És una església romànica de Bellver de Cerdanya (Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 1997 es va fer l'excavació que va permetre el desenrunament de l'església que estava totalment colgada. Es tracta d'un edifici de pedra calcària, amb una nau rectangular capçada per un absis quadrangular orientat a l'est. Una porta a la part de migdia facilita l'accés a l'interior. Es poden veure tres tipus de parament, segurament corresponents a diferents etapes de construcció i s'observa l'arrencament de l'absis semicircular que no es va arribar a reconstruir. El paviment era de terra trepitjada amb barreja de calç i a sota hi havia vuit tombes infantils. S'han recuperat fragments de pintura mural, amb motius ornamentals en vermell (segle XII). L'excavació de l'absis ens mostra l'existència d'un altre de més antic i petit que seria d'època preromànica (segle X-XI), damunt de la qual s'hi hauria construït l'església romànica (segle XIII)
O Sant Joan Baptista. És l'església parroquial, romànica, de Riu de Cerdanya (Cerdanya) i és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau amb capelles laterals de planta quadrada i capçada per un absis semicircular. La planta és de creu llatina. La coberta és de llosa. A la nau, la coberta és a dues aigües i a l'absis és d'una sola vessant.
Els murs són de pedra de conglomerat vermellós sense treballar. A les arestes de l'immoble és l'únic lloc on hi ha carreus ben escairats. S'accedeix a l'església a través d'una porta adovellada d'arc de mig punt. A la dovella central hi figura la data 1773, amb la creu de Sant Joan al centre. És el mateix tipus de gravat que presenten les làpides funeràries cerdanes d'aquest moment. El retaule també porta la data 1773. A la part superior de la porta, una petita fornícula acull la imatge de Sant Joan Baptista. Aquesta imatge fou col·locada l'any 2002, ja que l'antiga va desaparèixer. La façana està coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls. Al darrere del qual hi ha la caixa (segurament construïda posteriorment) que dona accés a les campanes. Al damunt de la fornícula hi ha un rellotge mecànic, col·locat a l'ull de bou. Per sobre d'aquest, en trobem un de sol.
A la banda dreta de la porta hi ha una placa de pedra vermella a la qual es pot llegir amb dificultat: "PLAZA DE LA CONSTITUCIÓN 18 + 21", que fa referència a la Constitució de Cádiz de 1812 (que va estar vigent entre 1812-1814, 1820-1823 i el 1836-1837). La nau presenta coberta de volta de canó, amb llunetes, sostinguda per uns pilars adossats a la paret. A l'exterior hi ha contraforts laterals.
Als peus de la nau trobem un petit cor de fusta al qual s'accedeix per unes escales. El primer tram de les quals és de pedra i seguidament de fusta.
Barcelona, 1925 - 1995. Va ser un director de cinema i realitzador de televisió català. Va promoure els estudis Kine a Sants (1965) i la productora Pro Filme. El seu oncle fou el promotor d'espectacles taurins i propietari d'un conjunt de cinemes Pedro Balañà. Pere Balañà s'inicià al teatre on fou actor i director al TEU. Entre 1953 i 1954 formà part del col·lectiu La gente joven del cine amateur, que va fundar amb Jordi Feliu, Jordi Juyol i Sergi Schaaf. Rodà diversos curtmetratges com El de rejones o Entrevías. Va participar en la coproducció Hispano-francesa El casco blanco (1960), però va signar amb el pseudònim Pedro B. Bonvehí. Reparación a domicilio, Una limosna probarracas de San Casimiro i Un día más foren els següents curtmetratges que realitzà. Després d'aquests projectes rodà el llargmetratge El último sàbado (1966). L'any 1965 va promoure els estudis Kine. Treballà a TVE fins a l'any 1971. Una vegada finalitzada aquesta etapa, Balañà va treballar com enginyer industrial, material per la qual s'havia format anys abans
Barcelona, 1949. És un advocat, productor, guionista i director, assagista i crític de cinema. Al llarg de la seva trajectòria professional ha escrit també diversos llibres, com ara François Truffaut, Les millors pel·lícules de cinema negre o el darrer, Pel·lícules clau del cinema musical, coescrit amb Rafel Miret.
Programa els Méliès Cinemes de Barcelona, dedicats a la difusió del cinema d'autor contemporani i guardonats amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia l'any 1996. Entre les pel·lícules en què ha treballat hi destaca La Casita Blanca, la ciutat oculta, que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i és un dels documentals més vistos dels darrers anys.
Arropiero, el vagabund de la mort, documental sobre l'assassí en sèrie conegut com a Arropiero, va obtenir el premi "Plácido de plata a la millor pel·lícula de gènere negre" en la X edició del Festival internacional de cinema negre de Manresa, el 2008. Va presidir el Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya de 1989 a 1996
Barcelona, 1962. És un director de cinema i teatre, a més d'actor. És va formar com a actor a l'Institut del Teatre de Barcelona. Va debutar com a director teatral en 1987, quan va guanyar el Premi Adrià Gual de la Generalitat de Catalunya al millor projecte de direcció de l'any amb Don Carlos. Posteriorment, es va traslladar a Londres, on va cursar els estudis de postgrau a la Royal Academy of Dramatic Art. Va ser membre fundador de la companyia Heightened Reality en Londres i d'Alta Realitat en Barcelona. Ha participat com a actor en produccions de teatro, cinema i televisió, i ha dirigit obres de teatre en Espanya, França, Regne Unit i Noruega.
En 2005 va dirigir el seu primer curtmetratge i en 2008 el primer llargmetratge de la productora Alta Realitat: The Frost (el gebre), amb Aitana Sánchez-Gijón i Bibi Andersson entre altres, que li va valer el reconeixement artístic en diferents festivals nacionals i internacionals. També ha estat professor de teatre a Escòcia, París i Barcelona. És membre de la Acadèmia del Cinema Català i del Col·legi de Directors de Catalunya. Des de 2003 és director general de la productora Alta Realitat.
En 2010 participa com a actor secundari a 14 Days with Victor, òpera prima de Román Parrado sobre els límits de l'art, produïda per Arcadia Motion Pictures, que va participar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. També és doblador de videojocs
Barcelona, 8 de novembre de 1971. És un director de cinema i escriptor català, conegut artsticament com a Carlos Atanes. El 1987, amb quinze anys, comença a rodar curtmetratges en vídeo de forma amateur. El 1988 es matricula en Imatge i So, i en finalitzar els seus estudis dirigeix El Meravellós Món de l'Ocell Cúcù (1991), en 35 mm (considerat un dels millors curtmetratges catalans dels anys 90) i una adaptació en vídeo de la poesia escènica de Joan Brossa (Els Peixos Argentats a la Peixera) en col·laboració amb Hermann Bonnín, i interpretada per alumnes de l'Institut del Teatre de Barcelona. El mateix Brossa va declarar en veure-la a l'estrena al Teatre Adrià Gual que Els Peixos havia estat la millor adaptació cinematogràfica que s'havia fet de la seva obra.
Poc després realitza una adaptació del famós conte de Franz Kafka La Metamorfosi (1993), i s'endinsa en el projecte de rodar el seu primer llargmetratge, Tríptico, en 16 mm. Aconsegueix rodar la pel·lícula, però els resultats no el satisfan i decideix no muntar-la. Després d'allò, durant uns quants anys, es dedica al vídeo experimental, als curtmetratges més o menys estrambòtics i al gènere documental.
El 2003 comença el rodatge de Perdurabo, un llargmetratge sobre la vida del controvertit ocultista anglès Aleister Crowley. Aconsegueix enllestir la primera part de la pel·lícula, de 40 minuts de durada, però atura la producció per a concentrar-se en FAQ: frequently asked questions (2004), una fantasia futurista d'inspiració orwelliana que va recórrer festivals de tot el món, i va despertar nombroses adhesions i antipaties.[3] Produïda al marge de qualsevol ajut institucional, i finançada amb l'aportació econòmica d'uns pocs entusiastes, "FAQ" és un dels escassíssims llargmetratges espanyols de ciència-ficció, i probablement l'únic que pertany al gènere distòpic. "FAQ" guanya el premi a la Millor Pel·lícula a l'International Panorama of Independent Filmmakers d'Atenes, l'octubre de 2005.
El 2007 estrena el seu segon llargmetratge de ciència-ficció (PROXIMA) fora de concurs al Fantasporto (Festival Internacional de Cinema de Porto) i al Sci-Fi-London (Festival de Cinema de Ciència-ficció de Londres). PROXIMA, una epopeia espacial protagonitzada, entre d'altres, pel mentalista Anthony Blake i l'actor Abel Folk és una pel·lícula més ambiciosa que no pas FAQ. El festival de cinema fantàstic de Tel Aviv la nomina al premi ICON i el 2008 l'Associació Espanyola de Fantasia, Ciència-ficció i Terror la nomina al Premi Ignotus a la millor pel·lícula de gènere fantàstic del 2007.
El 2007 aplega els tres curtmetratges més estranys i underground dins el CODEX ATANICUS, una antologia que porta rebrà la reacció entusiasta dels crítics independent nord-americans. Aquest mateix any crea amb els realitzadors Albert Pons, Víctor Conde i El Chico Morera el projecte col·lectiu Pulque 51, que consisteix en el rodatge de quatre curtmetratges amb l'objectiu de promocionar l'actriu Arantxa Peña com la nova scream queen espanyola. Atanes dirigeix el curt anomenat, precisament, Scream Queen, protagonitzat entre d'altres per la mateixa Arantxa Peña, el preiodista i escriptor José Manuel Serrano Cueto (que s'interpreta a si mateix) i l'actor Antonio Albella, ex-membre del grup glam Loco Mía.
Posteriorment roda Maximum Shame, un llargmetratge fetitxista, musical, de ciència-ficció. Amb aquesta pel·lícula recupera l'esperit transgressor i underground del CODEX, que ja havia recuperat en part amb Scream Queen. Maximum Shame és un malson distòpic i fetitixista, fantàstic i musical, sobre la fi del món, el dolor i el plaer, l'èxtasi i el poder, protagonitzat per Ana Mayo, Marina Gatell i Ignasi Vidal. Va ser nominada a la Millor Pel·lícula de Llargmetratges al BUT Film Festival de Breda (Països Baixos) en 2010.
Com a escriptor ha publicat assaig, teatre, guió cinematogràfic i narrativa. A l'octubre de 2019 el seu llibre Magia del Caos para escépticos és Finalista als premis Guillermo de Baskerville en la categoria de No Ficció.
Barcelona, 9 de novembre de 1926 - Madrid, 26 de maig de 2015. Va ésser un director de cinema català. El futur director de cinema i la seva família residien a El Carmel. En aquest barri Aranda va tenir el primer contacte amb el setè art. Ell i els seus amics no anaven classe per anar a mirar les pel·lícules que passaven a un cine del barri a través d'uns forats que hi havia a la porta. En estellar la Guerra Civil Espanyola, quan tenia onze anys Aranda va marxar amb la seva família a Osca. De seguida van tornar a Barcelona. En finalitzar el conflicte, Aranda va deixar els estudis per posar-se a treballar. Va treballar en diferents empreses: un taller de bicicletes, una empresa de maquetació d'anuncis, una fàbrica de productes alimentaris, un anuari, una fàbrica de pintures.
El 1949 es mudà amb el seu germà a Veneçuela per motius polítics i econòmics. Uns anys més tard, el 1956 Aranda va tornar a Espanya amb la seva esposa María Luisa i uns bons estalvis, aconseguits pel seu treball en l'empresa NCR. En el seu retorn a la capital catalana coneix a diferents personalitats del món cultural de l'època com Ricard Bofill, Román Gubern, els germans Goytisolo, Juan Marsé i Joaquín Jordà. Tot i que no li van permetre entrar a l'Escola Oficial de Cinematografia a Madrid, Aranda no va tardar a realitzar la seva primera pel·lícula. L'any 1964 va rodar Brillante porvenir. A caura dels seus contactes amb el món cultural va estar lligat a l'anomenada Escola de Barcelona, la refinada estètica de la qual fou una novetat en el cinema peninsular dels anys 60. Fata Morgana (1965) és una de les seves obres més representatives i enquadrades en aquest corrent. Va abordar després gèneres més comercials, cinema fantàstic i cinema eròtic: Les cruels (1969), La núvia ensangonada (1972), Clara és el preu (1974).
Després, amb més rigor, va tractar la transexualitat en Canvi de sexe (1977). Va dur a la pantalla La muchacha de las bragas de oro (1980), adaptació de l'obra de Juan Marsé, Assassinat en el Comitè Central (1982) basada en la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán, pel·lícula policíaca, irònicament tenyida de política i Fanny Pelopaja (1983), retrat sense concessions d'una jove de suburbi i d'un policia corromput. El 2001 va dur a la fama Pilar López de Ayala en el paper de Juana la Loca (Premi Goya a la millor interpretació femenina protagonista)
Barcelona, 1900 - València, 1965. És un cineasta i director de cinema català. El 1912, encara un nen, va començar a treballar per Pathé Frères com a aprenent, el 1916 fou oficial d'operador i arribaria a programador cap a Palma el 1921. El maig de 1921 va dirigir per Gaumont Homenaje a Blasco Ibáñez, un encàrrec de l'Ajuntament de València. El 1922 fou nomenat gerent de la distribuïdora Julio César de València, on es va establir definitivament. Allí va crear Film Artística Nacinal, un laboratori de revelat i muntatge, alhora que rodava nombrosos reportatges de temàtica valenciana (futbol, espectacles, festes, esdeveniments) i des del 1924 organitza les seves pròpies productores Ediciones Andreu Films, Film Artística Valenciana, amb l'actor Pepín Fernández, i Llama Films amb Josep Maria Maristany i Antonio Llopis. També va col·laborar amb Santiago Rusiñol i Maximilià Thous i Llorens. Durant la dècada del 1930 va reduir la seva activitat, però és recordat per haver dirigit la primera pel·lícula rodada íntegrament en valencià, El fava de Ramonet, que va tenir un gran èxit malgrat evidents deficiències en el so.
Durant la guerra civil espanyola es va retirar a Serra i es va mostrar inactiu. En acabar el conflicte torna a València i és nomenat corresponsal del NO-DO a València, càrrec que va ocupar fins a la seva mort el 1965 i en el que fou substituït pel seu fill Juan Andreu Espí. Moltes de les seves pel·lícules no es conserven.
