Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve del Coll)

És una església de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici de planta de creu llatina amb nau única, absis poligonal i dues capelles laterals rebaixades respecte a la nau central. Les voltes són de creueria i es tanquen amb claus llises a les naus i esculpides a les capelles. A la façana hi ha una porta quadrada, flanquejada per petites columnes amb capitells i un arquitrau motllurat. L'arquivolta és d'extradós senzill, en forma de cornisa. La torre del campanar està formada per dos cossos, originàriament devia ser d'espadanya.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Vilanova del Vallès)

És una església del municipi de Vilanova del Vallès (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'una sola nau amb dos trams i coberta amb volta apuntada. A l'esquerra té dues capelles laterals cobertes amb volta de creueria i sostingudes per mènsules figurades. A la dreta hi ha la capella de la Mare de Déu i està formada per dos trams tancada per una cúpula amb llanternes. El cor té balustrada i la volta de sota és de llunetes
El campanar és romànic llombard a la zona inferior i amb obertures d'arc apuntat a la zona superior, coronat per una balustrada de maó. La portada té dues pilastres amb capitells esqueixats i en el frontó hi ha una fornícula que aixopluga la imatge de Santa Quitèria i al seu damunt l'escut amb l'anagrama de Jesucrist i Maria i gravada la data de 1645. A la capella de la dreta hi ha el retaule de la Verge, realitzat el 1628 i daurat el 1648. La imatge central, de la verge del Roser, és moderna

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Lliçà)

És una església al municipi de Lliçà de Vall (Vallès Oriental) catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Existia un edifici romànic del qual es tenia constància documental des de l'any 1113. A la visita pastoral del 1421 es deia que la capçalera amenaçava ruïna. L'any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l'edifici. Aquest es va acabar de construir entre els anys 1666-1669. Va ser reformat l'any 1756. Després de la Guerra Civil només van quedar els murs. Amb anteriorment a la Guerra Civil espanyola l'altar era barroc. El 21 de juliol de 1936, un escamot antifeixista de Granollers, va cremar l'Església, de la qual només varen quedar els murs. Es torna a reconstruir i el 31 de març de 1940 s'inaugura oficialment. L'altar actual és tríptic monumental realitzat a l'any 1979 pel pintor Raúl Capitani Blanchart. L'any 1989 va ser restaurat el campanar. La última reforma es va iniciar l'any 2006 per tal de treure el revestiment i restaurar la pedra original de les parets externes.

Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts. La nau té tres trams coberts amb volta de creueria amb claus esculturades. L'absis és cobert amb volta de creueria. El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment. La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l'arquitrau amb motius rectangulars. El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu. Les dimensions del campanar són 18'28 de llargada, 5'47 d'amplada x 8'94 metres alçada.
La pica baptismal presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl·lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il·legible.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià de Lliçà d'Amunt)

És l'església romànica parroquial del poble de Lliçà d'Amunt, pertanyent al terme municipal del mateix nom, al Vallès Oriental. És en el punt més enlairat de Lliçà d'Amunt, a la zona centra-occidental del petit nucli urbà d'aquest poble. És a migdia de Can Puig, a llevant de Can Molet i a ponent de l'Aliança. Edifici de tres naus, la central coberta amb volta apuntada i separada de les laterals per dos arcs de dues columnes. Absis semicircular cobert amb volta de mitja taronja, l'arc triomfal de mig punt. Al s. XVI es van afegir les capelles laterals. Del mateix temps és el campanar i el portal. La portada és rectangular i coronada per un frontó en forma de venera i representacions de caps esculpits. El campanar és una torre de dos cossos. El primer de paredat i el segon de carreus on s'obren arc apuntats, balustrada i gàrgoles. Mènsules situades a la nau lateral de la dreta, en el vèrtex de la volta d'aresta. En una d'elles es representa la figura d'un àngel fins a mig cos, a l'altra hi ha la representació d'un animal amb unes grans banyes corbades, i també la figura d'un àngel. Cal remarcar la decoració escultòrica d'elements arquitectònics a tot l'edifici: capitells decorats amb motius vegetals, clau de volta en el sotacor on es representa el colom de l'esperit sant, i els caparrons que apareixen a la portada.

D’origen romànic, comprovable no solament per ésser citada en documents sinó per les restes clares de romànic, fins i tot, de preromànic: finestres de l’absis decorades exteriorment amb elements de corda i de característiques pròpies del segle X. Segurament era més petita que ara: una sola nau de dos trams i l’absis. Al principi del segle XV, es va fer una primera reforma consistent a dotar-la de dues naus laterals. Al principi del segle següent es va fer una nova ampliació clarament renaixentista, sobretot visible en la porta. Se li va afegir un tram als peus (aleshores devia desaparèixer la portalada romànica) i el campanar. Un segle més tard es va ampliar pel cantó de migdia, i finalment el 1946 es va allargar notablement, desplaçant l’absis a llevant, tot aprofitant els elements antics, i construint al costat sud la sagristia. També en aquest última reforma es van substituir els pilars que separaven les naus per unes lleugeres columnes que oferien menys dificultats visuals

 

Pintors Catalans (Miquel Farré i Albagés)

Barcelona, 1901 - Barcelona, 1978. Pintor i acadèmic de Sant Jordi (1945).
Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona —d’on fou catedràtic des del 1943—, a Florència i a Granada (1925-26). Es donà a conèixer fent un tipus d’aquarel·la sòlid i estructurat. Com a pintor de frescs fundà l’Escola Internacional de Pintura Mural, a Sant Cugat del Vallès, i té obres a diversos edificis civils i religiosos de Barcelona, Solsona, Mataró, Segòvia, etc. El 1974 decorà la cúpula de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.

Pintors Catalans (Pere Falcó Golondrina)

Xerta (Tarragona), el 6 de juny de 1932 - Barcelona el 23 de maig de 2015. És un pintor català. De ben petit mostrà interès per l'escultura i el dibuix, amb els pocs recursos que tenia: modelar formes amb el fang que deixaven les avingudes de l'Ebre o dibuixar amb carbonets que quedaven del foc de casa. L'any 1946 la família aconseguí que li adjudiquessin una beca per estudiar a les Escoles Professionals Salesianes de Sarrià a Barcelona i l'any 1950, després d'obtenir el títol de mestre industrial en l'especialitat de Decoració, hi continuà treballant com a artesà. Al mateix temps, però, decidí continuar la seva formació artística a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona (La Llotja), on fou deixeble de Francesc Labarta. El 1952 ingressà a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, centre considerat uns dels més destacats entre les institucions privades que es dedicaven a l'ensenyança de les arts plàstiques i que havia estat fundat per l'aquarelista Joan Baixas. L'any 1953 es féu soci del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona i el 1956 obtingué el Primer Premi de Pintura del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1960 obtingué una beca d'estudi del Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona per ampliar estudis a París. Al 1961 obtingué el títol de professor de Dibuix a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i l'any 1972 es graduà en arts aplicades i Oficis Artístics a la Llotja de Barcelona.

L'any 1980 es llicencià en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 1968 i el 1987, treballà simultàniament com a professor a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona i també com a catedràtic de l'especialitat de dibuix a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L'any 1985 es doctorà "Cum Laude" amb la tesi "Pedagogía del espacio interiorista". Fou vicedegà (1992-1998) i degà de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (1998 - 2001).

Pintors Catalans (Ethel Martí Estrada)

Tarragona 1943. És una artista catalana. Va estudiar a l'Escola Taller d'Art de Tarragona i posteriorment a l’Escola Massana de Barcelona. Assistí també a l'acadèmia Sanvisens de la mateixa ciutat, a les classes de Teresa Llàcer i també Magda Folch. Rep, per tant, una formació acadèmica dins d'una pintura tradicional. Realitza la seva primera exposició individual l'any 1973 a la Sala d’Exposicions del Sindicat d'Iniciativa de Tarragona. A partir d'aquí enceta la seva trajectòria que la du exposar a Bilbao, Algorta (Biscaia), Santander, Sóller (Mallorca), Eivissa, Galveston (Texas, EUA) i Barcelona. Per motius professionals la família es trasllada als Estats Units i al Canadà, on viu del 1968 a 1972. Durant aquests anys coneix la pintura del pop art, un moviment que l'interessa particularment, i també rep la influència dels primers artistes del grafit. Posteriorment retorna a Espanya i s'instal·la a Eivissa on conviu amb la pintura abstracta.

Cap al 2005, realitza una exposició anomenada “Així les veig”, en la qual dóna una visió molt personal de la ciutat de Tarragona. Són molts els artistes que pinten la ciutat. L'artista tria com a tema les escales de la ciutat, vistes amb uns enquadraments i formats particulars. Algunes d’aquestes escales fàcils d'identificar es troben al balcó del Mediterrani, la catedral, el Pretori, etc. El 2007 presenta a la Galeria Odena’s una nova sèrie que té com a tema central la cadira. Al mes de juny del 2009 el Centre d’Art de la Universitat EAFIT de Colòmbia va organitzar l’exposició “La silla: una obra de arte de uso cotidiano”. Al mes de novembre de 2014 presenta a la Galeria Eduard Virgili de Tarragona la mostra “El Caos de los Recuerdos”. El 29 de gener del 2016 va presentar la darrera exposició de caràcter antològic al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona, titulada “De l’A a la Z”. És una mostra que comprèn obres entre els anys 1990 i 2015.

Pintors Catalans (Òscar Estruga i Andreu)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 1933. És un pintor i escultor català. També es dedica al dibuix, al gravat i a la ceràmica. Es formà a l'Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú cursant estudis de peritatge industrial i va dissenyar durant un temps maquinària i utillatge agrícola. De manera simultània practicà el dibuix i la pintura amb gran talent. Assistí a les classes de Salvador Masana i Mercadé i a nivell local presentà alguna exposició a Galeries Rambles i dibuixos en premsa. Exposà per primer cop a Barcelona l'any 1957. Va exposar a la sala de l'Ateneu, a les Galeries Laietanes i a la Sala Dalmau. El 1959, amb vint-i-cinc anys s'establí a Madrid, on freqüentà el Círculo de Bellas Artes. El 1960 exposà a la galeria Fernando Fe. Arran de la seva estada a Madrid (on resideix encara actualment), es començà a dedicar a l'escultura, sent aquesta faceta una de les més destacades de l'artista.
L'any 1963 va participar en l'Exposició Nacional d'Arts Plàstiques i fou a partir d'aquest moment que les exposicions començaren a succeir amb regularitat, algunes a destacar són les Bienals de São Paulo (Brasil, 1969 i 1974), Middelheim (Bèlgica, 1969), Rijeka (Iugoslàvia, 1980) i Nicea (Grècia, 1985).
Va il·lustrar llibres de bibliofilia amb la tècnica del gravat. Estruga dissenyarà els nous vestits, estris, accessoris i imatge gràfica del Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú que s'estrenaran a la Festa Major de l'any 2016.
La seva obra es pot trobar al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, de Managua (Nicaragua), Smithsonian Institute dels Estats Units, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, entre d'altres.