Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de Montiró)

És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada dins del petit nucli de Montiró, a l'extrem nord-est del municipi de Ventalló al qual pertany. Es troba al bell mig del poble, adossada a l'antiga rectoria. És una església d'una sola nau amb dues capelles laterals i absis semicircular capçat a llevant. L'absis és l'únic element conservat de l'antic temple romànic i, actualment està mig tapat per l'edifici de la rectoria. La nau està coberta amb volta apuntada decorada amb motllures a manera de llunetes, mentre que la coberta de l'absis és ametllada, amb doble arc triomfal en degradació i forma apuntada com la resta de la nau. La capella situada al mur de migdia, dedicada al Sant Crist i bastida l'any 1683, està coberta amb una cúpula poligonal sobre petxines, amb un petit tambor amb obertures que il·lumina l'interior.

La sagristia, situada a continuació, presenta un portal rectangular d'accés amb la llinda gravada amb l'any 1691 i està coberta amb una volta amb decoració d'època barroca, a manera de cúpula. Als peus del temple hi ha el cor, amb barana d'obra treballada i sostingut per una volta rebaixada amb llunetes. Les úniques obertures als murs del temple són les finestres de la sagristia i de l'absis, aquesta última descoberta recentment. Ambdues són d'arc de mig punt, la de l'absis de doble esqueixada i adovellada. La façana principal presenta un portal d'accés d'arc de mig punt bastit amb dovelles de pedra i, damunt seu, un rosetó centrat amb vitrall decorat amb l'al·legoria dels pans i els peixos. A la dreta, un campanar de base quadrada amb obertures d'arc de mig punt, rematat amb una cornisa motllurada i cobert amb una petita cúpula semiesfèrica.

En una de les cantonades del mur de migdia de l'església hi ha un carreu de pedra calcària amb la representació en relleu del cap d'un personatge amb grans bigotis, datat entre els segles XVII-XVIII. A l'interior del temple es conserva una pica baptismal de pedra, procedent de l'església de la Mare de Déu de l'Om.
El temple, bastit en pedra, presenta els paraments arrebossats i l'interior del temple està tot emblanquinat, exceptuant la zona de l'absis on el parament de pedra desbastada és vist.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Garrigàs)

És l'església parroquial de Garrigàs (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Miquel es troba en una zona a mig quilòmetre al nucli de Garrigàs al veïnat de l'església. És un temple d'una sola nau, amb absis semicircular. La porta d'accés d'arc de mig punt, és situada al mur de migdia de la nau. En aquest mateix parament es troben dues finestres, també d'arc de mig punt. Una obertura de la mateixa tipologia apareix al centre de l'absis. A la capçalera de la nau hi ha un ull de bou. Sobre el mur frontal s'alça el campanar de cadireta romànic, de tres pilars, que fou transformat en torre els segles XVII-XVIII. La volta de la nau és apuntada, i la coberta del presbiteri és ametllada. El conjunt de la construcció és fet de carreus regulars de pedra, amb la utilització de paredat i maó en el campanar
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Medir de Romanyà)

O Sant Mer i Sant Celdoni  és l'església parroquial de Romanyà d'Empordà veïnat del municipi de Pontós (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Medir és un temple d'una sola nau amb absis semicircular. La façana és coberta d'arrebossat, la porta rectangular és dels segles XVII-XVIII i més amunt hi ha una obertura circular. A la dreta de la façana s'hi adossa una construcció rectangular que alberga l'escala d'accés al terrabastall.  En una de les cantonades hi ha un carreu amb decoració esculpida, romànica. Al mur lateral hi ha dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, monolítics. La més occidental és decorada amb boles o semiesferes en relleu. A la part superior hi ha una cornisa incurvada. Al damunt s'alça un campanar de cadireta, de dos arcs.

L'absis té, al centre, una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. A l'exterior els arcs són dobles en degradació. L'interior del temple és totalment recobert en calç. Al presbiteri, la cornisa romànica, incorbada, ressegueix l'arc de la finestra.
Destaca de l'interior de l'església un capitell romànic que es col·locà sobre una columna de fusta que sosté el cor. En cada una de les seves cares hi ha restes humans amb trets deformes, en els angles hi ha caps de llop, i a la part inferior hi ha decoració vegetal

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Vilanant)

És una església romànica del poble de Taravaus, al municipi Vilanant (Alt Empordà), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Martí és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular. La façana d'accés, situada a ponent, es troba emblanquinada. Té la porta allindada, amb quatre arcs de mig punt en gradació decreixent. Al centre de la façana hi ha un òcul modern.
El campanar s'eleva a la banda nord; és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló. La nau, també amagada per la calç, es cobreix amb volta apuntada i seguida pervivència d'un romànic tardà.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Pontós)

És una església del municipi de Pontós (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església situada en una zona elevada respecte a la resta de construccions al centre del poble. La façana d'aquesta església té una portalada rectangular. Damunt la llinda hi ha una fornícula amb la imatge del patró que data del 24 de maig de 1773. Damunt la fornícula, i a cada extrem de la llinda, hi ha diversos motius geomètrics decoratius esculpits en baix relleu. El conjunt de la portalada és coronat per una motllura corbada. Al centre de la façana trobem un rosetó, i a l'extrem de migdia el campanar de planta quadrada, amb obertures de mig punt i coberta piramidal. A la part baixa de la façana i sota el campanar s'hi pot veure un fragment de mur romànic que correspon al frontis de l'antiga església. Al costat de la porta actual, a la banda de migdia, n'hi ha una altra també rectangular, al seu damunt és visible un òcul. Totes dues obertures estan actualment tapiades, i pertanyen a l'antiga façana romànica.

En l'aparell d'aquest fragment del frontis romànic s'hi observen dos tipus constructius diferents. En el mur lateral de migdia de la nau segueixen les restes d'aparell romànic, en una llargada de cinc metres. L'absis és de planta semidecagonal i no té cap finestral. El ràfec de la teulada està decorat amb triangles vermells sobre fons blanc. La volta és de llunetes i té tres arcs torals de mig punt. Hi ha tres altars laterals per banda, imbuïts en els murs. Sobre aquests altars hi ha terrabastalls amb arcades de mig punt

Pintors Catalans (Maria Muntadas i Pujol)

Coneguda també com a Maria Muntadas de Caparà, Barcelona, c. 1900 – 30 de març de 1965. a ser una pintora, poetessa i concertista catalana. Amb deu anys va conèixer a la filla d’uns amics de la família, Zenòbia Camprubí Aymar, que amb el temps seria una escriptora i lingüista de renom. Tenien la mateixa institutriu anglesa i possiblement per això van crear una societat que van anomenar Les abelles industrioses, seguint el model de les que, amb el nom de Sewing Circle, es dedicaven a cosir roba per als pobres en ciutats nord-americanes. Les dues van ser amigues tota la vida.

Des de molt jove es va aficionar a les art i, segons consta en alguns catàlegs d’exposicions en què va participar anys més tard, va ser deixebla dels pintors Víctor Moya i Ramon Casas.
L’any 1907 va ser designada reina dels Jocs Florals del Cinquantenari d’Anselm Clavé de Barcelona. D’aquesta època és el retrat que li va fer la pintora Lluïsa Vidal per a la revista Feminal. El 26 de setembre de 1910 es va casar amb Juli Caparà i Marquès, enginyer, amb qui tindria dues filles, Maria Lluïsa (que va pintar el 1932) i Elena. Per la informació recollida en catàlegs d’exposicions, el matrimoni vivia a la Casa Muntades de l’Avinguda del Tibidabo 48, que el pare de Maria havia encarregat a Josep Puig i Cadafalch el 1901.

Als anys vint i trenta va participar activament de la vida artística de la seva ciutat, on va exposar individualment en diverses ocasions, especialment a les Galeries Laietanes. El 1924 la crítica en va elogiar les obres figuratives Vanitas i Libélula; dos anys més tard, a la mateixa sala, es podien veure les obres L’hora bella, Coqueteria, Soubrete i La Núvia i, al 1927, El mantell verd, La dona bruna i Contrallum. El 1928 va exposar pastels a les Galeries Areñas i el 1929 i 1930 retrats de nou a les Galeries Laietanes, junt amb Pedro Casas Abarca, Aureli Tolosa i Antoni Rosich. El 1933 i 1935 també va mostrar la seva obra a les galeries.
Però la primera mostra en què hi ha constància de la seva participació és l’Exposició d’art que organitzava l’Ajuntament de Barcelona al Palau de Belles Arts, en la qual l’any 1922 va presentar un pastel d’una rosa. L’any següent hi va prendre part novament i posteriorment va participar en diferents exposicions col·lectives. El seu nom apareix entre els artistes que al novembre de 1929 van exposar a les Galeries d’Art Jorba i també en el catàleg de l’Exposició Internacional de Pintura, Escultura, Dibuix i Gravat que es va fer al Palau de Congressos en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona. Hi va presentar un pastel titulat Llum zenital.

El 1929 va fer el salt a Madrid per exposar al Salón de Otoño que organitzava l’Asociación de Pintores y Escultores, on va presentar de nou Luz cenital. L’any 1932 va participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes, en la qual va presentar l’obra Retrat de Maria Lluïsa, la seva filla. Dos anys més tard, hi prenia part de nou, aquesta vegada amb un nu, i també ho feia al Salón de Otoño, amb dos pastels entre els quals hi havia l’obra El tocador. La premsa de l’època en va elogiar la tècnica, la delicadesa i la subtilitat del dibuix i dels colors emprats, que encaixava amb el bon gust de l’alta societat.
L’esclat de la Guerra Civil va fer que la família es traslladés a Sant Sebastià el 1936, on el seu marit va morir el 17 d’octubre de 1937. En acabar el conflicte devia tornar a Barcelona perquè l’any 1940 Maria Muntadas, vídua de Caparà, sol·licitava col·locar una creu en una tomba del Cementiri de l'Est i el mateix any presentava una exposició individual d’olis, pastels i dibuixos d’apunts de tipus sevillans a les Galeries Pallarès. Més tard va obrir una acadèmia de pintura en la qual va tenir com a deixebles Maria Teresa de Casadesús, Eulàlia Brotons, Francis Miquel Badia i Rosa Maria (Rosemary) Masuet, totes elles actives a partir dels anys cinquanta. L’any 1951 la Sala d’Art Rovira va organitzar una exposició de les seves deixebles.
En aquella època seguia sent una dona activa culturalment i les tertúlies i reunions literàries que organitzava a casa seva el tercer diumenge de cada mes eren molt anomenades. Se sap, per exemple, que en una d’aquestes trobades, l’any 1953, hi van assistir el poeta Xavier Armet, el crític Yaho César, la vídua del dramaturg Adrià Gual, el pintor Josep Gual i l’escultor Vasconcel. L’any 1956 el Cercle Artístic de Sant Lluc li va organitzar una exposició retrospectiva. Segons les dades que consten al Registre Civil de Barcelona, va morir a Barcelona al seu domicili del número 113 carrer de Roger de Llúria

Pintors Catalans (Elvira Malagarriga i Ormart [o Armart])

Barcelona, 1886 - 1938. Fou una pintora catalana de retrats, paisatges i flors. Com la seva germana gran, Aurora (Barcelona, 1883-1938), estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, La Llotja, on fou alumna de Cristòfol Montserrat i rebé consells del mestre Léon Bonnat i del professor Ulpiano Checa. Per completar la seva formació, se n’anà a París, on residí 3 anys i assistí a les classes de l’Académie Julian dirigida per Jean-Paul Laurens, on es permetia a les dones estudiar el nu. A partir de 1907, decidí dedicar-se exclusivament a la pintura. A París concorregué a les exposicions del Saló i posteriorment marxà a Itàlia i a Madrid per conèixer els grans museus. A Florència, mentre estudiava pintura, exposà en el Saló d'aquesta ciutat.
A Barcelona, la primera exposició en què participà fou la col·lectiva de la Sala Parés del juny de 1906. En el Cercle de Propietaris de Gràcia, el 1907, participà en l'Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents. A la Sala Parés exposà els anys 1912, 1915, 1916, 1918, 1919, 1924 i 1936. Es pot trobar una fotografia d'aquesta artista en el núm. 58 de la revista Feminal del 28/01/1912. En el núm. 104 del 28/11/1915 Joana Romeu, pseudònim de Carmen Karr, directora de la revista, lloava els seus nus, considerant-los el millor de la seva producció, cosa que podien afirmar les dones de Feminal després d’haver visitat el seu estudi del carrer de Provença de Barcelona. Possiblement no els va exposar perquè no es refiava de la moralitat de moltes persones de l’època que no haurien sabut apreciar-los.

El 1910 participà en el Gran Saló de París i el 1912 exposà a l’Associazione degli Artisti Italiani a Florència. Amb l’obra Grandmother’s Delight concorregué a la Panamà-Pacific International Exposition (Secció Internacional), celebrada el 1915 a San Francisco, Califòrnia, junt amb altres pintors catalans.

El 1916, a la mateixa Sala Parés, presentà una sèrie de retrats, entre els quals destacaren el del seu pare, el de la seva germana, el d’Apel·les Mestres (considerat per la crítica un dels millors) i el del procurador Lluís Guimat. La revista Feminal publicà una fotografia d'aquesta exposició en el número 109 i la seva directora comparà els seus retrats amb els de Lluïsa Vidal, afirmant que els seus pinzells tenien més de masculí que de femení “per sa fermesa i colorit”, expressà que la qualitat de seva pintura havia de servir per trencar d'una vegada per totes amb el tòpic de que les dones només eren capaces de pintar quadres de flors. També exposà al Salón Goya (1919), a les Galeries Dalmau (Exposició Inaugural del desembre de 1923 i individual el 1924) i a les Galeries Laietanes (1936).

A Barcelona l’artista intervingué en moltes exposicions i concursos col·lectius, com l’Exposició d’Art (1918 i 1919) organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions al Palau Municipal de Barcelona; a les de 1920, 1921 i 1922 celebrades en el Palau de Belles Arts del Parc de la Ciutadella i a la de 1923 realitzada en el Palau de la Indústria. En la de 1918 hi presentà l'obra Frutas;l'any següent les obres Midinette i Roses; l'any 1921 l'obra titulada Vista de Barcelona: i l'any 1922 l'obra Retrat del meu pare.
Participà a Barcelona vista pels seus artistes, concurs celebrat en el Palau de les Arts Decoratives i organitzat pel Reial Cercle Artístic el 1930 i 1931. El 1936 participà en el Primer Saló de l’Associació d’Artistes Independents, celebrat a Barcelona (del 30/4 al 25/5), en el qual concorregué Enriqueta P. Benigani, entre altres artistes. Al Saló de la Tardor de 1938 presentà una natura morta i, el mateix any, concorregué a l’Exposició del dibuix i del gravat, tots dos actes organitzats per la Junta d’Exposicions d’Art de Catalunya a la Sala d’Exposicions del Casal de la Cultura de Barcelona.

Pintors Catalans (Teresa Lostau i Espinet)

Barcelona, 20 d'agost de 1884 - 12 de juliol de 1923. Fou una pintora i ceramista catalana. Era filla de Baldomer Lostau i Prats, polític republicà, i de Josefa Espinet i Carrau, naturals de Barcelona. Va estudiar a l'Escola de Llotja, on va establir amistat amb artistes com Lola Anglada o Pilar González Pellicer. Posteriorment va fer de professora d'art a l'Escola Mont d'Or de Sarrià, fundada per Joaquim Torres-Garcia.

El 1906 va conèixer Xavier Nogués mentre decoraven els interiors de La Pedrera, amb qui coincidí el 1917 durant la decoració de la casa de Lluís Plandiura i amb qui es casà el 20 de gener de 1921. Des de llavors va col·laborar en gran part d'encàrrecs rebuts per Nogués per a decoració d'interiors, entre els quals destaquen les pastisseries Riera, els plafons de Can Culleretes, i uns murals per a un celler del Pinell del Brai.
L'any 1910 va participar en la Exposición de retratos y dibujos antiguos y modernos organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, que es va fer al Palau de Belles Arts. L'any següent ho feia a la VI Exposición internacional de arte, al mateix espai, presentant una aiguada titulada Flores. Igualment, figura entre els artistes de l'Exposició d'art barcelonina de l'any 1918.
Formà part del grup que girava a l’entorn de Torres García juntament amb Manolita Piña, Torres Amat, Carme Casanovas, Martí Casanovas, Josep M. Marquès-Puig, Josep Obiols, Lluís Puig i Jaume Querol

Pintors Catalans (Francesca Llopis)

Barcelona, 1956. És una artista visual barcelonina. Es matricula a l'escola EINA el 1976 on coincideix amb Dani Freixes, América Sánchez, Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona i Manel Esclusa, entre d'altres. Entre el 1979 i el 1981 comparteix estudi d'interiorisme amb Josep Maria Civit i Toni Auquer i obté una beca de residència artística al Teater Studio dins del Pałac Kultury de Varsòvia. El cop d'estat significa un punt d'inflexió a la seva obra. Va començar a exposar el seu treball l'any 1981.

Entre el 1983 i el 1986 fa diverses exposicions. Història d'una temptació a MedaMOTHI a Montpeller, Barcelona trasbalsada al Metrònom i Els dits gèlids a la galeria Maeght, a Barcelona, i Tráfico de efectos a la galeria Montenegro de Madrid. El 1988 fa residència d'artista a l'Accademia di Roma i a l'Écolle des Beaux Arts de Nimes.

El 2002 presenta la seva primera videoinstal·lació 2 habitacions amb vistes, un retrat social de Barcelona. El 2004 a ETC tracta l'absència de les dones artistes en la història de l'art. El 2009 comença una nova etapa pictòrica. El 2015 exposa Dealers of memory al Japó, que consta de dues intervencions: la videoinstal·lació Apunts per un iceberg, a l'escola de Kurokawana i la instal·lació Llibre de llàgrimes al temple de Myoken. També al Japó fa l'acció Traction action a partir d'unir la humanitat amb l'Univers a través de l'infinit amb petjades de pigment rosa dels caminants de la ciutat. El 2017 presenta la instal·lació Llum! amb neó i vidre al Castell de Montjuïc de Barcelona, com una reflexió sobre la memòria històrica, la performance us & the state of things a Köln, Barcelona i altres llocs, i Big Draw al Museu Picasso de Barcelona amb Insecta’m i Enjardina’t.
Les seves obres estan basades i tenen com a focus principal els seus viatges i la natura, treballant la pintura, el dibuix i les vídeo instal·lacions i col·laborant sovint amb altres artistes com Barbara Held i Robert Wyatt. El seu recorregut i obra pictòrica comença amb l'arquitectura i les influències del neoexpressionisme dels anys 80, els quals li serveixen per a poder representar la cultura urbana. Les seves influències vénen, sobretot, de l'expressionisme abstracte. Conserven obra de Francesca Llopis el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el Museu de Terrassa i el Museu d'Art de Sabadell.

Pintors Catalans (Robert Llimós i Oriol)

Barcelona, 19 d'octubre de 1943. És un pintor i escultor català, fill del també pintor Camil Llimós i Aubí. Va estudiar a l'Escola Massana i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. En els seus inicis va formar equip amb Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi i Gerard Sala, amb els quals es va donar a conèixer en una exposició el 1964. El 1969 es va separar del grup, i va endinsar-se en l'art conceptual, dintre del que va realitzar algunes accions com Llimós en marxa (1972), una marxa atlètica que va realitzar tant als Encuentros de Pamplona com a la documenta V, a Kassel. Va retornar a la pintura després de realitzar per encàrrec un mural per a la família March a la seva residència mallorquina de Cala Ratjada, on va fer servir la tècnica del trompe-l'oeil. Entre 1975 i 1983 va residir a Nova York, i entre 1987 i 1988 a Miami; actualment viu a Barcelona. El 1993 va fer una exposició retrospectiva de la seva obra a l'Hospitalet de Llobregat, i l'any següent va ser guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya. El 1996 va realitzar pels Jocs Olímpics d'Atlanta l'escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill mort l'any anterior, que tenia aquell nom; l'any següent es va posar una còpia d'aquesta obra a la Vila Olímpica de Barcelona. Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada en un estil expressionista. Segons el mateix artista, l'any 2009 a la platja de Fortaleza al Brasil va tenir un albirament d'alienígenes, fet que ha influït en la seva obra posterior.
Hi ha obra seva a la col·lecció permanent de diversos museus, entre els quals destaquen el Museu d'Art Contemporani do Espíritu Santo de Brasil, la Fundació La Caixa, El Museu Reina Sofia, el Museu de Sevilla o el Museu de Belles Arts d'Àlava