viernes, 8 de enero de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de la Seu d'Urgell)

Abans església de Sant Pere, és una església situada a la ciutat pirinenca de la Seu d'Urgell, és d'estil romànic i es troba adossada al claustre de la Catedral de la Seu d'Urgell. És l'únic edifici conservat del conjunt monumental motivat per a l'iniciativa del bisbe Sant Ermengol abans del 1035. Les primeres notícies d'un temple en l'emplaçament on es troba aquest daten de l'any 840. La capella disposa d'una porta que duu al claustre i una altra a la façana sud que és totalment nova. Té planta de creu llatina: una nau amb transsepte; el transsepte té una capçalera formada per tres absis semicirculars, del qual destaca majoritàriament el central per la seva grandària, ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions. La resta d'edifici no té decoració.

L'absis està cobert per volta de canó perpendicular a l'eix de la nau. La nau disposa d'una coberta de fusta aguantada per 3 arcs apuntats, els quals provenen d'una reforma realitzada en època gòtica. Aquesta coberta va quedar amagada durant un temps per una construcció feta sota seu però va tornar a quedar al descobert gràcies a unes obres de restauració realitzades a finals del segle XX. A l'altar podem trobar una pedra que conté relíquies de sants, que procedeix de la Catedral de Santa Maria. Presenta una decoració amb lòbuls semicirculars i de ferradura, molt similar a la que podem trobar també a la catedral de Girona. Als dos costats del presbiteri trobem dos capitells reaprofitats com a base d'unes tauletes.

A l'exterior de la capella, als murs nord i sud, hi ha dues finestres típiques del segle xi amb columna i capitell, pel que fa a la finestra del mur nord, sembla original, però la del mur sud, es totalment nova. Al mur de l'oest del braç sud del transsepte, hi trobem una altra finestra de les característiques anteriorment mencionades tot i que va ser tapada amb la construcció del campanar (de planta quadrada) i solament es pot observar des de l'interior del temple. 

 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí d'Ansovell)

És tracta d'un edifici religiós d'una nau coberta amb volta de canó, avui ensorrada.
Construcció en carreus i considerable gruix de les parets. En la façana sud porta de triple arquivolta. Absis rodó amb tres finestres de doble esqueixada. Al mur oest hi ha campanar de cadireta amb un ull.
Al voltant de l'església es troba les restes de l'antic poble d'Ansovell. L'antic cementiri de l'església de Sant Martí queda actualment travessat per la carretera locals una obra del municipi de Cava (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de la Clua)

És una església del municipi de Bassella (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau i absis rodó. Volta de canó cintrada, en part, amb canyes. Arc triomfal i arc toral amb imposta. Absis amb finestra d'una esqueixada. Porta al mur S. finestra cruciforme. Construcció de carreus en filades.  



 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Just i Sant Pastor de Cerc)

És una església romànica d'Alàs i Cerc
(Alt Urgell) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Església d'una sola nau amb absis i una capella afegida al N. Nau coberta amb volta de canó, arc preabsidial apuntat. Construcció en filades, especialment visible al frontis. Porta adovellada. Té dues finestres, una al costat de l'Epistola i una al mig de l'absis, les dues adovellades i de doble esqueixada. Damunt la porta hi ha un ull de bou i campanar de cadireta 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià dels Garrics)

És una església romànica del municipi de la Vansa i Fórnols protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Julià dels Garrics presenta una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un simple arc prebiterial. El sostre de la nau mostra clarament dues fases diferenciades de construcció. El terç de llevant és cobert amb volta de canó de perfil circular mentre que la resta de la nau té una coberta en volta de canó de perfil apuntat. A la façana de ponent s'hi obre la porta en arc de mig punt adovellat ornamentat amb una senzilla motllura formant un guardapols. Entre la porta i el campanar d'espadanya de dos ulls, es situa un ull de bou que sembla correspondre a una reforma relativament recent de l'edifici. La presència de restes del que aparenta ser l'antic teulat de l'edifici sembla indicar que la part superior de la façana fou elevada, en un moment que es desconeix, per a col·locar-hi l'espadanya.
La façana sud, la més característica d'aquest edifici, és ornamentada en sis sèries de dues arcuacions llombardes entre lesenes elaborades en pedra tosca. Les sèries es reprodueixen de forma heterogènia, donat que es manté el motiu de les dues arcuacions en trams de longitud diferent, produint un cert efecte de tosquedat en la seva execució. La simetria en aquesta façana ve donada per les dues finestres de doble esqueixada situades a la segona i cinquena sèrie d'arcuacions

L'absis també presenta l'ornamentació seriada de lesenes i dobles arcuacions que en aquest cas, a diferència de la façana sud en que arrenquen d'un sòcol elevat, s'aixequen des d'un sòcol molt baix. Tot i que la factura de l'obra d'ornamentació de l'absis és més acurada que a la façana sud, aquesta és incompleta, ja que el sector nord de l'absis ha desaparegut. A la tercera sèrie d'arcuacions, que és la central, s'obre una finestra de doble esqueixada amb l'esplandit exagerat que pren una forma pràcticament circular. La coberta és en lloseta sobreposada
La façana nord sense cap ornamentació ni obertura, sembla el resultat de les reformes que sofrí l'edifici original i que probblement provocaren l'eliminació de les sèries d'arcuacions del sector nord de l'absis i de tota aquesta façana, donat que en principi l'edifici devia tenir una composició simètrica.
Els indicis arquitectònics semblen indicar, tal com s'ha exposat que l'església de Sant Julià és un exemple de l'arquitectura romànica de les segona meitat del segle XI, segons semblen indicar la factura i els motius ornamentals. És l'única església de la vall que presenta una ornamentació d'aquestes característiques. La reforma de les voltes i el mur nord sembla que cal situar-la dins del segle XIII


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Tuixent)

És una ermita romànica situada a uns 3 quilòmetres del poble de Tuixent, a l'Alt Urgell, seguint la carretera C-563 en direcció a Josa de Cadí i Gósol. És un edifici d'una nau amb absis semicircular situat a llevant. La porta està situada a la façana de ponent. L'edifici s'il·lumina per una finestra situada a la façana de migdia. Està protegida com a bé cultural d'interès local. 


 

Pintors Catalans (Eusebi Valldeperas i Merich)

Barcelona, 1827 - Madrid,1900. Va ser un pintor pertanyent al Romanticisme espanyol. Valldeperas es comença a formar a l'Escola de Dibuix de Barcelona i després continuà com a deixeble de Antonio Esplugas. L'any 1845 es va traslladar a Madrid, amb interès per la carrera d'arquitectura però els seus pares van veure en ell talent per la pintura, l'animaren a continuar formant-se a l'Acadèmia de San Fernando. Allà fou deixeble de Federico de Madrazo i Carlos Luis de Ribera. Es presentà a les Exposicions que organitzà l'Acadèmia durant 1848,1849,1850 i 1851 i rebé molt bones crítiques.
L'any 1852, amb ganes de continuar formant-se marxa a París on rep una gran influència de M.Leon Cogniet. Cuatre anys més tard viatjà per Bèlgica, Alemania i Itàlia, des d'on continuà enviant obres a les Exposicions i continuà obtenint elogis i triomfs, doncs durant els anys 1858, 1864 i 1867 guanyà la tercera medalla a la Exposicion Nacional de Bellas Artes. L'any 1864 també obtingué la medalla de bronze a l'Exposició de Bayona.
Finalment, l'any 1852 fou nomenat cavaller de l'Orde de Carles III. També fou comendador de l'Orde d'Isabel la Catòlica, i membre de les Acadèmies de Geografia i Arqueologia. Es troben obres de Valldeperas al Museo del Prado, als Reales Alcázares de Sevilla i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer entre d'altres. 

Pintors Catalans (Ramon Tusquets i Maignon)

Barcelona, 1838 - Roma (Italia), 1904. Hagué de dedicar-se al comerç fins a la mort del seu pare. Format aleshores a Madrid com a pintor, anà a Roma (1865) en companyia de J.L. Pellicer. Allà s’establí i féu amistat amb Marià Fortuny, l’enterrament del qual pintà en un oli que és la seva obra mestra (1874; Museu d’Art Modern de Barcelona), de gran audàcia i capacitat de síntesi.
Pintà paisatges lluminosos, ben construïts i propers al primer impressionisme, però el seu nom ha restat lligat a obres detallistes d’un realisme anecdòtic i a pintures d’història tòpiques, com la sèrie catalanista —amb temes de Jaume I, Roger de Lloria, Fiveller, el príncep de Viana i Pere el Gran—, que pintà en 1885-86 per a M. Boada de Barcelona. Exposà a la Sala Parés de Barcelona, a Madrid, Nàpols, Torí, París i Viena

Pintors Catalans (Lluís Rigalt i Farriols)

 Barcelona, 25 d'agost de 1814 - 18 d'abril de 1894. Fou un pintor, dibuixant, gravador escenògraf i teòric de les arts aplicades català. Fill de Maria dels Angels Farriols i Pau Rigalt, professor de perspectiva i paisatge de l'escola oficial de la Llotja de Barcelona, es formà allà i a Madrid, amb Pérez Villaamil. Successor del seu pare a l'escola de Llotja (1845), de la que arribaria a director entre 1871 i 1877 i director interí entre 1880 i 1887. També en fou professor, entre 1850 i 1893, conegué la França de l'escola de Barbizon. L'etapa més activa com a pintor s'esdevingué entre 1850 i 1860, quan viatjant per tot Catalunya dibuixà els seus paisatges i monuments. Va morir a Barcelona el 1894, pocs mesos després d'esdevenir soci d'honor del Cercle Artístic de Sant Lluc. Casat amb Maria Anna Cortiella varen ser pares d'Agustí Rigalt i Cortiella, també es dedicaria a la pintura.

Pintors Catalans (Francesc Xavier Parcerisa i Boada)

Barcelona, 1803 - Barcelona, 27 de març de 1876. Deixeble a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, passà a la formació autodidàctica. Assajà la litografia, art en el qual havia d’excellir. Dibuixà i litografià els principals monuments de Barcelona i del Principat. Projectà reunir en una obra el testimoni gràfic dels millors monuments artístics espanyols, acompanyats d’una descripció literària. Pau Piferrer acceptà redactar el text i el 1839 començà a editar-se Recuerdos y bellezas de España. Francesc Pi i Margall, Pedro de Madrazo i Josep M.Quadrado es repartiren els temes per regions a la mort de Piferrer (1848). Parcerisa realitzà per a aquesta obra cinc-centes vuitanta-vuit litografies. Pel seu treball fou nomenat membre de l’Academia de San Fernando. A cinquanta anys començà com a pintor i guanyà diferents medalles artístiques amb quadres descriptius d’interiors de catedrals.

Pintors Catalans (Tomàs Moragas i Torras)

Girona, 1837 - Barcelona, 1906. Residí a Barcelona des de molt petit. Treballà al taller de l’argenter Josep Pomar i assistí a l’Escola de Belles Arts (1850), on conegué Fortuny, Suñol, Tapiró i Tusquets. Amb Suñol anà a Roma (1857), i, juntament amb Tapiró, Agrasot i l’italià Simonetti, posà un taller. Després de diversos retorns a Barcelona, s’hi instal·là definitivament el 1876 i la seva activitat prengué caires múltiples: fundà el Centre d’Aquarel·listes i una acadèmia de dibuix i pintura —a la qual assistiren Rusiñol i Anglada—; fou professor a l’Escola de Belles Arts (des del 1877) i a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú; adornà una de les carrosses per a les festes de Barcelona (1884); fou assessor artístic de l’Exposició Universal (1888), projectà les espases ofrenades als generals Prim i O'Donnell i les tapes de l’àlbum regalat a Isabel II, etc. La seva obra pictòrica (aquarel·la i pintura a l’oli sobre tela), de tècnica preciosista i d’un gran realisme, influïda per Fortuny, té un cromatisme de tons predominantment grisencs i ocres. Conreà el tema històric, però és més remarcable en les escenes de costums catalans, italians i morescs, en el paisatge i en el retrat. Els Museus de Barcelona guarden part de la seva obra feta a l’oli: Interior de celler, Tipus marroquí a cavall o Escena moruna a Tànger (Museu d’Art Modern), Retrat de l’escultor Damià Campeny (1888, Museu d’Història de la Ciutat), Porta de Sant Pau del Camp i Els guardians de casa (1898) (dipòsit del Museu d’Art Modern) i Porta monumental del Museo Pio Clementino al Vaticà (deixada en dipòsit al Museu d’Art de Catalunya).

Pintors Catalans (Enric Ferau i Alsina)

Barcelona, 1825 - Barcelona, 5 d'agost de 1887. Fou un pintor català. Fou fill d'Antoni Ferau i de Francesca Alsina. Va estudiar a l'escola de la Llotja. Exposà diverses vegades a Barcelona entre 1853 i 1878. Com a pintor, la seva especialitat fou el paisatgisme de caràcter romàntic. Es poden trobar obres seves a diverses col·leccions privades catalanes i al Museu d'Història de Barcelona. Als fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya també hi ha alguns dibuixos seus, provenents de la col·lecció de Raimon Casellas. Francesc Fontbona ha estudiat la seva obra, publicant diversos articles relacionats. 

Pintors Catalans (Antoni Casanova Estorach)

Tortosa (Tarragona), 9 d'agost de 1847 - París (Francia), 22 de desembre de 1896. Fou un pintor català, d'un estil que es pot emmarcar en el costumisme romàntic. Antoni Casanova conegué l'èxit, però no va arribar a explotar totes les seves facultats, igualment com ocorregué amb el seu contemporani Marià Fortuny.

Es va formar amb Claudio Lorenzale i Federico de Madrazo. Com Fortuny, Eduardo Zamacois y Zabala o Eugenio Lucas Velázquez, Casanova es va moure en un puixant? estil dintre de l'academicisme conservador predominant a Europa, i la seva tècnica va ser més polida que la de Marià Fortuny. Potser per condicionants del mercat, s'especialitzà en formats petits, generalment temes historicistes i de folklore. Es va traslladar a París bastant jove; el seu gravat Andalouses, datat el 1877, es va publicar allí. Un altre dels temes predominants en aquest artista són les escenes de monjos, cardenals i altres eclesiàstics mirant picardiosament dones joves. 

Pintors Catalans (Marià Fortuny i Marsal)

Reus (Tarragona), 11 de juny de 1838 - Roma (Italia), 21 de novembre de 1874. FEl seu descobridor fou el seu avi, i el seu mestre el pintor reusenc Domènec Soberano. El 1852 es va traslladar a Barcelona, on va estudiar Belles Arts a l'Escola de la Llotja. Des de 1853 va assistir a classes privades de Claudi Lorenzale, qui amb Pau Milà i Fontanals són dos dels seus mestres més influents, exponents de la generació romàntica i del corrent natzarè. La influència d'aquests professors es podia palpar en les primeres obres d'un Fortuny que s'inspirava en els romàntics i els natzarens. Escollia temàtica històrica i el pinzell evocava una edat mitjana mitificada. El 1858 va obtenir una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar estudis a Roma, amb l'obra de tendència natzarena Berenguer III portant l'ensenya de Barcelona al Castell de Fos. Allà va estudiar la figura humana a l'Acadèmia Giggi.

Durant l'estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació de Barcelona li va encarregar la documentació gràfica de la Guerra d'Àfrica, encarregant-li pintar escenes de la victòria que es pressentia. El general Joan Prim, també de Reus, el va acollir. El viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va captar l'exotisme, la llum i els colors d'Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d'aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. El seu llenguatge va fer un gir i es va tornar més vigorós i expressiu. Orient també va inspirar la temàtica de la seva obra, com va ser el cas de L'odalisca o La Batalla de Tetuan.

De fet, l'orientalisme, al segle xix, estava de moda. En bona part gràcies a l'exaltació que en feien escriptors com Chateaubriand o Lord Byron i la pintura de Delacroix. El somni oriental, que proposava una evasió de la realitat, era certament temptador i suggeridor i es va expandir cap a la pintura d'altres artistes com Josep Tapiró, deixeble de Lorenzale. Aquest correligionari de Fortuny es va endinsar de ple en el món oriental i va pintar nombrosos retrats amb una tècnica precisa i virtuosa. La seva obra és un acurat relat de la societat de Tànger.

Fortuny va tornar a Roma i es va casar el 1867 amb Cecília de Madrazo, filla de Federico de Madrazo. Poc després va pintar el seu millor quadre: La vicaria, inspirat suposadament en la vicaria de la seva parròquia a Madrid, però que molts identifiquen com la vicaria de la prioral de Sant Pere de Reus. El va exposar a París l'any 1870 a partir del contracte amb el galerista Goupil. Théophile Gautier el va lloar extraordinàriament i la seva fama va créixer. Goupil va comprar el quadre per 70.000 francs i no el va voler exposar per por de fer-lo malbé, fins que el va revendre per 250.000 francs. Goupil, un col·leccionista i marxant de l'època, li soluciona els temes econòmics a partir d'aquest moment. En aquesta època, el pintor va realitzar quadres detallistes de tema anecdòtic i realista, alhora que els viatges a Granada i Sevilla el van fer retornar a l'aire lliure i als temes orientalistes.

Cap al 1870 es va traslladar a París, després a Sevilla i Granada, i va tornar més tard a Roma el 1873. Va viatjar breument a París i a Londres, i després a Nàpols i Portici. Moriria quatre anys després, però els temes que va tractar, l'evocació de la llum, el color i l'expressivitat del moviment, eren un preludi del que succeiria poc temps després, quan el 1874 un grup de pintors van exposar a París sota el nom d'impressionistesou un pintor, dibuixant i gravador català. Fortuny fou una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle xix. Aquest pintor reusenc tingué una vida breu, però deixà una empremta molt destacada en la història de l'art. Fortuny no fou indiferent a tot el que veié i visqué en els seus diferents viatges. I totes aquestes experiències vitals traspuaren en la seva obra