Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Vinyoles)

És una església romànica protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Cava (Alt Urgell). Edifici religiós d'una nau de planta rectangular amb absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera, l'absis té dues finestres de doble esqueixada. Nau coberta amb fusta, en part esfondrada.
Té dos arcs preabsidials apuntats. El portal és a la façana de ponent on hi ha tres arquivoltes. Hi ha dos tipus de pedra en la construcció de l'edifici. El mur oest i el campanar, que és d'espadanya i de dos ulls és mig refet, és de pedra calcària i contrasta amb la resta vermellosa del bastiment. Finestra adovellada de doble esqueixada damunt la porta. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Catedral de la Seu d'Urgell)

Anomenada Catedral de Santa Maria d'Urgell o Catedral d'Urgell, és un temple catòlic dedicat a Santa Maria situat a la Seu d'Urgell (Alt Urgell), seu catedralícia del Bisbat d'Urgell i principal temple de la diòcesi. És l'única catedral íntegrament romànica de Catalunya, considerada un exemplar únic dins el romànic català per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana i la galeria oberta de la capçalera
El temple data del segle xii i està presidit per la Mare de Déu d'Urgell, patrona de la ciutat. Aquesta talla policromada del segle xiii, situada dins l'absidiola de l'altar major, és d'estil romànic i va ser restaurada el 1922. Sovint és anomenada Mare de Déu d'Andorra, segons la tradició havia estat amagada a Andorra durant la invasió sarraïna

Cal esmentar que la ciutat de la Seu d'Urgell pren precisament aquest nom pel fet d'ésser la seu episcopal del Bisbat d'Urgell i acollir-ne la catedral. Aquesta és la quarta catedral construïda a la diòcesi i la tercera erigida al mateix emplaçament, tot i que la primera de les tres ja fou erigida a la plana on al voltant nasqué un nou barri anomenat en llatí vicus Sedes Urgelli, és a dir barri de la Seu d'Urgell, entenent seu com a càtedra o tron d'un bisbe que exerceix una jurisdicció, església catedral i capital d'una diòcesi. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Tavèrnoles)

És un monestir romànic del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), que es troba en el poble d'Anserall. La seva situació, al bell mig del camí ral de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc d'acolliment i hostalatge, d'aquí, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional
De l'església, que era de tres naus cobertes amb volta de canó, només se'n conserva la capçalera i el transsepte. La disposició absidal és molt singular: tres absis en creu disposats entorn d'un absis major, dels quals l'absis central té encara unes altres tres absidioles buidades interiorment en el gruix del mur. El transsepte és acabat també amb una absidiola a cada extrem. Entre el braç septentrional del creuer i els absis hi ha les restes de la torre circular del campanar, amb una escala de cargol interior. Dins l'església hi ha uns fragments d'estuc romànic que emmarcaven les obertures i finestres. El que resta de l'església fou restaurat entre 1971 i 1975 per la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l'arquitecte J. Pons Sorolla.

Alguns capitells es troben a Barcelona i a Amèrica del Nord, ja que van ser venuts a un col·leccionista; en el Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva el baldaquí més un frontal d'altar del segle XII amb els dos laterals en els quals apareixen representats nou bisbes i dos sants amb aurèoles i en la catedral de la Seu d'Urgell diversos documents, entre ells el cartulari de l'abadia. El 1971 es va iniciar la restauració de la capçalera.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Feners)

És una capella romànica del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós, romànic, d'una nau amb absis semicircular que presenta dues finestres. La portada és oberta al mur sud. Tota la construcció és arrebossada

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Calbinyà)

És un església del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'edifici religiós està en ruïnes. Encara resta part del campanar de torre, amb planta quadrada, i alguns panys de murs.
De l'església de Santa Margarida de Calbinyà en resta part del campanar de torre de planta quadrada, escapçat, sense teulada, i alguns panys de murs. El campanar presenta una porta, mig colgada, que comunicava amb l'interior de l'església. També hi ha una finestra a doble esqueixada i a la façana meridional hi ha les obertures corresponents a segon pis. Els carreus són petits i rejuntats amb morter de calç. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia d'Arcavell)

És una església romànica del municipi de les Valls de Valira protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular que s'obre a la nau a través d'un arc presbiteral que a l'exterior és reforçat per dos contraforts. La nau és recorreguda per una banqueta d'obra lateral al mur nord. L'absis és cobert per una volta de quart d'esfera, mentre que la coberta de la nau és esfondrada i no podem saber com era.

A la façana de ponent hi ha una finestra rectangular i a l'absis dues de doble esqueixada. Al mur de migdia hi trobem la porta adovellada en forma d'arc ultrapassat. A l'àrea del presbiteri hi ha restes de pintura mural de tipus ornamental en tons negres i vermells. És del mateix tipus que trobem en altres temples propers com Santa Coloma de la Bastida, Sant Vicenç d'Estamariu o Sant Serni de Nabiners.
El campanar d'espadanya de dos ulls, molt malmès, corona la façana principal. Davant de la façana principal hi ha dos pilars que podrien pertànyer a una estructura porticada que cobriria l'accés al temple. L'aparell constructiu és de pedra tosca i no presenta cap tipus d'ornamentació. Sembla procedir d'aquesta capella un retaule gòtic dedicat a santa Llúcia, pintat pel Mestre d'Estamariu i que es conserva al Museo del Prado 

 

Pintors Catalans (Manuel Zorrilla i Giné)

Barcelona, 1928 - Palau-solità i Plegamans (Barcelona), 20 de gener de 2017. Va ser un artista de les Belles Arts (dibuix, pintura i escultura). Alternà els seus estudis superiors amb els de Belles Arts. Igualment freqüenta el Museu d'Art Modern de la ciutat comtal per l'estudi dels Mestres de l'escola Catalana i fent un seguit de còpies in situ. En aquells temps participa en algunes exposicions col·lectives fins a l'any 1944 va fer la seva pròpia primera exposició de pintura i començà a donar classes a casa seva. Aquesta tasca docent l'animà a obrir una acadèmia d'ensenyament primari al barri de la Sagrada Família de Barcelona en la qual va abraçar alguns mètodes pedagògics poc freqüents a l'època, com les classes a l'aire lliure o itinerants. En paral·lel, seguia explorant en la seva trajectòria artística al taller de l'escultor Josep Torrents on hi aprengué aprendre l'ofici i la tècnica durant dos anys. Degut als canvis legislatius en matèria educativa decideix tancar l' acadèmia de primària el 1974.

Seguint les seves inquietuds artístiques, estudià un curs d'inici a l'Arqueologia de Barcelona, per a la investigació de l'Art Rupestre i al qual es dedicarà. Dedicat a pintar, dibuixar, restaurar... Després de fer restauracions de peces molt antigues trencades, una d'elles de l'edat de Bronze mitjà (1.500 anys aC), es troba exposada al Museu de Palau-solità i Plegamans. També va fer treballs amb imitació de pedres i policromies, reproduccions d'àmfores romanes. Professionalment es dedicà a fer dibuixos tècnics i va fer una gran quantitat de plànols d'habitatges unifamiliars, conjunts residencials i maquetes.
Va arribar a Palau-solità i Plegamans als anys 50 i des de sempre va estar lligat al món de l'educació, especialment de les Belles Arts. En aquests anys va fer un gran mural representant el poble de Santa Perpètua de Mogoda i un altre que representa la història de Palau-solità i Plegamans, amb 40 punts d'interès, els quals resten exposats a les respectives sales de Plens dels Ajuntaments. Cap els anys setanta, i després d'una bona documentació i estudi de l'art romànic, s'inicia en la pintura del retaule, utilitzant formules per pintar com els antics mestres del segle xii. Igualment reprodueix amb escultura figures romàniques de l'Estany, Ripoll, Sant Miquel del Fai i d'altres llocs. Alterna el seu treball amb pintura a l'oli, dibuixos a ploma i treballs amb tècnica acrílica. La seva obra resta distribuïda entre particulars. L'artista i professor va estar molt vinculat des de 1974 any en què s'establí definitivament a Palau-solità i Plegamans amb entitats associatives de la vila, com Els Qu4trePins on va col·laborar en les sèries "Racó filatèlic" i "Art Romànic" i els escrits envers "Els gremis medievals, La pesta negra a Catalunya. També col·laborà amb l'Associació de Pessebristes, entre d'altres.

En el seu currículum figura haver estat copista oficial d'obres d'art i de figures del Romànic, autor de nombrosos treballs d'arquitectura i de desenes de dibuixos a ploma de masies catalanes. L'artista i docent era molt conegut a la nostra vila per la seva faceta educativa en Belles Arts que va deixar empremta en molts vilatans i vilatanes, els quals van gaudir de les seves classes des de fa dècades i fins a l'any 2006. 

Pintors Catalans (Bernat Ylla Bach)

 Vic (Barcelona), 22 de març de 1916 - Saint-Maixent-l'École (França), 18 de febrer de 1994) fou un pintor del segle XX. Cursà els seus primers estudis en la seva ciutat nadiua a l'Escola Municipal de Dibuix de Vic amb els Mestres Pere Puntí i Llucià Costa i els amplià després a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

Exposà per primera vegada en una col·lecció barcelonesa, en la que exhibí exclusivament dibuixos a ploma. L'any 1936, marxà a Brussel·les, on estudià pintura i perspectiva a l'Escola Reial de Belles Arts, tenint com a Professor a Alfred Bastien. AIIí realitzà dues exposicions. Després va estudiar les lliçons i consells sobre la composició a l'Estudi de Montparnasse a París, del Mestre francés, André Lhote.

Al retornar a Catalunya, l'any 1943, Bernat Ylla va començar en el seu país una carrera de pintor independent. Féu la seva primera exposició individual en la Sala Comellas de Vic el desembre del 1943, fent-ho també a Barcelona el març de l'any 1944, en la sala de la Llibreria Dalmau, essent presentat pel crític Rafael Benet. Després s'instal·là a Deià, a l'Illa de Mallorca, on durant quatre anys va treballar buscant la seva forma personal d'expressió pictorica. A partir de l'any 1951 s'instal·là a França i organitza les seves exposicions arreu d'Europa: França, Anglaterra, Suïssa, i sempre a Vic, Barcelona, Catalunya, Mallorca, Castilla la Manxa, Extremadura, País Basc, etc. La seva última exposició la realitzà a "l'Ile de Ré" el 1983.

Pintors Catalans (Antoni Vives Fierro)

Barcelona, 1940. És un pintor català, especialitzat en paisatges urbans. Estudià a Llotja i es formà al Cercle Artístic de Sant Lluc, on fou alumne de Josep Maria Garrut i Romà i de l'escultor Tomàs Bel i Sabatés. El 1961 s'establí a París i el 1962 va exposar per primer cop a Cartagena. Des del 1970 viu principalment a Londres, que ha pres com a tema de molts dels seus quadres i on realitzà exposicions el 1971 i el 1973. Des del 1980 tornà a centrar la seva obra en Barcelona, i des de mitjans de 1990 a l'Havana.

Ha exposat a Londres, Ginebra, Düsseldorf, París, Montevideo, Atenes, Nova York, l'Havana, Bayreuth, Barcelona, Madrid i en altres indrets de Catalunya. És un pintor polivalent, utilitza diferents tècniques en les seves pintures, tot i que els darrers anys s'ha decantat per l'oli amb collage. Té un estil figuratiu amb un postimpressionisme de temes urbans o suburbials, que l'han donat més a conèixer, tot i que una part de la seva obra és paisaitgística.

Ha realitzat també una important obra gràfica, en la qual destaca la producció de cartells de caràcter comercial i commemoratiu. El seu treball ha estat reconegut amb diferents guardons, com la medalla d'or i el premi Girona de pintura (1979), els premis Ricard Canals de pintura (1980) i Clau de Barcelona (1998). El 1997 va rebre el premi de la Generalitat de Catalunya pel disseny de la Joia de la Sardana i el 2002 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i el 2003 va obtenir el Premi Joan Fuster d'assaig per El nacionalisme que ve.

Pintors Catalans (Miquel Villà i Bassols)

Barcelona, 15 de febrer de 1901 - el Masnou (Barcelona), el 25 d'agost de 1988. Fou un pintor català, considerat un dels representants del fauvisme. Estudià a l'Escola de la Llotja i va fer nombrosos viatges per Europa i Amèrica amb el seu pare, negociant de vins, fins que va fer la seva primera exposició individual a Bogotà. El 1922 s'instal·là a París on estudià a l'Académie Colarossi i exposà al Salon d'Automne i al Salon des Indépendants. Ben aviat s'integrà a les tertúlies de Montparnasse, on es va fer amic de Marcel Duchamp, Jean Fautrier, Pau Gargallo, Togores i Francisco Gutiérrez Cossío. Després tornà a Catalunya i s'instal·là al Masnou. Exposà a la Sala Parés de Barcelona el 1929 i participà en les Exposicions de Primavera de 1933, 1934 i 1935, i fou un dels 33 pintors catalans de Joan Merli.

Després de la guerra civil espanyola exposà a les Galeries Syra de Barcelona el 1949 i 1951, i a l'Exposició Municipal de Barcelona del 1951. Fou un dels pintors catalans que va obtenir més prestigi en els ambients de Madrid. Fou premiat a la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte celebrada a Madrid el 1951 i participà en la Tercera Bienal a Barcelona el 1955. Eugeni d'Ors l'escollí per a participar en alguns dels Salones de los Once de Madrid, i va exposar individualment a Madrid el 1963, 1965, 1968, 1973, 1975, 1977, 1984 i 1985. El 1977 i 1985 li dedicaren sengles exposicions antològiques.

La seva pintura mostra un constructivisme sobri influït per Paul Cézanne i Maurice de Vlaminck, centrat en paisatges del Maresme, d'Eivissa i de La Pobla de Segur, o bé interiors, figures i natures mortes, caracteritzat per la densitat del gruix de la pasta i pel seu colorisme mat. El seu estil, que al final de la seva vida fou més influït per Rembrandt, sintetitza el rigor i el classicisme del noucentisme amb el realisme de la generació del 1917. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1961, l'Ajuntament del Masnou posà el seu nom a un carrer (carrer del Pintor Villà) al carrer que tradicionalment s'havia anomenat baixada de Can Galvany

Pintors Catalans (Oriol Vilapuig Morera)

Sabadell, 1964. És un pintor català, nét del paisatgista Joan Vila Puig. Va estudiar a l'Escola d'Art EINA de Barcelona (1982-1985) i es va llicenciar en Belles Arts a la Facultat Sant Jordi de la Universitat de Barcelona (1985-1990). Els seus treballs adopten una metodologia propera a l'assaig. Partint de la tradició com allò preexistent, les seves propostes utilitzen mecanismes d'apropiació, cita i muntatge com a formes per generar renovats imaginaris al voltant d'experiències relacionades amb el cos, el desig, l'erotisme, la pèrdua, la por o el temps. Conserven obra d'Oriol Vilapuig la Col·lecció Gelonch Viladegut i el Museu d'Art de Sabadell

Pintors Catalans (Estanislau Vilajosana i Guilà)

Manresa (Barcelona), 1913 - Manresa (Barcelona), 1991. Fou un pintor paisatgista català. Als 12 anys ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Deixeble d'Evarist Basiana. Més endavant estudià perspectiva, composició i color amb els pintors Francesc Labarta i Ramon Calsina i tècnica ceràmica amb Llorenç Artigas a l'Escola Massana.
L'any 1942 assistí a classes de dibuix al natural al Foment de les Arts Decoratives i al Cercle Artístic Barcelonès. Si bé el paisatge configura la major part de la seva producció artística, també conreà amb èxit la natura morta, les flors, la figura...

Fou un dels fundadors del Cercle Artístic de Manresa (1935), del Gremi de Sant Lluc (1941) i de la Llibreria Símbol (1966). Formà part junt amb Joan Vilanova i Joan Vilaró, de la comissió encarregada d'erigir un monument als iniciadors de la Séquia, que comportà la instal·lació de la "Ben Plantada" a la Plaça Bonavista de Manresa. Amb A. Pujol pintaren conjuntament el mural sobre la batalla del Bruc que es troba a l'escala principal de l'Ajuntament de Manresa.

Va fundar i dirigir l'Acadèmia Vilajosana, al carrer de Casanova, de dibuix, pintura i ceràmica des de 1965. Experimentador de diversos corrents pictòrics. Fou col·laborador en la promoció d'iniciatives culturals. Va celebrar més de vint-i-cinc exposicions individuals entre Barcelona, Mallorca, Sabadell, Manresa i altres. També participà en moltes exposicions col·lectives. Participà en el primer Saló d'Independents de l'any 1936 a Barcelona i al Saló de Tardor (organitzat per la Generalitat de Catalunya) l'any 1938. Té obres seves a Alemanya, Anglaterra, Estats Units, Argentina, Veneçuela, Brasil, Itàlia