Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Grau d'Albons)

És un santuari a uns 2km a l'oest del poble d'Albons, a la serra del seu nom, prop de la font de la Merla. A més de Sant Grau s'hi veneren Sant Roc i Sant Sebastià. L'aplec més popular, del 13 d'octubre, que havia pràcticament desaparegut, ha estat recuperat a principis del segle xxi. L'ermita o santuari conserva bona part la construcció d'època romànica. L'església fou modificada, però el segle XVIII quan es capgirà l'orientació de la nau.

La façana actual, datada el 1753 a la llinda de la portada, és a llevant, lloc on ha desaparegut l'antic absis semicircular del qual es veuen vestigis dels fonaments. Al primitiu frontis, a ponent, ara convertit en capçalera, hi queda la porta romànica tapiada. L'aparell romànic és visible també als murs laterals,; en part, on a migdia hi resta una finestra romànica de doble biaix, l'interior és cobert amb l'antiga volta apuntada, amb cornisament. La imatge del patró, Guerau o Grau, és una talla barroca molt restaurada. No gaire lluny de l'església, a l'indret de l'Olivet d'en Maçanet, hi ha vestigis escampats d'alguna antiga construcció, just en el punt on, segons creença popular, hi hagué una capella anterior a la de Sant Grau

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de Casavells)

L'església parroquial de Sant Genís de Casavells és un edifici romànic dins del nucli de Casavells, al municipi de Corçà, al Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. És una església d'una nau i absis semicircular. Volta apuntada a la nau, arc triomfal de la mateixa forma i volta absidal ametllada. Finestres romàniques de doble esqueixada; restes de la porta primitiva a migdia, d'arc de mig punt.

Als afegitons i reformes postmedievals hi corresponen les capelles laterals, la sagristia i el cos superior o terrabastall. També són tardanes les obertures del frontis: porta barroca classicitzant amb frontó corbat i partit i fornícula i un òcul. A la porta hi figura l'any 1722. Al costat N del temple es dreça la petita torre-campanar romànica de pla quadrat i un pis d'obertures geminades. L'aparell romànic és de carreus grans i ben escairats. Els murs dels sectors afegits són construïts amb pedres sense treballar, lligades amb carreus angulars. El campanar de Sant Genís és un petit cloquer de torre de planta quadrada al costat septentrional de l'església. El pis superior té quatre obertures geminades i romàniquesque tenen arquets de mig punt, columnetes i capitells. Corona la torre una cornisa

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu de Parlavà)

L'església parroquial de Sant Feliu de Parlavà està situada al centre del municipi de Parlavà (Baix Empordà). És un monument declarat bé cultural d'interès nacional. És una església d'una nau amb absis semicircular. Les reformes posteriors han estat les capelles laterals i fortificació aixecada sobre els murs romànics. Portalada al frontis classicitzant, amb frontó, datada el 1742. Té el campanar d'espadanya, aparedat. Les finestres són de doble biaix. S'observa una volta apuntada de la nau i un arc triomfal apuntat. Cornises, exterior i interior, de quart de cercle corbat. Aparell de carreuada, ben allisat. En un carreu del mur meridional, a l'exterior, hi ha una creu grega, en relleu, inscrita en un cercle. A la fortificació més tardana hi ha espitlleres i un matacà, ben conservat, al nord.

Al segle xiv s'hi van dur a terme unes obres de fortificació que van comportar l'enlairament de tots els murs del perímetre del temple fins a doblar-ne l'alçada original. En aquests murs hi estaquen unes espitlleres i un matacà. A l'angle sud-oest, per damunt de la cornisa, es conserva un carreu amb una creu grega inscrita dins d'un cercle. Als segles XVI i xvii s'hi van afegir dues capelles i la sagristia, i al segle xix el disgraciós campanar. Es pot observar la seva fisonomia primitiva a la façana oest, on hi ha una porta del 1742. Així, sobre la petita rosassa, es poen veure, paredades, dues arcades sobre pilastres que formaven part de l'antic campanar de cadireta. En una col·lecció privada de Barcelona, es conserva una talla d'una Mare de Déu amb el Nen, del segle xii i procedent de l'església.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Peratallada)

És una església romànica protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Forallac (Baix Empordà). Església romànica de dues naus amb sengles absis semicirculars, de dimensions poc més grans la de migdia. Al costat sud hi ha capelles laterals i la sagristia bastides tardanament. Les voltes són apuntades. Al frontis, al sector meridional, hi ha la portada de gran dovellatge amb motllurats, un rosetó i tres mènsules. Els absis conserven llurs finestres romàniques; el meridional fou sobrealçat amb una torre, tardanament. L'edifici és construït amb grans carreus ben escairats.

L'ossera de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, mort l'11 de juliol del 1348. L'ossera es troba a la nau septentrional de l'església parroquial, damunt un sòcol de pedra tallada. A la cara frontal de la caixa i emmacats per una sanefa amb motius vegetals hi ha la llegenda funerària on hi diu: "HIC IACET NOBILIS VIR : DN9 GILABERT9 DE CRU : DILIIS DN9 DE PETRACIS : SA QI OBIIT XI DIE IULII : ANO DNI M CCC XL VIII : CVI9 AIA REQIESCAT IN : PACE AMEN". Al costats sengles escuts en relleu inscrits en cercles lobulats. El de la dreta, el dels Cruïlles, representat per un camp amb petites creus. Mentre que en el de l'esquerra hi ha un lleó rampant adoptat en l'escut de Forallac. Als laterals es repeteix el mateix tema. Conserva bona part de la policromia 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Maranyà)

És una església al nucli de Maranyà al municipi de la Tallada d'Empordà, protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Esteve està situada a la part més elevada del nucli de Maranyà. És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular i un cos afegit al mur de la banda nord. La façana, de composició simètrica, presenta una porta central formada per dos arcs de mig punt en gradació decreixent, amb llinda i timpà llis. Més amunt hi ha una obertura circular, per damunt de la qual s'eleva el campanar, actualment integrat a la fortificació construïda sobre els murs de l'església. Els murs laterals presenten, com a element més remarcable, dos grans contraforts a cada banda i diverses obertures al mur meridional.

L'absis mostra decoració de bandes llombardes, que defineixen l'alçària original de l'edifici, i dues obertures d'arc de mig punt atrompetades. L'interior del temple es cobreix amb volta de canó, i té un arc triomfal doble i cor als peus. El cos de la fortificació afegit té una elevació similar a la de l'església, i amb la integració del campanar genera un espai unitari que s'estén fins a l'absis, on s'obren espitlleres a dos nivells. El conjunt de la construcció és bastit en pedra, amb diversos tipus d'aparell, i es cobreix amb teula a dues vessants.

Escultors Catalans (Pau Sunyer)

Manresa, ¿? – Manresa, 1694. Va ser un fuster i escultor tallista de Catalunya, Manresa. Va ser el primer de la seva família en ser fuster, i els seus fills i nets van seguir aquesta professió. Aquesta família va ser criada a l'escola barroca de Manresa, creada pels escultors Generes i Grau. El seu primer taller estava situat al carrer de Pedrager, on ell va poder fer les seves obres. Després van traslladar el seu taller a diversos llocs, on hi penjaven els quadres que feien per a les esglésies de diverses comarques catalanes.

Era fill de Josep Sunyer. La seva primera obra que va fer va ser Una cadira per a dur la custòdia a la processó del Corpus, de Santpedor data de l'any 1643. El 1659 va fer el retaule de Sant Antoni i Sant Isidre .També va fer més obres, com per exemple el retaule major de la Gleva (1660), els del Roser de Navarcles (1672) i de l'Estany (1675), el de sant Ramon al castell de Cardona (1681), i els de la Mare de Déu de l'Esperança de Santpedor, i Sant Esteve de Castellar (1684).

Escultors Catalans (Amadeu Paltor Voltà)

Olesa de Montserrat (Barcelona), 1911 - Benicarló (Castellón), 1987. Fou un escultor català.

Escultors Catalans (Josep Novellas i Montaner)

Mataró (Barcelona), 27 de gener de 1950 - Mataró (Barcelona), 21 de febrer de 2009. Fou un pintor i escultor català. Es formà als maristes de Valldemia i després als escolapis de Santa Anna. I va començar a dibuixar des de molt petit, malgrat que a la seva família no hi havia cap mena de tradició artística. Començar la carrera de dret, però la va abandonar per la pintura després de posar-se en contacte amb un grup artístic molt actiu al Mataró de l'època format per Pere Màrtir Viada, Ricard Jordà, Antoni Gómez-Cabot, Yago Vilamañà i, principalment, amb els ja consagrats Eduard Alcoy i Lázaro i Josep Maria Rovira i Brull, dels que va rebre influències. Va fer amistat, també, amb escriptors com ara Ventura Ametller i el poeta Manuel Patricio.

La seva primera exposició individual va tenir lloc al Museu Municipal de Mataró, a la seva ciutat natal, l'any 1968, rebent molt bones crítiques. Posteriorment, presentà la seva obra en galeries de diverses ciutats catalanes, de l'Estat espanyol i Europa, com París, Lió, Bilbao i Amsterdam, i d'Amèrica. Un dels punts culminants de la seva carrera va arribar l'any 1992, quan va ser distingit com a artista oficial per als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 després de concursar amb altres artistes de fama internacional. El president del comitè olímpic internacional, Joan Antoni Samaranch, va penjar una obra seva a la seu del COI de Lausana. Per aquest motiu, l'Ajuntament de Mataró, per decisió expressa de l'alcalde d'aleshores, Manuel Mas i Estela, li va organitzar una gran antològica a la ciutat el 1993. Una altra antològica, el 2002, amb un repàs als 35 anys de creació artística a l'Ateneu de Caixa Laietana de Mataró. El consistori li va encarregar, a més, una escultura dedicada a Antonio Machado pel barri de Cirera, amb la qual Novellas va voler retre homenatge als exiliats republicans de la Guerra Civil Espanyola. Darrerament, hi havia mostrat la seva visió de les ruïnes de Pompeia a l'Espai 28, i del magnetisme de la muntanya australiana de l'Ulurú a la galeria Lolet Comas. La seva obra pictòrica, d’acusada originalitat, conjuga al servei d'una certa tendència onírica i simbòlica una tècnica minuciosa en la qual la figuració es combina amb el collage, el grafit i altres procediments gràfics. Pel que fa a l’escultura, destaca el monument a Antonio Machado, inaugurat el 2003 a Mataró.
Durant la Transició va ser un dels fundadors de la revista satírica La Pipa d'en Roc. I a través de la galeria Tertre, dirigida per Nico del Río, va participar els anys 1984 i 1985 a la fira madrilenya 'Arco', fet que li va donar una gran projecció. A través de Margarita Nuez va entrar en contacte amb la galeria Greca del carrer de Ganduixer amb la direcció d'Estela Casas. I d'aquesta manera, la seva projecció es va anar intensificant, així com els seus contactes. Lourdes Cirlot Valenzuela va redactar el catàleg de la seva primera exposició a Barcelona, que va rebre un gran èxit de crítica. El 1988 va ser convidat al Saló d'Octubre de la ciutat occitana de Brive. El 1989 va fer una nova exposició individual a Greca, presentada per Josep Maria Cadena i Catalán. El 1990 va exposar a Lió i l'any següent al Grand Palais de París amb motiu de la manifestació pictòrica MAC 2000. Com a pintor va seguir el corrent del realisme màgic i va rebre influències d'Alcoy i Rovira Brull, a més de Joan Ponç i de l'estètica de Dau al Set. Considerat un dels artistes mataronins amb més projecció internacional, va participar en exposicions individuals i col·lectives a ciutats com ara París, Amsterdam, Ginebra i Roma

Escultors Catalans (Josefina Miralles i Esteve)

Valls, 1935. És una escultora catalana. Comença la seva carrera artística a Valls i rep classes d'Eduard Castells i també de Maria Freser. Després de casar-se i tenir a les seves filles ingressa a la facultat de Belles Arts de Barcelona, on es llicencia i obté el títol de professora de dibuix i pintura l'any 1981. A la facultat té com a professora l'escultora Lluïsa Granero que va admirar i amb qui va tenir una bona amistat, aquesta relació deixa la seva empremta en l'obra de Miralles. Aquest mateix any li és atorgada la beca de la Fundació Amigó Cuyàs.

Per ampliar la seva formació en el camp de l'escultura assisteix a cursos de talla i pedra a l'Escola d'Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, de 1984-1988. Cal destacar que Josefina Miralles, igual que altres artistes, no viu només del seu art sinó que ho compagina amb l'ensenyança. El 1976 fa la seva primera obra individual al El Vendrell, a la Caixa d'Estalvis Provincial. A partir d'aquest moment inicia un camí caracteritzat per la constància i la coherència en la seva trajectòria. El 1980 exposa a la Sala Àgora 3 de Sitges, presentada per Francesc Galí.

L'escultora també conrea la pintura, i a les seves exposicions de vegades combina les dues arts. Trobem paisatges, natures mortes i retrats. Tornant a la seva producció escultòrica se centra en la dona nua dempeus, ajaguda o en tors, en general representada amb tota naturalitat, mostren la seva sensualitat, naturalesa i amb formes rotundes. Un altre grup el representen les maternitats, amb plantejament formals diferenciats: són realistes on dona importància a la textura i a l'estreta relació mare-fill. Un tercer grup són els retrats, una temàtica que ella ha treballat des de les seves primeres obres i en què aconsegueix molt bons resultats. 

Escultors Catalans (Manuel Marzo Martínez )

Manresa, 1944. És un pintor, gravador i escultor català més conegut amb el nom artístic de Marzo-Mart. Estudià pintura i dibuix a l'Acadèmia Vilajosana de Manresa i gravat a París amb en Friedlaender. De ben jove entrà d'aprenent al servei artístic dels magatzems Cal Jorba de Manresa, que dirigia Ramon Salisi.
De seguida es converteix en un artista local destacat i és un dels promotors del grup Art Viu el 1963. Les primeres reunions del grup es feren al seu taller, al passatge Lladó de Manresa.
El 1965, quan només tenia 19 anys, obté el primer premi del "Salón de Otoño" de Manresa i celebra la seva primera exposició individual, a la Sala Rovira de Barcelona. I, a partir d'aquí obté el reconeixement amb diferents premis de pintura i dibuix, i amb moltes més exposicions a Barcelona Figueres, Platja d'Aro, Sabadell, Madrid i Las Palmas de Gran Canaria.
Però el 1969 s'instal·la a Basilea, Suïssa, obre un taller de gravat i inicia la seva etapa més internacional. Exposa a Brussel·les, Basilea, Berna, Lausana i Zuric, entre altres. El 1974 obté una beca de la Fundació Juan March que li permet freqüentar el taller del gravador Friedlaender a París.
Oliveres (1963). El 1979 trasllada el seu taller de Tregurà (Ripollès) a Sant Feliu de Guíxols. El 1987 deixa el seu taller de Basilea i s'instal·la Barcelona.
Marzo-Mart té escultures en diverses ciutats catalanes, com Molins de Rei, Esplugues de Llobregat, Blanes, Manresa i Sant Feliu de Guíxols, i és un artista reconegut en bona part d'Europa. L'obra de Marzo-Mart ha passat de ser figurativa en els seus inicis pictòrics a tendir a l'abstracció en les obres actuals, tant en pintura com en escultura, i ha tingut influències diverses: realisme, expressionisme, impressionisme, etc