Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Sapeira)

És l'església parroquial romànica del poble de Sapeira, de l'antic terme del mateix nom, actualment pertanyent al de Tremp. És un edifici molt transformat al llarg dels segles. Conserva, però, molts fragments d'època romànica. Té una porta oberta a migdia amb tres arquivoltes sobre un àbac. L'absis fou eliminat i substituït per una edificació més moderna, de la mateixa època del campanar. També foren afegides a l'església diverses capelles i la rectoria, que amaguen en part la construcció romànica.
És d'una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada i reforçada amb arcs torals. L'absis semicircular romànic fou substituït per una construcció rectangular més tardana, que fa de sagristia, però s'hi observen traces de l'absis, com l'arc presbiteral que l'unia a la nau. L'edifici actual és tardà, del segle xii o fins i tot posterior, però aprofita part dels murs i de les pedres d'un bastiment del segle XI. A més, les capelles posteriors i la rectoria degueren fer servir les pedres del castell, que era al costat mateix.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Puig [Tercui])

Era l'església romànica d'un monestir depenent de Sant Pere de Rodes que hi havia en el poble de Tercui, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. El 1061 els comtes Ramon i Valença cediren una partida de terra erma al Puig de Tercui als monjos Guillem i Ponç, amb la condició que hi erigissin una església. Fou l'inici d'una comunitat, amb abat propi, que depenia de Sant Pere de Rodes. Posseïa la categoria de Paborde, títol que conservà, mentre visqué a Tercui, el rector de la parròquia en dissoldre's la comunitat religiosa. Aquesta pabordia implicava el senyoriu sobre el poble de Tercui per part del rector. L'església de santa Maria ja degué ser abandonada al segle xii, passant la comunitat i la pabordia a l'església parroquial de sant Pere.
És d'una sola nau, de la qual només es conserva part dels murs nord i sud. L'absis semicircular, a llevant, només es conserva en part; hi ha una finestra d'una sola esqueixada. L'aparell és de pedra sorrenca, ben tallat, posat en filades uniformes i regulars, com és característic de les esglésies de darreries del segle xi o principis del següent. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Tercui)

És l'església parroquial romànica del poble de Tercui. Sense que estigui desafectada, no s'hi celebra culte regularment, atesa la minsa quantitat d'habitants del lloc. Aquesta església fou el centre d'una pabordia dependent de Sant Pere de Rodes, a l'Alt Empordà. La fundació de la pabordia data del 1061, i potser el primer establiment seu fou a la veïna església de Santa Maria de Tercui, però aviat passà a la de sant Pere. La pabordia tingué abat propi, i el càrrec de paborde passà al rector de la parròquia en extingir-se el monestir. - És un edifici romànic molt modificat, amb la nau i l'absis sobrealçats. La porta té una arquivolta damunt de l'àbac. D'una sola nau, coberta amb una volta de canó feta de rajol i amb llunetes, té tres arcs torals al llarg de la nau. Aquesta volta de rajol pertany a època barroca, i degué substituir la primitiva romànica en refer-se l'església. L'absis semicircular s'obre a llevant mitjançant un arc presbiteral estret.

La porta s'obre al nord, cosa poc habitual en una església romànica, i s'obre de cara al poble. Forma un arc de mig punt amb dovelles emmarcada en un arc en degradació i una motllura bisellada senzilla que ressegueix l'arc. A l'absis hi ha una decoració feta amb boles a l'interior de la finestra de doble esqueixada que s'obre al centre.
Encastades a l'església hi ha diverses edificacions per la part de ponent, que corresponen a l'antic poble de Tercui. Entre elles es pot veure el que queda de l'antiga porta de l'església, més tard anul·lada. És una obra de finals del segle x o principis del xii en els seus elements més antics, i ja plenament del xii en les que són de la primera reforma que sofrí.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Orrit)

És l'església parroquial romànica del poble d'Orrit, pertanyent al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local.
És una església directament poc documentada al llarg de la història, però, en canvi, apareix esmentada en documents aliens a Orrit. La seva història està estretament lligada a la del castell, amb totes les disputes i litigis inclosos. Pertanyé inicialment a Alaó, però al voltant del 1100 el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, amb els seus germans Arnau i Bernat, la donaren a Santa Maria de Mur, on construïen el seu panteó familiar. També estigué relacionada, tot i que sembla que indirectament, amb la Comanda de Susterris.

És un edifici d'una nau coberta amb volta de canó semicircular, amb tres arcs torals al llarg de la nau. A llevant hi ha l'absis semicircular, unit a la nau per un arc prebiteral. Té arcuacions llombardes a la capçalera. A l'absis i a la façana oest hi ha dues finestres de doble esqueixada. A la façana de migdia hi ha un campanar de torre, de forma prismàtica i planta quadrada. Està format per tres nivells d'obertures. A la planta baixa té dues espitlleres mirant al sud; més amunt, dues finestres d'arc de mig punt i esqueixada recta, en part paredades actualment, i una única finestra com les anteriors, però més ampla, al tercer nivell.
La part baixa del cloquer, que s'obre a l'església, fou habilitada com a capella, i se'n construí una altra al costat nord més modernament, moment en què també es construí la sagristia, a l'angle sud-est, entre l'absis i el campanar, i el cor als peus de la nau, en l'escala d'accés al qual hi ha reaprofitat com a graó un bloc de marbre decorat amb una motllura.
Aquesta església presenta solucions constructives com les que es donen a Sant Vicenç de Cardona, com l'ús de contraforts que esdevenen elements decoratius. Tot plegat, és una obra de la plenitud del segle XI.

 

Escultors Catalans (Jeroni Xanxo)

 O Jeroni Sancho, Jeroni Sanç. Catalunya, segle XVI - Catalunya, segle XVI. Consta la seva activitat a partir del 1537 i, almenys, fins l’any 1575. Se suposa que morí poc després d’aquesta data, a la Seu d’Urgell. Treballà a Barcelona, Lleida, Tarragona i, principalment, a la Seu. Entre les seves obres conservades destaquen el retaule de la capella de la Pietat i el grup de la Dormició de la Mare de Déu per a la mateixa capella de la catedral de la Seu (1548). Amb Pere Ostris contractà la construcció de la caixa de l’orgue de la catedral de Tarragona (1562) i intervingué en la restauració de la del de Santa Maria del Mar, a Barcelona. A les dues últimes dècades del s XVI és documentat un altre Jeroni Xanxo, també escultor i probablement fill seu

Escultros Catalans ( germans Josep Tremulles [III] i Francesc Tremulles)

Foren també argenters a Barcelona, i feren l’urna de la Mare de Déu de la Cinta, a Tortosa (1727-29); a més, Josep (III) fou l’autor de dos tractats sobre argenteria, publicats a Barcelona (1734 i 1744)

Escultors Catalans (Bru Tremulles)

 ¿? - 1730. Hijo de Llàtzer (II), fou pintor a Barcelona, que residí també a Perpinyà i que fou pare dels destacats pintors 

Escultors Catalans (Josep Tremullas [II])

 ¿? - ¿?. Fill de l’escultor de Vilafranca Saveri Tremulles, fou argenter a Barcelona.

Escultors Catalans (Llàtzer Tremullas [II])

Perpignà ¿? - ¿?). Escultor, treballà entre el 1680 i el 1710 per Barcelona, Reus, Escaladei i la Selva del Camp.

Escultors Catalans (Llàtzer Tremulles [I])

Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1605 - Perpignà, 1657. Que s’anà a Perpinyà el 1643 i féu nombrosos retaules al Rosselló (Cameles, Brullà, Trullars, Perpignà).

Escultors Catalans (Antoni Tremullas [II])

Falset (Tarragona), ? - Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1678. Treballà a Valls entre el 1639 i el 1670. D’aquest escultor eren germans els també escultors Josep Tremulles y Llátzer Tremulles

Escultors Catalans (Josep Tramulles)

O Tremulles. Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1603 - ¿?. Fou membre d'una de les famílies més importants d'escultors de la seva època, juntament amb el seu germà Llàtzer Tramulles i el seu pare Antoni Tramulles, entre d'altres. Amb taller propi el trobem treballant a Santa Coloma de Queralt, Valls, La Geltrú o a Girona, i és reconegut per la seva obra més important, el retaule Major de Santes Creus, on hi desenvolupà la tipologia del retaule unificat, molt influent en tot l'art català posterior

Escultors Catalans (Antoni Tramulles)

O Tremulles. ¿? - Falset (Tarragona), 1630. Fou un escultor català. Entre les seves obres destaca el retaule de Sant Ramon de l'església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès (1605). Fou pare de Llàtzer Tramulles i Josep Tramulles, també escultors. 

Escultors Catalans (Antoni Joan Riera i Pascual)

Arenys de Mar (Barcelona), 1578 - Arenys de Mar (Barcelona), 1638. Treballà al Principat, i el 1612 a Valladolid, on féu diverses obres. El 1615 residia a Madrid, on féu les fonts de la placeta de San Salvador (desapareguda el 1753) i la de la Puerta del Sol (1625-29, desapareguda al s XVIII i coneguda per gravats). De retorn a Catalunya treballà al seu taller d’Arenys de Mar, fent obres per a Llavaneres, Arenys de Munt, etc. Assolí un gran renom, del qual són bones proves el sepulcre dels marquesos de Poza (església de Sant Pau, Palència) i el dels marquesos de Santa Cruz (El Viso, Ciudad Real).