Esglésies romaniques de Catalunya (L'església de Santa Maria del Puig)

O Ermita del Puig és una obra del municipi d'Esparreguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat. Edifici que s'aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat. És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular. Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l'obra romànica. Al creuer s'aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l'exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l'obra romànica. En l'edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l'aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.
Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L'absis, sense arcuacions, és d'obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada. S'hi obren tres finestres, la central més gran, totes d'esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L'aparell d'aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat. L'absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d'obertura de l'absis i l'arc gòtic afegit

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan del Pla)

O Sant Joan de l'Erm de la Palma és una capella romànica del segle xi, possiblement d'origen preromànic, documentada el 1313 i que està situada al poble de la Palma de Cervelló a la comarca del Baix Llobregat. La capella és d'una nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular amb arcuacions i lesenes. Vora l'absis, al mur nord, hi ha una absidiola practicada en el gruix del mur de factura posterior a l'edifici. Al davant mateix, al mur sud, hi havia una altra absidiola igual però fou enderrocada. L'absis és decorat per un fris d'arcuacions cegues agrupades de quatre en quatre entre lesenes. L'aparell és de carreus petits.
A migdia s'obre la porta originària del conjunt; és de mig punt i extradossada per una filada de dovelles primes; ran seu hi ha un esvoranc. A ponent s'obre una altra porta que és de construcció moderna. Conserva encara, si bé envaïda per la vegetació, la coberta de lloses de llicorella

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església parroquial de Santa Coloma de Cervelló)

És una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és d'una nau, amb capelles laterals afegides al segle XVI, que es cobreixen amb volta d'arestes. Al lloc on devia haver-hi l'absis, a llevant, hom obrí el 1594 el portal actual, amb llinda monolítica i rebranques de pedra. La volta de la nau és de canó seguida, una mica apuntada. A ponent conserva l'aparell ben escairat en carreus (visibles a l'interior) d'un romànic tardà, de la fi del segle XII o primeria del segle XIII, i una finestra en forma de creu. L'ull de bou superior és més tardà. El campanar, de planta quadrada és a migdia, on hi ha també la sagristia moderna i, al sud-est, una construcció rectangular, coberta amb embigat que es comunica amb un pas elevat sobre el camí, d'arcs carpanells, que comunica l'església amb la rectoria propera

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Ponç de Corbera)

És una església romànica erigida al segle xi en estil romànic llombard dins del terme municipal de Cervelló (Baix Llobregat). Es troba dins del terme municipal de Cervelló (Baix Llobregat), però la proximitat amb Corbera de Llobregat ha propiciat que des del segle xiv la denominació de l'església sigui "de Corbera", i que finalment esdevingués sufragània de les parròquies de Corbera de Llobregat. Originalment formava part del monestir benedictí del mateix nom que inicialment fou un priorat benedictí que depengué de l'Abadia de Cluny a través del monestir de Sant Pere de Casserres. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Sant Ponç de Corbera és un antic priorat benedictí, situat en un esperó del massís de Garraf, dins el terme municipal de Cervelló, encara que depèn eclesiàsticament de la parròquia de Corbera de Llobregat, des d'on és accessible per una pista. L'església, única resta del monestir, és un edifici d'una nau i creuer, capçat per tres absis semicirculars. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori de planta quadrada que fa de base al campanar de torre, de dos pisos, amb finestres geminades al pis superior. La nau es cobreix amb volta de canó, sobre tres arcs torals. Els braços del transsepte són coberts també amb voltes de canó, disposades paral·lelament a la de la nau (com si fos una església de tres naus) i comunica amb aquesta a través d'un gran arc sostingut per pilars de secció semicircular. La cúpula oberta al creuer reposa sobre dos arcs paral·lels, més elevats. En els murs de descàrrega d'aquests dos arcs neixen trompes còniques que donen una base

Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic, en sèries de dos arquets entre lesenes i en els absis per grans arcs que es prolonguen en lesenes. A l'interior de l'absis central trobem tres nínxols oberts al gruix del mur i al capdamunt tres finestres de doble esqueixada, les absidioles en tenen una de central. L'absis principal i l'absidiola dreta conserven fragments de pintures murals romàniques, amb motius vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o principis del XIII.
L'accés actual és a ponent per una senzilla porta de mig punt adovellada amb les pedres vermelloses. Per sobre seu trobem dues finestres de mig punt. Corona la façana un finestral geminat amb el capitell esculpit.
Can Cases és un edifici rural construït damunt les restes de l'antic cenobi de l'església romànica de Sant Ponç (segle XI). La construcció actual tanca l'esplanada de la façana pel costat sud, on té l'entrada la casa, amb portal i pati. Les edificacions annexes estan parcialment adossades a la façana de migjorn de l'església

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de Bruguers)

O Ermita de Bruguers és un edifici originalment romànic del segle xiii al poble de Bruguers a mig camí dels nuclis de Begues i Gavà (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. S'hi venera la Mare de Déu de Bruguers, una marededéu trobada. Edifici d'una sola nau, absis semicircular ornamentat amb dues lesenes i una imposta de cornisa sostinguda per permòdols. Té quatre capelles laterals, cor, volta de canó apuntadat i trona. L'arc triomfal també és apuntat. La nau va ser allargada per ponent la primera dècada del segle xvi, quan se li afegí el cor gòtic de volta ogival, un absis semicircular amb mènsules i finestra, un portal gòtic-renaixentista i un campanar de cadireta truncat.

La façana principal, a ponent, és gairebé quadrada. L'horitzontalitat es trenca per un campanar d'espadanya. La llinda de la porta d'accés està ornada amb els escuts de la família March (que figuren també en la clau de volta del cor). A sobre la llinda hi ha un arc de mig punt. Són interessants els contraforts que incorporen les capelles, en una solució del gòtic català. L'exterior de l'absis està delicadament decorat amb franges llombardes, Malgrat les modificacions, l'ermita presenta una tipologia bàsicament romànica.
Cor cobert amb una volta gòtica rebaixada, la clau de la qual duu l'escut dels Marc (tres rodes dentades). Els permòdols dels angles, d'on arrenquen els nervis de la volta representen els símbols dels evangelistes Joan, Lluc i Mateu i el quart té un altre àngel. Al xamfrà que es forma quan la nau s'obre al cor, al costat nord hi ha una trona per a la predicació, accessible per una estreta escala que surt de la capella lateral propera. Aquesta trona té cinc costats i acaba en una agulla rematada per un petit cap.

El portal, descarregat per un arc sobre la llinda, té una mena de gablet o guardapols gòtic apuntat, que devia acabar en un floró que no s'ha conservat. Dins aquestes motllures hi ha una Mare de Déu petita i als costats l'escut dels Marc. A banda i banda d'aquesta mena de frontó gòtic hi ha dues gangues de pedra sense treballar, com si hagués quedat inacabat. Als laterals, emmarcats pel fistó del guardapols, hi ha uns caps. A la part superior del brancal motllurat de la porta hi ha els caps d'uns angelets. La Mare de Déu de Bruguers és una imatge gòtica de finals del segle xiv, a la capella hi ha una còpia, ja que l'original es conserva a la rectoria.

 

Cineastes Catalans (Marc Recha i Batallé)

L'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 18 d'octubre de 1970) és un guionista i director de cinema català.  L'any 1987 viatjà fins a París gràcies a una beca concedida per la Generalitat de Catalunya. L'any 1998 fou guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona per la seva pel·lícula L'arbre de les cireres, el 2001 amb el Premi Ondas al millor director per Pau i el seu germà i el 2002 amb el Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de CatalunyaDe formació autodidacta, després de filmar alguns curtmetratges va debutar en el format de llargmetratge amb la pel·lícula El cielo sube (1991), fins ara el seu únic film en castellà. El seu segon film, L'arbre de les cireres, ja en llengua catalana, inicia una fase en què destaca la seva preferència per filmar en ambients rurals i tranquils.
Amb Pau i el seu germà, la seva tercera pel·lícula, aconseguí ser present en la secció oficial del Festival Internacional de Cinema de Canes, esdevenint fins al moment l'única pel·lícula parlada en català que ha aconseguit aquesta fita. Ha estat guionista de totes les seves pel·lícules. A Dies d'agost (2006), a més, apareix com a actor al costat del seu germà David Recha.

Cineastes Catalans (Magí Murià i Torner)

Barcelona, 26 de novembre de 1881 - Mèxic DF (Méxic), 1958. Fou un director cinematogràfic i periodista català. Va dirigir el primer doblatge en català de la història. Fou el pare dels escriptors Anna Murià i Josep Maria Murià. Magí Murià procedia d'una família humil de les comarques tarragonines. El pare, Magí Murià i Brufau, de Santa Coloma de Queralt, va tenir diferents oficis i va acabar fent de policia municipal a Barcelona, mentre que la mare, Rafaela Torner i Nogués, de Reus, treballà de portera en un bloc barceloní. Magí començà la vida laboral en el món del tèxtil com a obrer. Però tenia aficions literàries i va mantenir tracte amb alguns escriptors. El 1915 va començar a dirigir la productora cinematogràfica Barcinógrafo. A part de la direcció administrativa i artística, entre el 1915 i el 1918 va dirigir personalment 10 films –5 dels quals protagonitzats per Margarida Xirgu– i va produir L'amor fa justícia. L'any 1931 Murià va ser l'encarregat de dirigir el doblatge de la primera pel·lícula doblada en català. Es tracta del vodevil francès Draps i ferro vell (Bric-a-brac et cie, 1931), protagonitzada per Fernandel.
Publicà la revista Festa (1913-1915) i va dirigir i el setmanari La Dona Catalana (1925-1934), primera publicació periòdica per a públic femení en llengua catalana –en què la cultura tenia un pes molt més important que no pas en altres revistes semblants de l'època–. Va publicar una novel·la: De l'odi a l'amor (1926), i pòstumament es va editar el seu dietari Memòries d'un exiliat (1939-1948) (2002)

Cineastes Catalans (Jordi Mollà i Perales)

L'Hospitalet de Llobregat, 1 de juliol de 1968. És un actor, guionista, productor i director català de cinema, i ha treballat amb directors com Bigas Luna, Pedro Almodóvar, Fernando Colomo, Peter Greenaway, Ted Demme o Steven Soderbergh. També és escriptor i pintor. S'estava preparant per ser administratiu quan va decidir estudiar per fer-se actor. Després de passar per l'Institut del Teatre de Barcelona i formar-se també a Itàlia, Hongria i Anglaterra va fer les seves primeres aparicions en produccions televisives, com La granja, a TV3, i també en els escenaris del Teatre Lliure.
Va debutar al cinema amb Jamón, jamón, de Bigas Luna, pel·lícula que el va fer famós, juntament amb Penélope Cruz i Javier Bardem. Posteriorment va començar a aparèixer assíduament a la pantalla gran, amb cintes com Historias del Kronen, La flor de mi secreto i La Celestina, fins a arribar a La buena estrella, interpretació que va valer-li diversos premis (Ondas, Butaca, etc.) i una nominació al Premi Goya al millor actor protagonista.

La seva actuació a El pianista va fer-li guanyar el premi Paoa al millor actor secundari al Festival de Cinema de Viña del Mar, i va tornar a actuar amb Bigas Luna a Volavérunt i Son de mar. L'any 2001 va tornar a coincidir amb Penélope Cruz a Blow, protagonitzada per Johnny Depp i que va supondre la seva incursió a Hollywood i que li va obrir les portes a altres projectes com Bad Boys II, The Alamo i Elizabeth: The Golden Age, sense deixar de banda la trilogia Les maletes de Tulse Luper.
Com a actor consolidat ha participat a Che: Guerrilla, de Steven Soderbergh i ha protagonitzat el telefilm Caravaggio (donant vida al pintor) i El cònsol de Sodoma (en el paper del poeta Jaime Gil de Biedma). Mollà ha dirigit un parell de curtmetratges, Walter Peralta i No me importaría irme contigo, i les pel·lícules No somos nadie, Cinemart i 88, i també ha escrit els llibres Las primeras veces i Agua estancada

Cineastes Catalans (José Durán)

L'Hospitalet de Llobregat, 25 de juny de 1975. És un director, guionista i productor de cinema hospitalenc. Va iniciar la seva carrera com a periodista cinematogràfic en 1999. A Andorra, va dirigir i va presentar programes dedicats al món del cinema en ràdio i televisió. Va debutar a Onda Cero Andorra amb Fila 1, en el qual va entrevistar a canviades de nom figures del cinema espanyol, com Paul Naschy, Eloy de la Iglesia, Carlos Saura, Mariano Ozores i Carmen Sevilla. A Andorra 7 Ràdio creà La Nit dels Oscars, primera retransmissió dels Oscars de la ràdio andorrana. A Andorra Televisió, la televisió nacional d'Andorra, va conduir dos programes: Fos a negre, dedicat a l'actualitat cinematogràfica, i En curt, sobre el món del curtmetratge. Així mateix, participa com a contertulià en programes d'esRadio, Canal Català TV, Radio Círculo, Ràdio L'Hospitalet i Ràdio Nacional d'Andorra. També col·labora com a articulista en mitjans de premsa escrita i digital.
En 2006 va formar part del jurat de la 50a edició dels Premis Sant Jordi de Cinematografia (RNE). També ha estat membre del jurat del Festival de Cinema de Girona (2007) i del Fascurt (2009), festival del Masnou. En 2019 roda Gina, el seu primer llargmetratge com a director, guionista i productor, que protagonitzen Ivana Miño, Miki Molina, Manuel Galiana, Roger Pera, José María Blanco i Fermí Reixach.

Cineastes Catalans (Juan Cruz Benavente)

Barcelona, 9 de juny de 1966. És un director, guionista i productor de cinema i televisió i novel·lista català. Va estudiar Disseny Gràfic a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i es va iniciar en la interpretació com a membre el grup de teatre aficionat La companyia és grata, on coneix a José Corbacho, amb el qual trava amistat. Inicia la seva carrera com a dissenyador de forma autodidacta i, posteriorment, cursa Direcció Cinematogràfica al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya i un curs d'Estructura de Guió a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Va dirigir la seva primera obra, un curtmetratge en 1995, La Bula. L'any 1999 va fer un altre curt, El olor de las manzanas. Amb José Corbacho, ha escrit i dirigit tres llargmetratges. El primer va ser Tapes (2005), pel·lícula que va guanyar la Bisnaga d'Or en el Festival de Màlaga i gràcies a la qual va rebre el Goya al millor director novell. Els següents van ser Covards (2008) i Incidències (2015). Arran de l'èxit de Tapes, José Corbacho i Cruz van crear una productora, Hospiwood, el nom de la qual deriva de la ciutat d'on són tots dos, l'Hospitalet.
Per la televisió, ha escrit diversos guions per a Telecinco i algunes televisions autonòmiques espanyoles. El 2000 es va incorporar com a guionista de la productora El Terrat. Amb José Corbacho va dirigir dues temporades de la sèrie Pelotas (2009-2010), a La 1 de TVE. Cruz i Corbacho també van treballar junts en la primera novel·la de tots dos, People from Ibiza, publicada per Plaza y Janés el 2015

Cineastes Catalans (José Corbacho Nieto)

L'Hospitalet de Llobregat, 12 de desembre de 1965. És un actor, director, guionista i humorista català. L'any 2006 va guanyar el Goya al millor director novell per Tapas. La seva carrera en televisió està vinculada a la productora El Terrat, de la qual n'és soci i conseller de continguts. Va intervenir en programes de la matinada com Una altra cosa que s'emetia els dimarts entre el 2002 i 2004 a TV3, Me lo dijo Pérez que es va emetre durant el 1999 a Telecinco, A pèl tour que s'emetia durant els estius de 2002, 2003 i 2004 a TV3 o La última noche a Telecinco, però a Homo Zapping (Antena 3) va ser on es va fer conegut a l'estat espanyol. El 2012 va formar part del jurat de la tercera temporada de Tú si que vales (Telecinco) i va col·laborar amb Andreu Buenafuente i Berto Romero a Buenas noches y Buenafuente que va emetre aquest any a Antena 3. Després de la seva cancel·lació, va ser fitxat per Telecinco el juny de 2012 on va presentar l'efímer concurs Todo el mundo es bueno, amb Pilar Rubio, participant en noves entregues de Tú si que vales. El 14 de novembre de 2012, va presentar a Telecinco amb Soraya Arnelas el programa nocturn Cabaret Olé. Amb l'ajuda del seu amic Juan Cruz van rodar la pel·lícula Tapas (2005), que va rebre la Bisnaga d'Or a la millor pel·lícula al Festival de Màlaga, i la Bisnaga de Plata del premi del públic i de la millor actriu (Elvira Mínguez). Corbacho va rebre el Goya al millor director novell i Elvira Mínguez a la millor actriu gràcies a aquesta pel·lícula. La seva segona pel·lícula com a director va ser Covards i es va estrenar el 25 d'abril de 2008

 

Cineastes Catalans (Antonio Chavarrías i Ocreña)

L'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1956. És guionista, director i productor de cinema. Algunes de les seves pel·lícules més reconegudes són Una ombra en el jardí, premi millor òpera prima Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya (1990), Dictat (2012), exhibida en la Berlinale (2012), Les vides de Cèlia (2006), exhibida en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià o Volverás (2002), per la qual va obtenir una nominació al Premi Goya al Millor Guió Adaptat (2002).

Com a productor ha realitzat diversos projectes cinematogràfics, molts d'ells exhibits i premiats en els festivals més prestigiosos del món com Cannes, Rotterdam, Sundance o Berlín. El 1990 Antonio Chavarrías funda la seva productora Oberon Cinematogràfica, a través de la qual ha produït les primeres pel·lícules de directors com Claudia Llosa o Marc Recha, demostrant així la seva capacitat per descobrir nous talents. Claudia Llosa ha guanyat en festivals tan importants com Rotterdam o Berlín i ha estat nominada a un Oscar pel seu segon llargmetratge: La teta asustada (2009). Així mateix, Marc Recha va estar nominat a la Palma d'Or del Festival de Cannes per la seva pel·lícula Pau i el seu germà (2001)

Cineastes Catalans (Marta Balletbò-Coll)

L'Hospitalet de Llobregat, 4 de setembre de 1960. És una actriu, directora, productora i guionista de cinema catalana. Es va llicenciar en química analítica a la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona, va treballar com a periodista entre 1982 i 1986, i posteriorment es traslladà als Estats Units, on va estudiar un Màster (MFA) en Direcció de Cinema a la Universitat de Colúmbia, de Nova York, amb una beca Fulbright-LaCaixa.
Després de treballar com a creativa publicitària en diverses agències estatunidenques va fundar amb Ana Simón Cerezo la productora de cinema Costabrava Films, amb la qual aconseguí realitzar l'any 1995 la seva primera pel·lícula, Costa Brava (àlbum de família), una comèdia romàntica plena d'ironia que tingué gran èxit en el Festival de Cinema Gai i Lèsbic de San Francisco. També va publicar la novel·la en català Hotel Kempinsky, editada posteriorment en castellà per Editorial Egales el 2002 i coescrita amb Ana Simón Cerezo. L'any 2006 fou guardonada amb el Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de Catalunya, per la realització de la seva pel·lícula Sévigné

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Susanna de Peralta)

És un monument del municipi de Forallac (Baix Empordà) protegit com a bé cultural d'interès local. L'edifici és d'una nau amb absis semicircular originàriament romànic, època de la qual resta l'absis decorat exteriorment amb arcuacions llombardes i amb una finestra de doble esqueixada, coberta amb volta de quart d'esfera. El mur meridional de la nau i la base d'un cloquer de toDamunt del campanar inacabat s'hi construí una espadanya de dues arcades. La volta de la nau és de llunetes. L'aparell romànic és de carreu i el dels sectors més tardans de rebles grans amb carreus angulars. Unes obres de restauració fetes els anus 1976-77 consistiren a descobrir els aparells, enderrocar una sagristia datada el 1650 en la seva porta que s'afegia a migdia i enretirar el cementiri situat vora el temple. rre que restà inacabat a la banda Nord. Les restants estructures de la nau corresponen a un engrandiment del fet a les darreries del segle XVIII, ja que fou gravat l'any 1791 a la portada del frontis, mur en el qual hi ha també un petit òcul. Al mur meridional de la nau hi ha una porta lateral d'arc de mig punt adovellat i s'hi conserva una altra finestra romànica de doble biaix.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Palau)

És un jaciment medieval que pertany al municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està constituït per un petit temple romànic en ruïnes i el vestigi d'un petit poblat, que tindria els seus orígens en l'època romana (s. II a.C.). És troba inclosa dins el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i, tot i que pertany, al municipi de Torroella de Montgrí, està situada més pròxima als nuclis de Bellcaire d'Empordà (Baix Empordà) i L'Escala (Alt Empordà)
Es tracta una església d'una nau, de planta rectangular, sense capçalera destacada. Tot i que l'edifici està en estat ruïnós, en un poblat abandonat, es mantenen les seves estructures arquitectòniques elementals, llevant del frontis i de l'atri que el precedia, del qual queden testimonis, sobretot al nord on hi ha un fragment d'una volta de quart de cercle. L'interior és cobert amb volta apuntada i seguida, sense cap arcada. Al mur de llevant hi ha una finestra de doble esqueixada i al de migdia restes d'una porta lateral. Una campanya de neteja de l'edifici ha posat al descobert la façana de la galilea, amb l'espai d'entrada; el basament dels frontis amb l'espai inferior d'una possible porta elevada, el basament del tenant d'altar i fragments de paviment d'argamassa. Es creu que l'edifici es construí amb carreus força mal tallats, essent ben escairats a les cantonades. Es considera que l'edificació data del s.XIII i representa el gòtic primitiu o tardo-romànic, ja que la seva arquitectura manté els elements essencials del romànic avançat de la comarca, com ara la volta apuntada, les portes d'arc en degradació, les finestres de doble biaix o esqueixada, els carreus ben escairats i la inexistència d'un absis semicircular.

A l'entorn del temple hi ha restes d'edificis del poblat d'origen medieval, altes i grosses "parets seques", agrícoles i testimonis de poblament d'època romana

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de la Tallada)

Es l'església parroquial romànica de la Tallada d'Empordà. Està situada dins el que era l'angle nord-est del recinte del castell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. L'església parroquial de Santa Maria ocupa l'angle nord de l'antic recinte murallat de la Tallada, en la part més elevada del nucli. És un edifici d'una nau amb absis semicircular i dues capelles annexes, una a cada banda de la nau. Té volta d'arc apuntat, amb arc triomfal de mig punt i absis de volta de quart d'esfera. Exteriorment presenta una composició senzilla. La façana té porta d'accés d'arc de mig punt amb arquivoltes llises, llinda i timpà sense decoració. A la part superior hi ha una finestra d'arc de mig punt atrompetada. Corona a la façana un campanar de paret amb dues obertures d'arc rebaixat, situat a la banda esquerra, amb un rellotge a la part superior datat el 1937. A l'absis hi ha una obertura d'arc de mig punt atrompetada. A la part superior conserva l'obra de fortificació amb restes d'espitlleres. El material emprat en la construcció és la pedra, amb carreus d'aparell regular per a l'església i irregularment treballats a la torre superior de l'absis. Al seu interior hi ha una imatge de Sant Galderic, patró dels pagesos catalans i patró municipal, feta amb fusta de xiprer l'any 1987

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Fonteta)

És una església del nucli de Fonteta al municipi de Forallac (Baix Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. El temple de Santa Maria és d'una sola nau, coberta amb volta de canó. La façana presenta una porta d'accés d'arc de mig punt amb pilastres, fris i cornisa de tipus clàssic. Al seu damunt hi ha una rosassa. La capçalera és plana, i a la banda de migdia hi té el campanar, de base quadrada, obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Fenals d'Amunt)

És una església protegida com a bé cultural d'interès local, al municipi de Castell i Platja d'Aro (Baix Empordà). Enlairada en un turó a l'indret de Fenals d'Amunt, prop del mas dels Monjos, és una església d'una sola nau coberta amb volta de canó, i absis semicircular amb volta de quart d'esfera i decoració llombarda, amb arcuacions entre lesenes. L'absis mostra una finestra centrada d'arc de mig punt i doble esqueixada, del mateix tipus que les dues situades al parament de migdia de la nau. El frontó de ponent no és original; és un afegit d'època molt posterior. L'aparell de l'edifici és petit i irregular, amb carreus a les cantonades. 

 

Escultors Catalans (Pere Vidiella i Simó)

Reus (Tarragona), 1893 - Reus (Tarragona), 1975. Fill d’un advocat, estudià el batxillerat a Reus i començà la carrera de lleis a Barcelona, que abandonà tot seguit. Estigué en contacte amb l’escultor Llimona i amb Gaudí, i viatjà a París a completar la seva formació. Fou l’introductor a Reus de la boxa, la gimnàstica i un dels de l’excursionisme científic. Conreà la caricatura, de la qual arribà a fer exposicions, juntament amb el seu germà Ramon Vidiella i Simó , signant respectivament Vidi & Verre . Fou catedràtic de dibuix a l’institut de Reus. Com a escultor és d’obra més aviat escassa. La seva peça més popular és la font del Nen de les Oques (1942), lligada a la tradició hel·lenística.

Escultors Catalans (Joan Roig i Solé)

Reus (Tarragona), 1835 - Barcelona, 1918 Deixeble de Talarn, Pedró-Pijoan i alumne de Llotja. Company de Fortuny, Padró-Pedret, Caba i Rigalt, entre altres. Obrí taller a Barcelona. Lluità contra la moda dels maniquins vestits que aleshores s’utilitzaven com a imatges a les esglésies i també contra les de terra cuita i propugnà l’escultura de marbre. La seva plenitud coincideix amb l’edificació de l’Eixample barceloní i té escultures ornamentals en nombrosos edificis. Són seves les de la portalada nova de la catedral barcelonina. És autor de la famosa Senyoreta del paraigua del parc de la Ciutadella, de les cinc escultures femenines del monument erigit a Vilanova i la Geltrú als constructors del ferrocarril de Garraf, de l’al·legoria de la Indústria del frontispici del Casino Mercantil del carrer d’Avinyó de Barcelona, etc. Hi ha obres seves importants als panteons dels cementiris de Reus, de Comilles, Vell de Barcelona i de Vilanova i la Geltrú, i també n'hi havia als temples d’algunes d’aquestes localitats, que foren destruïdes el 1936. Excel·lí també en representacions infantils, a les quals sabé donar una naturalitat sorprenent. L’any 1888 plegà el seu taller i en endavant es limità a fer algunes escultures de saló. Fou nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Foren deixebles del seu taller Enric Clarassó, Josep Campeny, Manuel Fuxà, Alimbau, Alentorn, etc. La seva obra és acadèmica, neoclàssica, molt realista, equilibrada i serena, sense efectismes ni genialitats, cerca la perfecció formal i és dotada d’un virtuosisme tècnic i una gran riquesa de detalls, d’acord amb els gusts majoritaris del seu temps.

Escultor Catalans (Ramir Rocamora Bernat)

Reus (Tarragona), 2 de febrer de 1877 - Verges (Lleida), 3 de octubre de 1939. Va viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX. Va ser deixeble de Ramon Casals i Vernis i estudià també a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Va perfeccionar el seu talent a París amb una beca de l'Ajuntament de Reus.
Va fer diverses exposicions. Començà el 1896 a l'Exposició Internacional d'Art a Barcelona, a Madrid el 1907 a l'Exposició de Belles Arts, i el 1908 a l'exposició internacional de Barcelona. A la Sala Parés el 1914 va tenir èxit amb una exposició individual i després es presentà a diverses exposicions col·lectives, la més coneguda, l'Exposició de Primavera a Barcelona del 1932. És autor, entre altres obres, de Vell captaire a la porta d'una església, Sant Josep i el nen Jesús, Sant Francesc i de diversos retrats d'Alfons XIII. A la seva ciutat natal hi ha dues obres seves: el bust de Bartrina a la plaça de Catalunya i el d'Evarist Fàbregas al Centre de Lectura.
Encara que va esculpir obres de bon nivell no va arribar a obtenir un reconeixement general. La seva ciutat li va dedicar un carrer, i a Barcelona hi ha una plaça amb el seu nom. Va llegar els seus dibuixos i obres a la ciutat de Reus, però en la postguerra van desaparèixer i no se n'ha sabut mai més res.

Escultors Catalans (Joan Rebull Torroja)

Reus (Tarragona), 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981. Fou un escultor català, considerat un dels més importants del segle xx a Catalunya. El seu pare, Pere Rebull i Serrés, jornaler natural de la Vilella Alta (Priorat), treballava en una granja d'agrícola. La seva mare, Elvira Torroja Elías ajudava a mantenir la família teixint cadires de canya. Algunes de les seves obres es troben exposades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid i a la Fundació Municipal Joan Abelló (Museu Abelló) de Mollet del Vallès, així com al Museu d'Art i Història de Reus que va rebre una donació l'any 1999, per part de la vídua de l'artista, de 140 obres la majoria de terracotes i guixos. A partir de 1962 i durant tres anys va exercir de professor d'escultura a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. L'any 1981 li va ser concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Escultors Catalans (Ramon Miró Folguera)

Reus (Tarragona), 26 de gener de 1864 - Barcelona, 2 d'octubre de 1927. Va ésser un dibuixant humorístic, escultor, dissenyador, cartellista i autor de nombrosos anuncis a la premsa il·lustrada catalana. Era germà de Josep Miró i Folguera
Des del 1883, treballà assíduament per a l'editor barceloní Antoni López, per a qui il·lustrà moltes publicacions, especialment els setmanaris L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, on sovint signava amb el pseudònim de Tulp. A L'Esquella de la Torratxa hi publicà gran quantitat de dibuixos, i quan els dibuixants més importants havien fet les seves aportacions, Miró Folguera completava els buits "tant si eren culs de llàntia com portades". A més a més de la seua habilitat com a retratista caricaturesc, és conegut per la seua facilitat en imitar l'estil de diversos dibuixants coetanis. Va exposar a Barcelona i a Madrid diverses escultures, sobretot bustos, de terra cuita.

Escultors Catalans (Juli Martí Solanes)

Reus (Tarragona), 1873 - Reus (Tarragona)1921. Va ser un escultor català. Als quinze anys ja va exposar alguns bustos de fang a la seva ciutat i amb una beca de l'ajuntament entrà a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Va ser deixeble de Josep Llimona i va treballar amb Gustau Violet. El 1896 va rebre diversos premis i medalles pels seus treballs d'escultura. Va sobresortir en l'elaboració de baixos relleus. Realitzà bustos de Clavé i del general Prim i té algunes obres al Museu Víctor Balaguer de Vilafranca. El 1898 va obtenir nous premis i el 1899 una menció honorífica en l'exposició de Belles Arts a Barcelona. A partir d'aquesta data Juli Martí marxà de Barcelona.

Escultors Catalans (Joan Homs Vidal)

Reus (Tarragona), 1863 - Reus (Tarragona), mitjans del segle XX. Va ser un escultor català. Fill d'una família de boters, havia estat deixeble de l'escultor reusenc Andreu Arpa, que, quan es va retirar, li va deixar el taller que tenia a la plaça de sant Pere al costat de l'església prioral. La botiga era molt característica, situada en un angle de la plaça, i mostrava sempre en els seus aparadors imatgeria pròpia o d'algun escultor amic seu. Andreu Arpa el va recomanar públicament quan es va retirar. Les seves imatges, de temàtica religiosa quasi sempre, van decorar les esglésies dels pobles del Camp de Tarragona i de la seva ciutat. El 1919 va decorar i pintar un retaule nou per a l'església de Santa Maria de la Bovera, a Guimerà. El 1920 va fer una talla de la Puríssima per l'església de Santa Maria del Mar de Salou. El 1926 va restaurar uns altars a l'església de Prades. El mateix any va construir uns monuments per Setmana Santa per a l'església de Sant Jaume de Riudoms. El 1932, davant l'imminent inauguració per part de l'arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer, de la nova església de Sant Joan de Reus, va muntar els altars de Santa Teresa i de Sant Antoni de Pàdua, sota la direcció de l'arquitecte Pere Caselles, i també la trona d'estil gòtic. Les últimes notícies que es tenen d'ell parlen de la construcció d'un monument neogòtic per a Setmana Santa per l'església de Sant Joan de Reus l'any 1933.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Colomers)

És una església al centre del nucli de Colomers. És un edifici d'una nau amb capelles laterals, absis semicircular i torre als peus. L'aspecte actual del temple mostra les intervencions experimentades al llarg del temps a partir de l'estructura original romànica. A l'interior, la nau es cobreix amb volta apuntada i al llarg dels seus murs s'obren les capelles, amb tres arcs de mig punt que recolzen sobre pilastres.

Un arc triomfal doble separa la nau del presbiteri.0 La part més interessant és l'interior de l'absis. Està decorat per arcs cecs sostinguts per dotze columnes amb capitells esculpits amb motius vegetals, representació d'animals, figures humanes i motius geomètrics. Alguns dels capitells són originals i d'altres han estat reemplaçats.
Exteriorment, s'observen dues etapes constructives: la part inferior correspon, amb moltes modificacions (capelles laterals, portada), a l'obra romànica, mentre que la part superior, amb espitlleres, és el resultat de les obres de fortificació dels segles XVI – XVII. A la façana s'obre la porta d'accés barroca. És rectangular i la corona un frontó trencat per damunt del qual hi ha una finestra romànica d'arc de mig punt. Conserva les lesenes de la primitiva façana romànica amb decoració de tipus llombard. La torre, a la banda dreta, té base quadrada, cos superior vuitavat amb obertures de mig punt i coronament de barana amb balustres.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Bell-lloc d'Aro)

És una obra del municipi de Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau amb capçalera de planta de ferradura a l'interior i poligonal a l'exterior (la forma externa li fou donada tardanament). A ponent té una façana molt alterada, un arc triomfal de mig punt amb una arcada obrada amb dovelles i muntants de pedres escairades, i un tram de volta més baixa que la nau (s'ha pensat que inicialment era un temple amb dos absis contraposats, un a cada extrem de la nau).

Aquest tipus de planta no és freqüent al país, però té precedents en esglésies paleocristianes especialment del nord d'Àfrica. La volta emprada en aquest santuari està adaptada a l'espai que cobreix i es pot considerar preromànica. Al fons de l'absis hi ha una finestra esbiaixada, als muntants de la qual foren reutilitzats elements romans. Hi ha també un campanar d'espadanya i contraforts a la façana davantera. A la banda N de l'església hi ha diverses ruïnes pertanyents a un edifici de planta circular o concèntrica que hi comunicava, potser un baptisteri. Adossada a l'església hi ha la rectoria, notable casal que amaga part de l'exterior de l'església i que fou construït al segle XVIII. S'hi venera la Mare de Déu de l'Assumpció i té uns Goigs dedicats que canten: "Mare, Regina i Senyora, / us proclama el nostre cor: / Sigueu nostra protectora, / Verge Assumpta de Bell-lloch"

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Vilarnau)

És una església amb elements prerromànics, romànics i barrocs de Palafrugell (Baix Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Capella d'una sola nau capçada al cantó de llevant per un absis poligonal. Arc triomfal de mig punt sobre pilastres amb impostes a bisell. Volta de canó que ha estat coberta de calç. Els paraments dels murs laterals tenen al descobert els aparells romànics, interiorment amb incisions imitant carreuades en el morter de les juntures de les pedres. En el mur de migdia, porta romànica, d'un sol arc de mig punt, actualment tapiada i només visible a l'interior, ja que exteriorment aquest mur fou recrescut, segurament al segle xvi. La façana de la capella, amb porta d'arc de gran dovellatge i finestra al costat, es precedida per un pòrtic cobert a doble vessant i un espai descobert limitat per alts murs que té una porta datada, a la llinda, l'any 1703. Darrere l'actual capçalera - de construcció recent- hi resta un fragment dels murs de l'extrem de llevant de l'església, que ha estat eliminat, amb un aparell, en part, en "opus spicatum".

A la capella hi podem distingir diverses etapes constructives: restes preromàniques darrere la capçalera, la nau romànica (del segle xi pels seus trets arquitectònics), un recreixement del mur de migdia, segurament del segle xvi, la façana i el pòrtic d'inicis del segle xviii. Sobre el frontis hi ha una petita espadanya de la darrera època o encara posterior.
Les obertures fetes els anys 1970 a l'església, sense permisos, han comportat els resultats següents: eliminació del sector de llevant de l'edifici ( gairebé la meitat de la seva llargada) del qual només resta ara un fragment de mur -els paraments destruïts eren els més antics, preromànics, amb una petita porta d'aquesta època-, construcció d'un nou absis a l'extrem de tram de nau no eliminat, a imitació d'una capçalera barroca popular; integració de l'espai destruït de la capella al jardí de la finca veïna.
D'altra banda, descoberta de les estructures romàniques del tram de nau que queda; consolidació i restitució del culte a la capella en el seu estat actual (escurçada), represa de la festa de sant Ponç. Al costat de migdia de l'església hi ha un clos de mur de pedra i morter dit "el cementiri", que hagués estat molt interessant per a exploracions arqueològiques. També ha passat a la finca veïna; ara hi ha una piscina.

Escultors Catalans (Modest Gené Roig)

Reus (Tarragona), 5 de novembre de 1914 - Bata (Guinea Equatorial), 29 d'octubre de 1983. Fou un escultor català.
Als 17 anys, amb motiu d'una exposició de la seva obra, demana i se li concedeix per part de l'ajuntament la beca Jacint Barrau per fer estudis de belles arts a Barcelona. Va viatjar per França, Itàlia, Bèlgica i Guinea Equatorial, aleshores colònia espanyola, on fixà més tard la seva residència, que alternava amb viatges a Reus i Andalusia. Va esculpir l'escut de la ciutat de Reus per l'ajuntament. Va fer un bust del president Macià i va fer una exposició a Reus el 1932. A Andalusia, el 1937, va esculpir una gran imatge del Sant Crist. Després va fer més exposicions a Barcelona, Sevilla i Reus

Les seves escultures principals van ser motius religiosos, igual que van fer en la postguerra diversos artistes reusencs de la seva època, com ara Joan Rebull i Teresa Vidal. Moltes de les seves obres van ser encàrrecs dels pobles de la comarca del Baix Camp i comarques veïnes. Destaca el Crist de la Sang (de la parròquia de la Puríssima Sang de Reus), finançat per Josep Sabater, la Verge de la Solitud, imatge titular de la Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Lleida, una Santa Teresa de Jesús per a la Sección Femenina de la Falange, entre d'altres, i el conjunt de la seva obra al monestir de Poblet, amb diverses escultures. També va fer la comparsa dels Nanos de Reus el 1947.

Va fer diverses exposicions a Ceuta, Tànger i Tetuan. El 1957 es va traslladar a la Guinea Espanyola i va plasmar la vida colonial i on va deixar gran nombre d'obres, entre elles un retaule a la catedral de Bata, i una verge moreneta en versió fang coneguda com a Nostra senyora de l'Illa i que el 1987 va ser declarada patrona de Malabo pel Papa Joan Pau II. Va fer també busts de Franco, (que va presidir durant molts anys el saló de sessions de l'Ajuntament de Reus), Elisabet II, Hassan II, Joan Carles I, i d'alguns presidents (Guinea-Conakry, França, Camerun i Gabon). Al llarg de la seva carrera va obtenir nombrosos premis i medalles.

Escultors Catalans (Ramon Ferran i Pagès)

Reus (Tarragona), 14 d'agost de 1927 - Reus (Tarragona), 2 de gener de 2015. Va ser un escultor i pintor català. Fill del Ramon Ferran Munter i de la Carme Pagès Cros, era el gran dels seus tres fills, un noi i dues noies. L'entorn on va créixer era humil, de classe treballadora. El seu pare era minaire i treballava en temporada en les premses de vi i d'oli que abundaven al Reus de l'època. La mare, a més a més d'ocupar-se de les feines de la casa, en els períodes en què la família més ho necessitava, treballava per altre o muntava petits negocis, per poder acabar d'omplir l'olla. En un entorn com aquell en què va créixer, no hi havia cap mena d'estímul que l'hagués predisposat o inclinat cap al món de les arts plàstiques. Així doncs, l'interès i la capacitat creativa, que va demostrar ja de ben petit, era una qualitat innata en ell.

Escultors Catalans (Joan Fargas Trillas)

Reus (Tarragona), 1870 - Reus (Tarragona), 27 de gener de 1923. Va ser un escultor i mestre de dibuix català. Deixeble de Ramon Casals i Vernis, va obrir una escola-taller d'escultura i dibuix que va tenir gran acceptació, sobretot per part d'alumnes de l'institut de segon ensenyament, ja que feia unes classes on predominava la discussió artística, basada en la història de l'art i donava classes de pintura al camp, on els alumnes pintaven paisatges i tipus populars. El 1890-1891 publicà una sèrie d'interessants dibuixos i apunts a llapis a Reus Artístich. El 1917 va ser nomenat professor auxiliar de dibuix a l'Institut i a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis. Se li coneixen diversos medallons en relleu, un amb el cap de Pròsper de Bofarull i figures de marbre del bisbe Grau i d'Anselm Clavé. L'Ajuntament de Reus li encarregà el 1899 l'estoig per a guardar l'espasa del general Prim. Es va dedicar també a la restauració d'escultures, pintures i peces de ceràmica, i de tant en tant restaurava els gegants. Va construir les més conegudes carrosses dels carnavals de Reus de començaments del segle xx, i elements d'ornamentació urbana que s'usaven en determinades festivitats.

Escultors Catalans (Ramon Bonet i Savé)

Reus (Tarragona), 1870 - Barcelona, 1953. Va ser un escultor català. Va realitzar, sota la direcció de Llorenç Matamala, diverses escultures per a la façana del Naixement del Temple de la Sagrada Família. Després marxà a París, on va treballar amb Auguste Rodin i després a la joieria Cartier, que li encomanà el disseny de joies. La mateixa casa l'envià a la seva sucursal de Londres, i després a la de Nova York, on a més de les joies realitzà diverses escultures per a decorar edificis neoiorquins. Es va fer ric, però va perdre la seva fortuna i va morir a Barcelona en un asil

Escultors Catalans (Francesc Bellver)

Reus segle XVIII. Va ser un escultor, ebenista i tallista reusenc. Realitzà nombrosos retaules barrocs per a esglésies del Camp de Tarragona. Era cunyat del vallenc Lluís Bonifaç, amb el qual va col·laborar durant els anys 1774 a 1779 en la construcció del cadirat del cor de la Seu Nova de Lleida, considerat una obra mestra de l'escultura barroca a Catalunya. El seu fill, Mateu Bellver i Bonifaç, va continuar el taller a Reus, on el 1809 va ser nomenat regidor i obrer de la Prioral de Sant Pere. Va fer el retaule major de l'església de Sant Salvador de Vilanova de Prades, i figures d'alabastre de Sarral per la Catedral de Tarragona.Tota la seva obra s'ha perdut. Mateu Bellver, casat amb Maria Bartolí, de Reus, va ser pare del també escultor Mateu Bellver Bartolí.

Escultors Catalans (Mateu Bellver Bartolí)

Reus (Tarragona), 1792 - Reus (Tarragona), 1864. Va ser un escultor català, artesà de la fusta i ebenista. Era descendent d'una nissaga d'escultors. La seva àvia materna era germana de Lluís i de Francesc Bonifaç. El seu avi patern era l'escultor Francesc Bellver, i el seu pare el també escultor Mateu Bellver i Bonifaç. Mateu Bellver va estudiar a Reus i aviat es posà d'aprenent al taller del seu pare, al carrer de Pedró (actual carrer de Llovera), on la família tenia l'obrador i el domicili. Cap al 1820, degut a les dificultats econòmiques, Mateu Bellver i tres germans seus van anar a Barcelona. Una de les seves germanes es va casar amb Pasqual Nobas, i van ser pares de Rossend Nobas i Ballbé, escultor. Un altre germà, Anicet Bellver, va emigrar a Montevideo com a artesà de la fusta.

Mateu Bellver va tornar a Reus quan va morir el seu pare, cap a finals de la dècada de 1830. La seva mare, en fer testament el va fer hereu, amb l'obligació de pagar els deutes. A causa dels problemes econòmics es va haver de casar amb una pubilla, i amb la dot va saldar el que devia i va arreglar l'obrador familiar. Va treballar més d'ebenista i de fuster artesà que no pas d'escultor, però a finals de 1838 havia rebut un encàrrec per a elaborar diverses imatges del convent de Sant Agustí de la Selva del Camp, i el 1843 va fer una carrossa processional per a la parròquia de Montbrió del Camp on es portava la llitera ("ataut") de la Mare de Déu d'Agost. La llitera encara existia el 1925. Les imatges no les tallava completament, sinó que n'encarregava el cap a l'escultor barceloní Ramon Padró, deixeble de Damià Campeny i al seu taller les muntava. Va realitzar el retaule de l'església de Vilallonga el 1846, i el 1848 el sagrari de la mateixa església. Treballà fent altars i imatges per a Porrera (1848), Vilaplana (1848), Alforja (1854), La Pobla de Massaluca (1849) i Capafonts. On va treballar amb més assiduïtat va ser a Reus, per l'església Prioral, amb imatgeria, i per algun particular, com un sant Crist per a Andreu de Bofarull, destinat al Palau de Bofarull. Treballà també, en la seva vessant d'ebenista, per a establiments d'esbarjo i per les cases benestants de la ciutat. Va fer per la societat Els Jardins de l'Euterpe, el 1862, unes columnes de fusta, estípits, florons i motllures que decoraven les portes i l'escala.

En un inventari datat el 1921 es troba detallat el contingut del que havia estat el taller de Mateu Bellver. Hi destaquen una carrossa de processons, unes urnes de monument, crucifixos, candelers, figures al·legòriques, relleus i aplicacions de fusta. Es conservava allà també un bust de Fortuny i un altre de Cervantes obra del seu nebot Rossend Nobas. En els llibres de comptabilitat de les seves actuacions s'anota que realitzava armaris, taules, mobles litúrgics, caixes d'orgue, carrosses, peanyes, candelers, faristols... i restaurava imatges i mobles

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Ultramort)

És una església romànica del municipi d'Ultramort inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós.- Església d'una nau, de planta rectangular i capçalera carrada que no destaca de la resta de l'edifici. Les tres capelles laterals, la sagristia i el cor són afegitons tardans. En una mènsula del cor hi ha gravat l'any "1574" i a la porta de la sagristia el "1732". També pertanyen a reformes tardanes les obertures dels frontis: portada barroca classicitzant, amb pilastres, motllures i una fornícula rematada per un frontó on hi figura l'any 1745 i un rosetó. A l'angle SW del temple es dreça el campanar de torre, de planta quadrada i obertures d'arc apuntat. L'església és coberta amb una volta apuntada i seguida, sense arcs torals ni triomfal. El parament és de carreus escairats, força grans; la volta és feta amb pedres sense treballar. A l'interior hi ha una làpida gòtica datada l'any 1340.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cristina de Corçà)

És una ermita d'origen medieval del municipi de Corçà (Baix Empordà), situada a uns cinc-cents metres als afores del nucli, en direcció sud. És un monument protegit amb categoria BCIL i inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català (IPAC 7018). Tot i que se li han suposat orígens altmedievals, cal avançar fins a 1235 per a trobar el primer esment de la capella, quan Maria de Cruïlles li fa un llegat en el seu testament. Després s'esmenta en la col·lecta de delmes de 1267, i finalment cal saltar a 1355, quan els pabordes de la confraria presenten un clergue per al benefici que havien fundat. Mig segle més tard, el 1403, s'aprecia la continuïtat de la confraria de Santa Cristina (formada per gent del terme de Corçà i la seva rodalia) i el beneficiat, encarregat del culte a la capella, vigent fins ben entrat el segle xviii (veure quadre annex). Una altra notícia, ben significativa, correspon a una autorització als obrers de l'ermita per part d'Ènnec de Vallterra, bisbe de Girona, per tal que poguessin comprar una campana i reedificar el temple (24 d'octubre de 1364).És una ermita d'origen medieval del municipi de Corçà (Baix Empordà), situada a uns cinc-cents metres als afores del nucli, en direcció sud. És un monument protegit amb categoria BCIL i inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català (IPAC 7018). Tot i que se li han suposat orígens altmedievals, cal avançar fins a 1235 per a trobar el primer esment de la capella, quan Maria de Cruïlles li fa un llegat en el seu testament. Després s'esmenta en la col·lecta de delmes de 1267, i finalment cal saltar a 1355, quan els pabordes de la confraria presenten un clergue per al benefici que havien fundat. Mig segle més tard, el 1403, s'aprecia la continuïtat de la confraria de Santa Cristina (formada per gent del terme de Corçà i la seva rodalia) i el beneficiat, encarregat del culte a la capella, vigent fins ben entrat el segle xviii (veure quadre annex). Una altra notícia, ben significativa, correspon a una autorització als obrers de l'ermita per part d'Ènnec de Vallterra, bisbe de Girona, per tal que poguessin comprar una campana i reedificar el temple (24 d'octubre de 1364).

L'edifici consta d'una sola nau i absis de planta semicircular amb tendència a la forma de ferradura. La base de l'absis sembla del segle X i la resta de l'edificació pertany als segles XII o XIII. Ambdues parts es diferencien pel tipus de carreu: pedra sense treballar a la base (segle X?) i blocs de pedra ben tallats en la resta d'edifici, suposadament del segle xii, tot i que fou reconstruïda com a mínim una vegada ja al segle xiv i s'aprecien intervencions importants d'època moderna. En el frontis s'hi obre una petita porta d'arc de mig punt amb grans dovelles i a sobre hi ha una finestra espitllerada i la base d'un campanar d'espadanya. En el mur lateral de migdia una altra porta rectangular, d'època moderna, potser en substitució d'una altra més antiga. La coberta és de volta de canó, lleugerament apuntada, també està treballada amb carreus ben tallats. L'absis es cobreix amb volta de quart d'esfera.

A l'interior, el terra és enrajolat i adossat al mur hi ha un banc d'obra, a més d'altres bancs de fusta dels segles XVII-XIX que s'hi ha acumulat procedents d'altres esglésies del terme. La llum hi penetra per dues finestres molt petites. La lleu elevació del terreny sobre el que està assentada i el fet de l'abundància de tègules i fragments d'àmfora en els camps que l'envolten i les troballes en una excavació feta el 1981, fan pensar que està construïda sobre els enderrocs d'un edifici de culte més antic, potser d'època romana: les restes arqueològiques dels voltants, la dedicació del temple a una màrtir dels primers segles i la vinculació d'aquesta santa amb la destrucció de les figures paganes, així com la presència de parts molt antigues de l'edifici conservat, així ho suggereixen.
Interior de l'ermita de Corçà

A l'interior hi havia hagut el retaule de Santa Cristina de Corçà, executat dins el darrer quart del segle xv, en data indeterminada. Atribuït al pintor gironí Miquel Torell (actiu entre 1471 i 1486), avui es troba conservat i exposat al Museu d'Art de Girona (Núm. reg. MDG 290).  L'obra descriu amb gran realisme els detalls del martiri de Santa Cristina de Bolsena, verge i màrtir. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Cristina d'Aro)

Està situada al peu de les Gavarres, dalt d'un pujol, a la part més alta del poble de Santa Cristina d'Aro. És un temple d'origen medieval, de notables proporcions i modificat en diverses ocasions, encara que l'arrebossat de calç que cobreix totalment l'exterior i l'interior dificulta la datació dels diversos elements. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
L'edifici actual consta de dues naus i creuer. La nau N, més ampla, té absis semicircular i l'altra, al S, té una sagristia a l'angle E feta al segle XVIII, la qual va substituir l'absis originari. Els arcs triomfals i els formers són de ferradura i estil preromànic. La mateixa forma té la volta del transsepte, que travessa les naus. La torre-campanar, quadrada, és de base romànica llevat de la part alta, acabada amb un pinacle. La porta del frontis, rectangular, és del segle XVIII, mentre que la porta lateral (tapiada) és del segle XII. Tot l'edifici és fet de pedra local i tant l'interior com l'exterior són arrebossats.
L'església apareix esmentada el 1041 com el lloc on es reuniren l'abat i els monjos de Sant Feliu de Guíxols amb Ermessenda, comtessa de Barcelona, el seu germà Pere, bisbe de Girona, i Guifred Vidal, senyor de Pals, quan els fou confiada la custòdia i la defensa del Castell d'Aro i els foren concedides les primícies i delmes de la parròquia de Santa Cristina. La seva importància monumental correspon a la seva condició de parròquia principal de la Vall d'Aro a l'alta edat mitjana.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Coloma de Fitor)

És una església del nucli de Fitor, al municipi de Forallac (Baix Empordà), protegida com a Bé cultural d'interès local. Està dedicada a la verge i màrtir santa Coloma i s'hi celebra un aplec el tercer diumenge d'octubre
És una església de dues naus rectangulars, una més llarga que l'altra, i adossada a un altre edifici per un dels seus costats curts. La nau del costat nord és més antiga que la del costat sud. La nau nord està coberta amb volta de canó feta amb lloses disposades en forma de plec de llibre i la sud té volta de canó lleugerament apuntada i amb un arc toral. La volta de la nau sud en substitueix una d'anterior que era de canó ultrapassat; en aquesta nau, s'hi conserven restes de pintures murals romàniques.
Les dues naus acaben en dos absis semicirculars. L'absis de migdia està construït en opus spicatum i té restes de pintures murals de tipus geomètric. També és visible una porta que antigament donava pas a la sagristia, però aquesta va ser enderrocada a finals del segle XX. A la façana sud, s'obre la porta d'entrada al temple que està formada per dos arcs de mig punt en gradació.
Als peus de la nau nord es troba el campanar, que és de planta quadrangular, s'eleva dos pisos per sobre de la teulada de l'església i està coronat per una teulada piramidal. Al primer pis s'obre, a cada cara, una finestra d'arc de mig punt ultrapassat i al segon pis finestres geminades. Aquest segon pis, que correspon a una ampliació que es va fer al segle XII, està decorat amb arcs cecs a la part superior

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de les Olives)

És una església amb elements romànics i gòtics de Garrigoles (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós.- Església d'una nau i capçalera carrada que no destaca, exteriorment, de la resta de l'edifici. La volta és apuntada. Només hi ha un arc, apuntat, sobre pilastres, que separa la nau del presbiteri (arc triomfal). A la façana de ponent, portada d'un sol arc de mig punt, adovellat i un òcul. Al cim es dreça una espadanya de tres pilastres i arcs d'època tardana. El parament és de carreus escairats

Escultors Catalans (Andreu Arpa)

Reus (Tarragona), 8 de enero de 1826 - 18 de junio de1900. Va ser un escultor i daurador català. El seu pare, Lluís Arpa, també escultor i nascut a Barcelona, s'instal·là a Reus cap al 1805. Muntà un taller on Andreu Arpa hi va fer l'aprenentatge. Es desconeixen les seves primeres obres, ja que tant ell com el seu pare signaven Arpa, i no es poden atribuir a l'un o a l'altre. La seva primera obra coneguda va ser un grup escultòric de pedra que figurava a la façana de l'Ajuntament, un enorme escut de la ciutat voltat d'al·legories a les pràctiques econòmiques reusenques, la indústria, el comerç i l'agricultura, on, entre els estris industrials i agrícoles, fruits del país i manufacturats, hi ha al centre la representació de l'escut de la ciutat vigent en aquell moment, una tarja amb la rosa de cent pètals sense tija i l'Hèrcules, tot dins d'un espai ovalat coronat per la tiara i les claus. Va ser col·locat el 1861, i actualment es guarda al Museu de Reus. El 5 d'abril de 1862, la Junta Directiva del Centre de Lectura va fer pública la seva intenció de formar un "museu d'antiguitats" i va nomenar un equip d'onze persones per dur a terme tasca de recol·lecció, sota la presidència d'Andreu Arpa. Destinats al gremi d'assaonadors i blanquers, Arpa va realitzar diversos objectes religiosos, com ara una creu i Sant Crist daurats i brunyits, un joc de canelobres, va daurar diverses relíquies i altres estris religiosos. Realitzà imatges per nínxols del cementiri de Reus, i decorà algunes capelles. Va tallar en pedra imatges de la Mare de Déu i del sant Crist, repartides per Reus i per Castellvell. Els hereus de Joan Prim tenen una escultura del general feta per ell. El 1881 va construir un escolà de funcionament mecànic per a Madrid. Quan va morir la seva dona el 1889, i sense fills, va cedir el seu taller, a la plaça de sant Pere de Reus, a l'escultor també reusenc, Joan Homs. Interessat per temes de la relació entre el diàmetre i la circumferència, donà conferències sobre això i en publicà opuscles, com ara: Un nuevo cálculo para obtener la relacion del diámetro á la circunferencia. Reus: Imprenta de la Viuda e Hijo de Sabater, 1865, i Estado comparativo de la medición superficial del círculo: solución a los problemas iniciados por Arquímedes y Galileo. Reus: Imprenta de la Viuda de Torroja, 1892.

Escultors Catalans (Fidel Aguilar i Marcó)

Girona, 20 de juliol de 1894 - Girona, 21 de febrer de 1917. Fou un escultor català. De formació autodidàctica, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut. És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.

Escultors Catalans (Urbici Soler i Manonelles)

Ferran (Lleida), 1890 - El Paso (Texas [USA]), 1953. La seva família es traslladà a Barcelona el 1894, on estudià amb Pere Carbonell i Huguet. Una beca li permeté perfeccionar-se amb Adolf von Hildebrand (1913), a Munic. El 1920 realitzà el portal de la Casa de la Maternitat de Barcelona. Els anys següents anà a Madrid, on féu encàrrecs privats. El 1925 es traslladà a l’Argentina en ser-li encomanada la decoració d’edificis públics. Allí començà a esculpir rostres i busts d’indígenes, tema que el portà a molts altres països de l’Amèrica Llatina i a Califòrnia. La col·lecció d’aquests retrats, que intitulà El Món, té una gran rellevància dins la seva obra. Retratà també personalitats, entre les quals Diego Rivera (1931). El 1937 s’establí a El Paso, on realitzà el monumental Cristo Rey, acabat el 1940, de 13 m d’alçada, a la muntanya del mateix nom. Continuà la seva obra a diversos països de l’Amèrica Llatina fins el 1944, que de nou a El Paso exercí la docència a la Universitat de Texas i hi residí fins a la mort. El 1949 es nacionalitzà nord-americà. La seva obra evolucionà del classicisme a una expressió sintètica aconseguida amb economia de mitjans.

Escultors Catalans (Antoni Samarra i Tugues)

Ponts (Lleida), 1886 - Cabrera de Mar (Barcelona), 1914. Fou un pintor i escultor catalan. Autodidacte. Es traslladà a Barcelona (1901), on estudià a l’Ateneu Obrer i entrà a treballar al taller de l’escultor decorador Dídac Massana. Féu una exposició individual a la Sala Parés, apadrinat per I.Iglésias i J.Pous i Pagès. L’any següent exposà a la Paeria de Lleida. Els seus dibuixos i pintures, preferentment paisatges i notes de petit format, s’inscriuen en l’àmbit del postmodernisme. El Museu Morera de Lleida en posseeix una mostra representativa. També fou autor de l’obra teatral Un punt lluminós.

Escultors Catalans (Prudenci Murillo i Domingo)

Lleida, 1864 - Lleida, 1950. Fou un escultor lleidatà. Es formà a Lleida, al taller de Ramon Borràs i, posteriorment, a Barcelona, a l'Escola de Belles Arts. Becat per la Diputació, amplià els seus estudis a Roma i també viatjà a París. Establert a Barcelona, destacà especialment pels les seves figures i bustos. Al Museu d'Art Jaume Morera es conserva obra seva.

Escultors Catalans (Coloma Graells i Tarrida)

Lleida, 1971. És una escultora catalana. Es va especialitzar en escultura a l'Escola Municipal de Lleida entre 1986 i 1991. Treballa amb materials naturals, amb fusta, amb ferro i, de vegades, empra objectes trobats. Les seves obres destaquen per la seva duresa i contundència. Té obra al Museu d'Art Jaume Morera de Lleida i és l'autora del popular monument Als gegants, fet el 1990 i ubicat a l'Avinguda de Madrid de Lleida. La proposta inicial de Coloma Graells per al Pla d'Escultures i Murals (1986-1991) va ser una peça d'una flor silvestre i exòtica amb moltes similituds amb l'obra eròtica que estava fent en aquell temps. Es desestima la proposta i, a canvi, se li va fer l'encàrrec dels gegants. El resultat final s'allunya de l'estil de l'artista.

Escultors Catalans (Leandre Cristòfol i Peralba)

Os de Balaguer (Lleida), 1908 - Lleida, 19 d’agost de 1998. A Lleida esdevingué ebenista, cosa que li desvetllà l’interès per la talla, i rebé educació artística. Exposà per primera vegada a Lleida (1933), i l’any 1936, a Barcelona, amb el grup dit logicofobista. Participà (1938) en exposicions surrealistes a París i Tòquio. Després d’onze anys de silenci reemprengué la seva activitat artística a Lleida. Tot i que també conreà l’art figuratiu, sobresurten les seves obres metàl·liques d’estètica paral·lela a la de Juli González, on sovint emprà materials de rebuig (ferros, barnilles de paraigua, etc). La seva obra es troba al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i al MNAC. El 1990 rebé el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

L’any 2011, s’inaugurà la rehabilitació de la seva casa natal, situada al centre d’Os de Balaguer, que s’ha museïtzat i on s’exposen una quinzena d’obres entre escultures figuratives i surrealistes, dibuixos i tot tipus d’objectes personals i familiars. El projecte de rehabilitació també ha inclòs el Mas Gorreta, la masia familiar d’una planta situada a uns 12 km d’Os de Balaguer, on l’artista s’inspirava i creava les seves obres.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de Garrigoles)

Es troba al bell mig de les masies que formen el poble de Garrigoles. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici és d'una nau amb capçalera de planta semicircular. La volta de la nau és apuntada i seguida, l'arc triomfal també apuntat —doble, en degradació— i la volta de l'absis té forma ametllada. Les finestres romàniques són de doble esqueixada. En el frontis, aponent, hi ha la portada, de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llis i amb guardapols i motllures incurvades. Al capdamunt s'hi obre una finestra d'arc de mig punt. El mur és coronat per una espadanya de dos pisos amb arcades dobles de mig punt, el superior afegit tardanament. El frontó de l'extrem de llevant de la nau sobrepuja el nivell de la coberta, el seu vèrtex és rematat per una creu grega inscrita en un cercle de pedra. A la cornisa exterior del mur meridional, hi ha un petit personatge esculpit en relleu. L'aparell romànic és de carreus ben escairats i polits. Les capelles laterals afegides al mur N van ser enderrocades en la restauració dels anys 70.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Sadurní de l'Heura)

És un edifici del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà). Té dins del seu terme l'ermita de Sant Joan de Salelles, que tenia sagrera el 1018. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Sadurní de l'Heura és una construcció de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals de diferents alçades. Els murs lateral presenten contraforts i les capelles tenen coberta de teula a una vessant, mentre que la nau és coberta a dues vessants. A la façana principal, orientada a migdia, hi ha la portada, amb obertura d'arc rebaixat i pilastres a banda i banda amb motllures en relleu a la part superior, cobrades i coronades per semiesferes sobre pinacles. A la part superior d'aquest conjunt hi ha una fornícula d'arc de mig punt decorada amb relleus i, més amunt encara, una rosassa motllurada. La façana es corona amb cornisa mixtilíni
A la banda de ponent de la façana s'alça un campanar de base quadrada, un altre campanar anomenat el «campanar vell», també de base quadrada, que queda integrat al parament est de la nau; conserva restes d'espitlleres i dels arcs originals, actualment tapiats, ja que els arcs de mig punt que presenta i la coberta de pavelló són d'època posterior. Hom creu que aquest campanar va formar part de les defenses del desaparegut castell de Sant Sadurní. Així es considera tenint en compte les dues sageteres que presenta, l'emmerletat, la seva notable altura i la seva fermesa constructiva. A la cara de llevant s'endevinen les arcades romàniques que s'obrien al pis superior. La resta d'elements antics es troben totalment tapats per l'arrebossat. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Llabià)

És una església a Llabià (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós, una església d'una nau i absis semicircular, de dimensions considerables. Al frontis hi ha una portada-més tardana- d'arc de gran dovellatge, de mig punt, amb guardapols amb impostes afigurant testes humanes i un alt finestral de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida; l'arc presbiteral és de punt rodó i la capçalera es cobreix amb quart d'esfera.
Sobre els murs del temple, tant a la nau com a la capçalera, s'hi alça una obra de fortificació tardanament. Sobre l'angle sud oest es dreça una torre-campanar- també posterior als murs del temple- de planta quadrangular, amb arc de geminades de mig punt a cada costat. L'església presenta un parament de carreus grans i ben escairats que s'afileren

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de les Arenes)

O Sant Romà de Sidillà (o Sant-romans o Sant Romanç) és una església preromànica del municipi de Foixà (Baix Empordà). Està situat en l'extrem sud del poblat de Sidillà. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església preromànica de Sant Romà és una de les poques restes visibles del poble, segurament d'origen alt medieval, que quedà soterrat per les arenes fixades per pins, prop del riu Ter. El poblat i la parròquia de Sidillà, són documentats el segle xii i XIV com a possessions del Bisbat de Girona. No se sap el moment en què van quedar abandonats. Caldria una campanya d'excavacions per precisar-ho.

L'església de sant Romà, cegada també per les arenes fins fa pocs anys, és de petites dimensions, té una sola nau amb un arc toral i absis trapezoïdal i coberta amb volta de canó de ferradura incipient. La porta d'accés al mur S i una altra, de molt petita al N posseeixen també l'arc de lleugera ferradura. Les finestres són força deteriorades. En època posterior s'obrí una porta a la façana W amb muntants de carreus irregulars. L'aparell és petit i irregular i només a les cantonades i als muntants de les obertures apareixen lloses una mica més grans, a la nau trobem també opus spicatum. A l'interior, dos murets o basaments de pedra, perpendiculars a cada mur de la nau i que deixen un pas entre ells han fet pensar als historiadors que feien funció de tancament del presbiteri. Les opinions són diverses quant a datació de l'edifici: Joan Badia el situa entre els segles VII i VIII, Xavier Barral i Eduard Junyent el consideren del segle X. La manca de documentació i una excavació sistemàtica fan difícil donar-ne la cronologia. El que és cert, però, és que es tracta d'un edifici anterior al romànic. A 100 metres al nord hi ha part d'una antiga església, segurament dedicada a Sant Francesc. Està en força mal estat.
 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pol de la Bisbal)

És una església romànica al poble de Sant Pol de la Bisbal d'Empordà, al Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Situada al nucli de Sant Pol, en el seu origen era un edifici de tres naus amb tres absis semicirculars. Actualment només se'n conserven dues naus i dos absis, i encara amb moltes modificacions. La part més remarcable de l'edifici és la portalada, situada a ponent; té un arc de mig punt sobre impostes que, al seu torn, formen el cimaci dels dos capitells laterals sostinguts per columnes i dels quals arrenca un altre arc rebaixat situat a un nivell inferior de l'anterior. Les columnes són més curtes que la porta, i els capitells presenten decoració escultòrica. A l'oest, façana decorada amb esgrafiats barrocs i porta de triple arquivolta amb dues petites columnes -que semblen ser aprofitades d'una construcció anterior, ja que estan datats en el segle X- i capitells, l'un zoomòrfic i l'altre floral i amb testes, de dibuix elemental. Absis gran i absidiola, ambdós amb finestra de doble esqueixada. La porta estava protegida per un atri o galilea avui desaparegut. 

Escultors Catalans (Albert Coma Estadella)

Lleida, 1933 - Lleida, 29 d'octubre de 1991. Va ser un pintor, escultor i gravador. Fundador del Grup Cogul i encarregat de la Petite Galerie de l'Alliance Française, és considerat un dels escultors més importants de l'art contemporani català, així com un personatge clau per entendre la vida artística de la Lleida de la postguerra i la transició. Des de l'espai de la Petite Galerie de l'Alliance Française, esdevingué l'abanderat de la transició plàstica lleidatana cap a noves formes d'expressió, com ara el constructivisme, l'art pop i el conceptualisme

Escultors Catalans (Ramon Borràs Perelló)

Lleida, 1858 - LLeida, 1941. Fou un tallista i escultor català. Es va formar al taller del seu pare, Borràs Fàbrega, i va treballar amb Hermenegild Jou, qui al seu torn va ser deixeble dels Corcelles. Principalment es dedicà a la talla i l'escultura religiosa, però també formà part del Tranquil Taller, un dels primers grups d'artistes lleidatans contemporanis dels quals es té constància, amb Ramon Fontanals i Prudenci Murillo. Ramon Borràs va ser un dels organitzadors de l'Exposició d'Artistes Lleidatans de 1912, en la qual també va participar tot exposant una peça, titulada Saborejant.
Entre les seves obres més destacades hi ha els altars de les esglésies de La Pobla de Segur i el Seminari de Lleida, i els de les parròquies de Sant Joan i de Sant Pere de Lleida, el de Nostra Senyora de Montserrat a l'Església dels Dolors; el púlpit i altars laterals del Seminari de la Seu d'Urgell i el de Sant Blai de la Catedral de Lleida, que va construir amb el seu fill Ramon.

Escultor Catalans (Antoni Alsina i Amils)

Tàrrega, 1864 (Lleida) - Barcelona, 16 de gener de 1948. Fou un pintor i escultor català. Deixeble de Joan Samsó, visqué un temps a Roma. Al seu retorn fou professor a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Inicià la seva carrera dins d'un estil clàssic acadèmic, amb preferència pels temes històrics (L'Imperi Romà, 1899), evolucionant posteriorment al modernisme de moda a la Catalunya del moment. A l'Exposició Universal de París de 1900 guanyà la medalla d'or d'escultura amb Astúcia i Força. Té obra exposada a diversos museus i espais públics de Barcelona (Parc de Montjuïc i Parc de l'Espanya Industrial) i de Madrid (Parc del Retiro).

Escultors Catalans (Antònia Aguiló i Pascual)

Lleida, 1927 - Lleida, 12 de desembre de 2017. Fou una escultora catalana. Es va iniciar en aquesta disciplina tot treballant la ceràmica, per després passar a la fusta i finalment el ferro. Aquest darrer ha estat el material més abundant en la seva obra, que a vegades ha combinat amb la pedra o el formigó. La seva obra ha estat especialment valorada en tant que ha sabut trencar de manera crítica amb el conformisme figuratiu del darrer terç del segle xx, tot apostant per l'abstracció de caràcter tecnoforme.
La seva obra, d'un marcat sentit cívic, es troba principalment en espais públics de Lleida, tot i que també ha realitzat treballs instal·lats en altres indrets, com la seu de la comunitat anglicana de Barcelona o la ciutat de Fraga.

Escultors Catalans (Antoni Abad i Roses)

Lleida, 1956.  És un artista català, amb una llarga trajectòria artística. Fill de l'escultor Antoni Abad Gil i de la poetessa Teresa Roses, la formació artística d'Antoni Abad és fruit de l'ensenyament del seu pare, complementada amb la llicenciatura en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, l'any 1979, i els estudis de Gravat a Conca, Londres i Perusa (Itàlia).  Partint del mitjà de l'escultura evolucionà amb el temps cap al vídeo-art i posteriorment al net.art i els nous mitjans. Els primers treballs d'Antoni Abad analitzaven les possibilitats estructurals d'un material mal·leable com la gomaescuma. Si anteriorment havia agafat com a punt de partida el vessant tautològic i medial del moviment Supports-Surfaces francès, la investigació material el duria a experimentar amb la morfologia modular de peces prefabricades de metall i acabaria convertint-se en un dels grans renovadors de la instal·lació de vídeo a Espanya

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Ullastret)

Està localitzada al centre del municipi d'Ullastret a la comarca del Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. L'església parroquial és de construcció romànica del segle xi, encara que en un precepte del rei Carles el Simple, de l'any 899, s'esmenta un primer temple dedicat a sant Pere i a sant Joan. Durant els segles xvii i xviii hi va haver reformes que van afectar principalment la porta d'entrada i les capelles laterals que es van unir a la planta primitiva. Consta de planta basilical de forma trapezoïdal, amb tres naus, la central amb més altura; les tres tenen volta de canó reforçades amb dos arcs torals. Tant l'absis central com les absidioles estan cobertes amb voltes de quart d'esfera. Destaquen les dues impostes de l'arc toral de la nau central, representant en una d'elles un lleó i en l'altra dues sirenes, una femenina i altra masculina.
A l'exterior, els absis estan amb decoració llombarda, amb arcuacions cegues en sèries de quatre entre lesenes en el central i l'absis de la part nord té un fris amb sis arcuacions entre lesenes i l'absidiola del sud té dues sèries de dos i tres arcs també entre lesenes. El campanar és de cadireta amb dues parelles d'arcs. Damunt de la coberta, sobre la nau central, destaca amb planta quadrangular amb teulada i finestres a quatre vents, el comunidor, construït en les reformes del segle XVIII

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Pals)

És una obra de Pals (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església gòtica d'una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic.
És coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l'absis hi ha tres grans finestrals gòtics. Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d'època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular.
El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l'angle nord-oest de l'edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L'església és construïda amb carreus ben escairats, de gres

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Palau-sator)

És una església romànica situada al municipi de Palau-sator, al Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Està situada fora de l'antic nucli fortificat de la població, a la banda de migdia. És un edifici d'una nau amb capelles laterals i absis semicircular. La façana principal està situada a ponent; s'hi obre una porta d'accés, amb dos arcs de mig punt, sense llinda ni timpà. Al centre d'aquesta façana hi ha una petita obertura d'arc de mig punt, de doble esqueixada. La nau es cobreix amb volta apuntada. El temple conserva vestigis de la seva fortificació; a la banda de migdia hi ha un mur sobrepujat amb espitlleres.
L'edifici va ser bastit al final del període romànic, al tombant dels segles xii i xiii. D'època posterior són les capelles laterals, el cor i les sagristies (segles XVI-XVII). El temple va ser restaurat el 1943, segons consta a la placa que hi ha al costat de la porta d'accés

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mateu de Valldevià)

És un edifici religiós ubicat al nucli de Valldevià, del municipi de Vilopriu, al Baix Empordà, inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Mateu domina el sector d'una banda del poble, al costat baix de la carretera. És un edifici de planta rectangular, d'una nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. A la banda dreta de l'absis hi ha la sagristia. La porta d'accés a l'església es troba a la façana lateral sud. És allindanada, amb carreus de pedra, i arc de descàrrega. En aquesta façana hi ha dues petites obertures. La façana nord es troba molt malmesa, mentre que la façana oest, en bon estat però molt modificada, presenta una finestra atrompetada d'arc de mig punt i un campanar de paret amb una sola obertura, refet després de la guerra del 1936-39. Al costat de l'església es troba el cementiri

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mateu de Vall-llobrega)

És una església de Vall-llobrega (Baix Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Situada a la capçalera de la vall de la riera de Vall-llobrega, a les Gavarres, l'església romànica de Sant Mateu es troba actualment en estat de ruïna. El temple, que probablement va ser bastit durant el segle xi, apareix esmentat des del 1280, i a partir del segle XIV figura com a parroquial. Cap al 1669 es degué abandonar, quan es va erigir la nova església al Raval de baix.

De l'edifici, que era d'una sola nau amb absis semicircular, només en resten els murs, amb l'arrencada de la volta de canó, ja que la coberta és esfondrada. Al frontis s'hi poden apreciar les restes de la porta d'entrada, amb un doble arc de mig punt, i una finestra d'una sola esqueixada, actualment tapiada. El mur lateral de migdia, que té grans contraforts als extrems, conserva tres finestres de doble obertura, d'arc de mig punt. Una finestra del mateix tipus es troba al centre de l'absis.

 

Escultors Catalans (Francesc Torres i Monsó)

Girona, 7 de novembre de 1922 – Girona, 030 de gener de 2015. Fou un escultor català. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Girona amb Joan Orihuel i treballà a Barcelona amb Enric Monjo i Josep Clarà. La seva obra primera és d'antuvi academicista, influïda per Aristides Maillol i Clarà, però la influència de Jean Rodin l'incità a la construcció de masses animades.

El 1950 fundà el grup Postectura i participà en el Tercer Saló d'Octubre. Aleshores fou influït profundament per l'expressionisme anglès. Participà en els Salons d'Octubre i el 1954 guanyà una beca de l'Institut Français per a anar a París. Allà augmentà el seu expressionisme a la recerca d'un rigor formal, molt influït per Juli González. La seva Maternitat guanyà el primer premi d'escultura a la Tercera Biennal d'Alexandria. A principis dels anys 1960 es va deixar influir per l'art abstracte, però poc després tornà a un expressionisme figuratiu amb contingut sarcàstic i un tractament de la matèria progressivament més destructiu. El 1969 començà a treballar el polièster i les resines sintètiques, i introduí el color en les seves composicions, ara amb influències del pop art. Els anys setanta van portar a Torres Monsó a la descomposició definitiva de la forma, descomposició que de fet ja s'apunta en algunes peces de finals dels anys seixanta. Després de quasi dos anys d'inactivitat artística torna a treballar unes peces lligades a la imatge del Pop art i, amb ironia, ens ensenyen un punt de vista crític sobre la societat del moment. Les dues últimes dècades del segle xx són un moment de plenitud creativa. La dècada dels vuitanta serà un moment de síntesi; les obres es despullen de decoració, adopten tendències minimalistes, que resumeixen en la seva austeritat les preocupacions latents de l'artista.

Escultors Catalans (Josep Tarrés i Fontan)

Girona, 1929 - Girona, 19 d'abril de 2021. Va ser un escriptor, poeta i activista cultural gironí, impulsor de la recuperació del Call de Girona i la mostra Temps de Flors. Després de passar tres anys a París, on va participar activament en diversos esdeveniments socials i culturals, va tornar a Girona. Activista cultural, fou pioner en la recuperació del patrimoni històric de la ciutat de Girona des del centre Isaac el Cec, que ell regentava, contribuint a la descoberta del call jueu de Girona. Tarrés també va ser un dels principals organitzadors de la primera edició de l'exposició floral, el 1954, juntament amb Maria Cobarsí i Miquel Oliva, entre d'altres. El 1984 va ser guardonat amb el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Carulla. També va presidir l'Associació Jardins Històrics i Paratges Naturals de Girona. El 4 de maig de 2004 l'Ajuntament de Girona li va concedir la distinció de Ciutadania en reconeixement al seu compromís cívic.
Com a escriptor, el 1963 va editar el llibre de poesia popular "Cinc poetes de Girona". El 1994 publica "El llibre del Corpus", editat per la Diputació de Girona, i el 2003, "El poema de Pàsqua". El 2013 va publicar "El pessebre gòtic de Girona", prologat per Carles Puigdemont, del que posteriorment se'n van dramatitzar alguns passatges en un homenatge a Tarrés a la Sala La Planeta

Escultors Catalans (Ricard Guinó i Boix)

Girona, 1890 - Antony (França) 1973. Va ser un escultor català. El 1925, va obtenir la ciutadania francesa per naturalització, i el seu nom va passar a ser oficialment Richard Guino. Membre de l'actiu grup artístic gironí de començaments del segle XX i gran amic de Prudenci Bertrana, esdevingué deixeble i ajudant d'Arístides Maillol. Aquest el recomanà a Auguste Renoir, quan el gran pintor impressionista volgué dedicar-se a l'escultura, però tenia grans dificultats per executar les seves obres a causa d'una malaltia que deformava les seves mans.
Guinó esdevingué així l'executor material de les escultures que Renoir dissenyava. A principis de la dècada del 1970 els tribunals francesos li reconegueren la copaternitat d'aquestes obres, que des d'aleshores han de constar a tot arreu com fetes pels dos artistes. La seva obra personal és d'un classicisme mediterranista molt pròxim al Noucentisme català.

Escultors Catalans (Domènec Fita i Molat)

Girona, 10 d'agost de 1927 – Girona, 9 de novembre de 2020. Fou un escultor català. Després d'haver cursat estudis clàssics en diferents escoles de belles arts (Girona, Olot i Barcelona), la seva obra es va anar desproveint progressivament de l'academicisme, tal com s'evidència ja en les seves primeres obres destacades: el Crist jacent (1958), de la catedral de Girona, i el sant Benet (1961) de l'abadia de Montserrat. La pintura mural o sobre diferents suports, inicialment i bàsicament de temàtica religiosa, però també el dibuix (temes retrat, nus i bestiari), la ceràmica, el ciment, els vitralls, l'ús del poliuretà, pedra, i alabastre, ferro, acer, fusta i de diferents altres materials han configurat, al llarg de tres lustres de treball intensiu, una producció polifacètica i de difícil qualificació, que ha anat derivant en una abstracció radical, basada en una recerca sistemàtica, imprevisible i serial, defugint els ismes en ús.

Partidari decidit de la integració de les arts en l'arquitectura i en els espais públics, les seves obres de gran format són visibles en indrets i construccions tan emblemàtics com el temple de la Sagrada Família de Barcelona, catedrals de Girona i de Vic, monestir de Montserrat,... i en places de Canillo i Ordino (Andorra), Girona, Vic, Roses, Olot...

Escultors Catalans (Narcís Costa i Bofill)

Girona, 1949. És un escultor rosinc. Va estudiar a la barcelonina Escola Eina i va completar els seus estudis a l'École de Beaux Arts de París, on va viure 4 anys. Durant els anys 70 del segle XX es va instal·lar a l'Alt Empordà.