domingo, 4 de octubre de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Benet d'Espiells)

És una ermita romànica del municipi de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. És a prop del caseriu d'Espiells, a uns cinc quilòmetres de Sant Sadurní, en un indret de vinyes i camps. És un edifici de planta rectangular, adossat per l'absis a una masia. Té una sola nau i la porta d'accés és d'arc de mig punt format per grans dovelles radials. La volta és de canó amb l'encanyissat molt acusat, sota coberta de teula àrab a dues vessants. Damunt la nau es troba un petit campanar de planta quadrada i finestres geminades als quatre costats. La coberta és llisa, a quatre vessants. L'obra és de pedra. A l'entrada hi ha una pica beneitera



 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de les Conilleres)

És una capella al costat de la masia de Cal Morgades del Grau, al peu de la carretera que du a les Conilleres (Alt Penedès). L'actual capella data del segle XVIII, tot i que els orígens són medievals. La capella original va destruir-se el 1936 i es va remodelar d'acord amb el projecte de Ll. Brugal, arquitecte. Sant Andreu és És un edifici molt reformat, però en resta l'absis de l'antiga construcció romànica, que actualment s'utilitza com a sagristia, i un fragment de la nau. La coberta és a dos vessants. La façana, d'estructura molt senzilla, presenta una porta d'accés frontal, un ull de bou i un petit campanar d'espadanya 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de Foix)

És una església del municipi de Torrelles de Foix (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església està situada damunt d'un penya-segat prop de la capçalera del riu Foix, a 643 m d'altitud. És un edifici d'una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, sostinguda per arcs torals. L'absis és hexagonal, amb nervis i clau de volta esculpida. La porta d'accés, situada al mur lateral de migdia, és adovellada i d'arc de mig punt. A la façana de ponent s'eleva el campanar d'espadanya, de quatre obertures d'arc de mig punt. Una muralla envolta l'església i la rectoria annexa.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pau d'Ordal)

És una església al nucli de Sant Pau d'Ordal al terme municipal de Subirats (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església existia ja el 1059 i depenia dels senyors de Subirats, que el 1095 la cediren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Al segle xv, passà a mans de Montserrat fins que a principis del segle XX es fusionà amb el terme de Subirats, del que ja depenia originàriament

Església d'una sola nau rectangular amb absis, porta adovellada i campanar a l'esquerra de la façana, molt modificada el 1910, quan s'amplià. De la primitiva obra romànica resten molts vestigis als murs, fets de grans carreus regulars. Es conserva una pica baptismal d'immersió d'època romànica situada al mur, entrant a l'església a mà dreta. El campanar és quadrat amb quatre arcs fets de carreus de pedra ben escairats, i el portal d'entrada, també d'època romànica, és adovellat. Al costat de l'església, entrant per l'arc de l'antiga rectoria, s'hi troba una tomba antropomorfa. És exempt de pedra picada buidat interiorment (encara que és semblant als d'Olèrdola i Sant Pere Molanta, no s'ha de confondre amb les tombes antropomòrfiques excavades en sòl petri). Al seus peus hi ha un tros trencat.

La pica baptismal té un perfil gairebé esfèric amb peu atalussat de 20 cm d'alçada i entornat per un bordó. L'interior del vas és tetralobulat, característica única en tot el Penedès. Aquesta pica fou localitzada any enrere tapiada en una paret de l'església, ignorant-se fins aleshores la seva existència. Lamentablement al ser descoberta mancava un tros (una quarta part, aproximadament, de la part superior del vas) i barroerament s'optà per encastar-la a la paret del baptisteri de la que en sobresurt tot just la meitat.

A la part superior s'observen dos bordons que l'encerclen de 3 i 5 cm de diàmetre respectivament. Entre el cos i el peu hi ha un tercer bordó de 5 cm de diàmetre. A la superfície determinada pel gruix de la pica hi ha una sanefa que segueix la forma tetralobulada del vas, composta per un seguit de triangles capiculats rebuidats a la pedra. A la part lateral del vas veiem una inscripció que diu: GURCO ME FECIT, que s'ha postulat que correspon al constructor de la pica


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Llorenç d'Hortons)

És una obra del municipi de Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta església consta d'una nau rectangular, neoclàssica amb absis i campanar. Conté cinc altars, dos d'ells antics de guix, (el major antic de guix i la capella del Santíssim també antiga de guix i fusta i sostre amb voltes motllurades). Una bona part de la paret de migdia s'aguanta sobre la primitiva església romànica que fou trobada el setembre del 1977, i on es trobà també la portalada principal de grans dovelles amb motllura, una finestra de la mateixa època i restes de la possible primera pica baptismal. Aquesta pica té forma troncocònica amb lateral concavats i degut el seu estat és difícil d'apreciar si té decoració. A l'obra neoclàssica, s'hi aprecia una gran quantitat de pedres del temple romànic, perfectament acarades com les existents als murs romànics repicats el 1977. A l'annex existeix l'antiga Rectoria, ampli casal a dues vessants de planta, un pis i golfes d'arquets edificat en diferents èpoques, de molta personalitat: sostres de volta catalana amb gran sala repartidora on es guarden l'arxiu parroquial des del 1520 i documentació anterior del 1300, com també una trentena de pergamins 


 

Pintors Catalans (Ramon Reig i Corominas)

Manila (Filipinas), 1903 - Figueres (Girona), 2 de desembre de 1963. Fou un pintor, catedràtic, arquitecte català. Va estudiar amb el mestre Juan Nuñez a l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres, compartint aula i lliçons amb Salvador Dalí i Marià Baig i més tard es formaria a l'Escola de la Llotja amb Fèlix Mestres. Va ser professor de dibuix a l'Institut d'Educació Secundària de Burgos i a Figueres, on va tenir d'alumnes, entre d'altres, a Evarist Vallès, Joan Sibecas, Bartomeu Massot.

Va néixer casualment a Manila, però la seva família es va traslladar a Figueres quan tenia un any. Fou una persona polifacètica, ja que, a més de pintor, era catedràtic, arquitecte, acadèmic de diverses corporacions, escriptor i gran amant de la música. La seva fama és com a pintor especialitzat en aquarel·les de paisatge. La seva primera exposició fou a Figueres a l'edat de 15 anys. L'any 1942 va obtenir el diploma de tercera classe de l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, on va participar amb l'obra El Canigó. L'any 1944 va obtenir el primer Premi Nacional d'Aquarel·la. A partir d'aquest moment l'èxit el va anar acompanyant. Les seves obres van ser seleccionades per representar l'estat espanyol en una exposició de pintura a Londres. Va ser un dels responsables de la creació del Museu de l'Empordà

Pintors Catalans (Pere Queralt i Fargas)

Valls (Tarragona), 1927 - 2008. Fou un pintor, i cartellista català. Deixeble de l'Eduard Castells, a L'Escola del Treball de Valls. Des de molt petit va mostrar una especial habilitat pel dibuix. Ell recordava que quan tenia uns sis o set anys a la seva escola realitzaven un diari i ell era l’encarregat de fer els dibuixos que l’il·lustraven. La seva primera exposició col·lectiva va ser l'any 1946 i la seva primera exposició individual l'any 1957 al Centre de Lectura de Valls.

La temàtica de les seves pintures eren el paisatge dels voltants de la seva ciutat, la natura morta, les figures, els pallassos. El paisatge va ser sens dubte el tema preferit per l'artista, sempre el paisatge de l'Alt Camp, en els seus inicis amb una clara influència postimpressionista, amb certs tocs fauvistes, Van Gogh i Cézanne són presents en les seves primeres obres.
Cal destacar l'estructura de les seves composicions, amb un bon domini del dibuix, que l'apropa a Cézanne, i la utilització lliure del color en els seus quadres recorda a Gauguin i als fauvistes. Un altre aspecte interessant i que es convertirà en un dels elements constants de la seva obra és la presència del color blau.

Realitzà dos murals de temàtica religiosa, a la Capella dels Dolors de l'església de Sant Joan de Valls l'any 1962, i a la l'església del Sagrat Cor l'any 1996 va pintar El Retaule de la Vida.
Fou un dels integrants del grup Un Nus (1972 - 1984) juntament amb els pintors M. Teresa Sanromà, Joan Cunillera, Jaume Solé i l'escultor Joan Serafini, aquest grup marcà un punt i a part en l'art, no solament a la ciutat de Valls, sinó de les comarques tarragonines. Les obres d'aquest període són bàsicament abstractes amb alguns elements figuratius, cal destacar les sèries "homes" i "cartrons". La preocupació per l'experimentació artística amb materials diversos fou una constant del grup. Identificava al grup un sentiment nacionalista, un profund respecte per la llibertat, i el desig per denunciar les injustícies, la violència, la repressió social i política que vivia el país. En aquesta etapa artística la seva obra es torna abstracta, amb una forta llibertat plàstica i conceptual.

Un cop finalitzada l'etapa del grup Un Nus l'artista Pere Queralt retorna a la figuració, i al paisatge. L'experiència adquirida en les seves obres abstractes, el mutu enriquiment en un grup de franca companyonia, li va permetre tornar a la temàtica del paisatge amb molta intensitat, amb una major potència expressiva i sobretot amb una gran seguretat que es veu en la força del traç i en la potència del color. Important és el seu treball com a cartellista i dissenyador. Tots els cartells i programes de les seves exposicions i les del grup Un Nus els va dissenyar ell, així com molts cartells de les entitats i institucions vallenques. Per les festes Decennals de la Candela del 2001, l'Ajuntament de Valls li va encarregar el retrat de Cèsar Martinell per formar part de la Galeria de Vallencs Il·lustres.

Pintors Catalans (Manel Pujol Baladas)

Vic (Barcelona), 1947. És un pintor català resident a Mèxic, considerat una de les principals figures de la pintura llatinoamericana contemporània. Estudià disseny gràfic i pintura a l'Escola Massana. Ha realitzat unes cinquanta exposicions en diferents països, com Espanya, Mèxic, Estats Units i França. Es traslladà a Mèxic el 1998. A més d'haver participat en exposicions individuals, Pujol Baladas ha format part d'exposicions col·lectives, al costat d'artistes com Joan Genovés, Cuixart, Guinovart, Barceló, entre d'altres.
La seva obra es troba repartida en diferents museus internacionals, entre els quals es podrien incloure el Museu d'Art Contemporani de Denver, el Museu d'Art de Querétaro, el Museu d'Antropologia de Santiago de Compostel·la, el Museu Olímpic de Lausana, etcètera. Pujol segueix el model d'altres pintors catalans i espanyols de reconeguda trajectòria com Picasso, Dalí i Miró. Pel que fa a la seva ideologia, Pujol és defensor que la imatge neix a partir del so

Pintors Catalans (Pere Pujadas Roig)

El Masnou (Barcelona), 1920 - El Masnou (Barcelona), 2005. Fou un pintor català. Artista i pintor autodidacte, iniciat a la pintura des de molt jove, va compaginar la seva feina de pintor industrial amb la pintura artística. La seva joventut va estar marcada per la Guerra Civil. Va formar part de la Quinta del biberó i més de set anys va patir les conseqüències de la guerra, entre el camp de concentració a França i el servei militar. Quan va tornar es va casar amb Dolors Bàrbara i va tenir quatre filles: Josefina, Georgina, Dolors i Victòria.

Després de la guerra, la seva professió va ser de pintor de parets i decorador retolista, i va crear una empresa pròpia amb cinc treballadors en plantilla. El 1955 va treballar en el fresc de l’absis de l'església de Sant Pere del Masnou. Va restaurar diferents cases particulars i, més tard, va dirigir la restauració de la Casa de Cultura del Masnou. A partir dels anys setanta es va començar a presentar a concursos de pintura ràpida, els quals defensava com a disciplina artística. Durant quasi trenta anys va recórrer tot Catalunya pintant racons. Va fer amistat amb diferents artistes, com Roure, Carbonell, Hidalgo, Serrat o Ceferí Olivé.
Pintà sobretot paisatges, marines i temes urbans. Pintà el paisatge del seu entorn: natures mortes, mars i muntanyes, rierols i camins, pobles i ciutats. La llum és determinant en les seves obres. El Masnou va ser durant molt temps un dels seus temes preferits. El seu estil és principalment impressionista amb un cert expressionisme. Va experimentar amb materials i tècniques diferents per crear altres formes d’expressió. Emprava des de l’oli fins a l’aquarel·la.

Al llarg de la seva vida, va obtenir diversos premis i va realitzar múltiples exposicions. Va obtenir el primer premi de la II Biennal Art Vilassar, el 2001 o el premi de pintura Guastavino 2004 de Vilassar de Dalt.[2] Va realitzar centenars d’obres, una gran part sobre suports inversemblants. La seva obra està principalment en ajuntaments, museus i col·leccions privades de Catalunya, i també en alguns països com França, Suècia o Alemanya.
L'any 2018 les seves filles va donar 37 obres del pintor a l’Ajuntament del Masnou. L'any 2020 per commemorar el centenari del seu naixement l'Ajuntament del Masnou li va dedicar una exposició i va estrenar una foto vídeo novel·la de set capítols anomenada Plaça d'Ocata

Pintors Catalans (Salvador Pujadas Casellas)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 1911-1993. ou un pintor vilanoví. Tingué la pintura com una afició i cap a l'any 1960 començà a dedicar-se més plenament de manera autodidàcta, amb estil ingenuïsta o naïf. Pujadas fou amic del pintor Ramón Cortès Casanovas i va ser aquest qui l'impulsà a dedicar més hores a la pintura, sobretot un cop Pujadas es jubilà. Salvador Pujadas va participar en algunes exposicions a Vilanova i la Geltrú i deixà un gran nombre de pintures relacionades amb la mar i el món mariner de la seva ciutat