència de les seves representacions, al límit de l'art abstracte. A aquesta etapa corresponen seves atmosferes pintades.

Pintors Catalans (Lluís Mercadé)

Barcelona, 1898 - Barcelona, 1959. Fou un pintor català. Format a París i Munic, exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona (1925) i col·lectivament a Les Arts i els Artistes. Conreà la figura, amb un concepte plàcid i estructural de filiació noucentista. Va exposar principalment a galeries de Barcelona.

Pintors Catalans (Josep Maria Martínez Lozano)

Barcelona, 29 de març de 1923 – Llançà (Girona), (Alt Empordà), 7 de juny de 2006. Fou un pintor i aquarel·lista català especialitzat en els paisatges i les marines. S'inicià en el món de la pintura de ben jove, quan de seguida es va sentir atret i encuriosit per aquesta faceta de l'art. Format a Llotja, fou deixeble de Ramon Sanvisens i Joaquim Terruella.
Fou a Figueres, l'any 1946, on coneixeria el mestre Ramon Reig, que fou qui l'inicià en l'aquarel·la i li encomanà la passió per aquesta disciplina artística. Exposà per primera vegada el 1951 a la Sala Gaspar de Barcelona i, posteriorment, ho féu també a Itàlia, França, Anglaterra i Bèlgica.
Entre 1955 i 1957 s'establí a Montblanc (Conca de Barberà) on deixà una ingent quantitat de pintura paisatgística de la vila ducal i de la comarca. En aquesta etapa el seu estudi, "el Cau", fou lloc de trobada i reunió de tots els artistes que els estius acudien a pintar per a les Biennals d'Art de Montblanc. Poc abans que acabés el sojorn montblanquí, pintà per al local social del "Casal Montblanquí" un conjunt notable d'olis per decorar la sala del café, activitat que no acabà massa bé la qual cosa motivà que el pintor, disgustat, marxés de Montblanc. L'any 1981, el Museu Arxiu de Montblanc i el Centre d'Estudis de la Conca de Barberà aconseguiren la reconciliació i el pintor retornà a Montblanc, moment en què el Casal Montblanquí li reté un homenatge. L'any 2000 l'ajuntament de Montblanc el declarà Fill Adoptiu. El 1975 rebé el Premio Nacional de Acuarela. Més endavant, l'any 1989, amb la donació d'un centenar d'aquarel·les, en gran part seves, crea a Llançà el Museu de l'Aquarel·la. Terrassa, Montblanc i Llançà són tres poblacions on Martínez Lozano establirà els seus estudis i tindran una gran importància en la seva trajectòria personal i artística. Al llarg de la seva carrera, fou guardonat amb molts premis i distincions, entre els quals cal destacar el seu nomenament com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2004) o com a president honorari de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya.
El gener del 2006, l'Ajuntament de Terrassa el nomenà fill adoptiu de la ciutat en una cerimònia que, sense saber-ho, seria l'últim acte al qual assistiria. El 7 de juny de 2006 va morir a causa d'una malaltia a la seva casa de Llançà, acompanyat per la família.

sábado, 16 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Catedral de la Seu d'Urgell)

És un temple catòlic dedicat a Santa Maria situat a la Seu d'Urgell (Alt Urgell), seu catedralícia del Bisbat d'Urgell i principal temple de la diòcesi. És l'única catedral íntegrament romànica de Catalunya, considerada un exemplar únic dins el romànic català per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana i la galeria oberta de la capçalera
El temple data del segle xii i està presidit per la Mare de Déu d'Urgell, patrona de la ciutat. Aquesta talla policromada del segle xiii, situada dins l'absidiola de l'altar major, és d'estil romànic i va ser restaurada el 1922. Sovint és anomenada Mare de Déu d'Andorra, segons la tradició havia estat amagada a Andorra durant la invasió sarraïna

Cal esmentar que la ciutat de la Seu d'Urgell pren precisament aquest nom pel fet d'ésser la seu episcopal del Bisbat d'Urgell i acollir-ne la catedral. Aquesta és la quarta catedral construïda a la diòcesi i la tercera erigida al mateix emplaçament, tot i que la primera de les tres ja fou erigida a la plana on al voltant nasqué un nou barri anomenat en llatí vicus Sedes Urgelli, és a dir barri de la Seu d'Urgell, entenent seu com a càtedra o tron d'un bisbe que exerceix una jurisdicció, església catedral i capital d'una diòcesi



Esglésies romaniques de Catalunya (Catedral de Girona)

Es la seu catedralícia del Bisbat de Girona i el major temple cristià del bisbat i de la província homònima. Els bisbes de la diòcesi de Girona són documentats genèricament l'any 516. Segons alguns documents del segle vii el seu culte era equiparable a les diòcesis de Toledo i Sevilla. Durant l'ocupació musulmana entre els anys 715 i 785 va ser transformada en mesquita. La seva major particularitat és que té la nau gòtica més ampla del món, de 22,98 metres, que és alhora la nau més ampla de qualsevol estil llevat de la de basílica de Sant Pere del Vaticà, que fa vint-i-cinc metres. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà de Gerunda, assentament d'època romana del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça de la catedral.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia i Santa Júlia d'Elna)

Es troba a la ciutat d'Elna, en el municipi del mateix nom, a la comarca del Rosselló, (Catalunya Nord). Romànica dels segles XI - XIII amb elements gòtics, va ser la seu del bisbat d'Elna fins que aquest va passar a ser Bisbat de Carcassona el 1801, després de la Revolució Francesa, per recuperar el 1817 el Bisbat d'Elna-Perpinyà, passant a ser-ne seu principal la catedral de Sant Joan de Perpinyà. Té planta basilical de tres naus i tres absis a l'extrem oriental. La nau central es cobreix amb volta de canó (d'uns 8 metres d'amplària) i les laterals amb quart d'esfera, si bé originalment es cobria amb bigues de fusta. Els pilars que sostenen i separen les naus responen a tipus diferents. Alguns, del segle XI, són cruciformes amb semicolumnes adossades.
Exteriorment, l'absis major és reforçat per dos contraforts i amb una sèrie d'arcs cecs i lesenes. A la part baixa de l'absis sobresurt una absidiola reforçada també per contraforts i que correspon a una cripta actualment cegada. Al voltant dels absis hi ha els murs que havien de formar l'arrencada de la capçalera gòtica inacacabada del segle XIV, que només arriben a uns tres metres d'altura.

La façana principal, als peus de l'església, presenta una portalada amb d'arc de mig punt sense decoració. La part baixa de la façana presenta un aparell de còdols. en alguns llocs disposats a espiga i en d'altres més irregularment; més amunt canvien a carreus ben tallats combinats amb arcuacions llombardes amb arquivoltes planes de basalt negre
El campanar se situa a l'angle sud-oest, sobre la façana principal, i és de planta quadrada i massís, de quatre pisos d'alçària. A cada pis hi ha quatre arcs a cada façana, que són tots cecs excepte els dos arcs centrals als dos pisos superiors. Els arcs del primer pis duen arquivoltes de basalt negre. A l'altra banda de la façana hi ha un campanar més petit de còdols i maons que es considera del segle xiv i que es relaciona amb les fortificacions de la catedral, igual que els merlets que coronen la façana principal. Al llarg del costat sud de l'església s'hi van afegir capelles d'estil gòtic entre els segles XIII i XV, i s'hi va obrir una nova porta

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de Terrassa)

És un edifici religiós situat a la plaça Vella de Terrassa i dedicat al Sant Esperit. L'any 2004 el Vaticà va crear el nou bisbat de Terrassa, com a segregació del bisbat de Barcelona, i va decidir fer servir la basílica del Sant Esperit com a nova catedral. D'aquesta manera es recuperà l'antic bisbat d'Ègara que ja havia existit entre els segles V i viii, en què fou dissolt, potser, arran de la invasió sarraïna (i trobar-se en zona fronterera), i que tenia com a seu el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere; precisament la parròquia de Sant Pere fou traslladada al Sant Esperit quan es va aixecar la nova basílica, entre els segles XVI i XVII. 

 

Pintors Catalans (Soledad Martínez García)

Barcelona, 1901-1996. Fou una pintora catalana. Es va formar a Barcelona i a París, de la mà d'André Lhote i Othon Friesz, ciutat on va néixer la seva passió per Cézanne.
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff, entre les quals hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos i Laura Albéniz, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Amb Sacharoff va passar un estiu a Eivissa l'any 1934. Igualment, a Barcelona va establir amistat amb els pintors Willy Roempier, Miquel Villà, Otto Lloyd (marit l'Olga Sacharoff), Pedro Flores, Paul Gauguin (nét del conegut Paul Gauguin), Sebastià Gasch, Enric Climent, Angel F. de Soto i Esteban Vicente.

La seva activitat expositiva està documentada sobretot als anys trenta a Barcelona. L'any 1930 va presentar a les Galeries Laietanes una exposició individual i, més endavant, ho faria també a les Galeries Syra en tres ocasions, dues l'any 1932 i una el 1935. Igualment, va formar part de diferents exposicions col·lectives, com L'exposició col·lectiva de pintura i escultura Nadal-Reis 1931-1932 que va organitzar la Sala Badrinas, o l'exposició inaugural de la temporada de les Galeries Syra el mateix 1932. En dues ocasions, com a mínim, va participar en l'Exposició de Primavera que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art al Palau Nacional de Montjuïc. L'any 1932 hi va presentar un oli titulat Noia i el 1935 s'hi van poder veure tres obres: Figura, Flors i Paisatge.
A causa de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París Mèxic, on va conèixer el pintor murcià Ramón Gaya i el segovià Eduardo Vicente, que van influir en la seva obra posterior. Sembla que va ser un membre molt actiu entre el grup d'intel·lectuals i artistes espanyols exiliats a aquest país, com els poetes Luis Cernuda, Juan Gil-Albert, José Bergamin, Tomás Segovia i el compositor, escriptor i pintor Salvador Moreno. L'any 1990 la Galeria Foga2 de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica i el 2008 ho va fer el Museo Ramón Gaya de Múrcia.

Pintors Catalans (Josep Martinell i Bruguera)

Palafrugell (Girona), 14 d'octubre de 1912 – 12 de març de 2001. Fou un planià i pintor autodidacte palafrugellenc. Pintor de parets als seus inicis des dels catorze anys, va continuar l'ofici familiar de pintor decoratiu i és considerat un autodidacte, ja que no va poder rebre classes d'art. Al llarg de la seva trajectòria destaca la decoració pictòrica, el dibuix amb estil propi i peces artístiques amb variada presentació. També va pintar rètols i mobles per a antiquaris. Els hiverns de 1942 i 1943 va treballar de pintor-decorador a un taller artístic de Barcelona i va viatjar durant un temps a París i Brussel·les. El 1946 va col·laborar amb el pintor Guillem Soler en la realització dels morals dels altars i capelles de l'església de Sant Martí de Palafrugell

A l'acabar la Guerra Civil Espanyola, va escriure per a la publicació gironina El Pirineo (1940 – 1941) i els anys 1972 i 1973 va ser cronista de la revista de publicació setmanal Destino. Entre 1968 i 1995 va col·laborar de la Revista de Palafrugell amb les seves il·lustracions i escrits, sota els epígrafs «Quadern groc» i «La memòria trossejada». També va escriure articles per la Revista de Girona, Fruita del Temps, Clarisme i La Vanguardia. El 1980 va liderar un grup d'intel·lectuals en la creació d'una nova revista local creada, però la iniciativa no va prosperar i Palafrugell es va quedar sense revista durant tot el període de la Transició democràtica espanyola. També es troben obres seves a la publicació suïssa Gazette de Lausanne i en plafons d'entitats tant de Palafrugell com de Madrid o Alexandria (EUA).
Placa del primer punt de la Ruta Josep Pla a la Fundació Josep Pla amb un dibuix de Josep Martinell

Martinell conegué Josep Pla i Casadevall al restaurant Cal Tinyoi a finals de la dècada del 1940 i iniciaren la seva relació arran la seva participació artística l'edició de bibliòfil Peix fregit (1954), juntament amb Lluís Medir i Jofra. Posteriorment també va il·lustrar llibres com la recopilació musical de Ricard Viladesau Quadern d'havaneres (1985) o l'obra Pascualín y el extraño bosque de hayas (1991) de la pedagoga Teresa Juvé. Progressivament es va anar forjant una estreta amistat amb l'escriptor, fins al punt de ser-ne confident; era una «amistat de poble», segons definí Martinell. A finals del segle XX va deixar constància de la seva amistat i admiració a Josep Pla amb la publicació dels llibres Josep Pla vist de prop (1972), Josep Pla vist per un amic de Palafrugell (1996) i Escrits d'ahir (1999). Va ser nomenat pel mateix Pla patró de la Fundació privada Biblioteca Josep Pla per tal d'assessorar la institució i participar en la posada en marxa de diversos projectes com ara de la Ruta Josep Pla.
No es casà i visqué gran part de la seva vida amb una seva germana. Martinell fou un amant de la cultura francesa; cada dia llegia premsa francòfona, París va ser el seu món de referència i Apollinaire i Prévert van ser un dels literats que més seguí.

Pintors Catalans (Lluís Marsans i Julià)

Barcelona, 31 de diciembre de 1930 - Barcelona, 16 de gener de 2015. Fou un pintor d'art contemporani català. El seu treball més conegut és el d'una col·lecció que recrea el món de Marcel Proust en l'obra A la recerca del temps perdut. A partir de 1980 exposa regularment a la galeria Claude Bernard de París.
A conseqüència de la Guerra Civil espanyola va passar la seva infància a París, entre 1936-1940, quan tornà a Barcelona.

El 1947 viatjà a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va conèixer a Salvador Dalí, mitjançant la seva amistat amb Ismael Smith Marí, i descobrí l'art contemporani. Decidí dedicar-se a la pintura, i de tornada a Barcelona, un any més tard, començà a estudiar al taller de Ramon Rogent i Perés. Joan Ponç l'introdí en el treball dels artistes del grup Dau al Set. En aquest període, Marsans s'interessà també per la Bauhaus, i viatjà a Ais de Provença per trobar-hi al seu fundador, en Walter Gropius. En aquest viatge, va visitar una exposició de Cézanne que el farà canviar d'orientació el seu treball.

A començaments de 1950, abandonà el taller de Rogent i continuà en solitari les seves investigacions tècniques i estètiques. Entre 1955-1960, il·lustrà uns textos d'Edgar Allan Poe i col·laborà amb Josep Antoni Coderch. La trobada amb Marcel Duchamp a Cadaqués provocà en Marsans la identificació amb un nou llenguatge plàstic. A començament del 1960, integrà la figuració i l'art abstracte dins de la seva pintura. La "Suite Pacioli" és el reflex d'aquestes experiències. Aquestes obres de petit format posen en evidència el seu interès per les matemàtiques. Va conèixer el pintor Ramón Gaya.

Entre 1966-1972, després d'un període d'experimentació i d'investigacions pictòriques, enfrontà un tema concret de caràcter literari, "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust. Paral·lelament, treballà la figura humana i començà els dibuixos de flors. El 1972, Marsans presentà per primera vegada la seva obra al públic a la Galeria Trece de Barcelona.
A partir de 1973, abandonà l'abstracció i tornà a la figuració. Començà a pintar paisatges i edità la "Suite anònima" el 1978. El 1980 treballà amb la galeria Jacod de París que edità els gravats de Proust. A partir d'aquesta data exposà regularment a la galeria Claude Bernard de París.
Marsans abordà nous temes figuratius, com ara els temes de la música, de les naturaleses mortes i dels llibres, sempre amb la intenció secreta de treballar la verdadera relació entre les coses. Passà una estada a Venècia i, des de 1995 abordà una pintura més conceptual i esbossos de la figura humana.

Pintors Catalans (Marià Antoni Espinal i Armengol)

Terrassa, 30 de octubre de 1895 — Terrassa, 15 de agosto 1974

Deixeble de Francesc Galí. Es presentà a Barcelona el 1917, i l’any següent anà a París. El mateix 1918 s’incorporà de nou a Barcelona, a l'Agrupació Courbet, acabada de fundar, i més tard es retirà als seus negocis. Reuní una important col·lecció de pintura gòtica hispànica (on sobresortien peces d’Huguet, Pere Serra, Bartomeu Baró), que el 1959 li fou adquirida pel Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Pintors Catalans (Maria Rosa Rodrigo)

Reus, 1937 (Tarragona). És una pintora catalana. Després del seu naixement els seus pares es traslladen a Barcelona. En aquesta ciutat comença els seus estudis artístics l'any 1955 a l’escola d’Arts i Oficis; quatre anys més tard es matricula a l’escola Superior de Belles Arts de Barcelona on finalitza els estudis el 1964. També aprèn litografia a l’Escola d’Arts del Llibre de la Ciutat Comtal. Quant fa la carrera de belles arts coneix al que serà el seu marit, Horts Müller, un economista alemany. Cap al 1965 se'n va Alemanya amb el seu marit, encoratjada per un dels seus professors que li parla de les bones oportunitats que pot tenir en aquest país en el camp de la il·lustració. Comença treballant d’il·lustradora per a contes de nens però ho acaba abandonant, ja que no li agrada. Posteriorment treballa com a decoradora en una important botiga de mobles a Essen, on roman nou anys. L’empresa li concedeix un dia lliure per anar a la Facultat d’Art de la Universitat Duisburg-Essen, on fa estudis de gravat durant quatre anys. Finalment deixa de banda la decoració per dedicar-se en exclusiva a la pintura i al gravat. El 1970 mostra la seva obra en exposicions col·lectives i fa la primera mostra individual el 1977 a la Kuntskabinett Henkel, Essen HP Galeria, a Langenberg.

Per tenir contacte amb Espanya l'artista viatjava cada any a passar les vacances estivals i aprofita l’estava per visitar galeries d’art i per veure les obres dels seus companys. La segona exposició individual la realitza a la Galeria de Vilanova, a Vilanova i la Geltrú, i a partir d’aquest moment alterna les mostren entre Alemanya i Espanya. El 1981 es presenta a la Galeries Syra de Barcelona, és la seva primera mostra a la ciutat Comtal i la crítica és molt positiva. Invitada per l'artista Josep Filella, l'any 1982, exposa al Centre de lectura. Continua amb les seves mostres a Düsseldorf i a Gütersloh. El 1985 torna a la Galeria Syra i, el 1988, a la Galeria Jaimes de Barcelona. L’any 1999 té dues exposicions importants: d'una banda, al Consolat General d’Espanya a Hannover, amb la participació del casal català d’aquesta ciutat, segurament la més important de la seva trajectòria; i d’altra banda, a la Sala Blanquerna de Madrid, organitzada per la Generalitat de Catalunya. Ambdues són mostres retrospectives en les quals es pot veure una bona selecció d’obres, i esdevenen homenatge i reconeixement al seu treball. Fa també una exposició a la Sala Llac de Tarragona amb obres inspirades en el paisatge del delta de l’Ebre que combina amb quadres d’altres sèries.

Torna a Espanya i obre una galeria que anomena Un Espai (2006-2009) a Cunit (Tarragona) per poder exhibir-hi obres d’art. Allí exposen Carmen Cobertera, Charles Collet, Claude Collet, Josepa Filella, Andrés Francesch, Anabel Jujol, Pilar López, José del Rio i Juan Soler-Jové. Després de quatre anys de treball per mostrar obres d’art actuals i de qualitat, es veu obligada a tancar per problemes econòmics, malgrat l'acceptació que tenen les mostres realitzades.

jueves, 14 de mayo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Vicenç de Calders)

És una església parroquial al poble de Calders (Moianès) catalogada com a bé cultural d'interès local. Queden restes de l'església del s.XII representats en el primer tram de l'actual temple, resultat d'una transformació del que era una nau en tres, ampliació que data de finals del segle XVI. Al segle XVII es fa la porta d'ingrés amb el campanar, i al segle XIX correspon l'erecció de la capella del Santíssim. Consta que el 1611 havia estat construït el retaule de la Verge del Roser. Es sap per Visites Pastorals que el 1699 hi havia els altars del Roser, del Sant Crist, Sant Francesc, Nostra Senyora de la Concepció, Sant Jaume, i l'altar major, dels que no en queden restes. A finals del segle XIX s'avançaren les naus laterals, igualant-les a la central. El 1963 se li va treure un petit atrio exterior
És una església de tres naus, cobertes per volta de creuer, i rematades en presbiteri poligonal amb volta d'ogiva. Pilars, nervacions, arcs i claus de volta en carreus de pedra picada. A les claus de volta hi ha diferents decoracions: sants, petxines, elements vegetals... A l'extrem de la nau esquerra, sobre un pla circular i coberta de cúpula i llanternó hi ha la capella al Santíssim, de posterior construcció. La porta d'entrada a l'església és adovellada, de mig punt, a la façana de ponent. Al capdamunt, simple campanar d'espadanya; ingrés a l'església per un cancell de fusta treballada. Material constructiu: a la nau central carreus ben escairats; la resta és pedra i reble. Hi ha dues escultures tallades en forma de mènsula que avui es troben als murs laterals exteriors de l'església. Una d'elles, mirant a nord, representa una figura humana amb trets orientals, el cos molt arrodonit, les mans unides a ell i una barba bifurcada. L'estil recorda el romànic. L'altra imatge, situada a la banda sud, és un àngel al qual se li distingeix la cabellera, les ales i una mà oberta. Els seus trets també recorden l'escultura romànica. Totes dues es troben als murs laterals de l'església, fent cantonada amb la façana. Ambdós estan situats als murs construïts amb motiu de l'eixamplament de l'antiga església romànica al segle XVII. Són dos elements aprofitats d'antigues estructures i que estan fora del seu context original.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santuari de Sant Ferriol)

És una obra del municipi de Sant Ferriol (Garrotxa) protegida com a bé cultural d'interès local. Sant Ferriol és un santuari situat a 366 metres sobre el nivell del mar, a pocs quilòmetres de la vila comtal de Besalú, dins el terme del veïnat de Fornells de Besalú. Fins fa pocs anys, l'abandó d'aquest conjunt era total; actualment, un grup de treball de Besalú està fent tasques de restauració per tal de recuperar de nou el santuari. Es creu que el primer temple va ser bastit en el decurs del segle XII, malgrat que l'actual edifici correspon al XVIII. És d'estil gòtic i ha sofert moltes modificacions en períodes subsegüents; segons una inscripció en un dels arcs, fou restaurat l'any 1835.
El primer tram del porxo està cobert per una volta d'aresta senzilla amb clau de volta central datada (1599) i ornamentada amb fullatges estilitzats. El segon tram presenta cinc claus de volta. La clau central representa un escut d'armes molt erosionat, que es repeteix en altres punts del porxo. Un altre clau, envoltada d'una soga a la part exterior i una sanefa de punts, representa un cap d'àngel. Una tercera clau representa un escut d'armes molt erosionat i més senzill que el de la clau central. Finalment hi ha dos escuts més, sense decoració central i encerclats per una estrella de vuit puntes.

La porta està situada a migdia i protegida per un porxo de construcció coetània. Bastida amb grans carreus molt ben tallats, destacant l'amplia llinda amb un escut central en forma de flor, on hi havia hagut una data gravada que avui no es veu. Tot el conjunt està protegit per un ampli guardapols acabat amb dos motius ornamentals geomètrics. En un dels carreus es pot llegir: BELLSOLA.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Collell)

És una església i santuari al municipi de Sant Ferriol (la Garrotxa) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba a 13 quilòmetres de Banyoles, 5 de Mieres i 20 d'Olot. Pertany a la parròquia de Sant Andreu del Torn. És obra de l'arquitecte Josep Renom. Originalment l'església del Collell disposava d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntada i petits arcs faixons; a partir del segle XVI es portaren a terme moltes obres d'ampliació, unint una nau gòtica pel costat de tramuntana (1550-1570). Així mateix es va realitzar la porta (1670) obra del mestre gironí Llàtzer Cisterna: disposa d'uns grans basaments on es recolzen unes columnes amb el fust estriat i capitells ornats amb fulles d'acant, que sostenen un entaulament superior decorat amb motius vegetals i caps d'àngels amb fulles que els surten de la boca, tot coronat per un frontó.
Hi ha un petit claustre gòtic, anomenat de la Cisterna, construït pels volts del 1500. És un rectangle de pocs metres de longitud, amb una arcada apuntada a cada un dels costats. Actualment ha estat tancat per unes grans vidrieres i el seu interior s'ha enjardinat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Santa Oliva)

És una església de Santa Oliva (Baix Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. s una església d'una sola nau, dividida en tres trams, amb dues capelles laterals a banda i banda. Està coberta per una volta d'aresta, els arcs de la qual es recolzen en mènsules. L'absis és semicircular i presenta quatre nervis que es recolzen a la paret gràcies a unes cartel·les.
La façana romànica està rematada per un campanar de cadireta de tres cossos a sobre i una nau construïda possiblement entre els anys 1564 i 1569. En destaca la porta formada per dos arcs de mig punt en degradació resseguida per una motllura, que a més està emmarcada per un guardapols de forma rectangular.
Construïda amb carreus regulars. De la façana principal cal destacar la porta formada per una arquivolta que es recolza sobre dues columnes i dues pilastres amb motllura trencada a la línia d'impostes, des d'on arrenquen dos arcs de mig punt. Als peus de l'església hi ha una espitllera en forma de rosassa.


 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Sales)

És una obra del municipi de Viladecans (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l'actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d'accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant. La porta és allindanada i conserva la inscripció "ALLS 9 DE FABRER DE 1694", jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s'alça un campanar d'espadanya d'un sol ull fet amb pedra vermella.
A la nau, de tradició romànica, s'hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur S. L'absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats. L'aparell de la nau sembla ser de carreus, mentre que el de l'absis és de maçoneria i reble. L'absis conserva alguns contraforts.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Prades)

És una església amb elements romànics, gòtics i renaixentistes de Prades (Baix Camp) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'aquesta majestuosa església parroquial que constitueix un dels trets més característics de Prades, i que conserva elements d'època romànica, gòtica, i renaixentista, aixecada i modificada al llarg dels segles XII, XIV, XVI i XVII, ..., ens dóna la fitxa tècnica una informació quasi telegràfica; temple parroquial de grans dimensions. És de planta rectangular amb capelles laterals i una capella absidal poligonal. Fàbrica de carreu vermell local (triàsica, esmoladora). Presenta volta de canó apuntada amb arcs faixons, creueria amb grillons a la capçalera, creueria o aresta a les capelles. La porta lateral és típica romànica. L'interior és gòtic. La façana principal presenta una portalada renaixentista d'ordre jònic.