martes, 16 de julio de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Peramola Nou)

És la nova església parroquial de Peramola (Alt Urgell) que al segle XVIII va substituir la vella església romànica de Sant Miquel de Peramola Vell. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
L'església té tres naus, capçalera rectangular cap al nord, dues capelles als peus i un petit transsepte coronat per una cúpula semiesfèrica.

El temple presenta tres etapes constructives ben diferenciades. La part més antiga és del segle XIV correspon a les dues capelles de sota del cor, als peus de l'església i el darrer tram de les naus laterals. Inicialment l'orientació de l'església era diferent a l'actual. S'hi accedia pel mur meridional i segurament la capçalera era al mur de llevant. Aquest accés, portal d'arc de mig punt adovellat, es manté encara al carrer de l'Església. A les dovelles d'un dels arcs de les capelles hi ha els dos escuts dels Peramola. També hi és present l'escut dels Desbrull, successors dels Peramola.

A finals del segle XVI s'eixamplà l'edifici i es creà una capçalera orientada al nord i les tres naus cobertes amb volta de nervis sobre arcs apuntats.
La tercera fase constructiva fou a finals del segle XVII. Es construeix a la capçalera del temple, formada per un transsepte i un presbiteri de planta rectangular. La coberta és semicircular amb llunetes i cúpula semiesfèrica amb una lluerna, sostinguda per arcs de punt. L'alçada de la cúpula escurça la concepció longitudinal del temple i dóna una major rellevància al presbiteri, d'arc amb l'estètica barroca. A l'extrem de ponent del transsepte presenta una porta rectangular amb la data 1697.

El conjunt és cobert exteriorment per una teulada a doble vessant. A la façana de llevant hi ha un campanar de torre de secció quadrangular, amb quatre finestres allargades, un rellotge i és coronat per una coberta plana.

Un element rellevant de l'església de Sant Miquel és la llosa sepulcral d'estil gòtic, esculpida cap a 1430, d'un dels darrers barons de la nissaga dels Peramola.




Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Domènec de la Seu d'Urgell)

Actualment és una sala d'exposicions de la ciutat pirinenca de La Seu d'Urgell (Alt Urgell). La sala, propietat de l'Ajuntament de la ciutat, es troba a l'antiga església de Sant Domènec davant la Catedral de la Seu d'Urgell. Edifici amb una nau i capelles laterals. La portada és molt senzilla i es dibuixa amb línies molt pures. Tenia una torre a ponent, avui desapareguda, flaquejant el portal. El claustre gòtic es conserva, formant part d'un parador nacional de turisme.

Pere de Cadireta fundà el Convent de Sant Domènech que més tard esdevindrà l'actual Església de Sant Domènec. El 1273 va fundar el convent dominic de la Seu d'Urgell, del qual va ser prior, i des d'on va dirigir la lluita contra l'heretgia a la regió. Va morir màrtir, en circumstàncies poc clares, lapidat per un grup d'heretges en 1277 o 1279, juntament amb el seu company Ponç de Planella.

La capella situada a l'antic Portal de Cerdanya primer advocava a Sant Miquel fins que aquesta fou donada als dominicans. El primer emplaçament del convent de frares predicadors de Sant Domènec fou extramurs (1273), passat el Portal d'Andorra, lloc on encara fa pocs anys que, en construir-hi cases, s'hi trobaren tombes. El 1364, però, per motius de defensa, traslladaren el convent a l'interior del recinte, a l'antiga església de Sant Miquel, que, aleshores, fou dedicada a Sant Domènec i al cap de poc, substituïda per l'actual edifici gòtic. Els quadres que decoraven l'església van ser enviats per Llorenç Tomàs i Costa, que hi té la seva sepultura.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu dels Dolors de la Seu d'Urgell)

És una capella del Palau Episcopal d'Urgell definida com a obra gòtica de la Seu d'Urgell a l'Alt Urgell i protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. La capella de la Mare de Déu dels Dolors, possiblement del segle XVI, és actualment un magatzem on es guarden els grups processionals de Setmana Santa. La construcció està adossada al Palau Episcopal. Està coberta amb volta de creuria. L'exterior és totalment arrebossat.

Aquesta antiga església sense culte des de fa anys està en obres per acollir els fons dels arxius del Bisbat d'Urgell que actualment es troben a l'interior del Palau. Aquest edifici annex al Palau serà blindat i se n'habilitarà una sala per a conferències i exposicions.

Muntanyes de Catalunya (Puig d'Arques)

És una muntanya de 532 metres al massís de les Gavarres, entre les poblacions de Cruïlles, Romanyà de la Selva i Sant Sadurní de l'Heura, a la comarca del Baix Empordà. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 309102001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.


Muntanyes de Catalunya (Collbaix)

És una cim de 543 metres, situat entre els municipis de Manresa i Sant Joan de Vilatorrada. És el més alt del terme de Manresa, a ponent del Pla de Bages, que hi té un excel·lent punt d'observació. Està catalogat com a gran parc pel Pla d'Ordenació de Manresa.

La muntanya està situada entre les rieres de Rajadell i Fonollosa. El vessant sud pertany a Manresa, l'est a Sant Joan de Vilatorrada, on hi ha l'àrea d'eixamplament del poble. Rajadell compta amb la zona de Punta Sabata i Fonollosa amb la major part del cim, l'oest i el vessant obac.
Collbaix es va originar per l'erosió dels terrenys que hi ha al voltant. Un estrat de conglomerats resistent protegeix de l'erosió el cim pla, formant un altiplà. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 280109001)
Aquest cim està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC.


Muntanyes de Catalunya (La Morella)

És el cim més alt del Massís del Garraf , amb 593,6 metres, localitzat al terme municipal de Begues, a la comarca del Baix Llobregat. El terreny està constituït per calcàries amb intercalacions dolomítiques dels períodes Valanginià i Barremià del Cretaci inferior. Els seus encontorns contenen diversos avencs. També hi ha la cua de l'antic Abocador del Garraf avui dia en procés de restauració. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 283130001).

Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. Per aquest cim de la muntanya passa un sender de gran recorregut (GR 92 Sender del Mediterrani), a la seva etapa 21 de Bruguers a Garraf.[6] On coincideix amb el sender local de petit recorregut (SL-C 99) de 6,1 km, que va des del Centre d’Activitats Ambientals de Cal Ganxo (Castelldefels) a la Morella. Si seguim el GR 92 direcció cap a la població de Garraf, a 3,5 km s'arriba al Centre d'Informació La Pleta, del Parc del Garraf.


Llacs de Catalunya (Estanyets Amagats)

Són dos llacs no gaire grossos d'origen glacial que es troben a 2.603 i 2.665 m. d'altitud, a la capçalera de la vall Fosca, al Pallars Jussà, al nord-oest del poble de Cabdella, en el terme municipal de la Torre de Cabdella. La seva conca està formada a ponent per la Cresta de Reguera, i a llevant, per la muntanya de Cogomella. Pertany al grup de llacs d'origen glacial de la capçalera nord-oriental del riu de Riqüerna, a través del barranc de Francí, al voltant del Pic Salado. Rep les seves aigües de la muntanya; i de l'estany superior passa a l'inferior. Des d'aquest va, a través d'un barranc, cap a l'Estany de Reguera.

Llacs de Catalunya (Estany de Viella)

O Estanh de Vielha, és una petita bassa d'origen natural de 0,3 hectàrees enclavada en una petita cubeta d'origen natural i alimentada per una font, situada a solell en una zona de prats naturals dins del domini dels boscos de pi roig a 1.650 m.

El seu principal interès ve donat per la presència de comunitats aquàtiques higròfiles molt rares a Catalunya com són Alopecurus aequalis, Poasupina, Rorippa islandica i Luronium natans. Particularment aquesta darrera espècie és estrictament protegida i catalogada a nivell nacional en perill dins de l'Atlas y Libro Rojo de la Flora Vascular Amenazada de España. És una planta a nivell peninsular amb només cinc nuclis aïllats descrits, de distribució molt fragmentada i acusades fluctuacions, que viu dins d'hàbitats molt sensibles. El grau de protecció de la bassa és suficient, ja que es troba dins del PEIN, a més és refugi de pesca i situat dins d'una forest d'Utilitat Pública. Per altra banda, no s'observen impactes o amenaces destacables, essent la principal el seu ús com abeurador pel bestiar, pel risc que comporta d'eutrofització de les aigües o d'alteració per trepig de la vegetació aquàtica. Com s'ha mencionat anteriorment, l'espai pertany a l'espai del PEIN i de la Xarxa Natura 2000 ES5130006, Estanh de Vielha.


Llacs de Catalunya (Estanh Redon)

O Lac Redon. És un estany d'origen glacial situat a 2.234 m d'altitud, a la capçalera de la Noguera Ribagorçana, tot i que per causes històriques forma part de la Val d'Aran. Té una superfície molt gran, 24 ha i amb 73 m és l'estany més profund dels Pirineus Catalans que no ha sofert alteracions per l'explotació hidroelèctrica. La conca és relativament reduïda (154 ha) vista la superfície de l'estany i està orientada a migdia, amb el tuc de Serraera a l'est (2645 m) i el Tuc deth Pòrt de Vielha (2606 m) a l'oest, com a punts més alts de la conca.

La vegetació de la conca està composta per gespets (prats de Festuca eskia) i per prats de Carex curvula. És un estany ultra-oligotròfic i es troba per sobre el nivell del bosc. La vegetació aquàtica es redueix a la presència de la caràcia Nitella sp. i diverses molses.
La fauna de l'estany conté dues espècies de peixos introduïdes, la truita comuna (Salmo trutta) i el barb roig (Phoxinus phoxinus), aquest darrer introduït molt recentment.

Aquest estany té en el seu favor que ha estat l'estany més estudiat de tots els Pirineus, gràcies a la proximitat al Centre de Recerca d'Alta Muntanya de la Universitat de Barcelona. Molts dels treballs han estat d'interès general per a la limnologia, com la presència d’activitat microbiològica en la coberta de neu i gel o les estratègies de vida dels crustacis del plàncton. Actualment s'hi realitzen estudis integrats en projectes europeus que utilitzen els estanys com a sensors de canvis ambientals i climàtics, i forma part d'una xarxa de localitats d'estudi que va de Rússia a Portugal i de Noruega a Sierra Nevada.
L'estat ecològic és Bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Està actualment inclòs dintre de la zona d'Aigüestortes de Xarxa Natura 2000.