Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Guillem de la Prada-Llívia)

És una obra romànica de Llívia (Baixa Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Ermita amb porta de mig punt i amb una obertura d'ull de bou a la façana, damunt la porta d'entrada. Les parets són de còdols, pedra i blocs d'angle, rejuntats amb ciment. La part superior dels murs estan totalment cimentats. La coberta és a dues vessants, i al seu bell mig hi ha un petit campanar d'espadanya

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Predanies)

És una església romànica que es troba al nucli de Prats, del municipi de Prats i Sansor a la comarca de la Baixa Cerdanya. Està situada sobre un turó del serrat Solà. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. Consta d'una sola nau amb absis semicircular i una petita capella lateral a l'esquerra amb un arc de mig punt i una finestra. En l'absis s'obre una finestra absidal de mig punt. Entrant a la dreta s'observen uns esglaons i una obertura de mig punt, avui tapada, que era l'antiga porta. La porta original es troba a la paret del migdia amb arc de mig punt realitzat amb dovelles rústegues. La porta de l'entrada principal amb un petit òcul i el campanar de cadireta a la mateixa façana són modificacions més tardanes. Damunt de la porta s'obre un ull i s'aixeca el campanar amb espadanya d'una sola obertura, on hi ha una gran esquella com a campana. La construcció és amb pedra calcària ben tallada i arrebossada

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Soriguerola)

És una església romànica situada a l'entitat de població de Soriguerola pertanyent al municipi de Fontanals de Cerdanya a la comarca de la Baixa Cerdanya. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.
És una petita església d'una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, amb la porta al sud, essent molt estreta i baixa. El campanar, a l'oest, és en forma d'espadanya senzilla, havent perdut les llosses. Sota del campanar s'obra una petita finestra. L'altar és en hemicicle i té finestra absidal de mig punt. Actualment l'església està tota enguixada i pintada, trobant-se en força mal estat. S'observa una petita esquerda al llarg del sostre de la nau. Per l'exterior cal senyalar que la teulada de l'absis està plena d'herbes i que s'observa petites formacions de pedres disposades en "opus spicatum". Al costat nord-est s'hi troba adossada una construcció nova. El frontispici a la part meridional està construït amb filades d'opus spicatum i amb un campanar de cadireta petit i descentrat. A l'absis també s'aprecia l'opus spicatum i una finestra, amb doble esqueixada, en el seu centre.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Víllec)

És una església romànica que es troba a l'entitat de població de Víllec pertanyent al municipi de Montellà i Martinet a la comarca de la Baixa Cerdanya. És mencionada per primera vegada en un document de l'any 1054.
Datada del segle XIII, consta d'una única nau de gran longitud respecte a la seva amplada, coberta amb una volta d'arc lleugerament apuntat i amb un absis central que presenta una finestra de doble esqueixada. Els murs de la nau són més gruixuts a l'últim tram per una reconstrucció posterior, que a més a més van adossar, en ambdues bandes, tres arcs de mig punt. A l'esquerra de l'entrada a l'església es troba la pila baptismal.
La portalada és d'arc de mig punt i està realitzada amb dovelles bastant grans i ben treballades, sobre la porta hi ha un petit òcul una mica descentrat. La mateixa paret de la façana acaba en un campanar de cadireta biforada. Posteriorment es va transformar a campanar de torre en construir tres parets i un sostre a dues aigües. 

 

Cineastes Catalans (José Luis Guerín)

Barcelona 1960. És un guionista i director de cinema català. Antic professor dels Estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), actualment forma part de l'equip docent del Màster en Documental de Creació que s'imparteix a l'Institut d'Educació Contínua de la mateixa universitat. Guardonat l'any 1999 amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya, l'any 2001 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinematografia concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya. La trajectòria de José Luis Guerín està marcada per una voluntat ferma de defugir tota mena de convencions. El cineasta dilueix la frontera entre el que es denomina ficció i el que es considera documental, i construeix una obra que no té en compte ni normes, ni modes ni gustos. Des que va firmar Los motivos de Berta (1984), que es podria considerar el seu debut professional, tan sols ha realitzat quatre pel·lícules més. Aquest llarg silenci cinematogràfic evidencia la minuciositat de la seva tasca, el que triga a concebre una idea, treballar-la i desenvolupar-la, fins a arribar a enllestir el film. No té presses ni urgències, fa el que vol i el que es pot permetre, seguint el model d'alguns dels cineastes que més admira, entre els quals destaquen Robert J.Flaherty, Robert Bresson, Jean Eustache o Víctor Erice.

Guerín es va estrenar amb La Hagonía de Agustín, amb H, un curtmetratge en súper 8 rodat el 1975, que descriu les tortures que una mà humana anònima infligeix a un escarabat. Després va realitzar alguns curts que neixen de la fascinació per l'obra de Carlos Saura i Geraldine Chaplin, com 'Furvus' (1976) i Apuntes de un rodaje (1982); diverses pel·lícules plantejades com a diaris filmats d'altres persones i cròniques sentimentals, com Acuérdate de Isabel (1977), La dramática pubertad de Alicia (1978); d'altres que volen atrapar la fascinació del mateix cinematògraf i la naturalesa íntima de la projecció cinematogràfica, com ara El orificio de la luz (1977); o bé treballs d'arrel més formalista com Naturaleza muerta (1981), inspirat en el quadre de Jean Siméon Chardin Les natures mortes.

Los motivos de Berta es va titular en una primera fase Fantasías de pubertad. D'aquesta manera, el cineasta establia un evident nexe amb alguns dels seus treballs en format curt i de característiques més intimistes. La pel·lícula es va filmar en blanc i negre, va comptar amb la fotografia del seu col·laborador més habitual en aquesta etapa, el també director Gerard Gormezano, i va rebre la influència, més o menys reconeguda, de Bresson i Dovjenko.

Guerín va viatjar després fins als llocs de la Irlanda edènica on John Ford va rodar The Quiet Man ('L'home tranquil', 1952), per marcar noves pautes en el documental de creació amb Innisfree (1990), que és una revisitació i una fantasia. En cap cas, però, es tracta d'un exercici de nostàlgia cinèfila.
Seguiria després la hipnòtica Tren d'ombres (1996), un assaig narratiu sobre els mecanismes de representació i pervivència del cinematògraf, un autèntic tractat sobre la memòria del cinema, i En construcció (2001), la seva obra més popular i guardonada, on captura la transformació física i ètica del Raval barcelonès. El seu darrer treball estrenat és 'A la ciutat de Sylvia' (2007), una exploració de les ciutats i els records sentimentals que ens les defineixen. També va realitzar una instal·lació fotoseqüencial relacionada amb aquest film, Las mujeres que no conocemos, presentada a la Biennal de Venècia del 2007 i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2008. Viatger del cinema, ha rodat molt material els dos darrers anys per a una nova pel·lícula

Cineastes Catalans (Lluís Maria Güell i Guix)

Barcelona, 1947. És un director de televisió i cinema català. Ha dirigit sèries com Arnau, Andorra, entre el torb i la Gestapo, Ventdelplà, Les veus del Pamano i Ermessenda (sobre Ermessenda de Carcassona), i també ha fet de productor executiu de Mar de fons. L'any 2003 va debutar en el cinema amb la pel·lícula Nudos.
Va estar nominat als Premis Gaudí 2009 a la millor pel·lícula per a la televisió per Les veus del Pamano, basada en la novel·la de Jaume Cabré. L'any 2010 va descriure la seva sèrie La granja (emesa el 1989) com «neorealisme català», «precursora de les sèries dramàtiques de TV3»

Cineastes Catalans (Romà Guardiet i Bergé)

Barcelona, 1945. És un cineasta català. El 1970 es llicencià en física i el 1975 es doctorà en matemàtiques. Tanmateix, des del 1966 es dedicà al cinema independent, i durant dels anys 1970 va viure a Nova York, Berkeley i a Sydney, on va formar part dels grups de cinema independent i underground i va rodar alguns curtmetratges, un dels quals Yellow Flowers (1971), va guanyar un concurs convocat per l'Australian Council for the Arts.

A finals de la dècada del 1970 va tornar a Catalunya, on treballà com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i va escriure poesia. Posteriorment es doctoraria en comunicació audiovisual a la Universitat Ramon Llull i des del 1999 és professor de comunicació i guió a la Fundació Blanquerna.
Simultàniament va dirigir el curtmetratge Idil·li xorc (1983), basat en un conte de Víctor Català i amb el qual va guanyar el premi al millor curtmetratge (un milió de pessetes) als II Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1984 va fundar la productora Quasar amb Joan Pueyo i Antonio Chavarrías. El 1985 va dirigir un episodi de la sèrie Tot queda en família, emesa a TV3, i no dirigiria el seu primer llargmetratge fins 1991: Solitud, basat en la novel·la homònima de Víctor Català i protagonitzada per Omero Antonutti, i que no es va poder estrenar fins 1996. La seva següent pel·lícula, El somni de Maureen (1993), no ha estat estrenada.

Cineastes Catalans (Roger Gual)

Barcelona, 12 de novembre de 1973. És un director de cinema català. Estudia Disseny gràfic a l'escola Elisava de Barcelona i comença dues carreres que mai acaba: Administració i Direcció d'Empreses i Història de l'Art a la Universitat de Barcelona. El 1998 se'n va a viure a Nova York, treballa com a freelance en publicitat i al mateix temps estudia cinema. Un any després marxa a Cuba on va realitzar un Taller de guió i realització a l'Escola Internacional de San Antonio de los Baños.

El 2001 escriu i dirigeix amb Julio Wallovits la pel·lícula Smoking Room. El llargmetratge es va presentar a la 5a Edició del Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, on va rebre els premis al Millor Guió, a la Millor Interpretació masculina (per a tot el repartiment) i el Premi Especial del Jurat.

El juliol de 2003, dirigeix i estrena l'obra de teatre La Pata Negra amb Vicenta N'Dongo per al Festival Grec de Barcelona i al Mercat de les Flors. I en 2004 coescriu i codirigeix un espectacle anomenat "Muntant Pollastres" amb el clown Jango Edwards per al Fòrum de les Cultures de Barcelona. El 2005 escriu i dirigeix el seu segon llargmetratge, aquesta vegada en solitari, anomenat Remake i que es va estrenar a les sales el 21 d'abril del 2006.

El juny de 2013 va estrenar Menú degustació, un film interpretat per Jan Cornet, Clàudia Bassols, Vicenta N'Dongo, Fionnula Flanagan, Stephen Rea i Togo Igawa. El film parla que amb un any d'antelació en Marc i la Raquel aconsegueixen reservar taula en un dels millors restaurants del món, en un racó de la Costa Brava. Quan arriba el dia escollit resulta que en realitat ells ja fa temps que no estan junts, però no per això renuncien a la cita.[2] Entre el seu palmarès destaquen: la Menció Especial del Jurat en el Festival Internacional de Karlovy Vary; la nominació al Premi Fassbinder a la Millor Opera Prima, en els premis de l'Acadèmia de Cinema Europeu; el premi a la Millor Òpera Prima en el Festival de Tudela i en la Mostra de València. El 2003, van rebre el Goya a la millor direcció novell. Smoking Room es va estrenar en sales comercials a mitjans de juny del 2002. Remake és la seva segona pel·lícula i el seu debut en solitari.

Cineastes Catalans (Jordi Grau i Solà)

Barcelona, 27 d'octubre 1930 - Barcelona, 26 de desembre de 2018. Fou un director de cinema català que va desenvolupar la major part de la seva filmografia entre la dècada de 1960 i 1970. Guionista, actor i director, Grau va donar sobrades mostres de versatilitat en la seva carrera cinematogràfica, passant per gèneres com el cinema documental, cinema compromès socialment, cinema experimental i el cinema fantàstic. Va començar treballant com a grum al Gran Teatre del Liceu i continuà a l'Institut del Teatre. Estudià al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma. Va començar la seva incursió al cinema com a ajudant de director en pel·lícules com Diez fusiles esperan (1959) de José Luis Sáenz de Heredia i Un hombre en la red (1957) de Riccardo Freda. La casualitat va fer que es veiés embolicat en el rodatge d'un documental sobre la pesca de la tonyina a Barbate quan preparava el guió de la que seria la seva primera pel·lícula, Noche de verano (1962).

Pel·lícules com La trastienda (1975), crítica amb l'Opus Dei, El espontáneo (1963) i Una historia de amor (1966) transmeten missatges morals que en el seu moment desfermaren polèmica. Ceremonia sangrienta (1972) i No profanar el sueño de los muertos (1974) són les seves dues incursions al cinema fantàstic, que li han assegurat un lloc d'honor en la cinematografia espanyola. La seva voluntat realista està present en totes les seves pel·lícules. Era el pare del també cineasta Carles Grau.

Cineastes Catalans (Anna Giralt Gris)

Barcelona, en 1978. És una directora de cinema documental independent catalana. El 2002 va filmar el seu primer documental a l'Iran i des d'aleshores continua rodant en països com l'Afganistan, l'Iraq o el Líban. Ha viscut a Atenes durant els últims quatre anys, on ha documentat la desaparició de l'estat del benestar a través de webdocs. Col·labora amb programes com 30 minuts, 60 minuts, Sense ficció o Salvados i amb mitjans en línia com el Globalpost, X-pressed o El Periódico Diagonal. Els seus documentals han estat reconeguts i seleccionats en festivals nacionals i internacionals com el de Salònica. Va anar a la primera conferència europea sobre I-Docs a Bristol el 2011 i des d'aleshores s'ha especialitzat en aquesta manera de narrar. El 2015 treballava en un projecte de documental interactiu sobre els canvis polítics i socials de Grècia.

Cineastes Catalans (Juanjo Giménez Peña)

Barcelona, 18 d'abril de 1963. És un director i productor de cinema català especialitzat en curtmetratges. El 2016 fou el guanyador de la Palma d'Or al millor curtmetratge amb el seu film Timecode que va ser un dels 10 treballs seleccionats pel jurat del festival, d'un total de 5.008 aspirants. Timecode va realitzar-se dins del curs de Creació i Direcció Cinematogràfica de l'Escola de Cinema de Reus, concebut com una lliçó de direcció per als alumnes. Alguns dels seus treballs en format curt són Hora de cerrar i Especial con luz, Ella está enfadada i Libre Indirecto, Máxima pena, Nitbús i Rodilla. També ha dirigit dos llargmetratges, Nos hacemos falta i Esquivar i pegar codirigit amb Adán Aliaga. Giménez ha produït també documentals com Estigmas, El arca de Noé i Enxaneta. El 24 de gener de 2017 el seu film Timecode fou nominat a l'Oscar al millor curtmetratge