És una església romànica al municipi del Far d'Empordà, a la comarca de l'Alt Empordà. És al capdamunt del turó que presideix el poble, d'on radica el nom del Far. És d'estil romànic tardà, construït cap a la fi del segle xiii a la part més elevada del nucli, segurament coincidint amb la construcció del castell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional
És una església d'una sola nau amb absis rectangular. La volta de la nau és apuntada i seguida, la mateixa forma té la del presbiteri. La portada, situada a ponent, té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà llis. L'element més remarcable d'aquesta façana és la finestra superior d'arc de mig punt, de grans dimensions i amb decoració de dents de serra. Un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt i una corsera superior sostinguda per nou mènsules completen aquesta façana. Les altres finestres del temple, són d'un sol arc de mig punt, més senzilles que la de la portalada però molt llargues. Els murs de l'absis sobrepugen el nivell de la seva volta. En aquesta zona, sobre la coberta, al voltant d'aquest absis rectangular s'obre un conjunt de llargues espitlleres.
La part superior del mur és rematat per una corsera formada per petits arquets apuntats. La fortificació de l'absis i la del campanar del frontis són de la mateixa època que la resta del temple; en canvi, sobre els murs laterals de la nau s'aixequen murs de pedruscall acabats amb merlets rectangulars que corresponen a una reforma tardana, possiblement del segle xviii. A cadascun dels murs laterals de la nau també hi ha cinc gàrgoles i a l'absis n'hi trobem quatre amb una decoració molt simple. Tota l'església presenta un aparell de carreus ben escairats que formen filades perfectament seguides. A la part superior de l'absis on s'obren les espitlleres hi ha un fris format per tres filades de carreus de coloració més fosca que destaca dins el conjunt del monument.
És una església del municipi de Cistella (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al costat nord del castell de Vilarig. Edifici de dimensions reduïdes, d'una sola nau amb dues capelles laterals i capçalera carrada. La façana d'accés, situada a ponent, té integrada la portalada corresponent al primer temple d'època romànica. La porta és de tres arcs de mig punt en gradació decreixent i té llinda i timpà llisos; pel que fa a les dovelles, els muntants i la llinda d'aquesta porta són de pedra molt ben tallada a diferència del parament de la resta de l'edifici que és de paredat. El campanar, situat a l'angle nord, és de base quadrada i cos vuitavat, amb arcs de mig punt. La nau té al costat nord una petita capella annexa que dóna a l'espai del cementiri.
És una església del municipi de Pau (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al centre del nucli urbà de la població de Pau, a la plaça Major.
Església d'una sola nau capçada a llevant, amb un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d'esfera, comunicat amb un petit tram cobert amb volta de canó corresponent al temple primitiu, i que fa les funcions d'un espai presbiteral. La volta de la nau és apuntada al tram de ponent i té més alçada que l'original. Juntament amb la façana forma part de la segona etapa constructiva del temple, datada a finals del segle XII o XIII. De construcció més tardana, datada entre els segles XVII i XVIII, hi ha dues capelles laterals a banda i banda dels murs laterals i una sagristia. Totes les capelles estan cobertes amb volta de canó, les del mur nord amb la pedra vista i les del mur sud amb volta de rajols i parets laterals arrebossades.
La construcció antiga, datada dins la primera meitat del segle XI, està bastida amb pedres petites poc treballades, disposades en filades irregulars i lligades amb morter de calç. A les cantonades situades entre l'absis i la nau hi ha carreus escairats. Al fons de l'absis hi ha una finestra d'arc de mig punt amb els brancals esbiaixats. En canvi, el parament dels murs de la nau està bastit amb carreus grans ben escairats, disposats formant filades perfectament regulars. Coronant aquest parament hi ha una cornisa de quart de cercle incurvat, abans de l'inici de la volta.
A la façana principal destaca la portada, bastida amb cinc arquivoltes de mig punt en degradació, llinda monolítica i un timpà llis. Posseeix dues columnes, amb sengles capitells, per banda. Una motllura horitzontal divideix la façana. Damunt la porta hi ha un finestral de doble esqueixada i doble arc de mig punt. Una cornisa de cavet ressegueix el carener. Sobre aquest frontis s'aixeca un robust cloquer d'espadanya de quatre arcades, dues de quart de cercle i dues de mig punt, les darreres més tardanes. Al cim de tot s'hi afegí molt tardanament una altra petita espadanya d'un arc. La façana, i part del mur nord de la nau, presenten un parament de grans carreus ben escairats de granit. Al sector oriental de la nau, més estret que l'anterior, i a l'absis, l'aparell és de rebles de granit només desbastats i grans carreus a les cantonades.
L'església conserva làpides sepulcrals gòtiques dels senyors de Pau. A l'interior hi ha un ossari, al mur nord, amb inscripció datada el 1348. Al mur sud hi ha una làpida encastada del 1320. A l'exterior, a la façana, hi ha dues làpides, una d'elles amb la llegenda pràcticament esborrada per l'erosió.
És una església del municipi d'Espolla. Està situada al nord del nucli urbà de la població d'Espolla, a uns set quilòmetres de distància del municipi i en una zona completament deshabitada, a prop del mas de Can Joan Roig. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Església d'una sola nau amb absis de planta lleugerament trapezoïdal capçat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó i dividida en dues tramades pràcticament iguals per un arc toral de punt rodó, sostingut per pilastres adossades als murs laterals, amb les impostes destacades. L'absis també presenta volta de canó, tot i que més baixa que la nau principal i separada d'aquesta mitjançant un arc triomfal de mig punt, sostingut per pilastres de les mateixes característiques que les de l'arc toral. Ambdues arcades estan bastides amb lloses de pissarra disposades a sardinell.
L'única porta d'accés a l'interior del temple es troba a la part occidental del mur de migdia. Es tracta d'una obertura d'arc rebaixat, lleugerament ultrapassat, bastida amb lloses de pedra disposades a sardinell. Hi ha també quatre finestres petites i allargades que il·luminen l'interior. Són de punt rodó i d'un sol biaix, i estan situades al mur de ponent i de migdia de la nau i als costats est i sud de l'absis. Damunt del mur de ponent de l'edifici es dreça un campanar d'espadanya format per tres grans pilastres, d'època posterior a la construcció de la resta de l'edifici. La construcció és bastida amb pedra de mida mitjana simplement escantonada, lligada amb morter de calç. En determinades zones es pot percebre trams construïts amb la tècnica d'opus spicatum característica d'aquest període
És una església del municipi de Vilanant (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santa Maria està situada al centre del poble, en una zona elevada que la permet veure des dels afores del poble amb més facilitat que des de davant mateix. És un temple de planta basilical, amb tres naus i una capçalera formada originàriament per tres absis, el central rectangular i els laterals de ferradura. D'aquesta capçalera triabsidal se'n conserva l'absis rectangular.
Tota la façana des del timpà cap amunt està coberta per una capa de pòrtland. La porta és d'arc de mig punt formada per carreus irregulars i a sobre d'aquesta trobem tres finestres una de les quals ens permet veure el seu parament original, però no les altres dues. L'aparell de l'església que resta visible ens permet identificar filades d'opus spicatum.
De l'antiga capçalera triabsidal del temple, en resta avui només l'absis central de planta rectangular. Aquest absis queda en l'exterior dins un pati particular. L'absidiola meridional fou destruïda en construir la sagristia, probablement els segles xvii-xviii. La torre campanar del segle XIX s'alça sobre l'absidiola septentrional, de la que s'han conservat importants vestigis com podem veure en la base i a l'interior de la torre. El campanar és de planta quadrada i té a la part alta arcades de mig punt, i es remata amb una coberta en forma de piràmide
Barcelona, 15 de febrer de 1923. Artista, pintora i gravadora. A l’any de néixer, la seva família s’exilià a París en instaurar-se la Dictadura de Primo de Rivera. De tornada a Catalunya, es formà a l’Institut-Escola. El 1939 la família s’exilià per segona vegada, aquest cop definitivament a Xile. Formada com a pintora a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Santiago (1942), el 1947 s’incorporà al Grupo de Estudiantes Plásticos (GEP) i deu anys més tard al Taller 99, on s’inicià en el gravat. Des del 1958 tornà a Catalunya amb freqüència. En la seva obra poden distingir-se diverses etapes. A la primera (1960-73), marcada per la monumentalitat del romànic i l’obra d’Antoni Tàpies, segueix una evolució en sentit invers tendent a la difuminació i la fragmentació de les figures i la incorporació de materials externs al·lusius a la situació política de Xile (1973-88), que des d’aleshores pren cada cop més protagonisme. Cofundadora i professora de l’Escola d’Art de la Universitat Catòlica de Santiago de Xile (1964-68), té obra als museus d’art contemporani de Santiago de Xile, Rio de Janeiro, Concepción i al Metropolitan de Nova York. Es poden esmentar també els gravats comentats per Pablo Neruda Diez odas para diez grabados de Roser Bru i els murals per a l’escola de Talcahuano, la Casa de Arte del Cerro San Cristóbal i l’edifici Unctad de Santiago. Ha rebut, entre altres distincions, l’Encomienda de l’orde d’Isabel la Catòlica de l’Estat espanyol (1995), l’orde del Mérito Artístico y Cultural Pablo Neruda (2005), el Premio Nacional d’arts plàstiques de Xile (2015), la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts de l’Estat espanyol (2018) i la Creu de Sant Jordi (2020).
Barcelona, 6 de gener de 1888 - Tortosa, 3 de febrer de 1975. Va ser un pintor català.
De 1909 a 1915 residí a Nova York; allí estudià pintura amb Robert Henri i Homer Boss a la Henri School of Art, en la qual adquirí una sòlida educació anglosaxona i es familiaritzà amb l'obra de Chasse, Sargent i Whitsler. A Nova York, també va ser deixeble del pintor català Francesc Pausas.
Exposà a l'American Arts Club, al Mac Dowell Club i a l'American Watercolours Society, de Nova York, i a la Pennsylvania Academy of Fine Arts de Filadèlfia. Tornat a Espanya la tardor de 1915, passà una temporada a Sitges i més tard anà a Ripoll i a Tortosa, ciutat on havia viscut d'infant. A les acaballes de 1916 exposà per primera vegada a Barcelona, a les Galeries Laietanes, i poc després establí el seu taller a Garraf, on féu llargues estades que combinà amb viatges a Madrid (1920), Londres (1920-1921), París i Mallorca (1923,1924 i 1930-1932). Durant la seva permanència aquí, es relacionà amb Agustí Ferrer i Pino, Josep Carbonell i Gener, Joan F. Tort i Magí A. Cassanyes i Mestre. Amb aquest darrer tindrà una amistat discontínua a causa de la pertinàcia que caracteritzava els dos personatges (el temperament solitari i un xic amargat de Bergnes era degut, en part, a la malformació congènita que tenia a la mà esquerra, que ell sempre intentà dissimular).
Col·laborador ocasional de Monitor, el 1922 va fer una exposició d'aquarel·les i pastels a la Galeria d'Art i Lletres, que Josep Dalmau havia muntat dos anys abans al carrer Major, als baixos de can Cassanyes. D'altra banda, la Junta de l'Hospital li encarregà, el 1925, un retrat de Rafael Llopart i Ferret, parent d'en Bergnes, que fou col·locat a la galeria de benefactors i que actualment encara és a l'establiment benèfic. Quan Chesterton visita Sitges, fou l'encarregat de fer el discurs de benvinguda pel seu domini de l'idioma anglès.
L'any 1926 un grup d'amics del pintor adquirí per subscripció popular la seva tela Roques de Sant Sebastià (1926; Museu Maricel) i la regalà a la Col·lecció Art de la Vila de Sitges. Participà en l'Exposició històrica d'Art Sitgetà (1925) i a la I Exposició d'Art del Penedès (1926). A Barcelona va estar present a les Exposicions de Belles Arts dels anys 1919-1921, i també exposà a les galeries Dalmau (1923 i 1924), Areñas (1925, 1928 i 1929), Busquets (1928) i Laietanes (1934)
Després d'un període inicial de formació, dedicat a copsar l'heterogènia obra -antiga i moderna- que existia als museus novaiorquesos, en tornar a Catalunya, Bergnes redescobrí el paisatge mediterrani. Influenciat per Sorolla, a qui va conéixer i tenir certa amistat, pels impressionistes francesos i pels aquarel·listes anglesos, es preocupà sobretot d'assimilar la llum i el color, captats directament a l'aire lliure i perfectament integrats dins les composicions pictòriques gràcies al seu domini de la tècnica. A més del paisatge, conreà el retrat i, en els últims anys, realitzà també bodegons.
Instal·lat a Barcelona a partir de 1939, els seus quadres foren exposats a les galeries Syra (1942), Arte (1943), Argos (1944) i Laietanes (1953). Va concórrer a les Exposicions Nacionals de Belles Arts dels anys 1942 i 1944, i a la Biennal de Madrid de 1951. A Sitges, el 1957, va fer donació d'un autoretrat seu per a la Col·lecció Art de la Vila. Passada la setantena, fixà la seva residència a Tortosa
Barcelona, 1907 – Tossa de Mar, 1987. va ser una pintora catalana. Va estudiar a la Escola de la Llotja i a París. La seva obra s'emmarca dins un corrent impressionista decorativista amb temàtiques florals i paisatgístiques. Les seves obres decoren el Palau del Príncep de Mónaco i estan exposades al Museu d'Art Modern de Barcelona i el Museu d'Art Modern de Madrid.
Des dels anys 30 va viure i treballar a Tossa de Mar, on va morir l'any 1987, on se li ha dedicat un carrer. La seva família va ser propietària de la Casa Bech, al barri del Carmel de Barcelona.
Barcelona, 1910 o 191 - Nova York (USA), 3 de desembre de 1995. Fou un pintor, escenògraf i dibuixant. Es consagra com a dibuixant als USA amb la revista Hollyday, fa d'escenògraf per pel·lícules de Hollywood i forma part del grup 10th Street, amb Willem de Kooning, Kline, Pollock i Rothko. El 1973 rep el premi Mark Rothko d'Arts Plàstiques. Fa diversos llibres, com Calibán (1971), The black man in America (1975) i Campos de concentración (Mèxic, 1943; Madrid, 2006). Aquest amb textos de Molins i Fàbrega, recull la seva crua experiència un cop acabada la guerra civil.
