Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Coaner)

És una església del poble de Coaner, al municipi de Sant Mateu de Bages (Bages). És una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com Bé Cultural d'Interès Local. Situat al nord de la serra de Castelltallat. S'hi accedeix des de la vila de Súria. Venint de Manresa, cal travessar la població i, abans de tornar a entrar a la C-55, hi ha un trencall a mà esquerra per una pista de terra d'uns 4,5 km. Al final del camí hi trobarem Sant Julià de Coaner i just darrere la Torre del Castell de Coaner.
L'edifici de l'església romànica-llombarda de planta basilical quadrada, degut a motius d'espai, que presenta tres naus, separades per tres arcs que descansen sobre pilars cruciformes, projectades en tres absis ornats exteriorment per arcuacions llombardes. Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l'absis. El material utilitzat és el carreu i es pot apreciar que tota la configuració de l'edifici obeeix al sistema de construcció en maó, originari del romànic. L'absis i absidioles laterals es manifesten com el resultat de la prolongació de les tres naus, i compten amb una finestra central. L'absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d'arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d'arcs cecs llombards treballats en unitats de dos. El treball de decoració, però, és rústec. L'església de Sant Julià de Coaner és particularment interessant des del punt de vista arqueològic, i és objecta d'atenció per part d'aquest col·lectiu

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella de Sant Joan de Vilatorrada)

És una església romànica del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages). Està situada dins el mas Sant Joan, un casal que hi ha dalt d'un puig a la riba dreta del Cardener a la part vella del poble. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Actualment fa funcions de sala de concerts de l'Escola Municipal de Música, ubicada al mas Sant Joan.
El temple consta de dues naus, sense absis i porta de mig punt adovellada a ponent. Es tracta d'un edifici singular de dues naus paral·leles, construïdes en èpoques diferents, sense absis i unides per una àmplia arcada, avui tapiada. La nau sud és una obra romànica del segle xiii amb volta de canó, mentre que la nau nord amb volta apuntada és gòtica del segle XIV-XVII, si bé manté una paret d'una església preromànica del segle IX.
Les portes actuals són posteriors a la construcció de les naus i la porta original deuria ser al mur de migdia, al mig de dos arcosolis. Dues úniques finestres rectan
gulars il·luminen l'interior de l'edifici. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Bergús)

És un monument que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de la vila de Cardona (Bages). La podem trobar al barri de Bergús a tocar de la masia de La Garriga, també declarada bé cultural d'interès local. Resten alguns vestigis (tros de volta de canó, arcuacions als murs, base del campanar, etc.) de la construcció medieval de l'església.
Posteriorment, al s. XVIII, l'església de Sant Joan de Bergús fou ampliada considerablement en estil barroc. S'anul·la l'absis romànic i s'allargà la nau en direcció a llevant on fou organitzada la façana neoclàssica; dues pilastres decorades amb elements geomètrics sustenten un frontó triangular equilàter on es refugià una petita fornícula coronada per una venera. També s'obrí un òcul per il·luminar l'interior.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan d'Avinyó)

És una església romànica modificada a la vila d'Avinyó protegida com a bé cultural d'interès local. De la part romànica solament en resta part dels murs de la nau. A l'esquema romànic inicial li foren afegides unes capelles laterals i la façana moderna. Per tal de retornar-li la fisonomia romànica en el segle XX se li referen de nou els tres absis que es van decorar amb un fris d'arcuacions llombardes i amb finestres de doble esqueixada. Tot l'interior de l'edifici fou enguixat en les successives modificacions dels segles XVII i XIX.

L'església és un edifici de tres naus (amb la porta actual orientada a ponent) separades per pilars rectangulars que sostenen les voltes de creueria. Tot l'interior és arrebossat. En un costat s'aixeca el campanar de forma quadrangular amb obertures d'arc de mig punt per les campanes

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume d'Olzinelles)

És una església rural de construcció romànica de mitjan segle XII situada al terme de Sant Fruitós de Bages, al Bages. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. És troba a tocar del mas del mateix nom (Mas d'Olzinelles) al qual s'uneix per un arc perpendicular al frontis. L'edifici actual és del segle xii però al mur de tramuntana conserva la capçalera de planta trapezoïdal del temple preromànic, que fa funcions de sagristia. Es tracta d'un petit edifici de planta rectangular cobert amb volta de pedra a l'interior i a l'exterior amb una teulada de doble vessant.

El temple romànic és d'una sola nau, un absis semicircular al cantó de llevant. La nau està coberta amb volta de canó i l'absis amb volta d'un quart d'esfera. Té una finestra central de doble esqueixada, formada per un arc de mig punt adovellat. La porta antiga fou reemplaçada per una de factura moderna. Encara es pot veure el perfil de la porta original feta amb arc de mig punt. Al la banda de ponent s'alça un campanar tardà, format per una espadanya de dues obertures, sense encaixar amb l'estructura del temple. Altres modificacions són: la finestra quadrada oberta sota el campanar i l'arcada sobre la qual es recolza un cos d'edifici modern. El més notable, però, és la transformació de l'edifici a causa dels murs sobrealçats de la nau. L'aparell és fet amb pedra desbastada formant carreus de diferents mides i disposició irregular 

 

Escultors Catalans (Maximí Sala i Sánchez)

Barcelona, c. 1840 - 18 d'octubre de 1894. Va ser un escultor, que es va especialitzar en imatgeria religiosa, de la que va efectuar nombroses obres en diverses esglésies de la Ciutat Comtal. Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona i a l'Academia de San Fernando de Madrid. Una de les seves principals obres va ser l'antiga estàtua de la Verge de la Mercè, en bronze, instal·lada el 1888 a la cúpula de la Basílica de la Mercè, fosa durant la Guerra civil espanyola i tornada a elaborar posteriorment pels germans Miquel Oslé i Llucià Oslé. Va col·laborar amb els escultors Francesc Pagès, Rossend Nobas, Torquat Tasso i Eduard B. Alentorn al Monument a Joan Güell i Ferrer -a on va elaborar una al·legoria de l'Agricultura-, també desaparegut a guerra civil. Altres obres seves són la imatge de la Purísima de l'Església de la Concepció i l'efígie de Sant Josep en la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família. També va cultivar l'aquarel·la

Escultors Catalans (Jaume Sabartés i Gual)

Barcelona, 10 de juny de 1881 — París, 13 de febrer de 1968. Passà per Llotja i fou aprenent de Manuel Fuxà. Signant Jacobus Sabartés escriví proses i poemes i col·laborà a Joventut. El 1901 exposà escultures de caps d’infant a la Sala Parés. Assidu d’Els Quatre Gats, formà part del grup de Pablo Picasso, que coneixia des del 1899. Hi mantingué tota la vida una forta amistat i hi restà indissolublement vinculat a partir del 1935. El 1904 anà a Amèrica i s’establí a Guatemala, on s’integrà al cercle d’intel·lectuals i artistes fins el 1927, que marxà definitivament del país. Publicà articles a El Comercio, del qual fou director, Diario de los Altos, Diario de Centro América i El Tecolote de Quezaltenango, població on residí en 1913-20. Retornat a la capital de Guatemala, hi fou cofundador del centre d’ensenyament Alianza Francesa, on exercí la docència, que també exercí en un institut d’educació secundària i a l’Academia Nacional de Bellas Artes. A partir de l’experiència d’aquests anys a Guatemala escriví les novel·les Don Julián i Su Excelencia, basades en dictadors del país i publicades en versió francesa el 1946 i el 1949 a París, respectivament.

El 1928 retornà a Barcelona, on passà una època de dificultats personals fins el 1935, que Picasso el cridà a París, on s’instal·là i es convertí en el seu secretari particular, tasca que exercí fins a la mort. Esdevingué el principal difusor de Picasso i de la seva obra, amb més de vint llibres, dels quals sobresurten Picasso en su obra (1935), Picasso (1937) i Picasso, portraits et souvenirs (1946). El 1953 donà al Museo de Bellas Artes de Màlaga la seva col·lecció bibliogràfica picassiana de vora quatre-cents títols, i més tard, per indicació de Picasso mateix, lliurà unes sis-centes obres de l’artista a l’Ajuntament de Barcelona per tal de crear el Museu Picasso, inaugurat el 1963. A banda, Picasso feu un gran nombre de retrats de Sabartés al llarg de totes les èpoques de la seva vida en pintures, dibuixos o gravats. L’any 2018, en una exposició monogràfica, el Museu Picasso presentà per primer cop la correspondència de Sabartés amb Picasso (més de 700 cartes al llarg d’uns 40 anys).

Escultors Catalans (Jordi Roura i Goicoechea)

Barcelona, 1928 - Navata (Girona), 3 de gener de 2011. Va ser un mestre i escultor català, membre fundador de l'Escola de Disseny ELISAVA. Casat amb la pintora Remei Martínez-Marí, que va morir l'any 2006 al poble de Navata, on ell va residir gran part de la seva vida. Tant des de la seva vessant pedagògica com amb la seva pròpia obra, molt aviat s'interessà per experimentar aspectes perceptius sobre la forma, tema que desenvolupa a la seva tesi doctoral.
Durant molts anys compartí la seva obra personal amb la docència, creant tallers experimentals de sensibilització perceptiva sobre la forma i el color a alumnes de diversitat d'escoles i facultats: Monestir de Montserrat, Escola de Disseny Elisava, Escola de fotografia Richter, Escola Superior d'Arquitectura i Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
També va participar en nombrosos cursets, congressos, seminaris i màsters, i va col·laborar en exposicions i salons d'art, però no va ser fins a l'any 2008 que va realitzar la seva primera exposició amb la seva obra personal, anomenada "Obres de taller". Es va dur a terme al Temple Romà de Vic i se'n va editar un catàleg. L'any 2012 l'escriptora Esther Zarraluki publicà Peces que duermen, llibre que estableix un diàleg amb les obres i la figura de Roura.

Escultors Catalans (Joaquim Ros i Sabaté)

Barcelona, 1936. És un escultor català, fill de Joaquim Ros i Bofarull, també escultor. Estudià a l'Escola de la Llotja, on es llicencià el 1957, i després residí un temps a Itàlia. Especialitzat en busts, ha treballat tant per a particulars com per a organismes oficials i a les seves obres utilitza tant el ferro com la pedra.[1] El 1979 fou nomenat director de l'Escola d'Arts i Oficis de Vic. Entre les seves obres, la majoria a Barcelona, destaquen: Roger de Llúria (1961), al carrer de Roger de Llúria; Sant Jordi (1962), a la Via Augusta; Esportistes del mar (1969), al moll de la Fusta; Clavileño (1970), a l'Aeroport del Prat; Lepant (1971), al passeig de Colom, al davant de les Drassanes; El patí català (1972), a l'Escullera de Barcelona; El pallasso (Charlie Rivel) (1972), als jardins de Joan Brossa; i Cavalls desbocats (1993), al parc de la Trinitat. A Cadaqués va fer un Monument a Salvador Dalí. El 2007 va fer sis estàtues de Juan Manuel Fangio, situades a Buenos Aires (Argentina), Montecarlo (Mònaco), Montmeló, Nürburg (Alemanya), Stuttgart (Alemanya) i Monza (Itàlia). 

Escultors Catalans (Joaquim Ros i Bofarull)

Barcelona, 1906 - Barcelona, 1991. Fou un escultor i xilògraf català. Format en l'Escola Superior de Bells Oficis, de la Mancomunitat de Catalunya, amb Francesc d'Assís Galí, i a París amb Pau Gargallo, que ja havia estat també mestre seu a Barcelona. Participà en les Exposiciones de Primavera de Barcelona dels anys 1930. Les seves obres, d'estil noucentista, tendeixen a l'estilització. Col·laborà en l'obra del tron de la Mare de Déu (1947) per al Monestir de Montserrat, i realitzà el Monument a Miquel Biada i Bunyol (1948) a Mataró, ciutat on va fer nombroses obres per a l'església parroquial de Santa Maria. Autor dels grups de l'Adoració dels Reis i l'Adoració dels pastors per a la façana del Naixement del Sagrada Família (1981-1982). Com a xilògraf la seva obra es circumscriu als seus primers anys d'activitat, i és un dels exemples més evidents del gravat noucentista català. Una part representativa de la seva obra es recull del Museu de Montserrat i els seus dibuixos, estampes, documents i fotografies foren donats per la seva família a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona. 

Escultors Catalans (Josep Maria Riera i Aragó)

Barcelona, el 1954. És un pintor i escultor catalan. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al llarg de la seva carrera s'ha dedicat tant a l'escultura com a la pintura i a l'obra gràfica. Recrea en la seva obra un món de màquines i artefactes (zèppelins, avions i submarins). A part del bronze utilitza el ferro, materials amb els quals aconsegueix que els seus avions o submarins flotin en una atmosfera màgica. Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives i està present en diferents col·leccions de Museus. A més, és un autor de grans escultures per a espais públics. Obra seva és el retaule de la parròquia del patriarca Abraham de Barcelona (1992) que sobresurt com una proposta innovadora de retaulística contemporània