Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Mont Carmel de Perpinyà)

Anomenada també Els Grans Carmes o Mare de Déu de la Concepció, és el nom de l'antic convent, així com de la seva església conventual, dels Carmelites de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
És a prop al nord-est de la Ciutadella de Perpinyà, en el barri de Sant Jaume. Queda a prop i al sud-est de l'església de Santa Maria de la Real i una mica més lluny al sud-oest de la de Sant Jaume, al carrer de Jean Vielledent. Els Carmelites es van establir vers el 1269 en el camí vell de Canet, fora dels murs de la vila de Perpinyà, igual que tots els altres ordes mendicants. El convent, dedicat a Santa Maria del Mont Carmel, fou en un primer moment molt modest, però aviat els poderosos del Rosselló van beneficiar la comunitat amb la seva generositat. Jaume II de Mallorca va concedir a perpetuïtat al convent l'aigua d'una font que sorgia del fossat del castell reial de Perpinyà, que d'aquesta manera es convertí en la font dels Carmelites. La comunitat es formà el 1298, i, després de l'església, el claustre es va construir el 1333.

La gran església fou bastida el 1325, i fou erigit un primer claustre a migdia de l'església entre 1333 i 1342. Des del 1710 - 1715, l'exèrcit ocupa gran part del conjunt conventual. El 1776 els monjos acceptaren la demolició d'alguns edificis, com el claustre, la cuina, els refectoris i els dormitoris per a la construcció de l'arsenal reial. Després de la Revolució Francesa, l'exèrcit ocupà tot el recinte monacal, ocupació que va durar fins al 1999. Al segle XIX, el claustre fou desmuntat, comprat i reconstruït en el castell de Villemartin, a l'Aude. Només queda dempeus l'església, en ruïnes, els basaments del claustre antic, al lloc on hi hagué l'arsenal militar durant dos segles, la font subterrània i el portal ogival, amb uns capitells gòtics de tradició romànica de notable bellesa.
Espai de l'antic claustre dels Grans Carmes

Un dels monjos del convent, Guiu de Terrena o Guiu de Perpinyà, fou general de l'Orde dels Carmelites, més tard bisbe de Palma i finalment bisbe d'Elna - Perpinyà. Les relíquies de sant Honorat, fins aleshores a la cripta del convent, foren traslladades a l'església de Sant Jaume el 1791 just abans que la cripta fos reblerta i anul·lada. No s'ha tornat a descobrir fins a les campanyes arqueològiques dels anys 2004 i 2005.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria Magdalena del Palau dels Reis de Mallorca)

O, simplement, Santa Magdalena, és la Capella de la planta baixa del Palau dels Reis de Mallorca, a la ciutat de Perpinyà, de la comarca del Rosselló, a la Catalunya del Nord. És en el punt més elevat del Palau, a la planta baixa, a sota de la capella de la Santa Creu, per la qual queda amagada. Totes dues capelles són gòtiques, però tenen moltes característiques que entronquen amb la tradició romànica.

Consta d'una sola nau capçada a llevant per un absis recte que es converteix en poligonal mercès a dues trompes d'angle. Se'n va iniciar la construcció el 1279, sota Jaume II de Mallorca, i la seva dotació i entrada en funció estigué aparellada a la capella superior de la Santa Creu.
Concebuda com a capella de la reina, té dues portes: l'occidental s'obre al pati del castell, però una altra d'interior comunica amb les dependències de la reina, a través del Pati de la Reina. Està coberta amb voltes d'orgives, que arrenquen d'unes mènsules esculpides finament amb motius vegetals naturalistes relacionats estilísticament amb el gòtic francès. Les parets són en part pintades amb ornamentació geomètrica que imita carreus, amb una greca i amb imitació de draps blaus. El paviment, restaurat, era fet de rajoles quadrades negres, grogues i verdes, i a dreta i esquerra hi ha dos nínxols destinats als trons del rei i de la reina. El de la reina connecta amb les cambres de la reina. Darrere de la nau hi ha la sagristia, que connectava amb l'accés al soterrani del pou. Una escala de fusta enllaçava les dues capelles. La capella de Santa Magdalena guardava el tresor de les dues capelles reials.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Creu del Palau dels Reis de Mallorca)

També anomenada el Sant Crist, és la Capella del pis del Palau dels Reis de Mallorca, a la ciutat de Perpinyà, de la comarca del Rosselló, a la Catalunya del Nord. Pertany a un gòtic inicial, amb marcada influència del romànic.
És en el punt més elevat del Palau, en el pis, al damunt de la capella de Santa Maria Magdalena, per la qual queda amagada. És citada per primer cop el 1295, degué ser acabada uns tres anys abans. Així i tot, la seva dotació definitiva no fou fins al 1309, i l'organització del seu servei religiós com a capella del palau, fins al regnat de Sanç I de Mallorca (1311-1324). El 1642 li fou canviada l'advocació per la de Santa Florentina, però al cap de pocs anys es retornà a l'advocació original.

La capella s'obre entre dues finestres rectangulars allargades horitzontalment a la terrassa de ponent del pati del castell a través d'una portalada situada en una façana de marbre polícrom (rosat de Vilafranca i blanc de Ceret). La portalada presenta dues columnes amb capitells esculpits a cada banda. La concepció és encara romànica, però l'obra és ja clarament gòtica. Els capitells presenten monstres híbrids d'influència naturalista, en una fina traça gòtica. El timpà era damunt d'una llinda amb un Pantocràtor enmig d'un fris de fullatges. La pedra era pintada amb una delicada policromia. La llinda és desapareguda, i només es coneix per una litografia del segle XIX.
La cobertura és feta amb voltes d'ogiva, amb una capçalera recta. La volta, semblant, però més alta, a la de la capella inferior de Santa Magdalena, arrenca d'unes mènsules esculpides amb figures d'àngels i d'apòstols, i està coronada per unes magnífiques claus de volta amb el Crist i Santa Magdalena a l'Hort de les Oliveres, un Pantocràtor, i una tercera desapareguda, que sembla que contenia l'escut heràldic dels reis de Mallorca

Esglésies gòtiques de Catalunya (La Trinitat de la Llotja de Mar)

És l'antiga capella de la Llotja de Mar de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. És al centre de la vila vella de Perpinyà, al costat mateix de la Casa de la Ciutat de Perpinyà i a prop de la catedral de Sant Joan Baptista. En les modernes reformes de la Llotja de Mar, la capella ha desaparegut. Tot i que es conserva l'espai, s'ha integrat en les modernes oficines que ocupen el primer pis de la Llotja.
Al Museu d'Art Jacint Rigau s'exposa el Retaule de la Trinitat, datat el 1489, realitzat originalment per a aquesta capella i que a la part inferior conté una representació imaginària de la pròpia Llotja de Mar. També s'hi exposa un quadre d'Antoni Guerra "el jove" representant sant Elm (1701) que va ser un encàrrec dels Cònsols de Mar de Perpinyà

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Convent de Sant Domènec)

Era la capella capitular del convent de l'Orde dels era la capella capitular del convent de l'Orde dels Predicadors (dominics) de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
La capella, encara existent, és al costat nord de l'absis de l'església de Sant Domènec. La construcció és de tradició gòtica, però més tardana del que correspondria al moment àlgid aquest estil: és ja del segle XVI. Tanmateix, les formes arquitectòniques són identificables amb el gòtic.
Aquesta sala capitular i església fins molt recentment era de propietat militar, i era l'estatge d'un regiment de l'exèrcit francès. Ja en mans municipals, n'està prevista la rehabilitació integral en un període aproximadament de cinc anys a comptar des del 2017. redicadors (dominics) de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
La capella, encara existent, és al costat nord de l'absis de l'església de Sant Domènec. La construcció és de tradició gòtica, però més tardana del que correspondria al moment àlgid aquest estil: és ja del segle XVI. Tanmateix, les formes arquitectòniques són identificables amb el gòtic. Aquesta sala capitular i església fins molt recentment era de propietat militar, i era l'estatge d'un regiment de l'exèrcit francès. Ja en mans municipals, n'està prevista la rehabilitació integral en un període aproximadament de cinc anys a comptar des del 2017.

Pintors Catalans (Arcadi Mas i Fondevila)

Barcelona, el 12 de novembre del 1852 – Sitges (Barcelona), el 31 de gener del 1934. Va ser un pintor i dibuixant, fundador de l'Escola luminista de Sitges. Fill de sastre, son pare aviat s'adonà de les qualitats artístiques del seu fill i el matriculà a l'escola de Llotja, amb professors com Claudi Lorenzale i Antoni Caba. Amb 20 anys realitza la seva primera exposició col·lectiva a la Sala de l'Associació Artística de Barcelona. El 1873 viatja a Madrid, visita el Museu del Prado i exposa a la Sala Platería Martínez un quadre que posteriorment, el 1874, compraria el rei Alfons XII.
El 1875 guanyà la primera beca Fortuny de l'Ajuntament de Barcelona, que li permeté d'ampliar estudis anant pensionat a Itàlia -Venècia, Roma, Nàpols i Capri entre 1876 i 1886, sense deixar de participar en diverses exposicions col·lectives a la Sala Parés.
Durant l'estada es familiaritzà amb l'obra de Domenico Morelli, qui influiria en la producció posterior d'en Mas. De tornada a Catalunya, el seu amic Joan Roig i Soler l'animà a visitar Sitges, i d'aquesta trobada i coneixement en nasqué l'Escola Luminista de Sitges, un corrent pictòric que aplegà altres artistes com Joaquim de Miró i Argenter, Antoni Almirall i Romagosa i Joan Batlle i Amell.

articipà en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1887, i hi guanyà una medalla per l'obra La processó de Corpus a Sitges. També exposà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. L'any 1895 va fer un viatge a Madrid amb Santiago Rusiñol i Zuloaga, i posteriorment un altre a Granada amb Rusiñol, Miquel Utrillo i Macari Oller, amb la intenció d'il·lustrar uns articles de Rusiñol per a La Vanguardia.
En Mas guanyà dues medalles més a les exposicions de Belles Arts de Barcelona dels anys 1894 (amb El llac de Nemí) i el 1896 (amb Divendres Sant). El 1899 va entrar a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1900 inaugurà al Saló Rovira de Barcelona la seva primera exposició individual, que el consagrà com a mestre del pastel; una mostra de la popularitat que Mas i Fondevila tenia és que Picasso n'havia copiat[2] un nu seu de 1895. És en aquesta època que Mas col·laborà com a dibuixant a La Ilustració Catalana.

Gràcies a un donatiu del mecenes americà Charles Deering, pintà el 1913 el timpà del portal de Santa Caterina de l'església parroquial de Sitges. Actualment se'n pot admirar in situ una còpia, esborrat l'original pel pas del temps. El 1928 li fou encarregat un dels murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya (Reunió del capítol del Toisó d'Or en el cor de la catedral de Barcelona). El 1932 va realitzar una altra exposició individual, aquest cop a la Sala La Pinacoteca.
En ocasió del cinquantè aniversari de la seva mort, el Grup d'Estudis Sitgetans li dedicà una exposició antològica al Museu Maricel el 1985. A Catalunya es poden trobar obres seves exposades en diferents institucions públiques, entre elles el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Montserrat, i els museus de Sitges.

Pintors Catalans (Josep Llovera i Bufill)

Reus (Tarragona), el 7 de gener de 1846 - Reus (Tarragona), el 7 de novembre de 1896. Fou un pintor català. Va assistir a l'escola de dibuix i pintura que Domènec Soberano tenia oberta a Reus, on es va fer amic del fill d'aquest pintor, Càstul Soberano. Després va fer estudis de farmàcia i va obrir botiga a Reus seguint la voluntat del seu pare. Als seus temps d'estudiant a Madrid i Barcelona va publicar caricatures a la premsa de l'època, tals com L'Ase i Lo Tros de paper de Barcelona, i el madrileny Gil Blas, però per influència de Marià Fortuny i Marsal es va dedicar a la pintura i va crear diverses aquarel·les d'èxit com Caceria de pollos en Jauja, Las sotas, i El Prado en el dia del Juicio final. Després de diversos viatges a París, el 1887 es va establir a Barcelona i va tenir èxit a la venda dels seus quadres. Bé que caigué en tots els tòpics, se salvà per la finor i l'elegància de les seves composicions. Esperant una processó és una de les seves millors obres, juntament amb Un ball de llàntia, Tornant de bateig i Damisel·les en el balcó. Treballà amb molt d'encert l'aiguafort.

Pintors Catalans (Joan Juncosa Morlans)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), el 21 de juny de 1848 - Vilanove i la Geltrú (Barcelona), el 22 d'abril de 1916. Fou un pintor vilanoví. El pintor vilanoví Joan Juncosa i Morlans estava especialitzat en la temàtica dels retrats i caps d'estudi. Va ser considerat bon retratista a Barcelona i algunes de les seves obres van ser reproduïdes a revistes d'art. Tot i així, s'ha dit que a causa del seu caràcter no aconseguí l'èxit que mereixia. També es dedicà a la decoració mural i a l'escenografia. El 1882 participà en l'Exposició Regional celebrada a Vilanova. El 1883 pintà la decoració interior de l'església de Sant Antoni Abat.

El desembre de 1916 s'organitzà una exposició de la seva obra al Centre Artístic de Barcelona, amb l'objectiu de cedir l'import aconseguit amb la venda de l'obra anava destinada a la vídua de Juncosa. A Vilanova s'organitzà una subscripció per adquirir una obra de l'exposició i cedir-la a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer; aquesta obra fou representativa de l'artista i porta el títol Llibrets i mistos.

Pintors Catalans (Josep Juliana Albert)

Sant Esteve de Castellar [actualment Castellar del Vallès] (Barelona), 1844 - Barcelona, 1890. És un pintor català del segle XIX adscrit a l'escola pictòrica napolitana i que té quadres exposats, entre d'altres, al Museu del Prado de Madrid.
Juliana es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller del pintor Josep Serra i Porsón (1828-1910) un clar representant del realisme postromàntic molt interessat pel rococó francès i la pintura holandesa de gènere i on Juliana s'especialitza en la realització de taubleautins directament influenciat pel pintor francès Ernest Meissonier. La seva primera participació en una exposició està documentada l'any 1866, concretament a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona on presenta dues obres d'estil costumbrista: El claustro i Un conejo y varios pájaros
El 1868 el retrobem a l'exposició de la Societat per Exposicions de Belles Arts on exhibeix tres peces: El Pranso, Industria nocturna i La despedida. Poc després, Juliana inicia la seva estada a Roma, en busca com molts altres creadors de l'època de l'esperit artístic que es respira a la capital italiana durant el segle XIX. Allí, perfecciona la seva formació a l'Acadèmia Chigi, un dels centres més populars i concorreguts, on s'impartien classes nocturnes i es feien dibuixos i acadèmies de nus. Juliana es dedica sobretot a la pintura de gènere de caràcter costumista, amb un clar predomini dels tipus regionals italians. Ràpidament es va integrar en el cercle dels pintors Ramon Tusquets, Josep Tapiró, Tomàs Moragas, Ramon Amadeu i l'escultor Jeròni Suñol. Aquesta influència italiana queda clarament representada a l'exposició de la Societat per Exposicions de Belles Arts de 1870: Cercanías de Roma, Un ermitaño, Un cardenal, Ruinas del interior del Coliseo, Bodegón, Un patio, Episodio en la calle de San Pedro y San Pablo i vuit aquarel·les de tipus romà. Aquesta temàtica reapareix a peces presentades a exposicions fetes a Barcelona l'any 1871. És probable que a partir d'aquest any s'instal·lés a la ciutat comtal.

Al llarg de 1876 concórrer a dues exposicions en què presenta 5 aquarel·les i el 1882 pren part en l'Exposició de Belles Arts de Sabadell tot i que no hi ha indicis que l'ambient artístic sabadellenc fos un dels concorreguts per Juliana.
Fins ara sempre s'havia donat com a data de mort de Josep Juliana l'any 1890, però documentalment s'ha comprovat que el 1896 va participar en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona amb l'aquarel·la El amor en el pozo. Al catàleg de la mateixa hi consta com a adreça de l'autor la Via del Babuino de Roma. Això obre la hipòtesi que Juliana morís posteriorment a 1896. Un altre fet curiós que han estudiat diversos autors, és que a Roma hi havia una botiga especialitzada en la venda de paper per a aquarel·les de la marca Watman que era propietat d'un català. L'esmentat propietari es deia Juliana i la botiga es trobava a la Via del Babuino. Segons els estudis, es creu que o el mateix Juliana o bé d'algun familiar seu regentaven la botiga. Per tant, no es pot assegurar l'any en què Juliana va morir ni tampoc el lloc, ja que sembla que alternava les seves estades a la capital italiana amb breus visites a Barcelona on venia part de la seva producció artística

Pintors Catalans (Baldomer Galofre i Giménez)

Reus (Tarragona), el 24 octubre 1846 - Barcelona, el 26 juliol 1902. Fou un pintor català. El segon cognom també l'escrivia Ximenis i Ximenes. Va fer les primeres passes artístiques a l'estudi de Domènec Soberano, a Reus, on es va fer amic del fill d'aquest, Càstul Soberano. De ben jove, la seva família es va traslladar a Barcelona. Va cursar els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de Llotja de Barcelona, sota el mestratge del pintor Ramon Martí i Alsina. Posteriorment va marxar a Madrid per ampliar els seus estudis. Va prendre part a l'Exposició de Belles Arts del 1866 a Barcelona, on va presentar la tela Els traginers, i també va participar en les exposicions de Belles Arts de Barcelona dels anys 1870 i 1872, i a la de Saragossa del 1868, en les quals va presentar diversos paisatges de les muntanyes de Montjuïc i Vallvidrera, algunes marines i uns estudis. A l'Exposició de Belles Arts de Salamanca, les seves aquarel·les van ser guardonades amb una medalla de plata.

El 1870 va marxar pensionat a Roma pel govern de la Primera República, on va residir durant deu anys, per estudiar a l'Acadèmia de Roma, fet que va definir completament el seu estil i el va convertir en un dels molts seguidors de Marià Fortuny, però sempre palesant un estil més personal, d'una gran brillantor. La seva producció, de la qual destaca Posta de sol, Un carrer, Golf de Napols o Regates a Sorrento, es caracteritza per una intensa expressió colorística, de paleta alegre i tons vius i intensos, no exempts però de suavitat i elegància. A Roma va coincidir amb el jove pintor també reusenc Josep Escudé Bartolí, becat per l'ajuntament de Reus.
De retorn de Roma, la seva exposició a Barcelona del 1884 tingué una sorollosa acollida: Narcís Oller l'elogià apassionadament pel seu naturalisme i el mostrà com a exemple contra la pintura d'història. En exposar a Madrid el 1890, la regent li adquirí una obra.
Les seves obres, després de seguir un estil fortunyista, s'insereixen de ple en l'estil impressionista, destaquen la sàvia utilització del color, el tipisme, el detallisme, i l'extraordinària lluminositat. L'any 1886 va exposar a la Sala Parés La fira, obra que va tenir molt de ressò, i a l'Exposició del 1896 presenta el quadre De bon matí. Va deixar inacabada la seva última obra, El cavall més valent, pel qual es pagaren el mateix any de la seva mort 20.000 pessetes d'aquell temps.