Esglésies romaniques de Catalunya (Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya)

És una església d'estil romànic del segle xii situada al municipi de Sallent (Bages). És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. La tradició i la pietat popular han convertit algunes de les antigues ermites en santuaris de devoció comarcana i han fet que els seus orígens s'aureolessin amb llegendes de trobaments fantàstics o simplement piadosos. Això és el que va passar amb Santa Maria de Fucimanya, situada en un replec de muntanya, sobre una gran fondalada o faucis magna que li ha donat el nom.
Aquest santuari ha estat estudiat per Mn. Fortià Solà, però avui gràcies a la troballa de nous documents, es pot anar enrere un parell de centúries en la seva història. El lloc de Fucimanya és conegut des del 1193 i la capella de Santa Maria hi consta com existent de molt temps abans del 1212. Es trobava al centre d'una gran propietat autònoma o quadra civil que el 1214 fou comprada pel monestir berguedà de Sant Pere de la Portella, fent notar que pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Serraïma. Integraven la quadra civil sis masos i terres d'altres quatre, entre els quals hi havia el mas Roques Albes, reconstruït el segle XVI prop de la capella de Fucimanya. El 1309 es va fallar un plet entre l'abat de la Portella i el rector de Sant Martí, amb el qual es reconeixia a l'abat el domini i patronat de la capella de Santa Maria, que el 1342 rebia una butlla d'indulgències, senyal evident que ja era un centre de pietat notable.
Les mostres de pietat i devoció augmentaren els anys següents i obligaren, el 1679 i en campanyes posteriors, a renovar i ampliar la capella, fins a no deixar-li cap rastre de l'obra primitiva. La llegenda pretén que la Imatge, que és una icona de talla del principi del segle xvi o finals del XV, fou trobada per un bou i una pastoreta en una balma prop del torrent Salat, que discorre pel fons de la fossa magna. L'amor i devoció dels veïns ha tingut sempre ben ornat i agençat aquest petit santuari que comptà com a insigne devot el sallentí Sant Antoni Maria Claret i Clarà, i que és objecte de la predilecció dels fidels d'un bon sector del Pla de Bages

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cornet)

És una església romànica de Cornet, al municipi de Sallent (Bages). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba en un pla proper a la carretera de Balsareny a Avinyó, al costat d'un mas. Es tracta d'una construcció d'una sola nau, lleugerament trapezoïdal, que s'estreny vers l'absis semicircular, el qual és precedit d'un ampli espai presbiteral. A banda i banda de la nau s'obren dues capelles a manera de la nau. L'església és coberta amb volta de canó apuntada i l'absis, amb volta de quart d'esfera. Exteriorment l'absis és decorat amb una cornisa motllurada amb botons i un fris amb motius geomètric sota el ràfec de la teulada.
Al centre s'obre una finestra de doble esqueixada ornada amb una arquivolta amb traceria sustentada per dues columnes amb capitells que presenten figures d'ocells, a l'exterior. L'esquema es repeteix per la part interna de la finestra, tot i que varien els motius iconogràfics. La portalada d'accés que es troba al mur de migdia està aixoplugada per un fris amb escacats. És formada per arquivoltes de secció cilíndrica que descansen sobre una imposta sostinguda per una columna, a banda i banda, amb grossos capitells decorats amb animals enfrontats. Sobre la capella del mur de migdia s'alça el campanar de planta quadrada d'època barroca, rematat per una barana de balustrades.mHi ha una pica beneitera segle XVII, decorada a l'exterior per acanaladures que donen lloc a una forma propera a la petxina, pròpia de l'època. S'hi venera la Mare de Déu dels Àngels, que és la patrona de la parròquia

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Serraïma)

És una ermita de Sallent a la comarca del Bages. És un monument que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Juntament amb els masos de la Pineda, la Garriga, la Garrigota, la Roca, Carboners de Baix, Carboners de Dalt, Cal Galdirot, el Morisco, la Casa Nova, Cal Garrofí, Macià, la Caseta, mas Muntada, el Sellarés, i el mateix Mas de Sant Pere, comparteix la meitat del seu terme parroquial amb el d'Avinyó i l'ermita de Sant Sadurní. Aquesta església fou donada a Sant Benet de Bages el 1021. Depengué d'aquest monestir amb la categoria de parròquia fins que en el segle passat se li uní la parròquia de Sant Martí de Serraïma i l'església de Sant Sadurní del Pla.
Per anar a visitar aquesta parròquia s'ha de seguir el camí veïnal de Sallent a Avinyó; es troba a tres quilòmetres de Sallent i a sis de d'Avinyó. El camí és bo per poder-hi anar en cotxe. Cal pujar per la muntanya de Les Forques (Sallent)
L'església de Sant Pere de Serraïma està situada en un planell enlairat proper als masos de Sellarés i de Sant Pere. Es tracta d'una construcció d'una sola nau capçada per un absis semicircular. Exteriorment l'absis és decorat amb arcuacions entre lesenes i presenta una finestra central de doble esqueixada. El fris d'arcuacions es prolonga als murs laterals. La nau és coberta amb volta de canó seguit i l'absis amb volta de quart d'esfera. En època moderna es va ampliar amb l'afegit de dues capelles de planta quadrada a manera de transsepte. Al segle xix es procedí a l'allargament de la nau, tot reaprofitant la portalada datada l'any 1791 i es bastí el campanar de torre amb coberta piramidal 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Serra-sanç)

L'esglesiola de Sant Miquel de Serra-sanç o millor potser de Serrassanç, forma un petit agregat de Sallent, del qual dista 4 Kilòmetres. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Està situada entre els masos Soler i Vilaseca, dalt d'una petita Serra que s'acosta als 400 metres d'altitud, apartada de les carreteres generals i sensiblement a igual distància de Sallent que de Balsareny. Fins a l'arranjament parroquial dels anys 1855 – 1868, tingué certs atributs parroquials que aleshores va perdre del tot per restar una senzilla capella publica de Sallent.
Les primeres notícies històriques s'inicien l'any 951 quan entre les possessions confirmades pel papa Agapet II a Ripoll, s'esmenta “la Serra que Sanç va donar al dit monestir amb els seus delmes i béns, en el territori o pagus de Balsareny”. De l'església i de la parròquia com a tal, n'hi ha notícies des dels volts del 1154, quan la parròquia de Serra de Sancho consta en unes llistes parroquials del bisbat de Vic.

El territori de Serrassanç fou confiat a la dotació del monjo Cambrer de Ripoll, que tenia la jurisdicció civil sobre la Quadra de Serra-sanç; la criminal era del Baró de Balsareny. En l'aspecte religiós, la parròquia també depenia del Cambrer de Ripoll, que era qui nomenava, amb l'aprovació del bisbe de Vic, el sacerdot que tenia la seva cura d'ànimes.
El seu terme arriba a comptar amb 20 famílies, que s'havien reduït a 7 entre els segles XVI i XVIII; per aquesta raó, aleshores no residia allà el seu rector, ni tan sols hi havia rectoria. Sant Miquel era servit des de Sallent, i en els darrers segles, el seu rector solia esser un membre de la comunitat de beneficiats de dita vila.
L'església actual correspon al segle XII. És un edifici de boniques proporcions que treu tota la bellesa de l'harmonia de les seves línies romàniques. Consta d'una nau amb volta de canó i un arc toral o dobler al seu centre; el seu absis és ornamentat amb una graciosa ratlla de dents de serra i amb una finestreta de doble espitllera. L'antic portal, fins ara tapiat, era al mur de migdia, però més tard s'obrí una nova porta a ponent, on també s'aixecà un ampli campanar d'espadanya, ara restaurat i retornat a les línies primitives. El seu carreu és de terme mitjà i ben tallat. No té cap afegitó posterior. Segles enrere comptà amb un altar de Santa Maria i, des del 1643, amb un del Roser, que no varen mutilar la seva estructura. És probable que abans d'aquesta existís una altra església, que el 1520 és dita de Serrassanç vell. 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Sallent)

És una església romànica, de finals del segle xi, que formava part del castell d'aquesta població. És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil. Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d'arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres. Es troba en l'antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l'Eix del Llobregat. Malgrat que l'església es trobava inicialment sota l'advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior. Fou reconstruïda, 'quasi de bell nou' sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent. Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d'octubre de 2008. L'accés es fa des del camí que porta des de la població a Cabrianes, per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l'explotació minera, i per una pista molt ben arranjada. 

 

Escultors Catalans (Víctor Moré i Verdaguer)

Barcelona, 1891 - Canovelles, 1967. Fou un escultor català. Va formar-se a l'Escola de la Llotja i va completar la seva formació a Brussel·les, on seria premiat a l'Exposició Universal de 1911. De retorn a Barcelona va realitzar diverses exposicions, participant activament als salons de Primavera dels anys 30 del segle XX. Va col·laborar amb diversos escenògrafs locals i va destacar com a retratista professional.

Escultors Catalans (Domingo Mora)

Barcelona, 1840 - San Francisco, 1911. Fou un escultor català establert als Estats Units d'Amèrica. Actiu uns anys a l'Equador, fou cridat als Estats Units per Augustus Saint-Gaudens el 1878. Treballà com escultor i dissenyador a Nova York -on va fer els relleus de la façana de l'antic Metropolitan Opera House, ara derruït-, Boston, San Francisco, etc. Sovint la seva obra va ser aplicada a l'arquitectura, i treballà també en ceràmica aplicada. Malgrat arrelar-se del tot als Estats Units no va desatendre les seves relacions amb la cultura catalana, i va ser un dels col·laboradors gràfics més fidels de la revista en català editada als EUA "La Llumanera de Nova York (1874-81)". Els seus fils F. Luis Mora (1874-1940) i Jo Mora (Joseph Jacinto Mora) (1876-1947) foren igualment destacats artistes nord-americans.

Escultors Catalans (Joan Mora Soler)

Barcelona, 1944 - 17 d'octubre de 2017. Va ser un escultor català, fill d'un tallista de marbre. Va estudiar a l'escola de la Llotja de Barcelona, ampliant estudis gràcies a una beca de l'Institut Francès de Barcelona a París a l'École des Beaux-Arts. Des d'aleshores va realitzar gran quantitat d'exposicions individuals i col·lectives tant a Espanya com a l'estranger. Es caracteritza per usar gairebé exclusivament el marbre a les seves escultures amb un gran tecnicisme. El tema de la seva obra és la dels objectes comuns amb una representació exacta, aconseguint les textures i el color a base d'usar diferents tipus de pedra.

Escultors Catalans (Josep Montserrat i Portella)

Barcelona, 22 de juliol de 1860 - Barcelona, 23 de novembre de 1923. Fou un escultor català. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Llotja, deixeble de Josep Reynés. El 1879 va opositar a la Pensió Fortuny de l'Ajuntament de Barcelona i va guanyar una menció d'honor. Va participar en totes les manifestacions artístiques de Barcelona i a les exposicions d'Art de Barcelona, Madrid, Bilbao i París. El 1900 va ser a l'Exposició Universal de París, delegat per la Diputació de Barcelona. Fou professor de l'Escola de Llotja des de 1901 fins a la seva mort, a finals de novembre de 1923.
Seguint les tendències escultòriques de la seva època, Josep Montserrat es dedicà als temes representatius de la realitat: homes i dones dedicats a la seva feina (Amor i Treball, Bugadera) i aspectes íntims de la vida quotidiana (Neta, convalescència). Potser el tret que el fa més destacable és la seva aguda observació en els temes populars; l'expressivitat de les seves figures fa que els estudiosos de l'art tractin la seva obra de "realisme anecdòtic". En aquest sentit el treball més destacable és l'Avi. També es va dedicar als encàrrecs que s'havien de cenyir a les necessitats de la comanda i que, per tant, no denotaven el frescor expressiu de les obres que podia fer en total llibertat.
D'altra banda, el desenvolupament industrial que en aquell moment anava lligat a una activitat escultòrica frenètica, el va portar a participar, com a col·laborador de la Foneria Masriera i Campins, en nombrosos projectes arreu del món, com la Columna de la Independencia a Guayaquil, iniciada per Agustí Querol. També va col·laborar en el monument a Alfons XII que hi ha a Madrid. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya s'hi conserven les figures Avi (1885), Primer Intent (1893), Pintor Viladomat (1891) i Al Mercat (1904). Als carrers de Barcelona hi ha el Manelic, al Parc de Montjuïc, i Geni Alat a la façana lateral del Reial Cercle Artístic, al Portal de l'Àngel. Té obres repartides arreu del món, obra pública a Puerto Rico i a Fernando Poo

Escultors Catalans (Esteve Monegal i Prat)

Barcelona, 1 de maig de 1888 - 23 de desembre de 1970. Fou un escultor i empresari. Deixeble de Francesc d'A. Galí, va ser un dels més entusiastes promotors de l'Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, en la que va ser professor d'escultura. Membre del grup modernista tardà Guayaba, publicà articles teòrics a El Poble Català, Art Jove, La Publicidad, etc. i col·laborà amb dibuixos satírics, amb pseudònim, a la revista Or i Grana (1906-07).

Fou secretari del Cercle Artístic de Sant Lluc. Amplià estudis a París (1911-12), on seria deixeble de Josep Clarà. Evolucionà cap a un classicisme molt depurat, que va fer d'ell durant un temps l'escultor català més ortodoxament noucentista. De la seva obra, centrada sobretot en nus femenins i retrats, destaca Noia que es pentina del 1914, al vestíbul de la fàbrica Myrurgia, i col·laborà amb l'arquitecte Rafael Masó, figura central del Noucentisme a Girona. El 1917 hagué de fer-se càrrec del negoci familiar de perfumeria, que l'acabà convertint en una empresa -Myrurgia- d'ambit internacional, en la que aplicà el seu gust artístic vetllant personalment -i a través de dissenyadors triats per ell- el disseny dels flascons, envoltoris i publicitat. Tot i que la seva tasca industrial l'apartà de l'escultura, en la seva maduresa realitzà algunes imatges religioses, que són a les esglésies parroquials de Santa Coloma de Farners i a la de Santa Anna de Barcelona.
A més de dirigir l'empresa, Monegal es dedica també al disseny dels flascons i estoigs per als diferents productes: així destaquen els de les fragàncies Maderas de Oriente (1929) o Yànhia (c.1935).

Escultors Catalans (Mariona Millà i Salinas)

Barcelona, 29 de maig de 1954. Pintora i escultora catalana. S'ha desenvolupat també en els terrenys de la joieria, la il·lustració de llibres d'art, tant per a infants com per a adults, i l'escenografia teatral. La seva obra pictòrica s'ha descrit com a expressionista. Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També ha escrit articles, prefacis, assaigs