Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Sebastià a la Coscollera)

És una església gòtica de Vilanova de Meià (Noguera) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església de planta rectangular, d'una sola nau i absis semicircular encarat a llevant. La coberta és de volta de canó amb contratirants de ferro. La porta és al mur de ponent i està precedida per un atri, al qual s'accedeix per la part de migdia. A l'absis, reforçat amb sis pilastres que fan de contraforts, hi ha dues finestres d'arc apuntat i una altra de mig punt que està tapada. No hi ha campanar ni espadanya. L'interior està arrebossat amb morter de ciment i pintat, els murs exteriors també estan arrebossats amb argamassa de calç i arena. La volta, reconstruïda entre 1960 i 1962, es coberta per teula àrab.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Queralt)

És una església de les Avellanes i Santa Linya (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És al cim d'un esperó rocallós situat dins el barranc de Sant Pere, en un terreny de geologia molt similar a la del proper nucli alt-medieval de Montclús. 
Es tracta d'un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un estret arc presbiteral. Al tram de llevant de la nau s'obren dos arcosolis buidats al mur que pel que sembla fan les funcions d'arcs formers de reforç que suporten la volta; al seu interior s'obren sengles finestres d'una sola esqueixada. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada i al mur de ponent n'hi ha una altra d'esqueixada recta. La porta, molt alterada i resolta originalment amb un arc de mig punt, s'obre a la façana sud. Al mur nord hi ha una altra obertura, que cal relacionar amb les condicions de l'assentament de l'església i la seva adaptació a l'orografia del lloc. Les façanes no tenen ornamentació. L'aparell, de carreuó escairat, mostra diferents fases constructives, més regular a llevant que a ponent. Aquest darrer té una disposició més irregular, amb juntes més buidades.
L'edifici s'inscriu dins una arquitectura que segueix l'estil llombard, però sense l'ornamentació típica, i es pot datar entre els segles XI i XII.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Castelló de Farfanya)

És l'església parroquial de la vila de Castelló de Farfanya, al municipi homònim de la Noguera. És d'una sola nau orientada est-oest i coberta amb volta de canó apuntada. La porta d'accés, ja de factura gòtica, és oberta a la façana sud; és dins la tradició de l'escola de Lleida, amb les arquivoltes decorades amb motius geomètrics i els capitells que combinen estilitzacions figurades i vegetals. L'edifici romànic està molt alterat per les reformes fetes al segle XVIII, arran de les quals desaparegué l'absis. La volta és reforçada per dos arcs torals que arrenquen d'una mena de culs de llàntia triangulars un dels quals, el primer de la façana sud, sembla haver estat restaurat el segle XIII doncs hi apareix un escut amb escacs que correspon el comte Ermengol X d'Urgell (1274-1314), que presenta les mateixes característiques i marques de picapedrer que es troben a Santa Margarida de Privà. La nau central tenia tres capelles al nord i dues al sud. Totes presenten una volta apuntada. Al segle XIII es degué realitzar una reforma que afectà sobretot la façana sud, tal com ho mostren les marques de picapedrer. La reforma més important és l'escala d'accés al campanar, avui desapareguda. També hi devia haver alguna finestra oberta a l'absis, una oberta a ponent de la qual es conserva l'arrencada de l'arc de mig punt i una obertura en l'espai existent entre la porta d'accés i la capella de l'epístola, posteriorment tapiada. Finalment, la il·luminació interior es devia completar amb una finestra oberta al mur sud, també tapiada en època moderna. Al segle XIII s'obrí una petita finestra en una de les capelles del costat sud.

Tot l'edifici és fet amb carreus rectangulars ben escairats, disposats molt ordenadament amb filades uniformes i regulars. Cronològicament, cal pensar que el gros de l'edifici ja estava acabat el 1187, any en què es signen les constitucions de Pau i Treva. La segona etapa que inclou refeccions sobretot al mur meridional, pot ser de final del segle XIII.
Al segle XVIII li fou afegida una altra nau a tramuntana, un portal nou (1751) i el presbiteri rectangular (1777) en substitució de l'antic absis. L'estat deficient de conservació de l'edifici, i en concret el perill de ruïna imminent que presentava l'absis barroc, van fer necessària la construcció d'un absis nou, fet de formigó, vidre i alumini.. Aquesta intervenció, a càrrec de la Generalitat de Catalunya va ser presidida pel criteri de donar la més gran rellevància possible a l'altar major que conté un retaule gòtic de pedra procedent de l'església de Santa Maria del castell, des d'on fou traslladat el 1936.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Josep de Bellmunt d'Urgell)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Bellmunt d'Urgell (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Josep està ubicada a la zona més prominent del nucli de Bellmunt d'Urgell, al centre del carrer Major (l'eix que travessa el monticle de Bellmunt d'est a oest) en el punt on aquest fa l'inflexió en pendent cap a l'oest i cap a l'est. L'edifici, ubicat entre mitgeres d'habitatges, consisteix en una església d'una nau amb quatre capelles laterals, un cor sobrealçat, capçalera amb absis semicircular i campanar a l'esquerra de la façana. La façana principal està orientada al sud i abocada a la plaça Major, un espai obert (de 14 per 19 m de disposició esglaonada que salva 4 m de desnivell cap al sud fins al carrer inferior) que li atorga visibilitat i preeminència.
El parament de la façana està fet amb carreus disposats regularment. De forma quadrada sota el ràfec de la teulada, disposa els seus elements de forma simètrica només trencada per la presència de la torre del campanar a la banda esquerra. Tanmateix, la façana no exemplifica una concepció estilística unitària sinó que s'hi desprenen almenys dues fases de planificació successives.

Probablement, la darrera d'aquestes fases està marcada per la portalada, de trets classicitzants es compon a partir d'un arc de mig punt flanquejat per dues columnes estriades i aixecades sobre pedestal. Aquestes donen relleu a l'accés i són suport d'una estructura amb arquitrau, de fris llis, amb dentells sota la cornisa i amb dos elements decoratius a cada extrem rematats amb sengles esferes. Sobre la cornisa i entre les dues esferes, hi ha una fornícula, avui sense imatge. Aquesta porta, de tipologia a la romana, domina la meitat inferior de la façana mentre que la part superior està centrada en un rosetó de petites dimensions i amb una traceria en forma de quatre cercles interseccionats i traçats a partir del punt central del rosetó.
La teulada es disposa a doble vessant, si bé el carener se situa sobre l'eix transversal i no sobre el longitudinal, la qual cosa permet evacuar l'aigua de pluja cap al carrer i no sobre les cases veïnes. Els ràfecs, sobre la façana principal i sobre la façana de la capçalera, presenten la mateixa disposició complexa en quatre nivells de línies de rajoles horitzontals alternats amb dues línies de rajoles obliqües (els dos nivells inferiors i el superior) i una línia de teules (el tercer nivell).

El campanar, a l'extrem esquerre de la façana principal, és disposa en forma d'una torre de base quadrada feta amb el mateix aparell constructiu que la façana, amb quatre finestres rematades amb arcs de mig punt on hi estan instal·lades quatre campanes de bronze. La part superior del campanar és rematada amb una breu cornisa de caràcter clàssic.
L'interior es resol amb l'altar emmarcat per l'absis, quatre capelles o altars laterals dedicats respectivament a la Mare de Déu, el Sant Crist, Sant Bartomeu i Sant Llop, i un cor aixecat a la zona d'accés.
Per les característiques classicitzants de la façana, l'església de Sant Josep ha estat considerada com a d'estil gòticorenaixentista, datable al segle XVI. En tot cas, sembla evident que hi hagué més d'una fase constructiva. Probablement es va partir d'un esquema traçat a la baixa edat mitjana, en un estil gòtic tardà i al segle XVI es va produir una ruptura amb el projecte inicial per emmarcar la porta amb trets classicitzants i acabar les parts altes de l'edifici, en especial la torre del campanar.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Feliu d'Alòs de Balaguer)

És una església amb elements romànics i barrocs d'Alòs de Balaguer (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs està ubicada al centre d'Alòs de Balaguer. Es tracta d'un edifici aïllat que té l'antiga rectoria adossada vers l'oest i un petit parc enjardinat.
La façana principal actual, al nord, té un escàs interès arquitectònic. Compta amb una porta moderna o molt restaurada adovellada amb arc de mig punt. Per sobre està coronada pel campanar, una torre de dos cossos, l'inferior de base quadrangular i el superior de base octogonal a l'exterior i quadrangular a l'interior

Es tracta d'una església orientada al sud, d'una nau amb capelles a banda i banda, de menys alçada. La nau central i el creuer estan coberts per volta de canó i els braços del creuer amb volta d'aresta. L'absis s'obre a la nau amb un arc de triomf de mig punt. Hi ha una sagristia amb sostre pla i, al costat de l'epístola, una capella amb volta de canó. El cor d'obra està situat als peus. Als murs interiors de la nau hi ha pilastres adossades. Al costat de l'evangeli hi ha el campanar. Als peus de l'església hi ha una connexió amb la casa del costat, l'antiga rectoria. A l'interior hi ha dos retaules gòtics de pedra policromada dels segles XIV-XV. El que fa de retaule major conserva millor la policromia.
L'aparell de l'edifici és heterogeni, amb carreus grans i ben escairats en trams inferiors de l'exterior de l'absis, mentre que en d'altres punts l'aparell és menys regular. La teulada, a doble vessant, està coberta amb teula àrab

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Cubells)

És l'església parroquial de Cubells, al municipi homònim de la Noguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere s'emplaça al nord-est del nucli històric de Cubells, a un centenar de metres de la part més elevada del turó, actualment ocupat per l'església de Santa Maria del Castell de Cubells.
Es tracta d'un edifici aïllat, orientat d'est a oest i que afronta a ponent amb el carrer de la Muralla (que envolta el nucli pel nord fins que trenca cap al sud per anar a desembocar davant la façana barroca de l'església), i a llevant, nord i sud amb el carrer de Sant Pere, que envolta l'esperó on es dreça l'edifici. Consisteix en una església d'una sola nau, suportada amb contraforts i capçada amb un absis semicircular a llevant; amb naus laterals, amb façana barroca a ponent i un campanar de planta de base quadrada sobre la part esquerra d'aquesta façana. Està fet amb aparell regular de carreus de gres ben escairats. La teulada de la nau és a doble vessant, amb el carener longitudinal i ràfec sobre una cornisa de pedra motllurada. En canvi, la coberta de l'absis és de lloses de pedra.

L'edifici original, bastit entre finals del segle XIII i inicis del XIV, segueix la tipologia i el traçat en planta dels esquemes romànics però interpretats amb les noves normes gòtiques. Per aquesta raó s'ha considerat aquest edifici com d'un estil romànic de transició al gòtic, o un edifici de base romànica però ja d'estil gòtic. En tot cas, la façana principal, a ponent, i el campanar s'hi afegiren a finals del segle XVIII en estil barroc. La façana, sòbria i senzilla, conté l'accés principal, una porta d'arc de llinda de dovelles a saltacavall, emmarcada en un rectangle fet amb aparell encoixinat que és rematat amb una cornisa motllurada. La dovella clau conté en baix relleu l'escut de Sant Pere (les claus sota la mitra papal) i la inscripció 'AÑO 1793', any en què es finalitzà la façana. A sobre d'aquesta porta se situa una rosassa motllurada de la mateixa amplada que la porta i, a sobre del capcer, una petita espadanya d'un sol ull i d'arc de mig punt. El campanar, de planta quadrada, conté obertures rectangulars simples a les cares sud i oest mentre que a les cares nord i est conté obertures dobles, també rectangulars i sense cap ornament. El campanar està rematat amb una senzilla cornisa de pedra motllurada.
Més interessant resulta la façana de l'absis semicircular, rematada amb arcuacions polilobulades d'estil gòtic, i tres obertures d'arc de mig punt. La façana meridional conté la que havia estat la porta d'accés principal fins al segle XVIII, emmarcada entre els dos contraforts centrals, d'arc de mig punt de dovelles emmarcat amb un guardapols. Damunt d'aquesta porta s'obre una fornícula d'arc de mig punt, actualment buida. L'obertura de la porta està tapiada amb obra de maó i de carreuons de pedra i arrebossada amb morter de calç.

L'interior és resolt amb una volta de canó apuntada que recolza sobre mènsules amb motius estilitzats de regust mudèjar. Les capelles laterals són cobertes amb volta amb interessant traceria gòtica i s'obren entre els murs i els contraforts ben marcats a l'exterior. Les capelles de la banda de l'evangeli (la banda nord) són més altes, d'arcades més estilitzades i, en definitiva, d'un gòtic més avançat que les de l'epístola (la banda sud). Això queda palès a l'exterior, ja que al darrere dels contraforts s'observa la superposició que sembla que permeté ampliar les capelles laterals del nord i aixecar-les.
Conserva al seu interior diverses imatges de la Verge: la romànica de la Verge de l'Esperança, de fusta; i les gòtiques de la Verge del Colom, d'alabastre, i la de la Verge del Castell o Verge de la Llet, també d'alabastre, que prové de la capella del Castell.

Pintors Catalans (Joan Fuster i Gimpera)

Torroella de Montgrí (Girona), 25 de gener del 1917 - Torroella de Montgrí (Girona), 4 de setembre del 2011. Va ser un pintor que l'any 1986 va rebre la Medalla del Montgrí; fou el primer torroellenc a rebre-la. El pintor de Torroella de Montgrí Joan Fuster serà recordat com el pare de l'estrambotisme, un corrent artístic que ell mateix va batejar el 1974. L'estrambotisme, però, va quedar gairebé oblidat a l'estudi del pintor fins que el 2004 va conèixer el pintor gironí Quim Hereu
En Joan Fuster i Gimpera es va formar de forma autodidacta, tot i que va rebre consells dels pintors Josep Maria Mascort i Ramon Reig i Corominas. Va alternar des de petit el cultiu de la pintura amb la seva vocació per la música. Es dedicà sobretot a l'aquarel·la, però també féu incursions en la pintura a l'oli, a l'aiguada i a l'acrílic. El 1949 es va presentar al públic en una mostra individual celebrada a Girona. Posteriorment, va fer diverses exposicions monogràfiques o de grup i el 1959 va aconseguir el primer premi de la Diputació de Girona. La seva obra va ser ben acollida a París, en una mostra d'acuarelistes francesos, i que el 1953 va guanyar un premi al Saló d'Aquarel·listes de París. El 1981 se li va dedicar una molt completa exposició a La Fontana d'Or i poc més tard va exposar a la Galeria Mayte Muñoz de Barcelona.

L'aportació plàstica de Joan Fuster i Gimpera abasta diversos procediments i gèneres temàtics. Va practicar intensament l'acuarela, tècnica en la que va demostrar una especial habilitat, però també la pintura a l'oli i a l'acríl·lic, el dibuix a la ploma i la pintura al fresc. El temes més freqüents són les marines - quasi sempre de la Costa Brava, concretament de L'Estartit, on hi tenia el seu taller - i el paisatge en general. Els seus quadres de caràcter surrealista mereixen menció a part: igualment ambientats en contexts mariners, reflexant la influència del Dalí de Port Lligat. Alguns dels seus dibuixos denoten un cert paral·lelisme amb l'univers visionari de El Bosco

Pintors Catalans (Antònia Ferreras Bertran)

Lleida, 13 de juny de 1873 – Barcelona i Lleida, 21 de novembre de 1953. Va ser una pintora i il·lustradora catalana. Coneguda per les seves pintures de flors, va destacar pel tractament del color, d'una gran sensibilitat i profunditat. Formada a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, va ser una pintora de flors. Va pintar amb diferents tècniques com l'oli o l’aquarel·la, i va experimentar amb tota mena de formats, de vegades apaïsats. També va pintar sobre ras. Va aprofitar la seva formació i va anar més enllà: es va professionalitzar i va compatibilitzar la seva carrera artística amb la vida familiar i una intensa i compromesa activitat social.

A finals del segle XIX va participar a la segona, tercera i quarta edicions de l'Exposició General de Belles Arts de Barcelona, organitzades per l'Ajuntament de la ciutat, que es van presentar al Palau de Belles Arts. En la tercera edició (1896) hi va presentar l'oli titulat Flores i en la quarta (1898) les obres Claveles i L'ultim servey.
Paral·lelament, va participar a l'Exposició Hispano-Francesa de 1895, en la que va ser guardonada amb la medalla de plata, a l'Exposició d'Arts i Indústries de Mèxic l'any 1896 i a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1897.

Durant les primeres dècades del segle XX i fins als inicis de la Guerra Civil, fou força activa a nivell expositiu. Va presentar diverses exposicions individuals, com la del 1910 al Faianç Català, i va participar en exposicions col·lectives. Així, el 1911 va mostrar una aquarel·la titulada Delicias a la VI Exposició Internacional d'Art de Barcelona, el 1912 va participar a l'Exposició d'Artistes Lleidatans, i els anys 1918 i 1919 va prendre part a l'Exposició d'Art de Barcelona. En l'edició de 1918 hi va presentar una obra titulada Abril i en la de 1919 l'obra Flors. El 1920 exposava individualment a les Galeries Laietanes i el 1924 al Saló Nancy de Madrid, on el Museu d'Art Modern, la família reial i nombrosos col·leccionistes van adquirir les seves taules. El 1926 va participar a l'exposició celebrada a la Sala Parés, el 1929 a l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona i el 1930 de nou a la Sala Parés, juntament amb els artistes Eveli Palá i Vicenç Solé Jorba. El 1934 va fer una altra exposició individual a la Federació Industrial i Mercantil de València.
Com a dibuixant col·laborà en revistes barcelonines i també elaborà postals per l'empresa vienesa Nodomanski. A part de la seva carrera artística, va exercir el càrrec de presidenta de l'associació benèfica Amparo maternal (1930) i de l'escola de l'assistència social per a la dona.
Es conserva obra de Ferreras al Museu d'Art Jaume Morera (Lleida), al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) i al Museo del Prado (dipositada al museu municipal de Màlaga)

Pintors Catalans (Rafael Estrany i Ros)

Mataró, 14 d'octubre de 1884 - Barcelona, 17 de gener de 1958. Fou un artista polifacètic amb una obra molt vasta de variades tècniques, integrada per aiguaforts, olis, aquarel·les i dibuixos. Els primers estudis artístics d'Estrany foren a l'escola d'Arts i Oficis de Mataró amb Josep Vinardell, els continuà a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, on va conèixer a Joaquim Torres-Garcia i a Ismael Smith. Posteriorment, va continuar els estudis a l'Académie Julien de París i a Bèlgica, on coneixeria James Ensor, de qui rebria profitoses ensenyances.
Rafael Estrany, en la seva activitat artística, presentà més de 60 exposicions individuals, participà en col·lectives nacionals i internacionals a Mèxic, Panamà, Paris (Salon d'Automne)], Roma i itinerants a museus dels Estats Units d'Amèrica, Roma, Berlín, Viena, Londres, Venècia, Madrid.

Guardonat en nombroses exposicions nacionals de Madrid i a Catalunya, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, per l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya i internacionals de Mèxic, i Panamà. El 1915 va obtenir una beca de la Dirección General de Bellas Artes de l'Estat.
Durant la Guerra Civil realitzà, junt amb Francesc Bas i Felix Clariana, una ingent tasca de salvament del patrimoni artístic, amb un total de més d'11 mil objectes a Mataró i a 14 poblacions del Maresme. Concretament a Llavaneres el febrer del 1937, després de discussió amb el Comitè revolucionari, salvaren 14 pintures d'un retaule de l'Església, de l'Ajuntament, un quadre de Lluís Masriera titulat Regina Pacis. El desembre del 1937 de l'Ajuntament salva una creu gòtica de plata i diversos objectes religiosos d'orfebreria. De Can Catà, diversos objectes. Acabada la guerra impulsà la creació del Museu Municipal de Mataró, inaugurat el 1942, i del que en fou director.

Fou director de l'Escola Municipal d'Arts i oficis i presidí diverses entitats mataronines, com la Societat Artístico i Literària, Associació de la Música, Orfeó Mataroní, realitzant una important tasca com a agent cultural. En la seva activitat docent procurà orientar l'alumne segons les tendències i personalitat del mateix alumne.
Víctima d'accident de trànsit, atropellat per una moto davant l'estació de França (Barcelona), morí a Barcelona el 1958. Fou enterrat al cementiri de Mataró.

Pintors Catalans (Santiago Estrany i Castany)

Mataró, 24 de juliol de 1923 - 31 de maig de 2013. És un pintor, fotògraf, cartellista, dibuixant, ex-librista i docent català. El primer professor d'art fou el seu pare, l'artista-pintor i gravador Rafael Estrany i Ros (1884-1958). Fou alumne de l'Escola d'Arts i Oficis de Mataró i posteriorment estudià per a pèrit industrial a l'Escola Industrial de Barcelona, i es llicencià a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de la Universitat de Barcelona. L'any 1992 va obtenir el títol de doctor en belles arts per la Universitat de Barcelona, amb la tesi doctoral L'art gràfic al noucentisme que després de la primera publicació va conèixer diverses reedicions. En reconeixement de la seva trajectòria, l'ajuntament de Mataró li va atorgar Medalla de la ciutat a títol pòstum el març 2014.

Fou professor de dibuix per l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, professor titular per concurs-oposició de l'Escola d'Arts i Oficis de Mataró, professor de l'Institut Politècnic Miquel Biada de Mataró des de la seva fundació el 1958 i en fou també sots-director i cap de departament. Professor de batxillerat a l'Institut de Mataró i Professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona i l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, de la qual fou cap d'estudis.
La seva obra es troba en múltiples murals exteriors i interiors per esgrafiat a Mataró, Argentona, Barcelona, Badalona, Caldetes, Calella, i Dosrius, i també ha realitzat murals interiors i decoració d'establiments comercials, amb diferents procediments pictòrics. La seva ciutat no sempre va respectar l'art mural i uns grans esgrafiats seus van ser destruïts durant obres de modernització. També ha participat i dirigit la fase final de la decoració de l'altar major de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Com a grafista es poden trobar nombrosos treballs de disseny publicitari i de disseny industrial a encàrrec de diverses empreses.
És autor de nombrosos ex-libris. Membre durant tretze anys del Patronat del Museu Municipal de Mataró, d'on en fou director de la sala d'exposicions i de la seva activitat cultural, des de 1976 a 1982. Fou membre del Consell municipal del Patrimoni arquitectònic de Mataró o de la comissió que va realitzar la normativa arquitectònica del centre històric de Mataró. Era membre de la comissió del Nomenclàtor de Mataró i membre de la comissió per a la concessió de subvencions a entitats culturals mataronines.

Pintors Catalans (Dèlia Boix Huguet)

Horta de Sant Joan (Tarragona), 23 d’abril de 1940 - Tortosa (Tarragona), 2017). Fou dibuixant, aquarel·lista i pintora. Graduada en Arts Aplicades en l’especialitat de Gravat a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona, Dèlia Boix va aprendre l’especialitat de gravat i dibuix amb Benet Espuny i amb Roberto Escoda. Al llarg de la seva vida ha fet nombroses exposicions individuals i ha participat en més d’un centenar de col·lectives. Ha impartit classes de dibuix, gravat i pintura, i ha rebut diversos premis de caràcter internacional. Aprèn l'especialitat de gravat i dibuix amb el professor i pintor acadèmic de la Universitat de Barcelona, Benet Espuny i amb el professor de dibuix i procediments pictòrics, Doctor en belles Arts i exdirector de l'Escola d'Art de Tortosa, Roberto Escoda.
Dèlia Boix, crea i dirigeix el grup UNAE ‘Amigues de l’Art’ a Tortosa. Des de 1987 va impartir classes de dibuix, pintura i gravat, al 2003 il·lustra la novel·la de l’escriptora Bendi Suárez ‘El Joc de la veritat’ i participa a Barcelona, a la convocatòria dels Premis Institut Català de la Dona. Al 2002 rep el IX Premi Internazionale di Arte Contemporaneo Europart. Galeria Il Ponte, Roma. Al 2006 l’Accademia Internazionale Greci-Marino, Itàlia, l’anomena Acadèmia Associada.
Artista prolífica va estar capaç de plasmar en la seva obra els estats de la natura, dels objectes i dels cossos, amb una afectuosa mirada cap allò que l’envoltava.