martes, 31 de marzo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de la Figuerosa)

És l'antiga església parroquial de la Figuerosa, del municipi de Tàrrega, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les seves restes formen un conjunt aïllat amb la rectoria construïda en un moment anterior al segle XIX i són situades a ponent de la travessia de Sant Marçal, molt a prop de la bàscula del petit nucli. Edifici d'una sola nau rectangular amb coberta probablement de Volta apuntada tal com ho indica el gran arc presbiteral apuntat i paredat que es troba integrat a la paret que limita amb la rectoria i que ens indica que l'església era capçada a llevant per un absis, ara desaparegut. El mur de tramuntana conserva una llargada de 14,75 m, que corresponen a la llargada que tindria la nau de l'església, descomptant l'absis, i té una amplada d'1,25 m. El mur de ponent té una llargada de 7,40 m per la part superior i 7,80 m per la part inferior. La porta s'obre a la façana de tramuntana i és feta amb un arc de mig punt de dovelles polides i extradossades per una motllura que arrenca de dues impostes, dins d'un estil romànic cistercenc, sobre les quals descansa la llinda. La portalada està feta amb pedra sorrenca i hi distingim alguns signes de picapedrer. El mur de la façana nord és reforçat, quasi en angle amb el mur de ponent, amb un contrafort que arrenca a la mateixa alçada que les motllures de les impostes. A la vora de la porta es veu l'empremta d'un segon contrafort que també apuntalava el mur i que fou desmuntat. Al mur de migjorn es conserva una finestra d'arc de mig punt i d'una sola esqueixada a l'exterior amb llinda monolítica. A l'interior del mateix mur s'obren uns arcosolis possiblement destinats a allotjar imatges i la pica baptismal. Fotografies de principis de segle mostren un campanar doble d'espadanya, avui desaparegut, situat al capdamunt del mur de migjorn. L'aparell ha estat fet de carreus de pedra sorrenca, de mida mitjana, ben tallats i polits a la banda interior, i disposats ordenadament en filades regulars. Per les seves característiques, l'església de Santa Maria podria correspondre a una obra del segle XII

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Guimerà)

És una obra de Guimerà (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós iniciat al segle xiv per Guerau Alemany de Cervelló i la seva muller en un moment que la població de Guimerà experimentava un important creixement. Església de nau única amb coberta a base de tres trams de volta de creueria, on als laterals s'hi insereixen les capelles laterals, cada una d'elles de cronologia diversa i allotjades entre els diferents contraforts laterals. Exteriorment, als peus de l'església i a la seva banda esquerra, s'hi adossa el campanar de planta quadrada i dos trams d'alçada. Posteriorment al campanar, seguint el lateral esquerre intern de l'església hi ha la capella dedicada a baptisteri, també amb la coberta de creueria. Després hi ha la capella del Sant Crist d'igual estructura i per últim hi ha una nova capella gòtica coronada per una cúpula del segle XIX. Simètricament situada davant d'aquesta capella hi ha una altra del mateix estil dedicada a l'advocació de Sant Sebastià. L'absis és de morfologia hexagonal i hi allotja el retaule de la Mare de Déu de l'Assumpció de Josep MªJujol, fet cap als anys 1944-46 d'alabastre policromat.

La portada gòtica, està situada als peus. Sobre el sòcol es recolzen les bases i les columnes. A cada costat hi ha vuit columnes sortints, intercalades amb columnetes encaixades. Als capitells hi ha esculpit, cares d'homes, escuts i flors. La línia d'arrencada de les arquivoltes està correguda, donant la forma de botzina a la porta. Damunt de la línia d'imposta tenim les arquivoltes amb forma de feixos.

Es pot observar una estela funerària discoïdal que conserva el cap i el coll i es troba encastada a un dels murs laterals de la plaça de l'església. Aquesta estela és valuosa pel seu bon estat de conservació i pels alts relleus decoratius que la conformen a la part superior del cap. Aquest cap circular té un marge exterior sobresortit on, a l'interior s'hi entrellacen filades concèntriques de semicercles deixant a l'espai central un buit, també circular, on al mig hi ha un delicat alt relleu d'una flor. Podria provenir de l'antic fossar, desmuntat en construir l'altar de Sant Sebastià.

En una ala del transsepte s'hi pot observar una rèplica de l'obra més important de Ramon de Mur, conegut com el Retaule de Guimerà que va ésser pintat entre 1402 i 1412 segons les breus referències de recollida d'almoines per pagar el retaule. És un retaule grandiós, dels més grans de l'època, amb unes mides de 7,30 m d'alt per 5,24 m d'ample. Actualment l'original es troba al Museu Episcopal de Vic.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Agramunt)

És una església romànica al municipi d'Agramunt (Urgell) declarada bé cultural d'interès nacional des del 1931. Les portalades de la façana oest i nord constitueixen un magnífic exemple de l'escultura romànica catalana del segle xiii de l'escola lleidatana, amb influències tolosanes, mudèjars i altres elements d'origen anglonormand. Documentada a finals del segle XI. Des del 1953, diverses restauracions han tornat a l'església la fesomia original. El temple de planta basilical té tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes. L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors.

S'accedeix al temple mitjançant dues portalades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament. La de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració. Bastida a mitjan segle XIII, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col·locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns a punt d'un més gran realisme.

La porta del costat nord, de concepció més senzilla, presenta també decoració de tipus geomètric, pròpia de l'escola lleidatana. Al costat esquerre de la façana s'aixeca el campanar, obra d'època gòtica que s'acabà probablement a finals del segle XIV

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Cecília de Tornabous)

És l'església parroquial amb elements gòtics i renaixentistes del Tarròs, al municipi de Tornabous (Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. És una església coberta a dues aigües, on cada capella lateral té la seva pròpia coberta, cadascuna d'elles a una determinada alçada. A la façana hi ha la rosassa i la porta d'accés, rectangular, sobre la que es troba una fornícula amb l'escultura, d'època contemporània, de Santa Cecília. El campanar està adossat al costat esquerre. És de planta rectangular amb els angles arrodonits i obertures en arcs de mig punt on hi ha quatre campanes a la part superior. Interiorment té una nau coberta amb volta de canó de cinc trams. Té cor i tres capelles laterals per banda, a les que s'accedeix a través d'arcs de mig punt. Als murs laterals hi ha unes pilastres adossades. L'absis és poligonal a la part inferior i semiesfèric a la superior, amb un relleu en forma de venera sostinguda per dues petxines laterals

A l'altar principal es venera la imatge de Santa Cecília, d'alabastre, de factura gòtica amb reminiscències romàniques. Fa 1 metre d'alçada. Durant els atacs de 1936 quedà destrossada i es restaurà l'any 1988


 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç d'Almenara)

És una església del municipi d'Agramunt (Urgell) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A uns 50 m. del Pilar d'Almenara, hi ha un temple dedicat a Sant Vicenç màrtir; en l'actualitat sense ús, esbaldregat i en ruïna. El temple constà d'un nau, està orientat d'est a oest, l'absis de planta circular i la coberta de volta de canó reforçada per arcs torals que descansen damunt de pilars acabats amb capitells sense decoració; pedra d'importació -indica Sarrate-; l'època de construcció ha d'apropar-se al segle XIII, amb possible obra a les acaballes del XII i amb encaix de la capella gòtica -encara no malmesa del tot- als temps inicials del XIV. A la vora del temple, hi hagué un poblat medieval.

 

Pintors Catalans (Joan Colom i Agustí)

Arenys de Mar (Barcelona), 1879 - Arenys de Mar (Barcelona), 1969, Fou un pintor amb una trajectòria molt particular, doncs de l'impressionisme d'origen francès evolucionà cap al realisme espanyol i finalitzà realitzant pintures de paisatge arrelades a la tradició més catalana. També fou gravador i dibuixant, sobretot pels seus encàrrecs com a il·lustrador. Durant força anys treballà com a dependent de comerç. El 1899 anà a Sierra Leone i Fernando Poo amb una expedició comercial catalana, fent alguns estalvis alhora que emmalaltint.

Bàsicament autodidacte, es formà amb Ramon Alsina i Amills, estudià els grans mestres del Museu del Prado i des de 1909 viatjà sovint a París, rebent influència de l'impressionisme. Fou membre de l'associació Les Arts i els Artistes d'ençà que es fundà el 1910. Després de llargs viatges i de viure una colla d'aventures i desventures dignes d'una novel·la, Colom adquirí gran renom com a pintor impressionista i com a dibuixant. Concretament publicà al setmanari Papitu amb el pseudònim d'Adam i col·laborà en altres publicacions com Picarol, D'Ací i d'Allà, Mediterrània, Revista Nova, Iberia, La Mainada i Jordi. Així mateix il·lustrà diversos llibres. El 1924 encara pintà quadres amb influència clara de Pissarro, però més endavant retornà al realisme i narrà en els seus paisatges escenes populars i típiques de Catalunya.

De la seva obra cal destacar els paisatges pintats a l'oli i els aiguaforts. Tenia molt en compte l'ambientació i la llum pròpia de cada indret (com ara la llum metàl·lica en els paisatges maresmencs), i solia agrupar elements humans com ara fontades i aplecs, amb un sentit superb de la integració de la figura.
Exposà en diverses sales de prestigi, sobretot a París, com la Galeria Durand-Ruel el 1926; a Londres on s'exilià el 1937; Venècia; Pittsburgh; Barcelona i Arenys de Mar. Gran part de la seva obra figura al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, al Museu Reina Sofia i alguna al Museu de Montserrat.
Morí als 85 anys a la casa que tenia al Turó del Maltemps d'Arenys de Mar. Les seves despulles reposen al Cementiri de Sinera

Pintors Catalanes (Josep Coll i Bardolet)

Campdevànol (Girona), 7 de novembre de 1912 - Valldemossa (Illes Balears), 30 de juliol de 2007. Fou un pintor català.  Estudià a Vic i a Olot. El 1936 marxà a Tours, on el 1937 va fer la seva primera exposició individual, i més tard a l'Académie des Beaux Arts de Brussel·les, on hi va romandre fins al 1939. El 1942 tornà a Espanya per a estudiar gravat a l'Academia de San Fernando de Madrid. El 1940 s'instal·là definitivament a Valldemossa (Mallorca).

Va exposar a Vic, Barcelona, Palma, França, Bèlgica, Suècia, Noruega i els Estats Units. La seva pintura, sensible i sincera, d'estil impressionista, ha dibuixat el paisatge, les tasques agrícoles i les danses mallorquines amb l'aquarel·la, el guaix i especialment l'oli. Es va dedicar també a la natura morta i a la il·lustració.
Coll va ésser també un dels fundadors de l'Obra Cultural Balear. El 1987 fou nomenat fill adoptiu de Valldemossa i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Quan es va morir va fer donació de la major part de la seva obra al Santuari de Lluc, a Mallorca. Una altra part la va llegar a la Fundació Cultural Coll Bardolet de Valldemossa
.

Pintors Catalanes (Josep Maria Codina i Filbà)

Mataró, 1958. És un pintor mataroní. Va fer la seva primera exposició individual a Mataró l'any 1985. Format en l'àmbit acadèmic, primer a l'escola d'arts Aplicades Pau Gargallo de Badalona i després a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, va iniciar la seva trajectòria artística marcada pel mestratge dels artistes mataronins Arenas i Novellas.

Pintors Catalanes (Lluïsa Clols)

Valls (Tarragona), 1947. És una pintora tarragonina. Les seves obres han estat exposades al seu Valls natal, Reus, a Vilanova i a Tarragona. Va començar a pintat des de ben petita amb una capsa de pintures que va heretar d'una germana de la seva mare, i que amb aquestes pintures, quan té dotze anys fa la seva primera obra que encara conserva. Quan estudia batxillerat en un internat de Barcelona, és la responsable de dissenyar els cartells de les activitats que es fan al centre. A casa seva, moltes vegades dibuixa d’amagat, ja que els seus pares la idea que Lluïsa vulgui dedicar-se a l'art no els fa cap gràcia, raó per la qual fa el batxillerat de ciències. Malgrat aquesta opció, l'any 1964 ingressa a l’Acadèmia Valls de Barcelona, dirigida pel pintor Nolasc Valls i Martí, professor, entre d’altres, de Modest Cuixart i Antoni Tàpies. L’any següent es matricula a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. El 1969 guanya la Beca Amigó Cuyàs, considerada la més destacada distinció que es pot obtenir en aquesta Escola, i que encara continua vigent. És la primera noia, conjuntament amb Assumpta Solsona, a obtenir aquesta distinció; el mateix any també és distingit Esteban Terrades. Amb el premi fa un viatge de dos mesos per Andalusia, Extremadura i Castella. Dels seus anys a Belles Arts guarda un especial record de Jaume Muxart, un professor al qual agrada ajudar els alumnes, orientant-los i deixar-los lliures perquè pintin com vulguin. En acabar els estudis de belles arts es casa i torna a Valls. Continua pintant dia rere dia i participa en algunes exposicions col·lectives. Poc interessada a exposar, fa la seva primera mostra individual l'any 1975 a la sala d’art Gents de Tarragona. Cap a l'any 1976 a l’estiu fa una mostra a la Sala municipal de Sant Roc de Valls, i a la tardor, a la Galeria de Vilanova, Vilanova i la Geltrú. Cap al 1989 participa en una mostra col·lectiva a l’Exposició d’Artistes Vallencs d’Avui a la Sala Lila de Valls. L’any següent, 1990 rep un encàrrec per part de la seva ciutat i com a reconeixement del seu art. Fa una obra en homenatge als castellers de Valls per a la Galeria de Vallencs Il·lustres de l’Ajuntament d’aquesta població.

Per raons personals Lluïsa Cols deixa d’exposar durant un temps però, no deixa de pintar, fins que al maig del 2008 fa una mostra en la qual exposa una selecció de les obres dels seus darrers anys. Amb el títol “Observar o ser observats”. Alguns dels quadres estan compostos com els retaules, amb múltiples escenes, escenes de la quotidianitat, i de com transcorre la vida diària. En totes les escenes la figura que hi destaca és la dona la qual la mostra tal com és, és a dir, sense idealitzar-la.

Pintors Catalanes (Maria Claustre Panadés)

Tarragona, 1914 – 2006. Va ser una pintora tarragonina. Va ser una de les alumnes de l'Escola Taller d'Art de Tarragona que l'any 1937 va rebre una de les dues beques assignades als estudiants de pintura; una de les dues beques d'escultura va ser per a la seva companya i amiga Maria Teresa Ripoll (Tarragona 1914-1987). A l'Escola Taller, a més d’aprendre a pintar i dibuixar, s'hi impartia una formació complementària de música i literatura. Era un centre de pintura i escultura, on la literatura, la música i la cultura en general també eren fonamentals, de manera que Claustre va rebre una formació que abraçava molts aspectes.

Durant la Guerra Civil la seva família es va traslladar a Constantí, on ella va aprofitar el temps fent nombrosos dibuixos dels nens del poble. Dels seus anys a l'Escola Taller es conserven molts treballs els quals donen una mostra del domini assolit en el camp del dibuix. Els seus dibuixos tenien molta afinitat amb els de Maria Teresa Ripoll, ja que compartien professor i molts cops models.
Posteriorment es va casar i va tenir dues filles i un fill. En aquesta etapa va fer una parada a la seva carrera artística per tenir curar dels seus fills. Tot i això, en les seves estones lliures seguia pintant però no va participar en cap concurs ni exposició.

L’any 1970, amb cinquanta-sis anys, es va matricular a l'Escola Taller d'Art de la Diputació de Tarragona, ja que volia torna a emprendre la seva vocació. El seu esperit inquiet de voler continuar fent art la va portar, juntament amb un grup d'amigues, a buscar un estudi per rebre classes de la pintora Magda Folch. L'any 1981 el grup organitzava l'exposició Colectiva 80” a la Galeria d'Art de Caixa Tarragona, en la qual Claustre Panadés hi va presentar natures mortes, flors i paisatges. Cap a la primavera de 1982 es va fer sòcia del Cercle Artístic de Sant Lluc, a Barcelona per seguir en contacte amb l'art. La darrera etapa de l’artista va culminar amb l’exposició al Casino de Tarragona l'any 1998 i dues col·lectives el 2001, una a la Sala de Jovent de l'Ajuntament de Guissona, i l'altra a Cal Xuriguera, a Palouet (la Segarra)

lunes, 30 de marzo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pau de Narbona d'Anglesola)

És l'església parroquial d'Anglesola, a l'Urgell, declarada bé cultural d'interès nacional. Aquesta església, bastida al segle XVI, és de nau única, amb cor als peus i capelles laterals, ubicades entre contraforts no manifests a l'exterior. El sistema de cobertes combina la utilització de voltes de creueria i d'aresta, compatibles dins una tradició constructiva afermada encara en solucions gòtiques, al costat de les de canó, reflectint un fenomen d'hibridació d'estils, ben característic d'algunes obres arquitectòniques del segle XVI a Catalunya El frontis, molt simple, presenta un únic portal amb arc de mig punt adovellat, resseguit per un guardapols, i es complementa amb l'òcul obert a la part superior de la façana, que és de coronament motllurat. El campanar, adossat al mur lateral, és de planta quadrada amb accés exterior, té cornises que el divideixen en alçat, tot definint diversos cossos, el darrer dels quals presenta obertures de dobles finestres amb arc de mig punt. Una balustrada tanca el nivell superior a manera de terrat. 
A la façana de l'actual església de Sant Pau hi ha encastades dues figures en relleu corresponents a Sant Pere i Sant Pau que provenen de la desapareguda església romànica del segle XII. La seva considerable mida i el treball dels plecs podria fer pensar que formaren part d'alguna portalada però no s'ha confirmat. Són les dues úniques peces que es conservaren de l'antiga església per a decorar la nova. Els dos sants van nimbats i porten els atributs corresponents: Sant Pere amb les claus i Sant Pau amb l'espasa. La tipologia és la usual, Sant Pere amb barba i uns cabells arrissats fets amb trepà i amb la mirada cap a la dreta. Sant Pau presenta una barba allargada, és calb i la seva mirada es força tímidament cap a l'esquerra com si estiguessin col·locats en els brancals que flanquejaven una porta o una figura. Tant pel treball dels plecs com per l'estilització de les figures recorden, bé que amb un treball més matusser, la figura de l'arcàngel Gabriel i la de la Mare de Déu en la porta de l'Anunciata de la Seu Vella de Lleida. Les figures han estat datades dins el segle XII, però la seva factura podria apuntar a principis del segle XIII

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Nicolau de Bellpuig)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Bellpuig (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Sant Nicolau és de nau única amb capelles laterals a banda i banda. La coberta es disposada amb volts de creueria composta . Altar pla amb presbiteri lleugerament més elevat i al seu lateral esquerra s'hi localitza la sagristia fruit d'una ampliació del segle XVIII. També d'aquesta cronologia és la veïna capella dels Dolors. Al seu interior hi la taula de Sant Jeroni, dels segles XV-XVI i realitzada amb pintura al tremp. També hi ha la Taula de Sant Agustí, gòtico-renaixentista. Els arcs torals i formers són de mig punt i els contraforts resten dissimulats per les capelles laterals esdevenint divisions internes en comptes d'ésser estructures exterioritzades. A l'interior de l'església es pot contemplar el sepulcre funerari de Ramon Folch de Cardona, una peça feta en marbre a Itàlia d'estil renaixentista.
La portalada d'ingrés a l'església té tots els seus elements disposats seguint els esquemes clàssics dels arcs de triomf on hi destaquen dues grans columnes que sostenen un entaulament al mig del qual s'hi situa un frontó amb una fornícula en el seu interior. A l'interior d'aquesta fornícula s'hi pot observar la presencia d'una figura de pedra de la Mare de Déu amb el nen Jesús. Més amunt hi ha un petit rosetó. A la part posterior de l'església s'alça un alt campanar de sis cares amb una finestra d'arc apuntat a cada cara per les campanes.

L'accés a l'església es fa a través d'una escalinata barroca del 1792. Pica baptismal de pedra que consta de la pica, el peu, un peduncle i el sòcol. La pica és gallonada i està rematada per un fris decorat amb relleus de caps de querubins. La pica s'assenta sobre una columna de perfil balustrat que està sobre un voluminós sòcol. Aquestes dues parts no són de la mateixa època sinó que es van unir posteriorment.
A la rectoria, en un armari, es conserva la Taula de la Verge de la Palma, del segle XVI, realitzada en pintura al tremps sobre taula.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Verdú)

És una església de Verdú (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'Ermita de Sant Miquel s'ubica a ponent de la vila, a la cruïlla dels antics camins cap a Bellpuig i Anglesola. Es construí a finals del segle XIV, quan Verdú es trobava sota el domini dels abats de Poblet, com recorden els escuts de Poblet que resten encara a alguns dels capitells de la nau.
És d'una sola nau, molt espaiosa, sostinguda per tres arcades gòtiques, i destaca la seva senzillesa. La façana consta d'una portalada amb un arc de mig punt conformat per grans dovelles. Té la coberta a dues aigües, perpendicular al portal d'entrada, amb campanar d'espadanya d'un sol ull. L'altar original, de fusta, estava decorat amb pintures realitzades per un artista local anomenat Cerverí, i actualment es conserven al Museu Episcopal de Vic. Ha estat restaurada recentment, en 1991


 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Ciutadilla)

És una església parroquial al peu del castell de Ciutadilla, a la part més alta del poble. És un edifici de planta gòtica d'una sola nauamb volta de creueria i envoltada exteriorment per una cornisa amb permòdols esculpits. La nau té tres trams de volta de creueria, dos dels quals conserven les seves respectives claus de volta. La primera clau de volta és un anyell místic i a la segona hi ha un sant Miquel Psicopomp pesant les ànimes amb la balança. Les nervacions del sostre desemboquen en unes mènsules als murs laterals on hi ha alts relleus d'escuts heràldics dels Guimerà. A la primera capella lateral dreta s'hi accedeix per un arc apuntat de factura contemporània. A la segona capella lateral dreta s'hi accedeix per una porta d'estil neoclàssic. L'altar principal és recte i darrere es localitza la sagristia. Al lateral esquerre de l'església es troba la capella de la Mare de Déu de Montserrat. L'altar major fou bastit al 1788 i destruït l'any 1936. La façana i el campanar són fruit d'una remodelació del segle XVIII

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Llorenç de Preixana)

És una església gòtica de Preixana (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. S'esmenta la capella per primera vegada a la visita pastoral de 1425, quan ja hi havia un capellà que en tenia cura. A més de l'església parroquial de Santa Maria, el poble de Preixana tenia un altre temple dedicat al seu patró, Sant Llorenç. El que se'n conserva actualment ens permet entendre que es tractava d'un edifici amb coberta a dues aigües de reduïdes dimensions, pràcticament una capella d'incert origen medieval. Les profundes transformacions que ha sofert la construcció impedeixen percebre prou trets característics com per a poder-lo datar amb més precisió. Perduda la seva funció religiosa, l'interior ha estat reformat i s'han obert finestres en els seus murs
El parament, irregular i desigual en els murs laterals, no és visible a la façana, completament arrebossada. Un arrebossat simula i oculta les dovelles originals d'un arc de mig punt que correspondria al primitiu edifici. Destaca, en un angle del frontis, un cos massís a la base dels murs que serveix de contrafort i que confirma el caràcter hetereogeni del conjunt, actualment utilitzat com a casal de joventut de Preixana.

Pila baptismal que segueix els models propis dels segles XVI-XVII. Consisteix en una base de petites dimensions formada per una columneta salomònica damunt la qual hi ha un entaulament sencer. Sobre d'aquest hi ha la pica, de tipologia gallonada únicament a la part central baixa. A la part superior aquesta pica presenta la superposició de tres frisos. El primer fris rep una decoració a base d'estries verticals, com un encoixinat. El fris intermedi rep la figuració seriada d'estilitzacions de fulles d'acant. Finalment, al fris superior hi ha la següent inscripció: «IVAN SELLES MEA EETES 1575»

Pintors Catalans (Ricard Clausells)

Reus (Tarragona), 1864 - Sant Feliu de Llobregat, 10 de febrero de 1939. Va ser un pintor i poeta català. De molt petit la seva família es traslladà a Vilafranca del Penedès. El 1878 estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i després a l'Escola de la Llotja. El 1893 donava classes de pintura a casa seva, i el 1897, dirigí el segon número de Reus Tranquil, un periòdic humorístic vinculat al Grup modernista de Reus, ja que conservava amics a aquella ciutat. Entre 1900 i 1913 col·labora al Semanario Católico de Reus, sobretot amb poemes que hi enviava des de Vilafranca, tant en català com en castellà.

La seva obra pictòrica està vinculada a Vilafranca del Penedès, ja que hi residí molts anys. L'Ajuntament de la ciutat li encarregà l'elaboració de quadres sobre els fills il·lustres de la ciutat, i el 1901 s'inaugurà la Galeria de vilafranquins il·lustres. El 1903 va comprar una casa a Sant Feliu de Llobregat on hi anava a passar temporades. El 1910 va anar a viure definitivament a Sant Feliu amb la seva mare. En aquesta població pintà diversos quadres de temàtica religiosa per a esglésies de Sant Feliu i de Vilafranca. A partir de 1915 decorà el sostre del Saló de Sessions de l'Ajuntament de Vilafranca. Morta la seva mare el 1917, donà classes de dibuix i pintura a l'Asil Duran, un col·legi reformatori de sant Feliu. El 1923 es casà amb la reusenca Josefina Sanromà a Barcelona. No deixà de fer exposicions, tant a Vilafranca com a Sant Feliu i també a Barcelona. Publicà poemes a revistes de Vilafranca i a El eco del Llobregat de Sant Feliu i seguí pintant fins al final de la seva vida. Morí a sant Feliu el 10 de febrer de 1939.

Pintors Catalans (Mari Chordà Recasens)

Amposta, 1942, amb nom de ploma Mari Chordà, és una artista, pintora, poeta i activista sociocultural feminista catalana. També coneguda com a Meri Chordà. Mare d'una filla de nom Ángela. Pionera en l'expressió visual de la sexualitat femenina lliure i de l'experiència de la maternitat, i autora dels contes i poemes Quadern del cos i de l'aigua, amb dibuixos de Montse Clavé, una de les primeres publicacions a Catalunya que descriu obertament la descoberta i la vivència de la sexualitat lèsbica. Fundadora del local "Llar" a Amposta (1968) on es van realitzar concerts de Nova Cançó i actes de reivindicació social i cultural durant el final del franquisme, i de l'espai laSal Bar Biblioteca Feminista (amb Carme Casas, Sat Sabater, Montse Solà i María José Quevedo) al carrer Riereta de Barcelona, lloc d'esbarjo, d'acollida i intercanvi cultural per moltes dones des de 1977 fins al 1979. Autora de la carpeta de poesia i litografies titulada ...i moltes altres coses que va circular de manera anònima en les ''Primeres Jornades Catalanes de la Dona'' al Paranimf de la Universitat de Barcelona, 1976.

Amant del treball col·lectiu entre dones, Mari Chordà fou també cofundadora i gestora de laSal edicions de les dones amb Mariló Fernandez, Isabel Martínez i Isabel Monteagudo (1978-1990), una empresa cultural femenina a la qual es van afegir: Mireia Bofill, María José Quevedo, Maria Bauçà, Carme Casas, Montserrat Abelló, Mercè Fernàndez, Goya Vivas i Isabel Segura). Des de publicacions de laSal creà i impulsà l'Agenda de les dones, des de 1978-1990, i més tard, amb Contxa Llinàs (Les Pumes) la recreen i mantenen des de 1996 a 2009. Participà activament en la lluita per la recuperació de l'espai i el llegat de l'avui conegut com a Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

En la passada dècada es van realitzar dues exposicions retrospectives de la seva obra: Mari Chordà. Passar i traspassar 1960-2000, a cura de Marisa Díez de la Fuente, a Amposta (2000) que va itinerar a Tortosa i Vinc d'una zona humida. Mari Chordà, a cura de Marta Darder, al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, Barcelona (2006). La seva obra ha format part de l'exposició The World goes Pop, realitzada a la Tate Modern de Londres el 2015 i i estan incloses a la col·lecció del MNCARS. Actualment continua la seva activitat expositiva i d'escriptura, així com el seu activisme sociocultural, especialment vinculada a Ca la Dona, espai on col·labora habitualment.

Pintors Catalans (Lluís Cercós Casalé)

Vilafranca del Penedès, 13 de maig de 1956 - 27 de febrer de 1993- Pintor, professor de dibuix i pintura. Va estudiar batxillerat a l'escola Sant Ramon de Penyafort i viatjà a Grècia amb Antoni Piqué qui l'inicià en l'escriptura de la poesia i li va despertar un pregon interès per la cultura clàssica. Acabat el Curs d'Orientació Universitària (COU) a l'Institut Ausiàs March de Barcelona, entrà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona seguint els passos del seu pare, Daniel Cercós Villarroya, i dels seus dos germans grans, metges de professió. Durant els primers anys a la universitat, va combinar els estudis de medicina amb els de psicologia, els quals va abandonar a ran d'un viatge a Roma i Florència l'estiu de 1973. De tornada a Barcelona, va decidir dedicar-se a l'estudi de la pintura i es va matricular a la Facultat de Belles Arts "Sant Jordi".

El 1975 va realitzar la seva primera exposició individual a la sala de la Caixa de Pensions de Vilafranca en què presentà dibuixos a llapis i bodegons. El 1978 es va llicenciar en Belles Arts i començà a impartir classes de dibuix a l'Escola Aula de Sant Cugat del Vallès. El 1981 va retornar a Vilafranca i s'incorporà a l'Escola d'Arts i oficis Artístics del Penedès com a professor de dibuix i pintura, treball que mantingué fins a la seva mort. Cercós va compaginar sempre la seva tasca docent amb estudis i investigacions sobre teoria de l'art i procediments pictòrics, alhora que escrivia poesia, pintava i anotava primmiradament fragments de lectures i de somnis.

Entre 1981 i 1987 va participar en diverses exposicions col·lectives a Barcelona, Vilanova i Vilafranca i realitzà els primers retrats. El 1987 efectuà una mostra en solitari al bar Zè de Vilafranca en què es posà de manifest el seu interès per l'estudi de la teoria del color i per les tècniques emprades pels grans mestres de la pintura, així com la seva obcecació per allunyar la seva obra tant de les tendències en pictòriques en voga, com de la recreació de models pictòrics preexistents. D'ençà el 1987, el seu treball com a pintor se centrà sobretot en la investigació de la forma, la figura, la composició, l'espai i el color com a elements expressius, d'una banda; i en l'experimentació de temes onírics, fortament personals o bé carregats de referents intel·lectuals, per altra. El 1988, va traslladar la seva residència al carrer Valldonzella de Barcelona, on va compartir habitatge amb Eulàlia Valldosera, també pintora. De l'etapa de Valldonzella en van sorgir les sèries de tremp d'ou presentades a les edicions del Fir'art de 1988 i 1989, i els olis sobre paper que mostrà en la seva darrera exposició, el 1991, a la galeria Kaixú de Vilafranca del Penedès. El trasllat a Barcelona li va permetre perfeccionar la pintura de model al Cercle Artístic de Sant Lluc i endegar el seu treball de grau (Tesina) que va deixar inacabat en emmalaltir el 1992. Es tractava d'una recerca sobre l'obra dels pintors de les primeres avantguardes en què Cercós palesà les diferències entre l'obra escrita i la pràctica pictòrica d'artistes com ara Kandinsky, Klee, Itten, Malèvitx, Mondrian, Derain, Dalí o de Chirico.
El 2007, el Servei de Cultura de l'Ajuntament de Vilafranca li va dedicar una retrospectiva antològica que palesava la versatilitat, maduresa i originalitat de la seva pintura.

Pintors Catalans (Miquel Cazaña Llagostera)

Barcelona, 21 de septembre de 1980. És un il·lustrador i pintor català, nét de la pintora realista Carmen Gandía (Barcelona, 1923 – Olot, 2001).
Es va graduar en il·lustració a l’Escola Massana amb una Matrícula d’Honor i ha il·lustrat llibres, portades de discs o menús per a restaurants, com els del desaparegut xef Santi Santamaria. El seu estil pictòric és figuratiu, de sòlida base acadèmica, realisme vibrant i lluminós i una gama cromática elaborada, segons la crític d'art Marta Teixidó.
Especialista en fer arribar l'art a la gent, ha exposat en hospitals, restaurants, hotels, centres cívics. En la seva desena exposició de pintura, Paisatges de l’ànima, afirmava que eI seu propòsit és captar I plasmar la màgia I la bellesa de la realitat quotidiana, que moltes vegades ens passa desapercebuda. Fruit dels seus viatges al Marroc i a l'Índia són les exposicions Homenatge al Marroc, exposada als hotels de la cadena Eurostars o a El Corte Inglés, o l'exposició Homenatge a l'Índia, exposada el 2014 a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell Fundació Privada.

Pintors Catalans (Anton Català i Gomis)

Alcover (Tarragona), 24 de noviembre de 1911 - Barcelona, 30 de enero de 1970. Fou un pintor català, fill il·lustre d'Alcover, un municipi de la comarca de l'Alt Camp. De família pagesa, ben aviat tingué oportunitat d'entrar en contacte amb l'estudi de la cultura clàssica, el llatí, la literatura i l'art, a la vegada que aprenia l'ofici d'ebenista.
Als 19 anys es traslladà a viure a Barcelona on, combinant l’estudi amb el treball, seguí la carrera de Belles Arts a l'Escola de la Llotja. Els seus mestres van ser Ramon Calsina, Francesc Labarta, Lluís Muntaner i Antoni Vila i Arrufat. Obtingué diversos premis i la medalla d’or en el dibuix de la figura en moviment pel gran domini de l'anatomia i de la composició. Es casà l'any 1940 amb Glòria Agràs, també d'Alcover, amb qui van tenir tres filles: Marta, Mireia i Glòria. Tot i viure a Barcelona, va mantenir-se sempre vinculat a la seva vila natal, on desitjà ser enterrat. Actualment hi ha un carrer amb el seu nom.
Destacà com a pintor muralista, de temàtica al·legòrica i religiosa. Té una quarantena de murals en diferents esglésies, capelles i edificis públics i privats de tot Catalunya. El seu procediment preferit va ser el fresc, però n’utilitzà també d’altres com l'oli o l’encàustica.

Dedicà íntegrament la seva vida a l'art i el cultivà en totes les seves facetes: pintura de cavallet, oli i aquarel·la, pintura mural, retaule, ceràmica i gravat (sobretot la xilografia). Malgrat que passà períodes tan difícils com la guerra i la postguerra, la seva ocupació fou sempre relacionada amb l'art on s'hi expressava d'una forma natural i directa, deixant traspuar el seu sentit honest de la vida, el seu amor per la família, la terra, el treball, i el gust i respecte per les aportacions artístiques en totes les formes de manifestar-se.
Fou una persona humil i sincera, amb una forta exigència amb si mateix que expressà a través d’un dibuix net i segur, amb composicions àmplies i arriscades, dominant els grans espais i també els més petits, però sempre amb un sentit monumental. Aplicà el color amb tota valentia, al servei d’un dibuix acurat, de perfecta anatomia.

La seva pintura expressa una espiritualitat que el fa profundament religiós. És un art d'equilibri i de puresa, de calma i de repòs. Ni violències ni duresa. Una obra clara, alegre i lluminosa. Les figures, que sovint recorden l'actitud i el rostre dels que ell estimava, es mostren amb gestos lents i ritmes suaus, amb un càlid hieratisme i una intensa i sincera vida interior.
Com a muralista decorà un gran nombre d'esglésies de les comarques de Tarragona. Fou aquí on la seva obra trobà el més ampli sentit: la llum especial del Camp de Tarragona, la nitidesa de contrasts, la duresa dels perfils, el fort caràcter dels seus homes, sempre matisat per la visió àmplia, mediterrània, d'arrel grega i de renaixement italià, fins a configurar el seu estil propi i inconfusible. Hi ha una mostra permanent d'obra seva al Museu municipal d'Alcover. L'any 2019, la Biblioteca de Catalunya ha ingressat per donatiu estampes religioses i nadales xilogràfiques de l'artista.

domingo, 29 de marzo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume de Belianes)

L'església parroquial és dins el nucli urbà del poble de Belianes, que és situat en un turó a la riba esquerra del riu Corb, al sud de Bellpuig. L'actual església de Sant Jaume de Belianes és una construcció del segle XVI però bastida segurament sobre la primitiva església romànica. La part més antiga que en resta es correspon amb la porta d'accés al temple dovellada en arc de mig punt. L'edifici es troba articulat a partir d'una nau única, amb capelles laterals i absis poligonal. A la volta central hi ha claus decorades amb motius vegetals. Les cobertes són de volta de creueria a la nau central, volta d'aresta a les capelles i de sostrada plana a la sagristia. L'absis és semicircular. En una de les claus hi ha l'escut dels templers. Com a peculiaritat arquitectònica té unes tribunes al segon nivell amb un destacat balustre i aquesta té passos oberts entre els contraforts que a la primera planta emmarquen les capelles laterals. Exteriorment té una torre campanar datada al segle XVIII. L'escala del campanar és de caragol. El cor de pedra es troba als peus. La façana és de carreus de pedra. La portada
principal és d'arc de mig punt dovellat amb guardapols. Pel damunt hi ha una fornícula buida i una rosassa. La torre és quadrada, de dos cossos. La remata una mena d'espadanya simple

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Guimerà)

És una església gòtica de Guimerà (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella de dimensions reduïdes. La seva façana exterior és molt modesta, marcada per la verticalitat del campanar d'espadanya d'un sol arc de mig punt amb una campana. Aquest campanar es troba gairebé inserit a la casa del davant de la capella, Cal Manseta. La capella es caracteritza per tenir una planta basilical de nau única amb un absis poligonal. A banda i banda s'obren quatre capelles laterals. Al mur que fa de capçalera de l'església s'hi localitzen les obres de renovació que l'església va patir al segle XVIII. Aquesta petita capella es troba sempre oberta al visitant.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Antoni de Tàrrega)

És una església de Tàrrega (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església amb una façana en diferents etapes constructives perquè presenta el seu campanar d'espadanya desplaçat cap a una banda gairebé sobreposant-se a la casa veïna de l'església. La portalada d'accés té com a única decoració una petita fornícula superior on s'hi allotja una discreta talla de pedra dedicada a Sant Antoni Abat. L'interior de l'església és d'una sola nau, de planta regular i amb tres capelles adossades a cada un dels laterals. La coberta en l'actualitat és plana però antigament gaudia de volta de creueria. L'absis és recte i el presbiteri es troba lleugerament elevat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu de Montblanquet)

És una església de Montblanquet, al municipi de Vallbona de les Monges (Urgell) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau sense absis diferenciat i coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat. L'absis és precedit per arcs presbiterals. Hi ha unes impostes que divideixen els murs laterals com una única i sòbria decoració arquitectònica del temple de clara inspiració cistercenca per la seva puresa i simplicitat de línies. Té una teulada amb coberta a dues aigües. L'absis és llis i al seu lateral s'hi allotja la sagristia de reduïdes dimensions. A l'extrem oposat de l'absis s'hi troba el cor.
Exteriorment la façana s'obra a un dels laterals de l'església amb un arc de mig punt adovellat. Per damunt d'aquesta senzilla porta s'hi obra un elegant rosetó de clara inspiració gòtica. L'església té una última obertura a l'exterior amb una petita finestra oberta al bell mig de l'absis en forma de petit arc de mig punt i doble esqueixada. El campanar de l'església és d'espadanya

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu del Roser de Vilagrassa)

És un església de Vilagrassa (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici d'una nau de tres crugies coberta per tres trams de volta de creueria. El presbiteri és quadrangular. En una clau de volta, hi consta la data 1561, possiblement la d'acabament de la nau, feta encara en estil gòtic. La porta d'entrada, renaixentista, als peus de l'ermita, és d'arc de mig punt flanquejat per sengles columnes acanalades sobre basament, que sostenen un arquitrau, sobre el qual s'obre una finestra (inicialment devia ser una fornícula) amb una columneta a cada banda, en què recolza un petit arquitrau amb un frontó triangular. A cada banda hi ha una doble voluta, que ens fa datar aquesta portada el segle XVII. Damunt del petit frontó hi ha l'escut de la família a què s'atribueix la fundació de l'ermita
El segle XVIII, hom va construir el porxo que precedeix l'accés a l'ermita. Aquest porxo és obert per un gran arc de mig punt en cada un dels seus tres costats exteriors. A la dovella de l'arc frontal es llegeix la data 1775.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Abdó i Sant Senén)

És una obra amb elements gòtics i renaixentistes del poble de Llorenç de Rocafort, al municipi de Sant Martí de Riucorb (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església gòtica de nau única amb dues petites capelles laterals. Coberta per tres trams de volta de creueria amb claus de volta centrals. En una d'aquestes claus de volta hi ha un alt relleu de la Mare de Déu amb el nen Jesús i en la següent hi ha una flor. L'absis és recte i a la seva esquerra hi ha l'accés a la sagristia, instal·lada just darrere de l'altar principal. La primera capella lateral esquerra consta d'un espai reduït on hi trobem la pica baptismal.

Exteriorment té una portalada de carreus de pedra irregulars fruit de les diferents ampliacions. La façana és llisa i coronada per un campanar d'espadanya amb tres obertures en arc de mig punt on hi ha les campanes. La porta d'entrada a l'església és d'estil renaixentista: sobre un gran sòcol s'alcen dues pilastres acanalades adossades damunt les quals hi ha un arquitrau de cornisa poc voluminosa, on es pot llegir una inscripció de caràcter marià. Tot el conjunt es troba coronat per un frontó triangular amb una fornícula buida a dins.

Pintors Catalans (Andreu Castells i Peig)

Sabadell, 29 d'octubre de 1918 - Sabadell, 16 de gener de 1987. Fou un pintor, historiador i editor català. En alguns articles utilitzava el pseudònim L'Arrahonès. Pintar era una de les seves aficions més destacades i l'any 1933 començà els estudis a l'Escola d'Arts i Oficis de Sabadell. Es donà a conèixer amb un paisatge de la localitat de Granera, aprofitant una exposició per la Festa Major de la ciutat. El Museu d'Art de Sabadell li comprà l'obra.
L'any 1956, juntament amb el seu cunyat David Graells Montull, va crear la revista Riutort que, editada per l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell fins a l'any 1965, és tot un referent dins de les publicacions culturals de l'època.

A partir de 1961, Andreu Castells començà a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l'art sabadellenc denominada L'art sabadellenc. Assaig de biografia local, publicada per Edicions Riutort, editorial que havia creat ell mateix a la impremta de la seva propietat.
Fins a l'any 1987, Andreu Castells es dedicà a una gran tasca historiogràfica, recollint dades de la història encara no explicada de l'oposició als diversos règims dretans sabadellencs, al mateix temps que feia recerca sobre l'actuació de les brigades internacionals en la guerra civil (1936-1939).

Pintors Catalans (Francesc Casanovas Gorchs)

Barcelona 19 de febrer de 1853 - Barcelona, 11 de novembre de 1921. Fou un artista polifacètic. Pintor, cantant d'òpera, crític d'art, comediògraf, director d'escena i empresari. Fill de Francesc Casanovas i Maynadé artista natural de Barcelona i de Petronila Gorchs i Casadevalls també de Barcelona que dirigia un "establecimiento de instrucción para señoritas" al carrer Carders, 48.

Format a l'escola de Llotja de Barcelona, com a mínim el 1871-72, exposà per primer cop el 1877 a l'Associació del Foment de les Belles Arts de Girona. Molt afeccionat a Itàlia, ja hi anà, almenys, el 1880. El 1882 estrenà al Teatre Romea la comèdia Infanticidi!, versió personal d'una peça italiana.
Entre 1886 i 1889 recorregué Itàlia integrat en companyies d'òpera on cantava papers de baix. D'aquesta època queda un carnet de notes (Biblioteca de Catalunya) amb apunts del natural d'assaigs, intèrprets i paisatges dels indrets per on passava.

De nou a Barcelona el 1891 participà en la I Exposició General de Belles Arts. Noves comèdies estrenades per ell (Mala jugada (1891) i L'última voluntat (1892), es publicaren també amb il·lustracions seves. Fou també l'il·lustrador principal de la revista La Llanterna de Manresa (1898-99). Publicà la monografia Catedral de Palma de Mallorca (1898) i posà textos al volum Arquitectura moderna de Barcelona (1900).
Fou el crític d'art del diari La Publicidad i de la revista Álbum Salón (1900-1907), defensant-hi una línia moderada. Bé que esporàdicament tornà a cantar, al Gran Teatre del Liceu, a partir del 1901 en fou el director artístic i hi va fer també tota mena de tasques, entre les quals la de traductor i figurinista. El 1911 esdevingué una temporada empresari del teatre. Des del 1907 tornà a exercir la pintura i exposà diversos cops, en individuals (a la Sala Parés) i col·lectives. Els darrers anys de la seva vida s'integrà a l'actiu taller Renart, d'arts Sumptuàries, on Joaquim Renart va fer d'ell diversos apunts. Un centernar de dibuixos es conserven a la Biblioteca de Catalunya on es van exposar el 1982.

Pintors Catalans (Martí Casadevall i Mombardó)

Olot (Girona), 24 de desembre de 1886 - Olot (Girona), 14 de juliol de 1968. Fou un pintor i escultor català. Va estudiar dibuix, pintura i escultura a l’Escola d'Art d'Olot amb Josep Berga i Boix. Es va mostrar molt talentós en el dibuix i sobretot en l’escultura. Va treballar a l'estudi de Berga i Boix durant el seu aprenentatge. El 1903 s’incorporà a l’empresa “Las Artes Religiosas”, una fàbrica d’artesania religiosa de J. Sacrest a Olot. Per a aquesta empresa va modelar les figures "El Cucut i la Xurruca" el 1906 a partir d'una idea del calaix Cornet, una parella que es va convertir en el símbol de l'empresa per a l'estudi i el símbol del barri olotenc de Sant Ferriol. El 1916 es va traslladar a la companyia d'art "El Arte Christiana". El 1919 va fundar el seu propi estudi "Renaciemiento". El 1934 va substituir Iu Pascual a la direcció de l'Escola d'Arts i Oficis d'Olot. Va dirigir aquesta escola fins al 1951. El 1958 fou escollit acadèmic corresponente per Olot de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBA)

Pintors Catalans (Ramon Maria Carrera Savall)

Banyoles (Girona), 1925 - Banyoles (Girona), 16 de març de 2020. Fou un pintor i escultor català. Era fill de l'escultor Joan Carrera Dellunder. Estudià art a l'Escola Municipal d'Art de Girona, a l'Acadèmia de Joan Orihuel i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Com el seu pare, també es dedicà a la docència i fou catedràtic d'escultura a l'Escola Municipal d'Art de Girona.
Entre les seves obres més emblemàtiques hi ha l'àngel de la Catedral de Girona. L'obra, feta d'aram i d'una mida d'1,85 metres es troba situat al punt més alt de la ciutat. S'hi va instal·lar el 6 de juny del 1968 i en va substituir una de bronze molt deteriorada.[3] Destaquen també un conjunt de peces de la Clínica Salus Infirmorum de Banyoles, el Relleu de Santa Elena, a la clínica San José de Madrid, el Noi llegint del col·legi banyolí Baldiri Reixach o l'escultura dels dos amfibis coneguda popularment com les granotes del parc Central de Girona.

Pintors Catalans (Manuel Carnicer Fajó)

Mataró, 22 d'abril de 1921 - Barcelona, 16 de setembre de 1998. Pintor català que al llarg de la seva vida va cultivar diferents modalitats pictòriques (aquarel·la, aiguafort, dibuix al carbó, oli), però que ha passat a la posteritat pel seu estil hiperrealista, ple de sensibilitat, realitzat amb llapis de colors, sent en aquest sentit únic en el seu gènere.  Als 17 anys participa en la Guerra Civil espanyola, la seva "quinta" se l'ha anomenat "La Quinta del biberón", per la joventut dels soldats que la formaven, sent enviat al front pirinenc, on passa tota mena de calamitats, es van congelar les mans, i va contraure el tifus. Va ser fet presoner junt amb els seus companys per l'exèrcit de Francisco Franco, sent enviat al camp de concentració situat a la plaça de toros de Sant Sebastià, allà un company fa notar als militars el llastimós aspecte de Manuel, que és enviat al balneari d'Azpeitia, per recuperar-se, el que, feliçment va aconseguir.

Acabada la guerra, torna a Barcelona, on treballa a l'empresa Cros SA, hi havia ingressat a l'edat de 14 anys com a ascensorista. Posteriorment, i després d'haver estudiat a l'Escola Industrial i haver obtingut el títol de Mestratge Industrial i Delineant Projectista, és ascendit a la mateixa empresa formant part l'oficina tècnica de disseny, com a delineant. Entre els anys 1948-1953 es va fer soci del FAD (Foment d'Arts Decoratives), avui Foment d'Arts i Disseny, situat llavors a la cúpula del Coliseum a la Gran Via de les Corts Catalanes barcelonina, on va assistir i va participar assíduament. D'aquesta època és la magnífica col·lecció de retrats i dibuixos del natural amb sanguina, aiguada, o llapis carbó.

L'activitat artística la va desenvolupar durant molts anys compaginant amb el seu treball en Cros, i encàrrecs de disseny gràfic de diversos industrials. Els primers anys 70 van significar un cert allunyament de l'activitat artística, fins que a l'estiu de 1977 crea una sèrie de quadres inspirats en els camps del Penedès, amb la tècnica de llapis de colors, el que va significar l'inici d'una nova i definitiva etapa. La seva obra és preciosista, elegant, mima molt el detall, la tonalitat de les ombres, donant protagonisme al blanc del paper. Treballador incansable, utilitzant destrament els llapis de colors, ha estat un mestre en el difícil art del dibuix. Des d'aquest renicio de 1977 fins a la seva mort el 1998, utilitzant el seu habitatge-estudi de Rambla de Catalunya, i magníficament secundat per la seva esposa Gertrudis Escola, Manuel Carnicer ha creat una obra sublim, molt atractiva i única en el seu estil, prova d'això ha estat el seu èxit en les exposicions realitzades, tant de venda com de crítica.

viernes, 27 de marzo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de la Verge dels Socors d'Agramunt)

És una capella del municipi d'Agramunt (Urgell) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós rectangular de petites dimensions construït amb paredat comú. La portalada s'hi observa un petit cos amb campanar al vèrtex superior. La porta principal de mig punt està aixoplugada per una coberta a dues aigües de fusta que sobresurt notablement. A dita portalada s'hi accedeix mitjançant quatre graons de pedra. L'interior és de nau única i està cobert per una falsa volta feta amb totxo sobre una imitació de trompes i queda separada de la volta que cobreix l'altar per una arcada de mig punt.
A la façana hi ha una inscripció al costat dret de la porta que diu: Fonch posada/ esta primera/ pedra a 6 de/ febrer 1678/ fundada per/ Franch Berenger/. És la primera pedra de la capella. El seu estat de conservació està molt desgastada

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Madrona d'Arnes)

És una ermita als afores de la vila d'Arnes (la Terra Alta) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un conjunt gòtic dels s. XIV/XV, aprofitant restes anteriors i reformes posteriors.
Ermita situada a la vora dels Algars, fora d'Arnes, feta de maçoneria amb reforços de carreu, essent la part més interessant el porxo, tot de carreu, amb volta nervada de creueria quadripartida. Consta el conjunt de dos cossos, el primer més alt, amb porxo, cor i campanar d'espadanya, es segon, de l'església pròpia, amb volta de canó apuntat i amb contraforts a l'exterior. Presenta una coberta de teula a dos aigües. A la vora de l'ermita es troba un hort amb altres parets de pedra, font, portes de llinda i una data, "1710".

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Anna d'Almudèfer)

És un edifici del municipi de Caseres (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santa Anna ‑avui desafectada‑ és un exemplar interessant d'analitzar a causa de les modificacions que ha sofert al llarg dels segles. El conjunt forma dos cossos perfectament diferenciats. El primer és allò que queda d'una esglesia del mateix tipus que les de les Camposines, Berrús o Algars. Actualment està molt mutilada, car en passar a mans particulars, o abans, li deurien ser llevats tres o quatre arcs diafragma i les parets laterals de la primitiva fàbrica fins deixar‑la amb la mínima estructura (dos arcs) que pogués servar un cobert agrícola. Hi ha qui pensa, sense argumentar-ho, que les pedres que falten s'utilitzaren per a construir o ampliar l'església de Caseres. Aquests dos arcs i les restes de murs laterals permeten deduir les mides totals del primitiu temple, que són molt semblants a les dels temples germanes citats. Com en aquells, els arcs fan 5 m de llum i altres tants d'altura, i el gruix de les dovelles és el mateix que la separació entre arc i arc. Dibuixada la planta, sembla clar foren tres els arcs enderrocats, amb la qual cosa l'església d'Almudèfer faria 10 m de llargària. Tindria, per tant, les mateixes mesures que les esglésies de les Camposines i Berrús.
El segon cos és una prolongació de la primitiva església. Mesura 10 m de llarg per 12 m d'altura; té dos àmbits: nau coberta de canó apuntat, de 3 m de llarg, i absis poligonal, de 7 m de llarg, voltat de creueria. Estructuralment s'assembla molt a la parroquial de Caseres, que fou construïda més tard. No seria estrany que la d'Almudèfer n'hagués estat el model.

Si es compara Santa Anna amb les esglésies germanes de la Terra Alta i la Ribera, es pot pensar que el segon cos és una ampliació practicada a l'església primitiva construïda el segle XIII. Aquesta hauria estat bastida al mateix temps que el castell, i, segurament, com Sant Joan d'Algars, estava protegida per un recinte emmurallat. La seva funció primera fou atendre els serveis del castell −habitat per un carlà o per un frare templer administrador‑ i servir de parròquia als pagesos dels masos del terme. Quan a finals del XIII els templers incentivaren la repoblació de l'indret s'incrementà notablement la població fins a arribar als 16 focs assolits a mitjan segle XIV; aleshores els veïns decidirien ampliar el temple. Fou sempre l'església parroquial d'Almudéfer, que fou municipi propi fins a 1842

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan d'Algars)

És una església (avui ermita) del municipi de Batea (Terra Alta). Es troba situada a uns 7 km a l'oest del cap del municipi, i a tocar del riu Algars. Inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’església de Sant Joan que hi havia al costat de l'antic castell d'Algars, ara reduït a un munt de pedres, en origen fou capella castral i parroquial d'una petita comunitat que habitava en masos propers. Avui és sufragània de la Transfiguració de Pinyeres. L'edifici està ben conservat, car actualment Sant Joan és lloc de romiatge de la contrada que hi acut sobretot el dia del sant patró. El temple d'Algars forma part d'un grup d'esglesietes de la Terra Alta i de la Ribera d'Ebre que per la seva tipologia Enric Ventosa les qualificà de "singulars". D'entre elles, potser l'exemple més representatiu és Sant Bartomeu de les Camposines. L’església d’Algars té planta rectangular i capçalera plana, la qual, transgredint els cànons de la orientació mira a ponent en lloc de fer-ho a llevant. La coberta, de doble vessant, està formada per lloses que descansen damunt set arcs diafragma apuntats de pedra, molt junts (0,70 cm), que arrenquen de terra formant una bancada de mig metre d'altura. Hi ha una porta adovellada i molt senzilla al peu de la nau, sobre la qual és probable que hi hagués un campanaret de cadireta. No té cap finestra. Al costat de la capella encara hi ha restes d'una casa que serví d’habitacle a l'ermità i de magatzem per als productes que recaptava el castellà d'Amposta

Pintors Catalans (Artur Carbonell i Carbonell)

Sitges (Barcelona), 31 de gener del 1906 – Sitges (Barcelona), 1 d'abril del 1973. Fou un pintor surrealista, professor i sots-director de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i director teatral. El seu llegat es conserva al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Es poden trobar des de esbossos i figurins fins a fotografies del pintor. Participà activament en el corrent surrealista. La seva obra fou donada a conèixer per la revista L’Amic de les Arts. Exposà a les Galeries Dalmau de Barcelona, el 1930, presentat per Sebastià Gasch, i també en una de les exposicions de l’ADLAN. Com les de Joan Miró, les seves pintures presenten fons que suggereixen espais, formes isolades, com volums transparents, i línies capçades, en equilibri mecànic. Del 1930 al 1936 presentà a Sitges i a Barcelona obres de teatre contemporani (Cocteau, O'Neill, Pirandello) i clàssic. Professor de l’Institut del Teatre de Barcelona (1940), des del 1941 dirigí i decorà novament espectacles teatrals, a través del Teatro de Arte.

Pintors Catalans (Josep Cañas i Cañas)

Banyeres del Penedès (Tarragona), 1905 - el Vendrell (Tarragona), 2001. Fou un dibuixant i escultor català. El seu aprenentatge fou autodidacte, tot i que va fer alguns cursos a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova amb Damià Torrents i el seu amic Joaquim Mir. Els seus primers quadres són de temàtica mediterrània i camperola.

Exposà individualment per primer cop a la Sala Parés de Barcelona el 1932. El 1935 va estar a Londres i París amb una beca de la Generalitat. Durant la guerra civil espanyola es va afiliar a la UGT i lluità a la batalla de l'Ebre. Després de la guerra va treballar un temps amb Ignacio Zuloaga i va obtenir alguns premis. Entre el 1947 i el 1955 va marxar a Mèxic, on va fer quadres de tema indigenista. El 1955 li dedicaren una sala a la III Biennal Hispanoamericana, que tingué lloc a Barcelona, on va exposar vint-i-tres escultures de pedra i bronze traslladades des de Mèxic. Durant l'anomenada «Semana del Indio» del Museu d'Art Modern de Madrid, hi exposà la seva obra escultòrica i pictòrica de Mèxic.

Les seves figures, de contorns arrodonits i monumentalitat continguda, es desenvolupen dins volums cúbics i cilíndrics. Té obres seves als museus d'art contemporani de Barcelona, Bilbao i Madrid, i al Museu Antropològic de Mèxic. A més, va oferir un moment per l'Institut de Cultura Hispànica de Califòrnia en memòria de Juníper Serra.[1] Destaca també la sèrie de dibuixos 700 rostres, feta entre els anys 1929 i 1985. El 1942 va obtenir el diploma de primera classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona, amb un nu femení, i el 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Pintors Catalans (Ramon Calsina i Baró)

Barcelona, 26 de febrer de 1901 - Barcelona, 26 de novembre de 1992. Fou un pintor i dibuixant català. El seu estil és una espècie de realisme màgic, precís i estilitzat, sovint irònic i sobtat per algun detall insòlit o fantàstic, influït per Francisco de Goya, Honoré Daumier i William Hoggart. Al barri del Poblenou de Barcelona hi ha una plaça que du el seu nom. Estudià a l'Acadèmia Baixas i el 1920 amb Feliu Mestres a l'escola de Llotja de Barcelona, allà va aprendre la tècnica de les vidrieres artístiques, que treballa a la Casa Espinagosa.

Quan tenia uns 30 anys va guanyar dues vegades la beca Amigó Cuyàs i se'n va anar a viatjar per Espanya, per passar posteriorment un any i mig a París perfeccionant la seva tècnica i assumint els primers encàrrecs publicitaris de cartells o dibuixos per a revistes. Com a dibuixant, va fer il·lustracions, cartells i vitralls. Va dissenyar les figures i la decoració de l'obra de teatre El casament de la Xela, de Xavier Benguerel (1938). Del 1931 al 1933 col·laborà a la revista alemanya Der Querschnitt i il·lustrà, entre altres, el Quixot i les obres d'Edgar Allan Poe. El 1934 va fer la seva primera exposició individual a la Sala Parés, però després de la guerra civil espanyola, el seu art va perdre consideració i l'artista es va anar recloent progressivament al seu taller, centrant-se en la seva producció i aliè a les noves tendències, degut al seu ferm convenciment i criteri sobre què era l'art.

Durant els anys 60 una de les seves obres va ingressar en la col·lecció del llavors anomenat Museu d'Art Modern de Barcelona (actual MNAC) i va guanyar alguns premis de pintures. Durant aquesta època va realitzar les vidrieres de l'església de Sant Esteve de Granollers, aconseguida pel seu Retaule de Sant Esteve Protomàrtir. També va fer uns vitralls sobre els oficis per al Banc Transatlàntic de Barcelona, entre d'altres. El 1956 publicà 30 litografies seves comentades per l'autor i va col·laborar amb l'editor Josep Janés i Oliver.

Pintors Catalans (Miquel Cabanas i Alibau)

Barcelona, 10 de setembre de 1916 - Sant Cugat del Vallès, 13 de maig de 1995. Fou un pintor, dibuixant i escriptor català. Va néixer a Sants, però a l'edat de sis anys la família es trasllada a Sant Cugat del Vallès. Als tretze anys, el 1929, entra d'aprenent al taller de pintura d'Antoni Petit Marsal. Assisteix entre el 1930 i el 1933, a l'Escola de Mestres Pintors de Barcelona obtenint cada any el Primer Premi de Decoració. Així mateix, guanya un concurs de cartells contra accidents, organitzat per la mateixa escola i, el 1934, resulta guanyador del concurs de cartells Fira i Festes de Sant Cugat.

Del 1934 al 1936 es forma a l'Acadèmia Baixas i a l'Escola de la Llotja de Barcelona, fins a l'esclat de la Guerra Civil. Lluita al costat de la República al front de Madrid fins que el 1939 s'exilia a França i fou internat en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló.
El 1942, entra d'oficial al taller de cartells i decoració de Joan Queralt Oliva, a Barcelona, i l'any següent s'estableix com a pintor decorador a Sant Cugat del Vallès. Col·labora en la fundació de l'agrupació Estudi d'Art, de la qual fou sots-president fins a la seva fusió amb Amics de Sant Cugat. A partir del 1970 i durant molts anys exerceix de professor de pintura a l'Escola Municipal de Belles Arts de Sant Cugat i més endavant mestre de taller i tècnic en procediments pictòrics a l'Escola Internacional de Pintura Mural Miquel Farré, també a Sant Cugat, fins a la seva dissolució.

L'any 1974 va sofrir una embòlia cerebral veient-se obligat a partir d'aleshores a fer una vida diària amb múltiples limitacions i forçat a necessitar, ja per sempre, l'ajuda dels altres. A partir d'aquest fet va haver de deixar la feina de pintor de parets però va poder continuar pintant quadres i escrivint versos sense els lligams de les obligacions quotidianes de la feina.
En la seva pintura emprà la naturalesa com a font constant d'inspiració, defugint els estils rebuscats, i se serví de tècniques a l'oli, vernissos i pigments mixtos. En els seus dibuixos utilitzà tintes xineses, aiguades, llapis de plom, carbó i pastel. Com a escriptor, és autor de diverses obres poètiques recollides a El llibre blau. Passaport a l'eternitat l'any de la seva mort. El seu germà, Francesc Cabanas i Alibau també era pintor i dramaturg. El seu fill Frederic Cabanas i Castells també és pintor. Ignasi Cabanas, familiar seu, dirigeix la Sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès

Pintors Catalans (Francesc Cabanas i Alibau)

Barcelona, 1909 - Sant Cugat del Vallès, 1985. Fou un pintor i dramaturg català.
Als tretze anys es trasllada amb la seva família a Sant Cugat del Vallès i dos anys més tard comença a treballar a la Fàbrica de la Llana. Estudia perspectiva i escenografia a l'Institut del Teatre junt amb Adrià Gual. Va aprendre l'ofici de pintor a l'Acadèmia Baixas de Barcelona.
Per la Guerra Civil, el 1937, s'incorpora a la secció de topografia pels seus coneixements de dibuix. Finalitzada la guerra es trasllada a Madrid on coneix i estudia les obres clàssiques dels museus. Per la manca de materials de qualitat es decidí a realitzar les seves pròpies teles, que a més distribuïa a altres compradors i empreses. Als anys setanta es va poder dedicar exclusivament a la pintura, realitzant una àmplia quantitat de producció artística. L'’any 1983 culmina el seu recorregut artístic amb una retrospectiva a la Galeria Febo de Sant Cugat.

Va ser un pintor amb una barreja d'estil fauvista, impressionista i expressionista, de pinzellada àmplia, que transmetia una gran vitalitat gestual. A través del color aconseguia els efectes més expressius conjuntament amb la direccionalitat del traç. Va pintar bàsicament paisatges de Catalunya, Castella i Sant Cugat. El 1943 li fou atorgat el primer premi de Catalunya a l'Exposició Nacional de Belles Arts celebrada a Madrid. De la seva producció literària destaquen una obra teatral, La masia negra (1964), i un recull de narracions, La finestra del meu estudi (Incoherències d'un pintor) (1978). El seu germà, Miquel Cabanas i Alibau també era pintor i escriptor. El seu nebot Frederic Cabanas i Castells també és pintor. L'octubre de 2002 s'inaugurarà al costat del Monestir de Sant Cugat una escultura en record seu, obra de Pascal Plasència.

martes, 24 de marzo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan Baptista d'Horta de Sant Joan)

És una església de la diòcesi de Tortosa, situada a Horta de Sant Joan (Terra Alta) i inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església gòtica d'una sola nau, capçalera poligonal i cinc capelles laterals. Al mig entre dues capelles s'obre una portalada d'arc apuntat amb arquivoltes i pinacles. La nau és coberta per una volta de creueria amb tres arcs formers i l'absis per una volta gallonada. Als peus de la nau es troba el cor, sota una volta rebaixada amb barana de pedra treballada.

L'exterior presenta grans contraforts amb finestres apuntades, molt esveltes, intercalades. La coberta, de teula, està sobrealçada respecte al nivell original. La façana principal consta d'una petita porta d'entrada, amb motllures, coronada per un ull de bou superior. Al damunt hi ha un interessant sistema de desguàs i un magnífic cos de campanes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Bartomeu de les Camposines)

És una ermita de la Fatarella on els veïns de la rodalia acudeixen en romiatge el dia del sant patronal. Antigament havia estat església parroquial d'un petit nucli de població conegut per les Camposines, de manera que al seu costat encara hi ha vestigis d'algun edifici que formava part d'aquest nucli. Està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Bartomeu forma part d'un grup de temples petits de la Terra Alta i de la Ribera d'Ebre que per la seva tipologia han estat qualificats de singulars. Estilísticament pertanyen al romànic tardà o protogòtic. Foren bastits el segle XIII durant la colonització de les terres de l'Ebre per iniciativa del comanador templer de Miravet d'acord amb el bisbe de Tortosa. Són petits, de planta rectangular i capçalera plana i construïts de carreuada i maçoneria. A la base dels murs perimetrals, a manera de sòcol, tenen una bancada de pedra des d'on s’eleva una estructura d'arcs de diafragma transversals, de contorn apuntat, que aguanten una coberta de lloses de pedra sobreposades
Sant Bartomeu és dels més menuts (10 m de llarg, 5.85 d'ample i 4 d'altura); té 9 arcs diafragma de 50 cm de gruix i 50 cm de separació entre un i altre. La nau s'orientà canònicament amb la capçalera a sol ixent. A la façana que és a ponent hi té l'única porta, de mig punt amb dovelles, al damunt hi conserva tres permòdols de pedra que deurien aguantar un pòrtic. Corona la testera un petit campanar de paret d'un sol ull.

Al costat de tramuntana, probablement en temps tardans, hi foren construïts dos potents contraforts per estrebar el mur lateral, el qual, en ser construït sobre terreny costerut en algun moment deurien pensar que perillava. Tanca la capçalera una paret de maçoneria de poca gruixa en comparació a les altres. Aquesta particularitat ha fet pensar que potser ha perdut l'absis. Res d'això, aquestes esglésies de la "Reconquesta", que es troben sobretot a la Catalunya Nova i al nord del País Valencià, gairebé sempre tenen una sola nau i capçalera plana

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu de la Fatarella)

És una obra de la Fatarella inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església renaixentista, amb volta gòtica i façana barroca, d'una nau i capelles laterals.
L'interior té volta de creueria amb tercelets i capçalera poligonal, tot gòtic fins a una cornisa que lliga pilastres laterals que recullen els arcs formers, torals i nervadures de les voltes. De la cornisa cap avall les formes són renaixentistes, a excepció de les voltes nervades de creueria de les capelles laterals, formades per arcs de mig punt. Totes les voltes tenen pedres clau. La façana és d'un barroc molt ric, profusament ornat. Hi ha dues portalades, una a la façana i una altra més senzilla a un lateral.
El campanar és quadrat amb cantonades arrodonides. La coberta és original, tota feta de lloses de pedra, i hi ha cor i púlpits a l'interior.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de Gràcia de Vilalba dels Arcs)

És una església del municipi de Vilalba dels Arcs (Terra Alta) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de la Mare de Déu de Gràcia és davant la parròquia de Sant Llorenç, en una de les zones més elevades de la població. L'edifici de la Confraria, actualment fora de culte, va ser església des de principis del segle XV, tot i que fou construït amb una funcionalitat civil, com manifesten les estructures productives descobertes recentment. Des del segle XVII és seu de la confraria mariana que li dóna nom.

És un edifici de planta rectangular d'una sola nau i orientat al nord. Els murs perimetrals són de maçoneria de pedra mitjana acarada i lligada amb argamassa de calç. Coberta amb un bigam de fusta i teula a doble vessant, suportat per tres arcs de diafragma bastits amb carreus i fonamentats sobre pilars de grans carreus. El presbiteri s'alça sobre una volta catalana de maons plans que es recolzen sobre dos arcs rebaixats A l'alçada del tercer arc diafragma un mur transversal delimita una cripta, també transversal, que originalment s'obria a l'exterior a través dels esmentats arcs. Al mig de la nau, en sentit longitudinal hi ha dos grans vasos funeraris del segle XVII. Al mur est s'hi obren tres finestres del segle XV (modificades i ampliades posteriorment).
Estilísticament, l'edifici correspon als darrers anys del segle XIII o començaments del XIV. La reforma que transformà totalment la concepció espacial i funcional de l'edifici es realitzà en el primer quart del segle XV, en el marc dels corrents goticistes del moment

La façana es va construir sobre un basament de pedra sorrenca, té una porta de cavallers, i la porta en arc de mig punt presenta gran dovelles, característiques de les construccions catalanes d'aquest moment. A ambdós costat de la porta i més altes s'obriren dues petites finestres treballades en pedra, d'arc trilobulat i d'escassa llum, que il·luminaven els peus de l'església.


 

Esglésies gòtiques de Catalunya (La Transfiguració de Pinyeres)

Fou l'església parroquial de l'antic poble de Pinyeres, avui un despoblat del municipi de Batea (Terra Alta). Està situada vora el riu Algars a uns quatre quilòmetres al nord de la carretera que va de Batea a Maella. Està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Transfiguració de Pinyeres forma part d'un grup de temples petits de la Terra Alta i de la Ribera d'Ebre que per la seva tipologia han estat qualificats de singulars. Estilísticament pertanyen al romànic tardà o protogòtic. Foren bastits el segle XIII durant la colonització de les terres de l'Ebre per iniciativa del comanador templer de Miravet d'acord amb el bisbe de Tortosa. Són petits, de planta rectangular i capçalera plana i construïts de carreuada i maçoneria. A la base dels murs perimetrals, a manera de sòcol, tenen una bancada de pedra des d'on s’eleva una estructura d'arcs de diafragma transversals, de contorn apuntat, que aguanten una coberta de lloses de pedra sobreposades.
L'església de Pinyeres és la més gran del grup. Mesura 16,10 m de llarg, 6.15 d'ample i 3,8 d'alt. Com d'habitud, va coberta a doble vessant per un sostre de lloses sobreposades que suporten arcs diafragmàtics apuntats, en aquest cas, nou, separats entre si poc més d'un metre. Aquests arcs arrenquen a un metre de terra mitjançant pilars amb impostes. Es curiosa la solució tècnica que que s'adoptà en dos arcs que coincidien amb les portes de migdia i tramuntana, consistent en carregar-los sobre mènsules murals situades a l'altura pertinent.

Té dues portes, una situada al nord que comunica amb la sagristia i altra, la principal, al sud. Aquesta és adovellada, de mig punt amb impostes i guardapols. A sobre d'ella s'eleva una esvelta espadanya de tres arcs. En tota la nau només hi ha una finestreta molt petita i estreta situada al mur de migdia. A tramuntana quatre potents contraforts aguanten el mur.

Pintors Catalans (Pere Brull Carreras)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 7 de juliol de 1943 - Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 12 de maig de 2010. Fou un pintor català.
Començà els seus passos d'artista amb Salvador Masana i Mercadé i després amb Ramon Sanvicens. Pere Brull es graduà l'any 1970 a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Uns quants anys abans, el 1964, ja s'havia iniciat en les exposicions col·lectives i en concursos. El 1966 va fer la seva primera exposició individual a les Galeries Rambles de Vilanova i la Geltrú. La primera exposició individual a Barcelona va ser el 1972, i a més ha fet exposicions individuals a Sòria, Madrid, Sabadell, Olot, Conca (Castella - la Manxa), etc. En la seva trajectòria destaquen més de vuitanta exposicions individuals i col·lectives de temàtica, en general, paisatgística. S'ha inspirant en alguns paisatges del Garraf, el Penedès, Catalunya, Xile, Lanzarote, Sòria, els Monegros, etc.

En les seves obres podem observar paisatges de grans espais oberts, superfícies planes, en general sense figures ni construccions. Cromatisme i lluminositat suaus i uniforme. I en algunes etapes de la seva trajectòria artística ha treballat la figura humana, principalment el cap

Pintors Catalans (Encarnació Braut)

Ripollet, 1913. És una pintora catalana. Va aprendre l'ofici sota les ordres de Vila Cinca. Entre els anys 40 i 70 del segle XX va donar classes a l'escola privada de Ripollet que va obrir amb el seu marti. La seva primera exposició fou el 1974, a la Sala Vayreda de Barcelona. Va casar-se amb l'escultor Josep Maria Brull i Pagès.

Pintors Catalans (Emili Bosch i Roger)

Barcelona, 1894 - Barcelona, 1980. Fou un escenògraf i pintor català. Autodidacte, es va iniciar com a escenògraf per passar posteriorment a la pintura de cavallet. Se'l considera integrant de la generació catalana del 1917, juntament amb Jaume Mercadé, Josep de Togores i Manuel Humbert. La seva primera exposició fou a les Galeries Dalmau el 1919.
Influït inicialment pel fauvisme, deriva més endavant cap al constructivisme. La major part de les seves obres són paisatges urbans i suburbans. A principis dels anys cinquanta, juntament amb Josep Amat, és considerat com un dels millors intèrprets del paisatge de Barcelona. Membre fundador de l'Associació d'Artistes Actuals, primer president del Salo de maig de Barcelona, el 1957, i soci del Saló dels Evolucionistes

Pintors Catalans (Pere Borrell i Bertran)

Barcelona 1905 – Madrid 1950. Fill i deixeble de Juli Borrell i Pla, i nét del patriarca de la pintura realista catalana Pere Borrell del Caso. Començà dins un realisme molt típic de la seva família, de paisatges molt sovint de la Cerdanya, d'on procedia el seu llinatge, però la seva personalitat la trobà en una pintura fantàstica, inquietant, sovint excessiva, i executada tanmateix amb una tècnica realista. La seva obra madura, normalment onírica o conceptista, està relacionada evidentment amb el surrealisme, però l'artista, en no tenir cap vinculació amb aquest grup, no ha estat mai identificat amb cap corrent d'avantguarda, i després de la seva mort la seva fama s'eclipsà.

Va fer diverses exposicions a les Galeries Laietanes de Barcelona els anys 1930, i després de la guerra civil va tenir una especial anomenada a Madrid, on s'havia establert el 1944, en casar-se amb la polonesa Linka Babecka. A ells dos l'escriptora Carmen Laforet els dedicà la seva primera novela, Nada (1945), guanyadora del primer premi Nadal. El 1952 li fou dedicada una àmplia exposició pòstuma al Palacio de Bibliotecas y Museos de Madrid.

Pintors Catalans (Paquita Bonifàs i Aubareda)

Valls (Tarragona), 1906 – 2000 (Tarragona). Des de ben petita ja sobresortia amb els seus dibuixos. Quan va ser més gran l'arquitecte vallenc Cèsar Martinell va conèixer el seu treball i la va animar a fer els estudis de Belles Arts. Els consells de Martinell van fer efecte i Paquita Bonifàs va pogué anar a Barcelona a estudiar a l'Escola d'arts, Oficis i Belles Arts. El seu trasllat a la ciutat comtal va ser fàcil gràcies a Angelina Aubareda, una tieta seva sense fills, que residia a Sant Cugat. Bonifàs va estar estudiant des de l'any 1926 fins al 1930.
Segurament fou la primera dona de les nostres comarques que va fer els estudis de belles Arts a Barcelona. Mentre estava estudiant realitzar una mostra col·lectiva que es va fer a la seva ciutat al mes de desembre del 1928, en el qual van participar nombrosos pintors com: Ramon Bigas, Anton Badia, Emília Coranty, Bonaventura Cases, Eduard Castells, Pere Català, Aureli Esteve, Maria Freser, Josep Folch, Francesc Galofré Oller, Francesc Galofré Subís, Francesc Guasch Homs, Elvira Homs Ferrés, Jaume Mercadé, Manuel Nogués, A. De Torner, Lluís Pié, Joan Roig, i Anton Borrell. També hi van prendre part els escultors Anselm Nogués, Macià Pallarès, i Francisco Icart, així com l'artesà Francisco Ferrer i l'arquitecte Cèsar Martinell. Un any després, el 1929, va sortir publicat al Diari de Tarragona que les artistes Paquita Bonifàs Aubareda de Valls i Magdalena Folch Solé de Reus aspiraven a una beca de pintura per anar a estudiar a l’estranger. Encara que el concurs per aconseguir la beca va estar molt igualat, els jutges Francesc Galofré i Ignasi Mallol van decidir atorgar-li a Guillem Soler. En finalitzar els seus estudis fa una exposició individual a la Biblioteca Popular de Valls, inaugurada l’1 de novembre de 1931, on mostra els paisatges i dibuixos de la Ciutat Comtal.

Després de l'èxit obtingut, decideix tornar a residir a la seva ciutat i obre una acadèmia al carrer de Baldarich, 41 (actual carrer de la Cort). L'any 1933, l'Escola del Treball (institució que havia estat creada el 1924), arriba a tenir una matrícula tan alta que s’amplien els ensenyaments i es convoquen oposicions públiques. Paquita Bonifàs, amb la seva decidida carta de sol·licitud va obtenir la feina i esdevé la primera professora a l’escola del Treball de Valls. Hi va exercir durant dos cursos (1933-1934/ 1934-1935) L’any 1935 i amb l'ascensió del Front Popular perd la seva plaça de professora de dibuix artístic i el seu lloc és ocupat per un membre del partit. En quedar-se sense feina, Paquita Bonifàs, va continuar amb la seva acadèmia.

Cal destacar, que no es coneix cap altra exposició seva, ni tan sols va participar en les tradicionals exposicions de Nadal de la ciutat. El que sí que consta és que no va deixar de pintar i que la major part de les seves obres les venia a persones procedents de Barcelona.

miércoles, 18 de marzo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església parroquial de Santa Magdalena [Arnes])

És una església del municipi d'Arnes (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església barroca feta amb carreus i mamposteria, té tres naus i creuer. Totes les voltes foren fetes després de la guerra civil de 1936. Va ser edificada sobre una primitiva església gòtica, les restes de la qual encara es poden apreciar dins d'un pati que hi ha entre l'església i l'habitatge del capellà. Hi ha dues portes gairebé iguals amb arc rodó emmarcat per mitges pilastres estriades, arquitrau i fornícula superior. Està coberta amb teula i l'absis totalment pla. L'ornamentació vegetal és molt abundant. La porta frontal està actualment cegada. La torre-campanar, és de cos quadrat amb culminació octogonal. El 1940 fou restaurada
 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església parroquial de Sant Blai [Bot])

És un edifici del municipi de Bot (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església de nau única i planta rectangular datada el segle XVII. No té transsepte i la capçalera és de tipus poligonal tallada. La creueria està distribuïda en quatre parts a la nau i, a les capelles laterals, els contraforts que separen aquestes, surten a l'exterior per la part més alta i entre ells es situen les finestres d'il·luminació, a la part de dalt de les capelles.
Al lloc on hi havia el cementiri, posteriorment al 1939, es van fer una capella i la seva corresponent sagristia. El 1936 el presbiteri havia estat retallat per eixamplar la via que venia de Gandesa, destruint-se així, el retaule major i la sagristia que hi havia al darrere. Només la façana que té la porta i l'absis és visible, ja que les altres fan de mitgeres. Al costat de la porta hi ha una fornícula amb una figura de Sant Blai. Dins, té un cor on hi havia una barana i una plataforma per a l'orgue que probablement eren originals, encara que avui estan perduts.

El campanar, espigada atalaia, és quadrat, construït amb carreus tallats i de filades regulars. La seva portalada d'accés és clàssica, molt simple, amb un arc de mig punt que té impostes, guardapols i cassetons florals a l'intradós. Als laterals hi ha dues columnes toscanes que suporten l'entaulament i el frontó triangular partit per col·locar-hi una fornícula. Les cobertes són de terra, tota de carreus. El patró titular de l'església parroquial és Sant Blai, amb festa el 3 de febrer.