martes, 8 de septiembre de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Pontós)

És una església del municipi de Pontós (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. s una església situada en una zona elevada respecte a la resta de construccions al centre del poble. La façana d'aquesta església té una portalada rectangular. Damunt la llinda hi ha una fornícula amb la imatge del patró que data del 24 de maig de 1773. Damunt la fornícula, i a cada extrem de la llinda, hi ha diversos motius geomètrics decoratius esculpits en baix relleu. El conjunt de la portalada és coronat per una motllura corbada. Al centre de la façana trobem un rosetó, i a l'extrem de migdia el campanar de planta quadrada, amb obertures de mig punt i coberta piramidal. A la part baixa de la façana i sota el campanar s'hi pot veure un fragment de mur romànic que correspon al frontis de l'antiga església. Al costat de la porta actual, a la banda de migdia, n'hi ha una altra també rectangular, al seu damunt és visible un òcul. Totes dues obertures estan actualment tapiades, i pertanyen a l'antiga façana romànica

En l'aparell d'aquest fragment del frontis romànic s'hi observen dos tipus constructius diferents. En el mur lateral de migdia de la nau segueixen les restes d'aparell romànic, en una llargada de cinc metres. L'absis és de planta semidecagonal i no té cap finestral. El ràfec de la teulada està decorat amb triangles vermells sobre fons blanc. La volta és de llunetes i té tres arcs torals de mig punt. Hi ha tres altars laterals per banda, imbuïts en els murs. Sobre aquests altars hi ha terrabastalls amb arcades de mig punt.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jordi de Sant Llorenç de la Muga)

És una església romànica de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'ermita de Sant Jordi es troba al nord est de Sant Llorenç, a dalt d'un turonet. És una ermita d'una nau amb absis semicircular. Al frontis hi ha la porta d'arc de punt rodó, adovellada, i una finestra d'un sol vessant, rectangular. Al cim un campanar de cadireta de dues pilastres, sense arc. Als mus laterals de la nau no hi ha obertures. A l'absishi ha una finestra rectangular d'obertura a l'interior, ara tapiada, que no és situada al centre sinó a la meitat meridional. La coberta és de lloses i la volta de la nau és apuntada

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan Sescloses)

És una ermita de Peralada (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'ermita de Sant Joan Sescloses està situada a uns dos km de Castelló d'Empúries, si bé pertany a Vilanova de la Muga. És una construcció d'una sola nau amb absis trapezial. L'edifici està arrebossat tant interior com exteriorment. Al frontis hi ha una porta i una finestra rectangulars. El contorn superior de la façana és corbat i al seu damunt hi ha un campanar de cadireta d'un sol arc. Als murs laterals de la nau no hi ha cap obertura. L'absis conserva restes d'aparell en "opus spicatum" probablement de la primitiva construcció preromànica
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume dels Verders)

És una ermita de Vilanant (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'ermita de Sant Jaume dels Verders o Solers es troba a uns dos quilòmetres de Vilanant, entre el castell dels Moros i el Mas Rodeja. És una construcció del segle XVIII que conserva algunes restes de l'església anterior, romànica del segle XII. La capella actual és d'una nau. La capçalera a l'exterior és carrada i no forma cantonades amb els murs de la nau. Al frontis hi ha la porta rectangular amb la llinda amb una creu incisa i la inscripció: 1729 ISIDRO RODEJA. Sobre la façana es dreça el campanar de cadireta d'un sol arc

El mur meridional presenta vestigis de més antiguitat. El seu aparell, des de l'angle amb el frontis fins a la meitat de la seva llargada, correspon a la reconstrucció del segle XVIII. La resta, fins a l'angle de la capçalera, en una altura de poc menys de tres metres pertany a l'església romànica. D'aquesta església només roman dempeus l'esmentat fragment constructiu, que quedà integrat en la capella posterior. A la part alta d'aquest mur s'hi observa l'inici de la curvatura d'una volta

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Vilaür)

És una església del municipi de Vilaür (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada dins del nucli urbà de la població de Vilaür, al bell mig de l'antic recinte emmurallat de la vila, a l'actual plaça Major. És un edifici d'una sola nau, amb absis semicircular capçat a llevant. La volta de la nau és apuntada, mentre que la de l'absis té una forma ametllada. Exteriorment, cal destacar la part superior dels murs de l'església, corresponent a les obres de fortificació del temple. Estan bastides damunt la cornisa del parament romànic original de la nau, de quart de cercle incurvat. Presenten diverses sageteres als sectors sud i est, i una tronera a la part superior de l'absis.

També hi ha un rellotge de sol posterior, amb la data del 1969. La façana principal, orientada al sud, té dos grans contraforts adossats. La porta d'accés és d'obertura rectangular, amb llinda plana inscrita i un timpà apuntat amb l'interior apetxinat. Presenta decoració esculpida als extrems de la llinda, inscrita amb la data 1595. L'absis té una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. A la banda oest del temple hi ha el campanar. De planta rectangular, fou bastit modificant l'antiga espadanya, a manera de torricó. Presenta dues obertures d'arc de mig punt. La construcció mostra aparells diversos, combinant la utilització del paredat posterior amb el parament de carreuada romànic. A l'absis hi ha un sòcol fet amb morter i pedruscall.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Coquells)

És una església romànica del segle XI al nord-oest del municipi de Vilanant (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És a uns 3 km de la població, en un bosc de pins i alzines. L'església resta actualment sense culte. Una mica més enllà hi ha una masia, ara dedicada al turisme rural. L'accés és per la carretera GP1-6021, direcció Avinyonet de Puigventós / Vilanant / Cistella. A 1,5 km de Vilanant cal girar a la dreta, direcció Veïnat de Coquells (pista sense asfaltar). L'antiga església de Sant Salvador, avui sense culte, és prop del camí que porta al mas Genover i al costat del mas Llobet.

És un temple d'una nau amb absis semicircular que presenta elements constructius romànics dels segles X-XI. La volta de l'absis és de quart d'esfera; la de la nau, de la qual es pot veure l'arrencament en els murs laterals, ha estat substituïda per un embigat recent. L'arc triomfal, de mig punt, de dovelles ben tallades, té impostes de secció excorbades i és sostingut per pilastres rectangulars
La portalada, en el mur meridional de la nau, és adovellada amb un sol arc de mig punt. En aquest mateix mur de la portalada, vora l'extrem oriental, hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó monolítics. S'hi han obert algunes finestres modernes que poden haver destruït les antigues. El parament constructiu d'aquesta església és de carreus de pedra calcària mal escairats que sovint, no a per tot, s'afileren.

Pintors Catalans (Assumpció Oristrell i Salvà)

Sabadell, 10 d'agost del 1956. És una pintora catalana contemporània. Va començar a pintar de molt jove i va iniciar la seva formació artística a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i a l'Escola Massana de Barcelona, entre els anys 1974 i 1978, així com al Cercle Artístic de Sant Lluc. Més endavant, entre els anys 1982 i 1986 va completar la seva formació amb estudis de litografia i gravat a Barcelona. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la dels noranta, les seves obres, encara molt pictòriques, eren composicions de caràcter geomètric amb una evident simplicitat formal i cromàtica, que feien una interpretació personal del paisatge urbà. Les va presentar a Sabadell, principalment a l'Acadèmia de Belles Arts i a la Galeria Negre, on la matèria ja començava a ser un element important del seu llenguatge pictòric. L'any 1993, a la pintura i la matèria s'hi afegien, a més, l'empremta deixada per diferents eines i materials i el collage, que esdevindrien recursos tècnics destacats. També va participar en diferents exposicions col·lectives, com les mostres Artistes sabadellencs per Bòsnia (Museu d'Art de Sabadell, 1994) o Un món sense guerres (Ateneu de Cadaqués, 1996).

En les diferents sèries i col·leccions que ha anat elaborant apareixen un seguit de temes i conceptes transversals, com ara l'evocació de la Mediterrània a partir d'elements històrics (el món clàssic i mític) i culturals. En són un bon exemple les obres de la sèrie Mediterrànies que l'any 1997 va presentar a la Galeria Rosa Ventosa de Barcelona. L'arquitectura també és un tema que ha aparegut en diferents obres, sigui com una estructura o com a mostra de la seva fascinació per un període artístic i cultural determinat, com a les que l'any 1996 va mostrar a Galerie Niu d'Art de Lausanne. El diàleg entre cultures és un altre motiu recurrent, que es va fer molt present en l'exposició Entre una riba i l'altra de l'any 2012 a la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell. Hi ha obres d'Assumpció Oristrell al Museu d'Art de Sabadell, entre les quals figura el disseny per a la coberta de la revista Arraona que va fer l'any 1997. L'any 2016 ha estat autora, junt amb la ceramista Maria Bosch, d'un plat d'art per al Memorial Àlex Seglers

Pintors Catalans (Xavier Oriach i Soler)

Sabadell, 20 de novembre del 1927. És un pintor català. Ha viscut a Sabadell, València, París i Normandia. Va formar part del Grupo Z, entre 1948 i 1950, per traslladar-se després a la capital francesa, on entrà en contacte amb l'escola de París. La tardor de 2013 el Museu d'Art de Sabadell li organitzà una exposició retrospectiva.
En traslladar-se els seus pares a València el 1932, en Xavier romangué al costat del seu oncle, el fotògraf Albert Rifà, a l'estudi del qual s'hi reunia la intel·lectualitat progressista de Sabadell dels primers anys del segle xx.
El 1943 se n'anà a viure a València inscrivint-se l'Escola de Belles Arts. El 1947 formà part de l'avantguarda participant en el "Grup Z". La seva primera exposició individual tingué lloc al Monestir de Sant Cugat del Vallès.
El 1951 Xavier Oriach rebé una beca de l'Institut Francès de València. Viatjà a París on s'instal·là a la Ciutat Universitària. En aquesta ciutat es trobà amb Chillida, Palazuelo, Clavé i d'altres artistes i poetes d'avantguarda.

L'any 1953 va participar en la primera edició del Saló Biennal de Belles Arts que es presentava a la Caixa d'Estalvis de Sabadell. Exposà a la Galerie Breteau, al Salon des réalités nouvelles i al "Salon de Mai". El 1980 s'instal·là a Jouy-sur-Eure (Normandia) on fundà el "Centre d'Art Contemporain" i la "Biennale Européenne de sculpture de Normandie". Va retornar a Sabadell el 1992. L'any 2012 va ser un dels autors, junt amb els pintors sabadellencs Fina Miralles, Alfons Borrell i Agustí Puig i el ceramista Lluís Clapés, d'un plat d'art per al Memorial Àlex Seglers. Es conserva obra de Xavier Oriach al Museu d'Art de Sabadell

Pintors Catalans (Marià Oliveras i Vayreda)

Més conegut com a Marian Oliveras. Olot (Barcelona), 1924 - Olot (Barcelona), 15 de setembre de 1997. Va ser un pintor català. Net del també pintor Marià Vayreda i Vila, es formà a l’Escola de Belles Arts d'Olot sota la direcció de Martí Casadevall i Mombardó, i fou deixeble de Josep Pujol i Ripoll i Iu Pascual i Rodés. Formà part de l'anomenat "grup dels Indiquetes", amb el qual exposà a Girona i Figueres. També exposà a Barcelona, Vic i Olot, entre altres indrets. Ja mort, el 2003, la Galeria d'Art Les Voltes, d'Olot, albergà una exposició antològica d'acuareles seves.

Pintors Catalans (Ceferí Olivé Cabré)

Reus, 1907 - Barcelona, 1995. Va ser un pintor aquarel·lista català, deixeble del pintor reusenc Tomàs Bergadà. Orfe de pare i mare des dels quatre anys, va viure a Reus amb la seva àvia. El 1921 va començar a treballar amb el pintor i decorador Antoni Fuster i va ser deixeble de Tomàs Bergadà, on va coincidir amb el també aquarel·lista Francesc Torné, del que es va fer molt amic. Quasi tota la seva existència va transcórrer a Reus, però va viure un temps a Barcelona, on estudià a l'Escola de Llotja amb el professor Fèlix Mestres i participà com a decorador a l'Exposició Internacional de 1929, i va viatjar per l'estranger. El 1932 va guanyar el primer premi en el concurs convocat per l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya. Va fer algunes exposicions amb el seu amic i company Modest Gené a Reus i a Barcelona el 1934 i 1935. Va guanyar el premi a la Galeria Pictòria de Barcelona el 1941 i el premi nacional d'aquarel·la el 1942, i va obtenir la medalla Fortuny de pintura que es concedia a Reus, el 1942 i 1943. Va ser considerat un dels millors aquarel·listes de l'estat espanyol. Entre les distincions que va aconseguir hi figura la creu de Sant Jordi el 1985. Un cop traspassà, la ciutat de Reus li va dedicar un carrer prop del de Domènec Soberano tocant a l'Avinguda de l'Onze de setembre

Pintors Catalans (Francesc Xavier Nogués i Casas)

Barcelona, 18 de febrer de 1873 – 28 de gener de 1941. Fou un pintor, dibuixant, gravador, ceramista i ninotaire català. Sovint feu servir el pseudònim «Babel». Estudià comerç, sense vocació, i entrà a l’acadèmia Martínez Altés (~1886-89), on conegué Isidre Nonell. Fou aprenent en un magatzem mentre assistia als cursos nocturns de l’acadèmia Borrell. Vers el 1896 visità Madrid, on l’impressionà fortament Goya, cosa que el decidí a dedicar-se a l’art i a freqüentar més assíduament l’acadèmia Borrell, on entrà en contacte amb el grup d'El Rovell de l'Ou. Amb text de Josep Lleonart, publicà l'Auca de l’Aplec de Sant Medir, que imprimí el seu amic Ramon Riera (~1899). Obtingué un accèssit al concurs de cartells, pel carnestoltes de Vilanova, celebrat a Els Quatre Gats (1899), amb el titulat Tranquillitat i bons aliments. Amb Alexandre de Cabanyes i Francesc Sardà i Ladico anà el 1901 a París —on tornà sovint— i hi freqüentà les acadèmies Colarossi i Vity. El 1902 exposà dues marines a l’Ateneu Barcelonès, integrat en l’agrupació Art i Pàtria, i aquell mateix any guanyà el segon premi de l’important concurs de cartells de les festes de la Mercè amb el cartell titulat Barraques i cavallet. Des del 1903 compartí l’estudi amb Emili Fontbona. Pintà força a Vallvidrera, i féu alguna il·lustració per als Diàlegs de les cortesanes, de Llucià. Féu una estada a Banyoles (1904), on tornà sovint, i s’integrà en l’ambiciosa Associació de Pintors i Escultors Catalans. Participà amb olis a la discutida exposició que alguns membres de l’Associació feren el 1905 a la sala Parés, on l’any següent presentà uns paisatges puntillistes. Requerit per Rafael Nogueras i Oller —amb qui es proposà, sense èxit, de recrear la cançó popular catalana—, féu la capçalera de Poti-Poti (1906), i aquell mateix any decorà gerros de porcellana per a la manufactura Serra. Fins el 1908 —ajudat per la que fou la seva primera muller, Teresa Lostau— decorà els vestíbuls de la Pedrera, de Gaudí, a les ordres d’Aleix Clapés, mentre col·laborava esporàdicament a Hojas Selectas amb uns dibuixos que palesen les influències de Fontbona i de Sardà. El setmanari Papitu, fundat pel seu amic Feliu Elias, li permeté de fer-se conèixer majoritàriament (1909-11), signant sovint amb el pseudònim de Babel, que emprà posteriorment en altres llocs. Formà part de Les Arts i els Artistes i col·laborà a l'Almanac dels Noucentistes (1911). Des d’aleshores col·laborà a L’Esquella de la Torratxa, Picarol (1912) —que dirigí—, La Publicidad, Revista Nova (1914) —que codirigí amb Apa—, Ibèria, Vell i Nou, Cuca Fera, Un Enemic del Poble, L’Instant, La Mainada, Jordi, El Be Negre, Terramar, Fulles Musicals, Butlletí de la Cambra Mercantil, etc. Publicà conjunts d’il·lustracions, com la Catalunya pintoresca (1919) i 50 ninots (1922). Féu els murals del celler de les Galeries Laietanes (1915), de la sala que duu el seu nom a la casa Plandiura de Barcelona (1917-27) i del despatx de l’alcalde a la casa de la ciutat de Barcelona (1929), entre altres, alguns dels quals perduts. Féu plafons ceràmics, com el del Celler Cooperatiu del Pinell de Brai (1920-21), de l’arquitecte Cèsar Martinell, i els del restaurant barceloní Can Culleretes (1923). Des del 1909 fou un extraordinari gravador —a l’aiguafort, l’aiguatinta i la punta seca—. Decorà peces de ceràmica de Francesc Quer, i en féu amb Josep Granyer, i decorà vidres del seu amic Ricard Crespo. El 1928 féu les decoracions i els figurins de l’òpera El giravolt de maig . Membre de l’assessoria artística de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, fou, amb Miquel Utrillo, Francesc Folguera i Ramon Raventós, l’artífex del Poble Espanyol de Montjuïc. Il·lustrà l'Abecedari Català per a nens (1920) i obres de Josep Carner, Carles Riba i Cristòfor de Domènech, les Sàtires de Guerau de Liost (1927), l’edició de bibliòfil d'El sombrero de tres picos de P.A.de Alarcón (1934), el Bestiari de Pere Quart (1937) i els reculls L’humor a la Barcelona del vuitcents (1938) i L’humor a la Barcelona del noucents (publicat el 1955). Fou professor de gravat a l’Escola d’Arts i Oficis de la Generalitat a Olot (1936-39). A la postguerra il·lustrà El Patrañuelo, de Joan Timoneda. El 1967 l’ajuntament de Barcelona organitzà una gran exposició retrospectiva de la seva obra, i el 1972 exposà l’important llegat de la seva vídua Isabel Escalada a la ciutat. Bé que pertanyent a la generació postmodernista, amb la qual col·laborà activament, no assolí una personalitat forta fins als anys inicials del Noucentisme. Esdevingué l’artista més representatiu d’aquest complex moviment, per la seva posició de síntesi, equidistant de totes les faccions que l’integraven: freqüentà tant el Cercle Artístic com el de Sant Lluc, col·laborà amb Apa, i alhora era reclamat per Xènius per a il·lustrar La Ben plantada (1912). Estructurava perfectament les seves composicions, sense perdre mai l’aparença d’espontaneïtat. Si com a pintor, tant de cavallet com mural, s’acostava a un cert idealisme, com a dibuixant i gravador s’adscrivia a un humorisme —mai xaró— d’arrel realista i d’un expressionisme que hom ha comparat, a escala internacional, amb el de George Grosz, sense pretendre, però, la punyent agressivitat d’aquest. La seva constant atenció a basar-se en l’art popular català el convertí en un artista que connectà absolutament amb tots els nivells del poble català, que s’identificà en els seus peculiars tipus i conjunts.

Pintors Catalans (Llucià Navarro i Rodon)

Barcelona, 19 d’abril de 1924 — Premià de Mar, Maresme, 29 d’octubre de 2007. Pintor i dissenyador. Format a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on es llicencià el 1948, guanyà una beca de viatge Amigó-Cuyas. En tornar exposà a la sala Argos. Formà part del grup Betepocs i guanyà la medalla de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1956). Estudià pintura mural a Itàlia, i, de nou a Catalunya, des del 1958 fou professor a la Llotja , de la qual fou director al final dels anys setanta, i on es jubilà el 1989. Féu diversos frescs a Barcelona (Montbau) i els del Cambril de la Mare de Déu de Núria, entre d’altres, vitralls a Apure (Veneçuela), Miami (EUA), Puerto Rico i en diversos edificis de Catalunya. És autor de la insòlita decoració de la façana de l’edifici blau de la plaça de Lesseps, a Barcelona (1972-73). Formà part de l’equip fundador de la revista Cavall Fort, on molt sovint col·laborà com a il·lustrador.