Esglésies gòtiques de Catalunya (Església parroquial de Santa Pau)

És una església de Santa Pau (Garrotxa) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les obres de construcció de l'església varen ésser començades el segle XVI i continuades posteriorment. Es va seguir l'estil gòtic encara que tota la part última de l'església es devia decantar cap al barroc. El temple és d'una sola nau, amb quatre capelles laterals i una sagristia. Amb voltes d'aresta rematades amb unes claus molt boniques i interessants per la datació cronològica de l'edifici. Adossada al costat esquerre dels peus de la nau, s'aixeca l'esvelta torre del campanar. Antigament va tenir un retaule barroc i l'actual, que intenta ser gòtic, està molt lluny d'aquell pel qual el baró arribà a pagar deu mil sous 
 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església Parroquial de Sant Pere d'Or)

De fundació comtal, era d'estil romànic, sostinguda per una volta de mig punt i de grans dimensions. D'aquesta edificació en resten solament en l'actualitat el portal i el mur de ponent. Hom desconeix com era la seva planta, si constava d'una nau amb absis o era de creu llatina amb absidioles a ambdós costats, les quals completaven una petita nau transversal. El portal, amb un timpà decorat i treballat amb gran gust- hi ha representada la figuera del Pantisocràtic amb les quatre evangelistes-, consta de dos arcs de mig punt adovellats i columnes molt llises, coronades per capitells esculpits a base de motius vegetals i temes historiats. Primitivament era policromat, i es creu que fou construït a finals del segle XII, cosa que ha fet suposar que va ser esculpit pel mateix escultor que tallà el portal romànic de la Seu de Manresa (Arnau Cadell).

Entre el 1596 i el 1599 es bastí el temple d'estil gòtic en transició de renaixement, el qual ha estat reformat en diverses ocasions durant el segle XIX. Un darrer afegitó, la capella del Sentíssim, que fou inaugurada l'any 1897, completa el conjunt arquitectònic del qual forma part, a més, el rellotge del campanar. L'actual rellotge és una creació d'un rellotger de Moià que el va construir l'any 1761.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església del Carme de Camprodon)

És una obra gòtica de Camprodon (Ripollès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antic conjunt conventual, a més de l'església incloïa el convent a la part posterior, claustre i annex al costat de la muralla sud, avui quasi totalment desaparegut. Gòtic pobre "carmelità". Façana de pedra parcialment aparent per pèrdua del rebatut de morter. Nau única amb passadissos laterals, travessant de forma paral·lela a l'eix de la nau els gruixuts contraforts. Absis semicircular interiorment i poligonal a l'extradós, no visible. Façana principal basilical variada amb posteriors addicions, com la del campanar. Aparentment no es conserven elements ornamentals interiors de l'època original

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Jaume)

És una església parroquial declarada bé cultural d'interès nacional davant la plaça Baranova, a l'extrem oest de l'antiga vila emmurallada de Tivissa (Ribera d'Ebre), que es formà sobre una petita elevació del terreny. És una església d'una nau, coberta amb volta de creueria i capçada amb un mur pla que a mitjana alçada, a partir de l'arrencada de dos arcs que uneixen els angles, es converteix en un absis poligonal. La construcció de l'edifici quedà interrompuda al primer tram el segle XIV i no es reprengué fins al segle XVI quan, tot i continuar amb una cobertura apuntada, s'afegiren capelles renaixentistes als laterals.

En aquell mateix moment es construí el campanar vuitavat, de dos pisos, sobre base quadrada. El pas de la base quadrada a la secció vuitavada es resol mitjançant quatre petites llanternes. A nivell de la coberta del primer pis hi ha un pas al voltant del segon. A cada cara hi ha un finestral d'arc de mig punt. Té de 30 metres d'alçada i fou construït seguint la traça d'en Jaume Amigó.
L'església s'acabà el 1634 amb la construcció del portal major a la façana que dóna a l'església. Aquest portal barroc consta de dos pisos, l'inferior està format per quatre columnes jòniques amb el basament amb estries helicoïdals. Entre les columnes hi ha quatre fornícules als laterals. El pis superior té dues columnes salomòniques, entre les quals hi ha un nínxol, i a sobre un òcul que trenca el frontó. Hi ha també un portal lateral, classicitzant amb elements de regust barroc, amb llinda plana dovellada emmarcada per dos pilastres llises amb base, fust i capitell, a sobre les quals hi ha un frontó curvilini amb una fornícula a la part central.
Al soterrani de la sagristia hi ha un finestral romànic d'1,10 m d'alçada aproximada, de pedra picada. La llinda és d'una sola pedra. A pocs metres n'hi ha un altre idèntic.

Al segle XVIII es construí la capella del Roser sufragada pels confrares de la confraria de Nostra Senyora del Roser. Les obres acabaren l'any 1775. La capella, de planta de creu grega de 14 x 17 m està coberta amb una cúpula, presenta cor i té adossades dues espaioses sagristies. La part interior és enguixada i pintada de color blanc, amb daurats a les cornises i altres detalls ornamentals. Originalment va ser daurada, segons la inscripció "A 2 de junio de 1784, Cruella dorador". És annexa a l'església parroquial i hi té accés per una de les capelles laterals renaixentistes. És un clar exponent d'un barroc classicista que s'acosta al neoclassicisme.
Ampliació del segle XIX:
El rector de Tivissa, Pere Rius, en creure que l'església era petita, proposà ampliar-la. Darrere de l'absis es construí un nou presbiteri i un creuer coronat amb un cimbori vuitavat, i sobre les voltes del vell temple unes de noves més altes de canó. Les obres s'allargaren fins a l'any 1894, any de la mort del rector. La part nova conserva, a l'interior, l'església anterior, que no és visible des de l'exterior. Sobre el mur del jardí de l'Abadia es poden veure restes d'escultures de pedra de l'antiga façana gòtica de l'església

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Feliu de Pallerols)

És un edifici del municipi de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un edifici religiós de grans dimensions. Destaquen per la seva grandària dos cossos: el campanar i la nau principal.
El campanar es construí en diferents anys successius, com queda reflectit en les dates, que comencen l'any 1604 a la base del campanar i van pujant amb l'alçada. La nau principal té 8 grans arcades als laterals, una de les quals dóna pas i conforma una capella lateral cupulada. Els dos últims arcs conformen un cor. Destaca un púlpit de fusta i una imatge d'alabastre de la Mare de déu de Gràcia, si bé la de Sant Feliu, que es trobava damunt l'entrada, va ser robada

 

Pintors Catalans (Pere Garcia-Fons)

Badalona, 29 de juliol del 1928 - París, 30 de juliol del 2016. Fou un pintor català que des del 1976 visqué i pintà a Vilanova de la Ribera (Rosselló). Fill d'un soldat republicà, el 1938 la seva mare marxà a França amb els fills del matrimoni. Amb la família establerta a Perpinyà, en Pere estudià al "Centro Español", una institució aleshores finançada per simpatitzants de la Segona República Espanyola. Amb 18 anys s'inicià en el modelatge de fusta i s'inscrigué a un curs de dibuix; i als 20 s'instal·là a París, on al cap de poc fou admès al "Primer Saló de la Pintura Jove". Durant 15 anys més col·laborà en l'organització del Saló, avinentesa que li permeté de fer-se amb altres artistes catalans a la Ciutat de la Llum, com Antoni Clavé, i Emili Grau i Sala, o amb els espanyols Óscar Dominguez i Eduardo Arroyo, entre d'altres. Al llarg dels anys, les seves estades entre Vilanova i París li permeteren de fer coneixença amb intel·lectuals nord-catalans de la talla de Jordi Pere Cerdà, amb qui seria coautor d'una monografia. El 2006, la direcció de cultura de la ciutat de Perpinyà, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, li dedicà una gran exposició retrospectiva i la publicació d'un catàleg amb textos d'autors prestigiosos.
Fill seu és el contrabaixista i compositor Renaud Garcia-Fons (nascut a la regió parisenca el 1962).

Pintors Catalans (Enric Galwey i Garcia)

Barcelona, 1864 - Barcelona, 1931. Es formà a Llotja (Barcelona). Començà a pintar al costat de Joaquim Vayreda, a Olot, on formà part de la famosa escola pictòrica. Exposà a Barcelona des del 1885, així com a Madrid, Berlín, Düsseldorf, París, Londres, Venècia i Buenos Aires. El 1915 obtingué primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per un Paisatge. Amb Modest Urgell i Lluís Graner fundà la Societat Artística i Literària de Catalunya. Influït per l’escola de Barbizon, hom destaca els seus paisatges ombrívols o crepusculars, però mai decadentistes, que amb el temps s’acostaven a un impressionisme contingut. Recollí, en el breu volum El que he vist a can Parés (1934), anècdotes i testimoniatges relatius a l’art i als artistes de la seva època.

Pintors Catalans (Lluís Gallart i Garcia)

Calella, 1922 - Barcelona, 1985. Fou un pintor català, especialista en pintura figurativa, més concretament el nu al carbó. La seva estètica és marcadament clàssica, amb algunes incursions de caràcter realista.

Bona part de la seva obra es conserva al Museu-Arxiu de Calella, que al primer pis disposa d'una pinacoteca amb més de dues-centes obres seves, inaugurada el 1991 i on s'exposen olis i dibuixos figuratius de forma rotativa. Va realitzar nombroses exposicions amb bon resultat de la crítica, i te obra seva dispersada per diverses ciutats europees, a museus i col·leccions privades. Com a retratista, va realitzar obres de personatges com Enric Borràs, Pau Casals o Picasso, entre d'altres. A Calella hi ha una plaça que porta el seu nom, situada al rierany dels Frares. La plaça té una pèrgola i una pista de bàsquet i sovint s'hi fan actes públics

Pintors Catalans (Joan Fuster i Gimpera)

Torroella de Montgrí (Girona), 25 de gener del 1917 - Torruella de Montgrí (Girona), 4 de setembre del 2011. Va ser un pintor que l'any 1986 va rebre la Medalla del Montgrí; fou el primer torroellenc a rebre-la.[3] El pintor de Torroella de Montgrí Joan Fuster serà recordat com el pare de l'estrambotisme, un corrent artístic que ell mateix va batejar el 1974. L'estrambotisme, però, va quedar gairebé oblidat a l'estudi del pintor fins que el 2004 va conèixer el pintor gironí Quim Hereu
Es va formar de forma autodidacta, tot i que va rebre consells dels pintors Josep Maria Mascort i Ramon Reig i Corominas. Va alternar des de petit el cultiu de la pintura amb la seva vocació per la música. Es dedicà sobretot a l'aquarel·la, però també féu incursions en la pintura a l'oli, a l'aiguada i a l'acrílic. El 1949 es va presentar al públic en una mostra individual celebrada a Girona. Posteriorment, va fer diverses exposicions monogràfiques o de grup i el 1959 va aconseguir el primer premi de la Diputació de Girona. La seva obra va ser ben acollida a París, en una mostra d'acuarelistes francesos, i que el 1953 va guanyar un premi al Saló d'Aquarel·listes de París. El 1981 se li va dedicar una molt completa exposició a La Fontana d'Or i poc més tard va exposar a la Galeria Mayte Muñoz de Barcelona.

L'aportació plàstica de Joan Fuster i Gimpera abasta diversos procediments i gèneres temàtics. Va practicar intensament l'acuarela, tècnica en la que va demostrar una especial habilitat, però també la pintura a l'oli i a l'acríl·lic, el dibuix a la ploma i la pintura al fresc. El temes més freqüents són les marines - quasi sempre de la Costa Brava, concretament de L'Estartit, on hi tenia el seu taller - i el paisatge en general. Els seus quadres de caràcter surrealista mereixen menció a part: igualment ambientats en contexts mariners, reflexant la influència del Dalí de Port Lligat. Alguns dels seus dibuixos denoten un cert paral·lelisme amb l'univers visionari de El Bosco.

Pintors Catalans (Jordi Fulla)

Igualada (Barcelona), 1967 - Igualada (Barcelona), 16 d'abril de 2019. Va ser un artista igualadí. Va formar-se a l'Escola Eina de Barcelona. La seva llarga trajectòria d'exposicions a l'Estat espanyol i a galeries i institucions estrangeres el va portar a Tòquio, Colònia, Berlín, Frankfurt, Chicago, Miami, París, Amsterdam, Milà i Lisboa entre d'altres.

El 2011, va exposar ‘Sixteen thousand days on the roof’, i després va treballar en la proposta itinerant ‘Llindars en el punt immòbil del món que gira’ (2015-2019). En el moment de la seva mort tenia una exposició oberta al Museu Can Framis de Barcelona i una altra a l’espai Cal Pal de La Cortinada (Andorra)